L’oncòleg: quina és la relació un cop superat el càncer?

Disminució de les visites a oncologia: i ara què?

Un cop acabat el tractament oncològic, és el moment de tornar poc a poc a la vida quotidiana i reprendre la rutina diària. Aquest procés d’adaptació, porta sovint implícit un menor número de visites a l’hospital segons el pla de seguiment, especialment amb l’oncòleg i tot l’equip mèdic que ha estat implicat en el procés de superació de la malaltia.

Aquesta disminució en el nombre de visites i seguiment amb els professionals sanitaris, pot despertar en la persona sentiments de por, tristesa o vulnerabilitat, ja que aquest control per part del col·lectiu sanitari és reconfortant, donat que supervisen l’estat de salut i es rep el vist-i-plau d’un expert/a en la matèria.

Tenir aquestes sensacions pot ser desconcertant per la persona que ha superat un càncer, ja que hauria de ser un moment d’alliberament i gratitud, però en moltes ocasions hi ha una barreja de sentiments que coexisteixen a la vegada. És possible que moltes de les persones de l’entorn només vegin la millor part de la situació, que és la superació de la malaltia, però és important tenir en compte que poden aflorar sensacions d’incertesa totalment comprensibles.

Pla de seguiment un cop superat el càncer

Un cop finalitzat el tractament, hi ha un període de seguiment que pot variar depenent de la persona, ja que no tots els casos són iguals. Una vegada rebuda l’alta per part de l’equip oncològic, entre 5 i 10 anys després del tractament inicial segons el tipus de càncer, seran necessaris controls i revisions cada cop més espaiades. Aquestes revisions periòdiques serveixen per confirmar l’estat general de salut, així com per fer un seguiment i control dels efectes secundaris del tractament, i diagnosticar, com més aviat millor, possibles recaigudes. En el sistema sanitari públic aquests controls els realitzen els equips d’atenció primària.

Un cop establert el pla de seguiment en acabar el tractament, la participació activa del malalt/a,  durant els següents mesos o anys, pot ajudar a augmentar la seguretat en un mateix, ja que apareix la sensació de control sobre la pròpia salut. És important no ometre aquestes revisions, i compartir amb els professionals qualsevol dubte o símptoma que pugui sorgir al llarg del temps. Una manera d’optimitzar les visites de seguiment, i alhora reduïr part de l’incertesa, és preparar una bateria de preguntes per l’oncòleg, per poder obtenir-ne la resposta durant la visita.

I si torna el càncer? La por a la recaiguda

La por a que la malaltia reaparegui novament és una de les principals preocupacions que experimenten les persones que han tingut càncer. La possibilitat de patir altra vegada tot el procés de la malaltia, o de no poder superar-la de nou, fa que moltes persones que han superat un càncer se sentin amenaçats/des per la malaltia.

És possible que aquesta por a la recaiguda no desaparegui immediatament, sinó que vagi disminuint amb el pas del temps. Tot i així, és possible que fins i tot anys després de finalitzar el tractament, encara existeixin certes preocupacions per una possible recaiguda.

Aquest temor pot accentuar-se a mesura que s’apropen els dies de revisions i controls mèdics, de manera que encara cobra més importantància el fet de crear un vincle de confiança amb els professionals sanitaris i consultar qualsevol símptoma o molèstia que pugui aparèixer. Ells poden oferir ajuda i entendre preocupacions i temors.

La psicooncologia, una gran aliada

Enfrontar-se al càncer i les seves seqüel·les pot comportar estrès psicològic i altres problemes com insomni, temor i canvis emocionals. Aquests símptomes poden disminuir la qualitat de vida de les persones que han superat un càncer.

La psicooncologia és la part de la psicologia que té com a objectiu augmentar la qualitat de vida de l’afectat/da de càncer i de la seva família. La seva intervenció es basa en pal·liar l’impacte emocional derivat de la malaltia i l’adaptació de la persona a la seva nova situació. El psicooncòleg/a també pot ajudar a l’adaptació a alguns efectes secundaris, com per exemple l’adaptació a la nova imatge després del tractament.

Diversos estudis han demostrat que una intervenció psicològica com la que pot oferir el psicooncòleg/a millora la qualitat de vida. Son moltes les associacions i serveis i la quasi totalitat dels equips oncològics que ofereixen aquest tipus d’assistència.

