comestic

Buscant l’embaràs després d’un càncer

Alguns tipus de càncer i diversos tractaments per tractar-lo poden causar infertilitat o efectes negatius sobre la fertilitat. No obstant això, en funció de l’edat, el tipus de tractament i el temps transcorregut des del tractament, és possible poder tenir fills. Es recomana que les dones que vulguin tenir fills després de superar un càncer vegin un especialista en reproducció, que determinarà la seva fertilitat mitjançat proves hormonals i ultrasons.

La infertilitat en les dones després del càncer

La infertilitat en les dones es pot donar per problemes en les diferents etapes del cicle reproductiu. És possible que no es tingui una reserva suficient d’òvuls sans o que el sistema reproductor estigui danyat. També es poden presentar dificultats en la implantació d’un òvul fecundat o en el transcurs de l’embaràs, especialment en el primer trimestre. En cas que no s’aconsegueixi concebre de manera natural, és important determinar quina és l’etapa del procés reproductiu que presenta dificultats, ja que les possibles solucions variaran en funció de l’origen del problema.

El cicle menstrual: abans i després

Normalment, les dones que conserven el període menstrual després del tractament del càncer poden quedar-se embarassades, tot i que tenir la menstruació no significa necessàriament ser fèrtil. En algunes dones, el tractament contra el càncer provoca l’absència del període menstrual i que els ovaris fallin de manera precoç (abans dels 40 anys): és l’anomenada menopausa precoç, que provoca infertilitat permanent. En altres dones el període menstrual s’atura durant el tractament, però torna més endavant.

Més enllà de la presència o absència del període, el tractament contra el càncer pot haver tingut un impacte en diferents aspectes del cicle menstrual: és habitual tenir cicles més curts o més llargs, i moltes dones expliquen que les seves regles han canviat en comparació amb abans de la malaltia, tant en regularitat com en abundància del flux menstrual. Per norma general, aquestes alteracions del cicle no solen tenir cap impacte negatiu en la capacitat reproductiva de les dones, així que no cal donar-li major importància si l’especialista no ho considera preocupant.

És segur l’embaràs després del tractament?

Per regla general, l’embaràs després del tractament contra el càncer és segur tant per a la mare com per al nadó. Estudis recents demostren que l’embaràs no augmenta la reincidència del càncer. Tot i així, depenent del tipus de càncer i estadi, o el tipus de tractament rebut, a algunes dones se’ls recomana que esperin un temps prudencial abans d’intentar ser mares (entre sis mesos i alguns anys); ja sigui pels possibles efectes adversos del tractament (quimioteràpia, radioteràpia) o per la possibilitat d’una recaiguda.

Embaràs natural i tècniques de reproducció assistida

Per quedar-se embarassada de manera natural (sense l’ajuda de la reproducció assistida) cal com a mínim un ovari amb suficients òvuls sans, una trompa de Fal·lopi i un úter sa, i uns nivells hormonals òptims. Si no es dona alguna d’aquestes característiques, o si el pare biològic presenta problemes d’infertilitat masculina, es pot recórrer a tècniques de reproducció assistida.

Abans del tractament

En els casos que el tractament contra el càncer suposa una amenaça per a la fertilitat, i en cas que sigui possible, l’especialista facilita diverses opcions per preservar la fertilitat abans d’iniciar el tractament.

