càncer

Retenció de líquids després del càncer: recomanacions i consells

#edema #limfedema #pell #alteracionscutànies #emcuido

 

Hi ha persones que, després de superar un càncer poden patir conseqüències del tractament. Hi ha regions del cos particularment sensibles als efectes secundaris de la quimioteràpia, la radioteràpia o a les intervencions quirúrgiques. Concretament la pell és de les zones del cos més afectades en aquests casos.

 

Entre les alteracions cutànies més freqüents que poden aparèixer després d’un càncer podem trobar:

  • Pell seca (xerosi)
  • Prurit (picor)
  • Úlceres a la pell
  • Edemes (retenció de líquids)
  • Cicatrius

 

Afortunadament, les reaccions cutànies són sovint temporals i existeixen tractaments per fer-hi front.

 

Els edemes i relació amb el tractament contra el càncer

 

Els edemes són acumulacions de líquid sota la pell, dins dels teixits que estan fora del sistema circulatori, que transporta la sang per tot el cos. L’edema es dóna amb major freqüència als peus i les cames, deixant una sensació de inflamació i pesadesa, i provoquen augment de pes. També pot ocórrer a les mans, els braços, la cara i l’abdomen.

 

Els problemes en el funcionament del cor, el fetge o els ronyons poden tenir com a conseqüència la retenció de líquids. Malalties associades com la insuficiència cardíaca, hepàtica o renal son les causes més freqüents dels edemes, tot i que la desnutrició o la inactivitat també poden fer que els líquids s’acumulin a diferents parts del cos. Una altra situació que pot generar acumulació de líquid és el limfedema de braços o cames. Quan els ganglis limfàtics s’extirpen (buidament limfàtic ganglionar) o danyen, el líquid limfàtic s’acumula en els teixits circumdants i fa que s’inflin. El metge pot aclarir l’origen i el tractament més adequat en cada cas.

 

La retenció de líquids és també un efecte secundari del tractament contra el càncer. Apareix després de diversos tractaments i generalment desapareix unes setmanes o mesos després d’haver deixat el tractament, però també es pot estendre més en el temps i ser un problema per aquelles persones que ja han superar el càncer.

 

 

¿Què he de fer si tinc símptomes?

 

En el cas en que es senti algun d’aquests símptomes, és important que s’informi a l’equip d’atenció de salut. El doctor o la infermera determinaran què  ho està causant i  recomanaran les mesures que ha de prendre, podent receptar alguns fàrmacs en el cas que fos necessari.

 

Diagnòstic i prevenció del edema

 

Per diagnosticar un edema, és possible que el metge verifiqui si la pell sobre l’àrea inflada roman enfonsada després de pressionar-la, pregunti si es va augmentar de pes recentment o sobre altres símptomes. També és possible que necessiti realitzar anàlisi de sang, d’orina i radiografies.

 

L’objectiu del control de l’edema és tractar la causa subjacent de l’acumulació de líquid. En les persones on l’edema ha estat provocat per fàrmacs o per una mala nutrició, pot tractar-se. En canvi, els casos en que la retenció de líquids es resultat del càncer o per problemes renals, cardíacs o hepàtics,  es més difícil de tractar, inclús pot arribar a ser permanent.

 

A continuació es poden trobar suggeriments per ajudar a reduir la inflor i alleujar els símptomes derivats de la retenció de líquids:

 

  • Preguntar al metge sobre medicaments diürètics, ja que la seva funció es ajudar a eliminar el líquid addicional de l’organisme degut a l’augment de la micció
  • Ingerir una dieta equilibrada i reduir la quantitat de sal
  • Caminar o fer exercici, ja que ajudarà a que els líquids tornin a bombar al cor
  • Quan s’estigui assegut o recolzat, posar la zona afectada en alt
  • Evitar estar dret durant períodes prolongats i seure amb les cames creuades
  • Utilitzar mitges de compressió per ajudar a que els líquids tornin al sistema circulatori
  • No reduir la quantitat d’aigua ni d’altres líquids sense consultar abans al metge
  • Consultar al metge si la fisioteràpia o la ergoteràpia podrien ser d’utilitat

 

També cal destacar que hi ha entitats federades que ofereixen un servei de drenatge linfàtic, especialment indicat per al tractament de limfedemes en dones operades de càncer de mama. Mitjançant aquest servei s’afavoreix el funcionament del sistema limfàtic, amb la conseqüent millora de la mobilitat del membre afectat i que també afavoreix l’eliminació del líquid limfàtic. Pot trobar més informació consultant aquest enllaç.