En definitiva, la relació amb els professionals sanitaris no acaba juntament amb el tractament, sinó que les persones que han superat un càncer tenen al seu abast un ventall de recursos i professionals sanitaris als que dirigir-se i trobar suport. És important ser conscient d’aquest fet, ja que poden ajudar tant a nivell clínic com a nivell psicològic, fent que el procés després del tractament sigui una mica més senzill.


Referències

Oncolink. La vida después del cáncer

American Society of ClinicalOncology (ASCO). Atención de seguimientodespués del tratamiento del cáncer.

Asociación Española contra el cáncer (AECC). Seguimiento y revisionesdespués del cáncer de mama.

NationalCancerInstitute (NIH). Cuidados médicos de seguimiento.

Instituto Superior de EstudiosPsicológicos (ISEP). El importantepapel del psicooncólogo en la aceptación y superación del cáncer.

De la Torre-Luqe et al. Tratamientospsicológicos para mejorar la calidad de vida en contextos oncológicos: un meta-análisis.  International Journal of Clinicaland Health Psychology. Volume 16, Issue 2, May–August 2016, p. 211-219

Compartir l’experiència després del càncer

Després de passar per un càncer, la persona afectada no només s’enfronta a seqüeles físiques i fisiològiques, sinó que requerirà un període de temps més o menys variable per a l’acceptació dels canvis que ha sofert el seu cos i de l’experiència viscuda.

 

Les seqüeles de tipus psicològic o emocional són sovint molt més complexes de superar. La capacitat d’afrontament i l’adaptabilitat a un nou estil de vida (en cas d’haver patit un canvi físic sever) o simplement el retorn a l’equilibri pot ser més o menys ràpid i dependrà de cada cas concret. Alguns dels factors que poden influir en la capacitat d’afrontament són:

 

  • Les característiques del procés oncològic pel qual ha passat la persona afectada.
  • Les variables sociodemogràfiques com el sexe, l’edat, el nivell d’estudis o la capacitat econòmica.
  • El recolzament social i l’expressió de l’afecte per part de la família i amics.
  • Els trets de personalitat com la disposició per compartir l’experiència o l’obertura de sentiments contribueixen a despertar emocions positives en situacions difícils.

 

De quines maneres es pot compartir l’experiència?

L’exercici de compartir l’experiència pot realitzar-se de moltes maneres, des de mantenir converses amb el nostre cercle més proper d’amics i família fins a apuntar-se a una psicoteràpia individual o en grup. La majoria d’hospitals tenen a disposició de les persones que pateixen un càncer o l’han superat, un servei d’atenció psicològica individual, de grup i per a famílies afectades.

 

Existeix un tipus de teràpia per a millorar l’estat d’ànim de manera contrària als mètodes tradicionals: la Psicologia Positiva. Aquesta tracta de focalitzar l’atenció de la persona en allò que realment li funciona i se li dóna millor per tal de fomentar l’optimisme, el benestar i la felicitat de la persona.

 

En un article publicat recentment elaborat per l’Institut Català d’Oncologia (ICO), amb l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), s’ha demostrat que la psicologia positiva dirigida a persones que han passat per un càncer redueix el malestar emocional i l’estrès posttraumàtic, essent corroborat per les persones del seu entorn més proper.

 

En l’article anterior “Mindfulness: connecta amb l’aquí i l’ara” vam presentar aquesta tècnica de psicologia com una eina per fer front a l’estrès que poden patir les persones al llarg de la seva convivència amb la malaltia. Es basa en el principi d’atenció plena en el que ens succeeix. De fet, compartir l’experiència amb persones de confiança o amb gent que passa per situacions similars també és en realitat una manera d’aconseguir atenció plena als esdeveniments del present i de reduir l’estrès.

 

Tipus de grups de suport

 

Els grups de suport permeten als participants compartir les seves experiències viscudes i expressar els sentiments amb altres persones que han passat pel mateix, podent reduir d’aquesta manera l’estrès i alhora sentir-se més comprés i acompanyat. L’intercanvi d’informació i consells pot proporcionar una sensació de control i així reduir els sentiments d’impotència. Hi ha grups que s’enfoquen en un tipus de càncer determinat i altres on hi participen persones que han passat per tipus de càncer totalment diferents.

