comestic

La vida després de la leucèmia limfocítica crònica (LLC)

La leucèmia limfocítica crònica (LLC) és el tipus de leucèmia més comuna en adults. Es tracta d’un tumor que s’origina als limfòcits B madurs. Aquests s’acumulen a la sang, als teixits i als òrgans limfàtics a causa de les modificacions canceroses que pateixen. En moltes persones, no es produeixen símptomes durant anys o fins i tot mai. En unes altres, en canvi, la malaltia evoluciona de manera que apareixen símptomes que poden comprometre la seva vida. Per això, es posa de manifest la necessitat d’explorar amb més profunditat quina és la situació que viuen diàriament, tant els pacients com les seves famílies, per guanyar coneixement i enderrocar barreres en termes de:

  • Desestigmatitzar la leucèmia associada a la mort.
  • Aconseguir una atenció integral, per exemple, comptant amb l’ajuda d’un psicòleg especialitzat.
  • Millorar l’accés a l’ús compassiu de medicaments.
  • Impulsar la recerca.

Conèixer totes les opcions de tractament i on trobar els recursos disponibles afavorirà la presa de decisions informades en relació amb l’atenció mèdica. Al mateix temps, tenir una bona comunicació amb l’equip de professionals mèdics és important per comprendre el diagnòstic, el tractament específic per a cada cas i els mètodes per mantenir o millorar la qualitat de vida.

Tipus de tractaments

La LLC en poques ocasions té cura. Tot i això, les opcions de tractament poden variar àmpliament permetent que les persones visquin molt de temps amb aquesta malaltia. En aquest temps, el tractament ha de persistir. Pot ser que es suspengui durant un temps; però, en realitat, mai finalitza.

La importància del seguiment

Abans, durant i després del tractament, és molt important acudir a les cites de seguiment i guardar totes les còpies d’informes previs. A les visites s’ha d’informar els metges de qualsevol problema de salut i és probable que ordenin anàlisis de laboratori per a determinar l’evolució de la malaltia o si hi ha efectes secundaris al tractament. Com s’ha comentat, el més probable és que no hi hagi una remissió completa. Per això, cal seguir un tractament addicional que depèn de:

  • Tractaments rebuts prèviament.
  • Temps des de l’últim tractament.
  • Estat general de salut.

Un medicament addicional que el metge pot recomanar són les vacunes. La majoria dels pacients amb LLC manquen d’un sistema immunitari eficient, la qual cosa augmenta el risc de patir infeccions. A més, alguns medicaments poden augmentar aquest risc. Les vacunes són una manera de mantenir a ratlla aquestes possibles infeccions. Per exemple, els experts recomanen que les persones amb LLC rebin la vacuna contra la pneumònia cada 5 anys i la vacuna contra la grip cada any. Així mateix, l’administració de determinats antivirals en combinació amb la quimioteràpia és força comú. En cas que apareguin símptomes d’infecció bacteriana o febre neutropènica, es recomana utilitzar antibiòtics d’espectre estès.

D’altra banda, la LLC i/o el tractament també pot causar recomptes baixos d’eritròcits causant anèmia. Si l’anèmia provoca símptomes (cansament, debilitat i dificultat per respirar), es pot tractar amb transfusions. La detecció d’un nombre reduït de plaquetes també és força comuna i, a conseqüència d’això, pot tenir lloc l’aparició d’hematomes i hemorràgies. En cas que els nivells d’immunoglobulines siguin molt reduïts, una manera de prevenir-ho és mitjançant l’administració d’immunoglobulina intravenosa.

Seguir una rutina d’activitat física diària i menjar sobre la base d’una alimentació saludable també pot comportar grans beneficis. Algunes recomanacions generals per fer front a la sensació de poca gana produïda per la malaltia i els seus tractaments són:

  • Augmentar el nombre de menjars al llarg del dia.
  • Tenir sempre a mà aliments apetibles i de fàcil consum.
  • Evitar el consum d’aliments light i substituir-los per aliments de major aportació calòrica.

 

Risc de patir altres càncers i necessitat d’atenció psicològica

Les persones que han patit LLC tenen més risc de patir alguns tipus de càncer. Aquesta és una altra raó per la qual acudir a cites mèdiques regularment pot ser beneficiós. En aquest sentit, les proves de detecció rutinàries constitueixen un element clau per detectar de manera primerenca el càncer, la qual cosa facilita el seu posterior tractament. En el cas de la LLC, s’ha observat un risc més gran de patir:

  • Càncer de pell.
  • Melanoma.
  • Càncer de laringe.
  • Càncer de pulmó.
  • Càncer de còlon.
  • Sarcoma de Kaposi.
  • Sarcoma de teixits tous.

D’altra banda, aquesta malaltia provoca una sèrie de trastorns com fatiga, febre o infeccions i un impacte emocional als seus afectats, com ara ansietat i depressió. Per fer front a aquests problemes, als centres hospitalaris i a les associacions de pacients s’ofereix un servei d’atenció psicològica. A l’Associació Espanyola d’Afectats per Linfoma, Mieloma i Leucèmia (AEAL), es pot sol·licitar una consulta a través del telèfon 91 563 18 01 o al correu electrònic info@aeal.es. També a les entitats de la FECEC, a través de la seva web, del correu electrònic federacio@juntscontraelcancer.cat o del telèfon 93 314 87 53; o a l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), a través de la seva web.

 

Tractant-se d’una malaltia que no té cura, el principal objectiu és identificar aquelles persones que necessitin intervenció i conèixer quina és la més indicada per a aquests. Gràcies als avenços en detecció precoç i als assajos clínics a la recerca de noves teràpies, s’està aconseguint que la LLC es converteixi en una condició crònica. La majoria de les persones viuen amb la malaltia durant molts anys. En definitiva, la suma dels progressos juntament amb les pautes de seguiment i control detallades en aquest article permetrà allargar encara més l’esperança de vida de les persones que han patit LLC.

 

Referències

AEAL – Alimentación y nutrición

AEAL – Leucemia linfocítica crónica

AEAL – Servicio de atención psicológica

AEAL (2016). Sensibilización social sobre los pacientes con Leucemia Linfocítica Crónica y sus familiares. Disponible en: http://www.aeal.es/nueva_web/wp-content/uploads/2015/09/ESTUDIO-LLC-AEAL.pdf

AECC – Atención psicológica

American Cancer Society – Asistencia complementaria para la leucemia linfocítica crónica

American Cancer Society – Cánceres posteriores a la leucemia linfocítica crónica

American Cancer Society – Si los tratamientos contra el cáncer dejan de funcionar

American Cancer Society – Tratamiento de la leucemia linfocítica crónica

American Cancer Society – Vida después del diagnóstico de leucemia linfocítica crónica

FECEC – Serveis d’atenció a pacients y familiars de càncer

Fundació Josep Carreras – Leucèmia limfàtica crònica

Gentry E, et al. Physical, Psychological, Social, and Spiritual Well-Being of Patients with Chronic Lymphocytic Leukemia and Their Caregivers: A Scoping Review. Journal of Oncology Navigation & Survivorship. 2021;12:6. Disponible en: https://www.jons-online.com/issues/2021/june-2021-vol-12-no-6/3811-physical-psychological-social-and-spiritual-well-being-of-patients-with-chronic-lymphocytic-leukemia-and-their-caregivers-a-scoping-review 

MacDonald G, et al. A pilot study of high-intensity interval training in older adults with treatment naïve chronic lymphocytic leukemia. Sci Rep. 2021;11(1):23137

National Institutes of Health – Tratamiento de la leucemia linfocítica crónica (PDQ®)–Versión para pacientes

Sitlinger A, et al. Exercise and Chronic Lymphocytic Leukemia (CLL) – Relationships Among Physical Activity, Fitness, & Inflammation, and Their Impacts on CLL Patients. Blood. 2018;132(Suppl 1):5540

La petjada del càncer en els cuidadors: consells per superar l’impacte físic i psicològic derivat de la cura

El nombre de cuidadors a Espanya es va situar en 427.000 persones l’any 2020, encara que segons l’informe de Eurocarers, la xifra no oficial supera els 9,5 milions de persones. Una dada que, a Europa, només la superen els països com França, Itàlia i el Regne Unit.

