LACTÀNCIA DESPRÉS DEL CÀNCER DE MAMA

 

El càncer de mama és el tumor més comú en dones, amb més de 2,2 milions de casos diagnosticats l’any 2020. 1 de cada 8 dones aproximadament patiran càncer de mama al llarg de la seva vida i, segons dades de la SEOM, la incidència augmenta amb l’edat.

Aquest tumor es relaciona amb nivells alts d’estrògens en la majoria dels casos, i s’origina al teixit mamari, que està format principalment per cèl·lules mamàries productores de llet materna i teixit mamari gras.

 

És possible quedar-se embarassada després d’un càncer de mama?

Quan una dona ha superat un càncer de mama abans de la menopausa, buscar un embaràs li pot resultar complicat, ja que el mateix càncer o el seu tractament pot causar infertilitat. Tot i això, són moltes les dones que, després d’aquest procés, poden quedar-se embarassades.

A més, diversos estudis han observat que no hi ha un augment de malformacions congènites al nadó a conseqüència del càncer ni problemes de salut a llarg termini, encara que alguns metges aconsellen esperar almenys 2 anys després de finalitzar el tractament.

També, a les dones amb càncer de mama amb receptors d’hormones positius, la teràpia hormonal complementària de les quals sol durar entre 5 i 10 anys, se’ls aconsella haver finalitzat el tractament almenys 2 anys abans d’un embaràs; després del naixement, podran alletar el seu fill.

Tot i això, aquests consells no estan basats en cap estudi clínic.

 

Lactància després d’un càncer de mama

Un cop tancada l’etapa de l’embaràs, comença la criança del nadó. Aquest és també el moment que la mare decideix si vol donar-li el pit. L’important és que cada dona faci el millor per a ella mateixa i per al nadó, ja que la lactància materna ha de ser, malgrat les molèsties que poden experimentar-se al principi, un procés agradable.

En aquest context, haver superat un càncer de mama pot tenir alguna implicació en la lactància?

La possibilitat d’alletar el nadó dependrà en gran mesura del tipus de cirurgia i radioteràpia a què s’ha sotmès el pit, i serà possible sempre que s’hagi conservat el teixit mamari. Les cirurgies en què només s’extirpa el nòdul mamari i es conserva la resta de la mama i el mugró poden permetre la lactància amb els dos pits; encara que, de vegades, pot resultar una mica dolorós i la mama tractada pot produir menys llet. D’altra banda, en cas d’una mastectomia radical o total, la lactància serà possible amb el pit no tractat.

En resum, mentre el teixit mamari no hagi estat extirpat juntament amb el tumor, la lactància es podrà dur a terme, tant amb el pit sa com amb el tractat, encara que la producció de llet del segon sol ser menor i pot generar rebuig al nadó en ser més alt el contingut en sodi.

 

Beneficis d’alletar el nadó

D’acord amb el Codi Europeu Contra el Càncer, la lactància materna redueix el risc de patir el càncer de mama en el futur. La Unió Europea recomana aquesta pràctica fins als 6 mesos d’edat del nadó i, després, combinar-la amb altres aliments.

Són diversos els motius pels quals donar el pit protegeix la salut d’una dona:

  • Limita la capacitat de les cèl·lules mamàries d’actuar de manera anormal, ja que estan produint llet constantment.
  • Els nivells d’estrògens són més baixos, ja que la majoria de dones tenen menys cicles menstruals quan alleten, sumat als 9 mesos previs d’embaràs.
  • La majoria de dones cuida més la seva alimentació i els seus hàbits mentre alleta.

Per això, en el cas de dones mastectomitzades amb impossibilitat de donar el pit, es recomana utilitzar un suplementador o relactador, que permet el contacte directe entre la mare i el nen, mantenint així els beneficis afectius de la lactància materna sense comprometre l’alimentació: el nadó obté la quantitat de llet necessària alhora que garanteix l’estimulació del pit mitjançant la succió directa del si de la mare.

 

En definitiva, la lactància materna després d’un càncer de mama és possible en molts casos i és segura per al nadó, i les dones que presentin dificultats per fer-ho o decideixin no fer-ho poden recórrer a biberons o relactadors. La decisió d’alletar el nadó pertany a cada dona i ella és qui ha d’escollir allò que resulti més agradable per a si mateixa i per al seu fill.

 

Referències

SEOM – Cáncer de mama

Mayo Clinic – Cáncer de mama

American Cancer Society – Cómo el cáncer y el tratamiento pueden afectar a la fertilidad

American Cancer Society – Embarazo después de un cáncer de seno

Código Europeo Contra el Cáncer – Lactancia materna

Juntos x tu salud – Lactancia después de un cáncer

 

DESPRÉS D’UN TUMOR CEREBRAL

Tumors al sistema nerviós central (SNC)

Un tumor, o neoplàsia, és una massa de cèl·lules que prolifera de forma anormal i pot produir-se en qualsevol part del cos. En aquest context, els tumors del sistema nerviós central (SNC), aquells que es desenvolupen al cervell o a la medul·la espinal, representen el 2 % de totes les neoplàsies.

Basant-se en la cèl·lula d’origen del procés tumoral i en les característiques morfològiques associades al pronòstic, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va establir el següent sistema de classificació per a aquest tipus de tumors:

  • Grau I: tumors circumscrits, benignes, de lent creixement i baix potencial de conversió a un tumor de més malignitat.
  • Grau II: tumors de marge difús, lent creixement i, alguns, amb tendència a progressar a tumors de major malignitat.
  • Grau III: tumors infiltrants, malignes, amb cèl·lules atípiques o anaplàsiques i major nombre de mitosi.
  • Grau IV: tumors de ràpid creixement amb alta taxa mitòtica, podent presentar neoformació de vasos sanguinis i àrees de necrosi.

En concret, els meningiomes, ben diferenciats i relativament benignes, són els més comuns i representen més del 30 % de tots els casos.

 

Origen i tractament de tumors cerebrals

La majoria d’aquests tumors es desenvolupen de forma esporàdica i són diversos els factors
de risc que s’han associat al seu desenvolupament: l’exposició a radiació ionitzant o a ones electromagnètiques, i malalties com la diabetis, la hipertensió arterial i la malaltia de Parkinson. Una proporció menor de casos de tumors del SNC és de caràcter hereditari.

El tractament habitual de tumors cerebrals consisteix en l’extirpació del tumor, mitjançant neurocirurgia, seguida de radioteràpia i quimioteràpia, generalment amb fàrmacs orals i tambéintravenosos.

 

Seqüeles i possibles efectes secundaris

De la mateixa manera que en altres tipus de tumor, és possible que les persones que han estat tractades d’un tumor cerebral experimentin seqüeles a curt o llarg termini. Algunes d’elles estaran ocasionades pel mateix tumor, mentre que moltes altres es produiran a conseqüència del tractament. Així doncs, que es produeixin o no determinats efectes adversos depèn del tipus de tumor i de la zona en la qual es troba.

Considerant el tractament, els efectes primerencs més comuns són:

  • Caiguda dels cabells.
  • Irritació de la pell.
  • Fatiga.
  • Nàusees.
  • Vòmits.
  • Cefalees.
  • Marejos.

Es tracta d’una fase aguda i transitòria, de la qual les persones es recuperen al cap de poques setmanes d’haver completat el tractament.