 

Les entitats de Junts contra el càncer ofereixen serveis d’orientació i suport psicològic a les persones que han superat el càncer, així com des del portal web de la Generalitat també es pot accedir a diferents associacions de pacients i enllaços d’interès.

 

Aquests grups proporcionen recolzament de diverses maneres i cada persona pot trobar el que millor s’adapti a les seves necessitats. A grans trets, els grups de suport poden ser:

 

  • D’autoajuda, dirigits pels integrants del grup.
  • Grups dirigits per professionals: treballador social, psicòleg, etc., moderen i condueixen la conversa entre els integrants.
  • Grups de suport informatiu, dirigits per un coordinador professional que proporciona informació i educació relacionada amb el càncer. Sovint, aquests grups conviden oradors, com ara metges, per a que proporcionin assessorament expert.

 

 

També podem trobar grups de suport per internet que permeten a les persones comunicar-se de diverses maneres:

 

  • Grups d’interès i llistes de correu electrònic que envien articles o textos d’interès als integrants del grup.
  • Grups de discussió, fòrums o panels d’anuncis electrònics que permeten publicar un missatge i les respectives rèpliques.
  • Xats i videoconferències, que permeten als integrants comunicar-se en temps real.

 

A més les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, ofereixen diferents recursos i serveis de suport per l’etapa que comença un cop finalitzat el tractament pel càncer.


Referències

Ochoa C; Casellas-Grau A; Vives J; Font A; Borrs, JM. Positive psychotherapy for distressed cancer survivors: posttraumatic growth facilitation reduces posttraumatic stress. International Journal of Clinical and Health Psychology. 17, pp. 28-37. Elsevier España, 2017.
Instituto Nacional del Cáncer (NIH) (2014). Grupos de apoyo para el cáncer.
Cancer.Net. Grupos de apoyo.

Generalitat de Catalunya. Viure amb càncer.

García-Torres F; Alós Cívico FJ; Pérez-Dueñas C; Moriana Elvira JA. Guía de tratamientos psicológicos eficaces en psicooncología. Ediciones Pirámide; Febrero 2016.

Canvis en les relacions socials: com reempendre el camí

L’experiència del càncer acostuma a alterar la vida de la persona que ha tingut càncer i la del seu entorn. Sent possible que la malaltia li faci canviar el seu dia a dia, els plans de futur, la manera de pensar i de relacionar-se amb els que l’envolten.

Per tant, després dels tractaments no només cal iniciar un propi procés de recuperació, sinó que també començarà una etapa d’adaptació a la manera en què les persones de l’entorn es relacionen.

Relacionar-se amb els altres

 Relacionar-se amb altres persones i viure en un entorn socialment estimulant són peces clau per la recuperació. Comptar amb una xarxa social de suport permet compartir moments, pensaments i emocions, és una font de benestar i salut.

Un període de recuperació físic i emocional serà necessari per poder-se incorporar i adaptar-se de forma gradual als anteriors o nous hàbits de vida.

Per això és recomanable

  • Demanar ajuda als amics o els familiars. D’aquesta manera, es rebrà el suport que un necessita i seus éssers estimats també se sentiran útils.
  • Planejar el que es dirà sobre l’experiència que s’ha viscut. No existeix una manera correcta o incorrecta d’abordar amb els altres el tema de la seva malaltia; només és necessari obrir-se a la gent.
  • Mantenir els contactes durant la seva recuperació. Els amics i els companys de feina haurien d’estar informats de la situació, així el retorn a la feina o a les altres activitats serà més fàcil per tots si s’ha mantingut en contacte. (article reinserció laboral)

Segons un informe realitzat pel Grup Espanyol de Pacients amb Càncer (GEPAC) sobre les necessitats dels supervivents de càncer, les relacions socials, amb la família i la parella, tenen un gran impacte en la vida de les persones després del càncer:

La família

Quan el tractament acaba, moltes famílies no estan preparades per esperar tot el temps que porta la recuperació. Sovint, després d’haver superat el càncer, la persona que ha tingut càncer necessita un període d’adaptació llarg, ja que no sempre s’està a l’alçada de les expectatives de la gent que l’envolta, i s’ha d’ajustar a una nova realitat i començar la lluita de la recuperació . Per això és fonamental que la família respecti aquest procés.