 

 

Referències

 

  1. Net. Manejo de los efectos secundarios físicos.
  2. Instituto Nacional de Cáncer (NIH).
  3. Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM). Cuidados continuos: cuidados de soporte y paliación.
  4. American Cancer Society. Hinchazón, edema y ascitis.

El limfoma de Hodgkin i el risc de malalties cardiovasculars a llarg termini

El limfoma de Hodgkin

El 15 de setembre es va celebrar el Dia Mundial del Limfoma, una jornada per donar a conèixer i crear consciència sobre aquesta malaltia. Els limfomes són el tipus més habitual de càncer hematològic i es calcula que a Espanya se’n diagnostiquen uns 7.000 casos nous cada any. Tradicionalment, els limfomes es poden dividir en dos grans grups amb tractaments i pronòstics diferents: els de tipus Hodgkin i els de tipus No Hodgkin; sent el tipus de limfòcits que es veuen afectat en cada cas, la principal diferència entre ells.

 

Així doncs, el limfoma de Hodgkin és un tipus de càncer que s’origina en els glòbuls blancs -els anomenats limfòcits-, que passen a reproduir-se de manera descontrolada i a prolongar la seva vida de manera anormal. Afortunadament, si se segueixen els tractaments adequats i si no hi ha factors adversos, la probabilitat de curació d’aquests pacients és superior al 80%. Aquesta perspectiva favorable és la que també pot donar peu a que es presentin altres tipus de complicacions a llarg termini.

 

Quins efectes sobre la salut cardiovascular poden tenir els tractaments per al limfoma de Hodgkin?

Com és comú en gairebé tots els tractaments oncològics, la teràpia pel limfoma de Hodgkin pot comportar una sèrie de seqüeles fisiològiques de caràcter tardà. Entre aquestes, trobem les que podrien generar certa propensió a desenvolupar malalties cardiovasculars, que són el conjunt de trastorns que afecten el cor i els vasos sanguinis.

 

Això succeeix perquè el cor és un òrgan especialment sensible al tractament oncològic, ja que els tractaments com la radiologia i els fàrmacs d’algunes quimioteràpies poden danyar específicament les seves cèl·lules. Per aquest mateix motiu, és pel que les persones que han passat per un tractament contra el limfoma de Hodgkin tenen un major risc de patir malalties cardiovasculars al cap del temps.

 

En aquest sentit, el 2015 es va publicar un estudi fet amb el seguiment de 2500 persones que havien superat el tractament contra el limfoma de Hodgkin, on es va descriure la presència de problemes cardiovasculars en un alt percentatge d’ells, després de 20 anys de mitjana després el tractament. Aquestes malalties poden comprendre des de malalties coronàries com infarts de miocardi i angines de pit, fins a malalties de les vàlvules del cor i insuficiències cardíaques.

 

La part positiva de conèixer que hi ha la possibilitat que apareguin estàs malalties és que permet a pacients i especialistes intentar anticipar i prevenir les conseqüències cardiovasculars que podrien sorgir després del tractament oncològic.

 

Què podem fer per prevenir riscos cardiovasculars?

La prevenció i l’abordatge precoç de les persones que presenten un o diversos factors de risc per patir malalties cardiovasculars és fonamental per evitar aquest tipus de malalties. Òbviament, no es pot revertir l’efecte dels tractaments que hagin estat necessaris per tractar el limfoma, però sí que es pot tractar d’eliminar o controlar altres factors de risc com el consum de tabac, els mals hàbits alimentaris, l’obesitat, la hipertensió arterial, la diabetis o els nivells alts de colesterol. En definitiva, un estil de vida saludable pot ajudar a mitigar els efectes secundaris sobre el cor dels tractaments oncològics.