D’altra banda, també poden produir-se efectes adversos de caràcter crònic. Aquests es presenten diversos mesos després, o fins i tot anys, i són el resultat d’un procés de transformació dels teixits afectats. Alguns d’ells són:

  •  Incontinència.
  • Pèrdua de memòria.
  • Dificultat per pensar.
  • Dificultat per parlar
  • Dificultat per al moviment.
  • Canvis en la personalitat.
  • Alteracions visuals i auditives.
  • Alteracions hormonals.
  • Aparició de segons tumors.

En aquest cas, es tracta d’una fase permanent generalment irrecuperable, encara que la probabilitat que passi és baixa.

 

Revisions periòdiques després d’un tumor cerebral

Les persones que han estat tractades d’un tumor cerebral necessiten un seguiment periòdic amb la freqüència establerta pel metge. Els objectius de la revisió són: controlar els efectes secundaris iseqüeles, si n’hi ha, i vigilar l’aparició de nous tumors.

Les proves mèdiques que habitualment se sol·liciten per a les revisions periòdiques són la tomografia computeritzada (TAC) i la ressonància magnètica.

En el procés de recuperació després d’un tumor cerebral, és important referir al metge qualsevol símptoma o canvi experimentat, com la pèrdua de gana o de pes, l’aparició de dolor o cansament, entre d’altres.

A més, una bona comunicació metge-pacient ajuda a millorar la qualitat de vida de les persones afectades i afavoreix el diagnòstic precoç.

 

Epilèpsia

L’epilèpsia és un trastorn nerviós que consisteix en l’aparició d’activitat elèctrica anormal en l’escorça cerebral, i, a grans trets, es pot entendre com:

  •  Efecte advers del tractament d’un tumor cerebral.
  • Primera manifestació de la reaparició de tumors en el SNC. De fet, entre un 20 i un 40% d’aquests tumors es manifesta a través de crisis epilèptiques.

Per aquesta raó, és important que les persones susceptibles de patir episodis d’epilèpsia i els seus familiars o convivents sàpiguen reconèixer i actuar en aquestes circumstàncies, ja que el que facin, així com el que comuniquin als professionals sanitaris, serà fonamental per al diagnòstic.

 

 

En definitiva, després d’un tumor cerebral cal realitzar un seguiment que ajudi a garantir la qualitat de vida de les persones afectades, encara que això no té per què implicar que no puguin portar una vida normal.

Per últim, des d’entitats com la FECEC s’ofereixen serveis a pacients i familiars durant totes les etapes del procés. A més, existeixen associacions de pacients com ASATE (Asociación de Afectados por Tumores Cerebrales en España) o fundacions com DACER que contribueixen a millorar la qualitat de vida i el benestar de totes aquestes persones.

 

Problemes a la tiroide després del càncer

Després d’haver superat un càncer, la tiroide pot presentar alguns problemes, principalment metabòlics, que tant la persona que ha rebut un tractament oncològic com el metge han de conèixer per a realitzar un seguiment adequat i abordar-los de manera ràpida i efectiva.

 

Què és la tiroide?

 

El sistema endocrí es compon de glàndules i òrgans distribuïts per tot l’organisme que produeixen substàncies anomenades hormones. A través d’aquest sistema, el cos és capaç de coordinar processos tan complexos com el creixement, el desenvolupament sexual, el somni o la fam. D’aquesta manera, un alliberament excessiu o escàs d’hormona pot implicar conseqüències negatives en les persones.

 

Algunes d’aquestes hormones, com la tiroxina, són secretades per la tiroide, una de les glàndules més importants del sistema endocrí, situada en la part inferior del coll per davant de la tràquea. La tiroxina està implicada en la regulació del metabolisme; per això, qualsevol desequilibri en els seus nivells pot tenir efectes metabòlics.

 

Les persones que han superat un càncer poden presentar problemes a la tiroide?

 

Els problemes a la tiroide poden presentar-se en qualsevol persona de la població general, és a dir, no són exclusius de persones que han superat un càncer; encara que s’ha observat que algunes persones d’aquest grup tenen una certa tendència a desenvolupar aquest tipus de problemes a llarg termini.

 

 

Tenint en compte aquests factors, quines persones que han passat per un procés oncològic són més propenses a desenvolupar problemes a la tiroide?

 

  • Persones amb càncer de tiroide. El tractament del càncer de tiroide comporta l’extirpació de la glàndula a la majoria de les ocasions, cosa que significa que hauran de rebre un tractament substitutiu hormonal la resta de la seva vida.
  • Persones tractades amb radioteràpia. La radiació s’aplica en l’àmbit local, per tant, aquelles persones que s’han sotmès a sessions de radioteràpia cervical per a tractar un càncer al coll o a una zona pròxima, tenen major risc d’experimentar problemes a la tiroide, pel fet que aquest tractament pot disminuir els nivells hormonals o produir inflamació i atròfia de la glàndula (tiroïditis ràdica). Són factors de risc les dosis majors de 35 Gy i les persones de sexe femení.
  • Persones que han rebut un trasplantament de medul·la òssia. Dins d’aquest grup de persones, també s’ha descrit un risc incrementat al desenvolupament de disfunció tiroidal a llarg termini.
  • S’ha demostrat que les dones, en general, tenen una tendència major a desenvolupar problemes a la tiroide. Així doncs, la combinació de ser dona i haver tingut un càncer de tiroide o a una zona pròxima pot resultar en un increment del risc de desenvolupar problemes a la tiroide.
  • Nens i adolescents. Les persones més joves que han estat diagnosticades a una edat primerenca són propenses a experimentar aquest tipus de problemes, ja que la seva expectativa de vida és llarga i es troben en una etapa a la qual les glàndules secretores d’hormones, com la tiroide, estan directament involucrades en el seu creixement.

 

Quins problemes a la tiroide poden desenvolupar aquestes persones?

 

Els efectes tardans que poden presentar-se a la tiroide després del càncer, fins i tot diversos anys després del tractament, poden classificar-se en tres grups principals:

 

  • Hipotiroïdisme. Les glàndules de les persones que ho pateixen perden funcionalitat i no produeixen quantitat suficient d’hormona tiroxina. Aquest trastorn pot causar cansament, obesitat, dolor articular, infertilitat o cardiopaties, entre altres alteracions. A la majoria dels casos descrits, el desenvolupament d’hipotiroïdisme s’objectiva dins dels 2 a 5 anys després del tractament.
  • Hipertiroïdisme. En aquest cas, en canvi, les persones que el pateixen presenten hiperactivitat a la glàndula, que secreta massa quantitat d’hormona tiroxina. Aquest trastorn pot causar pèrdua de pes, diarrees, insomni, palpitacions o problemes menstruals, entre altres alteracions. Si bé l’hipertiroïdisme és menys freqüent que l’hipotiroïdisme, té major repercussió clínica, i apareix, en general, d’1 a 10 dies després de la radioteràpia.
  • Nòduls tiroidals. Aquest trastorn es caracteritza per la formació de neoplàsies tiroidals que, en cas de ser benignes, poden comprimir estructures adjacents al coll o, en cas de ser malignes, constituir un nou càncer (càncer de tiroide). En aquest cas, els nòduls tiroidals són més freqüents en dones, a les quals el risc es va incrementar a partir dels 10 anys de seguiment.

 

Com poden tractar-se els problemes a la tiroide?

