Retenció de líquids després del càncer: recomanacions i consells

#edema #limfedema #pell #alteracionscutànies #emcuido

 

Hi ha persones que, després de superar un càncer poden patir conseqüències del tractament. Hi ha regions del cos particularment sensibles als efectes secundaris de la quimioteràpia, la radioteràpia o a les intervencions quirúrgiques. Concretament la pell és de les zones del cos més afectades en aquests casos.

 

Entre les alteracions cutànies més freqüents que poden aparèixer després d’un càncer podem trobar:

  • Pell seca (xerosi)
  • Prurit (picor)
  • Úlceres a la pell
  • Edemes (retenció de líquids)
  • Cicatrius

 

Afortunadament, les reaccions cutànies són sovint temporals i existeixen tractaments per fer-hi front.

 

Els edemes i relació amb el tractament contra el càncer

 

Els edemes són acumulacions de líquid sota la pell, dins dels teixits que estan fora del sistema circulatori, que transporta la sang per tot el cos. L’edema es dóna amb major freqüència als peus i les cames, deixant una sensació de inflamació i pesadesa, i provoquen augment de pes. També pot ocórrer a les mans, els braços, la cara i l’abdomen.

 

Els problemes en el funcionament del cor, el fetge o els ronyons poden tenir com a conseqüència la retenció de líquids. Malalties associades com la insuficiència cardíaca, hepàtica o renal son les causes més freqüents dels edemes, tot i que la desnutrició o la inactivitat també poden fer que els líquids s’acumulin a diferents parts del cos. Una altra situació que pot generar acumulació de líquid és el limfedema de braços o cames. Quan els ganglis limfàtics s’extirpen (buidament limfàtic ganglionar) o danyen, el líquid limfàtic s’acumula en els teixits circumdants i fa que s’inflin. El metge pot aclarir l’origen i el tractament més adequat en cada cas.

 

La retenció de líquids és també un efecte secundari del tractament contra el càncer. Apareix després de diversos tractaments i generalment desapareix unes setmanes o mesos després d’haver deixat el tractament, però també es pot estendre més en el temps i ser un problema per aquelles persones que ja han superar el càncer.

 

 

¿Què he de fer si tinc símptomes?

 

En el cas en que es senti algun d’aquests símptomes, és important que s’informi a l’equip d’atenció de salut. El doctor o la infermera determinaran què  ho està causant i  recomanaran les mesures que ha de prendre, podent receptar alguns fàrmacs en el cas que fos necessari.

 

Diagnòstic i prevenció del edema

 

Per diagnosticar un edema, és possible que el metge verifiqui si la pell sobre l’àrea inflada roman enfonsada després de pressionar-la, pregunti si es va augmentar de pes recentment o sobre altres símptomes. També és possible que necessiti realitzar anàlisi de sang, d’orina i radiografies.

 

L’objectiu del control de l’edema és tractar la causa subjacent de l’acumulació de líquid. En les persones on l’edema ha estat provocat per fàrmacs o per una mala nutrició, pot tractar-se. En canvi, els casos en que la retenció de líquids es resultat del càncer o per problemes renals, cardíacs o hepàtics,  es més difícil de tractar, inclús pot arribar a ser permanent.

 

A continuació es poden trobar suggeriments per ajudar a reduir la inflor i alleujar els símptomes derivats de la retenció de líquids:

 

  • Preguntar al metge sobre medicaments diürètics, ja que la seva funció es ajudar a eliminar el líquid addicional de l’organisme degut a l’augment de la micció
  • Ingerir una dieta equilibrada i reduir la quantitat de sal
  • Caminar o fer exercici, ja que ajudarà a que els líquids tornin a bombar al cor
  • Quan s’estigui assegut o recolzat, posar la zona afectada en alt
  • Evitar estar dret durant períodes prolongats i seure amb les cames creuades
  • Utilitzar mitges de compressió per ajudar a que els líquids tornin al sistema circulatori
  • No reduir la quantitat d’aigua ni d’altres líquids sense consultar abans al metge
  • Consultar al metge si la fisioteràpia o la ergoteràpia podrien ser d’utilitat

 

També cal destacar que hi ha entitats federades que ofereixen un servei de drenatge linfàtic, especialment indicat per al tractament de limfedemes en dones operades de càncer de mama. Mitjançant aquest servei s’afavoreix el funcionament del sistema limfàtic, amb la conseqüent millora de la mobilitat del membre afectat i que també afavoreix l’eliminació del líquid limfàtic. Pot trobar més informació consultant aquest enllaç.

 

 

Referències

 

  1. Net. Manejo de los efectos secundarios físicos.
  2. Instituto Nacional de Cáncer (NIH).
  3. Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM). Cuidados continuos: cuidados de soporte y paliación.
  4. American Cancer Society. Hinchazón, edema y ascitis.

Després de l’osteosarcoma: consells de salut després del tractament

L’osteosarcoma o sarcoma ossi és un tumor poc freqüent (tot i que és el més freqüent entre els tumors ossis malignes primaris), que generalment afecta a nens i adolescents, i que representa aproximadament del 35 al 50% dels tumors primaris dels ossos.

Segons la Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM), la incidència s’estima en 1 pacient nou per any per cada 100000 habitants. Malgrat la seva raresa, constitueixen la cinquena causa de càncer en adolescents i joves entre 15 a 19 anys.

La supervivència de l’osteosarcoma ha augmentat en els últims 30 anys, en gran part pel desenvolupament de la quimioteràpia per al tractament d’aquests tumors. El tractament multimodal (cirurgia i quimioteràpia), ha aconseguit que dos terços dels pacients que no presenten metàstasi al diagnòstic superin la malaltia. A més, un terç dels que presenten metàstasi aconsegueixen un augment considerable de la supervivència sense recaigudes.

 

Possibles seqüeles després de l’tractament

El tractament de l’osteosarcoma, tant en el cas de la quimioteràpia com en el de la cirurgia, pot generar seqüeles i afectar la salut de les persones que ja l’han superat. Els joves, en particular, corren el risc de patir possibles efectes tardans. Aquest risc depèn de molts factors, com els tractaments específics que van rebre, les dosis i l’edat en què el van rebre.

Algunes de les possibles complicacions després del tractament a mig-llarg termini són:

  • Seqüeles ortopèdiques: depenent del tipus de cirurgia a la qual es sotmeti el pacient, la pèrdua d’una extremitat o la coixesa són les principals seqüeles després del tractament quirúrgic. Si la cirurgia és conservativa, pot notar-se una pèrdua de sensibilitat en alguna zona de la cama o el braç, a més de dificultat per moure algun múscul.
  • Problemes cardíacs: a llarg termini, la quimioteràpia o la radioteràpia poden causar toxicitat en el cor i, per aquest motiu, a les revisions mèdiques s’analitza la funció cardíaca mitjançant electrocardiogrames o ecografies per a la seva prevenció.
  • Pèrdua d’audició: alguns quimioteràpics poden produir sordesa, afectant principalment a la percepció de sons aguts. Per aquesta raó es solen realitzar proves d’audició abans i durant el tractament.
  • Trastorns del creixement i el desenvolupament: la quimioteràpia també pot arribar a afectar al correcte desenvolupament dels adolescents. No obstant això, les possibles diferències en el creixement tendeixen a ser poc pronunciades.
  • Trastorns de fertilitat: encara que no és un efecte tardà freqüent, després del tractament de l’osteosarcoma alguns quimioteràpics poden produir infertilitat a l’actuar sobre les cèl·lules mare dels testicles i dels ovaris. La probabilitat que els homes no siguin fèrtils després del tractament és bastant petita, mentre que en dones aquesta possibilitat és una mica més gran, encara que en general tampoc és freqüent.
  • Desenvolupament de segons tumors: en molt rares ocasions el tractament amb quimioteràpia o radioteràpia pot afavorir el desenvolupament de segons tumors (com les leucèmies) anys després de finalitzar el tractament.

