rehabilitacio

Després de l’osteosarcoma: consells de salut després del tractament

L’osteosarcoma o sarcoma ossi és un tumor poc freqüent (tot i que és el més freqüent entre els tumors ossis malignes primaris), que generalment afecta a nens i adolescents, i que representa aproximadament del 35 al 50% dels tumors primaris dels ossos.

Segons la Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM), la incidència s’estima en 1 pacient nou per any per cada 100000 habitants. Malgrat la seva raresa, constitueixen la cinquena causa de càncer en adolescents i joves entre 15 a 19 anys.

La supervivència de l’osteosarcoma ha augmentat en els últims 30 anys, en gran part pel desenvolupament de la quimioteràpia per al tractament d’aquests tumors. El tractament multimodal (cirurgia i quimioteràpia), ha aconseguit que dos terços dels pacients que no presenten metàstasi al diagnòstic superin la malaltia. A més, un terç dels que presenten metàstasi aconsegueixen un augment considerable de la supervivència sense recaigudes.

 

Possibles seqüeles després de l’tractament

El tractament de l’osteosarcoma, tant en el cas de la quimioteràpia com en el de la cirurgia, pot generar seqüeles i afectar la salut de les persones que ja l’han superat. Els joves, en particular, corren el risc de patir possibles efectes tardans. Aquest risc depèn de molts factors, com els tractaments específics que van rebre, les dosis i l’edat en què el van rebre.

Algunes de les possibles complicacions després del tractament a mig-llarg termini són:

  • Seqüeles ortopèdiques: depenent del tipus de cirurgia a la qual es sotmeti el pacient, la pèrdua d’una extremitat o la coixesa són les principals seqüeles després del tractament quirúrgic. Si la cirurgia és conservativa, pot notar-se una pèrdua de sensibilitat en alguna zona de la cama o el braç, a més de dificultat per moure algun múscul.
  • Problemes cardíacs: a llarg termini, la quimioteràpia o la radioteràpia poden causar toxicitat en el cor i, per aquest motiu, a les revisions mèdiques s’analitza la funció cardíaca mitjançant electrocardiogrames o ecografies per a la seva prevenció.
  • Pèrdua d’audició: alguns quimioteràpics poden produir sordesa, afectant principalment a la percepció de sons aguts. Per aquesta raó es solen realitzar proves d’audició abans i durant el tractament.
  • Trastorns del creixement i el desenvolupament: la quimioteràpia també pot arribar a afectar al correcte desenvolupament dels adolescents. No obstant això, les possibles diferències en el creixement tendeixen a ser poc pronunciades.
  • Trastorns de fertilitat: encara que no és un efecte tardà freqüent, després del tractament de l’osteosarcoma alguns quimioteràpics poden produir infertilitat a l’actuar sobre les cèl·lules mare dels testicles i dels ovaris. La probabilitat que els homes no siguin fèrtils després del tractament és bastant petita, mentre que en dones aquesta possibilitat és una mica més gran, encara que en general tampoc és freqüent.
  • Desenvolupament de segons tumors: en molt rares ocasions el tractament amb quimioteràpia o radioteràpia pot afavorir el desenvolupament de segons tumors (com les leucèmies) anys després de finalitzar el tractament.

 

En què consisteix el seguiment després del tractament?

Les persones que han superat un osteosarcoma rebran atenció de seguiment per examinar si hi ha recurrència, de manera que l’equip mèdic farà recomanacions específiques pel que fa a la freqüència i els tipus de proves necessàries. Les revisions seran més freqüents després del tractament i s’aniran espaiant cada vegada més, fins a acabar sent anuals. Així mateix, el seguiment es prolongarà durant bastants anys per prevenir recaigudes tardanes.

Els exàmens de detecció solen incloure proves com ressonància magnètica del tumor primari, anàlisi de sang, radiografia o TAC de tòrax o gammagrafia de l’os afectat. A més, les persones amb certs síndromes o afeccions genètiques heretades poden estar en risc de tenir càncers futurs i necessiten atenció de seguiment addicional.

