Canvis emocionals

Què passa després del càncer de mama?

Introducció

 

La superació del càncer de mama ha mostrat un progrés significatiu en les últimes dècades. Segons les estadístiques, les taxes de superació del càncer de mama a Espanya han augmentat notablement, oferint perspectives més positives i esperança a les dones afectades. A Espanya, s’estima que més del 80% de les dones diagnosticades amb càncer de mama aconsegueixen superar la malaltia i continuen amb una vida plena i saludable.

 

No obstant això, és important reconèixer que la vida després del càncer de mama pot presentar desafiaments importants, ja que les dones que han superat la malaltia poden tenir seqüeles físiques, emocionals, socials i laborals. Afortunadament, s’està treballant activament per abordar aquestes seqüeles i s’estan trobant solucions que permeten millorar la qualitat de vida de les dones que han superat la malaltia. Actualment, hi ha entitats i organitzacions compromeses a proporcionar suport i promoure les investigacions, aportant esperança en que cada vegada més dones puguin superar amb èxit els desafiaments que sorgeixen després del càncer.

 

Principals seqüeles físiques després d’un càncer de mama

 

Tal com s’ha esmentat anteriorment, és comú que apareguin una sèrie de seqüeles físiques després de superar el càncer de mama. A continuació, s’enumeren algunes de les principals seqüeles físiques que poden sorgir després del càncer de mama i es proporcionen algunes pautes per afrontar-les:

 

  • Cicatrius i canvis en l’aparença física: alguns procediments quirúrgics com les mastectomies poden deixar cicatrius visibles i provocar canvis en l’aparença física. És important tenir en compte que, malgrat que les mastectomies poden comportar seqüeles físiques i psicològiques molt dures, segueixen sent un tractament molt eficaç per a l’eliminació completa de les cèl·lules canceroses. Considerar opcions de reconstrucció mamària i buscar suport emocional pot ajudar a afrontar aquests canvis.

 

  • Pèrdua de massa muscular: d’altra banda, la cirurgia i els tractaments com la quimioteràpia també poden contribuir a la pèrdua de massa muscular. Mantenir un estil de vida actiu i saludable, realitzar exercicis de força i seguir una dieta equilibrada poden ajudar a contrarestar la pèrdua de massa muscular i promoure la recuperació física.

 

  • Limfedema i pèrdua de la funció del braç: el limfedema és una acumulació de líquid en els teixits, generalment al braç, que pot ocórrer després de l’extirpació dels ganglis limfàtics. La gestió adequada inclou l’ús de peces de compressió i exercicis específics. És molt recomanable seguir les precaucions per prevenir-lo i parar una atenció especial a l’extremitat afectada, consultant al metge si es presenta dolor, dificultats de moviment o inflamació.

 

  • Alteracions cutànies: a més dels edemes, com el limfedema o la retenció de líquids en altres parts del cos, alguns tractaments com la quimioteràpia i la radioteràpia també poden causar altres alteracions cutànies, com sequedat, picor, úlceres o cicatrius. Mantenir una bona rutina de cura de la pell, utilitzar productes suaus i protegir la pell del sol són algunes mesures per mantenir la salut de la pell.

 

  • Fatiga, debilitat i cansament: la fatiga és un dels efectes adversos més comuns del càncer i el seu tractament. És important escoltar i respectar les necessitats del cos, descansar prou, realitzar exercici físic lleuger, a més de seguir una dieta equilibrada.

 

  • Canvis en la salut òssia: alguns tractaments per al càncer de mama poden afectar la salut òssia, augmentant el risc d’osteoporosi. Mantenir una dieta equilibrada amb una aportació suficient de calci i vitamina D, així com realitzar exercici físic, pot ajudar a mantenir la salut òssia.

 

  • Menopausa precoç: alguns tractaments poden generar la menopausa a una edat anterior a la prevista, cosa que pot tenir conseqüències negatives en la qualitat de vida i en la salut en general. És important consultar un metge especialista per gestionar els símptomes de la menopausa i considerar opcions de teràpia hormonal o teràpies alternatives.

 

  • Deteriorament cognitiu: sovint, les persones que han patit càncer refereixen problemes per processar la informació o per recordar certs detalls o paraules. Alguns consells útils que es poden seguir són: anotar allò que sigui important recordar, repetir en veu alta noms i frases importants per facilitar la memorització i utilitzar regles mnemotècniques o pistes que ens ajudin a recordar.

 

Tornada a la feina

 

Gairebé la meitat de les dones diagnosticades de càncer de mama es troben en edat laboral. Després del càncer de mama, és possible que les seqüeles físiques que enfronten les dones afectin la seva capacitat per dur a terme la seva feina. Per exemple, la fatiga, el dolor crònic, el limfedema i el problemes cognitius poden dificultar certes tasques laborals i, per tant, dificultar el retorn al lloc de treball i/o requerir certes mesures d’adaptació.

 

És important reconèixer aquestes seqüeles per poder sol·licitar ajustaments raonables, en cas que siguin necessaris, quan es decideixi tornar a la feina. En funció de les seqüeles físiques, es poden requerir adaptacions al lloc de treball, com ara la instal·lació de rampes o elevadors, ajustaments ergonòmics per millorar la comoditat o l’assignació d’espais de treball accessibles. Algunes dones poden necessitar ajustaments de les tasques o responsabilitats, que poden incloure la redistribució de tasques, canvis en les demandes físiques o adaptacions a les expectatives de rendiment. D’altra banda, també pot ser necessària una major flexibilitat en el ritme de treball per gestionar la fatiga o altres seqüeles físiques, per exemple fent pauses regulars o adaptant els horaris a les necessitats individuals. Així mateix, la flexibilitat en els horaris també pot ser important per acomodar visites mèdiques o teràpies de seguiment.

 

Per tant, és important planificar la tornada a la feina, per exemple, tenir una reunió amb el responsable de l’empresa abans d’incorporar-se, de manera que es detallin el moment adequat per a la tornada, el règim de treball, horari, funcions, etc. En cas que sigui necessari canviar de feina, les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, ofereixen un servei d’orientació laboral gratuït que té l’objectiu d’acompanyar i donar suport a les persones que han patit un càncer i busquen feina adaptada a necessitats emocionals i físiques.

 

Seqüeles emocionals i canvis en les relacions socials

 

Les seqüeles físiques poden desencadenar, alhora, seqüeles emocionals que poden tenir un impacte significatiu en la salut emocional i en les relacions socials de les dones que han superat un càncer de mama. Algunes de les seqüeles emocionals més comuns després del càncer de mama són:

  • Ansietat i por: la por a una possible recaiguda, la incertesa sobre el futur i els canvis físics poden provocar preocupació constant i nerviosisme.
  • Depressió: la càrrega emocional de la malaltia, els desafiaments físics i els canvis en la vida quotidiana poden contribuir a sentiments de tristesa, desesperança i manca d’interès en les activitats que abans resultaven agradables.
  • Canvis en l’autoestima: les seqüeles físiques, com les cicatrius, la pèrdua de massa muscular o els canvis en la imatge corporal, també poden afectar l’autoestima de les dones, que poden experimentar una disminució de la confiança en si mateixes i una imatge corporal negativa.
  • Canvis en les relacions socials: algunes persones es poden sentir incompreses o experimentar dificultats per relacionar-se amb els altres a causa dels canvis físics o emocionals. A més, poden sorgir canvis en les dinàmiques familiars o de parella com a resultat de l’experiència del càncer.

Aquestes seqüeles emocionals poden tenir un impacte significatiu en la qualitat de vida de les dones que han superat la malaltia i, per això, és molt important abordar-les correctament. Demanar ajuda pot ser clau per poder disposar de les eines necessàries per fer front als desafiaments i avançar cap a una vida satisfactòria després del càncer de mama.


Recomanacions

A continuació, es presenten alguns consells pràctics i recomanacions que poden ser de gran ajuda per fer front als desafiaments que apareixen després d’haver superat un càncer de mama:

  • Suport mèdic i psicològic: mantingues una comunicació regular amb el teu equip mèdic i professionals de la salut; ells podran oferir-te informació específica sobre les seqüeles físiques i emocionals, a més d’ajudar-te a gestionar-les. Considera també la possibilitat de rebre teràpia psicològica o unir-te a grups de suport on puguis compartir les teves experiències i rebre el suport d’altres persones que han passat per situacions similars. Aquí trobaràs serveis d’orientació i suport psicològic. A més, practicar tècniques de relaxació com ara la meditació o mindfulness pot ser de gran ajuda per reduir l’estrès i promoure el benestar emocional.

 

  • Compartir l’experiència amb els teus éssers estimats: compartir les teves preocupacions i sentiments amb la teva família i amics propers et pot oferir un suport valuós. No tinguis por d’expressar les teves necessitats i demana ajuda quan la necessitis. La comprensió i el suport dels teus éssers estimats poden marcar una gran diferència en el teu procés de recuperació. Les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, ofereixen diferents recursos i serveis de suport que poden ser de gran ajuda tant pel pacient com per la família.

