Canvis físics

Què passa després del càncer de bufeta?

El càncer de bufeta pot categoritzar-se en dos tipus segons la invasió o no del múscul de la paret de la bufeta urinària. L’elecció de l’enfocament quirúrgic dependrà del grup al qual pertanyi:

  • Càncer de bufeta sense invasió muscular: les cèl·lules canceroses es troben només en la capa superficial de la bufeta i no han arribat a les capes musculars més profundes. És a dir, la malaltia està en una etapa inicial. L’abordatge quirúrgic per a aquesta mena de càncer implica opcions menys invasives, com la resecció transuretral associada o no a tractament intravesical complementari, generalment BCG. La majoria de les persones queden definitivament curades, excepte algunes que poden recaure a nivell local i algunes poden progressar a càncer infiltrant després de superar-ho.
  • Càncer de bufeta amb invasió muscular: quan el càncer de bufeta envaeix el múscul, a vegades l’abordatge quirúrgic consisteix a extreure una part o tota la bufeta. Aquest procediment d’extracció es denomina cistectomia.

Independentment del tipus de càncer de bufeta, la perspectiva per a les persones que han superat el càncer de bufeta a Espanya és esperançadora. Aproximadament, el 75% dels homes i el 70% de les dones que s’han enfrontat a aquesta malaltia han aconseguit superar-la. Algunes persones poden beneficiar-se de tractament conservador de la bufeta urinària efectuant-se resecció transuretral associada a quimioteràpia i radioteràpia. En altres pacients es pot efectuar una reconstrucció de la bufeta amb una nova bufeta (neobufeta) a partir d’intestí prim.

No obstant això, és important tenir en compte que la superació d’aquesta malaltia pot comportar seqüeles, depenent del tipus, l’abordatge quirúrgic i la fase del càncer de bufeta:

Possibles seqüeles

Després de superar el càncer, és important considerar la possibilitat d’experimentar alguns canvis o seqüeles. Aquests canvis poden variar d’una persona a una altra i depenen de diversos factors, com l’abordatge quirúrgic, la invasió muscular i la situació individual de cada persona.

Tal com ocorre en altres processos oncològics, els pacients que han superat un càncer de bufeta poden presentar seqüeles més generals, tant físiques com emocionals.

D’una banda, entre les seqüeles físiques destaquen la fatiga persistent, el dolor o rares vegades, pèrdues de memòria.

La fatiga pot ser un repte significatiu, ja que afecta els nivells d’energia i a la capacitat per a realitzar les activitats diàries. A més, algunes persones poden experimentar molèsties o dolor residual relacionat amb el tractament rebut. La pèrdua de memòria, encara que menys comuna, també pot presentar-se en alguns individus.

D’altra banda, les seqüeles emocionals són un altre aspecte important per a considerar després de superar el càncer. La por a la recurrència, l’ansietat i la dificultat per a recuperar el ritme de vida anterior són algunes de les seqüeles més comunes que poden aparèixer.

La preocupació sobre la possible recaiguda després de superar la malaltia pot produir ansietat. La incertesa a llarg termini pot generar pensaments intrusius que impacten negativament en la qualitat de vida.

Alhora, l’adaptació a una rutina normal pot convertir-se en un procés complex, provocant sentiments trobats, des d’alegria i gratitud, fins a ansietat sobre la gestió de canvis en la salut i la reintegració social.

A més d’aquestes seqüeles més generals, el càncer de bufeta pot donar lloc a seqüeles específiques derivades de l’abordatge quirúrgic realitzat:

Seqüeles post resecció transuretral: incontinència urinària o infeccions d’orina de repetició.

La resecció transuretral és un abordatge quirúrgic poc invasiu que s’empra com a diagnòstic, determinant el grau d’invasió del càncer de bufeta en el múscul i com a tractament, en l’etapa primerenca de la malaltia.

Els efectes secundaris d’aquesta cirurgia són generalment lleus i de poca durada, com a dolor o sagnats després de l’operació. No obstant això, quan aquesta tècnica es realitza diverses vegades, pot provocar que la bufeta cicatritzi i no pugui emmagatzemar molta orina, causant possibles seqüeles com el desig d’orinar sovint o fins i tot incontinència urinària.

Seqüeles després de la cistectomia:

Per a casos més avançats la cistectomia es presenta com l’abordatge quirúrgic d’elecció.

Existeixen diferents tipus de cistectomies:

  • Cistectomia parcial: aquesta operació es realitza quan únicament hi ha una part del teixit afectat. L’avantatge d’aquest procediment és que l’òrgan continua sent funcional i no fa falta reconstruir el teixit.
  • Cistectomia radical: l’objectiu d’aquesta cirurgia és extirpar tota la bufeta juntament amb els ganglis limfàtics. No obstant això, una vegada extirpat l’òrgan, deixa de ser funcional i s’ha de realitzar una cirurgia de derivació, l’objectiu de la qual és derivar l’orina per a conduir-la fora del cos.

La derivació urinària es pot realitzar mitjançant diferents cirurgies:

  • Derivació incontinent: aquest procediment es caracteritza perquè no es controla el flux d’orina que surt del cos. En aquesta intervenció, es connecta la part final de l’intestí amb els urèters (encarregats de transportar l’orina des dels ronyons fins a la bufeta), aquesta unió es denomina conducte ileal. Aquest conducte es connecta a una obertura en la pell, denominada estoma, on es troba una petita bossa que emmagatzema l’orina. Una vegada plena, es buida.
  • Derivació continent: en aquesta tècnica, es forma un sac amb una part de l’intestí i es connecta als urèters. Un extrem d’aquest sac es connecta amb l’estoma i es crea una vàlvula que permet emmagatzemar l’orina a l’interior del sac. Després, quan es vulgui buidar, l’orina acumulada s’expulsa col·locant un catèter en la vàlvula de l’estoma. L’avantatge d’aquesta cirurgia és que l’orina s’emmagatzema dins, sense necessitat d’utilitzar una bossa externa.
  • Neobufeta: en aquest cas, es genera una “bufeta” (neobufeta) utilitzant una porció d’intestí. La neobufeta es connectarà als urèters i a la uretra, per la qual cosa l’orina es redirigeix de nou des dels ronyons fins a la uretra per a ser expulsada.

Les principals seqüeles de les cistectomies, especialment de la radical, són el canvis en l’evacuació d’orina (incontinència urinària i alteracions en la micció) i els canvis sexuals.

D’una banda, la incontinència urinària es defineix com la pèrdua involuntària d’orina, la qual cosa afecta la comoditat i la confiança de l’individu. A més, la forma en la qual s’evacua l’orina pot canviar, la qual cosa comporta un període d’adaptació i acceptació. D’altra banda, els canvis sexuals varien en funció del gènere. En el cas dels homes, la cistectomia pot tenir implicacions en la funció erèctil; l’alteració en la irrigació sanguínia pot afectar la capacitat de mantenir una erecció. En dones, la cistectomia pot influir en la resposta sexual, ja sigui a través de canvis hormonals o ajustos en l’anatomia.

A més d’aquests canvis després de la cistectomia, la derivació de l’orina pot donar lloc a infeccions, incontinència, obstrucció del flux de l’orina, pedres en la bossa o problemes d’absorció.

Recomanacions

L’aparició de seqüeles pot impactar directament en la vida de la persona que ha superat aquesta malaltia. Existeixen una sèrie de recomanacions que es poden seguir per a aconseguir mitigar o atenuar l’impacte d’aquestes seqüeles.

Recomanacions per a persones que han superat un càncer de bufeta sense invasió muscular:

  • Manteniment de la salut vesical: implementar hàbits saludables, com la hidratació adequada i evitar el tabaquisme i l’alcohol, pot contribuir a cuidar la bufeta i reduir el risc de recurrència.
  • Entrenaments de bufeta: en el cas d’aparició d’incontinència, entrenar el múscul és fonamental. Per a això, es recomanen les següents accions:
  • Intentar establir uns horaris específics.
  • Anar al bany abans de realitzar una activitat intensa i just abans de ficar-se al llit.
  • Mantenir una dieta equilibrada, un excés de pes pot exercir pressió sobre la bufeta.
  • Utilitzar compreses absorbents a la roba interior.
  • Limitar el consum d’alcohol i fumar.
  • Controlar el volum de líquids, evitant consumir molta aigua abans de dormir.
  • Fer exercicis de Kegel, en els quals es contreu i relaxa el múscul de la bufeta.
  • Seguiment mèdic regular: programar revisions mèdiques periòdiques per a un seguiment continu i la detecció precoç de possibles signes de recurrència.
  • Estil de vida actiu: incorporar activitat física regular, adaptada a les capacitats de cada persona, pot ser beneficiós per a la salut física i el benestar emocional.