Durant el seguiment és molt important mantenir una bona relació amb l’equip mèdic, basada en la confiança mútua, el respecte i la col·laboració. Estar ben informat i resoldre els possibles dubtes o preocupacions amb els professionals sanitaris serà de gran utilitat en el procés de recuperació. A més, s’haurà d’informar a l’equip mèdic en cas d’experimentar nous símptomes o efectes secundaris durant el seguiment. 

Recomanacions per a persones que han superat un osteosarcoma

Les seqüeles de la cirurgia poden variar des de petites cicatrius fins a la pèrdua d’una extremitat, el que requeriria rehabilitació, tant física com emocional. La fisioteràpia i la rehabilitació solen ser una part molt important de la recuperació després del tractament per recuperar la mobilitat i l’acompliment físic. Molts supervivents també poden requerir de l’assessorament d’un psicooncòleg, que pot ajudar a afrontar de manera més positiva les emocions i les noves situacions a què aquestes persones s’enfrontaran en el dia a dia.

Els supervivents de càncer ossi tendeixen a ser menys actius o tenir una mobilitat més reduïda que les altres persones. Per aquest motiu es recomana adoptar estils de vida i hàbits alimentaris saludables, a més de fer exercici regularment. Això és particularment important per als pacients que s’han sotmès a una resecció per preservar les extremitats o una amputació.

On es pot trobar informació o suport després de superar un osteosarcoma?

En el cas de necessitar més informació de la que proporciona l’equip mèdic, algunes societats mèdiques com ACS, ASCO o SEOM disposen d’informació fiable sobre la patologia pels pacients, a més de recomanacions durant i després del tractament.

D’altra banda, és recomanable visitar o posar-se en contacte amb associacions de pacients com l’Associació de Familiars i Amics de Nens oncològics de Catalunya (AFANOC), la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia, la Asociación Española de Afectados por Sarcomas (AEAS) o la Asociación española de Adolescentes y Adultos jóvenes con cáncer (AAA). Aquestes associacions poden proporcionar recursos fora de l’hospital, suport per a controlar les emocions, consells sobre les activitats que poden realitzar o atenció social i psicològica d’altres professionals com psicòlegs o treballadors socials. També és molt recomanable compartir i aprendre de l’experiència d’altres pacients.

 

Referències

Cancer.net: Osteosarcoma a la infància i l’adolescència – https://www.cancer.net/es/tipos-de-c%C3%A1ncer/osteosarcoma-en-la-infancia-y-la-adolescencia

American Cancer Society: Osteosarcoma, després del tractament – https://www.cancer.org/cancer/osteosarcoma/after-treatment/follow-up.html

Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM): Osteosarcoma – https://seom.org/es/informacion-sobre-el-cancer/info-tipos-cancer/104131-sarcomas-oseos?showall=1

AECC: Osteosarcoma – https://www.aecc.es/es/todo-sobre-cancer/tipos-cancer/cancer-huesos/tipos/osteosarcoma#:~:text=La%20incidencia%20var%C3%ADa%20seg%C3%BAn%20las,19%20a%C3%B1os%20de%20edad%20%2C%20siendo

St. Jude Children Research Hospital – https://together.stjude.org/es-us/acerca-del-c%C3%A1ncer-pedi%C3%A1trico/tipos/osteosarcoma.html#sectioned_content-3d8e1285-6468-4ed3-961f-6c73b845adbe=0

Hospital Vall d’Hebron: Consells de salut per a pacients amb sarcomes i altres tumors musculoesquelètics – https://hospital.vallhebron.com/es/consejos-de-salud/consejos-de-salud-para-pacientes-con-sarcomas-y-otros-tumores-musculoesqueleticos

Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya (AFANOC) – https://www.afanoc.org/es/

Fundació d’Oncología Infantil Enriqueta Villavecchia – https://www.fevillavecchia.es/es

Asociación Española de Afectados por Sarcomas (AEAS) – https://www.aeasarcomas.org/

Asociación española de Adolescentes y Adultos jóvenes con cáncer (AAA) – http://www.aaacancer.org/

Grupo Español de Pacientes con Cáncer (GEPAC) – Gepac – Osteosarcoma, guía para pacientes y familares.