 

  • Educació sobre les seqüeles físiques: conèixer quins canvis poden ocórrer després del càncer t’ajudarà a gestionar millor les expectatives i a buscar opcions adequades. Pot ser de gran interès participar en programes educatius i grups de suport que t’ofereixin informació sobre el maneig de les seqüeles (prevenció del limfedema, assessorament nutricional i d’activitat física, etc.).

 

  • Rehabilitació física: si experimentes seqüeles físiques, com la pèrdua de massa muscular o limitacions en la mobilitat del braç, els programes de rehabilitació física et poden ajudar a recuperar la força, la flexibilitat i la funcionalitat. Les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, ofereixen un servei de rehabilitació per tractar les seqüeles dels tractaments, com per exemple rehabilitació per a laringectomitzats o drenatge limfàtic, i teràpies manuals com massatges o reflexoteràpia.

 

  • Mantenir un estil de vida saludable: adoptar hàbits saludables et pot ajudar a promoure el teu benestar general: millorar els nivells d’energia, enfortir el teu sistema immunològic i millorar l’estat d’ànim. Practicar exercici físic de manera regular (com ara exercicis de força, ioga o altres activitats esportives en grup) generalment és molt recomanable després del càncer. D’altra banda, també és important seguir una dieta equilibrada. Les entitats de la FECEC també ofereixen assessorament dietètic, a més d’altres tallers i activitats que poden ser de gran interès, com ara: reiki, sofrologia, xikung, risoteràpia, musicoteràpia, taller de respiració, confecció, etc.

 

  • Recomanacions en l’àmbit laboral: si has decidit tornar a la feina i creus que pots enfrontar-te a certes dificultats, comunica’t amb recursos humans o amb el teu responsable per a discutir possibles ajustaments. Explica’ls les teves necessitats i els reptes als quals et puguis enfrontar a causa de les seqüeles físiques o emocionals per decidir quines adaptacions pots necessitar. D’altra banda, en cas de ser necessari canviar de feina, aquí trobaràs un servei d’orientació laboral gratuït. Entre els recursos i serveis oferts per les entitats de la FECEC també trobaràs un servei d’assessorament legal, així com suport per resoldre dubtes administratius.

 

Podràs trobar aquestes recomanacions i més informació d’interès sobre la vida després del càncer als nostres webinars “Diàlegs després del càncer”.


Referències

La Vanguardia –   Las secuelas físicas derivadas del cáncer de mama.

SEOM – Las cifras del cáncer en España 2023

Secuelas del cáncer de mama: cómo superarlas

Cristina Roldán – Principales secuelas en el cáncer de mama

Cancer.net – Efectos secundarios a largo plazo del tratamiento del cáncer

Vivar CG. Impacto psicosocial del cáncer de mama en la etapa de largasupervivencia: propuesta de un plan de cuidados integralpara supervivientes. Aten Primaria. 2012;44(5):288-292

FECEC – Cicatrius després del càncer de pell: Hi ha remei?

FECEC – Més enllà de la mastectomia

FECEC – Micropigmentació, retornant el color a l’autoestima

FECEC – És recomanable fer exercicis de força després d’un càncer?

FECEC – El paper de la dieta en la recuperació

FECEC – Limfedema: què és i com prevenir-lo

FECEC – Retenció de líquids després del càncer: recomanacions i consells

FECEC – Canvis en la pell després del càncer, cal prendre precaucions especials?

FECEC –  L’osteoporosi: una seqüela freqüent després del càncer

FECEC – És recomanable fer exercici després del tractament?

FECEC – El silenci de la menopausa precoç

FECEC – És habitual tenir problemes de concentració i memòria després del tractament?

FECEC – Com preparar-se per a la tornada a la feina

FECEC – Suport i Serveis

FECEC – Por a la recaiguda: un dels aspectes emocionals més comuns

FECEC – Canvis en la imatge corporal, com millorar l’autoestima

FECEC – Canvis en les relacions socials: com reempendre el camí

FECEC – Mindfulness: connecta amb l’aquí i l’ara

FECEC – Gestió de l’estrès després del càncer

FECEC – Compartir l’experiència després del càncer

FECEC – Beneficis del ioga després del càncer

FECEC – Noves activitats esportives després del càncer de mama

Acompanyament després del càncer infantil

Cada any es diagnostiquen prop de 1.500 nous casos de menors amb càncer a Espanya. La leucèmia és el tipus de càncer més freqüent a la infància (27%), segons el Registre Espanyol de Tumors Infantils (RETI), i la taxa de supervivència a 5 anys dels nens entre 0 i 14 anys és del 81%, segons la Societat Espanyola d’Hematologia i Oncologia Pediàtriques (SEHOP).

 

Després de passar per un diagnòstic i tractament de càncer infantil, els nens solen sentir-se aclaparats per les emocions i tenir dificultats per a tornar a la rutina i a adaptar-se a la vida després del càncer. És un procés que sol tenir un impacte emocional i psicològic significatiu, que es dona en el moment del diagnòstic i el procés oncològic i, un cop acabat el tractament, també perdura. Aquest impacte afecta tant als nens que l’han patit com a les seves famílies.

 

Importància del suport emocional

 

Com a conseqüència del procés de la malaltia, es produeixen alteracions en el desenvolupament físic, cognitiu i emocional del nen que ha superat un càncer. El suport emocional és essencial per a aquests nens, ja que els ajuda a recuperar la confiança en si mateixos, a construir relacions positives i a desenvolupar habilitats per a fer front als reptes habituals que sorgeixen després d’aquest procés.

 

Un aspecte important del suport emocional és el suport familiar. Els pares i germans dels nens que han superat el càncer infantil són essencials a l’hora de proporcionar un ambient càlid i acollidor que els ajuda a sentir-se segurs i recolzats: la família és la principal font de suport social amb la qual compta el nen tant durant com després del càncer. Davant d’aquest repte, la família també necessita suport emocional i acompanyament durant tot el procés.

 

A més del suport familiar, el suport d’amics i companys també és fonamental per a la recuperació emocional dels nens, ja que tenir amics amb els qui puguin parlar i jugar els ajuda a sentir-se inclosos i connectats amb els altres. Durant el procés oncològic, la xarxa d’amistats del nen també es veu afectada. Per això, és important ajudar als amics perquè no tinguin por i sàpiguen com tornar a acostar-se al seu amic.

 

El suport emocional també ha de provenir de professionals de la salut mental. Els psicòlegs i altres especialistes ajuden els nens a identificar i expressar les seves emocions i a desenvolupar habilitats per a afrontar l’estrès i l’ansietat. El seu suport és essencial per a ajudar als nens, a la família i al seu entorn a tornar a la realitat després del tractament, els ajuden a reconstruir la seva vida després del càncer, orientant-los en la transició i ajudant-los a gestionar els reptes emocionals associats amb el càncer infantil i la seva recuperació.

 

Importància del seguiment mèdic

 

Els professionals sanitaris tenen un paper molt important en el seguiment d’un nen que ha superat un càncer. Després del tractament, és important que els pares mantinguin el seguiment regular del seu fill. El seguiment mèdic a llarg termini és important per a detectar una possible recurrència del càncer, avaluar els efectes secundaris del tractament, el creixement i desenvolupament del nen, i oferir orientació i suport.

 

Tornar a l’escola

 

El diagnòstic i tractament contra el càncer d’un nen interromp les rutines normals a l’escola. Molts nens poden continuar amb els seus estudis escolars durant el tractament, gràcies a professors que brinden educació i suport als estudiants, tant a l’hospital com en les seves llars, i tornar a l’escola a temps complet després d’un càncer.

 

Tornar a l’escola és una prioritat, perquè proporciona al nen un sentit de quotidianitat, a més de formar una part important en el seu desenvolupament social i acadèmic. Alguns nens mostren entusiasme per tornar a l’escola, mentre que per a uns altres el retorn pot generar-los ansietat o alterar-los.

 

Per a que el nen tingui una bona integració en la classe és essencial el paper de la comunitat escolar, de la família i, per descomptat, del nen. Perquè aquesta tornada a l’escola sigui el més suportable possible és molt important:

 

  • Una comunicació oberta amb la comunitat escolar sobre el tipus de càncer que el nen va tenir, el tractament que va rebre i qualsevol efecte secundari que pugui tenir. D’aquesta manera s’assegurarà que la tornada a l’escola es fa de forma adaptada a la realitat que té el nen.
  • La planificació d’adaptacions escolars en funció de les necessitats del nen, com la reducció de la càrrega acadèmica, l’assignació d’un tutor, l’extensió dels terminis per a les tasques i els exàmens, la programació de sessions de tutoria individualitzada, etc.
  • La comunicació amb el metge sobre qualsevol canvi en la salut del nen durant l’escola. També és important informar el col·legi sobre el pla de seguiment mèdic del nen després del càncer.
  • Acompanyament de la comunitat educativa: és important que els professors, monitors de menjador i la classe de l’alumne estiguin informats i sensibilitzats sobre el càncer infantil i l’impacte que tindrà en el col·legi. La comunitat educativa pot fomentar la inclusió mitjançant la promoció d’activitats que involucrin a tots els estudiants, per a així evitar l’estigma o la discriminació, entre altres opcions.