 

En què consisteix el seguiment després del tractament?

Les persones que han superat un osteosarcoma rebran atenció de seguiment per examinar si hi ha recurrència, de manera que l’equip mèdic farà recomanacions específiques pel que fa a la freqüència i els tipus de proves necessàries. Les revisions seran més freqüents després del tractament i s’aniran espaiant cada vegada més, fins a acabar sent anuals. Així mateix, el seguiment es prolongarà durant bastants anys per prevenir recaigudes tardanes.

Els exàmens de detecció solen incloure proves com ressonància magnètica del tumor primari, anàlisi de sang, radiografia o TAC de tòrax o gammagrafia de l’os afectat. A més, les persones amb certs síndromes o afeccions genètiques heretades poden estar en risc de tenir càncers futurs i necessiten atenció de seguiment addicional.

Durant el seguiment és molt important mantenir una bona relació amb l’equip mèdic, basada en la confiança mútua, el respecte i la col·laboració. Estar ben informat i resoldre els possibles dubtes o preocupacions amb els professionals sanitaris serà de gran utilitat en el procés de recuperació. A més, s’haurà d’informar a l’equip mèdic en cas d’experimentar nous símptomes o efectes secundaris durant el seguiment. 

Recomanacions per a persones que han superat un osteosarcoma

Les seqüeles de la cirurgia poden variar des de petites cicatrius fins a la pèrdua d’una extremitat, el que requeriria rehabilitació, tant física com emocional. La fisioteràpia i la rehabilitació solen ser una part molt important de la recuperació després del tractament per recuperar la mobilitat i l’acompliment físic. Molts supervivents també poden requerir de l’assessorament d’un psicooncòleg, que pot ajudar a afrontar de manera més positiva les emocions i les noves situacions a què aquestes persones s’enfrontaran en el dia a dia.

Els supervivents de càncer ossi tendeixen a ser menys actius o tenir una mobilitat més reduïda que les altres persones. Per aquest motiu es recomana adoptar estils de vida i hàbits alimentaris saludables, a més de fer exercici regularment. Això és particularment important per als pacients que s’han sotmès a una resecció per preservar les extremitats o una amputació.

On es pot trobar informació o suport després de superar un osteosarcoma?

En el cas de necessitar més informació de la que proporciona l’equip mèdic, algunes societats mèdiques com ACS, ASCO o SEOM disposen d’informació fiable sobre la patologia pels pacients, a més de recomanacions durant i després del tractament.

D’altra banda, és recomanable visitar o posar-se en contacte amb associacions de pacients com l’Associació de Familiars i Amics de Nens oncològics de Catalunya (AFANOC), la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia, la Asociación Española de Afectados por Sarcomas (AEAS) o la Asociación española de Adolescentes y Adultos jóvenes con cáncer (AAA). Aquestes associacions poden proporcionar recursos fora de l’hospital, suport per a controlar les emocions, consells sobre les activitats que poden realitzar o atenció social i psicològica d’altres professionals com psicòlegs o treballadors socials. També és molt recomanable compartir i aprendre de l’experiència d’altres pacients.

 

Referències

Cancer.net: Osteosarcoma a la infància i l’adolescència – https://www.cancer.net/es/tipos-de-c%C3%A1ncer/osteosarcoma-en-la-infancia-y-la-adolescencia

American Cancer Society: Osteosarcoma, després del tractament – https://www.cancer.org/cancer/osteosarcoma/after-treatment/follow-up.html

Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM): Osteosarcoma – https://seom.org/es/informacion-sobre-el-cancer/info-tipos-cancer/104131-sarcomas-oseos?showall=1

AECC: Osteosarcoma – https://www.aecc.es/es/todo-sobre-cancer/tipos-cancer/cancer-huesos/tipos/osteosarcoma#:~:text=La%20incidencia%20var%C3%ADa%20seg%C3%BAn%20las,19%20a%C3%B1os%20de%20edad%20%2C%20siendo

St. Jude Children Research Hospital – https://together.stjude.org/es-us/acerca-del-c%C3%A1ncer-pedi%C3%A1trico/tipos/osteosarcoma.html#sectioned_content-3d8e1285-6468-4ed3-961f-6c73b845adbe=0

Hospital Vall d’Hebron: Consells de salut per a pacients amb sarcomes i altres tumors musculoesquelètics – https://hospital.vallhebron.com/es/consejos-de-salud/consejos-de-salud-para-pacientes-con-sarcomas-y-otros-tumores-musculoesqueleticos

Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya (AFANOC) – https://www.afanoc.org/es/

Fundació d’Oncología Infantil Enriqueta Villavecchia – https://www.fevillavecchia.es/es

Asociación Española de Afectados por Sarcomas (AEAS) – https://www.aeasarcomas.org/

Asociación española de Adolescentes y Adultos jóvenes con cáncer (AAA) – http://www.aaacancer.org/

Grupo Español de Pacientes con Cáncer (GEPAC) – Gepac – Osteosarcoma, guía para pacientes y familares.

COVID-19: recomanacions i mesures per a pacients que ja han superat un càncer

Davant la crisi social i sanitària que ha suposat l’aparició del coronavirus SARS-CoV2, ens veiem davant una situació completament nova i desconcertant per a molts de nosaltres. Les persones que han superat un càncer poden fer-se moltes preguntes sobre com afrontar les dificultats, els riscos als quals s’exposen, o com gestionar psicològicament aquest moment. Per a intentar solucionar-les, el Ministeri de Sanitat o societats com la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM) han elaborat guies de recomanacions.

Es considera població de risc a les persones que han superat un càncer?

La SEOM afirma que encara no hi ha moltes dades sobre com afecta la infecció per COVID-19 a pacients amb càncer o a persones que ja ho han superat. Això sí, es disposa de dades que suggereixen que els pacients oncològics tenen un major risc de complicacions al contreure la infecció, sobretot si han rebut quimioteràpia o s’han sotmès a cirurgies oncològiques en el mes previ. No obstant això, els estudis dels quals es disposa han inclòs pocs pacients i els resultats clínics disponibles són limitats, per la qual cosa és precipitat treure conclusions definitives d’aquests.

D’altra banda, les persones que ja han superat un càncer però van rebre tractament en el passat (especialment si ja han transcorregut diversos anys), són propenses a haver recuperat una funció immunològica normal. No obstant això, cada persona és diferent, per la qual cosa és important que consultin amb el seu doctor/a, ja que és el/la que entén la seva situació i coneix el seu historial mèdic.

S’hauria d’acudir a l’hospital durant la quarantena per a fer visites o controls de seguiment?