 

Aquest col·lectiu es pot dividir en dos grups: els cuidadors formals (professionals remunerats) i els informals (generalment familiars). A Europa, el 80% de la cura és proporcionada per cuidadors informals. Tot i que són la pedra angular dels nostres sistemes d’atenció a llarg termini, poques vegades es coneix la seva contribució i es discuteixen les seves necessitats.

 

En general, l’impacte que té el càncer se centra en les conseqüències d’aquells que el pateixen. No obstant això, no s’han de minimitzar les repercussions en les persones que envolten al pacient. En relació amb això, la comunitat mèdica posa en rellevància la necessitat d’una atenció ideal per als cuidadors, els quals haurien d’estar recolzats per un equip multidisciplinari que cobreixi les seves necessitats. Escenari que, en l’actualitat, no passa en la majoria dels casos.

 

Amb el focus després del càncer

 

Els cuidadors de les persones que han sofert un càncer són un pilar fonamental d’aquestes. No obstant això, la cura continuada durant mesos o anys provoca un desgast que pot ser devastador per a aquestes persones, ja que canvia per complet la manera de viure.

 

Aquest fenomen, denominat síndrome del cuidador, es caracteritza per un esgotament físic i mental, molt semblant al de l’estrès laboral, que pot prorrogar-se tot i que la persona hagi superat la malaltia, i que divideix en tres pilars fonamentals:

 

Cuidant al cuidador

 

Durant l’etapa de la malaltia, els cuidadors es converteixen en part de l’equip d’atenció contra el càncer, deixant de banda els seus propis sentiments i necessitats per a concentrar-se en la cura de l’altra persona. A més de les responsabilitats associades a aquesta situació, han d’encarregar-se de la resta de les tasques quotidianes.

 

Després del càncer, moltes persones troben dificultats per trencar aquesta dinàmica tot i que, en la majoria de les situacions, la càrrega del cuidador disminueix notablement una vegada superada la malaltia. No obstant això, cal tenir en compte que és tan important cuidar a les persones com cuidar-se a un mateix.

 

A continuació, s’esmenten una sèrie d’accions acompanyades d’alguns consells pràctics que ajudaran a atendre les necessitats, cuidar la salut (tant física com mental), així com les relacions personals:

 

La necessitat del suport psicològic

 

S’estima que al voltant del 40% dels cuidadors té depressió i ansietat, el 53% expressa fatiga moderada o severa i fins al 95% es veu afectat per trastorns del son. Per aquest motiu, es posa de manifest la necessitat d’oferir ajuda psicològica especialitzada com a part fonamental d’una adequada atenció integral. No només al cuidador principal, sinó també al seu entorn, de cara a prevenir la morbiditat psicològica d’altres membres de la família o amics.

 

En aquest context, la Psicooncologia exerceix un paper molt important, ja que fomenta la coordinació, comunicació i presa de decisions entre diferents professionals mèdics, la persona que ha superat el càncer i el cuidador. No obstant això, la manca de recursos fa que gran part dels serveis d’atenció psicològica siguin prestats, habitualment, per professionals externs pertanyents a entitats sense ànim de lucre. Referent a això, les entitats de la FECEC ofereixen serveis que poden ajudar a gestionar l’esgotament psicològic i físic. Per sol·licitar aquest suport, només és necessari escriure un correu electrònic a federacio@juntscontraelcancer.cat, o trucar al 93 314 87 53.

 

A més de la Psicooncologia, existeix una gran varietat d’enfocaments l’aplicació dels quals implica una millora en el benestar psicològic i en la qualitat de vida, així com una reducció dels nivells de malestar emocional i de la simptomatologia d’ansietat i depressió. Entre ells destaquem la teràpia cognitiu-conductual, la psicoeducació, les estratègies de relaxació i la teràpia d’acceptació i compromís, com les noves teràpies de tercera generació, principalment, el mindfulness o atenció plena.

 

En definitiva, és important ser conscients que, encara que un ésser estimat hagi superat una malaltia tan complicada com el càncer, l’impacte en el cuidador pot veure’s prolongat durant molt més temps. Per això, és important dur a terme una sèrie d’accions pel benestar del mateix cuidador, que van des de canviar determinats hàbits del dia a dia, a rebre ajuda psicològica tant de l’entorn més com a nivell professional.

 

Referències

 

 

LACTÀNCIA DESPRÉS DEL CÀNCER DE MAMA

 

El càncer de mama és el tumor més comú en dones, amb més de 2,2 milions de casos diagnosticats l’any 2020. 1 de cada 8 dones aproximadament patiran càncer de mama al llarg de la seva vida i, segons dades de la SEOM, la incidència augmenta amb l’edat.

Aquest tumor es relaciona amb nivells alts d’estrògens en la majoria dels casos, i s’origina al teixit mamari, que està format principalment per cèl·lules mamàries productores de llet materna i teixit mamari gras.

 

És possible quedar-se embarassada després d’un càncer de mama?

Quan una dona ha superat un càncer de mama abans de la menopausa, buscar un embaràs li pot resultar complicat, ja que el mateix càncer o el seu tractament pot causar infertilitat. Tot i això, són moltes les dones que, després d’aquest procés, poden quedar-se embarassades.

A més, diversos estudis han observat que no hi ha un augment de malformacions congènites al nadó a conseqüència del càncer ni problemes de salut a llarg termini, encara que alguns metges aconsellen esperar almenys 2 anys després de finalitzar el tractament.

També, a les dones amb càncer de mama amb receptors d’hormones positius, la teràpia hormonal complementària de les quals sol durar entre 5 i 10 anys, se’ls aconsella haver finalitzat el tractament almenys 2 anys abans d’un embaràs; després del naixement, podran alletar el seu fill.

Tot i això, aquests consells no estan basats en cap estudi clínic.

 

Lactància després d’un càncer de mama

Un cop tancada l’etapa de l’embaràs, comença la criança del nadó. Aquest és també el moment que la mare decideix si vol donar-li el pit. L’important és que cada dona faci el millor per a ella mateixa i per al nadó, ja que la lactància materna ha de ser, malgrat les molèsties que poden experimentar-se al principi, un procés agradable.

En aquest context, haver superat un càncer de mama pot tenir alguna implicació en la lactància?

La possibilitat d’alletar el nadó dependrà en gran mesura del tipus de cirurgia i radioteràpia a què s’ha sotmès el pit, i serà possible sempre que s’hagi conservat el teixit mamari. Les cirurgies en què només s’extirpa el nòdul mamari i es conserva la resta de la mama i el mugró poden permetre la lactància amb els dos pits; encara que, de vegades, pot resultar una mica dolorós i la mama tractada pot produir menys llet. D’altra banda, en cas d’una mastectomia radical o total, la lactància serà possible amb el pit no tractat.

En resum, mentre el teixit mamari no hagi estat extirpat juntament amb el tumor, la lactància es podrà dur a terme, tant amb el pit sa com amb el tractat, encara que la producció de llet del segon sol ser menor i pot generar rebuig al nadó en ser més alt el contingut en sodi.