 

En el cas dels hàbits d’alimentació saludables, que tenen un paper important en els processos de recuperació després d’un tractament oncològic, a part de posar atenció al tipus de dieta i a la quantitat de les ingestes, s’ha de respectar també que el número d’àpats diaris i el temps que s’inverteix en cadascun d’ells siguin adequats. Per exemple, un esmorzar correcte -esmorzar cada dia i invertir una quantitat de temps suficient per a fer-ho- és un hàbit de vida saludable que pot jugar un paper molt important en la salut cardiovascular. En aquest sentit, un estudi recent ha descrit que les persones per a les que el seu esmorzar suposa menys del 5% de la ingesta total de calories diàries, presenten duplicat el risc de patir lesions arterioescleròtiques, independentment de la presència d’altres factors de risc tradicionals per a les malalties cardiovasculars.

 

En definitiva, el risc de patir malalties cardiovasculars pot ser una conseqüència no desitjable del tractament contra el limfoma de Hodgkin, que es presenti després d’uns anys. No obstant això, conèixer aquesta possibilitat també atorga l’oportunitat d’intentar disminuir la probabilitat de l’aparició d’aquests efectes, si es corregeixen i adopten a temps uns hàbits de vida saludables que també poden tenir un impacte positiu en altres aspectes de la salut.

 

Referències

Fundació Carreras – Dia Mundial del Limfoma

Medline Plus – Limfoma de Hodgkin

Cancer.org – Diagnòstic del Limfoma de Hodgkin

Societat Espanyola de Cardiologia – El tractament oncològic triplica el risc de complicacions cardiovasculars

Fundació Espanyola del Cor – Quimioteràpia i cor, com es relacionen?

Fundació Espanyola del Cor – L’esmorzar clau per a la salut cardiovascular

van Nimwegen FA et al. JAMA Intern Med. 2015; 175 (6): 1007-1017 – Cardiovascular Disease After Hodgkin Lymphoma Treatment40-Year Disease Risk (anglès)

Organització Mundial de la Salut – Alimentació sana

Uzhova I, et al. J Am Coll Cardiol. 2017 octubre 10; 70 (15): 1833-1842 – The Importance of Breakfast in Atherosclerosis Disease. Insights From the PESA Study. (Anglès)

Consells per a mantenir-se actiu: activitat física lleugera

Nombrosos estudis han demostrat que l’activitat física pot tenir efectes beneficiosos sobre les persones que han superat un càncer en diversos aspectes relacionats amb la qualitat de vida i la supervivència.

 

Tot i que l’activitat física té molts avantatges, no tothom qui ha superat o cronificat un càncer està preparat per portar a terme el mateix tipus d’exercici físic ni amb la mateixa intensitat. Això és especialment important en aquelles persones en risc de patir complicacions respiratòries o cardíaques. Per tant, abans de començar qualsevol programa d’exercicis és essencial consultar-ho amb un metge.

Com començar?

Una bona manera de començar és amb activitats físiques de baixa intensitat. Aquests exercicis han de ser activitats segures, gratificants, fàcils de dur a terme i motivadores. Es poden incloure moltes activitats de la vida diària com passejar, pujar escales, jugar amb una mascota, fer feines de casa, cuinar i practicar jardineria, o fer algun tipus d’exercici en particular com el ioga, ballar, o anar amb bicicleta.

Es recomana començar durant poca estona però repetir-ho manera regular: per exemple, caminar 10-15 minuts de tres a cinc cops per setmana, i anar incrementant la durada i la intensitat gradualment. L’objectiu, si no es pateix cap contraindicació que ho impedeixi, és arribar a fer exercici com a mínim dues hores i mitja per setmana.

Si la falta de temps, d’hàbit o d’energia impedeix una sessió d’exercici prolongada, es poden fer sessions més curtes. De fet, els experts han observat que els beneficis per a la salut de diverses sessions curtes (de 10 minuts) són similars a les d’una sessió d’exercici més llarga. També és important incloure entrenament de força almenys 2 dies a la setmana, com ara aixecar pesos o altres exercicis de construcció muscular. La força, la flexibilitat i l’aptitud aeròbica són parts importants d’un bon programa d’exercicis.