Recomanacions per a persones que han superat un càncer de bufeta amb invasió muscular:

  • Adaptació a canvis en l’evacuació d’orina:
  • Rehabilitació: participar en programes de rehabilitació guiats per professionals per a aprendre tècniques que facilitin l’adaptació als canvis en la micció.
  • Assessorament psicològic: buscar suport psicològic per a aconseguir superar els desafiaments emocionals associats a l’adaptació a la nova rutina d’evacuació d’orina.
  • Entrenament de bufeta: en cas de cistectomia parcial, es poden realitzar les accions descrites anteriorment.
  • Afrontar canvis sexuals:
  • Participació en associacions de pacients: unir-se a grups de suport pot proporcionar una xarxa de persones que han passat per experiències similars, compartint consells i estratègies.
  • Involucrament de la parella: fomentar una comunicació oberta amb la parella i considerar la possibilitat de buscar assessorament per a enfortir la relació.

En conclusió, després de superar el càncer de bufeta és possible que apareguin seqüeles físiques i emocionals. Amb l’objectiu de disminuir el seu impacte, es recomana mantenir la salut de la bufeta, realitzar exercici dins de les seves possibilitats i seguir un estil de vida saludable.

 

Referències

  1. Vida després del tractament de càncer de bufeta– American Society of Clinical Oncology
  2. Managing Life After Bladder Cancer – cxbladder
  3. La vida amb desviació urinària i urostomia – Oncolink
  4. Cirurgia d’extracció de la bufeta (cistectomía) – Maig Clinic
  5. Càncer de bufeta: supervivència – Associació espanyola contra el càncer
  6. Tipus de càncer de bufeta– Institut Nacional del Càncer
  7. Cirurgia per al càncer de bufeta – American Society of Clinical Oncology:
  8. Incontinència urinària – Cancer.net

Què passa després del càncer de mama?

Introducció

 

La superació del càncer de mama ha mostrat un progrés significatiu en les últimes dècades. Segons les estadístiques, les taxes de superació del càncer de mama a Espanya han augmentat notablement, oferint perspectives més positives i esperança a les dones afectades. A Espanya, s’estima que més del 80% de les dones diagnosticades amb càncer de mama aconsegueixen superar la malaltia i continuen amb una vida plena i saludable.

 

No obstant això, és important reconèixer que la vida després del càncer de mama pot presentar desafiaments importants, ja que les dones que han superat la malaltia poden tenir seqüeles físiques, emocionals, socials i laborals. Afortunadament, s’està treballant activament per abordar aquestes seqüeles i s’estan trobant solucions que permeten millorar la qualitat de vida de les dones que han superat la malaltia. Actualment, hi ha entitats i organitzacions compromeses a proporcionar suport i promoure les investigacions, aportant esperança en que cada vegada més dones puguin superar amb èxit els desafiaments que sorgeixen després del càncer.

 

Principals seqüeles físiques després d’un càncer de mama

 

Tal com s’ha esmentat anteriorment, és comú que apareguin una sèrie de seqüeles físiques després de superar el càncer de mama. A continuació, s’enumeren algunes de les principals seqüeles físiques que poden sorgir després del càncer de mama i es proporcionen algunes pautes per afrontar-les:

 

  • Cicatrius i canvis en l’aparença física: alguns procediments quirúrgics com les mastectomies poden deixar cicatrius visibles i provocar canvis en l’aparença física. És important tenir en compte que, malgrat que les mastectomies poden comportar seqüeles físiques i psicològiques molt dures, segueixen sent un tractament molt eficaç per a l’eliminació completa de les cèl·lules canceroses. Considerar opcions de reconstrucció mamària i buscar suport emocional pot ajudar a afrontar aquests canvis.

 

  • Pèrdua de massa muscular: d’altra banda, la cirurgia i els tractaments com la quimioteràpia també poden contribuir a la pèrdua de massa muscular. Mantenir un estil de vida actiu i saludable, realitzar exercicis de força i seguir una dieta equilibrada poden ajudar a contrarestar la pèrdua de massa muscular i promoure la recuperació física.

 

  • Limfedema i pèrdua de la funció del braç: el limfedema és una acumulació de líquid en els teixits, generalment al braç, que pot ocórrer després de l’extirpació dels ganglis limfàtics. La gestió adequada inclou l’ús de peces de compressió i exercicis específics. És molt recomanable seguir les precaucions per prevenir-lo i parar una atenció especial a l’extremitat afectada, consultant al metge si es presenta dolor, dificultats de moviment o inflamació.

 

  • Alteracions cutànies: a més dels edemes, com el limfedema o la retenció de líquids en altres parts del cos, alguns tractaments com la quimioteràpia i la radioteràpia també poden causar altres alteracions cutànies, com sequedat, picor, úlceres o cicatrius. Mantenir una bona rutina de cura de la pell, utilitzar productes suaus i protegir la pell del sol són algunes mesures per mantenir la salut de la pell.

 

  • Fatiga, debilitat i cansament: la fatiga és un dels efectes adversos més comuns del càncer i el seu tractament. És important escoltar i respectar les necessitats del cos, descansar prou, realitzar exercici físic lleuger, a més de seguir una dieta equilibrada.

 

  • Canvis en la salut òssia: alguns tractaments per al càncer de mama poden afectar la salut òssia, augmentant el risc d’osteoporosi. Mantenir una dieta equilibrada amb una aportació suficient de calci i vitamina D, així com realitzar exercici físic, pot ajudar a mantenir la salut òssia.

 

  • Menopausa precoç: alguns tractaments poden generar la menopausa a una edat anterior a la prevista, cosa que pot tenir conseqüències negatives en la qualitat de vida i en la salut en general. És important consultar un metge especialista per gestionar els símptomes de la menopausa i considerar opcions de teràpia hormonal o teràpies alternatives.

 

  • Deteriorament cognitiu: sovint, les persones que han patit càncer refereixen problemes per processar la informació o per recordar certs detalls o paraules. Alguns consells útils que es poden seguir són: anotar allò que sigui important recordar, repetir en veu alta noms i frases importants per facilitar la memorització i utilitzar regles mnemotècniques o pistes que ens ajudin a recordar.

 

Tornada a la feina

 

Gairebé la meitat de les dones diagnosticades de càncer de mama es troben en edat laboral. Després del càncer de mama, és possible que les seqüeles físiques que enfronten les dones afectin la seva capacitat per dur a terme la seva feina. Per exemple, la fatiga, el dolor crònic, el limfedema i el problemes cognitius poden dificultar certes tasques laborals i, per tant, dificultar el retorn al lloc de treball i/o requerir certes mesures d’adaptació.

 

És important reconèixer aquestes seqüeles per poder sol·licitar ajustaments raonables, en cas que siguin necessaris, quan es decideixi tornar a la feina. En funció de les seqüeles físiques, es poden requerir adaptacions al lloc de treball, com ara la instal·lació de rampes o elevadors, ajustaments ergonòmics per millorar la comoditat o l’assignació d’espais de treball accessibles. Algunes dones poden necessitar ajustaments de les tasques o responsabilitats, que poden incloure la redistribució de tasques, canvis en les demandes físiques o adaptacions a les expectatives de rendiment. D’altra banda, també pot ser necessària una major flexibilitat en el ritme de treball per gestionar la fatiga o altres seqüeles físiques, per exemple fent pauses regulars o adaptant els horaris a les necessitats individuals. Així mateix, la flexibilitat en els horaris també pot ser important per acomodar visites mèdiques o teràpies de seguiment.

 

Per tant, és important planificar la tornada a la feina, per exemple, tenir una reunió amb el responsable de l’empresa abans d’incorporar-se, de manera que es detallin el moment adequat per a la tornada, el règim de treball, horari, funcions, etc. En cas que sigui necessari canviar de feina, les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, ofereixen un servei d’orientació laboral gratuït que té l’objectiu d’acompanyar i donar suport a les persones que han patit un càncer i busquen feina adaptada a necessitats emocionals i físiques.

 

Seqüeles emocionals i canvis en les relacions socials

 

Les seqüeles físiques poden desencadenar, alhora, seqüeles emocionals que poden tenir un impacte significatiu en la salut emocional i en les relacions socials de les dones que han superat un càncer de mama. Algunes de les seqüeles emocionals més comuns després del càncer de mama són:

  • Ansietat i por: la por a una possible recaiguda, la incertesa sobre el futur i els canvis físics poden provocar preocupació constant i nerviosisme.
  • Depressió: la càrrega emocional de la malaltia, els desafiaments físics i els canvis en la vida quotidiana poden contribuir a sentiments de tristesa, desesperança i manca d’interès en les activitats que abans resultaven agradables.
  • Canvis en l’autoestima: les seqüeles físiques, com les cicatrius, la pèrdua de massa muscular o els canvis en la imatge corporal, també poden afectar l’autoestima de les dones, que poden experimentar una disminució de la confiança en si mateixes i una imatge corporal negativa.
  • Canvis en les relacions socials: algunes persones es poden sentir incompreses o experimentar dificultats per relacionar-se amb els altres a causa dels canvis físics o emocionals. A més, poden sorgir canvis en les dinàmiques familiars o de parella com a resultat de l’experiència del càncer.