 

Beneficis d’alletar el nadó

D’acord amb el Codi Europeu Contra el Càncer, la lactància materna redueix el risc de patir el càncer de mama en el futur. La Unió Europea recomana aquesta pràctica fins als 6 mesos d’edat del nadó i, després, combinar-la amb altres aliments.

Són diversos els motius pels quals donar el pit protegeix la salut d’una dona:

  • Limita la capacitat de les cèl·lules mamàries d’actuar de manera anormal, ja que estan produint llet constantment.
  • Els nivells d’estrògens són més baixos, ja que la majoria de dones tenen menys cicles menstruals quan alleten, sumat als 9 mesos previs d’embaràs.
  • La majoria de dones cuida més la seva alimentació i els seus hàbits mentre alleta.

Per això, en el cas de dones mastectomitzades amb impossibilitat de donar el pit, es recomana utilitzar un suplementador o relactador, que permet el contacte directe entre la mare i el nen, mantenint així els beneficis afectius de la lactància materna sense comprometre l’alimentació: el nadó obté la quantitat de llet necessària alhora que garanteix l’estimulació del pit mitjançant la succió directa del si de la mare.

 

En definitiva, la lactància materna després d’un càncer de mama és possible en molts casos i és segura per al nadó, i les dones que presentin dificultats per fer-ho o decideixin no fer-ho poden recórrer a biberons o relactadors. La decisió d’alletar el nadó pertany a cada dona i ella és qui ha d’escollir allò que resulti més agradable per a si mateixa i per al seu fill.

 

Referències

SEOM – Cáncer de mama

Mayo Clinic – Cáncer de mama

American Cancer Society – Cómo el cáncer y el tratamiento pueden afectar a la fertilidad

American Cancer Society – Embarazo después de un cáncer de seno

Código Europeo Contra el Cáncer – Lactancia materna

Juntos x tu salud – Lactancia después de un cáncer

 

DESPRÉS D’UN TUMOR CEREBRAL

Tumors al sistema nerviós central (SNC)

Un tumor, o neoplàsia, és una massa de cèl·lules que prolifera de forma anormal i pot produir-se en qualsevol part del cos. En aquest context, els tumors del sistema nerviós central (SNC), aquells que es desenvolupen al cervell o a la medul·la espinal, representen el 2 % de totes les neoplàsies.

Basant-se en la cèl·lula d’origen del procés tumoral i en les característiques morfològiques associades al pronòstic, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va establir el següent sistema de classificació per a aquest tipus de tumors:

  • Grau I: tumors circumscrits, benignes, de lent creixement i baix potencial de conversió a un tumor de més malignitat.
  • Grau II: tumors de marge difús, lent creixement i, alguns, amb tendència a progressar a tumors de major malignitat.
  • Grau III: tumors infiltrants, malignes, amb cèl·lules atípiques o anaplàsiques i major nombre de mitosi.
  • Grau IV: tumors de ràpid creixement amb alta taxa mitòtica, podent presentar neoformació de vasos sanguinis i àrees de necrosi.

En concret, els meningiomes, ben diferenciats i relativament benignes, són els més comuns i representen més del 30 % de tots els casos.

 

Origen i tractament de tumors cerebrals

La majoria d’aquests tumors es desenvolupen de forma esporàdica i són diversos els factors
de risc que s’han associat al seu desenvolupament: l’exposició a radiació ionitzant o a ones electromagnètiques, i malalties com la diabetis, la hipertensió arterial i la malaltia de Parkinson. Una proporció menor de casos de tumors del SNC és de caràcter hereditari.

El tractament habitual de tumors cerebrals consisteix en l’extirpació del tumor, mitjançant neurocirurgia, seguida de radioteràpia i quimioteràpia, generalment amb fàrmacs orals i tambéintravenosos.

 

Seqüeles i possibles efectes secundaris

De la mateixa manera que en altres tipus de tumor, és possible que les persones que han estat tractades d’un tumor cerebral experimentin seqüeles a curt o llarg termini. Algunes d’elles estaran ocasionades pel mateix tumor, mentre que moltes altres es produiran a conseqüència del tractament. Així doncs, que es produeixin o no determinats efectes adversos depèn del tipus de tumor i de la zona en la qual es troba.

Considerant el tractament, els efectes primerencs més comuns són:

  • Caiguda dels cabells.
  • Irritació de la pell.
  • Fatiga.
  • Nàusees.
  • Vòmits.
  • Cefalees.
  • Marejos.

Es tracta d’una fase aguda i transitòria, de la qual les persones es recuperen al cap de poques setmanes d’haver completat el tractament.

D’altra banda, també poden produir-se efectes adversos de caràcter crònic. Aquests es presenten diversos mesos després, o fins i tot anys, i són el resultat d’un procés de transformació dels teixits afectats. Alguns d’ells són:

  •  Incontinència.
  • Pèrdua de memòria.
  • Dificultat per pensar.
  • Dificultat per parlar
  • Dificultat per al moviment.
  • Canvis en la personalitat.
  • Alteracions visuals i auditives.
  • Alteracions hormonals.
  • Aparició de segons tumors.

En aquest cas, es tracta d’una fase permanent generalment irrecuperable, encara que la probabilitat que passi és baixa.

 

Revisions periòdiques després d’un tumor cerebral

Les persones que han estat tractades d’un tumor cerebral necessiten un seguiment periòdic amb la freqüència establerta pel metge. Els objectius de la revisió són: controlar els efectes secundaris iseqüeles, si n’hi ha, i vigilar l’aparició de nous tumors.

Les proves mèdiques que habitualment se sol·liciten per a les revisions periòdiques són la tomografia computeritzada (TAC) i la ressonància magnètica.

En el procés de recuperació després d’un tumor cerebral, és important referir al metge qualsevol símptoma o canvi experimentat, com la pèrdua de gana o de pes, l’aparició de dolor o cansament, entre d’altres.

A més, una bona comunicació metge-pacient ajuda a millorar la qualitat de vida de les persones afectades i afavoreix el diagnòstic precoç.

 

Epilèpsia

L’epilèpsia és un trastorn nerviós que consisteix en l’aparició d’activitat elèctrica anormal en l’escorça cerebral, i, a grans trets, es pot entendre com:

  •  Efecte advers del tractament d’un tumor cerebral.
  • Primera manifestació de la reaparició de tumors en el SNC. De fet, entre un 20 i un 40% d’aquests tumors es manifesta a través de crisis epilèptiques.

Per aquesta raó, és important que les persones susceptibles de patir episodis d’epilèpsia i els seus familiars o convivents sàpiguen reconèixer i actuar en aquestes circumstàncies, ja que el que facin, així com el que comuniquin als professionals sanitaris, serà fonamental per al diagnòstic.

 

 

En definitiva, després d’un tumor cerebral cal realitzar un seguiment que ajudi a garantir la qualitat de vida de les persones afectades, encara que això no té per què implicar que no puguin portar una vida normal.

Per últim, des d’entitats com la FECEC s’ofereixen serveis a pacients i familiars durant totes les etapes del procés. A més, existeixen associacions de pacients com ASATE (Asociación de Afectados por Tumores Cerebrales en España) o fundacions com DACER que contribueixen a millorar la qualitat de vida i el benestar de totes aquestes persones.

 

Referències

SEOR – Cáncer en el SNC

AECC – Secuelas después de tumores del sistema nervioso central

AECC – Seguimiento y revisiones después de un tumor del sistema nervioso central

SEOM – Tumores cerebrales: seguimiento

Hospital Clínic – ¿Se puede llevar una vida normal después de un tumor cerebral?