  • Congelació d’embrions. La congelació d’embrions és la tècnica mitjançant la qual es preserven els embrions obtinguts per fecundació in vitro, fertilitzats amb espermatozous de la parella o d’un donant. L’avantatge que presenta aquesta tècnica és que la supervivència dels embrions després de la congelació és bastant alta, entre el 40 i el 90 %, pel que és l’opció associada amb més probabilitats d’èxit. No obstant, és necessari fer una estimulació ovàrica prèvia, que pot endarrerir l’inici del tractament de 4 a 6 setmanes.
  • Congelació d’òvuls (oòcits). Al contrari del que passa amb la congelació d’embrions o d’espermatozous, que estan molt esteses, els òvuls presenten unes característiques que fan que siguin molt difícils de congelar de manera viable si no han estat fecundats. De fet, aquesta encara es considera una tècnica experimental, tot i que s’han obtingut resultats prometedors amb un nou procediment de congelació ràpida: la vitrificació. Per a poder congelar oòcits també és necessari sotmetre’s a un tractament d’estimulació hormonal previ a l’extracció.
  • Congelació de teixit ovàric. En aquells casos en què el risc de pèrdua de la fertilitat és alt, no es disposa del temps per fer el tractament hormonal o no es pot fer perquè està contraindicat, es pot plantejar la possibilitat de congelar teixit de l’ovari directament. Després del tractament es torna a implantar el teixit ovàric, i es pot aconseguir l’embaràs de manera natural o mitjançant altres tècniques de reproducció assistida.
  • Tècniques quirúrgiques. Són aquelles que protegeixen l’úter o els ovaris dels efectes nocius del tractament. Dins aquesta categoria podem trobar procediments com la traquelectomia, que consisteix en l’extirpació del coll de l’úter en el càncer de cèrvix, o la transposició ovàrica, que implica la reubicació de l’ovari a l’abdomen, per permetre el tractament de la zona pelviana amb radiació sense provocar danys.

A més, en alguns casos és possible la combinació de vàries de les tècniques descrites per a augmentar les probabilitats d’èxit.

Durant el tractament

El tractament amb hormones alliberadores de gonadotropina (aGnRH) és una teràpia experimental de la qual no s’ha demostrat l’eficàcia completament. Hi ha estudis que posen de manifest el seu efecte protector de la fertilitat durant el tractament amb quimioteràpia, però se’n desconeix el mecanisme i no se sap els efectes que pot tenir a llarg termini.

Després del tractament

Si no ha estat possible dur a terme cap d’aquestes tècniques abans de sotmetre’s al tractament, i si el metge considera segura la gestació, és possible aconseguir quedar-se embarassada a partir d’òvuls o embrions procedents de donants.

  • Fecundació in vitro. Consisteix en fecundar l’oòcit de manera artificial en un laboratori. Es pot dur a terme tant incubant conjuntament l’oòcit amb espermatozous en una placa de cultiu o bé introduint, mitjançant una microinjecció, un sol espermatozou a l’interior de cada òvul. Aquesta tècnica està indicada en cas que s’hagi fet preservació de la fertilitat del tractament o també en cas de recórrer als oòcits d’una donant.
  • Donació d’oòcits. En els casos en que no es conservi la funció ovàrica però sí que sigui possible dur a terme la gestació, es pot recórrer als òvuls d’una donant. La donació d’òvuls a Espanya és anònima, de manera que la donant i la receptora no es poden conèixer. Les donants reben una compensació econòmica per les molèsties de desplaçaments, temps invertit i riscos sanitaris, i se’ls fa un anàlisi exhaustiu de malalties hereditàries, infeccioses i mentals. Els oòcits es fecunden mitjançant FIV i s’implanten a l’úter de la mare. Abans de la transferència d’embrions, però, es fa un tractament hormonal a la receptora per a assegurar que el revestiment de l’úter és òptim per a la implantació, i així assegurar l’èxit de la tècnica.
  • Donació d’embrions. Moltes parelles que es sotmeten a la FIV donen els embrions que no necessiten, ja que per optimitzar el procés es fecunden varis òvuls que molts cops no s’acaben utilitzant. Aquests embrions poden ser implantats en un úter sa per tal d’aconseguir l’embaràs. En aquests casos, també es realitza un tractament hormonal de preparació de l’endometri a la mare, similar al que es fa amb la donació d’òvuls.

També es poden considerar altres alternatives per formar una família, que inclouen l’adopció o l’acolliment familiar.