 Als hospitals, els diferents especialistes que fan el seguiment de la salut dels seus pacients tenen molt present la situació actual i es troben sota canvis constants seguint les directrius dels hospitals, sempre valorant les necessitats de cada pacient.

En quant als pacients en revisió, sense tractaments actius en el moment actual, com poden ser els pacients que han superat un càncer, s’està intentant realitzar telemedicina i revisions telefòniques per no cancel·lar les seves cites. No obstant això, és possible que hagin de retardar-se fins al final de la pandèmia si la situació el requereix. Davant qualsevol dubte es recomana preguntar a l’equip de referència per a valorar cada cas concret.

Quines són les recomanacions per a persones que han superat un càncer?

 Si no es disposa de factors de risc addicionals, les recomanacions per a aquestes persones són les mateixes que per a la població general. Entre elles destaquen respectar les mesures de confinament i minimitzar les sortides i l’exposició social. Si és necessari sortir de casa, es recomana higiene de mans freqüent, ús de mocadors d’un sol ús, neteja freqüent de superfícies de contacte, evitar tocar-se la cara (ulls, nas i boca o en tossir/esternudar), cobrir-se la boca i nas amb el colze flexionat i evitar compartir utensilis de cuina i menjar. També s’ha d’evitar el contacte amb persones contagiades i el consum d’alcohol i tabac.

Respecte a l’ús de mascaretes, el Ministeri de Sanitat recomana el seu ús en població sana quan no és possible mantenir la distància de seguretat, ja sigui en el treball, en la compra, en espais tancats, al carrer o en utilitzar el transport públic. En cas de dubte, s’ha de consultar als professionals sanitaris, que indicaran el seu ús en les persones que considerin necessari.

Les recomanacions estan en constant canvi amb l’avanç de la pandèmia, així que es recomana estar ben informat/a sempre a través de canals oficials. Tant des del Ministeri de Sanitat, com des del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ens ofereixen informació actualitzada, tant per a la ciutadania com per als professionals sanitaris, per a estar al dia de les novetats.

S’hauria d’acudir als centres de treball?

Segons les recomanacions del Ministeri de Sanitat, en cas de ser una persona vulnerable per edat, per embaràs o per patir afeccions mèdiques anteriors (entre elles càncer o immunodepressió, hipertensió arterial, malalties cardiovasculars, diabetis o malalties pulmonars cròniques) no s’haurà d’acudir al centre de treball.

Les persones en risc que no puguin fer les seves tasques a distància hauran de contactar amb el seu metge/a perquè, si escau, acrediti que aquesta persona ha de romandre en una situació d’aïllament a efectes laborals. En aquest cas, es considerarà una situació assimilada a accident de treball per a la prestació econòmica d’incapacitat temporal.

Gestió psicològica durant la quarantena:

Amb l’objectiu d’experimentar aquest procés amb calma, intel·ligència i bona disposició, el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya també han publicat les seves recomanacions per a la gestió psicològica de la quarantena. Entre elles destaquen:

A més,  les entitats federades ofereixen suport emocional, assessorament laboral o familiar i atenció social a pacients oncològics i també a persones que han superat un càncer que el necessitin. Addicionalment, moltes ofereixen tallers i activitats online (ioga, mindfulness, taitxí o art-teràpia) durant el confinament com Kàlida, Oncolliga o Vilassar de Dalt Contra el Càncer.

En conclusió, cada situació és diferent, per la qual cosa el metge indicarà en cada cas les mesures a seguir. A més, és important seguir les recomanacions facilitades pels canals oficials i no perdre la calma.


Referències

 

 

Diabetis després del càncer: ¿quines mesures es poden prendre?

Introducció

La diabetis o diabetis mellitus és una malaltia metabòlica crònica caracteritzada per uns nivells de sucre (glucosa) en sang elevats. La glucosa és imprescindible per al funcionament de l’organisme, ja que actua com a font d’energia de qualsevol procés fisiològic, i permet, per exemple, el moviment dels músculs.

La hiperglucèmia, o elevat nivell de sucre en sang produït per la diabetis, és conseqüència directa de la manca de captació de la glucosa circulant per part de les cèl·lules de l’organisme, per tant, no es consumeix i s’acumula. La causa d’aquest efecte varia segons el tipus de diabetis, però en ambdós tipus està relacionada amb el metabolisme de la insulina, una hormona produïda al pàncrees que possibilita l’entrada de la glucosa a l’interior de les cèl·lules.

  • Diabetis mellitus tipus I: Es caracteritza per l’absència total de producció d’insulina per part del pàncrees. Es dóna en major mesura en persones joves. El seu tractament es centra en la injecció periòdica d’insulina externa, amb l’objectiu de controlar els nivells de glucosa en sang.
  • Diabetis mellitus tipus II: S’origina pel fet que les cèl·lules de l’organisme desenvolupen certa resistència a l’acció de la insulina, i el pàncrees no és capaç de produir la suficient quantitat d’aquesta molècula per vèncer aquesta resistència. La seva aparició té relació amb els mals hàbits de vida i se sol donar en individus adults. El tractament d’aquest tipus de diabetis no sol requerir la injecció d’insulina, a diferència de la diabetis tipus I. L’ús de fàrmacs antidiabètics i una millora en els hàbits de vida solen ser suficients per controlar els nivells de glucosa en sang.

A Espanya, hi ha més de 5 milions de persones que pateixen aquesta malaltia, i la tendència segueix en augment, considerant-se un problema sanitari greu per part de la OMS. L’estil de vida cada vegada més sedentari i els mals hàbits alimentaris, entre d’altres, produeixen que cada vegada més persones es vegin afectades per aquesta malaltia.

Les complicacions de la diabetis es presenten de forma progressiva, i a llarg termini poden arribar a ser mortals. Entre les principals es troben: malaltia cardiovascular, neuropatia, dany renal, dany ocular, malalties de la pell, deteriorament auditiu, demència etc.

Diabetis com a seqüela d’alguns tractaments oncològics: Quina relació hi ha?

En aquelles persones que hagin superat un càncer, és possible que apareguin algunes seqüeles com a conseqüència del tractament o de la pròpia malaltia. En concret, alguns medicaments tenen la capacitat d’augmentar els nivells de glucosa en sang, i induir la resistència a insulina, com per exemple, els esteroides, com la prednisona o prednisolona, ​​la dexametasona o la hidrocortisona. També alguns tractaments amb inmunoteràpia, poden provocar un trastorn autoimmune que derivi en diabetis tipus 1.

A més, en aquells casos en què s’hagi realitzat una cirurgia sobre el pàncrees per intentar eliminar les cèl·lules tumorals, ha risc de diabetis, ja que es eliminen també les cèl·lules productores d’insulina de forma permanent. Tot això fa que les persones amb càncer tinguin un 35% més de probabilitat de desenvolupar diabetis que les persones sense tumors.

Centrant-se exclusivament en el càncer de mama, resulta cada vegada més important conèixer les conseqüències a llarg termini que pot tenir, tant la malaltia com el seu tractament, ja que el nombre de supervivents, afortunadament, és cada vegada més gran. S’ha observat la possibilitat que la quimioteràpia podria augmentar el risc de patir diabetis en els anys posteriors al càncer en dones susceptibles, especialment en aquelles en estat post-menopàusic i amb un pes elevat.