 

 

En general, el seguiment d’un nen que ha superat un càncer en el col·legi és una col·laboració entre els pares o cuidadors, el personal de l’escola i els professionals d’atenció psicosocial que atenen al nen. Treballant junts, asseguraran que el nen tingui el suport i l’atenció necessaris per a tenir una reincorporació adequada a l’escola.

 

Recomanacions per a pares i cuidadors

 

Els pares i cuidadors d’un nen que ha superat un càncer s’enfronten a situacions complexes i úniques durant tot el tractament de la malaltia, ocasionant-los un gran impacte a nivell emocional que interfereix en la qualitat de vida i augmenta la seva càrrega en tots els àmbits.

Són molts els pares que en aquest període descriuen una sensació d’amenaça a la seva vida que pot persistir al llarg del temps. És l’anomenada síndrome de Damocles, la por al fet que la malaltia pugui reaparèixer o al fet que el tumor no hagi respost eficaçment al tractament. Encara que aquest temor sol dissipar-se gradualment al llarg del temps, pot reactivar-se en determinats moments. Seguir endavant no és fàcil, però la vida familiar continua, adaptada a la nova realitat.

La família té un paper clau en tractar de tornar a “normalitzar” la vida del seu fill després del càncer. Algunes de les accions que poden dur a terme són:

  • Promoure la participació en activitats extraescolars. Els pares poden animar al seu fill a participar en activitats que li agradin, com a esports o art, per a ajudar a millorar la seva autoestima i fomentar el seu desenvolupament social.
  • Adaptar les activitats familiars, prioritzar el que realment és important.
  • Establir unes certes normes que s’assemblin el més possible a la rutina anterior. És necessari conjugar la flexibilitat amb la disciplina, ja que la falta de control sol confondre al nen.
  • Participar en els grups d’ajuda mútua, tant el nen com la seva família, per a conèixer i compartir la seva experiència amb altres persones que visquin la seva mateixa situació.

 

Recursos i organitzacions de suport

 

Molts dels centres que tracten el càncer infantil ofereixen programes perquè nous pacients i les seves famílies coneguin a uns altres que han finalitzat el tractament. Això els dona una idea del que poden esperar durant i després del tractament.

 

Els nens que han superat un càncer infantil també solen beneficiar-se de grups de suport, en els quals poden conèixer a altres nens que han passat per experiències similars i compartir les seves experiències i preocupacions. També existeixen associacions que ofereixen atenció psicosocial integral als nens que han superat un càncer i al seu entorn. Alguns dels recursos que ofereixen són:

 

  • Guies per a docents, com els de l’associació AFANOC i la Federació Espanyola de Pares de Nens amb càncer.
  • Programes i activitats d’oci per a nens i adolescents que han superat un càncer, com els que ofereix la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia.
  • Xerrades de sensibilització en els centres educatius.
  • Atenció psicoemocional a famílies, per exemple, de l’associació AFANOC.
  • Serveis d’orientació amb informació sobre els recursos disponibles segons l’etapa (diagnòstic, tractament i postractament), la persona a la qual va dirigida l’ajuda (pacient, mare/pare o germans) i lloc de residència, com els de les entitats de la FECEC o la plataforma “Mi peque tiene cáncer”.

 

Referencias

 

Registro Español de Tumores Infantiles – Cáncer Infantil en España

Federación Española de Padres con niños con cáncer – Alumnado con cáncer

NIH – El cáncer en los niños y adolescentes.

St. Jude Children’s Research Hospital – Psicología y servicios de salud mental

Cancer.net – Control de los efectos tardíos del cáncer infantil

Cancer.net – Osteosarcoma en la infancia y la adolescencia: Atención de seguimiento

American Cancer Society – Vida después del diagnóstico de la leucemia infantil

American Cancer Society – Regreso a la escuela tras el tratamiento contra el cáncer

Consejo General de la Psicología de España – La vuelta al cole de un alumno que ha superado un cáncer, guía para docentes de la OMS

AECC – Guía de apoyo para padres

FECEC – Es l’hora de tornar a l’escola: consells pràctics per la reincorporació

FECEC – Adolescents i joves que han afrontat un càncer

Associació AFANOC

Fundació d’Oncología Infantil Enriqueta Villavecchia

 

La sexualitat després del càncer

Conseqüències en la sexualitat: És una cosa comú?

El càncer i el seu tractament poden afectar tant la sexualitat com a la funcionalitat sexual. Un alt percentatge de persones pateixen algun tipus de disfunció o alteració sexual després de superar el càncer i, tot i ser un problema bastant comú que afecta de manera directa al dia a dia i a la qualitat de vida, el desconeixement al voltant d’aquest tema i el pudor que produeix parlar del mateix fa que pugui passar desapercebut.

La sexualitat és un aspecte molt personal de cada persona, i pot resultar molt complicat parlar-ne obertament fins i tot amb la parella o els professionals mèdics.

Les alteracions o seqüeles poden donar-se tant a nivell físic (de vegades directament relacionades amb la malaltia o amb els tractaments utilitzats) com a nivell emocional, sent el més aconsellable, en ambdós casos, recórrer a ajuda professional.

 

El desig sexual

El cicle de resposta sexual humana es divideix en les fases de desig, excitació i orgasme. El desig sexual és l’emoció, l’impuls o la força que mou a algú a buscar una trobada íntima amb altres persones. Ens motiva a relacionar-nos, a compartir intimitat, a mantenir relacions afectives i sexuals.

El desig, sovint, és la disponibilitat d’iniciar una trobada sexual, però no sempre és així. Freqüentment va associat a l’apetència per intercanvis eròtics diferents a una relació coital com carícies sexuals o trobades sensuals sense penetració.

 

 

Més enllà del dur procés que és la recuperació física en si, l’angoixa o la tristesa poden afectar l’estat d’ànim, i quan aquest no és bo, és molt probable que hi hagi falta de desig sexual.

D’altra banda, quan les persones experimenten dolor o malestar a causa de la malaltia, per exemple, a causa dels efectes de la quimioteràpia o la radioteràpia, és normal que no tinguin desig sexual i és molt important que ningú se senti pressionat a mantenir cap tipus de relació sexual si experimenta dolor o malestar. És important que es tingui cura d’aquest punt, ja que és el primer que s’ha de tenir en compte: el desig o ganes de sexualitat de la persona que ha superat la teràpia oncològica.

En el cas particular dels homes, la teràpia hormonal masculina pot fer que disminueixin els nivells de testosterona, i amb això, la libido o desig sexual. D’altra banda, tractaments de suport com els opioides (morfina, fentanil) o alguns antidepressius també poden provocar pèrdua de desig sexual.

 

Possibles disfuncions sexuals com a conseqüència del tractament oncològic

Els efectes secundaris o alteracions que produeixen els diferents tractaments solen remetre en finalitzar la teràpia però, de vegades, part de la toxicitat pot persistir un temps. En el cas de les disfuncions sexuals, poden perllongar-se durant els primers dos anys un cop superada la malaltia i, en alguns casos, també durant més temps.

Així doncs, la quimioteràpia, la radioteràpia, la teràpia hormonal, la cirurgia i fins i tot certs tractaments de suport poden causar efectes no desitjables sobre la vida sexual de les persones. En les dones, poden provocar sequedat vaginal, disparèunia (dolor durant la penetració), menopausa precoç o dificultat per arribar a l’orgasme. En el cas dels homes, la principal seqüela o efecte secundari pot ser la disfunció erèctil.

La teràpia endocrina en dones pot derivar en símptomes com sufocacions, sequedat vaginal, disparèunia, major prevalença d’infeccions urinàries, o períodes menstruals irregulars o absents.

La cirurgia per càncers ginecològics pot causar canvis físics que poden afectar la forma en què veiem el nostre cos i això també pot tenir un efecte gens menyspreable sobre la sexualitat. En el cas dels homes, a més, una cirurgia de penis, recte, pròstata o testicles pot alterar el sistema nerviós, afectant la capacitat d’aconseguir i mantenir una erecció.

 

Quins tractaments i mesures terapèutiques existeixen per combatre aquestes disfuncionalitats?

Afortunadament, tot i que el fet que aquests efectes secundaris es perllonguin després de la teràpia sigui una possibilitat, hi ha diverses aproximacions terapèutiques que el metge ens pot prescriure si així ho creu aconsellable, que permeten recuperar o mitigar les alteracions sobre la sexualitat.

En el cas dels homes, el problema més freqüent és la disfunció erèctil, per la qual hi ha diferents opcions de tractament. L’opció més còmoda és el tractament farmacològic d’administració oral.

Els fàrmacs emprats són inhibidors de la fosfodiesterasa-5; com el sildenafil, el tadalafil o el vardenafil, o els medicaments injectables; que augmenten el flux de sang a la zona, mantenint l’erecció. Existeixen també altres opcions com la utilització de bombes de buit o implantació de pròtesi. Tots aquests fàrmacs i intervencions han de venir sota prescripció i aprovació mèdica.