Sergi Torres

 

Vaig patir un osteosarcoma a la tíbia dreta a l’edat de 13 anys. Vaig haver de fer 37 sessions de quimioteràpia i em van operar de les cames en dues ocasions. Després he necessitat fer rehabilitació durant un temps força llarg i, degut a la malaltia, ara la meva tíbia dreta és 3 centímetres mes curta que la de la cama esquerra i d’aquí, en deriva una coixera.

 

Quan em van dir que ja estava “recuperat”, el meu principal temor va ser que tornés a aparèixer algun tipus de nou tumor o nòdul al pulmó.

 

Després d’aquest càncer, en el meu cas, no va ser necessari un procés de reinserció social. Sempre he estat molt actiu, tant pels estudis com a l’hora de realitzar activitats o socialitzar-me. Tampoc he viscut cap dificultat o impediment en l’àmbit laboral.

 

En tot cas, després d’un càncer la vida s’afronta el triple de positiu, almenys des del meu punt de vista. Passar per una experiència així fa que vegis les coses de diferent manera. Jo pensava i penso que, si he pogut amb aquesta malaltia, puc agafar pel mànec qualsevol cosa i superar-la també.

 

Des d’aquell dia 7 de febrer del 2013 veig la vida diferent, amb més alegria i positivisme. La única frase que dic cada dia al veure el sol és: “Doncs res, un dia més en aquest món i s’ha de aprofitar!”

 

Gràcies a haver estat tant de temps ingressat a l’hospital, he participat en la creació de projectes molt interessants com el grup KIDS Barcelona de la Associació Internacional ICAN o el de les pulseres solidàries Candela, que són una gran font d’ingressos per a l’Hospital Sant Joan de Déu.

El sòl pelvià: un aliat per combatre la incontinència urinària i la disfunció sexual

Què és el sòl pelvià        

 

El sòl pelvià, o zona perineal, està format pel conjunt de músculs, lligaments, teixits conjuntius i nerviosos situats a la part baixa de l’abdomen, el que s’anomena cavitat pelviana. Embolcalla els òrgans ubicats a l’interior de la pelvis: la bufeta, el recte i l’úter en el cas de les dones, desenvolupant una funció de sosteniment i antigravitatòria amb l’objectiu de mantenir aquests òrgans en la posició correcte per tal d’assegurar el seu bon funcionament. El conjunt de músculs del sòl pelvià no treballa de forma independent, sinó que està estretament relacionat amb la musculatura abdominal i les cadenes musculars antigravitatòries.
A més de tenir una funció de sosteniment, el sòl pelvià intervé en altres processos fisiològics com:

 

  • Funció de continència: el sòl pelvià és necessari pel bon funcionament dels processos de micció i defecació, ja que exerceix control sobre els esfínters uretral i anal.
  • Funció reproductiva: en les dones, el moviment dels músculs del sòl pelvià és imprescindible per conduir el fetus cap a l’exterior.
  • Funció sexual: una bona tonificació de la musculatura del sòl pelvià millora la qualitat de les relacions sexuals. En dones és necessari per la sensibilitat vaginal, mentre que als homes contribueix en el procés de l’ejaculació.

 

 

Debilitament del sòl pelvià

 

La cirurgia derivada de diversos processos oncològics pot provocar una debilitació en la musculatura del sòl pelvià, podent aparèixer disfuncions fisiològiques, relacionades amb la incontinència urinària i fecal, o amb la qualitat de les relacions sexuals. Puntualment aquesta debilitació pot generar un prolapse (caiguda dels òrgans sostinguts pel sòl pelvià).

 

Alguns exemples de cirurgies que poden induir aquests trastorns són les cirurgies derivades dels càncers de recte i de bufeta. En dones, a més a més, les cirurgies dels càncers de coll uterí, endometri, ovari, vulva i vagina poden desencadenar un debilitament del sòl pelvià. En el cas dels homes, la prostatectomia (extirpació de la glàndula prostàtica) també pot generar disfuncions d’aquest tipus.