També és cert que ambdues malalties (diabetis i càncer) comparteixen factors de risc, per la qual cosa és possible que ambdues es presentin de forma simultània, o fins i tot que, en el moment en què es produeix el diagnòstic de càncer, ja existís una diabetis no diagnosticada.

 Prevenció

En la diabetis, una vegada es desenvolupa, no existeix cap tractament que permeti la seva curació, encara que sí és possible prendre certes mesures per prevenir l’aparició de la diabetis tipus II. És innegable que hi ha una certa predisposició genètica en algunes persones per al desenvolupament de la malaltia, i que, a dia d’avui, aquest factor resulta impredictible. No obstant això, existeix també un risc relacionat amb l’estil de vida, sobre el qual podem influir amb els nostres hàbits:

  • Alimentació saludable. Seguir una dieta variada, amb una aportació reduïda de sucres refinats, hidrats de carboni i greixos saturats, així com un augment en el consum de verdures pot contribuir a evitar el desenvolupament d’aquesta malaltia o, almenys, a controlar-la.
  • Exercici físic. La realització de 30 minuts d’activitat física diària, adaptada a cada persona, també resulta recomanable.
  • Pes adequat.El sobrepès és un factor de risc molt important en l’aparició de diabetis. Si el pateix, perdre tot just el 7% del seu pes (7 kg si pesa 100 kg) pot tenir un impacte positiu en la salut.
  • Deixi de fumar. El tabac augmenta el risc de diabetis i malalties cardiovasculars.

 

Recomanacions

Un cop la persona ha estat diagnosticada amb diabetis, normalment mitjançant una anàlisi de sang, és fonamental que s’aprengui a gestionar la malaltia correctament, de manera que li permeti gaudir d’una elevada qualitat de vida i evitar-li possibles complicacions.

Tant la persona amb diabetis com els seus familiars han de rebre educació diabetològica i suport emocional. La formació resulta una eina imprescindible per facilitar l’autocura, l’adherència al tractament i el control metabòlic. A més, hi ha una sèrie de recomanacions en aquest sentit:

  • Adaptar l’alimentació. La cura de l’alimentació d’un diabètic és part fonamental del seu tractament, i s’ha d’adaptar a les característiques individuals de cada pacient, com poden ser la seva medicació, l’exercici físic que realitza o els seus comorbiditats. Per això la dieta ha de ser confeccionada de manera individualitzada pel seu equip sanitari.
  • Mantenir una hidratació adequada. Les persones diabètiques presenten un major risc de deshidratació, a causa que els ronyons intenten eliminar l’excés de glucosa en sang a través de l’orina, i comporta una major pèrdua de líquids.
  • Practicar exercici de forma regular. L’activitat física és un dels pilars fonamentals del tractament de la diabetis. Els seus beneficis es produeixen a molts nivells: millora la tensió arterial, els nivells de colesterol i la funció cardiovascular. El tipus d’exercici i la intensitat s’ha d’adaptar a l’edat i la condició física de cada persona amb diabetis.
  • Realitzar controls de glucosa amb freqüència i de forma estructurada. L’anàlisi dels nivells de glucosa en sang permet detectar possibles complicacions derivades d’hipoglucèmies (baixades de glucosa) o hiperglucèmies (pujades de glucosa). Es recomana realitzar entre 5 i 6 controls al dia, per poder ajustar la pauta d’insulina o del tractament en general, si fos necessari. Si es practica exercici, es recomana fer una anàlisi abans de l’inici de l’activitat, alguna mesura extra mentre es practica exercici de llarga durada, així com un cop acabat.
  • Actuar ràpid davant d’una hipoglucèmia. És habitual que durant una hipoglucèmia es mengi de forma descontrolada i amb gran voracitat. Això comporta una ingesta d’hidrats de carboni superior a l’indicat, que sol ser la causa d’un rebot o hiperglucèmia en les hores posteriors.
  • Realitzar revisions oftalmològiques. És fonamental que les persones amb diabetis realitzin revisions periòdiques per prevenir, detectar i tractar amb èxit qualsevol tipus de complicació que pugui sorgir com a conseqüència de la malaltia.
  • Tenir cura dels peus. Algunes persones amb diabetis poden presentar alteracions en la sensibilitat i la circulació. És recomanable realitzar una inspecció diària dels peus comprovant l’absència de lesions i visitar amb regularitat al podòleg.
  • Ser adherent amb la medicació. La medicació és el tercer pilar del tractament, juntament amb la bona alimentació i l’exercici. És fonamental seguir la pauta de tractament marcada pel metge, que sol basar-se en la teràpia amb insulina per a les persones amb diabetis tipus I, i antidiabètics orals i/o insulina per a les persones amb diabetis tipus II.

Referències

  1. Grupo Español de Pacientes con Cáncer. Todo lo que empieza cuando “termina” el cáncer.
  2. Fundación para la diabetes. Diez recomendaciones para mantener la diabetes bajo control en 2018.
  3. City of hope. El cáncer y la diabetes: más relacionados de lo que se cree.
  4. Intramed. Asociación entre diabetes y cáncer.
  5. Mayo Clinic
  6. Asociación Diabetes Madrid. Diferencias entre Diabetes tipo 1 y Diabetes tipo 2.
  7. Organización Mundial de la Salud. Diabetes.
  8. Redacción médica. Las personas con cáncer tienen un 35% más de riesgo de desarrollar diabetes.
  9. Medical News Today. What is the relationship between breast cancer and diabetes?

 

Efectes tardans del càncer i el seu tractament

Es possible que un temps després d’haver acabat amb el tractament pel càncer, algunes persones en comencin a notar efectes derivats, i això els pot crear una sensació de frustració després d’haver passat per la malaltia, a més d’augmentar la por a possibles recaigudes.

Durant el tractament del càncer, son de sobres coneguts els possible efectes secundaris en el pacient. Però aquests tractaments poden causar també efectes secundaris que poden no aparèixer en mesos o anys després d’haver estat sotmès a aquestes teràpies. Es important saber que molts d’aquests efectes es poden controlar i tractar.

Tipus d’efectes tardans del càncer i el seu tractament i causes

Els tipus d’efectes tardans que poden aparèixer depenen tant de la malaltia, com del tipus de tractament, que cada persona hagi superat. A més, cal tenir en compte que, com que cadascú es diferent, dues persones tractades amb els mateixos fàrmacs per la mateixa malaltia poden tenir efectes tardans diferents.

De forma resumida, la quimioteràpia, la radioteràpia, la cirurgia i les altres teràpies contra el càncer poden causar diferents tipus de efectes tardans, entre els que podem trobar:

  • Disminució de la massa òssia.
  • Canvis en el cervell. Alguns d’aquests canvis poden implicar falta de memòria, problemes de concentració o personalitat, o problemes del moviment i del processament de la informació.
  • Canvis en el sistema endocrí com menopausa precoç, afectacions a la fertilitat, hipotiroïdisme i augment de pes.
  • Problemes oculars com visió borrosa o doble, sensibilitat a la llum o problemes de visió nocturna.
  • Problemes auditius.
  • Problemes cardiovasculars.
  • Canvis en les articulacions que poden provocar falta de moviment en les articulacions.
  • Problemes pulmonars com problemes en la respiració, febre, tos seca, congestió i sensació de fatiga.
  • Limfedema, que es pot desenvolupar si part del sistema limfàtic es veu afectat en la extirpació de ganglis o radioteràpia, causant inflamació.
  • Canvis a la boca com boca seca o càries.