En funció del trastorn que la persona hagi desenvolupat, s’aconsellen uns tractaments o altres:

  • Per a tractar l’hipotiroïdisme, els metges suggereixen un programa de suplementació amb levotiroxina per a suplir la falta d’hormona. Aquest tractament tindria efectes positius a nivell metabòlic, cardiovascular i gastrointestinal. El tractament pot detenir-se si la glàndula comença a funcionar amb normalitat.
  • Per a tractar l’hipertiroïdisme, s’utilitzen antiinflamatoris, esteroides i betabloquejants, destinats a controlar els símptomes i disminuir la inflamació local. A vegades, poden eliminar-se les cèl·lules que produeixen hormona; o bé, pot realitzar-se una extirpació quirúrgica. D’aquesta manera, és possible que el tractament d’hipertiroïdisme provoqui hipotiroïdisme i, per tant, l’afectat hagi de recórrer finalment al tractament de suplementació per a aconseguir un millor funcionament de la tiroide.
  • Per a eliminar nòduls tiroidals, es recorre normalment a la biòpsia, i si fa falta, a l’extirpació quirúrgica.

 

En qualsevol cas, és important que l’endocrinòleg conegui al detall les condicions de cada persona per a poder realitzar un seguiment adequat i detectar aquests problemes de manera precoç. Els controls de tiroide i nivells d’hormona en sang han de realitzar-se almenys una vegada a l’any, o fins i tot amb més freqüència.

 

Al cap i a la fi, els problemes a la tiroide són comuns i, quan es tracten, les persones que han superat un càncer poden portar una vida normal.

 

Referències

NIH – Efectos secundarios tardíos del tratamiento de cáncer

Sociedad Argentina de Hematología – Efectos adversos a largo plazo sobre el sistema endocrino vinculados al tratamiento del cáncer

Cancer.Net – Efectos secundarios a largo plazo del tratamiento del cáncer

St. Jude Children’s Research Hospital – Efectos tardíos en la tiroides

SciELO – Secuelas endocrinológicas en sobrevivientes de cáncer en la edad pediátrica

Paula Casano Sancho. Secuelas endocrinológicas en supervivientes de cáncer infantil. Endocrinología, Diabetes y Nutrición. 2017 Nov; 64 (9): 498-505.

 

Salut cardiovascular en persones que han superat un càncer

La supervivència després del càncer ha augmentat molt en els últims anys a causa de les recents millores en el diagnòstic i en el tractament. Conseqüentment, les possibles seqüeles a llarg termini estan més descrites. Tot i que la probabilitat de que apareguin és baixa, és important conèixer-les per prevenir-les i minimitzar els factors de risc. Una de les seqüeles que, tot i ser poc comuns, són possibles, són les malalties cardiovasculars.

Quin risc hi ha de patir una malaltia cardiovascular després d’un càncer?

El risc dependrà de diferents factors: el tipus de càncer, el tractament i la resposta individual de cada persona. Els càncers en els quals s’irradia la zona toràcica, com el càncer de mama, el de pulmó o el linfoma de Hodgkin, són els que tenen més risc de patir malalties cardíaques, tot i que no es pot descartar que ocorri en persones que han passat per un altre tipus de càncer. D’altra banda, el tipus de tractament i la dosi administrada també són importants: les cèl·lules cardíaques tenen una capacitat de regeneració limitada, així que el cor és més fràgil que altres teixits als efectes dels tractaments a llarg termini.

Finalment, també influeix l’estat de salut cardiovascular de cada persona i la resposta individual al tractament. Per aquest motiu, és molt recomanable tenir uns hàbits de vida saludables.

Quins problemes cardiovasculars es poden patir a llarg termini?

Radioteràpia

La radioteràpia actua només en les parts del cos que s’irradien. Per això, únicament pot haver risc de patir una malaltia cardíaca quan el tumor està a la zona toràcica i, a més, la probabilitat és molt baixa.

Les principals malalties cardíaques derivades de la radioteràpia són les següents:

  • Miocardiopatia restrictiva: Rigidesa del miocardi que impedeix que el cor s’estiri i s’ompli de sang de forma adequada.
  • Aterosclerosi accelerada: Engruiximent de les parets de les artèries de forma accelerada.
  • Fibrosi del pericardi: Engruiximent i rigidesa del pericardi, la membrana que envolta el cor.

Quimioteràpia i teràpies dirigides

Els problemes cardiovasculars es poden presentar després d’alguns tipus de quimioteràpia.  La quimioteràpia actua principalment sobre les cèl·lules en divisió i, per això, és més activa sobre les tumorals que sobre les sanes. Per aquest mateix motiu, les cèl·lules sanes sobre les que té més efecte són les dels cabells, la pell, la sang i l’aparell digestiu, encara que pràcticament sempre de manera reversible. No obstant això, alguns tipus de quimioteràpia, com les anticiclines o el trastuzumab, poden afectar les cèl·lules del cor, sobretot si s’han de sobrepassar les dosis màximes recomanades.

Les cardiopaties més freqüents derivades de la quimioteràpia i les teràpies dirigides són les següents:

  • Insuficiència cardíaca: Dificultat perquè el cor bombegi correctament. D’aquesta manera, la sang oxigenada no pot arribar a totes les parts del cos de forma eficient.
  • Isquèmia: Disminució o detenció del reg sanguini en una zona determinada del cos que impedeix que l’oxigen arribi als teixits afectats.
  • Infart de miocardi: Obstrucció d’alguna de les artèries del cor que provoca l’infart.
  • Miocardiopatia: Afecció al múscul cardíac que impedeix el correcte bombeig del cor. Pot derivar en insuficiència cardíaca.
  • Arrítmia: Batecs irregulars.
  • Miopericarditis: Inflamació del múscul cardíac que redueix la capacitat de bombeig y produeix arrítmies.
  • Hipertensió: Pressió arterial alta.
  • Trombosi venosa: Coagulació de la sang a l’interior de las venes.

Quins símptomes tenen les malalties cardiovasculars?

Els símptomes dels problemes cardíacs són diversos i dependran del tipus d’alteració, però, en general, els següents símptomes poden indicar alguna alteració cardiovascular:

  • Molèsties o dolor al pit
  • Fatiga
  • Dificultat respiratòria
  • Marejos
  • Peus i/o mans inflades

Cas concret: càncer de mama

El càncer de mama és el càncer més freqüent entre les dones. Actualment, les dones diagnosticades amb càncer de mama en un estadi primerenc tenen una probabilitat molt alta de supervivència. Això fa que el propi càncer no sigui el principal factor que determini la seva qualitat de vida, sinó les possibles malalties cardiovasculars derivades del tractament.

Està demostrat que diversos fàrmacs contra el càncer de mama, com el trastuzumab o les antraciclines, poden actuar també sobre les cèl·lules sanes del cor. Les antraciclines, per exemple, tenen una incidència global d’insuficiència cardíaca simptomàtica de menys del 5%.

Com es poden prevenir els problemes cardíacs?

Per reduir el risc de patir problemes cardíacs, el més efectiu és portar un estil de vida saludable que comprengui els següents punts:

A més, és important que els metges facin un seguiment periòdic de la salut cardiovascular.

 


Referències

Plana JC. La quimioterapia y el corazón. Rev Esp Cardiol. 2011;64(5):409-415.

Gepac – Todo lo que empieza cuando termina el cáncer

Cancer.net – Problemas cardíacos

NIH – Problemas cardíacos: investigación de los efectos secundarios cardíacos de tratamientos del cáncer.

 

Després del càncer de pulmó: consideracions sobre la radioteràpia

Als últims anys, la supervivència del càncer de pulmó ha augmentat notablement. Per aquesta raó, actualment existeix més evidència que fa uns anys de possibles seqüeles del tractament tant a curt com a llarg termini.