En les dones, els problemes més comuns són les alteracions vulvovaginals com la sequedat vaginal, la pruïja, les infeccions urinàries repetitives o la disparèunia. Els estrògens tòpics (en cremes, pastilles o anells vaginals) són el tractament més comú, encara que la seva indicació pot estar contraindicada en funció de si el càncer tractat era o no hormonodepenent. El mateix passa amb les teràpies hormonals substitutives que es poden prescriure per atenuar la pèrdua de desig sexual. Per això, en ambdós casos, també és necessària la intervenció del metge per valorar l’inici i seguiment d’aquestes teràpies.

Per a la sequedat vaginal, també hi ha diferents gels, cremes i productes hidratants que ajuden a lubricar. En aquests casos, aquests productes no contenen hormones, i per tant, no vindrien restringits en funció de la tipologia de càncer que s’hagi superat.

Per als casos de disparèunia o dolor vaginal, si aquest està provocat per l’estenosi o falta d’elasticitat, hi ha, d’una banda, dilatadors vaginals, i de l’altra, la realització d’exercicis de sòl pèlvic que afavoreixen la relaxació i enfortiment dels músculs vaginals.

 

Aspectes psicològics i vida sexual: com abordem el problema?

Moltes vegades, l’origen dels trastorns sexuals pot estar relacionat amb aspectes psicològics o emocionals, o bé, aquests poden tenir un paper important a l’hora d’afrontar aquest aspecte en la recuperació. Així doncs, després de finalitzar el tractament, poden sorgir preocupacions relacionades amb l’aspecte físic, un baix estat d’ànim, una baixa autoestima o ansietat, que són aspectes que poden impedir reprendre o mantenir la vida sexual.

En les relacions de parella, el procés d’adaptació pot afectar tots dos membres de manera paral·lela. Moltes vegades, fruit de la contenció emocional patida durant la malaltia, poden quedar interioritzats sentiments anteriors a la finalització del tractament; sentiments que són necessaris d’expressar i treure a la superfície. És per això, que la comunicació és part fonamental en aquest procés.

És possible que la persona que ha superat la malaltia sobrevalori les expectatives de la seva parella, i conèixer la seva perspectiva real ajudarà a reduir l’existència d’una possible pressió autoimposada. Parlar dels dubtes i les pors, o de qualsevol altra qüestió, evitarà malentesos i ajudarà a apropar posicions.

Els trastorns sexuals d’origen psicològic més freqüents en homes són la disfunció erèctil i l’ejaculació precoç. En el cas de les dones, la disminució del desig sexual, la por al dolor i les dificultats per arribar a l’orgasme, poden aparèixer com a trastorns comuns un cop superat el càncer, i en molts casos, també poden tenir un origen psicològic.

És important recalcar que la sexualitat és molt més que sexe, és una part important en la vida de les persones, és afecte i és plaer. L’aparició i la persistència d’alguns impediments relacionats amb la sexualitat després de superar un tractament oncològic poden ocórrer tant en homes com en dones.

No obstant això, també hi ha un ampli ventall de teràpies i metodologies que poden ajudar a superar aquests obstacles i, per trobar les més adequades, el més recomanable és demanar ajuda i assessorament als professionals mèdics pertinents per abordar aquests inconvenients de manera beneficiosa. Moltes de les entitats que proporcionen orientació i suport psicològic a les persones que han superat el càncer també ofereixen els seus serveis de sexologia i teràpia de parella, i poden ajudar a intervenir en aquestes situacions.

 

Referències

Gepac – Todo lo que empieza cuando termina el cáncer

Cancer.org – Como el cáncer afecta la sexualidad

Cancer.gov – Efectos secundarios; sexualidad

Cancer.net – Sexualidad y tratamiento contra el cáncer

Livestrong.org – Sexualidad femenina tras el cáncer (inglés)

Cancer.ca – Sexualidad y cáncer

Quan el càncer desapareix i les emocions es desperten

Sovint, els valors de cada persona afecten la seva manera de pensar i de fer front a una malaltia com el càncer. Per exemple, algunes persones senten que han de ser fortes i protegir els seus amics i familiars. D’altres, busquen suport i recorren a éssers estimats o altres persones que hagin superat un càncer. N’hi ha que es recolzen en la seva fe perquè els ajudi a vèncer-lo.

 

Una gran part de les persones que han passat per un càncer prefereixen apreciar més la vida i sobretot haver experimentat un augment de l’estima envers a ells mateixos. Aquestes conclusions formen part del que s’anomena creixement personal i ofereix un nou sentit a la vida que fins ara mai s’havia presentat. És també el resultat del creixement posttraumàtic.

 

Aquest creixement posttraumàtic suposa un canvi en els processos cognitius de la persona i, per tant, de la seva manera de percebre la realitat. Es descriuen com:

 

  • Canvis en un mateix: major sentiment de fortalesa, augment de l’autoestima i major capacitat per a afrontar-se a possibles futures dificultats. No obstant, poden coexistir amb un sentiment de vulnerabilitat pel fet de pensar que la malaltia pot reaparèixer en qualsevol moment.

 

  • Canvis en les relacions interpersonals: es veuen enfortides les relacions amb els altres i és habitual que la família estigui més unida que abans de l’experiència. Pot ser que també hagi  augmentat la necessitat de compartir els fets experimentats i la de demanar ajuda i, per tant, s’hagi desenvolupat la capacitat de recerca de suport social.

 

  • Canvis en l’espiritualitat i en la filosofia de vida: això es fa palès en una major valoració del que es té, un canvi de prioritats (separant el que és important del que és secundari) i una major apreciació dels detalls.

 

És important ressaltar que el creixement posttraumàtic no es dona en tots els casos, i quan es dona, es pot manifestar de maneres diferents i sense temps establerts d’aparició. En canvi, aquest és depenent del procés personal de cadascú, de l’espiritualitat, el suport social, l’extraversió, l’optimisme, i la capacitat d’acceptar gradualment allò que es viu.

 

També és molt important comprendre que el malestar i el creixement posttraumàtic no són incompatibles, sinó que d’alguna manera estan fortament lligats. De fet, moltes persones que manifesten aquest creixement continuen tenint emocions com la tristesa, la ira i la por per la inseguretat d’una recidiva.

 

Com identificar i distingir el diferents tipus d’emocions

 

Totes les emocions retroalimenten el creixement personal i formen part de la coexistència natural durant el procés de transformació i adaptació:

 

  • Tristesa: moltes persones amb càncer i després d’aquest se senten tristes. Es té la sensació d’haver perdut la salut i la vida d’abans d’assabentar-se de la malaltia. Cal tenir en compte que és una resposta normal davant de qualsevol malaltia greu. És possible que porti temps superar i acceptar tots els canvis succeïts. A nivell fisiològic, la tristesa sol anar acompanyada de cansament i poques ganes de menjar. Per algunes persones, aquests sentiments desapareixen o disminueixen amb el temps. Per altres, aquestes emocions poden intensificar-se. Si els sentiments dolorosos no milloren i s’interposen en la vida quotidiana, poden arribar a desenvolupar una depressió.

 

  • Ràbia: les persones que han hagut d’afrontar un càncer sovint també senten ira, ràbia o enuig per la impotència generada davant d’un esdeveniment imprevisible. Són freqüents els tipus de preguntes retòriques de l’estil “Per què a mi?”, “Què he fet per merèixer això?”. És probable que també se senti ressentiment amb els seus proveïdors d’assistència mèdica, els seus amics i els seus éssers estimats. L’enuig, sovint, s’origina de sentiments més difícils de mostrar, com ara la por, el pànic, la frustració o l’ansietat. Hi ha una tendència generalitzada a nivell social d’amagar l’enuig però, de fet, aquest pot ser útil atès que pot generar motivació per actuar.

 

  • Estrès/ansietat: tant durant el tractament com després d’aquest, és normal tenir estrès i ansietat a causa de tots els canvis i novetats pels quals s’està passant. L’ansietat s’origina al tenir preocupacions que sobrepassen els límits d’un mateix, a la incapacitat per relaxar-se i a la tensió que es pateix. L’estrès és un estat de nerviosisme molt alt i que pot impedir que el cos s’acabi de recuperar de la manera en què ho hauria de fer.

 

Què puc fer per gestionar-les?

 

La gent s’adona que quan expressa sentiments forts com l’enuig o la tristesa, té més possibilitat de canalitzar-los. Algunes persones ordenen els seus sentiments parlant i compartint l’experiència amb amics o familiars, amb altres persones que han superat un càncer, un grup de suport o un conseller.

 

  • Ser proactiu: tractar de centrar l’esforç i l’atenció en aquelles coses que estan a l’abast d’un mateix, intentant utilitzar l’energia d’un mateix per centrar-se en el benestar i en el que es pot fer per mantenir-se amb la millor salut possible. En alguns casos, sortir de casa i fer alguna activitat pot ajudar a enfocar-se en altres coses, més enllà del càncer patit i de les preocupacions que causa aquesta situació. L’exercici, el ioga i estirar poden ajudar també.