Moltes dones que han tingut càncer es veuen obligades a posposar el seu desig de ser mares fins després del tractament. Quedar-se embarassada és una decisió important, i és fonamental fer-ho amb totes les claus per a que l’embaràs sigui segur, tant per al nadó com per a la mare. El ginecòleg o obstetra és el professional mèdic que pot assessorar en aquests casos, fent un acompanyament durant el procés, ajudant a determinar el moment adequat per fer-ho, i informant sobre els possibles riscos de l’embaràs i el part.

A més, existeixen associacions com Baby Beatles, fundada per la Teresa Ferreiro, que ajuda a les dones sense recursos a fer realitat el seu desig de ser mares després del càncer de mama.

 

Referències

Manau D, 2015. Preservación de la fertilidad en la paciente oncológica.

LIVESTRONG. 2014. “LIVESTRONG Fertilidad.” http://assets.livestrong.org/we-can-help/LIVESTRONG-Fertility-Brochure-Spanish.pdf

Bedoschi, Giuliano, and Kutluk Oktay. 2013. Current Approach to Fertility Preservation by Embryo Cryopreservation. Fertility and Sterility 99 (6): 1496–1502.

I ara, què?

Un cop finalitzat el tractament, és molt comú sentir una barreja d’emocions. Per una banda, poden haver-hi les emocions positives que es desprenen d’haver acabat el tractament d’una manera exitosa, d’haver descobert en un mateix una fortalesa que no es coneixia o d’haver forjat relacions més profundes i significatives amb la parella, familiars o amics. Per altra banda, és molt normal sentir-se desprotegit o que aflorin emocions relacionades amb pors, incertesa o ansietat.

Descobrir una nova normalitat

Els canvis que moltes persones poden experimentar amb el seu cos estan relacionats amb el tipus de càncer i el tractament seguit, però és important recordar que no hi ha dues persones iguals: els canvis físics i les seqüeles poden variar enormement entre una persona i una altra, fins i tot en casos on el tipus de càncer i el tractament són els mateixos.

Cada persona és un món i cadascú reacciona d’una manera completament diferent. És molt possible que el temps ajudi algunes persones a ajustar-se a allò que senten. Tot i això, de vegades el temps no és suficient i és possible necessitar ajuda externa. És important entendre que no hi ha un retorn a la normalitat ja que s’ha de redescobrir i redefinir la pròpia normalitat, que pot no ser la mateixa que abans del tractament.

Necessitats de les persones que han finalitzat el tractament

Recentment, la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) va publicar un estudi sobre l’experiència de les persones que han sobreviscut el càncer. Aquest estudi mostrà com, en finalitzar el tractament, els supervivents tendeixen a sentir, més que felicitat, una barreja de desesperança i abandonament. En acabar la fase activa de tractament contra la malaltia, totes les forces i l’energia focalitzades envers la curació queden en segon pla, essent reemplaçades per una sensació de solitud i desprotecció. Per altra banda, creix gradualment l’acceptació com a persona supervivent, i moltes persones experimenten un canvi dels valors personals, restablint les seves prioritats personals i la seva manera de viure la vida, tot i la incertesa que la malaltia pugui tornar.

Un altre element d’interès és el canvi en les relacions interpersonals. Els supervivents solen parlar de com, durant la malaltia, la gent del seu entorn tendeix a adoptar una actitud protectora i de recolzament. En alguns casos, però, un cop finalitzat el tractament les persones afectades senten que els exigeixen una tornada a la normalitat immediata, obviant el fet que, tot i haver acabat la fase més activa del tractament, no han acabat les conseqüències de la malaltia. Les relacions interpersonals canvien molt durant la fase de tractament de la malaltia i posteriorment en la recuperació. Molts cops, la malaltia contribueix a enfortir aquests vincles, però d’altres la relació amb amics, familiars o parella pot acabar canviant, fins al punt de debilitar-se o trencar-se.