Encara que no ha de descartar-se l’aparició de seqüeles tardanes després del tractament, la probabilitat que aquestes apareguin una cop superat el càncer de pulmó són baixes. Un exemple són les seqüeles després de la radioteràpia, on la probabilitat que un efecte secundari a llarg termini aparegui és de menys d’un 5%.

En aquest cas concret, s’ha pogut observar que la radioteràpia en càncer de pulmó (que es realitza a la zona toràcica) pot estar relacionada amb l’aparició d’algunes seqüeles determinades al cor i als pulmons, encara que aquestes no sempre tenen per què aparèixer.

Seqüeles al pulmó

La radiació en la zona pulmonar pot ocasionar efectes a curt i a llarg termini. A curt termini (menys de 6 mesos després de l’inici de la radioteràpia), la seqüela més comuna és la pneumonitis. Els símptomes que poden aparèixer són tos, dificultat respiratòria i febre baixa.

La principal seqüela a llarg termini és la fibrosi pulmonar, encara que la probabilitat de patir-la és molt baixa. Aquesta pot derivar-se de la inflamació típica de la pneumonitis, que causaria la fibrosi del teixit pulmonar. El mecanisme és el mateix que en un procés de cicatrització, però en aquest cas sense cap teixit que reparar. Els símptomes típics són tos seca no productiva, dolor en el pit, ofec o dificultat i fatiga.

Seqüeles al cor

Els efectes secundaris al cor han estat molt descrits en altres tipus de càncers, com el de mama, el d’esòfag, els limfomes de Hodgkin o els càncers en nens. No obstant això, en càncer de pulmó encara no hi ha disponible tanta evidència, per la qual cosa són necessaris més estudis que complementin la informació existent en l’actualitat.

La informació publicada fins a aquest moment documenta l’existència d’aquests problemes cardíacs tardans, encara que fan falta més estudis per a relacionar-los directament amb la radioteràpia, com sí s’ha comprovat en altres càncers que també irradien la zona toràcica.

Una revisió dels estudis publicats fins avui sobre el tema revela que moltes de les seqüeles cardíaques es van manifestar 2 anys després del tractament. Alguns dels problemes cardíacs que s’han observat en persones que han rebut radioteràpia per càncer de pulmó són els següents:

Infarts supraventriculars i miocàrdics.
Pericarditis: El pericardi és una doble membrana fibrosa que embolica el cor, protegint-lo dels òrgans que té al voltant. A la pericarditis, la membrana s’inflama i irrita. Això causa dolor agut al pit i deficiència cardíaca, perquè el cor ha de treballar més per a bombar. La gravetat d’aquesta afecció depèn del grau d’inflamació que es tingui.
Vessament pericardíac: Es dóna quan hi ha una acumulació excessiva de líquid dins del pericardi. El líquid pot remetre de manera espontània, però també pot ser que s’hagi d’extreure de manera quirúrgica.

D’altra banda, s’han de tenir en compte determinats factors de risc, com la dosi de radiació al cor, l’historial de problemes cardíacs, si la persona és o ha estat fumadora, la lateralitat de tumor o la modalitat de tractament (s’ha vist que hi ha més risc cardíac si s’ha combinat la radioteràpia amb quimioteràpia).

Com es prevenen i es tracten aquestes seqüeles?

El més important a l’hora de tractar aquestes seqüeles, així com per a prevenir-les, són uns hàbits de vida saludable. Les persones que han superat un càncer de pulmó tenen el risc de sofrir algun d’aquests efectes tardans, però no vol dir que els vagin a tenir. Mantenir uns bons hàbits, tant abans del càncer com durant i després, minimitzarà aquest risc. Per tant, portar una dieta equilibrada, fer exercici regular (especialment cardiovascular) o no fumar, per exemple, són punts essencials.

En cas de considerar-ho necessari, el metge podria recomanar un tractament adequat per a aquestes seqüeles. En el cas de la fibrosi pulmonar, per exemple, es recomana, en primer lloc, portar un estil de vida saludable i vacunar-se contra determinats microorganismes per a la prevenció d’algunes infeccions en les vies respiratòries.

 

En resum, amb els avanços a la teràpia de càncer de pulmó s’ha descrit l’aparició de possibles seqüeles després del tractament una vegada superat el càncer, però les probabilitats que aquestes apareguin són molt baixes . Així i tot, portar uns hàbits de vida saludable és la millor opció per a ajudar a prevenir la seva aparició.

 


Referències

Cancer.net. Efectos secundarios de la radioterapia.

American Cancer Society. La vida después del tratamiento de cáncer de pulmón microcítico.

MayoClinic. Prednisona y otros corticoesteroides.

Huang Y, Zhang W, Yu F, Gao F. The Cellular and Molecular Mechanism of Radiation-Induced Lung Injury. Med Sd Monit. 2017;23:3446-3450.

Ming X, Feng Y, Yang C et al. Radiation-induced heart disease in lung cancer radiotherapy: A dosimetric Update. Medicine. 2016; 95:41.

Simone CB. Thoracic Radiation Normal Tissue Injury. Semin Radiat Oncol. 2017;27:370-377.

Giridhar P, Mallick S, Kishore-Rath G et al. Radiation Induced Lung Injury: Prediction, Assessement and Management. Asian Pac J Cancer Prev. 2015; 16(7):2613-2617.

Montero A, Hervás A, Morera R et al. Control de síntomas crónicos. Efectos secundarios del tratamiento con Radioterapia y Quimioterapia. Oncología. 2015; 28(3):147-156.

Grupo Español de Pacientes con Cáncer. Todo lo que empieza cuando “termina” el cáncer.

 

Problemes de visió: consells i recomanacions

Introducció

L’ull és un dels òrgans del nostre cos que ens permet percebre la realitat del nostre entorn a través d’imatges, que processa i envia al cervell. Per realitzar aquesta funció, el globus ocular està dotat d’un sistema òptic que s’assembla al d’una càmera fotogràfica. Gràcies a ell, la llum reflectida en els objectes penetra a través de la nostra còrnia, que és transparent, passa a través del cristal·lí i l’humor vitri, per arribar finalment a la retina, on es processen les imatges, que són enviades al cervell a través del nervi òptic.

La pupil·la s’encarrega de regular l’entrada de llum a l’interior de l’ull, mentre que el cristal·lí actua com una lent que permet enfocar els objectes, projectant les imatges sobre la retina. És essencial que totes les parts funcionin de manera correcta, per poder observar nítidament allò que ens envolta, però és freqüent que es presentin problemes oftalmològics de les quals les causes poden ser múltiples.

 

Figura 1: Parts de l’ull. Imatge adaptada a partir de:https://www.visiondirect.es/ojo-humano

Problemes oftalmològics derivats de tractaments oncològics

En ocasions, els tractaments contra el càncer poden provocar seqüeles i efectes secundaris a llarg termini, que es fan notar fins i tot un temps després d’haver conclòs el tractament i superat la malaltia. La majoria d’ells són lleus i transitoris, i els altres tenen solució a través de la seva detecció i tractament. Hi ha múltiples efectes tardans que poden aparèixer després d’un tractament oncològic, i depenen del tipus de tractament utilitzat, però varien d’una persona a una altra.