Aquestes seqüeles emocionals poden tenir un impacte significatiu en la qualitat de vida de les dones que han superat la malaltia i, per això, és molt important abordar-les correctament. Demanar ajuda pot ser clau per poder disposar de les eines necessàries per fer front als desafiaments i avançar cap a una vida satisfactòria després del càncer de mama.


Recomanacions

A continuació, es presenten alguns consells pràctics i recomanacions que poden ser de gran ajuda per fer front als desafiaments que apareixen després d’haver superat un càncer de mama:

  • Suport mèdic i psicològic: mantingues una comunicació regular amb el teu equip mèdic i professionals de la salut; ells podran oferir-te informació específica sobre les seqüeles físiques i emocionals, a més d’ajudar-te a gestionar-les. Considera també la possibilitat de rebre teràpia psicològica o unir-te a grups de suport on puguis compartir les teves experiències i rebre el suport d’altres persones que han passat per situacions similars. Aquí trobaràs serveis d’orientació i suport psicològic. A més, practicar tècniques de relaxació com ara la meditació o mindfulness pot ser de gran ajuda per reduir l’estrès i promoure el benestar emocional.

 

  • Compartir l’experiència amb els teus éssers estimats: compartir les teves preocupacions i sentiments amb la teva família i amics propers et pot oferir un suport valuós. No tinguis por d’expressar les teves necessitats i demana ajuda quan la necessitis. La comprensió i el suport dels teus éssers estimats poden marcar una gran diferència en el teu procés de recuperació. Les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, ofereixen diferents recursos i serveis de suport que poden ser de gran ajuda tant pel pacient com per la família.

 

  • Educació sobre les seqüeles físiques: conèixer quins canvis poden ocórrer després del càncer t’ajudarà a gestionar millor les expectatives i a buscar opcions adequades. Pot ser de gran interès participar en programes educatius i grups de suport que t’ofereixin informació sobre el maneig de les seqüeles (prevenció del limfedema, assessorament nutricional i d’activitat física, etc.).

 

  • Rehabilitació física: si experimentes seqüeles físiques, com la pèrdua de massa muscular o limitacions en la mobilitat del braç, els programes de rehabilitació física et poden ajudar a recuperar la força, la flexibilitat i la funcionalitat. Les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, ofereixen un servei de rehabilitació per tractar les seqüeles dels tractaments, com per exemple rehabilitació per a laringectomitzats o drenatge limfàtic, i teràpies manuals com massatges o reflexoteràpia.

 

  • Mantenir un estil de vida saludable: adoptar hàbits saludables et pot ajudar a promoure el teu benestar general: millorar els nivells d’energia, enfortir el teu sistema immunològic i millorar l’estat d’ànim. Practicar exercici físic de manera regular (com ara exercicis de força, ioga o altres activitats esportives en grup) generalment és molt recomanable després del càncer. D’altra banda, també és important seguir una dieta equilibrada. Les entitats de la FECEC també ofereixen assessorament dietètic, a més d’altres tallers i activitats que poden ser de gran interès, com ara: reiki, sofrologia, xikung, risoteràpia, musicoteràpia, taller de respiració, confecció, etc.

 

  • Recomanacions en l’àmbit laboral: si has decidit tornar a la feina i creus que pots enfrontar-te a certes dificultats, comunica’t amb recursos humans o amb el teu responsable per a discutir possibles ajustaments. Explica’ls les teves necessitats i els reptes als quals et puguis enfrontar a causa de les seqüeles físiques o emocionals per decidir quines adaptacions pots necessitar. D’altra banda, en cas de ser necessari canviar de feina, aquí trobaràs un servei d’orientació laboral gratuït. Entre els recursos i serveis oferts per les entitats de la FECEC també trobaràs un servei d’assessorament legal, així com suport per resoldre dubtes administratius.

 

Podràs trobar aquestes recomanacions i més informació d’interès sobre la vida després del càncer als nostres webinars “Diàlegs després del càncer”.


Referències

La Vanguardia –   Las secuelas físicas derivadas del cáncer de mama.

SEOM – Las cifras del cáncer en España 2023

Secuelas del cáncer de mama: cómo superarlas

Cristina Roldán – Principales secuelas en el cáncer de mama

Cancer.net – Efectos secundarios a largo plazo del tratamiento del cáncer

Vivar CG. Impacto psicosocial del cáncer de mama en la etapa de largasupervivencia: propuesta de un plan de cuidados integralpara supervivientes. Aten Primaria. 2012;44(5):288-292

FECEC – Cicatrius després del càncer de pell: Hi ha remei?

FECEC – Més enllà de la mastectomia

FECEC – Micropigmentació, retornant el color a l’autoestima

FECEC – És recomanable fer exercicis de força després d’un càncer?

FECEC – El paper de la dieta en la recuperació

FECEC – Limfedema: què és i com prevenir-lo

FECEC – Retenció de líquids després del càncer: recomanacions i consells

FECEC – Canvis en la pell després del càncer, cal prendre precaucions especials?

FECEC –  L’osteoporosi: una seqüela freqüent després del càncer

FECEC – És recomanable fer exercici després del tractament?

FECEC – El silenci de la menopausa precoç

FECEC – És habitual tenir problemes de concentració i memòria després del tractament?

FECEC – Com preparar-se per a la tornada a la feina

FECEC – Suport i Serveis

FECEC – Por a la recaiguda: un dels aspectes emocionals més comuns

FECEC – Canvis en la imatge corporal, com millorar l’autoestima

FECEC – Canvis en les relacions socials: com reempendre el camí

FECEC – Mindfulness: connecta amb l’aquí i l’ara

FECEC – Gestió de l’estrès després del càncer

FECEC – Compartir l’experiència després del càncer

FECEC – Beneficis del ioga després del càncer

FECEC – Noves activitats esportives després del càncer de mama

Els efectes neurotòxics més freqüents

La neurotoxicitat és una complicació del tractament que apareix quan els fàrmacs actuen sobre els nervis perifèrics o sobre el sistema nerviós central, format per la medul·la espinal i el cervell.

Parts del sistema nerviós i símptomes principals en funció de l’àrea afectada.
El sistema nerviós es divideix en dues parts:

Causes dels efectes neurotòxics

Tot i que els efectes neurotòxics es relacionen més freqüentment amb la quimioteràpia, també es poden associar a altres causes:

  • Càncer: els símptomes poden ser causats per un tumor al cervell o la medul·la espinal (o que ha fet metàstasi en aquestes àrees), o bé per un tumor en una altra part del cos que comprimeix un nervi perifèric.
  • Cirurgia: a l’extirpar un tumor o fer una biòpsia, algun nervi pot quedar malmès.
  • Radioteràpia: al cervell, a la medul·la espinal, al coll o a una altra part del cos (si durant la teràpia hi ha afectació dels nervis perifèrics).
  • Medicaments que poden afectar el sistema nerviós, com els opioides o els anticonvulsius.
  • Com a conseqüència d’altres efectes secundaris associats al càncer, com l’anèmia o la fatiga.

Així mateix, hi ha altres malalties que poden afectar els nervis o el sistema nerviós central (diabetis, Alzheimer, infeccions, esclerosi múltiple, etc.) i manifestar-se amb alguns dels símptomes esmentats.

Principals grups d’efectes neurotòxics: símptomes i durada

Els efectes neurotòxics poden aparèixer durant el tractament, poc després d’acabar-lo o al cap d’uns anys. Tot i que, generalment, són reversibles, ocasionalment poden quedar danys irreversibles. En conseqüència, en funció del moment d’aparició, durada i els símptomes concrets es poden distingir els següents sis grups d’efectes neurotòxics induïts per quimioteràpia:

Característiques principals de cada tipus d’efecte neurotòxic.

Els dos efectes neurotòxics que cal destacar degut a la seva freqüència en persones que han superat un càncer són la neuropatia perifèrica i el conegut com a efecte quimiocervell.

 

Neuropatia perifèrica

La neuropatia perifèrica és l’efecte neurotòxic més freqüent. Tal com el seu nom indica, és degut a l’afectació del sistema nerviós perifèric. Acostuma a afectar els dos costats del cos i, normalment, els símptomes apareixen a les mans i als peus (ascendint amb el temps pels braços i les cames). En general, se sent un formigueig o entumiment, encara que també pot assemblar-se a una punxada, un dolor ardent o sensibilitat a la temperatura. Com que no hi ha un tractament específic, el més important és discontinuar l’agent neurotòxic quan es desenvolupa la neurotoxicitat. Un cop interromput el tractament, els símptomes solen desaparèixer progressivament. Així mateix, per alleugerir els símptomes es recomana combinar la teràpia física (massatge, acupuntura…) amb medicaments, i alguns estudis indiquen que l’activitat física pot ser beneficiosa. També és aconsellable protegir les extremitats de les temperatures extremes i vigilar la temperatura de l’aigua i els aliments refrigerats.