Els resultats recollits en l’informe de la FECEC, van ser consistents amb els d’altres estudis majoritaris, com el publicat per la Iniciativa Nacional de Supervivència del Càncer del Regne Unit, l’Institut Nacional de Salut d’EUA, o d’altres a nivell nacional. Per exemple, segons un informe realitzat pel Grup Espanyol de Pacients amb Càncer (GEPAC) sobre les necessitats dels supervivents de càncer, hi ha una sèrie de temes que tenen un gran impacte en la qualitat de vida de la gent que els pateix:

Totes aquestes dades evidencien l’existència d’una sèrie d’obstacles molt presents en el dia a dia de les persones després del tractament contra el càncer, i posen de manifest la necessitat que aquestes dificultats siguin adreçades, atenent i donant resposta a totes les necessitats no cobertes.

Referències

Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) (2014). Millorar l’experiència dels supervivents de càncer a Catalunya.

Grupo Español de Pacientes con Cáncer (GEPAC) (2012). Informe sobre las necesidades de los supervivientes de cáncer (Informe).

National Cancer Institute (2014). Facing forward. Life after cancer treatment.

Livestrong (2016). Emotions After Cancer Treatment (web).

És habitual tenir problemes de concentració i memòria després del tractament?

Freqüentment, les persones que han patit càncer refereixen problemes per a processar la informació, o dificultats a l’hora de recordar certs detalls o paraules. Aquests símptomes es coneixen com a deteriorament cognitiu. Tot i que inicialment es van associar a aquelles persones amb càncer de mama que havien rebut tractament amb quimioteràpia, estudis posteriors han demostrat que la seva aparició també es pot donar en diferents tipus de càncer i, en alguns casos, es produeix fins i tot abans que s’iniciï el tractament amb quimioteràpia.

Quins símptomes el caracteritzen?

El deteriorament cognitiu associat al càncer inclou tant símptomes que són percebuts de manera subjectiva per les persones que els pateixen com signes que són objectivament mesurables. Alguns dels símptomes més característics són:

Causes

Tots aquests símptomes poden estar provocats pel càncer en si, per factors genètics de l’individu, pels efectes dels tractaments administrats a l’organisme, o per una combinació dels anteriors. A més, hi ha altres afeccions que són comunes en les persones amb càncer i que indirectament poden provocar símptomes cognitius com problemes d’aprenentatge i memòria, dificultats per concentrar-se, disfuncions psíquiques i limitacions del moviment. Aquests factors inclouen la depressió, l’ansietat, la fatiga, problemes per a dormir i desajusts hormonals, entre altres.

Diagnòstic i tractament

Davant la sospita d’estar desenvolupant símptomes de deteriorament cognitiu, es poden utilitzar proves diagnòstiques com anàlisis neuropsicològiques i tècniques de neurofisiologia o de neuroimatge, per a detectar la presència de lesions o alteracions al sistema nerviós, sempre complementades amb una avaluació subjectiva per part d’un especialista. No obstant, a falta d’unes guies terapèutiques que defineixin l’abordatge d’aquest perfil simptomàtic, el més recomanable és parlar-ne amb el metge i valorar conjuntament la millor estratègia a seguir per a cada cas. Pel que fa el tractament, el més habitual és l’anomenada teràpia cognitiva-conductual, juntament amb l’ús d’algun fàrmac en cas que es consideri convenient. Aquesta teràpia, conduïda per un psicòleg, està enfocada a detectar problemes i plantejar accions per a superar-los. Amb l’ajuda del terapeuta, la persona identifica els problemes diaris que li originen els símptomes, per a després fixar uns objectius de millora i desenvolupar estratègies que els permetin superar aquestes dificultats diàries i millorar la seva situació.