Hospital Clínic – Preguntas frecuentes sobre el tumor cerebral

National Brain Tumor Society – After brain tumor treatment

Johns Hopkins Medicine – Care and recovery after brain surgery

Cancer.net – Brain tumor: follow-up care

GEPAC – Gestión de crisis epilépticas en pacientes con cáncer

 

Salut cardiovascular en persones que han superat un càncer

La supervivència després del càncer ha augmentat molt en els últims anys a causa de les recents millores en el diagnòstic i en el tractament. Conseqüentment, les possibles seqüeles a llarg termini estan més descrites. Tot i que la probabilitat de que apareguin és baixa, és important conèixer-les per prevenir-les i minimitzar els factors de risc. Una de les seqüeles que, tot i ser poc comuns, són possibles, són les malalties cardiovasculars.

Quin risc hi ha de patir una malaltia cardiovascular després d’un càncer?

El risc dependrà de diferents factors: el tipus de càncer, el tractament i la resposta individual de cada persona. Els càncers en els quals s’irradia la zona toràcica, com el càncer de mama, el de pulmó o el linfoma de Hodgkin, són els que tenen més risc de patir malalties cardíaques, tot i que no es pot descartar que ocorri en persones que han passat per un altre tipus de càncer. D’altra banda, el tipus de tractament i la dosi administrada també són importants: les cèl·lules cardíaques tenen una capacitat de regeneració limitada, així que el cor és més fràgil que altres teixits als efectes dels tractaments a llarg termini.

Finalment, també influeix l’estat de salut cardiovascular de cada persona i la resposta individual al tractament. Per aquest motiu, és molt recomanable tenir uns hàbits de vida saludables.

Quins problemes cardiovasculars es poden patir a llarg termini?

Radioteràpia

La radioteràpia actua només en les parts del cos que s’irradien. Per això, únicament pot haver risc de patir una malaltia cardíaca quan el tumor està a la zona toràcica i, a més, la probabilitat és molt baixa.

Les principals malalties cardíaques derivades de la radioteràpia són les següents:

  • Miocardiopatia restrictiva: Rigidesa del miocardi que impedeix que el cor s’estiri i s’ompli de sang de forma adequada.
  • Aterosclerosi accelerada: Engruiximent de les parets de les artèries de forma accelerada.
  • Fibrosi del pericardi: Engruiximent i rigidesa del pericardi, la membrana que envolta el cor.

Quimioteràpia i teràpies dirigides

Els problemes cardiovasculars es poden presentar després d’alguns tipus de quimioteràpia.  La quimioteràpia actua principalment sobre les cèl·lules en divisió i, per això, és més activa sobre les tumorals que sobre les sanes. Per aquest mateix motiu, les cèl·lules sanes sobre les que té més efecte són les dels cabells, la pell, la sang i l’aparell digestiu, encara que pràcticament sempre de manera reversible. No obstant això, alguns tipus de quimioteràpia, com les anticiclines o el trastuzumab, poden afectar les cèl·lules del cor, sobretot si s’han de sobrepassar les dosis màximes recomanades.

Les cardiopaties més freqüents derivades de la quimioteràpia i les teràpies dirigides són les següents:

  • Insuficiència cardíaca: Dificultat perquè el cor bombegi correctament. D’aquesta manera, la sang oxigenada no pot arribar a totes les parts del cos de forma eficient.
  • Isquèmia: Disminució o detenció del reg sanguini en una zona determinada del cos que impedeix que l’oxigen arribi als teixits afectats.
  • Infart de miocardi: Obstrucció d’alguna de les artèries del cor que provoca l’infart.
  • Miocardiopatia: Afecció al múscul cardíac que impedeix el correcte bombeig del cor. Pot derivar en insuficiència cardíaca.
  • Arrítmia: Batecs irregulars.
  • Miopericarditis: Inflamació del múscul cardíac que redueix la capacitat de bombeig y produeix arrítmies.
  • Hipertensió: Pressió arterial alta.
  • Trombosi venosa: Coagulació de la sang a l’interior de las venes.

Quins símptomes tenen les malalties cardiovasculars?

Els símptomes dels problemes cardíacs són diversos i dependran del tipus d’alteració, però, en general, els següents símptomes poden indicar alguna alteració cardiovascular:

  • Molèsties o dolor al pit
  • Fatiga
  • Dificultat respiratòria
  • Marejos
  • Peus i/o mans inflades

Cas concret: càncer de mama

El càncer de mama és el càncer més freqüent entre les dones. Actualment, les dones diagnosticades amb càncer de mama en un estadi primerenc tenen una probabilitat molt alta de supervivència. Això fa que el propi càncer no sigui el principal factor que determini la seva qualitat de vida, sinó les possibles malalties cardiovasculars derivades del tractament.

Està demostrat que diversos fàrmacs contra el càncer de mama, com el trastuzumab o les antraciclines, poden actuar també sobre les cèl·lules sanes del cor. Les antraciclines, per exemple, tenen una incidència global d’insuficiència cardíaca simptomàtica de menys del 5%.

Com es poden prevenir els problemes cardíacs?

Per reduir el risc de patir problemes cardíacs, el més efectiu és portar un estil de vida saludable que comprengui els següents punts:

A més, és important que els metges facin un seguiment periòdic de la salut cardiovascular.

 

Referències

Plana JC. La quimioterapia y el corazón. Rev Esp Cardiol. 2011;64(5):409-415.

Gepac – Todo lo que empieza cuando termina el cáncer

Cancer.net – Problemas cardíacos

NIH – Problemas cardíacos: investigación de los efectos secundarios cardíacos de tratamientos del cáncer.

 

Després del càncer de pulmó: consideracions sobre la radioteràpia

Als últims anys, la supervivència del càncer de pulmó ha augmentat notablement. Per aquesta raó, actualment existeix més evidència que fa uns anys de possibles seqüeles del tractament tant a curt com a llarg termini.

Encara que no ha de descartar-se l’aparició de seqüeles tardanes després del tractament, la probabilitat que aquestes apareguin una cop superat el càncer de pulmó són baixes. Un exemple són les seqüeles després de la radioteràpia, on la probabilitat que un efecte secundari a llarg termini aparegui és de menys d’un 5%.

En aquest cas concret, s’ha pogut observar que la radioteràpia en càncer de pulmó (que es realitza a la zona toràcica) pot estar relacionada amb l’aparició d’algunes seqüeles determinades al cor i als pulmons, encara que aquestes no sempre tenen per què aparèixer.

Seqüeles al pulmó

La radiació en la zona pulmonar pot ocasionar efectes a curt i a llarg termini. A curt termini (menys de 6 mesos després de l’inici de la radioteràpia), la seqüela més comuna és la pneumonitis. Els símptomes que poden aparèixer són tos, dificultat respiratòria i febre baixa.

La principal seqüela a llarg termini és la fibrosi pulmonar, encara que la probabilitat de patir-la és molt baixa. Aquesta pot derivar-se de la inflamació típica de la pneumonitis, que causaria la fibrosi del teixit pulmonar. El mecanisme és el mateix que en un procés de cicatrització, però en aquest cas sense cap teixit que reparar. Els símptomes típics són tos seca no productiva, dolor en el pit, ofec o dificultat i fatiga.

Seqüeles al cor

Els efectes secundaris al cor han estat molt descrits en altres tipus de càncers, com el de mama, el d’esòfag, els limfomes de Hodgkin o els càncers en nens. No obstant això, en càncer de pulmó encara no hi ha disponible tanta evidència, per la qual cosa són necessaris més estudis que complementin la informació existent en l’actualitat.