 

Efecte quimiocervell

L’efecte quimiocervell és la principal afectació del sistema nerviós central. Pot aparèixer quan els fàrmacs tendeixen a alterar l’hipocamp, una regió del cervell amb especial importància en la memòria i l’aprenentatge. Aquest tipus de neurotoxicitat s’identifica per un deteriorament cognitiu, que pot incloure problemes de memòria, dificultat per raonar, concentrar-se o aprendre. Els símptomes solen ser transitoris, remetre gradualment i durar poc temps, però com que l’estudi del deteriorament cognitiu en càncer és relativament recent, encara hi ha pocs estudis a llarg termini sobre l’evolució d’aquests símptomes. Per ajudar a gestionar aquests símptomes, es recomana la teràpia cognitiva-conductual (conduïda per un psicòleg), la rehabilitació cognitiva, l’exercici físic i la meditació. És recomanable anotar allò que sigui important, utilitzar regles mnemotècniques o repetir en veu per facilitar la memorització.

 

Gestió dels símptomes a llarg termini

Davant l’absència d’un tractament eficaç per a la neurotoxicitat, el més recomanable són el reconeixement precoç i el monitoratge neurològic de les persones que han rebut tractament amb agents neurotòxics. No obstant això, hi ha diferents opcions per ajudar en el maneig dels símptomes que perduren en el temps:

  • Medicaments: poden ajudar o tractar alguns símptomes com el dolor, les nàusees, el vertigen o la inflamació.
  • Rehabilitació: fisioteràpia, teràpia de la parla, avaluació neuropsicològica (per determinar la funció cognitiva) o teràpia ocupacional (treballar les habilitats motores per a les activitats quotidianes).
  • Canvis a casa: l’objectiu és reduir el perill. És recomanable vigilar quan es manipula el frigorífic o temperatura de l’aigua, ja que l’aigua freda pot desencadenar els símptomes. Instal·lar agafadors al bany o fer servir catifes antilliscants.

Com ja s’ha esmentat en el cas de la neuropatia perifèrica i de l’efecte quimiocervell, també hi ha recomanacions específiques segons el tipus de neurotoxicitat.

 

Conclusions

Els efectes neurotòxics poden tenir un impacte significatiu en la qualitat de vida de les persones en tractament o que han cronificat el càncer, encara que la majoria remeten un cop finalitzat el tractament. Com que hi ha la possibilitat que la neurotoxicitat tardi més a manifestar-se i per controlar-ne l’evolució, és important que les persones que han superat un càncer i han rebut tractament amb agents neurotòxics estiguin atentes a l’aparició de possibles símptomes i que no interrompin les visites amb l’equip de atenció mèdica.

 

Referències

Cancer.net – Efectos secundarios sobre el sistema nervioso

FECEC – Neurotoxicitat, complicacions després de la quimioteràpia

FECEC – Què és i com combatre la fatiga després del càncer

FECEC – És recomanable fer exercici després del tractament?

FECEC – És habitual tenir problemes de concentració i memòria després del tractament?

Instituto Nacional de Seguridad  e Higiene en el Trabajo (INSHT) – NTP 487: Neurotoxicidad: agentes neurotóxicos 

Sociedad Americana del Cáncer – Efecto del quimiocerebro

Battaglini E, et al. Chemotherapy-Induced Peripheral Neurotoxicity in Cancer Survivors: Predictors of Long-Term Patient Outcomes. J Natl Compr Canc Netw. 2021;19(7):821-828.

Velasco R, Bruna J. Neuropatía inducida por quimioterapia: un problema no resuelto. Neurología. 2010;25(2):116-131

Madresfera – ¿Qué es la neurotoxicidad tras un cáncer? 

 

La vida després de la leucèmia limfocítica crònica (LLC)

La leucèmia limfocítica crònica (LLC) és el tipus de leucèmia més comuna en adults. Es tracta d’un tumor que s’origina als limfòcits B madurs. Aquests s’acumulen a la sang, als teixits i als òrgans limfàtics a causa de les modificacions canceroses que pateixen. En moltes persones, no es produeixen símptomes durant anys o fins i tot mai. En unes altres, en canvi, la malaltia evoluciona de manera que apareixen símptomes que poden comprometre la seva vida. Per això, es posa de manifest la necessitat d’explorar amb més profunditat quina és la situació que viuen diàriament, tant els pacients com les seves famílies, per guanyar coneixement i enderrocar barreres en termes de:

  • Desestigmatitzar la leucèmia associada a la mort.
  • Aconseguir una atenció integral, per exemple, comptant amb l’ajuda d’un psicòleg especialitzat.
  • Millorar l’accés a l’ús compassiu de medicaments.
  • Impulsar la recerca.

Conèixer totes les opcions de tractament i on trobar els recursos disponibles afavorirà la presa de decisions informades en relació amb l’atenció mèdica. Al mateix temps, tenir una bona comunicació amb l’equip de professionals mèdics és important per comprendre el diagnòstic, el tractament específic per a cada cas i els mètodes per mantenir o millorar la qualitat de vida.

Tipus de tractaments

La LLC en poques ocasions té cura. Tot i això, les opcions de tractament poden variar àmpliament permetent que les persones visquin molt de temps amb aquesta malaltia. En aquest temps, el tractament ha de persistir. Pot ser que es suspengui durant un temps; però, en realitat, mai finalitza.

La importància del seguiment

Abans, durant i després del tractament, és molt important acudir a les cites de seguiment i guardar totes les còpies d’informes previs. A les visites s’ha d’informar els metges de qualsevol problema de salut i és probable que ordenin anàlisis de laboratori per a determinar l’evolució de la malaltia o si hi ha efectes secundaris al tractament. Com s’ha comentat, el més probable és que no hi hagi una remissió completa. Per això, cal seguir un tractament addicional que depèn de:

  • Tractaments rebuts prèviament.
  • Temps des de l’últim tractament.
  • Estat general de salut.

Un medicament addicional que el metge pot recomanar són les vacunes. La majoria dels pacients amb LLC manquen d’un sistema immunitari eficient, la qual cosa augmenta el risc de patir infeccions. A més, alguns medicaments poden augmentar aquest risc. Les vacunes són una manera de mantenir a ratlla aquestes possibles infeccions. Per exemple, els experts recomanen que les persones amb LLC rebin la vacuna contra la pneumònia cada 5 anys i la vacuna contra la grip cada any. Així mateix, l’administració de determinats antivirals en combinació amb la quimioteràpia és força comú. En cas que apareguin símptomes d’infecció bacteriana o febre neutropènica, es recomana utilitzar antibiòtics d’espectre estès.

D’altra banda, la LLC i/o el tractament també pot causar recomptes baixos d’eritròcits causant anèmia. Si l’anèmia provoca símptomes (cansament, debilitat i dificultat per respirar), es pot tractar amb transfusions. La detecció d’un nombre reduït de plaquetes també és força comuna i, a conseqüència d’això, pot tenir lloc l’aparició d’hematomes i hemorràgies. En cas que els nivells d’immunoglobulines siguin molt reduïts, una manera de prevenir-ho és mitjançant l’administració d’immunoglobulina intravenosa.

Seguir una rutina d’activitat física diària i menjar sobre la base d’una alimentació saludable també pot comportar grans beneficis. Algunes recomanacions generals per fer front a la sensació de poca gana produïda per la malaltia i els seus tractaments són:

  • Augmentar el nombre de menjars al llarg del dia.
  • Tenir sempre a mà aliments apetibles i de fàcil consum.
  • Evitar el consum d’aliments light i substituir-los per aliments de major aportació calòrica.

 

Risc de patir altres càncers i necessitat d’atenció psicològica

Les persones que han patit LLC tenen més risc de patir alguns tipus de càncer. Aquesta és una altra raó per la qual acudir a cites mèdiques regularment pot ser beneficiós. En aquest sentit, les proves de detecció rutinàries constitueixen un element clau per detectar de manera primerenca el càncer, la qual cosa facilita el seu posterior tractament. En el cas de la LLC, s’ha observat un risc més gran de patir:

  • Càncer de pell.
  • Melanoma.
  • Càncer de laringe.
  • Càncer de pulmó.
  • Càncer de còlon.
  • Sarcoma de Kaposi.
  • Sarcoma de teixits tous.

D’altra banda, aquesta malaltia provoca una sèrie de trastorns com fatiga, febre o infeccions i un impacte emocional als seus afectats, com ara ansietat i depressió. Per fer front a aquests problemes, als centres hospitalaris i a les associacions de pacients s’ofereix un servei d’atenció psicològica. A l’Associació Espanyola d’Afectats per Linfoma, Mieloma i Leucèmia (AEAL), es pot sol·licitar una consulta a través del telèfon 91 563 18 01 o al correu electrònic info@aeal.es. També a les entitats de la FECEC, a través de la seva web, del correu electrònic federacio@juntscontraelcancer.cat o del telèfon 93 314 87 53; o a l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), a través de la seva web.

 

Tractant-se d’una malaltia que no té cura, el principal objectiu és identificar aquelles persones que necessitin intervenció i conèixer quina és la més indicada per a aquests. Gràcies als avenços en detecció precoç i als assajos clínics a la recerca de noves teràpies, s’està aconseguint que la LLC es converteixi en una condició crònica. La majoria de les persones viuen amb la malaltia durant molts anys. En definitiva, la suma dels progressos juntament amb les pautes de seguiment i control detallades en aquest article permetrà allargar encara més l’esperança de vida de les persones que han patit LLC.