Quimioteràpia

 La quimioteràpia es basa en la utilització de fàrmacs per destruir les cèl·lules canceroses, però també pot afectar altres cèl·lules “sanes” i impedir-los realitzar correctament la seva funció. Concretament, a nivell oftalmològic, pot afectar diverses estructures oculars, podent causar:

  • Síndrome d’ull sec: Es produeix quan els ulls no són capaços de produir suficients llàgrimes per mantenir la superfície ocular prou humida, o aquestes llàgrimes no contenen totes les substàncies necessàries per a la correcta lubricació de l’ull. Especialment, les persones que s’han sotmès a tractaments oncològics poden patir una insuficient hidratació ocular, per la qual cosa es recomana l’ús d’algun tractament (sota supervisió mèdica) que l’afavoreixi.
  • Cataractes: El cristal·lí és una de les estructures que més es veu afectada per la quimioteràpia, ja que aquest tipus de fàrmacs poden produir la pèrdua de transparència d’aquesta estructura, com ara els corticosteroides. Afortunadament, es tracta d’una malaltia reversible mitjançant la seva extracció i substitució per una lent intraocular.
  • Afectacions de retina o nervi òptic: La retina és la zona del globus ocular on es transformen els estímuls de llum en impulsos nerviosos, i es tracta d’una àrea molt sensible al tractament. A més, la quimioteràpia pot causar augment de pressió ocular, el que pot arribar a danyar el nervi òptic i causar problemes de visió.

Radioteràpia

Quan s’aplica radioteràpia en el tractament de tumors de cap o coll, pot arribar a afectar les estructures oculars de forma inevitable, produint-diferents danys:

  • Conjuntivitis: Es caracteritza per una inflamació de la conjuntiva, una membrana que cobreix el globus ocular de forma parcial. Pot causar dolor ocular, sensació de cos estrany i visió borrosa.
  • Problemes cutanis a les parpelles: La radioteràpia pot produir sequedat a la pell de les parpelles i inflamació, arribant fins i tot a la caiguda de les pestanyes i el mal funcionament de la parpella.
  • Inflamacions a la còrnia: És una de les estructures oculars més sensibles a la radiació, per ser una de les més exposades. Es poden desencadenar úlceres, opacificació o necrosi.

Addicionalment, la radioteràpia pot produir cataractes, inflamació del nervi òptic (neuritis òptica), inflamacions i afectacions vasculars de la retina (retinitis, edema macular, etc).

Hormonoteràpia

Alguns tipus de càncer, com el càncer de mama, requereixen tractament a llarg termini amb hormones per reduir el seu risc de recurrència. En aquest tipus de tractaments existeix cert risc de desenvolupar problemes oculars, però solen ser lleus. El tamoxifè, un dels fàrmacs hormonals més coneguts, pot provocar cataractes, ulls plorosos i altres alteracions visuals.

Recomanacions per a les afeccions oculars després del càncer: consells per tractar alguns símptomes

Afortunadament, hi ha solucions eficaces en cas que aparegui algun problema de visió després del tractament del càncer. Davant els primers símptomes en els ulls o en la visió, és molt recomanable informar al teu metge i no utilitzar cap medicament i/o col·liri sense la seva supervisió.

Per a algunes afeccions lleus, com pot ser la síndrome de l’ull sec, es recomana parpellejar freqüentment, especialment si es passa molt temps al davant un monitor. A més, les lents de contacte poden contribuir a la sequedat ocular, per tant és preferible l’ús d’ulleres.

D’altra banda, per prevenir l’aparició de conjuntivitis o una altra infecció ocular, és recomanable evitar fregar-se els ulls, i en cas necessari, rentar-se les mans abans de fer-ho. En cas de problemes cutanis a les parpelles, pot ser eficaç l’ús de col·liris, o cremes oftalmològiques per calmar la inflamació. Addicionalment, es podria utilitzar una compresa tèbia per alleujar el possible dolor i eliminar la crosta si aparegués.

Si apareixen problemes més greus que dificultin la visió, com poden ser les cataractes, hi ha la possibilitat d’extreure el cristal·lí mitjançant una operació quirúrgica, per a col·locar un d’artificial i així solucionar el problema de visió. Aquesta decisió ha de ser consensuada amb el seu metge.

En definitiva, acudir ràpidament a un especialista davant els primers símptomes en la visió ajudarà a prevenir problemes més greus, especialment quan apareixen alguns dels següents:

  • Visió borrosa
  • Visió apagada on els colors no són tan brillants com de costum.
  • Visió d’halos al voltant de les llums
  • Visió boirosa
  • Visió menys clara del que és habitual
  • Pèrdua d’àrees de visió
  • Mals de cap

Importància de les revisions oftalmològiques després del tractament

 En el cas que s’hagi utilitzat un tractament amb efectes col·laterals oculars, com poden ser els descrits, s’haurien de realitzar controls oftalmològics periòdics, fins i tot després d’haver finalitzat el tractament. De cara a anticipar problemes oculars futurs, o tractar els ja existents, s’han de programar cites regulars (segons li indiqui el seu metge) amb un oftalmòleg.

 


Referències

Innova Ocular. El ojo humano.

Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM). Hormonoterapia o tratamiento hormonal.

Innova Ocular. El tratamiento contra el cáncer y efectos secundarios en la vista.

American Society of Clinical Oncology. Efectos secundarios a largo plazo del tratamiento del cáncer.

Vanesa Blázquez Sánchez. Efectos secundarios de la radioterapia a nivel ocular.

Chemocare. Eye problems.

Cancer Research UK. Your eyes and cancer drugs.

BreastCancer.org. Trastornos oculares y de la vista.

 

L’osteoporosi: una seqüela freqüent després del càncer

¿Què és l’osteoporosi?

L’osteoporosi es considera un problema important de salut a escala mundial, ja que s’estima que hi ha més de 200 milions de persones al món que la pateixen i que presenten un major risc de fractures.

 

El que succeeix en els casos d’osteoporosi no es que l’os estigui incorrectament calcificat, sinó que hi ha una densitat òssia menor a l’habitual, és a dir, hi ha menys quantitat d’os dins del mateix volum. En conseqüència, disminueix la resistència de l’os davant dels traumatismes o de la càrrega de pes, amb el conseqüent increment del risc d’aparició de fractures.

La osteoporosi: una possible seqüela del tractament oncològic

Les seqüeles fisiològiques formen part de les dificultats que poden aparèixer al completar el tractament d’un càncer i, en els últims anys, la detecció d’aquestes seqüeles en una fase tardana ha anat en augment.

 

Pel que fa a les seqüeles fisiològiques que poden afectar específicament als ossos, molts tractaments oncològics poden provocar efectes negatius sobre aquests teixits. Degut a això, les persones que han superat aquests tipus de tractament, en general, tenen un risc més alt de patir osteoporosi. A més, en alguns casos, el transcurs de la pròpia malaltia també pot esdevenir un factor de risc, ja que es poden haver presentat situacions d’immobilització i sedentarisme que poden desafavorir el correcte desenvolupament dels ossos. De la mateixa manera, l’edat també pot ser, per sí mateixa, un factor de risc.

 

Així doncs, la pèrdua òssia associada al càncer pot ser el resultat de múltiples factors interrelacionats i aquests factors poden incloure, tant els efectes directes de la malaltia, com els efectes de les teràpies utilitzades en el seu tractament. Dintre d’aquestes teràpies podríem trobar els corticoides; que sovint s’associen a la quimioteràpia contra alguns tumors, i els tractaments hormonals; que inhibeixen els estrògens o la testosterona i que s’administren a la majoria de malalts amb càncer de mama o de pròstata durant anys.