La informació publicada fins a aquest moment documenta l’existència d’aquests problemes cardíacs tardans, encara que fan falta més estudis per a relacionar-los directament amb la radioteràpia, com sí s’ha comprovat en altres càncers que també irradien la zona toràcica.

Una revisió dels estudis publicats fins avui sobre el tema revela que moltes de les seqüeles cardíaques es van manifestar 2 anys després del tractament. Alguns dels problemes cardíacs que s’han observat en persones que han rebut radioteràpia per càncer de pulmó són els següents:

– Infarts supraventriculars i miocàrdics.
– Pericarditis: El pericardi és una doble membrana fibrosa que embolica el cor, protegint-lo dels òrgans que té al voltant. A la pericarditis, la membrana s’inflama i irrita. Això causa dolor agut al pit i deficiència cardíaca, perquè el cor ha de treballar més per a bombar. La gravetat d’aquesta afecció depèn del grau d’inflamació que es tingui.
– Vessament pericardíac: Es dóna quan hi ha una acumulació excessiva de líquid dins del pericardi. El líquid pot remetre de manera espontània, però també pot ser que s’hagi d’extreure de manera quirúrgica.

D’altra banda, s’han de tenir en compte determinats factors de risc, com la dosi de radiació al cor, l’historial de problemes cardíacs, si la persona és o ha estat fumadora, la lateralitat de tumor o la modalitat de tractament (s’ha vist que hi ha més risc cardíac si s’ha combinat la radioteràpia amb quimioteràpia).

Com es prevenen i es tracten aquestes seqüeles?

El més important a l’hora de tractar aquestes seqüeles, així com per a prevenir-les, són uns hàbits de vida saludable. Les persones que han superat un càncer de pulmó tenen el risc de sofrir algun d’aquests efectes tardans, però no vol dir que els vagin a tenir. Mantenir uns bons hàbits, tant abans del càncer com durant i després, minimitzarà aquest risc. Per tant, portar una dieta equilibrada, fer exercici regular (especialment cardiovascular) o no fumar, per exemple, són punts essencials.

En cas de considerar-ho necessari, el metge podria recomanar un tractament adequat per a aquestes seqüeles. En el cas de la fibrosi pulmonar, per exemple, es recomana, en primer lloc, portar un estil de vida saludable i vacunar-se contra determinats microorganismes per a la prevenció d’algunes infeccions en les vies respiratòries.

 

En resum, amb els avanços a la teràpia de càncer de pulmó s’ha descrit l’aparició de possibles seqüeles després del tractament una vegada superat el càncer, però les probabilitats que aquestes apareguin són molt baixes . Així i tot, portar uns hàbits de vida saludable és la millor opció per a ajudar a prevenir la seva aparició.

 

Referències

Cancer.net. Efectos secundarios de la radioterapia.

American Cancer Society. La vida después del tratamiento de cáncer de pulmón microcítico.

MayoClinic. Prednisona y otros corticoesteroides.

Huang Y, Zhang W, Yu F, Gao F. The Cellular and Molecular Mechanism of Radiation-Induced Lung Injury. Med Sd Monit. 2017;23:3446-3450.

Ming X, Feng Y, Yang C et al. Radiation-induced heart disease in lung cancer radiotherapy: A dosimetric Update. Medicine. 2016; 95:41.

Simone CB. Thoracic Radiation Normal Tissue Injury. Semin Radiat Oncol. 2017;27:370-377.

Giridhar P, Mallick S, Kishore-Rath G et al. Radiation Induced Lung Injury: Prediction, Assessement and Management. Asian Pac J Cancer Prev. 2015; 16(7):2613-2617.

Montero A, Hervás A, Morera R et al. Control de síntomas crónicos. Efectos secundarios del tratamiento con Radioterapia y Quimioterapia. Oncología. 2015; 28(3):147-156.

Grupo Español de Pacientes con Cáncer. Todo lo que empieza cuando “termina” el cáncer.

 

Problemes de visió: consells i recomanacions

Introducció

L’ull és un dels òrgans del nostre cos que ens permet percebre la realitat del nostre entorn a través d’imatges, que processa i envia al cervell. Per realitzar aquesta funció, el globus ocular està dotat d’un sistema òptic que s’assembla al d’una càmera fotogràfica. Gràcies a ell, la llum reflectida en els objectes penetra a través de la nostra còrnia, que és transparent, passa a través del cristal·lí i l’humor vitri, per arribar finalment a la retina, on es processen les imatges, que són enviades al cervell a través del nervi òptic.

La pupil·la s’encarrega de regular l’entrada de llum a l’interior de l’ull, mentre que el cristal·lí actua com una lent que permet enfocar els objectes, projectant les imatges sobre la retina. És essencial que totes les parts funcionin de manera correcta, per poder observar nítidament allò que ens envolta, però és freqüent que es presentin problemes oftalmològics de les quals les causes poden ser múltiples.

 

Figura 1: Parts de l’ull. Imatge adaptada a partir de:https://www.visiondirect.es/ojo-humano

Problemes oftalmològics derivats de tractaments oncològics

En ocasions, els tractaments contra el càncer poden provocar seqüeles i efectes secundaris a llarg termini, que es fan notar fins i tot un temps després d’haver conclòs el tractament i superat la malaltia. La majoria d’ells són lleus i transitoris, i els altres tenen solució a través de la seva detecció i tractament. Hi ha múltiples efectes tardans que poden aparèixer després d’un tractament oncològic, i depenen del tipus de tractament utilitzat, però varien d’una persona a una altra.

Quimioteràpia

 La quimioteràpia es basa en la utilització de fàrmacs per destruir les cèl·lules canceroses, però també pot afectar altres cèl·lules “sanes” i impedir-los realitzar correctament la seva funció. Concretament, a nivell oftalmològic, pot afectar diverses estructures oculars, podent causar:

  • Síndrome d’ull sec: Es produeix quan els ulls no són capaços de produir suficients llàgrimes per mantenir la superfície ocular prou humida, o aquestes llàgrimes no contenen totes les substàncies necessàries per a la correcta lubricació de l’ull. Especialment, les persones que s’han sotmès a tractaments oncològics poden patir una insuficient hidratació ocular, per la qual cosa es recomana l’ús d’algun tractament (sota supervisió mèdica) que l’afavoreixi.
  • Cataractes: El cristal·lí és una de les estructures que més es veu afectada per la quimioteràpia, ja que aquest tipus de fàrmacs poden produir la pèrdua de transparència d’aquesta estructura, com ara els corticosteroides. Afortunadament, es tracta d’una malaltia reversible mitjançant la seva extracció i substitució per una lent intraocular.
  • Afectacions de retina o nervi òptic: La retina és la zona del globus ocular on es transformen els estímuls de llum en impulsos nerviosos, i es tracta d’una àrea molt sensible al tractament. A més, la quimioteràpia pot causar augment de pressió ocular, el que pot arribar a danyar el nervi òptic i causar problemes de visió.

Radioteràpia

Quan s’aplica radioteràpia en el tractament de tumors de cap o coll, pot arribar a afectar les estructures oculars de forma inevitable, produint-diferents danys:

  • Conjuntivitis: Es caracteritza per una inflamació de la conjuntiva, una membrana que cobreix el globus ocular de forma parcial. Pot causar dolor ocular, sensació de cos estrany i visió borrosa.
  • Problemes cutanis a les parpelles: La radioteràpia pot produir sequedat a la pell de les parpelles i inflamació, arribant fins i tot a la caiguda de les pestanyes i el mal funcionament de la parpella.
  • Inflamacions a la còrnia: És una de les estructures oculars més sensibles a la radiació, per ser una de les més exposades. Es poden desencadenar úlceres, opacificació o necrosi.