 

Referències

AEAL – Alimentación y nutrición

AEAL – Leucemia linfocítica crónica

AEAL – Servicio de atención psicológica

AEAL (2016). Sensibilización social sobre los pacientes con Leucemia Linfocítica Crónica y sus familiares. Disponible en: http://www.aeal.es/nueva_web/wp-content/uploads/2015/09/ESTUDIO-LLC-AEAL.pdf

AECC – Atención psicológica

American Cancer Society – Asistencia complementaria para la leucemia linfocítica crónica

American Cancer Society – Cánceres posteriores a la leucemia linfocítica crónica

American Cancer Society – Si los tratamientos contra el cáncer dejan de funcionar

American Cancer Society – Tratamiento de la leucemia linfocítica crónica

American Cancer Society – Vida después del diagnóstico de leucemia linfocítica crónica

FECEC – Serveis d’atenció a pacients y familiars de càncer

Fundació Josep Carreras – Leucèmia limfàtica crònica

Gentry E, et al. Physical, Psychological, Social, and Spiritual Well-Being of Patients with Chronic Lymphocytic Leukemia and Their Caregivers: A Scoping Review. Journal of Oncology Navigation & Survivorship. 2021;12:6. Disponible en: https://www.jons-online.com/issues/2021/june-2021-vol-12-no-6/3811-physical-psychological-social-and-spiritual-well-being-of-patients-with-chronic-lymphocytic-leukemia-and-their-caregivers-a-scoping-review 

MacDonald G, et al. A pilot study of high-intensity interval training in older adults with treatment naïve chronic lymphocytic leukemia. Sci Rep. 2021;11(1):23137

National Institutes of Health – Tratamiento de la leucemia linfocítica crónica (PDQ®)–Versión para pacientes

Sitlinger A, et al. Exercise and Chronic Lymphocytic Leukemia (CLL) – Relationships Among Physical Activity, Fitness, & Inflammation, and Their Impacts on CLL Patients. Blood. 2018;132(Suppl 1):5540

Rehabilitació pulmonar després del càncer de pulmó

El càncer de pulmó és un dels càncers més comuns, tant en homes com en dones. De fet, s’estima que a Espanya l’any 2021 el 10% dels nous diagnòstics pertanyien a aquest grup segons la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM).

És important destacar que el càncer de pulmó va passar de ser el quart tumor més diagnosticat en dones l’any 2015 al tercer l’any 2019. Això és degut principalment a l’augment del consum de tabac en dones a partir dels anys 70.

A més de presentar una elevada incidència, el càncer de pulmó és també un dels més letals, representant fins a un 25% de totes les morts per càncer.

Tot i això, en els darrers anys s’ha observat una disminució general tant de nous casos com de morts, associada a l’abandonament del tabaquisme i als avenços en la detecció i el tractament.

En aquest context, les persones que sobreviuen a un càncer de pulmó poden patir seqüeles tant a curt com a llarg termini?

 

Problemes respiratoris després del càncer de pulmó

Després del càncer de pulmó, moltes persones solen presentar, principalment, fatiga o dificultats respiratòries, ja sigui degut a la mateixa malaltia o al procediment quirúrgic a què s’han sotmès, habitualment acompanyat de quimioteràpia o, com es va abordar en aquest article, radioteràpia al tòrax.

D’una banda, es pot fer malbé el cor, sobretot en persones que reben dosis més altes de químio i radioteràpia, i són més grans de 65 anys. Alguns dels problemes cardíacs són:

  • Insuficiència cardíaca, a causa de l’afebliment del múscul cardíac.
  • Malaltia de les artèries coronàries.
  • Arrítmies, és a dir, batecs cardíacs irregulars. Les arrítmies poden conduir a l’esvaïment, dolor toràcic i dificultat per respirar.

D’altra banda, les persones que han estat tractades tant amb quimioteràpia com amb radioteràpia poden tenir un risc més alt de presentar mal pulmonar:

  • Engrossiment de la membrana pulmonar.
  • Inflamació dels pulmons.
  • Dificultat per respirar.

No obstant això, convé destacar que aquestes seqüeles no tenen per què aparèixer en totes les persones que sobreviuen a un càncer de pulmó. En qualsevol cas, per aquelles que les presenten, és la rehabilitació pulmonar un factor determinant en el procés de recuperació després del càncer?

 

Rehabilitació pulmonar i fisioteràpia respiratòria

La rehabilitació pulmonar és un programa mèdic perquè les persones amb problemes respiratoris crònics, com les que presenten seqüeles després d’un càncer de pulmó, millorin la funcionalitat dels seus pulmons. Aquest programa es compon de diferents parts: una és la fisioteràpia respiratòria. Tot i això, aquest conjunt de tècniques no ha de reemplaçar el tractament farmacològic, sinó que s’ha de fer servir de forma conjunta.

Hem demostrat que la rehabilitació pulmonar millora la sensació d’ofec o dispnea, la capacitat d’esforç i, per tant, la qualitat de vida després del procés oncològic.

 

A continuació, s’enumeren alguns exercicis respiratoris que pot recomanar el fisioterapeuta per millorar el rendiment respiratori, principalment en situacions en què hi ha un augment de la secreció bronquial:

  • Exercicis d’expansió toràcica i espirometria incentivada, per recuperar o augmentar el volum pulmonar.
  • Tos assistida, per tossir de forma controlada i reduir el dany causat per la tos.
  • Respiració abdominal, per reduir el dolor toràcic.

A més de la fisioteràpia respiratòria, l’activitat física també és un factor clau en la rehabilitació pulmonar. Mentre que tradicionalment es recomanava fer repòs per a la recuperació després del procés oncològic, actualment la rehabilitació és una especialitat mèdica de gran importància i els especialistes aconsellen seguir rutines adequades d’exercici físic.

 

Consells pràctics: activitat física i dieta equilibrada

L’AEACaP (Associació Espanyola d’Afectats de Càncer de Pulmó) recomana fer activitat física aeròbica durant almenys 30 minuts al dia, sempre que resulti poc agressiva i amb objectius assumibles: caminar, ciclisme, natació, ball, etc.

 

Finalment, cal destacar que, com es detalla en aquest article, l’alimentació juga un paper molt important en l’evolució del càncer. De fet, estudis observacionals demostren que les dietes riques en fruites i verdures, cereals integrals, carn blanca i peix estan associades amb un millor pronòstic a llarg termini, en comparació amb les que tenen un gran contingut de cereals refinats, carns vermelles i aliments processats.

En definitiva, tots aquests consells relacionats amb la fisioteràpia respiratòria, l’activitat física i la dieta equilibrada poden ser molt útils per a persones que han superat un càncer de pulmó i poden presentar problemes respiratoris. Tot i això, és recomanable consultar-ho amb un especialista.

 

 

Referències

Sociedad Española de Oncología Médica – Cifras del cáncer en España en 2021

American Cancer Society – Acerca del cáncer de pulmón

American Cancer Society – Vida después del cáncer de pulmón

American Society of Clinical Oncology – Efectos secundarios a largo plazo del tratamiento del cáncer

Roche pacientes – Consejos sobre el cáncer de pulmón

AEACaP – Consejos para una buena rehabilitación respiratoria en pacientes con cáncer de pulmón

Després del cáncer – Después del cáncer de pulmón: consideraciones sobre la radioterapia

Després del cáncer – El papel de la dieta en la recuperación

Imatges extretes de SERMEF

 

Lactància després del càncer de mama

El càncer de mama és el tumor més comú en dones, amb més de 2,2 milions de casos diagnosticats l’any 2020. 1 de cada 8 dones aproximadament patiran càncer de mama al llarg de la seva vida i, segons dades de la SEOM, la incidència augmenta amb l’edat.

Aquest tumor es relaciona amb nivells alts d’estrògens en la majoria dels casos, i s’origina al teixit mamari, que està format principalment per cèl·lules mamàries productores de llet materna i teixit mamari gras.

 

És possible quedar-se embarassada després d’un càncer de mama?

Quan una dona ha superat un càncer de mama abans de la menopausa, buscar un embaràs li pot resultar complicat, ja que el mateix càncer o el seu tractament pot causar infertilitat. Tot i això, són moltes les dones que, després d’aquest procés, poden quedar-se embarassades.

A més, diversos estudis han observat que no hi ha un augment de malformacions congènites al nadó a conseqüència del càncer ni problemes de salut a llarg termini, encara que alguns metges aconsellen esperar almenys 2 anys després de finalitzar el tractament.

També, a les dones amb càncer de mama amb receptors d’hormones positius, la teràpia hormonal complementària de les quals sol durar entre 5 i 10 anys, se’ls aconsella haver finalitzat el tractament almenys 2 anys abans d’un embaràs; després del naixement, podran alletar el seu fill.

Tot i això, aquests consells no estan basats en cap estudi clínic.