Tot i que a vegades resulta difícil adaptar-se als canvis, expressar els sentiments que s’experimenten i saber com parlar del càncer sense por, és important:

Ser sincers amb la família (parlar de la manera més directa i franca possible)

Permetre’ls estar informats i participar en la recuperació

Passar temps addicional junts

Recolzar-se mútuament

Sense empatia ni comunicació, no s’aconsegueix conèixer la naturalesa dels problemes reals i, per tant, no es pot plantejar una solució. És igual d’important parlar que escoltar per poder compartir els aspectes que els preocupen, com que procurin que la malaltia vagi ocupant un lloc més secundari en les seves vides, de manera progressiva i gradual.

Convé saber valorar l’esforç realitzat per cada un durant la malaltia, ja que afrontar un càncer, com a pacient o com a familiar, suposa un repte per al qual no se sol estar preparat.

Per afrontar possibles conflictes, pot ser convenient crear un entorn de confiança en el qual un se senti còmode per expressar les emocions. Aquest entorn només es podrà construir si no es culpabilitza als altres del que diuen o pensen. S’ha de tenir en compte els sentiments de l’interlocutor i posar-se al lloc de l’altra persona. A més, en aquest espai s’han de respectar les diferències comunicatives i relacionals, així com la diversitat i forma de ser de cada persona.

Queda clar que la unitat familiar tendeix a ser una peça clau en el procés de readaptació a la vida després del càncer, amb especial importància de la família nuclear, pares i fills que conviuen dins el mateix habitatge.

Els amics i companys de feina

Arran de la malaltia, és possible que es noti que l’entorn social més proper ha canviat. Podria ser que la malaltia hagi pogut alterar la dinàmica del grup d’amics o provocar canvis d’actituds en algunes persones de l’entorn, que hauran sorprès positivament o negativament.

Les sorpreses negatives o decepcions procedeixen de les expectatives de suport que un mateix té d’alguna persona i que aquestes no s’hagin complert. S’ha de tenir en compte que aquesta persona pot tenir diferents motius per distanciar-se que un ignora. Conèixer-ho ajudarà a prendre una decisió més raonada sobre aquesta relació.

Si es té la impressió que els amics i els companys de feina tenen una actitud poc solidària, podria ser per la seva manera de mostrar preocupació tant per la persona que ha tingut càncer com per l’impacte que la malaltia té en ells mateixos. Tot i que es tracta d’una malaltia socialment coneguda, moltes persones tenen por o se senten incòmodes al parlar amb una persona amb càncer. Aquestes concepcions o prejudicis poden tenir el seu origen en el fet de no saber com gestionar el dolor, propi o aliè, i/o no saber com oferir suport.

N’hi ha que decideixen distanciar-se per evitar aquestes situacions i poden considerar, fins i tot, que ho fan per respectar la intimitat de qui ha tingut càncer. Tot i que la percepció social de la malaltia està canviant, encara hi ha moltes persones que la conceben com un procés de dolor i sofriment que ha de ser viscut en la privacitat de la família. Prefereixen mantenir-se al marge i, d’aquesta manera, protegir-se també ells mateixos de l’exposició al dolor. Aquesta és una forma d’escapar de la sensació amenaçant que qualsevol persona pot tenir càncer i que ningú n’és immune.

Pot resultar molt positiu intentar entendre les possibles pors dels altres i ser pacient a mesura que es tracta de recuperar una bona relació, ja que disposar d’una xarxa social de suport pot repercutir positivament en la salut i ajudar a millorar el benestar personal.


Referències

  1. National Cancer Institute (NCI) (2012). Siga adelante: La vida después del tratamiento del cáncer.
  2. Grupo Español de Pacientes con Cáncer (GEPAC) (2016). Manual para superviventes de cáncer y sus familiares.
  3. Clara Pérez Cárdenas. Evaluación psicológica del paciente con cáncer en la APS. Rev Cubana Med Gen Integr v.21 n.1-2 Ciudad de La Habana ene.-abr. 2005.