 

En conseqüència, la gestió òptima de la salut esquelètica s’ha convertit en una part cada cop més important de l’atenció prestada tant a les persones en tractament per un càncer com a les persones que l’han superat.

 

Signes i símptomes de pèrdua òssia

La pèrdua òssia no apareix d’un dia per l’altre. Amb freqüència, les persones no ho noten fins que manifesten una pèrdua de funcions o pateixen una fractura. Alguns dels símptomes que poden presentar les persones que presenten osteoporosi són:

 

  • Mal d’esquena; que amb freqüència pot ser causat per una fractura per comprensió o col·lapse d’una vèrtebra.
  • Pèrdua d’estatura al llarg del temps.
  • Postura encorbada o esquena superior corbada.
  • Articulacions doloroses o rigidesa.
  • Ossos que es fracturen fàcilment.

 

Diagnòstic de l’osteoporosi

Normalment, per fer el diagnòstic d’aquest problema de salut es realitza, en primer lloc, una visita per a identificar possibles factors de risc existents en la persona afectada. A continuació, per aconseguir una valoració més global, s’acostuma a completar el diagnòstic a partir d’una densitometria òssia i la determinació de vitamina D, calci i fòsfor en una anàlisi de sang, que caldrà anar re-avaluant aquests periòdicament durant el control evolutiu de la salut òssia.

 

Gestió de l’osteoporosi i el seu tractament

Així doncs, pot ser convenient afavorir el diagnòstic precoç de l’osteoporosi en els pacients amb antecedents oncològics amb l’objectiu d’adoptar les mesures preventives oportunes, ja que les millores marcades en la supervivència de molts càncers impliquen que les estratègies per limitar la pèrdua òssia i per reduir el risc de fractura s’hagin d’incorporar als plans de cura de molts dels pacients amb càncer.

 

Pel que fa al seu tractament, per a l’osteoporosi hi ha moltes teràpies que poden ser d’utilitat, si el metge les considera necessàries. Les més utilitzades són els bifosfonats (alendronat, risedronat i ibandronat), el zoledronat o el denosunab, generalment acompanyats de suplements i una dieta variada que contingui aliments rics en calci i vitamina D.

 

Prevenció de l’osteoporosi després del càncer

Per preveure l’osteoporosi i mirar de minvar l’afectació de l’os, pot ser adient intentar realitzar un exercici físic adequat de qualsevol tipus, com caminar una estona cada dia, fer gimnàstica de manteniment o fer natació; ja que son activitats que poden estimular la regeneració òssia. A més, cal destacar que aquests hàbits de vida poden ser saludables després del tractament d’un càncer, però també durant el tractament.

 

Com hem comentat, un altre aspecte que també pot ser recomanable per prevenir l’osteoporosi seria seguir una alimentació variada que asseguri una aportació suficient de calci i vitamina D. Així doncs, en ser els pacients oncològics persones predisposades a tenir osteoporosi, pot ser recomanable que segueixin una alimentació sempre variada i equilibrada, on s’hi incloguin els següents aliments: 

 


Referències

Drake MT. Osteoporosis and Cancer. Curr Osteoporos Rep. 2013 Sep; 11(3): 163–170. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3783531/

MD Anderson Cancer Center – Posibles efectos secundarios del tratamiento del cáncer.

Olmos Martínez JM, González Macías J. Osteoporosis tras la curación tumoral. Med Clin 2007;129:669-76. http://www.elsevier.es/es-revista-medicina-clinica-2-articulo-osteoporosis-tras-curacion-tumoral-13112094

ASCO Cancer.net –  Osteoporosis

Col·legi de Farmacèutics de Barcelona – Osteoporosi

TopDoctors – Osteoporosis: su relación con el cáncer, diagnóstico y tratamiento

 

El silenci de la menopausa precoç

Menopausa precoç induïda pel tractament del càncer

 

La menopausa esdevé quan els ovaris d’una dona deixen de produir òvuls. Generalment, això succeeix de forma natural al voltant dels 50 anys i com a resultat, el cos de la dona produeix menys estrogen i progesterona. En disminuir aquestes hormones, els períodes menstruals es tornen irregulars i, amb el temps, s’aturen.

 

Alguns tractaments del càncer poden generar la menopausa a una edat anterior a la prevista:

 

  • Cirurgia: l’extirpació d’ambdós ovaris provoca que la menopausa es presenti immediatament.

 

  • Quimioteràpia: alguns tipus de quimioteràpia poden danyar els ovaris i provocar que es presenti una menopausa primerenca. La menopausa pot presentar-se immediatament o mesos després del tractament. El risc de presentar menopausa precoç depèn del tipus i la quantitat del fàrmac quimioterapèutic que s’administri, així com l’edat de la dona, ja que com més jove sigui, més possibilitats hi ha de recuperar una funció ovàrica normal.

 

  • Radioteràpia: rebre radioteràpia a la zona pèlvica també pot danyar els ovaris. En alguns casos, els ovaris es poden curar i tornar a funcionar de nou. Però, si es reben grans dosis de radiació, el dany pot ser permanent.

 

  • Teràpia hormonal: aquests tractaments usats per a tractar càncers de mama poden provocar alteracions en els ovaris i portar a l’absència de menstruacions de forma transitòria (amenorrea) o permanent, induint en aquest cas la menopausa.

 

La menopausa precoç s’acompanya de canvis físics i emocionals que poden tenir conseqüències negatives en la qualitat de vida i en la salut en general.

 

 

Possibles efectes sobre la salut i com gestionar-los

 

El problema de patir una menopausa induïda per algun tractament és que, en produir-se abans d’hora, la dona no travessa el període d’adaptació on els símptomes són més lleus, sinó que els fogots, la sudoració, l’augment de pes, la sequedat vaginal, els canvis d’estat d’ànim, l’insomni i la pèrdua d’energia apareixen sense previ avís. Els nivells hormonals disminueixen en qüestió de dies o setmanes en comptes d’anys, d’aquesta manera els símptomes es presenten de manera més abrupta que en el cas d’una menopausa natural i gradual. A més, la menopausa precoç genera preocupació sobre els efectes a llarg termini que pot portar la manca d’estrogen durant anys, com l’osteoporosi o el risc de patir malalties cardiovasculars.

 

Hi ha maneres de gestionar els símptomes i viure més còmodament amb la menopausa. Els canvis d’estil de vida (dieta, deixar de fumar, fer exercici, tenir bons hàbits de son, suport emocional) poden ser tan importants i eficaços com els medicaments quan es tracta de sentir-se millor i viure bé.

 

Alguns medicaments que poden ajudar inclouen:

 

  • Teràpia hormonal: en alguns casos es poden receptar hormones femenines per ajudar amb els fogots i altres símptomes. Però, cal tenir en compte que les hormones comporten alguns riscos i s’ha de tenir en compte si s’han tingut certs tipus de càncer.

 

  • Estrogen vaginal: aquestes hormones es poden vendre com cremes i gels, és un tractament localitzat. Utilitzar petites quantitats d’estrogen en crema a l’interior i els voltants de la vagina pot alleujar la sequedat, si bé una mica d’estrogen arriba al torrent sanguini, sembla ser menys que el que arriba amb les teràpies de reemplaçament hormonal. Per això, si cap alternativa proveeix alleugeriment, l’estrogen vaginal pot ser una opció viable. Cal una recepta per adquirir aquests medicaments.

 

  • Antidepressius o altres medicaments: si no es prenen hormones, el metge podria receptar un altre tipus de medicament per alleujar els fogots, com certs antidepressius.