 

  • No tractar d’aparentar tenir entusiasme si no se’n té, és a dir, ser sincer amb un mateix i acceptar tots els tipus d’emocions en diferents moments. Freqüentment la gent de l’entorn dona missatges i ànims expressant  “la importància de ser positiu”. Cal remarcar que demanar i/o exigir una actitud positiva acostuma a suposar una gran càrrega addicional per la persona malalta (i/o pel seu familiar o cuidador), pot no resultar empàtica en no permetre precisament l’expressió d’aquelles emocions i/o sentiments socialment no tan acceptats com l’enuig o la tristor, però alhora tan necessaris de ser canalitzats i compartits.

 

  • Trobar formes per alliberar la tensió: diferents tècniques de relaxació o distensió poden ajudar a reduir l’estrès, com l’atenció plena o mindfulness que consisteix en una teràpia científicament validada  en la qual  la persona aprèn a centrar la seva atenció en l’aquí i l’ara, sense jutjar el moment, ni deixar-se portar pels pensaments i les emocions del moment, la qual cosa produeix una regulació fisiològica de l’excés d’activació emocional. L’objectiu és facilitar les eines necessàries per tal d’ajudar a reconèixer els estats d’ànim  que resulten més difícils de gestionar, que inicialment són adaptatius però que poden conduir a emocions i sentiments que no ajuden a adaptar-se en el dia a dia. Aquests tipus de pràctiques poden ajudar a analitzar-los, i a reconduir-se cap a l’espai de pau interior.

 

  • Expressió de l’afecte:  per a les persones més extravertides, parlar sobre els fets viscuts amb altres persones, no evitar parlar sobre el tema que ens preocupa i escriure-ho en un diari té efectes beneficiosos en l’estat d’ànim. Inclús el temps invertit en l’expressió de l’afecte s’associa positivament amb el creixement posttraumàtic, sempre i quan estigui en consonància amb la personalitat base de cada persona.

 

Referències

Generalitat de Catalunya. Les emocions.

Instituto Nacional del Cáncer. Los sentimientos y el cáncer.

American Cancer Society. El cáncer y los efectos emocionales.

Mayo Clinic (2014). Sobrevivientes de cáncer: cómo manejar tus emociones después del tratamiento de cáncer.

Adolescents i joves que han afrontat un càncer

Adolescents i joves que han afrontat un càncer

L’adolescència és una etapa de canvis, dubtes i presa de decisions. També és un període de transició, en el que alguns aspectes passen a ser primordials, com ara l’amistat, la imatge corporal, l’autoestima, la independència i la xarxa social. En aquest moment tant important en el desenvolupament, en el que l’adolescent comença a tenir el seu espai i el gestiona de manera més autònoma, el diagnòstic de càncer suposa un fort impacte a nivell psicosocial.

 

Els resultats de les investigacions que examinen l’ajust psicosocial dels supervivents de càncer han estat molt variats. Diversos estudis han mostrat un increment del risc de patir trastorns psiquiàtrics i problemes acadèmics en adolescents supervivents de càncer.

 

Com és “tornar a la normalitat”? Possibles repercussions

El final del tractament és el principi d’una nova etapa i suposa la readaptació a una rutina diferent. Sorgeixen vivències angoixants provocades pel record de la malaltia, la por a una possible recaiguda, tant per part de l’adolescent com dels pares i el procés d’adaptació de nou a la rutina diària. A més, disminueix la percepció de suport mèdic i això pot provocar sentiments de soledat i vilnerabilitat davant el que passarà a partir d’ara.

 

També es pot fer present una preocupació per les conseqüències del tractament. A vegades queden seqüeles físiques, emocionals, socials o cognitives més o menys visibles i interrelacionades, que suposen un sentiment de pèrdua i requereixen un període d’adaptació per part de tots. Els principals problemes amb què es pot enfrontar un adolescent després de rebre tractament oncològic són:

 

 

. L’aparença física: en l’etapa de l’adolescència, l’aparença física comença a prendre una altra dimensió i pren més importància, sent un aspecte molt lligat a l’autoestima. Els tractaments poden suposar canvis físics, i el seu efecte pot tenir més o menys duració. Poden haver-hi canvis a tots nivells com ara: cicatrius, deteriorament de la pell, modificacions en la complexitat corporal, i el més evident a nivell visual: la pèrdua dels cabells. Tots aquests canvis són especialment difícils en una etapa de gran inestabilitat emocional, on la seva identitat no està ben establerta.

 

És important que l’adolescent tingui espais on expressar com se sent i tingui el recolzament del seu entorn, qui ha de recolzar-lo i no minimitzar els sentiments que apareixen en relació a la imatge física. També hi ha alguns recursos que poden ajudar, com ara dur un mocador, gorra o perruca (en el cas de la caiguda del cabell) mentre aquest torna a créixer.

 

. Retard en l’institut: el càncer és una malaltia de llarga durada i per tant suposa en molts casos, una desconnexió de la rutina acadèmica. Els infants i adolescents ingressats poden rebre suport en l’aula hospitalària del seu hospital de referència, sempre que ho vulguin, però moltes vegades necessiten un suport més exhaustiu per no perdre el nivell educatiu del seu grup classe.

Per tal de facilitar la tornada a les classes, és essencial poder-los oferir un pla de treball estructurat durant els ingressos i les estades a casa, així com mantenir el contacte amb l’institut i els seus companys/es i poder seguir, en la mesura del possible, treballant les matèries (sempre que l’adolescent se senti anímicament preparat). El suport d’entitats que ofereixen suport a nivell educatiu pot ajudar-los també a recuperar els hàbits d’estudi i el nivell escolar.

 

. Limitacions físiques: els joves que han estat tractats amb determinats medicaments poden tenir debilitat en les articulacions o en els músculs que els pot impedir a participar en algunes activitats. Alguns d’aquests aspectes poden ser efectes secundaris que aniran remetent o bé poden ser seqüeles que perduraran en el temps. Això pot conduir a sentiments de frustració en el jove, per això s’hauria d’intentar adaptar les activitats del grup, passant a fer activitats físiques lleugeres o de menys intensitat i informar bé al grup per tal que puguin comprendre la seva realitat.

 

. Possibles alteracions emocionals: en un estudi publicat a la revista Cancer, es va observar que els joves que han superat un càncer tenien més risc d’adquirir hàbits poc saludables. Els investigadors van determinar que, en comparació amb els que no tenien antecedents de càncer, les persones que havien tingut càncer quan eren adolescents o joves eren més propenses a l’actualitat a fumar, a ser obeses, a patir diferents malalties cròniques i a tenir una salut mental i física precària.

 

S’entén que la manca d’activitat física entre supervivents del càncer pot ser degut a limitacions físiques com a conseqüència del tractament del càncer i del mateix càncer. A més, els adolescents i adults joves supervivents de càncer eren més propensos que aquells que no tenien antecedents de càncer a estar aturats o a tenir dificultats per treballar i a declarar que no buscaven atenció mèdica per falta de recursos.

 

Una manera de millorar la salut dels adolescents i joves supervivents de càncer és que els proveïdors d’atenció mèdica dissenyin plans d’atenció individualitzada per aquestes persones. La comunitat mèdica oncològica hauria de doblar els seus esforços per educar el personal d’atenció primària sobre el seguiment que necessiten aquests pacients.

 

Orientació psicològica en adolescents i joves

Un aspecte important de la vida d’un adolescent és el sentiment de pertinença a un grup. Les relacions estretes entre amics són una font important de suport per als adolescents que han patit un càncer, ja que necessiten suport social per poder acceptar tots els canvis que la malaltia els pot haver causat.

 

És recomanable intentar buscar el suport dels estimats i amics:

 

  • Parlar amb persones de confiança sobre les possibles pors i inquietuds
  • Fer saber als altres quan se’n necessita alguna ajuda o suport
  • Dir als altres el que poden fer per ajudar

 

La psicooncologia és una àrea de la psicologia que s’ocupa d’atendre a les persones que estan o han estat afectades pel càncer i a les seves famílies. Estudia les relacions del comportament i estat de salut en cada fase de la malaltia, ajudant a afrontar l’impacte emocional que pot causar la malaltia per tal de millorar la qualitat de vida i minimitzar el sofriment. Aquestes intervencions estan indicades per reduir l’angoixa i el malestar psicològic relacionat amb el càncer durant l’adolescència, per tant, són una part fonamental del tractament multidisciplinari.

 

És important que, durant tota l’experiència amb el càncer, els joves tinguin l’oportunitat de seguir vivint una vida tan normal com sigui possible i participar en les moltes fites que es produeixen durant aquesta etapa de la vida. Si els equips mèdics mostren més flexibilitat i acostament a les necessitats dels adolescents, es pot recórrer un llarg camí en afavorir una relació de confiança més propera amb l’adolescent.

 

Un nombre creixent d’organitzacions atén les necessitats d’adolescents i joves amb càncer, oferint-los la possibilitat de donar resposta a les seves necessitats i motivacions relacionades amb la seva etapa vital, donant-los suport durant tot el seu procés durant la malaltia i posteriorment.

