Beneficis de l’atenció psicooncològica després d’haver viscut un càncer

Haver viscut una malaltia oncològica té un impacte més enllà de l’estat físic, afectant també aspectes emocionals, a l’ambient familiar i laboral, i a la qualitat de vida. D’aquesta manera, sorgeix la necessitat d’adaptar-se a la nova situació de manera sana i de prendre consciència de la importància de l’autocura a nivell psicològic.

És així com neix la psicooncologia, l’objectiu de la qual és el d’atendre les necessitats psicològiques de la persona que ha tingut una malaltia oncològica, els familiars que ho necessitin i atendre també els professionals dels equips de salut relacionats amb la malaltia. Existeixen diverses alternatives a la disposició de les persones que han viscut una situació d’aquest tipus, així com per als seus familiars o cuidadors. Així, trobem les psicoteràpies individualitzades, les psicoteràpies grupals, o els grups de suport mutu. La participació en aquests recursos de suport psicològic no és obligatòria, no obstant això, hi ha evidència que l’atenció psicooncològica, quan la persona considera que ho necessita, té un efecte gairebé immediat en la millora de la situació emocional.

 

Quan s’hauria d’acudir al psicooncòleg?

El diagnòstic del càncer és habitualment un fet que desestabilitza emocionalment, i una vegada que s’ha viscut l’experiència també poden sorgir pors i inseguretats. La psicooncologia s’encarrega d’atendre les necessitats a nivell psicològic de la persona afectada en el procés i evolució de la malaltia, millorar l’afrontament a la mateixa i repercuteix a beneficiar la qualitat de vida. Acudir a un psicooncòleg pot ser necessari durant el procés de la malaltia, però molt sovint sorgeix la necessitat d’acudir en el període de la remissió de la malaltia, ja que és quan es detecta un augment del malestar emocional, amb l’afectació de l’estat d’ànim. Així doncs, la intervenció psicooncològica pot beneficiar en qualsevol moment, tant a la persona que ha viscut un càncer com a altres membres de la seva família que puguin necessitar-la.

Alguns centres de salut i hospitals ofereixen aquest servei especialitzat d’atenció psicològica, però en cas de no estar disponible, o no tenir accés a ell, hi ha diverses entitats que donen suport als interessats, com les organitzacions federades a la FECEC.

 

Quins són els beneficis de la psicooncologia?

La psicooncologia té diverses funcions que són beneficioses al llarg de tot el procés:

  • Proporcionar eines per a manejar el dolor i alleujar el malestar emocional.
  • Ajudar a mantenir l’autoestima, ja que els tractaments poden afectar l’aspecte físic.
  • Permetre l’alleujament emocional, facilitant l’expressió de pors i preocupacions per la incertesa a tornar a patir la malaltia.
  • Proporcionar les eines psicològiques necessàries per a assumir l’experiència, integrar-la i lentament, tornar a la normalitat.
  • Promoure el suport sociofamiliar enfortint la comunicació entre els afectats i els familiars.
  • Valorar els criteris per a participar en la psicoteràpia grupal i els grups d’ajuda mútua.
  • Ajudar als familiars i cuidadors, fomentant l’autocura i comprendre les seves emocions per a poder adaptar-se de manera saludable a la situació.

 

La psicooncologia és important en totes les fases del càncer:

La psicooncologia és present en totes les fases de la malaltia i aborda les necessitats específiques de cadascuna d’elles per a millorar la qualitat de vida. El paper del psicooncòleg en la remissió és particularment important, ja que acompanya en el procés de tornada a la normalitat, a la rutina, i s’encarrega de treballar les pors a la recaiguda.

Les persones que han viscut un càncer poden presentar seqüeles físiques i psicològiques. Per això, la intervenció psicooncològica juga un paper fonamental ajudant aquestes persones a gestionar les seves emocions i com perceben la vida, contribuint al fet que se sentin millor aconsegueixo mateixos i integrin de manera adaptativa les viviències de cada moment.

 

Quina és la diferència entre la teràpia de grup i els grups d’ajuda mútua (GAM)?

La teràpia psicològica de les persones que han viscut un càncer també ofereix la possibilitat, si es requereix, d’assistir a teràpies de grup i a grups d’ajuda mútua.

 

  • Teràpia de grup:

Les teràpies de grup formen part de la psicoteràpia i ajuden a l’adaptació psicosocial de la persona que ha viscut l’experiència de tenir un càncer. Aquestes teràpies s’enfoquen a fomentar la seva adaptació i afavorir el seu creixement personal. Un bon moment per a iniciar la teràpia de grup és una vegada finalitza el tractament oncològic, que és el punt d’inflexió quan el control passa del personal mèdic a la pròpia persona.

Les teràpies grupals, que poden ser de diversos abordatges psicoterapèutics diferents, s’adapten a les necessitats dels membres que ho componen i estan guiades per un psicoterapeuta que dirigeix les sessions. Solen estar dividides en mòduls que tracten diferents temes, ja que es busca un canvi durador en l’afrontament dels participants, afavorint l’expressió emocional i l’aprenentatge interpersonal. Per això, normalment, s’intenta que el grup sigui homogeni i que es trobin en el mateix estadi de la malaltia.

 

  • Grup d’ajuda mútua:

 

A diferència de les teràpies de grup, els grups d’ajuda mútua no s’engloben dins de la psicoteràpia. Aquests grups són un espai de trobada i suport entre iguals i encara que poden beneficiar la salut mental dels participants, no tenen la figura del psicoterapeuta que mediï les sessions de grup. Els grups d’ajuda mútua es caracteritzen perquè es gestionen ells mateixos, no tenen diferències de rol, s’expressen els sentiments i es comparteixen les experiències viscudes amb altres persones en situació similar. Això permet als participants sentir-se més compresos i acompanyats, reduint l’estrès i la sensació d’impotència.

 

Els familiars i cuidadors també poden fer ús d’aquests grups?

La teràpia grupal i els grups d’ajuda mútua pretenen millorar la qualitat de vida de les persones que han viscut un càncer i la dels seus familiars, ajudant-los a desenvolupar les competències que els permetin manejar el malestar psicològic associat a aquesta situació.

La participació en aquests grups ajuda familiars i cuidadors a comprendre que el càncer afecta tant al pacient com a l’entorn, i dona eines per a aprendre a gestionar les emocions durant el procés o una vegada finalitzada la malaltia.

Existeixen diverses entitats federades a la FECEC, Junts contra el càncer, que proporcionen recursos per a l’orientació i suport psicològic a les persones que comencen aquesta nova etapa després de finalitzar el tractament contra el càncer.

 

Assessorament i suport:

 

Teràpia de grup:

 

Suport clínic:

 

Teràpia sexual i de parella:

 

Grups d’ajuda mútua:

 

Es pot ésser donant després de superar un càncer?

La donació és un acte de solidaritat i altruisme i de vital importància per a l’atenció sanitària actual. Ser donant és una oportunitat per salvar vides i oferir esperança a aquelles persones que més ho necessiten. A més del seu impacte directe en la salut dels receptors, la donació també és fonamental per a la recerca mèdica, ja que permet ajudar els investigadors a conèixer més sobre les malalties i, potencialment, a trobar nous tractaments.

Les principals opcions de donació inclouen la donació de sang, plasma i plaquetes, que són fonamentals per a milers de persones; la donació de mostres biològiques, que aporta material per a la recerca mèdica; la donació de medul·la òssia, que ajuda els pacients amb malalties de la sang; la donació de cordó umbilical, que proporciona cèl·lules mare per al tractament d’algunes malalties; i la donació d’òrgans i teixits, que permet trasplantar òrgans i teixits vitals.

Després d’haver passat per una experiència desafiadora com és el càncer, les persones poden ser més conscients de la importància de rebre suport i cura durant el procés de tractament. Per aquest motiu, la donació pot ser vista com una oportunitat per retribuir i contribuir a la comunitat mèdica, així com per ajudar a altres persones que poden trobar-se en una situació similar. No obstant això, a causa de la complexitat de la malaltia i els tractaments rebuts, les persones que han superat un càncer poden tenir dubtes sobre la possibilitat de convertir-se en donants.

Donació de sang, plasma i plaquetes

 

La donació de sang és un procediment mèdic pel qual s’extreu sang d’una persona de manera voluntària, després aquesta es processa al laboratori i es separa en tres components: glòbuls vermells, plasma i plaquetes:

  • Els glòbuls vermells s’utilitzen per a tractaments de càncer i en algunes operacions. També són imprescindibles en cas d’accident.
  • Les plaquetes són necessàries per als malalts de càncer i per evitar hemorràgies.
  • Finalment, el plasma es transfon en pacients amb alteracions en la coagulació o grans cremades. També serveix com a tractament per a persones amb defenses baixes.

 

Per aquesta mateixa raó, diem que cada donació de sang pot salvar fins a 3 vides. No obstant això, per obtenir una bossa de transfusió de plaquetes per a una persona, es necessiten com a mínim 5 donacions de sang, i per això és tan important comptar amb donants exclusius de plaquetes.