 

Quan poden aparèixer aquests efectes?

Partint de la base que no totes les persones que han superat un càncer poden notar els mateixos efectes tardans, també cal recalcar que podria passar que no n’experimentin cap d’aquests a llarg termini o no n’experimentin de nous. Així doncs, la probabilitat i el moment en que poden aparèixer aquests efectes tardans no desitjats també dependrà del tipus de càncer que s’hagi tractat, com s’hagi hagut de tractar i la dosi que s’hagi requerit administrar i, com és lògic, també del estat de salut general de la persona i d’altres aspectes que hi puguin influir.

 

Efectes tardans del càncer infantil

El cas dels nens que han patit un càncer, és una situació particular ja que, degut a la seva edat i que estan en procés de creixement, poden aparèixer alguns efectes tardans que no son tan comuns en les persones d’edat adulta que han travessat una situació semblant.

Així doncs, en aquests casos, podrien aparèixer de forma més específica les següents seqüeles tardanes:

  • Problemes en l’aprenentatge: normalment poden tractar-se de problemes de memòria, capacitat de processament de la informació i sobre la capacitat de fer vàries tasques alhora.
  • Creixement anormal dels ossos: alguns nens podrien tenir un creixement més lent del que és habitual o bé que el seu creixement s’aturi abans.
  • Problemes hormonals: a part del creixement més lent, alguns tractaments poden fer que el nen o nena arribi a la pubertat més tard.
  • Problemes dentals: poden existir casos on aparegui un cert retràs en el creixement de les dents o la falta d’alguna peça dental.
  • Problemes emocionals: l’ansietat, la depressió i la por a la recaiguda poden aparèixer temps després de que un nen hagi superat el tractament d’un càncer. Això pot fins i tot derivar cap a patir certes fòbies i que aquestes persones tendeixin a evitar als metges i els entorns hospitalaris en la edat adulta.

Control i prevenció dels efectes tardans

Amb l’objectiu de mitigar, però també de prevenir, aquests efectes tardans, son importants els controls mèdics periòdics ja que, quan abans es detectin aquestes efectes tardans, abans s’hi podran posar mesures. La atenció del seguiment inclou revisar signes i símptomes dels efectes tardans i la educació de la salut sobre com prevenir aquests efectes.

De la mateixa manera, la qualitat de vida de les persones que han superat el tractament d’un càncer pot millorar amb comportaments que promoguin la seva salut i el seu benestar. Una dieta saludable, fer exercici moderat i fer un seguiment mèdic periòdic son importants per intentar evitar problemes de salut relacionats amb el tractament.

De la mateixa manera, és important obtenir informació i consultar amb un especialista sobre quins són els efectes que podrien aparèixer després del tractament oncològic. Conèixer quins son els efectes que es podrien patir ajudarà a identificar-los abans, permeten que els professionals mèdics hi intervinguin també amb anticipació.

 


Referències

Mayo Clinic. Sobrevivientes del càncer: efectos tardíos del tratamiento oncológico.

Cancer.net. Efectos tardíos del cáncer infantil.

Instituto Nacional del cáncer. Efectos secundarios tardíos del tratamiento de cáncer.

Calvo-Escribano C. Efectos tardíos del tratamiento del niño con cáncer. Anales de Pediatria Continuada. 2016 Vol. 4 (1).

KidsHealth. Secuales del cáncer y el tratamiento contra el cáncer.

Micropigmentació, retornant el color a l’autoestima

La mastectomia i les conseqüències sobre la imatge corporal

Les persones que han estat sotmeses a intervencions quirúrgiques a causa del tractament de malalties oncològiques, habitualment han de conviure amb cicatrius que poden afectar de manera negativa a la seva autoestima, ja que suposa una alteració de la seva imatge corporal.

 

Un dels casos més significatius el trobem en aquelles dones que han patit una mastectomia -o extirpació mamària completa- derivada d’un càncer de mama, ja que en aquestes situacions, tot i que s’aconsegueixi realitzar una reconstrucció mamària per recuperar el volum de la mama, pot persistir una sensació d’incomoditat per la pèrdua de l’arèola.

 

A més, aquesta situació pot ser un problema amb gran prevalença en la població, ja que el càncer de mama és el de diagnòstic més freqüent a Espanya entre la població femenina, amb al voltant de 26.000 nous casos cada any. Afortunadament hi ha una possible solució a aquestes necessitats estètiques en la tècnica coneguda com micropigmentació.

 

Què és la micropigmentació?

La micropigmentació és un mètode mitjançant el qual s’insereixen uns determinats pigments naturals a la pell per donar color, i fins i tot forma, a determinades parts del cos. Pot ajudar a dissimular la caiguda del cabell en les celles i les pestanyes (una altra repercussió comuna després de superar una teràpia contra el càncer) i, al mateix temps, es pot utilitzar per camuflar cicatrius i dibuixar l’arèola després d’una reconstrucció mamària.

 

Els pigments utilitzats són hipoal·lergènics; no produeixen al·lèrgies o és molt poc probable que ho facin, i s’introdueixen en la part més superficial de la pell, el que converteix la micropigmentació en un procés senzill, ràpid (2 o 3 hores), que només requereix anestèsia en el lloc on es realitza i sense que la persona senti cap tipus de dolor.

 

Aquests pigments seran eliminats progressivament pel sistema immunològic, convertint-lo en un procediment reversible. Aquest aspecte resulta un avantatge en el cas de la micropigmentació de celles i pestanyes, ja que, normalment, després de la quimioteràpia als pacients tornen a recuperar els cabells en aquestes zones. En el cas de la reconstrucció de l’arèola, on seria un desavantatge, el procés pot realitzar-se repetidament a la mateixa zona, si així es requereix.

 

És convenient diferenciar la micropigmentació del tatuatge, que és una tècnica en la qual es realitza la inserció de pigments permanents en una zona més profunda de la pell. La micropigmentació és un procediment de baixa agressivitat, amb el qual s’aconsegueixen resultats molt naturals.

 

Així doncs, els beneficis que ens ofereix la micropigmentació van molt més enllà del component estètic que aporta. Aquesta tècnica pot suposar també un impuls psicològic que pot resultar un factor determinant en la nova etapa que afronta una persona després de superar el tractament per al càncer de mama.

 

 

Per aquesta raó, juntament amb els resultats extraordinàriament realistes que aconsegueix, s’està intentat generalitzar aquesta tècnica com un servei bàsic per culminar el tractament reconstructiu en els centres hospitalaris.

 

Conscienciació sobre la importància de la micropigmentació

Tal és l’impacte social que ha assolit aquesta tècnica, que ja s’han posat en marxa diverses campanyes en xarxes socials amb què es pretén conscienciar la població de la realitat que viuen les dones que requereixen mastectomies durant la seva teràpia per al càncer de mama.