 

  • Lubricants o humectants: aquests productes poden ajudar a que les relacions sexuals siguin més còmodes si es presenta sequedat vaginal.

 

  • Medicaments per a la pèrdua òssia: algunes dones prenen medicaments per ajudar a reduir la pèrdua òssia després de la menopausa.

 

És segur rebre teràpia hormonal després d’haver passat per un càncer?

 

La teràpia hormonal per a la menopausa és un tractament que els metges poden recomanar per alleujar els símptomes comuns de la menopausa i, també, per prevenir canvis biològics a llarg termini, com la disminució de la massa òssia. Aquests canvis biològics són conseqüència de la reducció en els nivells de les hormones naturals (estrogen i progesterona) que succeeix en el cos de la dona durant i després de la menopausa.

 

Aquesta teràpia generalment comprèn el tractament amb estrogen sol; una combinació d’estrogen i progesterona; o estrogen i progestina, que és una hormona sintètica amb efectes similars als de la progesterona. Tot i ajudar a alleujar símptomes com els fogots i l’osteoporosi, els metges no recomanen aquest tractament per a la majoria de les dones, ja que podrien tenir un major risc de contraure determinades afeccions. Els riscos i els beneficis de la teràpia hormonal difereixen per a cada dona, per tant, el més convenient seria parlar amb un equip d’atenció mèdica per a resoldre cada cas en particular.

 


Referències

Associació Espanyola Contra el Càncer (aecc). Menopausia y cáncer de mama.

MedlinePlus (2016). Tratamiento para el cáncer – menopausia temprana.

Cancer.Net. Síntomas de la menopausia en las mujeres.

Breastcancer.org (2017). Cómo manejar los síntomas menopáusicos.

Instituto Nacional del Cáncer (NIH) (2011). Terapia hormonal para la menopausia y el cáncer.

Més enllà de la mastectomia

Tractament quirúrgic pel càncer de mama

 

La cirurgia majoritària pel tractament del càncer de mama és la tumorectomia,  que consisteix en l’extirpació del tumor i d’un petit marge de teixit sa al voltant del tumor. Tot i així, en aquells casos en els que no es pot dur a terme aquest tractament més conservador, s’utilitza la mastectomia.

 

La mastectomia és la cirurgia que s’utilitza per eliminar tot el teixit mamari d’una o ambdues mames com a tractament del càncer de mama, o per prevenir-lo (en cas de persones que posseeixen un risc alt de patir-lo). En els últims anys s’han fet avenços científics que tenen com a objectiu reduir la zona extirpada de la persona afectada.

 

 

Tipus de mastectomia

 

Existeixen diferents tipus de mastectomia en funció de com sigui la tècnica utilitzada i quant teixit mamari s’extregui. L’especialista oncòleg escollirà quin tipus de mastectomia és convenient aplicar, en funció de les característiques de cadascun dels casos.

 

  • Mastectomia simple: en aquest procediment s’extirpa tot el teixit mamari, incloent el mugró, l’arèola i la pell. Aquesta cirurgia és adequada per persones que presenten varies o amplies zones afectades per carcinoma ductal in situ afectant el teixit mamari i com a mesura preventiva d’aquelles persones que en ser portadores de mutacions als gens BRCA1 i BRCA2, presenten un alt risc de desenvolupar un càncer.

 

  • Mastectomia radical modificada: aquest tipus de procediment implica l’extirpació de tot el teixit mamari (mastectomia simple) conservant els músculs pectorals i la dissecció i extirpació dels ganglis limfàtics axil·lars. Aquest tipus de cirurgia s’indicarà per a persones que pateixin un càncer de mama invasiu. L’anàlisi dels ganglis limfàtics permetrà estudiar l’abast de la propagació de les cèl·lules tumorals.

 

  • Mastectomia radical: inclou l’extirpació complerta del teixit mamari, dels ganglis limfàtics axil·lars i dels músculs pectorals localitzats sota de la mama. Tot i que va ser un tipus de cirurgia molt utilitzada en el passat, s’ha descobert que una cirurgia menys extensa (com la mastectomia radical modificada), ofereix la mateixa eficàcia i té menys efectes secundaris. Actualment la mastectomia radical només s’utilitza en aquells casos on s’hagi produït una invasió als músculs toràcics per part de les cèl·lules tumorals.

 

  • Mastectomia amb conservació de pell: en aquest tipus de mastectomia s’extirpa el teixit mamari, l’arèola i el mugró, però no la pell, que es deixa pràcticament intacta. Aquest procediment permet la reconstrucció immediata de la mama en el moment de la cirurgia, mitjançant implants o altres teixits del cos.

 

  • Mastectomia subcutània: també és coneguda com a mastectomia amb conservació del mugró. És el tipus de mastectomia que conserva millor la forma natural de la mama, però que a la vegada presenta un major risc en probabilitat de recaiguda. En aquest procediment el cirurgià extirpa el teixit mamari, però deixa intactes l’arèola, el mugró i la pell, que facilitarà la reconstrucció immediata de la mama. Durant el procediment el cirurgià agafarà una mostra per analitzar el teixit adjacent a la zona del mugró per tal d’assegurar-se que no hi hagi cèl·lules canceroses que puguin induir una recaiguda. Aquest tipus de mastectomia pot contemplar-se davant de tumors petits, poc invasius i situats a la zona més posterior de la mama. Malgrat aquest abordatge permet una bona reconstrucció de la mama, encara hi ha molts oncòlegs que es mostren escèptics davant d’aquest tipus de mastectomia, ja que la no eliminació de tot el teixit mamari pot provocar l’aparició secundaria d’un altre càncer. A més a més, s’ha observat que existeix la possibilitat de necrosi del teixit areolar, la deformació del teixit degut a una mala irrigació sanguínia i la pèrdua de sensibilitat de la zona.

 

  • Mastectomia doble: també és coneguda com a mastectomia bilateral. Implica la mastectomia en ambdues mames. Aquest tipus de mastectomia s’acostuma a realitzar com a forma preventiva per persones que tenen un risc molt alt de patir càncer de mama (com per exemple, els portadors d’algunes de les mutacions dels gens BRCA 1 i 2).

 

Reconstrucció mamària

 

El procediment de la mastectomia pot generar seqüeles psicològiques a les persones afectades. És per això que existeix la possibilitat de sotmetre’s a un procés de reconstrucció mamària. La reconstrucció mamària pot efectuar-se en el mateix moment que es fa la mastectomia (reconstrucció immediata), o en qualsevol moment posterior a la cirurgia terapèutica (reconstrucció diferida).

 

En tot cas, la cirurgia reconstructiva no canvia el pronòstic de la malaltia.
Existeixen diversos factors que s’hauran de tenir en compte abans d’abordar la reconstrucció de la mama, que poden empitjorar els resultats estètics o augmentar la possibilitat de complicacions post-operatòries: com per exemple la mida de la mama, la complexitat de la cirurgia del tumor mamari, la possibilitat de tractaments posteriors a la mastectomia, la quantitat de teixit disponible, entre d’altres. Existeixen diferents tipus de cirurgia reconstructiva:

 

  • Utilitzant pròtesis: implants de silicona o de solució salina (transitòriament). La pròtesis donarà volum a la zona de la mama que s’ha extret. Per minimitzar el risc d’expulsió, la pròtesis es col·loca sota del múscul pectoral.
  • Utilitzant teixits del propi cos de la persona que s’ha d’intervenir. Les reconstruccions més habituals són les dorsals, on s’utilitzen teixits de l’espatlla, la TRAM i la DIEP (sigles en anglès), on s’utilitzen teixits de la part baixa de l’abdomen.
  • Reconstrucció combinada: utilitzant teixit propi i pròtesis. Aquesta tècnica s’usa quan és necessari utilitzar teixit per poder recobrir completament la pròtesis col·locada.