Addicionalment, la radioteràpia pot produir cataractes, inflamació del nervi òptic (neuritis òptica), inflamacions i afectacions vasculars de la retina (retinitis, edema macular, etc).

Hormonoteràpia

Alguns tipus de càncer, com el càncer de mama, requereixen tractament a llarg termini amb hormones per reduir el seu risc de recurrència. En aquest tipus de tractaments existeix cert risc de desenvolupar problemes oculars, però solen ser lleus. El tamoxifè, un dels fàrmacs hormonals més coneguts, pot provocar cataractes, ulls plorosos i altres alteracions visuals.

Recomanacions per a les afeccions oculars després del càncer: consells per tractar alguns símptomes

Afortunadament, hi ha solucions eficaces en cas que aparegui algun problema de visió després del tractament del càncer. Davant els primers símptomes en els ulls o en la visió, és molt recomanable informar al teu metge i no utilitzar cap medicament i/o col·liri sense la seva supervisió.

Per a algunes afeccions lleus, com pot ser la síndrome de l’ull sec, es recomana parpellejar freqüentment, especialment si es passa molt temps al davant un monitor. A més, les lents de contacte poden contribuir a la sequedat ocular, per tant és preferible l’ús d’ulleres.

D’altra banda, per prevenir l’aparició de conjuntivitis o una altra infecció ocular, és recomanable evitar fregar-se els ulls, i en cas necessari, rentar-se les mans abans de fer-ho. En cas de problemes cutanis a les parpelles, pot ser eficaç l’ús de col·liris, o cremes oftalmològiques per calmar la inflamació. Addicionalment, es podria utilitzar una compresa tèbia per alleujar el possible dolor i eliminar la crosta si aparegués.

Si apareixen problemes més greus que dificultin la visió, com poden ser les cataractes, hi ha la possibilitat d’extreure el cristal·lí mitjançant una operació quirúrgica, per a col·locar un d’artificial i així solucionar el problema de visió. Aquesta decisió ha de ser consensuada amb el seu metge.

En definitiva, acudir ràpidament a un especialista davant els primers símptomes en la visió ajudarà a prevenir problemes més greus, especialment quan apareixen alguns dels següents:

  • Visió borrosa
  • Visió apagada on els colors no són tan brillants com de costum.
  • Visió d’halos al voltant de les llums
  • Visió boirosa
  • Visió menys clara del que és habitual
  • Pèrdua d’àrees de visió
  • Mals de cap

Importància de les revisions oftalmològiques després del tractament

 En el cas que s’hagi utilitzat un tractament amb efectes col·laterals oculars, com poden ser els descrits, s’haurien de realitzar controls oftalmològics periòdics, fins i tot després d’haver finalitzat el tractament. De cara a anticipar problemes oculars futurs, o tractar els ja existents, s’han de programar cites regulars (segons li indiqui el seu metge) amb un oftalmòleg.

 

Referències

Innova Ocular. El ojo humano.

Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM). Hormonoterapia o tratamiento hormonal.

Innova Ocular. El tratamiento contra el cáncer y efectos secundarios en la vista.

American Society of Clinical Oncology. Efectos secundarios a largo plazo del tratamiento del cáncer.

Vanesa Blázquez Sánchez. Efectos secundarios de la radioterapia a nivel ocular.

Chemocare. Eye problems.

Cancer Research UK. Your eyes and cancer drugs.

BreastCancer.org. Trastornos oculares y de la vista.

 

L’osteoporosi: una seqüela freqüent després del càncer

¿Què és l’osteoporosi?

L’osteoporosi es considera un problema important de salut a escala mundial, ja que s’estima que hi ha més de 200 milions de persones al món que la pateixen i que presenten un major risc de fractures.

 

El que succeeix en els casos d’osteoporosi no es que l’os estigui incorrectament calcificat, sinó que hi ha una densitat òssia menor a l’habitual, és a dir, hi ha menys quantitat d’os dins del mateix volum. En conseqüència, disminueix la resistència de l’os davant dels traumatismes o de la càrrega de pes, amb el conseqüent increment del risc d’aparició de fractures.

La osteoporosi: una possible seqüela del tractament oncològic

Les seqüeles fisiològiques formen part de les dificultats que poden aparèixer al completar el tractament d’un càncer i, en els últims anys, la detecció d’aquestes seqüeles en una fase tardana ha anat en augment.

 

Pel que fa a les seqüeles fisiològiques que poden afectar específicament als ossos, molts tractaments oncològics poden provocar efectes negatius sobre aquests teixits. Degut a això, les persones que han superat aquests tipus de tractament, en general, tenen un risc més alt de patir osteoporosi. A més, en alguns casos, el transcurs de la pròpia malaltia també pot esdevenir un factor de risc, ja que es poden haver presentat situacions d’immobilització i sedentarisme que poden desafavorir el correcte desenvolupament dels ossos. De la mateixa manera, l’edat també pot ser, per sí mateixa, un factor de risc.

 

Així doncs, la pèrdua òssia associada al càncer pot ser el resultat de múltiples factors interrelacionats i aquests factors poden incloure, tant els efectes directes de la malaltia, com els efectes de les teràpies utilitzades en el seu tractament. Dintre d’aquestes teràpies podríem trobar els corticoides; que sovint s’associen a la quimioteràpia contra alguns tumors, i els tractaments hormonals; que inhibeixen els estrògens o la testosterona i que s’administren a la majoria de malalts amb càncer de mama o de pròstata durant anys.

 

En conseqüència, la gestió òptima de la salut esquelètica s’ha convertit en una part cada cop més important de l’atenció prestada tant a les persones en tractament per un càncer com a les persones que l’han superat.

 

Signes i símptomes de pèrdua òssia

La pèrdua òssia no apareix d’un dia per l’altre. Amb freqüència, les persones no ho noten fins que manifesten una pèrdua de funcions o pateixen una fractura. Alguns dels símptomes que poden presentar les persones que presenten osteoporosi són:

 

  • Mal d’esquena; que amb freqüència pot ser causat per una fractura per comprensió o col·lapse d’una vèrtebra.
  • Pèrdua d’estatura al llarg del temps.
  • Postura encorbada o esquena superior corbada.
  • Articulacions doloroses o rigidesa.
  • Ossos que es fracturen fàcilment.

 

Diagnòstic de l’osteoporosi

Normalment, per fer el diagnòstic d’aquest problema de salut es realitza, en primer lloc, una visita per a identificar possibles factors de risc existents en la persona afectada. A continuació, per aconseguir una valoració més global, s’acostuma a completar el diagnòstic a partir d’una densitometria òssia i la determinació de vitamina D, calci i fòsfor en una anàlisi de sang, que caldrà anar re-avaluant aquests periòdicament durant el control evolutiu de la salut òssia.

 

Gestió de l’osteoporosi i el seu tractament

Així doncs, pot ser convenient afavorir el diagnòstic precoç de l’osteoporosi en els pacients amb antecedents oncològics amb l’objectiu d’adoptar les mesures preventives oportunes, ja que les millores marcades en la supervivència de molts càncers impliquen que les estratègies per limitar la pèrdua òssia i per reduir el risc de fractura s’hagin d’incorporar als plans de cura de molts dels pacients amb càncer.

 

Pel que fa al seu tractament, per a l’osteoporosi hi ha moltes teràpies que poden ser d’utilitat, si el metge les considera necessàries. Les més utilitzades són els bifosfonats (alendronat, risedronat i ibandronat), el zoledronat o el denosunab, generalment acompanyats de suplements i una dieta variada que contingui aliments rics en calci i vitamina D.