 

D’aquesta manera, es podrà ajudar a les persones que ho necessitin a costejar-se el procediment de micropigmentació d’arèola postmastectomia ja que, actualment, no està emparat pel Sistema Sanitari Públic espanyol. És crucial, també, que els metges i cirurgians informin de manera proactiva sobre les possibilitats que existeixen al voltant de la micropigmentació després d’una mastectomia.

 

El fet que no es porti a terme aquesta reconstrucció pot tenir conseqüències emocionals de per vida, a més d’estètiques, per a les pacients que han superat aquest tipus de càncer, ja que veure d’alguna manera “incompletes” dia rere dia, pot ser un impediment per superar completament la malaltia en totes les seves vessants.

Referències

  1. Las cifras del cáncer en España 2018.
  2. Micropigmentación en pacientes con cáncer.
  3. García, MAL et al. Micropigmentación. Pinceladas de autoestima tras el cáncer de mama. Revista de enfermería 2015;49:44-49.
  4. Entrevista micropigmentación Maribel Franco Tratamiento Oncológico. La Vanguardia
  5. Micropigmentación de areola y pezón. Infosalus
  6. Micropigmentación reconstructiva y Cáncer. Cancerbeauty
  7. Páramo AA, et al. RES0276 Micropigmentación del complejo areola pezón. 3er Congreso Español de la Mama 2017 (Abstract)

 

El limfoma de Hodgkin i el risc de malalties cardiovasculars a llarg termini

El limfoma de Hodgkin

El 15 de setembre es va celebrar el Dia Mundial del Limfoma, una jornada per donar a conèixer i crear consciència sobre aquesta malaltia. Els limfomes són el tipus més habitual de càncer hematològic i es calcula que a Espanya se’n diagnostiquen uns 7.000 casos nous cada any. Tradicionalment, els limfomes es poden dividir en dos grans grups amb tractaments i pronòstics diferents: els de tipus Hodgkin i els de tipus No Hodgkin; sent el tipus de limfòcits que es veuen afectat en cada cas, la principal diferència entre ells.

 

Així doncs, el limfoma de Hodgkin és un tipus de càncer que s’origina en els glòbuls blancs -els anomenats limfòcits-, que passen a reproduir-se de manera descontrolada i a prolongar la seva vida de manera anormal. Afortunadament, si se segueixen els tractaments adequats i si no hi ha factors adversos, la probabilitat de curació d’aquests pacients és superior al 80%. Aquesta perspectiva favorable és la que també pot donar peu a que es presentin altres tipus de complicacions a llarg termini.

 

Quins efectes sobre la salut cardiovascular poden tenir els tractaments per al limfoma de Hodgkin?

Com és comú en gairebé tots els tractaments oncològics, la teràpia pel limfoma de Hodgkin pot comportar una sèrie de seqüeles fisiològiques de caràcter tardà. Entre aquestes, trobem les que podrien generar certa propensió a desenvolupar malalties cardiovasculars, que són el conjunt de trastorns que afecten el cor i els vasos sanguinis.

 

Això succeeix perquè el cor és un òrgan especialment sensible al tractament oncològic, ja que els tractaments com la radiologia i els fàrmacs d’algunes quimioteràpies poden danyar específicament les seves cèl·lules. Per aquest mateix motiu, és pel que les persones que han passat per un tractament contra el limfoma de Hodgkin tenen un major risc de patir malalties cardiovasculars al cap del temps.

 

En aquest sentit, el 2015 es va publicar un estudi fet amb el seguiment de 2500 persones que havien superat el tractament contra el limfoma de Hodgkin, on es va descriure la presència de problemes cardiovasculars en un alt percentatge d’ells, després de 20 anys de mitjana després el tractament. Aquestes malalties poden comprendre des de malalties coronàries com infarts de miocardi i angines de pit, fins a malalties de les vàlvules del cor i insuficiències cardíaques.

 

La part positiva de conèixer que hi ha la possibilitat que apareguin estàs malalties és que permet a pacients i especialistes intentar anticipar i prevenir les conseqüències cardiovasculars que podrien sorgir després del tractament oncològic.

 

Què podem fer per prevenir riscos cardiovasculars?

La prevenció i l’abordatge precoç de les persones que presenten un o diversos factors de risc per patir malalties cardiovasculars és fonamental per evitar aquest tipus de malalties. Òbviament, no es pot revertir l’efecte dels tractaments que hagin estat necessaris per tractar el limfoma, però sí que es pot tractar d’eliminar o controlar altres factors de risc com el consum de tabac, els mals hàbits alimentaris, l’obesitat, la hipertensió arterial, la diabetis o els nivells alts de colesterol. En definitiva, un estil de vida saludable pot ajudar a mitigar els efectes secundaris sobre el cor dels tractaments oncològics.

 

En el cas dels hàbits d’alimentació saludables, que tenen un paper important en els processos de recuperació després d’un tractament oncològic, a part de posar atenció al tipus de dieta i a la quantitat de les ingestes, s’ha de respectar també que el número d’àpats diaris i el temps que s’inverteix en cadascun d’ells siguin adequats. Per exemple, un esmorzar correcte -esmorzar cada dia i invertir una quantitat de temps suficient per a fer-ho- és un hàbit de vida saludable que pot jugar un paper molt important en la salut cardiovascular. En aquest sentit, un estudi recent ha descrit que les persones per a les que el seu esmorzar suposa menys del 5% de la ingesta total de calories diàries, presenten duplicat el risc de patir lesions arterioescleròtiques, independentment de la presència d’altres factors de risc tradicionals per a les malalties cardiovasculars.

 

En definitiva, el risc de patir malalties cardiovasculars pot ser una conseqüència no desitjable del tractament contra el limfoma de Hodgkin, que es presenti després d’uns anys. No obstant això, conèixer aquesta possibilitat també atorga l’oportunitat d’intentar disminuir la probabilitat de l’aparició d’aquests efectes, si es corregeixen i adopten a temps uns hàbits de vida saludables que també poden tenir un impacte positiu en altres aspectes de la salut.

 


Referències

Fundació Carreras – Dia Mundial del Limfoma

Medline Plus – Limfoma de Hodgkin

Cancer.org – Diagnòstic del Limfoma de Hodgkin

Societat Espanyola de Cardiologia – El tractament oncològic triplica el risc de complicacions cardiovasculars

Fundació Espanyola del Cor – Quimioteràpia i cor, com es relacionen?

Fundació Espanyola del Cor – L’esmorzar clau per a la salut cardiovascular

van Nimwegen FA et al. JAMA Intern Med. 2015; 175 (6): 1007-1017 – Cardiovascular Disease After Hodgkin Lymphoma Treatment40-Year Disease Risk (anglès)

Organització Mundial de la Salut – Alimentació sana

Uzhova I, et al. J Am Coll Cardiol. 2017 octubre 10; 70 (15): 1833-1842 – The Importance of Breakfast in Atherosclerosis Disease. Insights From the PESA Study. (Anglès)

Cicatrius després del càncer de pell: Hi ha remei?

El càncer i les seqüeles físiques

Les seqüeles físiques que provoca el càncer, els efectes secundaris dels tractaments, el seguiment mèdic i les revisions, són situacions que solen acompanyar en nombroses ocasions a les persones que han superat un càncer. Els canvis corporals, com la caiguda del cabell, els canvis en la pell o les cicatrius, poden afectar l’autoestima i, per tant, causar inseguretat.