Exercicis de baixa intensitat recomanats

La marxa nòrdicaconsisteix en caminar amb l’ajuda de dos bastons similars als que s’utilitzen per esquiar. L’esforç físic es distribueix de forma equilibrada, sobre diversos grups musculars de tot el cos, tant de les cames, l’esquena, l’abdomen i la part alta del cos amb la utilització dels bastons. La intensitat de l’exercici ve marcada pel tipus de terreny on es practiqui i la velocitat de la marxa. A Catalunya existeixen diversos grups i associacions de practicants de marxa nòrdica que ofereixen rutes i excursions per a tots els nivells. A més ens ensenyaran a tenir tècnica i postura correctes per caminar.

La natació és un exercici de baix impacte a nivell articular que permet augmentar la capacitat cardiovascular, la despesa de calories y la tonificació muscular. També té beneficis a nivell psicològic, reduint els nivells d’estrès i ansietat. Quan es neda de manera suau i relaxada es pot convertir en una forma de meditació senzilla i reconfortant. Per a aquelles persones que no puguin o sàpiguen nedar hi ha altres activitats que es poden fer dins l’aigua amb els beneficis que implica la resistència mecànica d’aquest medi, com aquagym, aquaeròbic, etc.

Circular en bicicleta a un ritme suau, de passeig, que no impliqui un sobreesforç, també és un exercici de baix impacte on s’exerciten diversos grups musculars de tot el cos. Es recomanen passejos de 20-30 minuts, que es poden aprofitar per fer els desplaçaments quotidians, o utilitzar una bicicleta estàtica des de la comoditat de casa o el gimnàs.

Els exercicis de ioga, tai-txi o estiraments enforteixen els ossos (augmenten la densitat òssia) i la musculatura, augmenten la flexibilitat i mobilitat articular. També milloren a l’estat mental, ajuden a combatre l’estrès i a dormir millor. En combinació amb exercicis de tonificació com el pilates, també poden ajudar a enfortir l’esquena i reeducar-la a nivell postural.

Algunes entitats federades de la FECEC ofereixen diferents activitats d’aquest tipus, que podràs trobar a aquest enllaç.

Quins beneficis té l’exercici?

Les investigacions mostren que les persones que han superat un càncer i que són físicament actives mostren beneficis també a nivell dels índexs de supervivència i la recurrència de la malaltia, en comparació amb les que són inactives. També s’ha demostrat que moltes persones tenen més energia quan participen en activitats físiques lleugeres, per tant es una bona manera de reduir la fatiga associada al càncer. 

 

La clau es evitar la inactivitat perquè qualsevol tipus d’activitat física, encara que sembli poca, pot ser positiva. Hi ha moltes activitats que es poden considerar exercicis de baixa intensitat, és qüestió de trobar aquelles que siguin motivadores i adaptades a les condicions físiques de cada persona. Sempre és recomanable començar lentament, adquirir uns hàbits saludables i amb el temps, augmentar la durada i la intensitat de la activitat física, adaptant-la a les necessitats de cadascú.

 

Referències

American Society of Clinical Oncology (ASCO). 2017. “Physical Activity Tips for Survivors | Cancer.Net.” http://www.cancer.net/survivorship/healthy-living/physical-activity-tips-survivors

Blair CK, Morey MC, Desmond RA, Cohen HJ, Sloane R, Snyder DC, et al. Light-Intensity Activity Attenuates Functional Decline in Older Cancer Survivors. Med Sci Sport Exerc 2014;46:1375–83.

Buscant l’embaràs després d’un càncer

Alguns tipus de càncer i diversos tractaments per tractar-lo poden causar infertilitat o efectes negatius sobre la fertilitat. No obstant això, en funció de l’edat, el tipus de tractament i el temps transcorregut des del tractament, és possible poder tenir fills. Es recomana que les dones que vulguin tenir fills després de superar un càncer vegin un especialista en reproducció, que determinarà la seva fertilitat mitjançat proves hormonals i ultrasons.