 

Prevenció de l’osteoporosi després del càncer

Per preveure l’osteoporosi i mirar de minvar l’afectació de l’os, pot ser adient intentar realitzar un exercici físic adequat de qualsevol tipus, com caminar una estona cada dia, fer gimnàstica de manteniment o fer natació; ja que son activitats que poden estimular la regeneració òssia. A més, cal destacar que aquests hàbits de vida poden ser saludables després del tractament d’un càncer, però també durant el tractament.

 

Com hem comentat, un altre aspecte que també pot ser recomanable per prevenir l’osteoporosi seria seguir una alimentació variada que asseguri una aportació suficient de calci i vitamina D. Així doncs, en ser els pacients oncològics persones predisposades a tenir osteoporosi, pot ser recomanable que segueixin una alimentació sempre variada i equilibrada, on s’hi incloguin els següents aliments: 

 

Referències

Drake MT. Osteoporosis and Cancer. Curr Osteoporos Rep. 2013 Sep; 11(3): 163–170. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3783531/

MD Anderson Cancer Center – Posibles efectos secundarios del tratamiento del cáncer.

Olmos Martínez JM, González Macías J. Osteoporosis tras la curación tumoral. Med Clin 2007;129:669-76. http://www.elsevier.es/es-revista-medicina-clinica-2-articulo-osteoporosis-tras-curacion-tumoral-13112094

ASCO Cancer.net –  Osteoporosis

Col·legi de Farmacèutics de Barcelona – Osteoporosi

TopDoctors – Osteoporosis: su relación con el cáncer, diagnóstico y tratamiento

 

El silenci de la menopausa precoç

Menopausa precoç induïda pel tractament del càncer

 

La menopausa esdevé quan els ovaris d’una dona deixen de produir òvuls. Generalment, això succeeix de forma natural al voltant dels 50 anys i com a resultat, el cos de la dona produeix menys estrogen i progesterona. En disminuir aquestes hormones, els períodes menstruals es tornen irregulars i, amb el temps, s’aturen.

 

Alguns tractaments del càncer poden generar la menopausa a una edat anterior a la prevista:

 

  • Cirurgia: l’extirpació d’ambdós ovaris provoca que la menopausa es presenti immediatament.

 

  • Quimioteràpia: alguns tipus de quimioteràpia poden danyar els ovaris i provocar que es presenti una menopausa primerenca. La menopausa pot presentar-se immediatament o mesos després del tractament. El risc de presentar menopausa precoç depèn del tipus i la quantitat del fàrmac quimioterapèutic que s’administri, així com l’edat de la dona, ja que com més jove sigui, més possibilitats hi ha de recuperar una funció ovàrica normal.

 

  • Radioteràpia: rebre radioteràpia a la zona pèlvica també pot danyar els ovaris. En alguns casos, els ovaris es poden curar i tornar a funcionar de nou. Però, si es reben grans dosis de radiació, el dany pot ser permanent.

 

  • Teràpia hormonal: aquests tractaments usats per a tractar càncers de mama poden provocar alteracions en els ovaris i portar a l’absència de menstruacions de forma transitòria (amenorrea) o permanent, induint en aquest cas la menopausa.

 

La menopausa precoç s’acompanya de canvis físics i emocionals que poden tenir conseqüències negatives en la qualitat de vida i en la salut en general.

 

 

Possibles efectes sobre la salut i com gestionar-los

 

El problema de patir una menopausa induïda per algun tractament és que, en produir-se abans d’hora, la dona no travessa el període d’adaptació on els símptomes són més lleus, sinó que els fogots, la sudoració, l’augment de pes, la sequedat vaginal, els canvis d’estat d’ànim, l’insomni i la pèrdua d’energia apareixen sense previ avís. Els nivells hormonals disminueixen en qüestió de dies o setmanes en comptes d’anys, d’aquesta manera els símptomes es presenten de manera més abrupta que en el cas d’una menopausa natural i gradual. A més, la menopausa precoç genera preocupació sobre els efectes a llarg termini que pot portar la manca d’estrogen durant anys, com l’osteoporosi o el risc de patir malalties cardiovasculars.

 

Hi ha maneres de gestionar els símptomes i viure més còmodament amb la menopausa. Els canvis d’estil de vida (dieta, deixar de fumar, fer exercici, tenir bons hàbits de son, suport emocional) poden ser tan importants i eficaços com els medicaments quan es tracta de sentir-se millor i viure bé.

 

Alguns medicaments que poden ajudar inclouen:

 

  • Teràpia hormonal: en alguns casos es poden receptar hormones femenines per ajudar amb els fogots i altres símptomes. Però, cal tenir en compte que les hormones comporten alguns riscos i s’ha de tenir en compte si s’han tingut certs tipus de càncer.

 

  • Estrogen vaginal: aquestes hormones es poden vendre com cremes i gels, és un tractament localitzat. Utilitzar petites quantitats d’estrogen en crema a l’interior i els voltants de la vagina pot alleujar la sequedat, si bé una mica d’estrogen arriba al torrent sanguini, sembla ser menys que el que arriba amb les teràpies de reemplaçament hormonal. Per això, si cap alternativa proveeix alleugeriment, l’estrogen vaginal pot ser una opció viable. Cal una recepta per adquirir aquests medicaments.

 

  • Antidepressius o altres medicaments: si no es prenen hormones, el metge podria receptar un altre tipus de medicament per alleujar els fogots, com certs antidepressius.

 

  • Lubricants o humectants: aquests productes poden ajudar a que les relacions sexuals siguin més còmodes si es presenta sequedat vaginal.

 

  • Medicaments per a la pèrdua òssia: algunes dones prenen medicaments per ajudar a reduir la pèrdua òssia després de la menopausa.

 

És segur rebre teràpia hormonal després d’haver passat per un càncer?

 

La teràpia hormonal per a la menopausa és un tractament que els metges poden recomanar per alleujar els símptomes comuns de la menopausa i, també, per prevenir canvis biològics a llarg termini, com la disminució de la massa òssia. Aquests canvis biològics són conseqüència de la reducció en els nivells de les hormones naturals (estrogen i progesterona) que succeeix en el cos de la dona durant i després de la menopausa.

 

Aquesta teràpia generalment comprèn el tractament amb estrogen sol; una combinació d’estrogen i progesterona; o estrogen i progestina, que és una hormona sintètica amb efectes similars als de la progesterona. Tot i ajudar a alleujar símptomes com els fogots i l’osteoporosi, els metges no recomanen aquest tractament per a la majoria de les dones, ja que podrien tenir un major risc de contraure determinades afeccions. Els riscos i els beneficis de la teràpia hormonal difereixen per a cada dona, per tant, el més convenient seria parlar amb un equip d’atenció mèdica per a resoldre cada cas en particular.

 

Referències

Associació Espanyola Contra el Càncer (aecc). Menopausia y cáncer de mama.

MedlinePlus (2016). Tratamiento para el cáncer – menopausia temprana.

Cancer.Net. Síntomas de la menopausia en las mujeres.

Breastcancer.org (2017). Cómo manejar los síntomas menopáusicos.

Instituto Nacional del Cáncer (NIH) (2011). Terapia hormonal para la menopausia y el cáncer.

Adolescents i joves que han afrontat un càncer

Adolescents i joves que han afrontat un càncer

L’adolescència és una etapa de canvis, dubtes i presa de decisions. També és un període de transició, en el que alguns aspectes passen a ser primordials, com ara l’amistat, la imatge corporal, l’autoestima, la independència i la xarxa social. En aquest moment tant important en el desenvolupament, en el que l’adolescent comença a tenir el seu espai i el gestiona de manera més autònoma, el diagnòstic de càncer suposa un fort impacte a nivell psicosocial.