 

Algunes d’aquestes ajuden als joves a connectar-se amb gent de la seva edat que està passant per les mateixes adversitats, i també n’hi ha que ofereixen propostes de caràcter lúdic, suport a nivell educatiu i acadèmic, i orientació i suport psicològic. Les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, ofereixen varis serveis per a proporcionar aquest suport, buscant el benestar i la qualitat de la vida emocional i psicològica d’aquests i dels seus familiars.

 

Referències

Tai E et al. Health Status of Adolescent and Young Adult Cancer Survivors. Cancer. 2012 Oct 1; 118(19): 4884–4891.

Instituto Nacional del Cáncer (2012). Muchos adolescentes y adultos jóvenes supervivientes de cáncer tienen problemas crónicos de salud y conductas no saludables.

Comisión de psicología de la Federación Española de Padres de Niños con Cáncer. Intervención psicosocial en adolescentes con cáncer. Primera edición: Federación Española de Padres de Niños con Cáncer; 2009.

Bellver A et al. Adolescencia y cáncer. Psicooncología. 2015; 12(1): 141-156.

 

Canvis en la imatge corporal, com millorar l’autoestima

La imatge corporal és la representació mental que cada persona té sobre el seu propi aspecte físic i com se sent amb el seu propi cos.

 

Com pot afectar el càncer a la meva imatge corporal?

Les transformacions físiques i els canvis en la imatge corporal com per exemple l’alopècia, cicatrius o la supressió d’algun membre són alguns dels problemes derivats del càncer i dels seus tractaments. Aquestes alteracions de la pròpia imatge poden suposar un trasbals per a les persones que han patit un càncer, per la magnitud dels canvis o pel fet no poder adaptar-s’hi, sense poder evitar comparar-se amb l’aspecte físic previ al tractament. Algunes persones poden sentir com si el seu cos no els pertanyés, amb el conseqüent impacte que aquest fet pot tenir en la qualitat de vida i l’autoestima, podent fins i tot arribar a alterar l’estat anímic i generar malestar emocional.

 

Cada persona reacciona de forma diferent davant dels canvis corporals: a algunes persones els costa molt acceptar els canvis físics, mentre que per d’altres no suposen grans canvis en la seva personalitat ni en el seu estil de vida. Generalment, però, suposen certa font de malestar i estan associats a un procés d’adaptació, ja que no és possible revertir les alteracions físiques secundàries al tractament, tot i que en alguns casos sí que existeixen algunes tècniques de cirurgia estètica i reparadora capaces de reconstruir part de les zones danyades, o tractaments d’estètica oncològica que permeten pal·liar els seus efectes.

 

Sigui com sigui, es pot recórrer a diferents estratègies per millorar l’autoestima. A trets generals, cal centrar els esforços en millorar com se sent cada persona en la pròpia pell, en facilitar l’adaptació als canvis funcionals que ha suposat el tractament, restant-li importància a l’aspecte que tingui en sí, o a què puguin pensar-ne terceres persones.

 

 

Com millorar l’autoestima?

 

Conèixer amb antelació els canvis que es poden produir després del càncer pot disminuir l’ansietat, augmentar la percepció de control, i facilitar l’adaptació.

 

Després de superar un càncer, hi ha persones que perden l’interès en fer activitats de lleure, en les relacions socials, sexuals i de parella, o fins i tot poden presentar un estat ansiós o depressiu. Per a poder millorar l’autoestima i augmentar la confiança en un mateix és important intentar acceptar els canvis funcionals així com la nova imatge corporal. Sovint es considera que aquest procés d’acceptació comprèn les diferents fases del dol. Al llarg de les diferents etapes pot resultar útil expressar emocions de frustració, decepció, desesperança o angoixa, per tal d’ajudar a mitigar el dolor psíquic.

 

Per aconseguir sentir-se millor amb un mateix, es poden prendre petites mesures per millorar l’autoestima, com ara tractar de pensar que el cos només és una petita part d’un mateix. Hi ha moltes altres facetes que no canviaran tot i els canvis d’imatge, com ara la personalitat, les aptituds, coneixements, habilitats, etc.

 

Tot i això, de vegades aquests problemes d’autoestima i d’imatge corporal negativa no es poden superar sense ajuda, i poden tenir un gran impacte en les vides de les persones que els pateixen. Per aquest motiu, sovint parlar amb una persona de confiança, com un familiar o un amic, sobre els sentiments que es tenen és un bon començament i pot ajudar a sentir-se millor. Independentment de la magnitud dels canvis que s’experimentin, el suport psicològic pot resultar beneficiós, especialment en aquells casos en què la percepció d’un mateix altera les activitats del dia a dia. També cal mencionar que hi ha molts grups de suport, com els de les entitats de Junts contra el càncer, que ofereixen orientació i suport psicològic a les persones que han superat un càncer, buscant el benestar i la qualitat de la vida emocional i psicològica d’aquests i dels seus familiars.

 

Petits consells

 

La capacitat de superació davant d’una adversitat d’aquest tipus moltes vegades fa veure la vida des d’una altra perspectiva, intentant aprofitar-la al màxim en tots el sentits. El fet de tenir cura d’un mateix, tant des d’una perspectiva de salut, nutricional, emocional o fins i tot estètica, pot esdevenir una manera per reprendre la confiança en un mateix i començar a sentir-se bé amb el propi cos de nou.

 

Hi ha alguns canvis físics que s’escapen del propi control i que no és possible canviar. Tot i la repercussió que aquests poden tenir en l’autoestima, la percepció d’un mateix i les activitats quotidianes, resulta fonamental aprendre a estimar-se a un mateix, acceptar-se tal i com s’és, amb les limitacions però també amb totes les virtuts, ja que l’acceptació és la base de la seguretat, la confiança, l’amor i l’autoestima.

Referències

Referències

Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM). Cáncer e imagen: el duelo corporal.

Rosenberg SM, Tamimi RM, Gelber S, Ruddy KJ, Kereakoglow S, Borges VF, Come SE, Schapira L, Winer EP, Partridge AH. Body image in recently diagnosed young women with early breast cancer. Psychooncology. 2013 Aug;22(8):1849-55.

Lozano-Arrazola A, Cupil-Rodríguez AL, Alvarado-Aguilar S, Granados-García M. Impacto psicológico en la imagen corporal de pacientes con cáncer de cabeza y cuello sometidos a cirugías deformantes. Gamo 2011;10(3):156-61.

Por a la recaiguda: un dels aspectes emocionals més comuns

Por a la recaiguda, por de tornar a passar pel mateix una altra vegada, por de no poder superar novament la malaltia, por de no poder aguantar de nou la quimioteràpia,… Després de finalitzar els tractaments, es pot sentir l’amenaça que el càncer pugui tornar a aparèixer, especialment davant les situacions com les revisions i controls mèdics o davant qualsevol dolor o molèstia física. Aquest temor generalment sol ser molt més gran quan s’acosten les revisions mèdiques o dates destacades com la del diagnòstic de la malaltia o la de finalització dels tractaments.

 

Aquesta sensació d’incertesa i por és bastant freqüent entre tots els que han passat per un càncer. És completament comprensible i encara que és normal i molt freqüent, pot afectar a la qualitat de vida.

 

 

Què és una recaiguda?

 

La recaiguda o recidiva és la reaparició del càncer després d’un període més o menys llarg de temps sense malaltia. En funció d’on es localitzi, la recaiguda pot ser:

  • Locoregional, és a dir, en el mateix lloc o zona on estava localitzat el tumor d’origen.
  • A distància o metàstasi, apareix en una part o òrgan diferent al del tumor d’origen.

 

Per què és tan freqüent la por a la recaiguda entre els que han superat un càncer?

 

Potser que la por sigui més gran per l’agressivitat i complexitat dels tractaments rebuts per curar el càncer. El tractament del càncer és multidisciplinar, és a dir, diferents modalitats terapèutiques (cirurgia, radioteràpia, quimioteràpia, etc.) que es combinen, de vegades durant un llarg espai de temps, per a proporcionar un pla de tractament més adequat que permeti augmentar les possibilitats de curació de la malaltia.

 

No obstant això, la possibilitat de la recaiguda existeix i, tot i que la por no ha de paralitzar ni anul·lar la vida ni el futur, és important que se sàpiguen certes coses. S’ha de saber que si la malaltia reapareix, es pot tornar a tractar. Cada vegada es coneix més l’evolució del càncer, i aquest coneixement juntament amb les revisions mèdiques periòdiques, faciliten el diagnòstic precoç de la recaiguda, el seu tractament més ràpid i eficaç. La comunicació i suport amb els especialistes pot ajudar en gran mesura a afrontar aquesta situació.

 

La por a la recaiguda durarà sempre?

 

Moltes persones que han superat un càncer expliquen que a mesura que passa el temps, la por a la recaiguda del càncer disminueix i que cada vegada pensen menys en la malaltia. No obstant això, fins i tot anys després del tractament, algunes situacions, coses o moments poden fer que un es preocupi més.