La infertilitat en les dones després del càncer

La infertilitat en les dones es pot donar per problemes en les diferents etapes del cicle reproductiu. És possible que no es tingui una reserva suficient d’òvuls sans o que el sistema reproductor estigui danyat. També es poden presentar dificultats en la implantació d’un òvul fecundat o en el transcurs de l’embaràs, especialment en el primer trimestre. En cas que no s’aconsegueixi concebre de manera natural, és important determinar quina és l’etapa del procés reproductiu que presenta dificultats, ja que les possibles solucions variaran en funció de l’origen del problema.

El cicle menstrual: abans i després

Normalment, les dones que conserven el període menstrual després del tractament del càncer poden quedar-se embarassades, tot i que tenir la menstruació no significa necessàriament ser fèrtil. En algunes dones, el tractament contra el càncer provoca l’absència del període menstrual i que els ovaris fallin de manera precoç (abans dels 40 anys): és l’anomenada menopausa precoç, que provoca infertilitat permanent. En altres dones el període menstrual s’atura durant el tractament, però torna més endavant.

Més enllà de la presència o absència del període, el tractament contra el càncer pot haver tingut un impacte en diferents aspectes del cicle menstrual: és habitual tenir cicles més curts o més llargs, i moltes dones expliquen que les seves regles han canviat en comparació amb abans de la malaltia, tant en regularitat com en abundància del flux menstrual. Per norma general, aquestes alteracions del cicle no solen tenir cap impacte negatiu en la capacitat reproductiva de les dones, així que no cal donar-li major importància si l’especialista no ho considera preocupant.

És segur l’embaràs després del tractament?

Per regla general, l’embaràs després del tractament contra el càncer és segur tant per a la mare com per al nadó. Estudis recents demostren que l’embaràs no augmenta la reincidència del càncer. Tot i així, depenent del tipus de càncer i estadi, o el tipus de tractament rebut, a algunes dones se’ls recomana que esperin un temps prudencial abans d’intentar ser mares (entre sis mesos i alguns anys); ja sigui pels possibles efectes adversos del tractament (quimioteràpia, radioteràpia) o per la possibilitat d’una recaiguda.

Embaràs natural i tècniques de reproducció assistida

Per quedar-se embarassada de manera natural (sense l’ajuda de la reproducció assistida) cal com a mínim un ovari amb suficients òvuls sans, una trompa de Fal·lopi i un úter sa, i uns nivells hormonals òptims. Si no es dona alguna d’aquestes característiques, o si el pare biològic presenta problemes d’infertilitat masculina, es pot recórrer a tècniques de reproducció assistida.

Abans del tractament

En els casos que el tractament contra el càncer suposa una amenaça per a la fertilitat, i en cas que sigui possible, l’especialista facilita diverses opcions per preservar la fertilitat abans d’iniciar el tractament.

  • Congelació d’embrions. La congelació d’embrions és la tècnica mitjançant la qual es preserven els embrions obtinguts per fecundació in vitro, fertilitzats amb espermatozous de la parella o d’un donant. L’avantatge que presenta aquesta tècnica és que la supervivència dels embrions després de la congelació és bastant alta, entre el 40 i el 90 %, pel que és l’opció associada amb més probabilitats d’èxit. No obstant, és necessari fer una estimulació ovàrica prèvia, que pot endarrerir l’inici del tractament de 4 a 6 setmanes.
  • Congelació d’òvuls (oòcits). Al contrari del que passa amb la congelació d’embrions o d’espermatozous, que estan molt esteses, els òvuls presenten unes característiques que fan que siguin molt difícils de congelar de manera viable si no han estat fecundats. De fet, aquesta encara es considera una tècnica experimental, tot i que s’han obtingut resultats prometedors amb un nou procediment de congelació ràpida: la vitrificació. Per a poder congelar oòcits també és necessari sotmetre’s a un tractament d’estimulació hormonal previ a l’extracció.
  • Congelació de teixit ovàric. En aquells casos en què el risc de pèrdua de la fertilitat és alt, no es disposa del temps per fer el tractament hormonal o no es pot fer perquè està contraindicat, es pot plantejar la possibilitat de congelar teixit de l’ovari directament. Després del tractament es torna a implantar el teixit ovàric, i es pot aconseguir l’embaràs de manera natural o mitjançant altres tècniques de reproducció assistida.
  • Tècniques quirúrgiques. Són aquelles que protegeixen l’úter o els ovaris dels efectes nocius del tractament. Dins aquesta categoria podem trobar procediments com la traquelectomia, que consisteix en l’extirpació del coll de l’úter en el càncer de cèrvix, o la transposició ovàrica, que implica la reubicació de l’ovari a l’abdomen, per permetre el tractament de la zona pelviana amb radiació sense provocar danys.