 

De fet, segons un informe coordinat pel Grup Espanyol de Pacients amb Càncer (GEPAC) sobre les necessitats de les persones que han superat aquesta malaltia, un terç d’aquestes persones es mostren preocupades pels canvis en el seu aspecte físic.

 

Com veurem a continuació, particularment en el càncer de pell, durant el procés de recuperació després del tractament pot ser oportú contactar amb alguna associació o entitat de suport per conèixer l’experiència i recomanacions d’altres persones sobre aquest tema o rebre assessorament onco-estètic per part de professionals especialitzats.

 

En aquesta línia, a més de la informació que facilita el propi GEPAC, podem trobar altres recursos sobre aspectes com la prevenció i la cura de la pell a través d’altres associacions com l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) o la mateixa FECEC i les entitats federades com la Oncolliga, la Oncolliga Girona o el Grup Àgata, que ofereixen recursos realment útils al voltant de la cura de la pell.

Tipus de cicatrius, tipus de remei

El càncer de pell és el càncer més comú i s’origina sobretot en les parts de l’epidermis més exposades al sol, encara que no exclusivament. Entre els tipus principals de càncer de pell distingim els que reben el nom de carcinomes cutanis de cèl·lules basals o escamoses (no melanoma) i els que anomenem melanomes.

 

Els carcinomes solen extirpar-se fàcilment amb cirurgia, en el cas de necessitar tractament solen respondre bé i, al contrari del que succeeix en els melanomes, no se solen estendre per sota de l’epidermis o disseminar-se a altres parts del cos. Així doncs, el melanoma és menys freqüent, però pot ser més agressiu i sol requerir cirurgia, a més de quimio- i radioteràpia.

 

En conseqüència, en funció del càncer de pell que s’hagi superat, la cirurgia emprada per extirpar un tumor a la pell (o intern) pot provocar l’aparició de diferents tipus de cicatrius. A això cal afegir que alguns tipus de pell poden cicatritzar pitjor, donant lloc a cicatrius voluminoses, amb un to diferent a l’habitual i, en alguns casos, amb símptomes com picor o irritació.

 

Generalment, es poden diferenciar dos tipus de cicatrius:

 

  • Hipertròfiques, que apareixen poc després de la cirurgia i consisteixen en elevacions vermelloses limitades a les vores de la ferida.
  • Queloides, que es produeixen mesos després de la cirurgia i tenen un aspecte entre vermell i violeta, amb vores irregulars que sobrepassen els límits de la ferida. Poden acompanyar-se de picor, dolor i, de vegades, certa ulceració. No desapareixen espontàniament i hi ha el risc que l’intent d’eliminar-les amb cirurgia només aconsegueixi empitjorar-les.

 

Per evitar (en la mesura del possible) la seva aparició, són importants les cures postoperatòries immediates però si, malgrat aquestes, al final del tractament persisteixen cicatrius que puguin afectar la imatge personal, el més convenient és parlar amb el metge de família o l’especialista per valorar com revertir-les i estudiar possibles vies de recuperació estètica. Hi ha diferents teràpies que podrien ajudar a reduir o fer desaparèixer les cicatrius:

 

  • Injecció de corticoides intralesionals: s’apliquen directament a l’interior de la cicatriu, per obtenir resultats millors i més ràpids.
  • Crioteràpia: és l’administració de nitrogen líquid a baixes temperatures, per tal de reduir la mida de la cicatriu.
  • Làser de colorant polsat: pot ser una forma definitiva d’eliminar la cicatriu, ja que no només millora el seu aspecte, sinó que, a més, disminueix les molèsties associades com, per exemple, la picor.
  • Factors plaquetaris: recentment s’està aplicant plasma a les cicatrius atròfiques, amb bons resultats. El plasma estimula la formació de col·lagen per part de la pell i millora la textura cutània.
  • Maquillatge corrector, com a solució transitòria, o micropigmentació, com a opció més permanent per dissimular la cicatriu postoperatòria. La micropigmentació consisteix en la implantació de pigments esterilitzats a nivell epidèrmic.

 

 

Cirurgia reconstructiva

Així doncs, per extirpar un càncer de pell pot haver estat necessària l’eliminació d’una zona de pell i teixit relativament extensa, el que pot haver deixat certes alteracions en les persones que han superat la malaltia que poden requerir cirurgia reconstructiva. Afortunadament, les tècniques avançades de cirurgia reconstructiva solen permetre que els cirurgians estètics redueixin al mínim les cicatrius causades pel càncer de pell i el seu tractament, millorant l’aspecte i la funció de la zona afectada.

 

Hi ha força varietat de tècniques per a aquesta finalitat. Un procediment habitual sol ser el d’estirar quirúrgicament la pell al costat la ferida per poder tancar-ne les vores. En cas de no ser possible, també es pot valorar obtenir pell sana d’una altra part del cos i empeltar-la sobre la ferida per ajudar a sanar-la i millorar l’aparença de l’àrea afectada.

 

Protegir-se del sol

L’ús de protecció solar durant i després dels tractaments oncològics segueix sent imprescindible. Els tractaments oncològics incrementen la sensibilitat de la pell respecte a les agressions externes. Per aquest motiu, les persones que han passat per aquest tipus de tractaments han de ser especialment cautelosos a l’hora d’exposar-se al sol, i emprar productes de protecció solar adequats -especialment sobre les cicatrius- per tal d’evitar reaccions a la pell.

 

El Dia Europeu de la Prevenció del Càncer de Pell, que va tenir lloc el passat 13 de juny, es va celebrar amb l’objectiu d’informar i conscienciar la població sobre la prevenció i el diagnòstic precoç del càncer de pell, així com sobre la importància de adoptar bons hàbits relatius a l’exposició solar.

 

Tanmateix, el recordatori anual que ens proporciona aquesta data també serveix per prendre consciència que la cura de la pell ha de ser permanent, sobretot quan s’ha passat per una afectació delicada. La pàgina web de la “Fundación Piel Sana” de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV) conté recursos útils i interessants, com articles i vídeos amb consells d’estètica i per a la cura de la pell, la informació i estratègies de prevenció sobre malalties o complicacions cutànies, la psoriasi pediàtrica o els avenços en investigació liderats per l’associació. En aquest sentit, una altra bona font per seguir els progressos en l’àrea de la dermatologia seria la pàgina del Grup Espanyol de Dermato-Oncologia i Cirurgia, també vinculat a l’AEDV.

 

En resum, l’aparició de cicatrius pot ser comú després de superar un càncer de pell, però la seva forma i les mesures que s’han de prendre al respecte poden dependre molt de cada cas. En les situacions on el metge consideri que és recomanable prendre mesures terapèutiques d’algun tipus, hi ha diverses possibilitats que poden ser de gran ajuda.