 

Haurà de passar un temps per a recuperar la confiança en un mateix i poder afrontar aquestes situacions sense tanta dificultat. Però fins i tot després de diversos anys, aquesta por pot tornar a aparèixer i fer que un se senti malament. No cal culpabilitzar-se per aquesta emoció, és humana i natural, es pot ser feliç tenint aquestes emocions i portar una vida totalment normal, tot depèn del cas que se li faci a aquest temor.

Cal acceptar la por a la possible recaiguda i tractar que aquesta por no impedeixi centrar-se en el present.

 

Quan he de demanar ajuda?

 

Cada persona afrontarà aquesta situació i la por a la recaiguda d’una manera diferent. Però si li preocupa contínuament i nota que l’impedeix continuar amb la seva vida quotidiana perquè li fa patir massa, demani ajuda. Sens dubte, un professional especialitzat podrà ajudar-lo a gestionar aquesta situació de por i incertesa.

 

En un estudi clínic, la intervenció psicològica va disminuir substancialment la por a la recaiguda. Tant l’ansietat general com l’angoixa específica pel càncer o la qualitat de vida van ser millors en les persones sotmeses a aquesta intervenció psicològica immediatament després del tractament.

 

No oblidi que encara que s’hagi tingut càncer, podrà tornar a tenir refredats, grips, molèsties o mal de cap. Així que la majoria dels símptomes que podrà tornar a tenir seran deguts a aquestes malalties que no estan relacionades amb el càncer. No obstant això, si té algun dolor, símptoma o molèstia que li preocupa especialment no dubti en adreçar-se als professionals sanitaris que l’atenen. Ells l’ajudaran a saber què li passa i entendran la seva preocupació i temor. També podeu consultar els serveis de suport psicooncològic que ofereixen les entitats de Junts contra el càncer, proporcionant orientació i suport psicològic per aconseguir una millor qualitat de vida després del càncer.

Referències

Curados de cáncer (2013). Miedo a la recaída.

El Mundo (2016). El miedo a la recaída no desaparece en los pacientes con cáncer.

El medico interactivo (2017). Diseñan un programa para reducir el miedo a la recaída tras el cáncer.

 

Buscant l’embaràs després d’un càncer

Alguns tipus de càncer i diversos tractaments per tractar-lo poden causar infertilitat o efectes negatius sobre la fertilitat. No obstant això, en funció de l’edat, el tipus de tractament i el temps transcorregut des del tractament, és possible poder tenir fills. Es recomana que les dones que vulguin tenir fills després de superar un càncer vegin un especialista en reproducció, que determinarà la seva fertilitat mitjançat proves hormonals i ultrasons.

La infertilitat en les dones després del càncer

La infertilitat en les dones es pot donar per problemes en les diferents etapes del cicle reproductiu. És possible que no es tingui una reserva suficient d’òvuls sans o que el sistema reproductor estigui danyat. També es poden presentar dificultats en la implantació d’un òvul fecundat o en el transcurs de l’embaràs, especialment en el primer trimestre. En cas que no s’aconsegueixi concebre de manera natural, és important determinar quina és l’etapa del procés reproductiu que presenta dificultats, ja que les possibles solucions variaran en funció de l’origen del problema.

El cicle menstrual: abans i després

Normalment, les dones que conserven el període menstrual després del tractament del càncer poden quedar-se embarassades, tot i que tenir la menstruació no significa necessàriament ser fèrtil. En algunes dones, el tractament contra el càncer provoca l’absència del període menstrual i que els ovaris fallin de manera precoç (abans dels 40 anys): és l’anomenada menopausa precoç, que provoca infertilitat permanent. En altres dones el període menstrual s’atura durant el tractament, però torna més endavant.

Més enllà de la presència o absència del període, el tractament contra el càncer pot haver tingut un impacte en diferents aspectes del cicle menstrual: és habitual tenir cicles més curts o més llargs, i moltes dones expliquen que les seves regles han canviat en comparació amb abans de la malaltia, tant en regularitat com en abundància del flux menstrual. Per norma general, aquestes alteracions del cicle no solen tenir cap impacte negatiu en la capacitat reproductiva de les dones, així que no cal donar-li major importància si l’especialista no ho considera preocupant.

És segur l’embaràs després del tractament?

Per regla general, l’embaràs després del tractament contra el càncer és segur tant per a la mare com per al nadó. Estudis recents demostren que l’embaràs no augmenta la reincidència del càncer. Tot i així, depenent del tipus de càncer i estadi, o el tipus de tractament rebut, a algunes dones se’ls recomana que esperin un temps prudencial abans d’intentar ser mares (entre sis mesos i alguns anys); ja sigui pels possibles efectes adversos del tractament (quimioteràpia, radioteràpia) o per la possibilitat d’una recaiguda.

Embaràs natural i tècniques de reproducció assistida

Per quedar-se embarassada de manera natural (sense l’ajuda de la reproducció assistida) cal com a mínim un ovari amb suficients òvuls sans, una trompa de Fal·lopi i un úter sa, i uns nivells hormonals òptims. Si no es dona alguna d’aquestes característiques, o si el pare biològic presenta problemes d’infertilitat masculina, es pot recórrer a tècniques de reproducció assistida.

Abans del tractament

En els casos que el tractament contra el càncer suposa una amenaça per a la fertilitat, i en cas que sigui possible, l’especialista facilita diverses opcions per preservar la fertilitat abans d’iniciar el tractament.

  • Congelació d’embrions. La congelació d’embrions és la tècnica mitjançant la qual es preserven els embrions obtinguts per fecundació in vitro, fertilitzats amb espermatozous de la parella o d’un donant. L’avantatge que presenta aquesta tècnica és que la supervivència dels embrions després de la congelació és bastant alta, entre el 40 i el 90 %, pel que és l’opció associada amb més probabilitats d’èxit. No obstant, és necessari fer una estimulació ovàrica prèvia, que pot endarrerir l’inici del tractament de 4 a 6 setmanes.
  • Congelació d’òvuls (oòcits). Al contrari del que passa amb la congelació d’embrions o d’espermatozous, que estan molt esteses, els òvuls presenten unes característiques que fan que siguin molt difícils de congelar de manera viable si no han estat fecundats. De fet, aquesta encara es considera una tècnica experimental, tot i que s’han obtingut resultats prometedors amb un nou procediment de congelació ràpida: la vitrificació. Per a poder congelar oòcits també és necessari sotmetre’s a un tractament d’estimulació hormonal previ a l’extracció.
  • Congelació de teixit ovàric. En aquells casos en què el risc de pèrdua de la fertilitat és alt, no es disposa del temps per fer el tractament hormonal o no es pot fer perquè està contraindicat, es pot plantejar la possibilitat de congelar teixit de l’ovari directament. Després del tractament es torna a implantar el teixit ovàric, i es pot aconseguir l’embaràs de manera natural o mitjançant altres tècniques de reproducció assistida.
  • Tècniques quirúrgiques. Són aquelles que protegeixen l’úter o els ovaris dels efectes nocius del tractament. Dins aquesta categoria podem trobar procediments com la traquelectomia, que consisteix en l’extirpació del coll de l’úter en el càncer de cèrvix, o la transposició ovàrica, que implica la reubicació de l’ovari a l’abdomen, per permetre el tractament de la zona pelviana amb radiació sense provocar danys.

A més, en alguns casos és possible la combinació de vàries de les tècniques descrites per a augmentar les probabilitats d’èxit.

Durant el tractament

El tractament amb hormones alliberadores de gonadotropina (aGnRH) és una teràpia experimental de la qual no s’ha demostrat l’eficàcia completament. Hi ha estudis que posen de manifest el seu efecte protector de la fertilitat durant el tractament amb quimioteràpia, però se’n desconeix el mecanisme i no se sap els efectes que pot tenir a llarg termini.

Després del tractament

Si no ha estat possible dur a terme cap d’aquestes tècniques abans de sotmetre’s al tractament, i si el metge considera segura la gestació, és possible aconseguir quedar-se embarassada a partir d’òvuls o embrions procedents de donants.

  • Fecundació in vitro. Consisteix en fecundar l’oòcit de manera artificial en un laboratori. Es pot dur a terme tant incubant conjuntament l’oòcit amb espermatozous en una placa de cultiu o bé introduint, mitjançant una microinjecció, un sol espermatozou a l’interior de cada òvul. Aquesta tècnica està indicada en cas que s’hagi fet preservació de la fertilitat del tractament o també en cas de recórrer als oòcits d’una donant.
  • Donació d’oòcits. En els casos en que no es conservi la funció ovàrica però sí que sigui possible dur a terme la gestació, es pot recórrer als òvuls d’una donant. La donació d’òvuls a Espanya és anònima, de manera que la donant i la receptora no es poden conèixer. Les donants reben una compensació econòmica per les molèsties de desplaçaments, temps invertit i riscos sanitaris, i se’ls fa un anàlisi exhaustiu de malalties hereditàries, infeccioses i mentals. Els oòcits es fecunden mitjançant FIV i s’implanten a l’úter de la mare. Abans de la transferència d’embrions, però, es fa un tractament hormonal a la receptora per a assegurar que el revestiment de l’úter és òptim per a la implantació, i així assegurar l’èxit de la tècnica.
  • Donació d’embrions. Moltes parelles que es sotmeten a la FIV donen els embrions que no necessiten, ja que per optimitzar el procés es fecunden varis òvuls que molts cops no s’acaben utilitzant. Aquests embrions poden ser implantats en un úter sa per tal d’aconseguir l’embaràs. En aquests casos, també es realitza un tractament hormonal de preparació de l’endometri a la mare, similar al que es fa amb la donació d’òvuls.