 

Lactància després d’un càncer de mama

Un cop tancada l’etapa de l’embaràs, comença la criança del nadó. Aquest és també el moment que la mare decideix si vol donar-li el pit. L’important és que cada dona faci el millor per a ella mateixa i per al nadó, ja que la lactància materna ha de ser, malgrat les molèsties que poden experimentar-se al principi, un procés agradable.

En aquest context, haver superat un càncer de mama pot tenir alguna implicació en la lactància?

La possibilitat d’alletar el nadó dependrà en gran mesura del tipus de cirurgia i radioteràpia a què s’ha sotmès el pit, i serà possible sempre que s’hagi conservat el teixit mamari. Les cirurgies en què només s’extirpa el nòdul mamari i es conserva la resta de la mama i el mugró poden permetre la lactància amb els dos pits; encara que, de vegades, pot resultar una mica dolorós i la mama tractada pot produir menys llet. D’altra banda, en cas d’una mastectomia radical o total, la lactància serà possible amb el pit no tractat.

En resum, mentre el teixit mamari no hagi estat extirpat juntament amb el tumor, la lactància es podrà dur a terme, tant amb el pit sa com amb el tractat, encara que la producció de llet del segon sol ser menor i pot generar rebuig al nadó en ser més alt el contingut en sodi.

 

Beneficis d’alletar el nadó

D’acord amb el Codi Europeu Contra el Càncer, la lactància materna redueix el risc de patir el càncer de mama en el futur. La Unió Europea recomana aquesta pràctica fins als 6 mesos d’edat del nadó i, després, combinar-la amb altres aliments.

Són diversos els motius pels quals donar el pit protegeix la salut d’una dona:

  • Limita la capacitat de les cèl·lules mamàries d’actuar de manera anormal, ja que estan produint llet constantment.
  • Els nivells d’estrògens són més baixos, ja que la majoria de dones tenen menys cicles menstruals quan alleten, sumat als 9 mesos previs d’embaràs.
  • La majoria de dones cuida més la seva alimentació i els seus hàbits mentre alleta.

Per això, en el cas de dones mastectomitzades amb impossibilitat de donar el pit, es recomana utilitzar un suplementador o relactador, que permet el contacte directe entre la mare i el nen, mantenint així els beneficis afectius de la lactància materna sense comprometre l’alimentació: el nadó obté la quantitat de llet necessària alhora que garanteix l’estimulació del pit mitjançant la succió directa del si de la mare.

 

En definitiva, la lactància materna després d’un càncer de mama és possible en molts casos i és segura per al nadó, i les dones que presentin dificultats per fer-ho o decideixin no fer-ho poden recórrer a biberons o relactadors. La decisió d’alletar el nadó pertany a cada dona i ella és qui ha d’escollir allò que resulti més agradable per a si mateixa i per al seu fill.

Referències

SEOM – Cáncer de mama

Mayo Clinic – Cáncer de mama

American Cancer Society – Cómo el cáncer y el tratamiento pueden afectar a la fertilidad

American Cancer Society – Embarazo después de un cáncer de seno

Código Europeo Contra el Cáncer – Lactancia materna

Juntos x tu salud – Lactancia después de un cáncer

 

DESPRÉS D’UN TUMOR CEREBRAL

Tumors al sistema nerviós central (SNC)

Un tumor, o neoplàsia, és una massa de cèl·lules que prolifera de forma anormal i pot produir-se en qualsevol part del cos. En aquest context, els tumors del sistema nerviós central (SNC), aquells que es desenvolupen al cervell o a la medul·la espinal, representen el 2 % de totes les neoplàsies.

Basant-se en la cèl·lula d’origen del procés tumoral i en les característiques morfològiques associades al pronòstic, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va establir el següent sistema de classificació per a aquest tipus de tumors:

  • Grau I: tumors circumscrits, benignes, de lent creixement i baix potencial de conversió a un tumor de més malignitat.
  • Grau II: tumors de marge difús, lent creixement i, alguns, amb tendència a progressar a tumors de major malignitat.
  • Grau III: tumors infiltrants, malignes, amb cèl·lules atípiques o anaplàsiques i major nombre de mitosi.
  • Grau IV: tumors de ràpid creixement amb alta taxa mitòtica, podent presentar neoformació de vasos sanguinis i àrees de necrosi.

En concret, els meningiomes, ben diferenciats i relativament benignes, són els més comuns i representen més del 30 % de tots els casos.

 

Origen i tractament de tumors cerebrals

La majoria d’aquests tumors es desenvolupen de forma esporàdica i són diversos els factors
de risc que s’han associat al seu desenvolupament: l’exposició a radiació ionitzant o a ones electromagnètiques, i malalties com la diabetis, la hipertensió arterial i la malaltia de Parkinson. Una proporció menor de casos de tumors del SNC és de caràcter hereditari.

El tractament habitual de tumors cerebrals consisteix en l’extirpació del tumor, mitjançant neurocirurgia, seguida de radioteràpia i quimioteràpia, generalment amb fàrmacs orals i tambéintravenosos.

 

Seqüeles i possibles efectes secundaris

De la mateixa manera que en altres tipus de tumor, és possible que les persones que han estat tractades d’un tumor cerebral experimentin seqüeles a curt o llarg termini. Algunes d’elles estaran ocasionades pel mateix tumor, mentre que moltes altres es produiran a conseqüència del tractament. Així doncs, que es produeixin o no determinats efectes adversos depèn del tipus de tumor i de la zona en la qual es troba.

Considerant el tractament, els efectes primerencs més comuns són:

  • Caiguda dels cabells.
  • Irritació de la pell.
  • Fatiga.
  • Nàusees.
  • Vòmits.
  • Cefalees.
  • Marejos.

Es tracta d’una fase aguda i transitòria, de la qual les persones es recuperen al cap de poques setmanes d’haver completat el tractament.

D’altra banda, també poden produir-se efectes adversos de caràcter crònic. Aquests es presenten diversos mesos després, o fins i tot anys, i són el resultat d’un procés de transformació dels teixits afectats. Alguns d’ells són:

  •  Incontinència.
  • Pèrdua de memòria.
  • Dificultat per pensar.
  • Dificultat per parlar
  • Dificultat per al moviment.
  • Canvis en la personalitat.
  • Alteracions visuals i auditives.
  • Alteracions hormonals.
  • Aparició de segons tumors.

En aquest cas, es tracta d’una fase permanent generalment irrecuperable, encara que la probabilitat que passi és baixa.

 

Revisions periòdiques després d’un tumor cerebral

Les persones que han estat tractades d’un tumor cerebral necessiten un seguiment periòdic amb la freqüència establerta pel metge. Els objectius de la revisió són: controlar els efectes secundaris iseqüeles, si n’hi ha, i vigilar l’aparició de nous tumors.

Les proves mèdiques que habitualment se sol·liciten per a les revisions periòdiques són la tomografia computeritzada (TAC) i la ressonància magnètica.

En el procés de recuperació després d’un tumor cerebral, és important referir al metge qualsevol símptoma o canvi experimentat, com la pèrdua de gana o de pes, l’aparició de dolor o cansament, entre d’altres.

A més, una bona comunicació metge-pacient ajuda a millorar la qualitat de vida de les persones afectades i afavoreix el diagnòstic precoç.

 

Epilèpsia

L’epilèpsia és un trastorn nerviós que consisteix en l’aparició d’activitat elèctrica anormal en l’escorça cerebral, i, a grans trets, es pot entendre com:

  •  Efecte advers del tractament d’un tumor cerebral.
  • Primera manifestació de la reaparició de tumors en el SNC. De fet, entre un 20 i un 40% d’aquests tumors es manifesta a través de crisis epilèptiques.

Per aquesta raó, és important que les persones susceptibles de patir episodis d’epilèpsia i els seus familiars o convivents sàpiguen reconèixer i actuar en aquestes circumstàncies, ja que el que facin, així com el que comuniquin als professionals sanitaris, serà fonamental per al diagnòstic.

 

 

En definitiva, després d’un tumor cerebral cal realitzar un seguiment que ajudi a garantir la qualitat de vida de les persones afectades, encara que això no té per què implicar que no puguin portar una vida normal.

Per últim, des d’entitats com la FECEC s’ofereixen serveis a pacients i familiars durant totes les etapes del procés. A més, existeixen associacions de pacients com ASATE (Asociación de Afectados por Tumores Cerebrales en España) o fundacions com DACER que contribueixen a millorar la qualitat de vida i el benestar de totes aquestes persones.

 

Referències

SEOR – Cáncer en el SNC

AECC – Secuelas después de tumores del sistema nervioso central

AECC – Seguimiento y revisiones después de un tumor del sistema nervioso central

SEOM – Tumores cerebrales: seguimiento

Hospital Clínic – ¿Se puede llevar una vida normal después de un tumor cerebral?