 

De manera general, les persones que han patit un càncer no poden donar. És cert que recentment s’han introduït algunes excepcions.

 

És important tenir en compte el tipus de càncer que es va tenir i el tractament rebut. Hi ha alguns tipus de càncer que automàticament fan inelegible per a la donació de sang, com ara la leucèmia, el limfoma, la malaltia de Hodgkin, el mieloma o el sarcoma de Kaposi, entre altres càncers de la sang. No obstant això, alguns càncers in situ, inclosos els càncers de pell de cèl·lules escamoses o basals que s’han extirpat i curat completament, no necessiten esperar 12 mesos abans de ser elegibles per a la donació, a diferència d’altres tipus de càncer. En qualsevol cas, és important tenir en compte els criteris específics del lloc on es realitzarà la donació.

Si estàs interessat a ser donant de sang, trobaràs més informació a la pàgina web del Banc de Sang i Teixits, a Catalunya, o de la Creu Roja, a Madrid.

 

Donació de mostres biològiques

La donació de mostres biològiques consisteix a proporcionar teixits, fluids o altres materials biològics amb fins de recerca sobre el diagnòstic o tractament mèdic de malalties com el càncer, per la qual cosa és fonamental per al progrés de la ciència mèdica i la investigació biomèdica.

Els donants de mostres biològiques poden ser persones amb tota mena d’antecedents i de tots els grups de població, i la donació, generalment, es fa en hospitals, centres de recerca i bancs de mostres biològiques, com el Biobanc del CNIO, on custodien mostres i les posen a disposició dels investigadors per a la realització de descobriments fonamentals que ajudin a comprendre els diferents tipus de càncer i metàstasi, així com per desenvolupar formes de prevenir-los, diagnosticar-los i tractar-los eficaçment. Per a les persones que han superat un càncer, donar mostres biològiques és una gran oportunitat per contribuir a la recerca.

Si vols conèixer més informació sobre quin tipus de mostres biològiques pots donar i com fer-ho, pots visitar la pàgina del registre nacional de biobancs i seleccionar el més proper a tu.

 

Donació de medul·la òssia

La donació de medul·la òssia és un procediment mèdic en el qual s’extreuen cèl·lules mare hematopoètiques, que són les cèl·lules que es troben a l’interior dels ossos i que tenen la capacitat de produir cèl·lules sanguínies. Aquestes cèl·lules mare poden ser trasplantades a pacients amb malalties greus de la sang, com la leucèmia, el limfoma i altres malalties del sistema hematopoètic.

De manera general, les persones que han passat per un càncer no poden ser donants de medul·la òssia; no obstant això, hi ha alguns casos en els quals sí que poden ser-ho. Aquelles persones que han tingut un carcinoma basocel·lular de pell o un carcinoma in situ de coll uterí sí poden donar medul·la òssia.

Tot i això, es recomana consultar amb un professional de la salut o amb el centre de donació per obtenir informació precisa sobre l’elegibilitat i els requisits després d’haver superat un càncer.

Si vols ser donant de medul·la, consulta la pàgina web de la Fundació Josep Carreras per obtenir més informació.

 

Donació de cordó umbilical

La donació de cordó umbilical és un procés en què es recull i emmagatzema la sang del cordó umbilical després del naixement d’un nadó. La sang del cordó umbilical és rica en cèl·lules mare hematopoètiques, similars a les que es troben en la medul·la òssia, i aquestes cèl·lules es poden utilitzar per tractar diverses malalties de la sang i del sistema immunitari, incloent-hi alguns tipus de càncer.

El procediment de donació de cordó umbilical és relativament simple i, en principi, no representa cap risc per als donants. No obstant això, haver passat per un càncer pot suposar una dificultat a l’hora de ser donant de cordó umbilical depenent del tipus de càncer pel qual s’ha passat, principalment aquells que poden ser d’origen genètic. Per a això, és important consultar amb el centre de donació de forma prèvia per saber si es pot ser donant.

Si t’agradaria ser donant de cordó umbilical, consulta la pàgina web de la Fundació Josep Carreras per obtenir més informació.

 

Donació d’òrgans

La donació d’òrgans és un acte voluntari mitjançant el qual una persona, coneguda com a donant, permet que els seus òrgans sans siguin trasplantats a una altra persona que els necessita. Alguns dels òrgans que es poden donar inclouen el cor, els pulmons, el fetge o els ronyons.

En termes generals, les persones que hagin patit una malaltia tumoral maligna, així com una malaltia hematològica, autoimmunitària o altres que suposin un risc de transmissió al receptor, no poden ser donants d’òrgans. No obstant això, els criteris de selecció i exclusió per a la donació d’òrgans i teixits es determinen en l’establiment de teixits que els rebrà o en la Unitat de Trasplantament.

Si desitges obtenir més informació sobre com esdevenir donant d’òrgans, pots consultar la pàgina web de l’Organització Nacional de Trasplantaments, Gencat o la pàgina web de la Comunitat de Madrid si resideixes a Catalunya o Madrid, respectivament.

Pel que fa a les persones que hagin superat un càncer i desitgin esdevenir donants, és important destacar que existeixen restriccions o avaluacions addicionals abans de ser elegible per a això. S’han de tenir en compte la salut general i la qualitat dels òrgans o teixits a donar. Cada cas ha de ser valorat per un professional de la salut.

A Espanya, la donació està rigorosament regulada per garantir-ne la seguretat i eficàcia. Per exemple, el Reial Decret-Llei 9/2024 regula de manera exhaustiva la donació de cèl·lules i teixits a Espanya, establint criteris de selecció, procediments d’avaluació i el registre nacional corresponent. Altres decrets que regulen la donació a Espanya són: el Reial Decret-Llei 2070/1999 que regula l’obtenció i utilització clínica d’òrgans humans, el Reial Decret-Llei 1527/2010 que regula la donació i utilització de cèl·lules i teixits humans amb finalitats de recerca, i el Reial Decret 1088/2005 que estableix requisits i condicions per a la donació de sang i els serveis de transfusió, entre d’altres.

 

Referències

Ayude a las personas con cáncer: Done sangre y plaquetas – American Society of Clinical Oncology

 Can Cancer Survivors Donate Blood? – Compass Oncology

 American Red Cross, Blood Services – Eligibility Criteria

 Cruz Roja- Donación de sangre

 Información para los donantes – Biobanco del Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas – CNIO

¡Usted puede donar muestras biológicas para investigación a fin de combatir el cáncer y el Alzheimer! – Salud América

¿Cómo puede usted contribuir a la investigación médica? – National Cancer Institute

On fer-te donant de medul·la òssia? – Fundació Josep Carreras

Medical requirements for donating bone marrow – National Marrow Donor Program

Cómo la sangre del cordón umbilical puede salvar una vida – American Society of Clinical Oncology

On donar la sang de cordó umbilical? – Fundació Josep Carreras

Can I Donate My Organs if I’ve Had Cancer? – American Cancer Society

Tissue transplants are in great need, but can you donate your tissues if you went through cancer treatment – Breast Cancer Talk

Donació d’òrgans – Organització Nacional de Trasplantaments

Donació d’òrgans i teixits – Gencat

La donante de 6 órganos que ha transmitido el cáncer y la muerte a 3 receptores

 Per què són necessaris els donants de plaquetes? – Banc de sang i teixits

Acompanyament després del càncer infantil

Cada any es diagnostiquen prop de 1.500 nous casos de menors amb càncer a Espanya. La leucèmia és el tipus de càncer més freqüent a la infància (27%), segons el Registre Espanyol de Tumors Infantils (RETI), i la taxa de supervivència a 5 anys dels nens entre 0 i 14 anys és del 81%, segons la Societat Espanyola d’Hematologia i Oncologia Pediàtriques (SEHOP).

 

Després de passar per un diagnòstic i tractament de càncer infantil, els nens solen sentir-se aclaparats per les emocions i tenir dificultats per a tornar a la rutina i a adaptar-se a la vida després del càncer. És un procés que sol tenir un impacte emocional i psicològic significatiu, que es dona en el moment del diagnòstic i el procés oncològic i, un cop acabat el tractament, també perdura. Aquest impacte afecta tant als nens que l’han patit com a les seves famílies.

 

Importància del suport emocional

 

Com a conseqüència del procés de la malaltia, es produeixen alteracions en el desenvolupament físic, cognitiu i emocional del nen que ha superat un càncer. El suport emocional és essencial per a aquests nens, ja que els ajuda a recuperar la confiança en si mateixos, a construir relacions positives i a desenvolupar habilitats per a fer front als reptes habituals que sorgeixen després d’aquest procés.

 

Un aspecte important del suport emocional és el suport familiar. Els pares i germans dels nens que han superat el càncer infantil són essencials a l’hora de proporcionar un ambient càlid i acollidor que els ajuda a sentir-se segurs i recolzats: la família és la principal font de suport social amb la qual compta el nen tant durant com després del càncer. Davant d’aquest repte, la família també necessita suport emocional i acompanyament durant tot el procés.