 


Referències

Cancer.org- Cirugía para los cánceres de piel de células basales y de células escamosas

GEPAC – Todo lo que empieza cuando termina el cáncer

Cancer.org – Cicatrices y heridas

Docshop.com – Cirugía reconstructiva para el cáncer de piel

Cancer.gov – Cáncer de piel

GEPAC – Con los pacientes de cáncer de piel y melanoma

AEDV – Fundación Piel Sana de la AEDV

AEDV – Grupo Español de Dermato-Oncología y Cirugía

Fundació Lliga Catalana d’Ajuda Oncològica ONCOLLIGA

Fundació Oncolliga Girona – Lliga catalana d’ajuda al malalt de cáncer

Grup Àgata

Tabaquisme i càncer: Carrega’t de bons motius per deixar-ho.

A vegades és difícil percebre com els actes quotidians i comuns, com pot ser el fumar, repercuteixen en les nostres vides. Fumar és un acte quotidià que es converteix en una addicció i que acaba, directament o indirectament, vinculat negativament al nostre entorn, al nostre cos i la nostra ment.

 

Tabaquisme després del càncer

 

Encara que pugui semblar un contrasentit, un estudi va descriure que gairebé un 10% dels pacients amb càncer continuen fumant 9 anys després del seu diagnòstic. En aquesta línia, es coneix que les persones més joves que han superat aquesta malaltia (al voltant dels 40 anys), així com les dones o les persones amb menys recursos o estudis, poden ser particularment propensos a seguir fumant després de finalitzar el seu tractament.

 

Més enllà de la nocivitat pròpia del tabaquisme, seguir fumant després d’un càncer també pot tenir una influència negativa en el desenvolupament d’aquesta malaltia. Com a exemple, hi ha evidències mèdiques que indiquen que, específicament les dones fumadores que han passat per un càncer de mama poden tenir fins a un 120% més de risc de recaiguda.

 

Per tant, és important prendre consciència de la valuosa oportunitat que aquestes persones tenen simplement deixant de fumar. Afortunadament, en el mateix estudi on es va estudiar la incidència de fumadors després d’un càncer, també es va descriure que una de cada tres d’aquestes persones va manifestar la intenció de deixar de fumar, cosa per la cual n’existeixen molt bons motius.

 

Una llista de bons motius per deixar de fumar

 

La celebració del Dia Mundial Sense Tabac, el 31 de maig, va significar una bona ocasió per donar-li la volta a la truita, pensar en positiu i donar oportunitat a pensaments com es ¨pot deixar de fumar¨ o ¨no estàs sol en això ¨. El lema de la XIX campanya de la Setmana sense Fum (del 25 al 31 de maig), ¨per gaudir a sac, no necessites tabac¨, pot ser també un leitmotiv aliat en la difícil tasca que pot ser deixar de fumar.

 

Sabem que és possible dir-li adéu al tabac, i deixar de fumar és probablement el més important que una persona fumadora pot fer per millorar la seva salut, independentment de la seva edat o els seus antecedents com a fumador, i especialment si ha finalitzat el tractament d’un càncer.

 

No obstant això, per afrontar amb èxit la decisió de deixar de fumar, cal fer-ho conscientment; pel que pot ajudar valorar els pros i els contres, i reflexionar sobre tot el que es guanyarà deixant de fumar.

 

Les raons per les quals la gent normalment fuma poden ser molt diverses: estimulació, preocupació, percepció de relaxació, hàbit social o -fins i tot- avorriment. En contraposició, amb la simple decisió de deixar de fumar, qualsevol persona millorarà la pròpia salut, la dels que estan al seu voltant i l’estat de la seva pell, mostrarà una actitud que pot ser exemplar per als seus fills o altres persones importants en la seva entorn, i aconseguirà un estalvi econòmic important.

 

Per aconseguir deixar de fumar, hi ha una sèrie de consells pràctics que podrien ajudar:

 

  • Mentalitzar-se i intentar visualitzar-se sense fumar.
  • Fixar un dia per deixar-ho.
  • Deixar-ho totalment i de cop.
  • Beure aigua i sucs de fruita, preferiblement naturals i rics en vitamina C.
  • Moderar al màxim el consum d’alcohol i begudes estimulants com el cafè o el té.
  • Menjar aliments rics en vitamina B (com el pa o l’arròs integral).
  • Fer exercici de manera regular.
  • Aprofitar les estones lliures en fer alguna cosa que ens agradi.
  • Aprendre tècniques de relaxació.
  • Si cal, utilitzar algun fàrmac – consultant prèviament amb un metge – que ajudi a superar la dependència al tabac.

 

 

En resum, l’activitat física o la bona alimentació són hàbits saludables que després del tractament d’un càncer ja poden contribuir a un millor estat de salut i poden facilitar també les possibles conseqüències de deixar de fumar.

 

On es pot trobar ajuda per deixar de fumar?

 

Hi ha diferents recursos, tant presencials com no presencials, als quals recórrer a l’hora de donar el pas. L’ajuda personalitzada per part d’un professional sanitari incrementa considerablement les possibilitats d’èxit. Concertant una cita al centre de salut es pot rebre assessorament sobre el procés i, en cas de considerar-se oportú, tractament farmacològic. Demanar informació o ajuda a la farmàcia també és possible; hi ha una xarxa de farmàcies ‘sense fum’, en les quals els professionals farmacèutics ofereixen assessorament.

 

061 CatSalut Respon també posa a disposició dels usuaris un programa d’ajuda per deixar de fumar, que consisteix en elaborar un pla específic i individualitzat, oferir una sèrie de recomanacions i consells per abandonar l’hàbit tabàquic i fer un seguiment telefònic continuat durant un any.

 

A través de la web 2.0 també es pot contactar amb la Unitat de Tractament del Tabaquisme de l’Hospital Universitari de Bellvitge, que ajuda als fumadors a deixar de fumar en línia.

 

Finalment, també hi ha una sèrie de guies d’autoajuda riguroses i validades per les autoritats sanitàries. Tant el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya com el Ministeri de Sanitat i Consum posen a disposició dels ciutadans guies que poden ser consultades aquí i aquí.

 

Sense culpes i sense excuses, però amb determinació

 

En definitiva, la nociva relació entre tabac i càncer és molt ben coneguda, cosa que no deixa de ser un motiu més per abandonar el tabaquisme el més aviat possible o començar a buscar ajuda per fer-ho. Així doncs, no serveix de res culpabilitzar-se d’haver fumat, ni posar-se excuses per no deixar-ho. Per millorar la seva salut, qualsevol fumador només necessita determinació, cosa que acostuma a ser una característica comuna en aquelles persones que han passat pel tractament d’un càncer.

 


Referències

Generalitat de Catalunya. Càncer de Pulmó

Blogdefarmacia.com El estigma y la vergüenza pueden empeorar los síntomas depresivos en pacientes con cáncer de pulmón

Afectadoscancerdepulmon.com “Cáncer y tabaco: sin culpas” por Joan Salvador Vilallonga

Generalitat de Catalunya. Canal Salut. Deixar de fumar

Generalitat de Catalunya. SEM – Sistema d’Emergències Mèdiques. Ajuda per Deixar de Fumar

Programa Atenció Primària Sense Fum (PAPSF)

Fundación española del corazón. Ahorrar al dejar de fumar

El Mundo. El tabaco, el alcohol y el sobrepeso, factores de riesgo de un segundo cáncer de mama

UPMC. Deixar de fumar després del càncer (Anglès).

Cancer.gov Supervivents de càncer i tabaquisme (Anglès).

SEMFYC. XIX Setmana sense Fum.