 

Els resultats de les investigacions que examinen l’ajust psicosocial dels supervivents de càncer han estat molt variats. Diversos estudis han mostrat un increment del risc de patir trastorns psiquiàtrics i problemes acadèmics en adolescents supervivents de càncer.

 

Com és “tornar a la normalitat”? Possibles repercussions

El final del tractament és el principi d’una nova etapa i suposa la readaptació a una rutina diferent. Sorgeixen vivències angoixants provocades pel record de la malaltia, la por a una possible recaiguda, tant per part de l’adolescent com dels pares i el procés d’adaptació de nou a la rutina diària. A més, disminueix la percepció de suport mèdic i això pot provocar sentiments de soledat i vilnerabilitat davant el que passarà a partir d’ara.

 

També es pot fer present una preocupació per les conseqüències del tractament. A vegades queden seqüeles físiques, emocionals, socials o cognitives més o menys visibles i interrelacionades, que suposen un sentiment de pèrdua i requereixen un període d’adaptació per part de tots. Els principals problemes amb què es pot enfrontar un adolescent després de rebre tractament oncològic són:

 

 

. L’aparença física: en l’etapa de l’adolescència, l’aparença física comença a prendre una altra dimensió i pren més importància, sent un aspecte molt lligat a l’autoestima. Els tractaments poden suposar canvis físics, i el seu efecte pot tenir més o menys duració. Poden haver-hi canvis a tots nivells com ara: cicatrius, deteriorament de la pell, modificacions en la complexitat corporal, i el més evident a nivell visual: la pèrdua dels cabells. Tots aquests canvis són especialment difícils en una etapa de gran inestabilitat emocional, on la seva identitat no està ben establerta.

 

És important que l’adolescent tingui espais on expressar com se sent i tingui el recolzament del seu entorn, qui ha de recolzar-lo i no minimitzar els sentiments que apareixen en relació a la imatge física. També hi ha alguns recursos que poden ajudar, com ara dur un mocador, gorra o perruca (en el cas de la caiguda del cabell) mentre aquest torna a créixer.

 

. Retard en l’institut: el càncer és una malaltia de llarga durada i per tant suposa en molts casos, una desconnexió de la rutina acadèmica. Els infants i adolescents ingressats poden rebre suport en l’aula hospitalària del seu hospital de referència, sempre que ho vulguin, però moltes vegades necessiten un suport més exhaustiu per no perdre el nivell educatiu del seu grup classe.

Per tal de facilitar la tornada a les classes, és essencial poder-los oferir un pla de treball estructurat durant els ingressos i les estades a casa, així com mantenir el contacte amb l’institut i els seus companys/es i poder seguir, en la mesura del possible, treballant les matèries (sempre que l’adolescent se senti anímicament preparat). El suport d’entitats que ofereixen suport a nivell educatiu pot ajudar-los també a recuperar els hàbits d’estudi i el nivell escolar.

 

. Limitacions físiques: els joves que han estat tractats amb determinats medicaments poden tenir debilitat en les articulacions o en els músculs que els pot impedir a participar en algunes activitats. Alguns d’aquests aspectes poden ser efectes secundaris que aniran remetent o bé poden ser seqüeles que perduraran en el temps. Això pot conduir a sentiments de frustració en el jove, per això s’hauria d’intentar adaptar les activitats del grup, passant a fer activitats físiques lleugeres o de menys intensitat i informar bé al grup per tal que puguin comprendre la seva realitat.

 

. Possibles alteracions emocionals: en un estudi publicat a la revista Cancer, es va observar que els joves que han superat un càncer tenien més risc d’adquirir hàbits poc saludables. Els investigadors van determinar que, en comparació amb els que no tenien antecedents de càncer, les persones que havien tingut càncer quan eren adolescents o joves eren més propenses a l’actualitat a fumar, a ser obeses, a patir diferents malalties cròniques i a tenir una salut mental i física precària.

 

S’entén que la manca d’activitat física entre supervivents del càncer pot ser degut a limitacions físiques com a conseqüència del tractament del càncer i del mateix càncer. A més, els adolescents i adults joves supervivents de càncer eren més propensos que aquells que no tenien antecedents de càncer a estar aturats o a tenir dificultats per treballar i a declarar que no buscaven atenció mèdica per falta de recursos.

 

Una manera de millorar la salut dels adolescents i joves supervivents de càncer és que els proveïdors d’atenció mèdica dissenyin plans d’atenció individualitzada per aquestes persones. La comunitat mèdica oncològica hauria de doblar els seus esforços per educar el personal d’atenció primària sobre el seguiment que necessiten aquests pacients.

 

Orientació psicològica en adolescents i joves

Un aspecte important de la vida d’un adolescent és el sentiment de pertinença a un grup. Les relacions estretes entre amics són una font important de suport per als adolescents que han patit un càncer, ja que necessiten suport social per poder acceptar tots els canvis que la malaltia els pot haver causat.

 

És recomanable intentar buscar el suport dels estimats i amics:

 

  • Parlar amb persones de confiança sobre les possibles pors i inquietuds
  • Fer saber als altres quan se’n necessita alguna ajuda o suport
  • Dir als altres el que poden fer per ajudar

 

La psicooncologia és una àrea de la psicologia que s’ocupa d’atendre a les persones que estan o han estat afectades pel càncer i a les seves famílies. Estudia les relacions del comportament i estat de salut en cada fase de la malaltia, ajudant a afrontar l’impacte emocional que pot causar la malaltia per tal de millorar la qualitat de vida i minimitzar el sofriment. Aquestes intervencions estan indicades per reduir l’angoixa i el malestar psicològic relacionat amb el càncer durant l’adolescència, per tant, són una part fonamental del tractament multidisciplinari.

 

És important que, durant tota l’experiència amb el càncer, els joves tinguin l’oportunitat de seguir vivint una vida tan normal com sigui possible i participar en les moltes fites que es produeixen durant aquesta etapa de la vida. Si els equips mèdics mostren més flexibilitat i acostament a les necessitats dels adolescents, es pot recórrer un llarg camí en afavorir una relació de confiança més propera amb l’adolescent.

 

Un nombre creixent d’organitzacions atén les necessitats d’adolescents i joves amb càncer, oferint-los la possibilitat de donar resposta a les seves necessitats i motivacions relacionades amb la seva etapa vital, donant-los suport durant tot el seu procés durant la malaltia i posteriorment.

 

Algunes d’aquestes ajuden als joves a connectar-se amb gent de la seva edat que està passant per les mateixes adversitats, i també n’hi ha que ofereixen propostes de caràcter lúdic, suport a nivell educatiu i acadèmic, i orientació i suport psicològic. Les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, ofereixen varis serveis per a proporcionar aquest suport, buscant el benestar i la qualitat de la vida emocional i psicològica d’aquests i dels seus familiars.

 

Referències

Tai E et al. Health Status of Adolescent and Young Adult Cancer Survivors. Cancer. 2012 Oct 1; 118(19): 4884–4891.

Instituto Nacional del Cáncer (2012). Muchos adolescentes y adultos jóvenes supervivientes de cáncer tienen problemas crónicos de salud y conductas no saludables.

Comisión de psicología de la Federación Española de Padres de Niños con Cáncer. Intervención psicosocial en adolescentes con cáncer. Primera edición: Federación Española de Padres de Niños con Cáncer; 2009.

Bellver A et al. Adolescencia y cáncer. Psicooncología. 2015; 12(1): 141-156.