 

A més del suport familiar, el suport d’amics i companys també és fonamental per a la recuperació emocional dels nens, ja que tenir amics amb els qui puguin parlar i jugar els ajuda a sentir-se inclosos i connectats amb els altres. Durant el procés oncològic, la xarxa d’amistats del nen també es veu afectada. Per això, és important ajudar als amics perquè no tinguin por i sàpiguen com tornar a acostar-se al seu amic.

 

El suport emocional també ha de provenir de professionals de la salut mental. Els psicòlegs i altres especialistes ajuden els nens a identificar i expressar les seves emocions i a desenvolupar habilitats per a afrontar l’estrès i l’ansietat. El seu suport és essencial per a ajudar als nens, a la família i al seu entorn a tornar a la realitat després del tractament, els ajuden a reconstruir la seva vida després del càncer, orientant-los en la transició i ajudant-los a gestionar els reptes emocionals associats amb el càncer infantil i la seva recuperació.

 

Importància del seguiment mèdic

 

Els professionals sanitaris tenen un paper molt important en el seguiment d’un nen que ha superat un càncer. Després del tractament, és important que els pares mantinguin el seguiment regular del seu fill. El seguiment mèdic a llarg termini és important per a detectar una possible recurrència del càncer, avaluar els efectes secundaris del tractament, el creixement i desenvolupament del nen, i oferir orientació i suport.

 

Tornar a l’escola

 

El diagnòstic i tractament contra el càncer d’un nen interromp les rutines normals a l’escola. Molts nens poden continuar amb els seus estudis escolars durant el tractament, gràcies a professors que brinden educació i suport als estudiants, tant a l’hospital com en les seves llars, i tornar a l’escola a temps complet després d’un càncer.

 

Tornar a l’escola és una prioritat, perquè proporciona al nen un sentit de quotidianitat, a més de formar una part important en el seu desenvolupament social i acadèmic. Alguns nens mostren entusiasme per tornar a l’escola, mentre que per a uns altres el retorn pot generar-los ansietat o alterar-los.

 

Per a que el nen tingui una bona integració en la classe és essencial el paper de la comunitat escolar, de la família i, per descomptat, del nen. Perquè aquesta tornada a l’escola sigui el més suportable possible és molt important:

 

  • Una comunicació oberta amb la comunitat escolar sobre el tipus de càncer que el nen va tenir, el tractament que va rebre i qualsevol efecte secundari que pugui tenir. D’aquesta manera s’assegurarà que la tornada a l’escola es fa de forma adaptada a la realitat que té el nen.
  • La planificació d’adaptacions escolars en funció de les necessitats del nen, com la reducció de la càrrega acadèmica, l’assignació d’un tutor, l’extensió dels terminis per a les tasques i els exàmens, la programació de sessions de tutoria individualitzada, etc.
  • La comunicació amb el metge sobre qualsevol canvi en la salut del nen durant l’escola. També és important informar el col·legi sobre el pla de seguiment mèdic del nen després del càncer.
  • Acompanyament de la comunitat educativa: és important que els professors, monitors de menjador i la classe de l’alumne estiguin informats i sensibilitzats sobre el càncer infantil i l’impacte que tindrà en el col·legi. La comunitat educativa pot fomentar la inclusió mitjançant la promoció d’activitats que involucrin a tots els estudiants, per a així evitar l’estigma o la discriminació, entre altres opcions.

 

 

En general, el seguiment d’un nen que ha superat un càncer en el col·legi és una col·laboració entre els pares o cuidadors, el personal de l’escola i els professionals d’atenció psicosocial que atenen al nen. Treballant junts, asseguraran que el nen tingui el suport i l’atenció necessaris per a tenir una reincorporació adequada a l’escola.

 

Recomanacions per a pares i cuidadors

 

Els pares i cuidadors d’un nen que ha superat un càncer s’enfronten a situacions complexes i úniques durant tot el tractament de la malaltia, ocasionant-los un gran impacte a nivell emocional que interfereix en la qualitat de vida i augmenta la seva càrrega en tots els àmbits.

Són molts els pares que en aquest període descriuen una sensació d’amenaça a la seva vida que pot persistir al llarg del temps. És l’anomenada síndrome de Damocles, la por al fet que la malaltia pugui reaparèixer o al fet que el tumor no hagi respost eficaçment al tractament. Encara que aquest temor sol dissipar-se gradualment al llarg del temps, pot reactivar-se en determinats moments. Seguir endavant no és fàcil, però la vida familiar continua, adaptada a la nova realitat.

La família té un paper clau en tractar de tornar a “normalitzar” la vida del seu fill després del càncer. Algunes de les accions que poden dur a terme són:

  • Promoure la participació en activitats extraescolars. Els pares poden animar al seu fill a participar en activitats que li agradin, com a esports o art, per a ajudar a millorar la seva autoestima i fomentar el seu desenvolupament social.
  • Adaptar les activitats familiars, prioritzar el que realment és important.
  • Establir unes certes normes que s’assemblin el més possible a la rutina anterior. És necessari conjugar la flexibilitat amb la disciplina, ja que la falta de control sol confondre al nen.
  • Participar en els grups d’ajuda mútua, tant el nen com la seva família, per a conèixer i compartir la seva experiència amb altres persones que visquin la seva mateixa situació.

 

Recursos i organitzacions de suport

 

Molts dels centres que tracten el càncer infantil ofereixen programes perquè nous pacients i les seves famílies coneguin a uns altres que han finalitzat el tractament. Això els dona una idea del que poden esperar durant i després del tractament.

 

Els nens que han superat un càncer infantil també solen beneficiar-se de grups de suport, en els quals poden conèixer a altres nens que han passat per experiències similars i compartir les seves experiències i preocupacions. També existeixen associacions que ofereixen atenció psicosocial integral als nens que han superat un càncer i al seu entorn. Alguns dels recursos que ofereixen són:

 

  • Guies per a docents, com els de l’associació AFANOC i la Federació Espanyola de Pares de Nens amb càncer.
  • Programes i activitats d’oci per a nens i adolescents que han superat un càncer, com els que ofereix la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia.
  • Xerrades de sensibilització en els centres educatius.
  • Atenció psicoemocional a famílies, per exemple, de l’associació AFANOC.
  • Serveis d’orientació amb informació sobre els recursos disponibles segons l’etapa (diagnòstic, tractament i postractament), la persona a la qual va dirigida l’ajuda (pacient, mare/pare o germans) i lloc de residència, com els de les entitats de la FECEC o la plataforma “Mi peque tiene cáncer”.

 

Referencias

 

Registro Español de Tumores Infantiles – Cáncer Infantil en España

Federación Española de Padres con niños con cáncer – Alumnado con cáncer

NIH – El cáncer en los niños y adolescentes.

St. Jude Children’s Research Hospital – Psicología y servicios de salud mental

Cancer.net – Control de los efectos tardíos del cáncer infantil

Cancer.net – Osteosarcoma en la infancia y la adolescencia: Atención de seguimiento

American Cancer Society – Vida después del diagnóstico de la leucemia infantil

American Cancer Society – Regreso a la escuela tras el tratamiento contra el cáncer

Consejo General de la Psicología de España – La vuelta al cole de un alumno que ha superado un cáncer, guía para docentes de la OMS

AECC – Guía de apoyo para padres

FECEC – Es l’hora de tornar a l’escola: consells pràctics per la reincorporació

FECEC – Adolescents i joves que han afrontat un càncer

Associació AFANOC

Fundació d’Oncología Infantil Enriqueta Villavecchia

 

Deu falsos mites després del càncer

Tot i que cada vegada hi ha més informació i recursos disponibles sobre el càncer, encara existeixen molts mites sobre aquesta malaltia i sobre com és la vida de les persones una vegada la superen. Aquestes confusions es creen a causa de la falta d’informació o comprensió que sorgeix després del càncer. Per això, és important desmitificar i aclarir aquests malentesos/falsos mites, perquè les persones puguin tenir informació precisa i prendre decisions en la seva vida després d’aquesta malaltia.

 

A continuació, repassem alguns d’aquests mites i expliquem per què no són veritat.

 

1. Quan una persona ha superat un càncer, la seva vida torna a ser com abans.

Els tractaments poden tenir efectes secundaris que continuen molt després de l’última administració de quimioteràpia o l’última sessió de radioteràpia, fins i tot els tractaments de curta durada poden provocar canvis permanents a l’organisme. Moltes persones experimenten canvis emocionals i socials a llarg termini a conseqüència de la transformació que suposa patir una malaltia com el càncer. Després d’un procés oncològic, la transformació i la incorporació de nous aprenentatges són fonamentals per a adaptar-se a la vida després del càncer, ja que poden ajudar la persona a superar les pors i ansietat relacionats amb el càncer i a adoptar una nova perspectiva de vida. Per tant, per a les persones que han superat un càncer no tot torna a ser igual, i han d’adaptar-se a la seva “nova normalitat”.

 

 2. Si una persona no presenta cap símptoma després del tractament de càncer, no té la necessitat de realitzar controls regulars.