Hospital Clínic – Preguntas frecuentes sobre el tumor cerebral

National Brain Tumor Society – After brain tumor treatment

Johns Hopkins Medicine – Care and recovery after brain surgery

Cancer.net – Brain tumor: follow-up care

GEPAC – Gestión de crisis epilépticas en pacientes con cáncer

 

Problemes a la tiroide després del càncer

Després d’haver superat un càncer, la tiroide pot presentar alguns problemes, principalment metabòlics, que tant la persona que ha rebut un tractament oncològic com el metge han de conèixer per a realitzar un seguiment adequat i abordar-los de manera ràpida i efectiva.

 

Què és la tiroide?

 

El sistema endocrí es compon de glàndules i òrgans distribuïts per tot l’organisme que produeixen substàncies anomenades hormones. A través d’aquest sistema, el cos és capaç de coordinar processos tan complexos com el creixement, el desenvolupament sexual, el somni o la fam. D’aquesta manera, un alliberament excessiu o escàs d’hormona pot implicar conseqüències negatives en les persones.

 

Algunes d’aquestes hormones, com la tiroxina, són secretades per la tiroide, una de les glàndules més importants del sistema endocrí, situada en la part inferior del coll per davant de la tràquea. La tiroxina està implicada en la regulació del metabolisme; per això, qualsevol desequilibri en els seus nivells pot tenir efectes metabòlics.

 

Les persones que han superat un càncer poden presentar problemes a la tiroide?

 

Els problemes a la tiroide poden presentar-se en qualsevol persona de la població general, és a dir, no són exclusius de persones que han superat un càncer; encara que s’ha observat que algunes persones d’aquest grup tenen una certa tendència a desenvolupar aquest tipus de problemes a llarg termini.

 

 

Tenint en compte aquests factors, quines persones que han passat per un procés oncològic són més propenses a desenvolupar problemes a la tiroide?

 

  • Persones amb càncer de tiroide. El tractament del càncer de tiroide comporta l’extirpació de la glàndula a la majoria de les ocasions, cosa que significa que hauran de rebre un tractament substitutiu hormonal la resta de la seva vida.
  • Persones tractades amb radioteràpia. La radiació s’aplica en l’àmbit local, per tant, aquelles persones que s’han sotmès a sessions de radioteràpia cervical per a tractar un càncer al coll o a una zona pròxima, tenen major risc d’experimentar problemes a la tiroide, pel fet que aquest tractament pot disminuir els nivells hormonals o produir inflamació i atròfia de la glàndula (tiroïditis ràdica). Són factors de risc les dosis majors de 35 Gy i les persones de sexe femení.
  • Persones que han rebut un trasplantament de medul·la òssia. Dins d’aquest grup de persones, també s’ha descrit un risc incrementat al desenvolupament de disfunció tiroidal a llarg termini.
  • S’ha demostrat que les dones, en general, tenen una tendència major a desenvolupar problemes a la tiroide. Així doncs, la combinació de ser dona i haver tingut un càncer de tiroide o a una zona pròxima pot resultar en un increment del risc de desenvolupar problemes a la tiroide.
  • Nens i adolescents. Les persones més joves que han estat diagnosticades a una edat primerenca són propenses a experimentar aquest tipus de problemes, ja que la seva expectativa de vida és llarga i es troben en una etapa a la qual les glàndules secretores d’hormones, com la tiroide, estan directament involucrades en el seu creixement.

 

Quins problemes a la tiroide poden desenvolupar aquestes persones?

 

Els efectes tardans que poden presentar-se a la tiroide després del càncer, fins i tot diversos anys després del tractament, poden classificar-se en tres grups principals:

 

  • Hipotiroïdisme. Les glàndules de les persones que ho pateixen perden funcionalitat i no produeixen quantitat suficient d’hormona tiroxina. Aquest trastorn pot causar cansament, obesitat, dolor articular, infertilitat o cardiopaties, entre altres alteracions. A la majoria dels casos descrits, el desenvolupament d’hipotiroïdisme s’objectiva dins dels 2 a 5 anys després del tractament.
  • Hipertiroïdisme. En aquest cas, en canvi, les persones que el pateixen presenten hiperactivitat a la glàndula, que secreta massa quantitat d’hormona tiroxina. Aquest trastorn pot causar pèrdua de pes, diarrees, insomni, palpitacions o problemes menstruals, entre altres alteracions. Si bé l’hipertiroïdisme és menys freqüent que l’hipotiroïdisme, té major repercussió clínica, i apareix, en general, d’1 a 10 dies després de la radioteràpia.
  • Nòduls tiroidals. Aquest trastorn es caracteritza per la formació de neoplàsies tiroidals que, en cas de ser benignes, poden comprimir estructures adjacents al coll o, en cas de ser malignes, constituir un nou càncer (càncer de tiroide). En aquest cas, els nòduls tiroidals són més freqüents en dones, a les quals el risc es va incrementar a partir dels 10 anys de seguiment.

 

Com poden tractar-se els problemes a la tiroide?

En funció del trastorn que la persona hagi desenvolupat, s’aconsellen uns tractaments o altres:

  • Per a tractar l’hipotiroïdisme, els metges suggereixen un programa de suplementació amb levotiroxina per a suplir la falta d’hormona. Aquest tractament tindria efectes positius a nivell metabòlic, cardiovascular i gastrointestinal. El tractament pot detenir-se si la glàndula comença a funcionar amb normalitat.
  • Per a tractar l’hipertiroïdisme, s’utilitzen antiinflamatoris, esteroides i betabloquejants, destinats a controlar els símptomes i disminuir la inflamació local. A vegades, poden eliminar-se les cèl·lules que produeixen hormona; o bé, pot realitzar-se una extirpació quirúrgica. D’aquesta manera, és possible que el tractament d’hipertiroïdisme provoqui hipotiroïdisme i, per tant, l’afectat hagi de recórrer finalment al tractament de suplementació per a aconseguir un millor funcionament de la tiroide.
  • Per a eliminar nòduls tiroidals, es recorre normalment a la biòpsia, i si fa falta, a l’extirpació quirúrgica.

 

En qualsevol cas, és important que l’endocrinòleg conegui al detall les condicions de cada persona per a poder realitzar un seguiment adequat i detectar aquests problemes de manera precoç. Els controls de tiroide i nivells d’hormona en sang han de realitzar-se almenys una vegada a l’any, o fins i tot amb més freqüència.

 

Al cap i a la fi, els problemes a la tiroide són comuns i, quan es tracten, les persones que han superat un càncer poden portar una vida normal.

 

Referències

NIH – Efectos secundarios tardíos del tratamiento de cáncer

Sociedad Argentina de Hematología – Efectos adversos a largo plazo sobre el sistema endocrino vinculados al tratamiento del cáncer

Cancer.Net – Efectos secundarios a largo plazo del tratamiento del cáncer

St. Jude Children’s Research Hospital – Efectos tardíos en la tiroides

SciELO – Secuelas endocrinológicas en sobrevivientes de cáncer en la edad pediátrica

Paula Casano Sancho. Secuelas endocrinológicas en supervivientes de cáncer infantil. Endocrinología, Diabetes y Nutrición. 2017 Nov; 64 (9): 498-505.

 

Salut cardiovascular en persones que han superat un càncer

La supervivència després del càncer ha augmentat molt en els últims anys a causa de les recents millores en el diagnòstic i en el tractament. Conseqüentment, les possibles seqüeles a llarg termini estan més descrites. Tot i que la probabilitat de que apareguin és baixa, és important conèixer-les per prevenir-les i minimitzar els factors de risc. Una de les seqüeles que, tot i ser poc comuns, són possibles, són les malalties cardiovasculars.

Quin risc hi ha de patir una malaltia cardiovascular després d’un càncer?

El risc dependrà de diferents factors: el tipus de càncer, el tractament i la resposta individual de cada persona. Els càncers en els quals s’irradia la zona toràcica, com el càncer de mama, el de pulmó o el linfoma de Hodgkin, són els que tenen més risc de patir malalties cardíaques, tot i que no es pot descartar que ocorri en persones que han passat per un altre tipus de càncer. D’altra banda, el tipus de tractament i la dosi administrada també són importants: les cèl·lules cardíaques tenen una capacitat de regeneració limitada, així que el cor és més fràgil que altres teixits als efectes dels tractaments a llarg termini.

Finalment, també influeix l’estat de salut cardiovascular de cada persona i la resposta individual al tractament. Per aquest motiu, és molt recomanable tenir uns hàbits de vida saludables.

Quins problemes cardiovasculars es poden patir a llarg termini?

Radioteràpia

La radioteràpia actua només en les parts del cos que s’irradien. Per això, únicament pot haver risc de patir una malaltia cardíaca quan el tumor està a la zona toràcica i, a més, la probabilitat és molt baixa.

Les principals malalties cardíaques derivades de la radioteràpia són les següents:

  • Miocardiopatia restrictiva: Rigidesa del miocardi que impedeix que el cor s’estiri i s’ompli de sang de forma adequada.
  • Aterosclerosi accelerada: Engruiximent de les parets de les artèries de forma accelerada.
  • Fibrosi del pericardi: Engruiximent i rigidesa del pericardi, la membrana que envolta el cor.