Per tal de fer front als problemes de concentració i memòria que poden dificultar les tasques del dia a dia, pot ser útil seguir alguns consells com:

Per altra banda, algunes aproximacions integrals com la rehabilitació cognitiva o l’exercici físic també poden proporcionar beneficis que repercuteixin positivament en els símptomes cognitius.

Aquestes alteracions són permanents?

L’estudi del deteriorament cognitiu en càncer i la seva evolució és relativament recent; per tant, actualment disposem de pocs estudis a llarg termini sobre l’evolució d’aquests símptomes amb el pas del temps. Només una minoria de les persones amb deteriorament cognitiu tenen efectes permanents, ja que la majoria dels símptomes tendeixen a ser transitoris, i remeten gradualment amb el temps.

Referències

Asher A. Cognitive dysfunction among cancer survivors. Am J Phys Med Rehabil. 2011 May;90(5 Suppl 1):S16-26.

Rodríguez-Fornells A. Deteriorament cognitiu induït per quimioteràpia i radioteràpia. Avaluació del seu impacte i identificació dels marcadors de risc clínics, neurofisiològics i de neuroimatge funcional (memòria).

Bompaire F, Durand T, Léger-Hardy I, Psimaras D, Ricard D. Chemotherapy-related cognitive impairment or « chemobrain »: concept and state of art. Geriatr Psychol Neuropsychiatr Vieil. 2017 Mar 1;15(1):89-98. doi: 10.1684/pnv.2017.0659.

Limfedema: què és i com prevenir-lo

De vegades, el càncer o el tractament per combatre’l poden alterar el funcionament dels ganglis limfàtics. Quan això passa, l’acumulació de la limfa en els teixits pot provocar edema (inflor) en una extremitat, habitualment un braç, donant lloc al que s’anomena limfedema.

Quan i on apareix el limfedema?

Tot i que el limfedema pot presentar-se en qualsevol moment, en el 80% dels casos apareix abans dels 3 anys després de la cirurgia o tractament. La localització depèn en gran part del tipus de càncer: després del càncer de mama sol aparèixer als braços, mentre que el limfedema a les cames és més freqüent després d’un càncer uterí, de pròstata, limfoma o melanoma.

Quin risc tinc de desenvolupar limfedema?

En el cas del càncer de mama, el risc de desenvolupar limfedema depèn en gran part de si durant la cirurgia s’han disseccionat els ganglis limfàtics de les aixelles. També hi ha altres factors que poden influir-hi, com l’obesitat, o el fet d’haver fet radioteràpia. No obstant, no es coneixen amb exactitud les causes del limfedema, i no es pot predir amb total certesa quines persones el patiran i quines no.

Com puc prevenir-lo?

A les persones amb risc de desenvolupar limfedema, se’ls recomana prendre una sèrie de precaucions, entre les quals es troben les següents:

  • Evitar extraccions de sang en el braç del costat de la operació.
  • Evitar aixecar pes o fer exercicis violents.
  • Avisar al metge en cas de notar sensacions de tibantor o inflor.
  • Portar guants sempre que hi hagi risc de tallar-se.
  • Evitar fer-se ferides, per petites que siguin.
  • Facilitar el drenatge limfàtic amb exercicis específics, embenatges de compressió o medicació, sempre sota supervisió mèdica.

A més, hi ha una sèrie d’exercicis que, amb el vistiplau del metge o fisioterapeuta, poden ajudar a prevenir el limfedema:

Pel que fa altres tipus d’activitat física, tot i que històricament s’havia recomanat limitar l’ús del braç amb risc de desenvolupar limfedema, l’exercici lleu, progressiu i supervisat ha demostrat no augmentar els risc de limfedema, i a més s’ha associat a determinats beneficis.

Així doncs, encara que resulti difícil anticipar-se a l’aparició del limfedema, és molt recomanable seguir les precaucions per a prevenir-lo i parar especial atenció a l’extremitat afectada, consultant al metge si es presenta dolor, dificultats de moviment o inflamació. La prevenció i tractament precoç del limfedema són dos elements clau per evitar el desenvolupament d’una inflamació greu i debilitant, que pot tenir un gran impacte en la qualitat de vida.