Fins i tot si no s’experimenten símptomes, és important seguir amb els controls regulars establerts pels professionals sanitaris, per a detectar la recurrència del càncer o qualsevol efecte tardà del tractament. Les recomanacions sobre el control de seguiment regular depenen de diversos factors, entre ells, el tipus i estadi del càncer diagnosticat originalment i els tipus de tractament proporcionats. És fonamental que les persones que hagin passat per un procés oncològic segueixin els controls mèdics que pauta el seu oncòleg.

 

 3. Les dones que han superat un càncer de mama, amb el temps, podran deixar de fer-se mamografies.

Les mamografies són una eina crucial en la detecció precoç de la recurrència del càncer de mama. Per les dones que ho han superat, es recomana una mamografia anual, tant si s’ha realitzat un tractament quirúrgic conservador de la mama com si s’ha realitzat una reconstrucció en el cas de mastectomia. El control anual es mantindrà al llarg de tota la vida, perquè aquestes pacients, a diferència de la població sana que se sotmet a mamografies bianuals en les campanyes de cribratge, tenen una probabilitat de desenvolupar una recidiva local o un segon tumor del 5-10% en els 10 anys següents al tractament.

 

4. Els qui han cronificat el càncer són herois.

Dins del sistema sanitari i en la nostra societat, es considera un triomf el fet d’acabar el tractament amb èxit i cronificar el càncer. Lamentablement, això contrasta amb la realitat en la qual es troben aquestes persones en tornar al seu dia a dia, no només per les dificultats externes, sinó també pels seus sentiments de desconcert, angoixa, acceptació o frustració davant els canvis físics o psicològics. Les persones que han superat un càncer moltes vegades també descriuen una sensació de desemparament, desprotecció i abandonament, una vegada finalitzat el tractament, com a conseqüència per trencar o distanciar el vincle amb el sistema sanitari.

 

 5. Les persones que han superat un càncer infantil tenen una esperança de vida més curta.

Algunes persones que han superat un càncer infantil poden tenir un risc major de desenvolupar unes certes condicions mèdiques amb el temps, com tenir efectes a llarg termini i càncers secundaris, però això no significa necessàriament que la seva esperança de vida sigui més curta. En general, les persones que han superat un càncer infantil i han rebut atenció mèdica adequada i seguiment regular tenen una esperança de vida similar a la de la població general.

 

 6. Una dona que ha superat un càncer de mama no hauria de quedar-se embarassada.

No hi ha cap evidència científica que el risc de càncer augmenti si una dona es queda embarassada després d’un càncer de mama. Com a norma general, l’embaràs després del càncer és segur per a la mare i el nadó. Sovint es recomana esperar un temps, entre sis mesos i un any després de completar tots els tractaments contra el càncer, abans d’intentar quedar-se embarassada, pels possibles efectes adversos del tractament. No obstant això, no és possible predir quan és el millor moment per a quedar-se embarassada després de finalitzar el tractament, així que s’hauria de consultar amb el metge per a prendre la millor decisió per a cada cas.

 

 7. Les persones que han superat un càncer han de seguir una dieta equilibrada per a reduir les probabilitats de recurrència.

No hi ha evidència clara que una dieta específica o l’eliminació d’uns certs aliments pugui prevenir la recurrència del càncer. Seguir una dieta equilibrada que inclogui fruites, verdures fresques i aliments integrals sempre és útil per a millorar i mantenir la salut general. No obstant això, els aliments per si sols no prevenen el càncer, sinó que afavoreixen una reducció del risc de desenvolupar càncer. Com s’indica des del Codi Europeu Contra el Càncer, és possible reduir el risc de càncer, fins a un 18%, a través d’una alimentació sana i la cura del pes corporal. Alguns consells per a seguir una dieta equilibrada i saludable són:

 


8. Una persona que ha superat un càncer no pot fer exercici físic.

L’exercici físic pot ser beneficiós per a moltes persones que han superat un càncer, fins i tot els programes de rehabilitació oncològica el consideren part fonamental de l’atenció estàndard també durant el tractament. Diversos estudis suggereixen que l’exercici regular pot ajudar a millorar la qualitat de vida de les persones i reduir el risc de recurrència del càncer. L’exercici pot ajudar a millorar la força muscular, la capacitat cardiovascular, la funció immunològica i la densitat òssia. A més, l’exercici també pot ajudar a reduir els nivells d’estrès i ansietat, millorar l’estat d’ànim i millorar l’autoestima.

 

9. Les persones que han superat un càncer no poden fer res per canviar com se senten física o emocionalment.

Encara que pot haver-hi desafiaments físics i emocionals després del càncer, les persones tenen opcions i recursos disponibles per a millorar el seu benestar i qualitat de vida, com buscar suport de familiars o amics o canviar el seu estil de vida per millorar la seva salut. Per exemple, alguns han descrit que superar el càncer els hi va donar la confiança en un mateix i la força emocional per a crear canvis positius en les seves vides. Però tampoc cal tractar d’aparentar tenir entusiasme, és a dir, cal ser sincer amb un mateix i acceptar tots els tipus d’emocions en diferents moments.

 

10. Una persona amb un familiar que hagi superat un càncer té més possibilitats de patir-lo.

No necessàriament. Si bé hi ha uns certs tipus de càncer que poden tenir un component genètic (del 5 al 10% dels casos) i tenir un familiar pròxim que ha patit càncer pot augmentar lleugerament el risc de desenvolupar la malaltia, en la majoria dels casos el càncer no és hereditari. El 90-95% dels càncers restants són causats per mutacions que li succeeixen a la persona durant la vida, com a conseqüència natural de l’envelliment i l’exposició a factors ambientals.

 

Impacte dels mites en les persones que han superat un càncer

En conclusió, és important tenir en compte que després del càncer poden sorgir molts mites i creences errònies que poden tenir un impacte significatiu en la vida de les persones que han superat la malaltia. Aquests mites poden influir en les decisions que es prenen sobre la cura de la salut i poden generar preocupacions innecessàries i estrès emocional. És important obtenir informació precisa i actualitzada sobre el càncer i parlar amb els professionals de la salut per a aclarir qualsevol dubte o preocupació.

 

Referències

Support connection – Cancer Survivorship: Myths, Realities, and Moving Forward

Johns Hopkins Medicine – 10 Myths About Breast Cancer Survivorship

Childhood Cancer International – Myths and Misconceptions about Childhood Cancer Survivors

FECEC – Millorar l’experiència dels supervivents de càncer a Catalunya

SEOM – Mitos y realidades en oncología

Match Trial – Mitos sobre el cáncer

FECEC – Buscant l’embaràs després d’un càncer

Cancer.net – Cáncer de mama: Atención de seguimiento y monitoreo

SEOM – Recomendaciones para el seguimiento de las mujeres supervivientes de cáncer de mama

Código europeo contra el cáncer – 12 formas de reducir el riesgo de cáncer

Blog FECEC – Efectes beneficiosos de l’exercici i nutrició al cervell del pacient amb càncer

AECC – Alimentación y cáncer. Control de peso

AECC – Alimentación sana contra el cáncer

Gestió de l’estrès després del càncer

L’estrès és una reacció normal del nostre cos a un canvi o desafiament. En petites dosis, ens pot ser útil per adaptar-nos a situacions que requereixen més esforç i dedicació. Aquest tipus d’estrès adaptatiu es coneix com a “eustrès”. Tot i això, l’estrès excessiu o mantingut durant un llarg període de temps pot ocasionar problemes de salut, i resultar desadaptatiu i disfuncional. Es coneix com a “distrès”.

Quan acaba el tractament del càncer, és normal sentir-se alleujat i alegre, però alhora poden aparèixer noves preocupacions i pors que generin un alt nivell de distrès. De fet, és molt comú experimentar malestar emocional relacionat amb sentir por a que torni a aparèixer el càncer. A més, adaptar-se a certs canvis, com les cicatrius permanents al cos, el no poder fer algunes coses que abans feia més fàcilment, o fins i tot les cicatrius emocionals, pot resultar aclaparador per a les persones que han passat per un càncer i afectar a la seva qualitat de vida.

Efectes de l’estrès en persones que han superat un càncer

L’estrès pot afectar a 3 nivells diferents:

  • Fisiològic: pot provocar elevació de la tensió arterial, augment del ritme cardíac, elevació del colesterol, cefalees, lumbàlgies, dificultats respiratòries, símptomes gastrointestinals i símptomes dermatològics.
  • Psicològic: pot produir ansietat, inseguretat, pensaments negatius, dificultat per prendre decisions i concentrar-se, irritabilitat i tristesa.
  • Comportamental: pot generar un rendiment baix, tabaquisme i/o abús d’altres drogues, alteracions en l’alimentació i el descans, males relacions interpersonals i problemes sexuals.