També es poden considerar altres alternatives per formar una família, que inclouen l’adopció o l’acolliment familiar.

Moltes dones que han tingut càncer es veuen obligades a posposar el seu desig de ser mares fins després del tractament. Quedar-se embarassada és una decisió important, i és fonamental fer-ho amb totes les claus per a que l’embaràs sigui segur, tant per al nadó com per a la mare. El ginecòleg o obstetra és el professional mèdic que pot assessorar en aquests casos, fent un acompanyament durant el procés, ajudant a determinar el moment adequat per fer-ho, i informant sobre els possibles riscos de l’embaràs i el part.

A més, existeixen associacions com Baby Beatles, fundada per la Teresa Ferreiro, que ajuda a les dones sense recursos a fer realitat el seu desig de ser mares després del càncer de mama.

 

Referències

Manau D, 2015. Preservación de la fertilidad en la paciente oncológica.

LIVESTRONG. 2014. “LIVESTRONG Fertilidad.” http://assets.livestrong.org/we-can-help/LIVESTRONG-Fertility-Brochure-Spanish.pdf

Bedoschi, Giuliano, and Kutluk Oktay. 2013. Current Approach to Fertility Preservation by Embryo Cryopreservation. Fertility and Sterility 99 (6): 1496–1502.

I ara, què?

Un cop finalitzat el tractament, és molt comú sentir una barreja d’emocions. Per una banda, poden haver-hi les emocions positives que es desprenen d’haver acabat el tractament d’una manera exitosa, d’haver descobert en un mateix una fortalesa que no es coneixia o d’haver forjat relacions més profundes i significatives amb la parella, familiars o amics. Per altra banda, és molt normal sentir-se desprotegit o que aflorin emocions relacionades amb pors, incertesa o ansietat.

Descobrir una nova normalitat

Els canvis que moltes persones poden experimentar amb el seu cos estan relacionats amb el tipus de càncer i el tractament seguit, però és important recordar que no hi ha dues persones iguals: els canvis físics i les seqüeles poden variar enormement entre una persona i una altra, fins i tot en casos on el tipus de càncer i el tractament són els mateixos.

Cada persona és un món i cadascú reacciona d’una manera completament diferent. És molt possible que el temps ajudi algunes persones a ajustar-se a allò que senten. Tot i això, de vegades el temps no és suficient i és possible necessitar ajuda externa. És important entendre que no hi ha un retorn a la normalitat ja que s’ha de redescobrir i redefinir la pròpia normalitat, que pot no ser la mateixa que abans del tractament.

Necessitats de les persones que han finalitzat el tractament

Recentment, la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) va publicar un estudi sobre l’experiència de les persones que han sobreviscut el càncer. Aquest estudi mostrà com, en finalitzar el tractament, els supervivents tendeixen a sentir, més que felicitat, una barreja de desesperança i abandonament. En acabar la fase activa de tractament contra la malaltia, totes les forces i l’energia focalitzades envers la curació queden en segon pla, essent reemplaçades per una sensació de solitud i desprotecció. Per altra banda, creix gradualment l’acceptació com a persona supervivent, i moltes persones experimenten un canvi dels valors personals, restablint les seves prioritats personals i la seva manera de viure la vida, tot i la incertesa que la malaltia pugui tornar.

Un altre element d’interès és el canvi en les relacions interpersonals. Els supervivents solen parlar de com, durant la malaltia, la gent del seu entorn tendeix a adoptar una actitud protectora i de recolzament. En alguns casos, però, un cop finalitzat el tractament les persones afectades senten que els exigeixen una tornada a la normalitat immediata, obviant el fet que, tot i haver acabat la fase més activa del tractament, no han acabat les conseqüències de la malaltia. Les relacions interpersonals canvien molt durant la fase de tractament de la malaltia i posteriorment en la recuperació. Molts cops, la malaltia contribueix a enfortir aquests vincles, però d’altres la relació amb amics, familiars o parella pot acabar canviant, fins al punt de debilitar-se o trencar-se.

Els resultats recollits en l’informe de la FECEC, van ser consistents amb els d’altres estudis majoritaris, com el publicat per la Iniciativa Nacional de Supervivència del Càncer del Regne Unit, l’Institut Nacional de Salut d’EUA, o d’altres a nivell nacional. Per exemple, segons un informe realitzat pel Grup Espanyol de Pacients amb Càncer (GEPAC) sobre les necessitats dels supervivents de càncer, hi ha una sèrie de temes que tenen un gran impacte en la qualitat de vida de la gent que els pateix:

Totes aquestes dades evidencien l’existència d’una sèrie d’obstacles molt presents en el dia a dia de les persones després del tractament contra el càncer, i posen de manifest la necessitat que aquestes dificultats siguin adreçades, atenent i donant resposta a totes les necessitats no cobertes.

Referències

Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) (2014). Millorar l’experiència dels supervivents de càncer a Catalunya.

Grupo Español de Pacientes con Cáncer (GEPAC) (2012). Informe sobre las necesidades de los supervivientes de cáncer (Informe).

National Cancer Institute (2014). Facing forward. Life after cancer treatment.

Livestrong (2016). Emotions After Cancer Treatment (web).

Entenent les dades de supervivència

Quan parlem de càncer, resulta imprecís utilitzar el terme curació, ja que de vegades poden quedar algunes cèl·lules canceroses sense detectar. És per això que els experts utilitzen les anomenades dades de supervivència, que mesuren els percentatges de persones amb un determinat tipus de càncer que sobreviuen un període de temps predefinit, normalment 1, 2 o 5 anys.

Què són els percentatges de supervivència?

El terme científic “supervivència”, però, no només serveix per a fer una estimació de la mortalitat (com és el cas de l’anomenada supervivència global), sinó que pot mesurar el temps que transcorre, de mitjana, fins a qualsevol esdeveniment. Així doncs, quan es mesura el temps fins una recaiguda parlem de supervivència lliure de recaiguda i, de manera similar, el temps fins el creixement del tumor determina la supervivència lliure de progressió. Aquestes dades serveixen tant per a fer una aproximació a un pronòstic com per a estudiar l’eficàcia de diferents tractaments nous, en el context dels assajos clínics.

Dades de supervivència a Catalunya

Es calcula que l’any 2016 es van diagnosticar 38.500 casos de càncer a Catalunya, excloent els càncers de pell no melanoma, que són el tipus més abundant. A més, la incidència del càncer segueix tenint una tendència a l’alça, doncs en 5 anys se n’ha observat un increment del 8 %. Per altra banda, també s’ha observat un augment en les taxes de supervivència. La Generalitat de Catalunya va publicar a principis del 2017 que la supervivència a 5 anys va passar de ser del 50,2 % al 57,3 % en un període de 10 anys. La disminució de la mortalitat associada al càncer pot explicar-se per millores assistencials, l’aprovació de nous tractaments i les estratègies de cribratge i detecció precoç, com els programes de detecció precoç de càncer de mama, colorectal i de pròstata.

Evolució de la supervivència a escala mundial

L’increment en la supervivència no és un fenomen exclusiu de Catalunya, sinó que també s’ha pogut observar una progressió similar a Espanya i fins i tot a escala mundial. Tot i que no és possible saber amb exactitud el nombre de persones que conviuen amb un diagnòstic de càncer a tot el món, els diferents registres nacionals permeten fer estimacions, que situen aquesta xifra al voltant dels 28,8 milions de persones.

Aquesta tendència a l’alça evidencia un canvi de paradigma i posa de manifest la necessitat de concebre i abordar el càncer des de la perspectiva d’una malaltia crònica. Així doncs, alguns experts consideren que, més que la remissió total, l’objectiu terapèutic hauria de ser mantenir el càncer estable, controlant-ne la progressió, de manera que la convivència amb la malaltia no repercuteixi en l’esperança de vida ni impliqui una disminució significativa de la qualitat de vida.

Per altra banda, el creixent nombre de persones que superen o conviuen amb el càncer contrasta amb la manca de recursos adreçats a millorar l’experiència dels supervivents: en aquest desequilibri resideix, precisament, la raó de ser d’aquesta pàgina web.

Referències

Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) (2014). Millorar l’experiència dels supervivents de càncer a Catalunya.

Registre del càncer a Catalunya, Pla Director d’Oncologia (2016). El Càncer a Catalunya (monografia).

Departament de Salut, Generalitat de Catalunya (2017). La supervivència a un càncer a Catalunya creix un 7% en deu anys (nota de premsa).