 

Si es decideix procedir amb la reconstrucció de la mama, l’elecció d’una tècnica o altra dependrà de cada cas en particular, i s’haurà de prendre la decisió conjuntament amb el cirurgià i l’oncòleg que hagi portat el cas. S’ha de tenir en compte que sovint són necessàries diverses rondes de cirurgia per aconseguir una bona reconstrucció de la mama. Si la persona afectada opta per no reconstruir-se, és important ser conscient com la mastectomia pot afectar a la vida diària. Existeixen pròtesis externes que es poden posar al sostenidor per donar volum a la mama intervinguda.

 

Després de la mastectomia

 

La recuperació després de sotmetre’s a una mastectomia pot comportar unes setmanes o mesos. És important que la persona intervinguda segueixi en tot moment les pautes que li indicarà el seu cirurgià, entre les quals cal destacar: una bona higiene de la zona suturada/intervinguda (es poden fer banys suaus amb una esponja), ser capaç de reconèixer els símptomes d’infecció de la zona suturada, prendre els medicaments prescrits per alleugerir el dolor que es pot derivar després de la cirurgia i ens els mesos posteriors, fer exercicis de braços si han estat indicats pel cirurgià per tal d’evitar la rigidesa muscular del braç proper a la intervenció, i tenir cura del tub de drenatge en cas de tractar-se d’una mastectomia amb resecció dels ganglis axil·lars.

 

Davant de qualsevol símptoma o reacció inesperada, és important acudir a l’hospital. Per altra banda, la pràctica d’exercicis suaus de recuperació pot reduir significativament el risc d’aparició d’algunes complicacions com el limfedema.

 

Malgrat les mastectomies comporten unes seqüeles físiques i psicològiques molt dures per la persona que les ha de patir, continuen sent un tractament molt eficaç que permeten l’eliminació completa de les cèl·lules canceroses assegurant la derrota de la malaltia. L’assimilació del canvi que s’ha produït al cos de la persona que ha sofert una mastectomia variarà en funció de cada persona, en qualsevol cas, el suport de persones properes, així com de persones que han passat per la mateixa experiència, ajudarà indubtablement a la seva recuperació.

 


Referències

1. Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Tratamiento quirúrgico.
2. Mayo Clinic (2016). Mastectomia.
3. Sociedad Americana Contra el Cáncer (ACS). Cirugía para el cáncer de seno.
4. Sociedad Española de Cirugía Plástica Reparadora y Estética. Tu guía en reconstrucción mamaria.
5. Generalitat de Catalunya. Reconstrucció mamària després de cirurgia per càncer.

Neurotoxicitat, complicacions després de la quimioteràpia

En l’actualitat, la freqüència de complicacions neurològiques associades al càncer i al seu tractament ha augmentat a causa de la major supervivència dels pacients i l’administració de tractaments més agressius.

 

De vegades no és fàcil determinar-ne la causa, per això és molt important que el metge conegui en profunditat el perfil de toxicitat que produeix cada fàrmac quimioteràpic i excloure altres causes, així com que el pacient consulti al seu metge l’aparició de determinats símptomes com són: inestabilitat o dolor al caminar, pèrdua de força als dits de mà, dificultat per a realitzar tasques que requereixin precisió, alteracions sensitives, desaparició de reflexos, pèrdua d’audició, entre d’altres.

 

Què és?

La neurotoxicitat és una complicació bastant freqüent del tractament quimioteràpic i dependrà del medicament administrat, la durada el tractament i la dosi acumulada del fàrmac. Generalment comença a les mans i peus, i puja gradualment pels braços i les cames. A vegades se sent un formigueig o adormiment i altres vegades, és més com una punxada, un dolor ardent, o sensibilitat a la temperatura. Aquests símptomes poden fer difícil realitzar les tasques diàries com cordar-se la camisa, separar monedes o fins hi tot caminar. Aquesta afecció també és coneguda amb el nom de neuropatia perifèrica induïda per quimioteràpia.

L’àrea del sistema nerviós que afecta determina les manifestacions clíniques de la neurotoxicitat. El sistema nerviós central està protegit per la barrera hematoencefálica (BHE) la qual prevé que substàncies nocives, incloent molts fàrmacs, arribin al cervell i a la medul·la espinal en concentracions altes. La BHE no és perfecta i alguns fàrmacs seleccionats la poden a travessar, especialment quan s’administren a dosis altes. I un cop que el fàrmac penetra la barrera, exerceix els seus efectes tòxics en els teixits nerviosos.

Fora dels estudis clínics, els símptomes de la neuropatia induïda per quimioteràpia són comunament tractats de manera semblant a altres tipus de neuràlgies; és a dir, amb una combinació de teràpia física, teràpies complementàries com ara massatges i acupuntura, i amb medicaments, que poden incloure esteroides, antidepressius, antiepilèptics i opiacis per controlar el dolor greu. Tot i que aquests tractaments també produeixen els seus propis efectes secundaris.

 

Tractament preventiu

 

Per intentar disminuir l’impacte i millorar la qualitat de vida, és fonamental la detecció precoç. Els objectius d’un tractament d’aquest tipus són prevenir el desenvolupament de la neurotoxicitat perifèrica, prevenir l’empitjorament d’una neuropatia preexistent, disminuir el desconfort i el dolor, i permetre que les persones que la pateixin puguin realitzar les activitats de la vida diària.

Desafortunadament, no hi ha cap estratègia eficaç per prevenir el desenvolupament d’una neurotoxicitat en el 100% dels pacients. Una vegada que la neurotoxicitat es desenvolupa, suspendre l’agent neurotòxic és el millor tractament.

Les persones que estan o han estat sotmeses a tractaments quimioteràpics haurien d’estar ben informades sobre l’existència de neurotoxicitats, incloent les manifestacions clíniques i els signes de progressió. També és important evitar confondre el començament de neurotoxicitat amb la recidiva tumoral, prevenint així una ansietat innecessària.

 

Consells un cop desenvolupada la neurotoxicitat:

 

– protegir les mans i els peus de temperatures extremes (utilitzar guants i mitjons)

– controlar la temperatura de l’aigua al dutxar-se per evitar cremades (també evitar l’aigua molt freda)

– utilitzar roba ampla i calçat còmode

 

 

Conclusions

 

El reconeixement precoç i la posterior reducció de dosi o suspensió de l’agent neurotòxic és actualment la millor manera de minimitzar el desenvolupament d’aquesta complicació. Davant les dificultats que comporta, és molt important la monitorització i l’educació dels candidats a rebre quimioteràpia amb agents neurotòxics, sobretot si es presenta una neuropatia de base o subclínica, i així poder reduir el risc de sofrir efectes severs i letals.

 


Referències

Grupo Español de Pacientes con Cáncer (2016) Recomendaciones básicas para pacientes en relación a la toxicidad por quimioterapia.

Pérez B, Corral J y Casas AM. Neurotoxicidad por quimioterapia.

Velasco R y Bruna J. Neuropatía inducida por quimioterapia: un problema no resuelto. Neurología. 2010 March; 25(2):116-131.

Instituto Nacional del Cáncer. Neuropatía periférica inducida por quimioterapia.