En algunes ocasions, les persones que han superat un càncer poden no conèixer estratègies per gestionar l’estrès o, en aquells casos en què sí que en tinguin, poden no resultar del tot funcionals. Això pot portar a afrontar la situació adoptant mals hàbits, com ara fumar, prendre alcohol o tornar-se més sedentaris, aïllar-se, i/o desenvolupar altres problemes de salut com serien estats d’ansietat i de depressió. Per contra, s’ha vist que les persones que saben gestionar l’estrès tendeixen a presentar un grau d’ansietat i depressió menor, així com a conviure millor amb aquells símptomes derivats del càncer i el seu tractament.

Consells pràctics i estratègies per a la gestió de l’estrès

Saber com gestionar l’estrès pot ajudar a les persones que han superat un càncer a suportar millor les dificultats i a tenir una vida més tranquil·la i saludable.

Moltes vegades, algunes fonts d’estrès es poden evitar o minimitzar si tenim en compte els següents consells:

  • Planificar les activitats del dia (utilitzant una agenda, per exemple)
  • Aprendre a dir no a les tasques que no es poden assumir
  • Demanar ajuda quan calgui
  • Prioritzar aquelles activitats més necessàries
  • Dividir les tasques grans en passos més petits
  • Concentrar-se en allò que un/a sí que pot controlar

No obstant això, encara que podem reduir-lo, l’estrès no es pot evitar del tot. Per aquest motiu, pot ser molt útil posar en pràctica estratègies per al maneig de l’estrès.

Principals tècniques de relaxació

Les tècniques de relaxació es consideren un dels recursos més importants per controlar l’estrès i combatre els efectes que té al nostre cos i ment. Entre les principals tècniques de relaxació trobem les següents:

  • Respiració profunda: es refereix a realitzar una inhalació lenta sentint com s’eleva l’abdomen, aguantar la respiració un moment, i exhalar lentament, sentint com baixa l’abdomen.
  • Imatges mentals o visualització: es basa a crear imatges mentals que traslladin a un lloc o situació tranquil·la i relaxant.
  • Relaxació muscular progressiva: implica tensionar i, després, relaxar cada grup muscular (es pot començar pels peus i anar pujant fins al cap).
  • Mindfulness o atenció plena: aquesta tècnica es basa a centrar l’atenció en el moment present.
  • Bioretroalimentació: aquesta tècnica ensenya a relaxar-se i controlar la resposta del cos a l’estrès parant atenció als senyals d’aquest.
  • Ioga: permet centrar la ment en la respiració i la postura per fomentar la relaxació i reduir la fatiga.
  • Altres activitats com la musicoteràpia o l’artteràpia també poden ajudar a relaxar-se i gestionar l’estrès.

En conclusió, les persones que han superat un càncer s’enfronten a molts canvis i noves preocupacions que poden despertar diverses emocions i poden generar estrès. Saber com identificar aquestes emocions i aprendre a gestionar-les és clau per tenir una bona qualitat de vida.

Referències

Estrés psicológico y el cáncer – Instituto nacional de cáncer (NIH): https://www.cancer.gov/espanol/cancer/sobrellevar/sentimientos/hoja-informativa-estres

Manejo del estrés – American Society of Clinical Oncology: https://www.cancer.net/es/asimilaci%C3%B3n-con-c%C3%A1ncer/manejo-de-las-emociones/manejo-del-estr%C3%A9s

Gestión y manejo del estrés – Centro médico Teknon: https://www.teknon.es/es/especialidades/bueno-jose/gestion-manejo-estres

6 consejos prácticos para manejar el estrés – American Society of Clinical Oncology: https://www.cancer.org/es/noticias-recientes/6-consejos-practicos-para-manejar-el-estres.html

20 técnicas para afrontar el estrés – Instituto Europeo de Salud y Bienestar: https://institutoeuropeo.es/articulos/blog/tecnicas-para-afrontar-el-estres/

 

 

És recomanable fer exercicis de força després d’un càncer?

L’exercici físic té una gran importància després d’un càncer. En els darrers anys, nombrosos estudis han demostrat que l’exercici físic no només no és perjudicial, sinó que fins i tot pot resultar beneficiós per a aquelles persones amb una malaltia crònica, com ara el càncer.

Així doncs, la pràctica d’exercici físic, en general, és molt recomanable després del tractament contra el càncer, a excepció d’alguns casos puntuals en què pot estar contraindicada per causar dolor.

En aquest sentit, tant la pràctica d’exercici aeròbic (per exemple, caminar, córrer, ballar o anar amb bicicleta) com l’entrenament de força ajuden en la recuperació i en la millora de la qualitat de vida de les persones amb càncer que han finalitzat el tractament.

 

Efectes de l’entrenament de força en persones que han superat un càncer

Massa freqüentment, es tendeix a desaconsellar fer exercici físic més enllà de “caminar” o “mantenir-se actiu” a les persones que han cronificat el càncer. Tot i això, els estudis científics han demostrat que mantenir el mateix nivell d’exercici que abans del tractament, o incrementar-lo, és segur i molt útil. L’exercici pot ajudar a millorar la salut física, disminuir el cansament i millorar la qualitat de vida. Això sí, sempre s’ha de fer de manera progressiva, controlada i sota supervisió professional almenys a l’inici.

L’entrenament de força és un exercici basat en la resistència que crea una sobrecàrrega muscular per estimular el creixement de nous músculs, que cada cop juga un paper més important en l’atenció dels qui han superat un càncer. Els efectes del tractament i el desacondicionament físic, resultat del repòs o del cansament, afavoreixen la pèrdua de la massa muscular. A dia d’avui, se sap que com més petita és la quantitat de múscul, el pronòstic de la malaltia és pitjor i hi ha més risc de mortalitat i de recidives, a més d’un impacte més gran dels efectes secundaris del tractament. Per tant, mantenir uns nivells correctes de massa muscular amb entrenaments de força és molt positiu per a la salut. De fet, un estudi que va incloure 2.863 persones que han superat un càncer va concloure que entrenar la força almenys una vegada a la setmana redueix un 33% la mortalitat per qualsevol causa, evidenciant el benefici de tenir uns nivells alts de força en aquells que han cronificat la malaltia.

Les investigacions també mostren que treballar la força pot ajudar a pal·liar alguns efectes secundaris propis de la malaltia i d’alguns tractaments com la quimioteràpia i la radioteràpia i a prevenir danys en el sistema immune. Pot ser molt eficaç per combatre l’osteoporosi, els dolors, la pèrdua de qualitat del son, els problemes cardiovasculars i el cansament. En aquest darrer cas, malgrat que pot semblar paradoxal, la fatiga es frena a través de l’activitat física. D’altra banda, l’entrenament de força i un estil de vida saludable després del càncer també han estat relacionats amb la reducció del risc de patir altres malalties a llarg termini.

 

Per a qui és recomanable l’entrenament de força

Així doncs, són molts els beneficis de l’exercici de força tant en pacients amb càncer com en persones que l’han cronificat. Per exemple, en el cas del càncer de mama, l’entrenament de força pot ajudar a millorar la qualitat de vida, disminuir la fatiga i millorar el dolor, la mobilitat i la força a les extremitats superiors. A més, s’ha associat a un augment de l’esperança de vida i a la disminució dels riscos de recidiva del càncer i del desenvolupament de limfedema.

Un altre exemple on l’entrenament de força es considera essencial és en el cas de les persones que han superat un càncer de còlon, ja que és habitual que apareguin problemes derivats dels canvis en l’alimentació i l’assimilació d’aquesta, arribant a perdre força pes i una gran quantitat de múscul. Per evitar-ho, l’exercici de força és fonamental. En concret, millorar la força i la funcionalitat de la musculatura de l’abdomen és molt important per poder realitzar amb normalitat les activitats de la vida diària.

Tot i això, és important destacar que realitzar exercicis de força és beneficiós en tots els tipus de càncer i, cada vegada més, els programes de rehabilitació oncològica ho consideren una part fonamental de l’atenció estàndard tant durant com després del càncer.

 

Entrenament de força i suplementació

L’entrenament de força inclou exercicis que enforteixen els músculs, com ara: aixecament de peses, exercicis amb bandes de resistència, exercicis amb màquines o exercicis amb el propi pes del cos. Aquests últims poden incloure flexions de braços, abdominals, esquats o altres exercicis d’intensitat moderada com ara pilates i ioga.

Els experts recomanen fer de 2 a 3 sessions d’entrenament de força a la setmana. Es recomana que la intensitat de l’entrenament sigui de moderada a alta, depenent de la situació prèvia de cada persona. A més, per evitar el ressentiment muscular, cal establir una càrrega progressiva i començar amb exercicis simples.

El disseny d’un bon entrenament, acompanyat d’una alimentació adequada, acostuma a ser suficient per a la majoria de persones. De fet, un estudi va demostrar que suplementar amb proteïnes a persones que han cronificat el càncer que fan entrenament supervisat de força no ho fa més eficaç que entrenar força sense suplementar amb proteïnes.