 

Existeixen altres causes que també poden contribuir al debilitament del sòl pelvià, especialment l’embaràs i el part, però també l’herència i l’envelliment. A més a més, la pràctica de mals hàbits quotidians com retenir molt temps la orina i expulsar-la amb força durant la micció, l’ús de faixes o roba molt ajustada així com una mala alimentació que provoqui obesitat o restrenyiment.

 

Rehabilitació del sòl pelvià

 

Existeixen diversos tractaments per fomentar la rehabilitació del sòl pelvià. La fisioteràpia de la musculatura del sòl pelvià és la primera línia de tractament establerta per les guies clíniques nacionals i internacionals en aquesta àrea terapèutica. Els exercicis del tipus Kegel així com els abdominals hipopressius són els més utilitzats per les persones que necessiten tonificar la musculatura del sòl pelvià:

 

  • Exercicis Kegel: consisteix en efectuar uns moviments de contracció a la musculatura del sòl pelvià. És important identificar la musculatura que s’ha d’exercitar per poder fer-ho de manera correcta. Quan s’exercita el sòl pelvià el que se sent és una contracció que tanca i eleva cap endins i cap a dalt totes les obertures relacionades amb el sòl pelvià, és a dir, l’anus, la uretra, i la vagina en el cas de les dones.


  • Abdominals hipopressius: es tracta d’uns exercicis mitjançant els quals es pot reduir la pressió abdominal que exerceix el paquet visceral sobre el sòl pelvià.

 

Altres tècniques fisioterapèutiques que ajuden a la tonificació del sòl pelvià són:

 

  • Massatge perineal: tècnica manual aplicada a la zona del perineu des de l’exterior (zona abdominal) o des de la vagina o anus.

 

  • Electroestimulació: tècnica d’estimulació muscular que consisteix en l’estimulació mitjançant electricitat aplicada a través d’elèctrodes posicionats a la zona externa perineal, o a l’interior de la vagina o anus. Es tracta d’una tècnica passiva que no requereix la implicació de la persona tractada, essent especialment útil en el cas que no sigui possible fer els exercicis de forma autònoma (per exemple, persones d’edat avançada).

 

  • Biofeedback: en aquesta tècnica es requereix activament el treball del pacient, que anirà contraient els músculs amb indicacions del fisioterapeuta i amb l’ajuda d’una màquina que monitoritza les contraccions.

 

  • Boles xineses/conus vaginals: les dones poden utilitzar aquests dispositius per a la tonificació de la musculatura del sòl pelvià. En el cas de les boles xineses, aquestes efectuen una petita vibració que estimularà la musculatura del sòl pelvià. Els conus vaginals provoquen una contracció del sòl pelvià quan són introduïts a la vagina.

 

  • La fisioteràpia del sòl pelvià és encara una disciplina molt nova malgrat els seus beneficis hagin estat demostrats, especialment pel que fa a la millora de la incontinència urinària així com la qualitat de la vida sexual. És fonamental que la persona que hagi de reforçar la musculatura del sòl pelvià estigui guiada per especialistes, ja que es tracta d’una musculatura poc coneguda.

 

Per tant, la qualitat en la realització dels exercicis serà proporcional a la millora obtinguda.  Si s’aconsegueix fer-ho de forma correcte i s’és constant els resultats seran considerables, provocant una autèntica millora en la qualitat de vida d’aquestes persones.

 

Referències

  1. Carneiro EF et al. Las características anatomofuncionales del suelo pélvico y la calidad de vida de mujeres con incontinencia urinaria de esfuerzo sometidas a ejercicios perineales. Actas Urológicas Españolas. 2010;34(9):788–793.
  2. En suelo firme (2014). Como localitzar los músculos del suelo pélvico.
  3. Un rayo de esperanza (2013). Rehabilitación del suelo pélvico.
  4. Biosfera. Exercicis de Kegel.
  5. Continence Foundation of Australia. Pelvic Floor Muscles.
  6. Pelvic floor first. Working your pelvic floor.