Referències

Federación de mujeres con cáncer de mama (FECMA). El linfedema: recomendaciones y ejercicios para su prevención.

Asociación española contra el cáncer (2010). Linfedema: Prevención y tratamiento.

National Cancer Institute (2015). Lymphedema (PDQ) – Health professional version.

Entenent les dades de supervivència

Quan parlem de càncer, resulta imprecís utilitzar el terme curació, ja que de vegades poden quedar algunes cèl·lules canceroses sense detectar. És per això que els experts utilitzen les anomenades dades de supervivència, que mesuren els percentatges de persones amb un determinat tipus de càncer que sobreviuen un període de temps predefinit, normalment 1, 2 o 5 anys.

Què són els percentatges de supervivència?

El terme científic “supervivència”, però, no només serveix per a fer una estimació de la mortalitat (com és el cas de l’anomenada supervivència global), sinó que pot mesurar el temps que transcorre, de mitjana, fins a qualsevol esdeveniment. Així doncs, quan es mesura el temps fins una recaiguda parlem de supervivència lliure de recaiguda i, de manera similar, el temps fins el creixement del tumor determina la supervivència lliure de progressió. Aquestes dades serveixen tant per a fer una aproximació a un pronòstic com per a estudiar l’eficàcia de diferents tractaments nous, en el context dels assajos clínics.

Dades de supervivència a Catalunya

Es calcula que l’any 2016 es van diagnosticar 38.500 casos de càncer a Catalunya, excloent els càncers de pell no melanoma, que són el tipus més abundant. A més, la incidència del càncer segueix tenint una tendència a l’alça, doncs en 5 anys se n’ha observat un increment del 8 %. Per altra banda, també s’ha observat un augment en les taxes de supervivència. La Generalitat de Catalunya va publicar a principis del 2017 que la supervivència a 5 anys va passar de ser del 50,2 % al 57,3 % en un període de 10 anys. La disminució de la mortalitat associada al càncer pot explicar-se per millores assistencials, l’aprovació de nous tractaments i les estratègies de cribratge i detecció precoç, com els programes de detecció precoç de càncer de mama, colorectal i de pròstata.

Evolució de la supervivència a escala mundial

L’increment en la supervivència no és un fenomen exclusiu de Catalunya, sinó que també s’ha pogut observar una progressió similar a Espanya i fins i tot a escala mundial. Tot i que no és possible saber amb exactitud el nombre de persones que conviuen amb un diagnòstic de càncer a tot el món, els diferents registres nacionals permeten fer estimacions, que situen aquesta xifra al voltant dels 28,8 milions de persones.

Aquesta tendència a l’alça evidencia un canvi de paradigma i posa de manifest la necessitat de concebre i abordar el càncer des de la perspectiva d’una malaltia crònica. Així doncs, alguns experts consideren que, més que la remissió total, l’objectiu terapèutic hauria de ser mantenir el càncer estable, controlant-ne la progressió, de manera que la convivència amb la malaltia no repercuteixi en l’esperança de vida ni impliqui una disminució significativa de la qualitat de vida.

Per altra banda, el creixent nombre de persones que superen o conviuen amb el càncer contrasta amb la manca de recursos adreçats a millorar l’experiència dels supervivents: en aquest desequilibri resideix, precisament, la raó de ser d’aquesta pàgina web.

Referències

Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) (2014). Millorar l’experiència dels supervivents de càncer a Catalunya.

Registre del càncer a Catalunya, Pla Director d’Oncologia (2016). El Càncer a Catalunya (monografia).

Departament de Salut, Generalitat de Catalunya (2017). La supervivència a un càncer a Catalunya creix un 7% en deu anys (nota de premsa).