Per altra banda, es recomana combinar els entrenaments de força amb exercici aeròbic i estiraments. Intentar fer almenys de 150 a 300 minuts d’exercici aeròbic a la setmana, com ara caminar, ballar, nedar o anar amb bicicleta amb un nivell d’intensitat moderat (per exemple, exercitant-se durant 30 minuts al dia, 5 dies a la setmana), i estirar els principals grups musculars almenys 2 cops per setmana.

És important tenir en compte que tota activitat física que es faci ha d’estar supervisada per un professional i recolzada pel metge, per evitar exercicis que puguin estar contraindicats en una situació concreta.

Així doncs, la pràctica d’exercici físic tant durant com després d’un càncer és segura i aporta múltiples beneficis. Tal com s’explica en el podcast “Parlem sobre l’activitat física després del càncer”, l’exercici físic pot servir com a tractament coadjuvant als diferents tractaments i fases de la malaltia, però, a més, es considera essencial com a part d’un estil de vida saludable de les persones que han superat un càncer, millorant la qualitat i l’esperança de vida.

 

Referències

MSK – Ejercicio durante y después del tratamiento contra el cáncer

Fisiología clínica del ejercicio – Entrenamiento de fuerza en pacientes con cáncer bajo quimioterapia y radioterapia

Pereira-Rodríguez JE, et al. Efectos y beneficios del entrenamiento de fuerza en pacientes con cáncer: revisión sistemática de la literatura. Univ Méd Pinareña. 2020; 16(3):e498.

FISSAC – El entrenamiento de fuerza reduce la mortalidad en supervivientes de cáncer

Fernández Ortega JA, et al. Efectos de un programa combinado de ejercicios de fuerza y aeróbicos de alta intensidad en pacientes supervivientes al cáncer de mama: estudio piloto. Apunts: Medicina de l’esport. 2016; 51(189):3-12

IPEFC – Ejercicio recomendado en supervivientes de cáncer de colon

Heraldo – Salud tras el cáncer

Fisiología clínica del ejercicio – Entrenamiento de fuerza y suplementación con proteínas en supervivientes de cáncer

FECEC – És recomanable fer exercici després del tractament?

FECEC – L’osteoporosi: una seqüela freqüent després del càncer

FECEC – Limfedema: què és i com prevenir-lo

FECEC – PODCAST “Parlem sobre l’activitat física després del càncer”

FECEC – Què és i com combatre la fatiga després del càncer

FECEC –Salut cardiovascular en persones que han superat un càncer

FECEC –Trastorns de la son, com dormir i descansar millor

ASCO – Un programa de ejercicios para usted: 5 consejos para las personas que tienen cáncer

CR Fisioterapia en cáncer – Ejercicio y Cáncer: Mitos y Realidades

SEOM – Tabla de ejercicios para pacientes con cáncer

U’Kore – La fuerza contra el cáncer se entrena

ESHI – Entrenamiento de la fuerza en pacientes oncológicos

 

La vida després de la leucèmia limfocítica crònica (LLC)

La leucèmia limfocítica crònica (LLC) és el tipus de leucèmia més comuna en adults. Es tracta d’un tumor que s’origina als limfòcits B madurs. Aquests s’acumulen a la sang, als teixits i als òrgans limfàtics a causa de les modificacions canceroses que pateixen. En moltes persones, no es produeixen símptomes durant anys o fins i tot mai. En unes altres, en canvi, la malaltia evoluciona de manera que apareixen símptomes que poden comprometre la seva vida. Per això, es posa de manifest la necessitat d’explorar amb més profunditat quina és la situació que viuen diàriament, tant els pacients com les seves famílies, per guanyar coneixement i enderrocar barreres en termes de:

  • Desestigmatitzar la leucèmia associada a la mort.
  • Aconseguir una atenció integral, per exemple, comptant amb l’ajuda d’un psicòleg especialitzat.
  • Millorar l’accés a l’ús compassiu de medicaments.
  • Impulsar la recerca.

Conèixer totes les opcions de tractament i on trobar els recursos disponibles afavorirà la presa de decisions informades en relació amb l’atenció mèdica. Al mateix temps, tenir una bona comunicació amb l’equip de professionals mèdics és important per comprendre el diagnòstic, el tractament específic per a cada cas i els mètodes per mantenir o millorar la qualitat de vida.

Tipus de tractaments

La LLC en poques ocasions té cura. Tot i això, les opcions de tractament poden variar àmpliament permetent que les persones visquin molt de temps amb aquesta malaltia. En aquest temps, el tractament ha de persistir. Pot ser que es suspengui durant un temps; però, en realitat, mai finalitza.

La importància del seguiment

Abans, durant i després del tractament, és molt important acudir a les cites de seguiment i guardar totes les còpies d’informes previs. A les visites s’ha d’informar els metges de qualsevol problema de salut i és probable que ordenin anàlisis de laboratori per a determinar l’evolució de la malaltia o si hi ha efectes secundaris al tractament. Com s’ha comentat, el més probable és que no hi hagi una remissió completa. Per això, cal seguir un tractament addicional que depèn de:

  • Tractaments rebuts prèviament.
  • Temps des de l’últim tractament.
  • Estat general de salut.

Un medicament addicional que el metge pot recomanar són les vacunes. La majoria dels pacients amb LLC manquen d’un sistema immunitari eficient, la qual cosa augmenta el risc de patir infeccions. A més, alguns medicaments poden augmentar aquest risc. Les vacunes són una manera de mantenir a ratlla aquestes possibles infeccions. Per exemple, els experts recomanen que les persones amb LLC rebin la vacuna contra la pneumònia cada 5 anys i la vacuna contra la grip cada any. Així mateix, l’administració de determinats antivirals en combinació amb la quimioteràpia és força comú. En cas que apareguin símptomes d’infecció bacteriana o febre neutropènica, es recomana utilitzar antibiòtics d’espectre estès.

D’altra banda, la LLC i/o el tractament també pot causar recomptes baixos d’eritròcits causant anèmia. Si l’anèmia provoca símptomes (cansament, debilitat i dificultat per respirar), es pot tractar amb transfusions. La detecció d’un nombre reduït de plaquetes també és força comuna i, a conseqüència d’això, pot tenir lloc l’aparició d’hematomes i hemorràgies. En cas que els nivells d’immunoglobulines siguin molt reduïts, una manera de prevenir-ho és mitjançant l’administració d’immunoglobulina intravenosa.

Seguir una rutina d’activitat física diària i menjar sobre la base d’una alimentació saludable també pot comportar grans beneficis. Algunes recomanacions generals per fer front a la sensació de poca gana produïda per la malaltia i els seus tractaments són:

  • Augmentar el nombre de menjars al llarg del dia.
  • Tenir sempre a mà aliments apetibles i de fàcil consum.
  • Evitar el consum d’aliments light i substituir-los per aliments de major aportació calòrica.

 

Risc de patir altres càncers i necessitat d’atenció psicològica

Les persones que han patit LLC tenen més risc de patir alguns tipus de càncer. Aquesta és una altra raó per la qual acudir a cites mèdiques regularment pot ser beneficiós. En aquest sentit, les proves de detecció rutinàries constitueixen un element clau per detectar de manera primerenca el càncer, la qual cosa facilita el seu posterior tractament. En el cas de la LLC, s’ha observat un risc més gran de patir:

  • Càncer de pell.
  • Melanoma.
  • Càncer de laringe.
  • Càncer de pulmó.
  • Càncer de còlon.
  • Sarcoma de Kaposi.
  • Sarcoma de teixits tous.

D’altra banda, aquesta malaltia provoca una sèrie de trastorns com fatiga, febre o infeccions i un impacte emocional als seus afectats, com ara ansietat i depressió. Per fer front a aquests problemes, als centres hospitalaris i a les associacions de pacients s’ofereix un servei d’atenció psicològica. A l’Associació Espanyola d’Afectats per Linfoma, Mieloma i Leucèmia (AEAL), es pot sol·licitar una consulta a través del telèfon 91 563 18 01 o al correu electrònic info@aeal.es. També a les entitats de la FECEC, a través de la seva web, del correu electrònic federacio@juntscontraelcancer.cat o del telèfon 93 314 87 53; o a l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), a través de la seva web.

 

Tractant-se d’una malaltia que no té cura, el principal objectiu és identificar aquelles persones que necessitin intervenció i conèixer quina és la més indicada per a aquests. Gràcies als avenços en detecció precoç i als assajos clínics a la recerca de noves teràpies, s’està aconseguint que la LLC es converteixi en una condició crònica. La majoria de les persones viuen amb la malaltia durant molts anys. En definitiva, la suma dels progressos juntament amb les pautes de seguiment i control detallades en aquest article permetrà allargar encara més l’esperança de vida de les persones que han patit LLC.