A més, en alguns casos és possible la combinació de vàries de les tècniques descrites per a augmentar les probabilitats d’èxit.

Durant el tractament

El tractament amb hormones alliberadores de gonadotropina (aGnRH) és una teràpia experimental de la qual no s’ha demostrat l’eficàcia completament. Hi ha estudis que posen de manifest el seu efecte protector de la fertilitat durant el tractament amb quimioteràpia, però se’n desconeix el mecanisme i no se sap els efectes que pot tenir a llarg termini.

Després del tractament

Si no ha estat possible dur a terme cap d’aquestes tècniques abans de sotmetre’s al tractament, i si el metge considera segura la gestació, és possible aconseguir quedar-se embarassada a partir d’òvuls o embrions procedents de donants.

  • Fecundació in vitro. Consisteix en fecundar l’oòcit de manera artificial en un laboratori. Es pot dur a terme tant incubant conjuntament l’oòcit amb espermatozous en una placa de cultiu o bé introduint, mitjançant una microinjecció, un sol espermatozou a l’interior de cada òvul. Aquesta tècnica està indicada en cas que s’hagi fet preservació de la fertilitat del tractament o també en cas de recórrer als oòcits d’una donant.
  • Donació d’oòcits. En els casos en que no es conservi la funció ovàrica però sí que sigui possible dur a terme la gestació, es pot recórrer als òvuls d’una donant. La donació d’òvuls a Espanya és anònima, de manera que la donant i la receptora no es poden conèixer. Les donants reben una compensació econòmica per les molèsties de desplaçaments, temps invertit i riscos sanitaris, i se’ls fa un anàlisi exhaustiu de malalties hereditàries, infeccioses i mentals. Els oòcits es fecunden mitjançant FIV i s’implanten a l’úter de la mare. Abans de la transferència d’embrions, però, es fa un tractament hormonal a la receptora per a assegurar que el revestiment de l’úter és òptim per a la implantació, i així assegurar l’èxit de la tècnica.
  • Donació d’embrions. Moltes parelles que es sotmeten a la FIV donen els embrions que no necessiten, ja que per optimitzar el procés es fecunden varis òvuls que molts cops no s’acaben utilitzant. Aquests embrions poden ser implantats en un úter sa per tal d’aconseguir l’embaràs. En aquests casos, també es realitza un tractament hormonal de preparació de l’endometri a la mare, similar al que es fa amb la donació d’òvuls.

També es poden considerar altres alternatives per formar una família, que inclouen l’adopció o l’acolliment familiar.

Moltes dones que han tingut càncer es veuen obligades a posposar el seu desig de ser mares fins després del tractament. Quedar-se embarassada és una decisió important, i és fonamental fer-ho amb totes les claus per a que l’embaràs sigui segur, tant per al nadó com per a la mare. El ginecòleg o obstetra és el professional mèdic que pot assessorar en aquests casos, fent un acompanyament durant el procés, ajudant a determinar el moment adequat per fer-ho, i informant sobre els possibles riscos de l’embaràs i el part.

A més, existeixen associacions com Baby Beatles, fundada per la Teresa Ferreiro, que ajuda a les dones sense recursos a fer realitat el seu desig de ser mares després del càncer de mama.

 

Referències

Manau D, 2015. Preservación de la fertilidad en la paciente oncológica.

LIVESTRONG. 2014. “LIVESTRONG Fertilidad.” http://assets.livestrong.org/we-can-help/LIVESTRONG-Fertility-Brochure-Spanish.pdf

Bedoschi, Giuliano, and Kutluk Oktay. 2013. Current Approach to Fertility Preservation by Embryo Cryopreservation. Fertility and Sterility 99 (6): 1496–1502.