Quimioteràpia i teràpies dirigides

Els problemes cardiovasculars es poden presentar després d’alguns tipus de quimioteràpia.  La quimioteràpia actua principalment sobre les cèl·lules en divisió i, per això, és més activa sobre les tumorals que sobre les sanes. Per aquest mateix motiu, les cèl·lules sanes sobre les que té més efecte són les dels cabells, la pell, la sang i l’aparell digestiu, encara que pràcticament sempre de manera reversible. No obstant això, alguns tipus de quimioteràpia, com les anticiclines o el trastuzumab, poden afectar les cèl·lules del cor, sobretot si s’han de sobrepassar les dosis màximes recomanades.

Les cardiopaties més freqüents derivades de la quimioteràpia i les teràpies dirigides són les següents:

  • Insuficiència cardíaca: Dificultat perquè el cor bombegi correctament. D’aquesta manera, la sang oxigenada no pot arribar a totes les parts del cos de forma eficient.
  • Isquèmia: Disminució o detenció del reg sanguini en una zona determinada del cos que impedeix que l’oxigen arribi als teixits afectats.
  • Infart de miocardi: Obstrucció d’alguna de les artèries del cor que provoca l’infart.
  • Miocardiopatia: Afecció al múscul cardíac que impedeix el correcte bombeig del cor. Pot derivar en insuficiència cardíaca.
  • Arrítmia: Batecs irregulars.
  • Miopericarditis: Inflamació del múscul cardíac que redueix la capacitat de bombeig y produeix arrítmies.
  • Hipertensió: Pressió arterial alta.
  • Trombosi venosa: Coagulació de la sang a l’interior de las venes.

Quins símptomes tenen les malalties cardiovasculars?

Els símptomes dels problemes cardíacs són diversos i dependran del tipus d’alteració, però, en general, els següents símptomes poden indicar alguna alteració cardiovascular:

  • Molèsties o dolor al pit
  • Fatiga
  • Dificultat respiratòria
  • Marejos
  • Peus i/o mans inflades

Cas concret: càncer de mama

El càncer de mama és el càncer més freqüent entre les dones. Actualment, les dones diagnosticades amb càncer de mama en un estadi primerenc tenen una probabilitat molt alta de supervivència. Això fa que el propi càncer no sigui el principal factor que determini la seva qualitat de vida, sinó les possibles malalties cardiovasculars derivades del tractament.

Està demostrat que diversos fàrmacs contra el càncer de mama, com el trastuzumab o les antraciclines, poden actuar també sobre les cèl·lules sanes del cor. Les antraciclines, per exemple, tenen una incidència global d’insuficiència cardíaca simptomàtica de menys del 5%.

Com es poden prevenir els problemes cardíacs?

Per reduir el risc de patir problemes cardíacs, el més efectiu és portar un estil de vida saludable que comprengui els següents punts:

A més, és important que els metges facin un seguiment periòdic de la salut cardiovascular.

 

Referències

Plana JC. La quimioterapia y el corazón. Rev Esp Cardiol. 2011;64(5):409-415.

Gepac – Todo lo que empieza cuando termina el cáncer

Cancer.net – Problemas cardíacos

NIH – Problemas cardíacos: investigación de los efectos secundarios cardíacos de tratamientos del cáncer.

 

Després del càncer de pulmó: consideracions sobre la radioteràpia

Als últims anys, la supervivència del càncer de pulmó ha augmentat notablement. Per aquesta raó, actualment existeix més evidència que fa uns anys de possibles seqüeles del tractament tant a curt com a llarg termini.

Encara que no ha de descartar-se l’aparició de seqüeles tardanes després del tractament, la probabilitat que aquestes apareguin una cop superat el càncer de pulmó són baixes. Un exemple són les seqüeles després de la radioteràpia, on la probabilitat que un efecte secundari a llarg termini aparegui és de menys d’un 5%.

En aquest cas concret, s’ha pogut observar que la radioteràpia en càncer de pulmó (que es realitza a la zona toràcica) pot estar relacionada amb l’aparició d’algunes seqüeles determinades al cor i als pulmons, encara que aquestes no sempre tenen per què aparèixer.

Seqüeles al pulmó

La radiació en la zona pulmonar pot ocasionar efectes a curt i a llarg termini. A curt termini (menys de 6 mesos després de l’inici de la radioteràpia), la seqüela més comuna és la pneumonitis. Els símptomes que poden aparèixer són tos, dificultat respiratòria i febre baixa.

La principal seqüela a llarg termini és la fibrosi pulmonar, encara que la probabilitat de patir-la és molt baixa. Aquesta pot derivar-se de la inflamació típica de la pneumonitis, que causaria la fibrosi del teixit pulmonar. El mecanisme és el mateix que en un procés de cicatrització, però en aquest cas sense cap teixit que reparar. Els símptomes típics són tos seca no productiva, dolor en el pit, ofec o dificultat i fatiga.

Seqüeles al cor

Els efectes secundaris al cor han estat molt descrits en altres tipus de càncers, com el de mama, el d’esòfag, els limfomes de Hodgkin o els càncers en nens. No obstant això, en càncer de pulmó encara no hi ha disponible tanta evidència, per la qual cosa són necessaris més estudis que complementin la informació existent en l’actualitat.

La informació publicada fins a aquest moment documenta l’existència d’aquests problemes cardíacs tardans, encara que fan falta més estudis per a relacionar-los directament amb la radioteràpia, com sí s’ha comprovat en altres càncers que també irradien la zona toràcica.

Una revisió dels estudis publicats fins avui sobre el tema revela que moltes de les seqüeles cardíaques es van manifestar 2 anys després del tractament. Alguns dels problemes cardíacs que s’han observat en persones que han rebut radioteràpia per càncer de pulmó són els següents:

– Infarts supraventriculars i miocàrdics.
– Pericarditis: El pericardi és una doble membrana fibrosa que embolica el cor, protegint-lo dels òrgans que té al voltant. A la pericarditis, la membrana s’inflama i irrita. Això causa dolor agut al pit i deficiència cardíaca, perquè el cor ha de treballar més per a bombar. La gravetat d’aquesta afecció depèn del grau d’inflamació que es tingui.
– Vessament pericardíac: Es dóna quan hi ha una acumulació excessiva de líquid dins del pericardi. El líquid pot remetre de manera espontània, però també pot ser que s’hagi d’extreure de manera quirúrgica.

D’altra banda, s’han de tenir en compte determinats factors de risc, com la dosi de radiació al cor, l’historial de problemes cardíacs, si la persona és o ha estat fumadora, la lateralitat de tumor o la modalitat de tractament (s’ha vist que hi ha més risc cardíac si s’ha combinat la radioteràpia amb quimioteràpia).

Com es prevenen i es tracten aquestes seqüeles?

El més important a l’hora de tractar aquestes seqüeles, així com per a prevenir-les, són uns hàbits de vida saludable. Les persones que han superat un càncer de pulmó tenen el risc de sofrir algun d’aquests efectes tardans, però no vol dir que els vagin a tenir. Mantenir uns bons hàbits, tant abans del càncer com durant i després, minimitzarà aquest risc. Per tant, portar una dieta equilibrada, fer exercici regular (especialment cardiovascular) o no fumar, per exemple, són punts essencials.

En cas de considerar-ho necessari, el metge podria recomanar un tractament adequat per a aquestes seqüeles. En el cas de la fibrosi pulmonar, per exemple, es recomana, en primer lloc, portar un estil de vida saludable i vacunar-se contra determinats microorganismes per a la prevenció d’algunes infeccions en les vies respiratòries.

 

En resum, amb els avanços a la teràpia de càncer de pulmó s’ha descrit l’aparició de possibles seqüeles després del tractament una vegada superat el càncer, però les probabilitats que aquestes apareguin són molt baixes . Així i tot, portar uns hàbits de vida saludable és la millor opció per a ajudar a prevenir la seva aparició.

 

Referències

Cancer.net. Efectos secundarios de la radioterapia.

American Cancer Society. La vida después del tratamiento de cáncer de pulmón microcítico.

MayoClinic. Prednisona y otros corticoesteroides.

Huang Y, Zhang W, Yu F, Gao F. The Cellular and Molecular Mechanism of Radiation-Induced Lung Injury. Med Sd Monit. 2017;23:3446-3450.

Ming X, Feng Y, Yang C et al. Radiation-induced heart disease in lung cancer radiotherapy: A dosimetric Update. Medicine. 2016; 95:41.

Simone CB. Thoracic Radiation Normal Tissue Injury. Semin Radiat Oncol. 2017;27:370-377.

Giridhar P, Mallick S, Kishore-Rath G et al. Radiation Induced Lung Injury: Prediction, Assessement and Management. Asian Pac J Cancer Prev. 2015; 16(7):2613-2617.

Montero A, Hervás A, Morera R et al. Control de síntomas crónicos. Efectos secundarios del tratamiento con Radioterapia y Quimioterapia. Oncología. 2015; 28(3):147-156.

Grupo Español de Pacientes con Cáncer. Todo lo que empieza cuando “termina” el cáncer.