 

Referències

AEAL – Alimentación y nutrición

AEAL – Leucemia linfocítica crónica

AEAL – Servicio de atención psicológica

AEAL (2016). Sensibilización social sobre los pacientes con Leucemia Linfocítica Crónica y sus familiares. Disponible en: http://www.aeal.es/nueva_web/wp-content/uploads/2015/09/ESTUDIO-LLC-AEAL.pdf

AECC – Atención psicológica

American Cancer Society – Asistencia complementaria para la leucemia linfocítica crónica

American Cancer Society – Cánceres posteriores a la leucemia linfocítica crónica

American Cancer Society – Si los tratamientos contra el cáncer dejan de funcionar

American Cancer Society – Tratamiento de la leucemia linfocítica crónica

American Cancer Society – Vida después del diagnóstico de leucemia linfocítica crónica

FECEC – Serveis d’atenció a pacients y familiars de càncer

Fundació Josep Carreras – Leucèmia limfàtica crònica

Gentry E, et al. Physical, Psychological, Social, and Spiritual Well-Being of Patients with Chronic Lymphocytic Leukemia and Their Caregivers: A Scoping Review. Journal of Oncology Navigation & Survivorship. 2021;12:6. Disponible en: https://www.jons-online.com/issues/2021/june-2021-vol-12-no-6/3811-physical-psychological-social-and-spiritual-well-being-of-patients-with-chronic-lymphocytic-leukemia-and-their-caregivers-a-scoping-review 

MacDonald G, et al. A pilot study of high-intensity interval training in older adults with treatment naïve chronic lymphocytic leukemia. Sci Rep. 2021;11(1):23137

National Institutes of Health – Tratamiento de la leucemia linfocítica crónica (PDQ®)–Versión para pacientes

Sitlinger A, et al. Exercise and Chronic Lymphocytic Leukemia (CLL) – Relationships Among Physical Activity, Fitness, & Inflammation, and Their Impacts on CLL Patients. Blood. 2018;132(Suppl 1):5540

Rehabilitació pulmonar després del càncer de pulmó

El càncer de pulmó és un dels càncers més comuns, tant en homes com en dones. De fet, s’estima que a Espanya l’any 2021 el 10% dels nous diagnòstics pertanyien a aquest grup segons la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM).

És important destacar que el càncer de pulmó va passar de ser el quart tumor més diagnosticat en dones l’any 2015 al tercer l’any 2019. Això és degut principalment a l’augment del consum de tabac en dones a partir dels anys 70.

A més de presentar una elevada incidència, el càncer de pulmó és també un dels més letals, representant fins a un 25% de totes les morts per càncer.

Tot i això, en els darrers anys s’ha observat una disminució general tant de nous casos com de morts, associada a l’abandonament del tabaquisme i als avenços en la detecció i el tractament.

En aquest context, les persones que sobreviuen a un càncer de pulmó poden patir seqüeles tant a curt com a llarg termini?

 

Problemes respiratoris després del càncer de pulmó

Després del càncer de pulmó, moltes persones solen presentar, principalment, fatiga o dificultats respiratòries, ja sigui degut a la mateixa malaltia o al procediment quirúrgic a què s’han sotmès, habitualment acompanyat de quimioteràpia o, com es va abordar en aquest article, radioteràpia al tòrax.

D’una banda, es pot fer malbé el cor, sobretot en persones que reben dosis més altes de químio i radioteràpia, i són més grans de 65 anys. Alguns dels problemes cardíacs són:

  • Insuficiència cardíaca, a causa de l’afebliment del múscul cardíac.
  • Malaltia de les artèries coronàries.
  • Arrítmies, és a dir, batecs cardíacs irregulars. Les arrítmies poden conduir a l’esvaïment, dolor toràcic i dificultat per respirar.

D’altra banda, les persones que han estat tractades tant amb quimioteràpia com amb radioteràpia poden tenir un risc més alt de presentar mal pulmonar:

  • Engrossiment de la membrana pulmonar.
  • Inflamació dels pulmons.
  • Dificultat per respirar.

No obstant això, convé destacar que aquestes seqüeles no tenen per què aparèixer en totes les persones que sobreviuen a un càncer de pulmó. En qualsevol cas, per aquelles que les presenten, és la rehabilitació pulmonar un factor determinant en el procés de recuperació després del càncer?

 

Rehabilitació pulmonar i fisioteràpia respiratòria

La rehabilitació pulmonar és un programa mèdic perquè les persones amb problemes respiratoris crònics, com les que presenten seqüeles després d’un càncer de pulmó, millorin la funcionalitat dels seus pulmons. Aquest programa es compon de diferents parts: una és la fisioteràpia respiratòria. Tot i això, aquest conjunt de tècniques no ha de reemplaçar el tractament farmacològic, sinó que s’ha de fer servir de forma conjunta.

Hem demostrat que la rehabilitació pulmonar millora la sensació d’ofec o dispnea, la capacitat d’esforç i, per tant, la qualitat de vida després del procés oncològic.

 

A continuació, s’enumeren alguns exercicis respiratoris que pot recomanar el fisioterapeuta per millorar el rendiment respiratori, principalment en situacions en què hi ha un augment de la secreció bronquial:

  • Exercicis d’expansió toràcica i espirometria incentivada, per recuperar o augmentar el volum pulmonar.
  • Tos assistida, per tossir de forma controlada i reduir el dany causat per la tos.
  • Respiració abdominal, per reduir el dolor toràcic.

A més de la fisioteràpia respiratòria, l’activitat física també és un factor clau en la rehabilitació pulmonar. Mentre que tradicionalment es recomanava fer repòs per a la recuperació després del procés oncològic, actualment la rehabilitació és una especialitat mèdica de gran importància i els especialistes aconsellen seguir rutines adequades d’exercici físic.

 

Consells pràctics: activitat física i dieta equilibrada

L’AEACaP (Associació Espanyola d’Afectats de Càncer de Pulmó) recomana fer activitat física aeròbica durant almenys 30 minuts al dia, sempre que resulti poc agressiva i amb objectius assumibles: caminar, ciclisme, natació, ball, etc.

 

Finalment, cal destacar que, com es detalla en aquest article, l’alimentació juga un paper molt important en l’evolució del càncer. De fet, estudis observacionals demostren que les dietes riques en fruites i verdures, cereals integrals, carn blanca i peix estan associades amb un millor pronòstic a llarg termini, en comparació amb les que tenen un gran contingut de cereals refinats, carns vermelles i aliments processats.

En definitiva, tots aquests consells relacionats amb la fisioteràpia respiratòria, l’activitat física i la dieta equilibrada poden ser molt útils per a persones que han superat un càncer de pulmó i poden presentar problemes respiratoris. Tot i això, és recomanable consultar-ho amb un especialista.

 

 

Referències

Sociedad Española de Oncología Médica – Cifras del cáncer en España en 2021

American Cancer Society – Acerca del cáncer de pulmón

American Cancer Society – Vida después del cáncer de pulmón

American Society of Clinical Oncology – Efectos secundarios a largo plazo del tratamiento del cáncer

Roche pacientes – Consejos sobre el cáncer de pulmón

AEACaP – Consejos para una buena rehabilitación respiratoria en pacientes con cáncer de pulmón

Després del cáncer – Después del cáncer de pulmón: consideraciones sobre la radioterapia

Després del cáncer – El papel de la dieta en la recuperación

Imatges extretes de SERMEF

 

L’osteoporosi: una seqüela freqüent després del càncer

¿Què és l’osteoporosi?

L’osteoporosi es considera un problema important de salut a escala mundial, ja que s’estima que hi ha més de 200 milions de persones al món que la pateixen i que presenten un major risc de fractures.

 

El que succeeix en els casos d’osteoporosi no es que l’os estigui incorrectament calcificat, sinó que hi ha una densitat òssia menor a l’habitual, és a dir, hi ha menys quantitat d’os dins del mateix volum. En conseqüència, disminueix la resistència de l’os davant dels traumatismes o de la càrrega de pes, amb el conseqüent increment del risc d’aparició de fractures.

La osteoporosi: una possible seqüela del tractament oncològic

Les seqüeles fisiològiques formen part de les dificultats que poden aparèixer al completar el tractament d’un càncer i, en els últims anys, la detecció d’aquestes seqüeles en una fase tardana ha anat en augment.

 

Pel que fa a les seqüeles fisiològiques que poden afectar específicament als ossos, molts tractaments oncològics poden provocar efectes negatius sobre aquests teixits. Degut a això, les persones que han superat aquests tipus de tractament, en general, tenen un risc més alt de patir osteoporosi. A més, en alguns casos, el transcurs de la pròpia malaltia també pot esdevenir un factor de risc, ja que es poden haver presentat situacions d’immobilització i sedentarisme que poden desafavorir el correcte desenvolupament dels ossos. De la mateixa manera, l’edat també pot ser, per sí mateixa, un factor de risc.

 

Així doncs, la pèrdua òssia associada al càncer pot ser el resultat de múltiples factors interrelacionats i aquests factors poden incloure, tant els efectes directes de la malaltia, com els efectes de les teràpies utilitzades en el seu tractament. Dintre d’aquestes teràpies podríem trobar els corticoides; que sovint s’associen a la quimioteràpia contra alguns tumors, i els tractaments hormonals; que inhibeixen els estrògens o la testosterona i que s’administren a la majoria de malalts amb càncer de mama o de pròstata durant anys.

 

En conseqüència, la gestió òptima de la salut esquelètica s’ha convertit en una part cada cop més important de l’atenció prestada tant a les persones en tractament per un càncer com a les persones que l’han superat.

 

Signes i símptomes de pèrdua òssia

La pèrdua òssia no apareix d’un dia per l’altre. Amb freqüència, les persones no ho noten fins que manifesten una pèrdua de funcions o pateixen una fractura. Alguns dels símptomes que poden presentar les persones que presenten osteoporosi són:

 

  • Mal d’esquena; que amb freqüència pot ser causat per una fractura per comprensió o col·lapse d’una vèrtebra.
  • Pèrdua d’estatura al llarg del temps.
  • Postura encorbada o esquena superior corbada.
  • Articulacions doloroses o rigidesa.
  • Ossos que es fracturen fàcilment.

 

Diagnòstic de l’osteoporosi

Normalment, per fer el diagnòstic d’aquest problema de salut es realitza, en primer lloc, una visita per a identificar possibles factors de risc existents en la persona afectada. A continuació, per aconseguir una valoració més global, s’acostuma a completar el diagnòstic a partir d’una densitometria òssia i la determinació de vitamina D, calci i fòsfor en una anàlisi de sang, que caldrà anar re-avaluant aquests periòdicament durant el control evolutiu de la salut òssia.

 

Gestió de l’osteoporosi i el seu tractament

Així doncs, pot ser convenient afavorir el diagnòstic precoç de l’osteoporosi en els pacients amb antecedents oncològics amb l’objectiu d’adoptar les mesures preventives oportunes, ja que les millores marcades en la supervivència de molts càncers impliquen que les estratègies per limitar la pèrdua òssia i per reduir el risc de fractura s’hagin d’incorporar als plans de cura de molts dels pacients amb càncer.

 

Pel que fa al seu tractament, per a l’osteoporosi hi ha moltes teràpies que poden ser d’utilitat, si el metge les considera necessàries. Les més utilitzades són els bifosfonats (alendronat, risedronat i ibandronat), el zoledronat o el denosunab, generalment acompanyats de suplements i una dieta variada que contingui aliments rics en calci i vitamina D.

 

Prevenció de l’osteoporosi després del càncer

Per preveure l’osteoporosi i mirar de minvar l’afectació de l’os, pot ser adient intentar realitzar un exercici físic adequat de qualsevol tipus, com caminar una estona cada dia, fer gimnàstica de manteniment o fer natació; ja que son activitats que poden estimular la regeneració òssia. A més, cal destacar que aquests hàbits de vida poden ser saludables després del tractament d’un càncer, però també durant el tractament.

 

Com hem comentat, un altre aspecte que també pot ser recomanable per prevenir l’osteoporosi seria seguir una alimentació variada que asseguri una aportació suficient de calci i vitamina D. Així doncs, en ser els pacients oncològics persones predisposades a tenir osteoporosi, pot ser recomanable que segueixin una alimentació sempre variada i equilibrada, on s’hi incloguin els següents aliments: 

 


Referències

Drake MT. Osteoporosis and Cancer. Curr Osteoporos Rep. 2013 Sep; 11(3): 163–170. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3783531/

MD Anderson Cancer Center – Posibles efectos secundarios del tratamiento del cáncer.

Olmos Martínez JM, González Macías J. Osteoporosis tras la curación tumoral. Med Clin 2007;129:669-76. http://www.elsevier.es/es-revista-medicina-clinica-2-articulo-osteoporosis-tras-curacion-tumoral-13112094

ASCO Cancer.net –  Osteoporosis

Col·legi de Farmacèutics de Barcelona – Osteoporosi

TopDoctors – Osteoporosis: su relación con el cáncer, diagnóstico y tratamiento

 

Consells per a mantenir-se actiu: activitat física lleugera

Nombrosos estudis han demostrat que l’activitat física pot tenir efectes beneficiosos sobre les persones que han superat un càncer en diversos aspectes relacionats amb la qualitat de vida i la supervivència.

 

Tot i que l’activitat física té molts avantatges, no tothom qui ha superat o cronificat un càncer està preparat per portar a terme el mateix tipus d’exercici físic ni amb la mateixa intensitat. Això és especialment important en aquelles persones en risc de patir complicacions respiratòries o cardíaques. Per tant, abans de començar qualsevol programa d’exercicis és essencial consultar-ho amb un metge.

Com començar?

Una bona manera de començar és amb activitats físiques de baixa intensitat. Aquests exercicis han de ser activitats segures, gratificants, fàcils de dur a terme i motivadores. Es poden incloure moltes activitats de la vida diària com passejar, pujar escales, jugar amb una mascota, fer feines de casa, cuinar i practicar jardineria, o fer algun tipus d’exercici en particular com el ioga, ballar, o anar amb bicicleta.

Es recomana començar durant poca estona però repetir-ho manera regular: per exemple, caminar 10-15 minuts de tres a cinc cops per setmana, i anar incrementant la durada i la intensitat gradualment. L’objectiu, si no es pateix cap contraindicació que ho impedeixi, és arribar a fer exercici com a mínim dues hores i mitja per setmana.

Si la falta de temps, d’hàbit o d’energia impedeix una sessió d’exercici prolongada, es poden fer sessions més curtes. De fet, els experts han observat que els beneficis per a la salut de diverses sessions curtes (de 10 minuts) són similars a les d’una sessió d’exercici més llarga. També és important incloure entrenament de força almenys 2 dies a la setmana, com ara aixecar pesos o altres exercicis de construcció muscular. La força, la flexibilitat i l’aptitud aeròbica són parts importants d’un bon programa d’exercicis.

Exercicis de baixa intensitat recomanats

La marxa nòrdicaconsisteix en caminar amb l’ajuda de dos bastons similars als que s’utilitzen per esquiar. L’esforç físic es distribueix de forma equilibrada, sobre diversos grups musculars de tot el cos, tant de les cames, l’esquena, l’abdomen i la part alta del cos amb la utilització dels bastons. La intensitat de l’exercici ve marcada pel tipus de terreny on es practiqui i la velocitat de la marxa. A Catalunya existeixen diversos grups i associacions de practicants de marxa nòrdica que ofereixen rutes i excursions per a tots els nivells. A més ens ensenyaran a tenir tècnica i postura correctes per caminar.

La natació és un exercici de baix impacte a nivell articular que permet augmentar la capacitat cardiovascular, la despesa de calories y la tonificació muscular. També té beneficis a nivell psicològic, reduint els nivells d’estrès i ansietat. Quan es neda de manera suau i relaxada es pot convertir en una forma de meditació senzilla i reconfortant. Per a aquelles persones que no puguin o sàpiguen nedar hi ha altres activitats que es poden fer dins l’aigua amb els beneficis que implica la resistència mecànica d’aquest medi, com aquagym, aquaeròbic, etc.

Circular en bicicleta a un ritme suau, de passeig, que no impliqui un sobreesforç, també és un exercici de baix impacte on s’exerciten diversos grups musculars de tot el cos. Es recomanen passejos de 20-30 minuts, que es poden aprofitar per fer els desplaçaments quotidians, o utilitzar una bicicleta estàtica des de la comoditat de casa o el gimnàs.

Els exercicis de ioga, tai-txi o estiraments enforteixen els ossos (augmenten la densitat òssia) i la musculatura, augmenten la flexibilitat i mobilitat articular. També milloren a l’estat mental, ajuden a combatre l’estrès i a dormir millor. En combinació amb exercicis de tonificació com el pilates, també poden ajudar a enfortir l’esquena i reeducar-la a nivell postural.

Algunes entitats federades de la FECEC ofereixen diferents activitats d’aquest tipus, que podràs trobar a aquest enllaç.

Quins beneficis té l’exercici?

Les investigacions mostren que les persones que han superat un càncer i que són físicament actives mostren beneficis també a nivell dels índexs de supervivència i la recurrència de la malaltia, en comparació amb les que són inactives. També s’ha demostrat que moltes persones tenen més energia quan participen en activitats físiques lleugeres, per tant es una bona manera de reduir la fatiga associada al càncer

 

La clau es evitar la inactivitat perquè qualsevol tipus d’activitat física, encara que sembli poca, pot ser positiva. Hi ha moltes activitats que es poden considerar exercicis de baixa intensitat, és qüestió de trobar aquelles que siguin motivadores i adaptades a les condicions físiques de cada persona. Sempre és recomanable començar lentament, adquirir uns hàbits saludables i amb el temps, augmentar la durada i la intensitat de la activitat física, adaptant-la a les necessitats de cadascú.

 


Referències

American Society of Clinical Oncology (ASCO). 2017. “Physical Activity Tips for Survivors | Cancer.Net.” http://www.cancer.net/survivorship/healthy-living/physical-activity-tips-survivors

Blair CK, Morey MC, Desmond RA, Cohen HJ, Sloane R, Snyder DC, et al. Light-Intensity Activity Attenuates Functional Decline in Older Cancer Survivors. Med Sci Sport Exerc 2014;46:1375–83.