Hàbits saludables

Com establir rutines saludables per tornar a la normalitat

La importància de les rutines després del càncer per a la recuperació i la sensació de normalitat

Les rutines són els costums de fer certes coses d’una manera més o menys automàtica. És a dir, són els hàbits que adquirim per la pràctica repetida d’activitats en la vida diària, com ara els horaris que seguim o les activitats que fem. Les rutines són importants al llarg de la vida, però ho són més importància per a les persones que han superat un càncer.

Alguns dels motius pels quals les rutines poden contribuir a restaurar l’equilibri físic i emocional després del càncer són que estructurar els dies ajuda a reduir l’estrès i la incertesa i, també, que fan sensació de control i seguretat sobre la vida diària. A més, afavoreixen l’adherència dels hàbits saludables, cosa que és important si s’han de fer canvis en la vida quotidiana, com per exemple augmentar l’activitat física.

En aquest article, repassarem com una rutina pot ajudar a la vida després del càncer, i de quina manera començar a establir-la i a mantenir-la en el temps, per tal que sigui una aliada que ajudi a enfortir la confiança i l’autoestima.

Com crear una rutina personalitzada saludable, incloent-hi exercici, alimentació i descans

Tenir una rutina és important en el procés de recuperació. Alguns dels elements clau que es recomana incloure en una rutina saludable són l’exercici físic adaptat, l’alimentació equilibrada i el bon descans pels beneficis demostrats que tenen sobre els pacients.

Això no obstant, el més important a l’hora d’establir-ne una és que sigui efectiva. És a dir, que la persona sigui capaç de mantenir els hàbits en el temps i incorporar-los realment a la seva vida diària. Per això, quan es tracta de canviar diversos factors de la vida quotidiana es recomana fer els canvis de manera progressiva, per evitar l’esgotament i la falta de continuïtat. Així, en el cas de la pràctica d’activitat física, es podria començar incorporant un dia d’exercici, i un segon al cap de dues setmanes. A més a més, és important que cadascú adapti la rutina segons les seves preferències, ja que hi haurà gent que preferirà llevar-se aviat; i d’altra, que serà més productiva cap al tard.

Els professionals de l’equip mèdic poden assessorar a l’hora de començar a incorporar els canvis, perquè són els que millor coneixen la història de cada pacient i les seves necessitats físiques i emocionals. Igualment, els recursos que ofereixen algunes entitats poden ser de gran ajuda en el procés d’integració dels canvis i l’adquisició de nous hàbits. Algunes iniciatives, com ara Rutinoterapia, acompanyen durant tot el procés amb tallers i cursos online per a ajudar les persones a sentir-se millor durant el canvi.

A més a més, per als més aficionats a les tecnologies existeixen aplicacions mòbils i eines digitals que permeten enregistrar les rutines. Algunes d’aquestes aplicacions són com un joc, on assolir els objectius fixats dona punts i premis que poden ser una font de motivació.

 

 

 

Consells per mantenir rutines en moments difícils

Tot i que les rutines, la constància i la continuïtat són importants, en moments difícils pot ser complicat mantenir la força per a complir-les. És important, aleshores, tenir en compte alguns factors que ajuden a mantenir-les:

 

  • Ser flexibles: inclús seguint una rutina, la flexibilitat és clau per garantir la continuïtat. És fonamental poder ajustar-la a les necessitats de cada moment, segons l’estat físic i emocional.
  • Tenir una xarxa de suport: mantenir la rutina depèn també de tenir persones al voltant, com familiars, amics o grups de suport, que facin els canvis al mateix temps. Així, en moments difícils, aquestes persones poden ajudar i motivar a continuar endavant.
  • Dividir les grans fites en petits passos: la sensació de progrés és important per mantenir la motivació i la confiança en el canvi. A algunes persones també els pot servir d’ajuda fer un registre dels avanços i visualitzar el progrés.
  • Recordar el propòsit i els beneficis a llarg termini de l’esforç que es fa.

 

Mantenir l’equilibri entre les rutines diàries i la vida social

Tot i que parlar de rutines pot recordar a les activitats que es fan per obligació, també és important reservar temps per l’oci. La planificació es fa per tractar d’integrar tant activitats socials com laborals, amb l’objectiu d’equilibrar el treball, el descans i el lleure. Així, planificar aquest temps és tan important com reservar temps per a altres dedicacions.

Pel que fa a les activitats socials, s’ha de considerar que estar socialment actiu no implica haver de participar en totes les activitats que es presentin, sinó en aquelles que generin benestar. Aquestes activitats poden ser la pràctica d’aficions, gaudir de temps amb amics o familiars, sortir a passejar o, simplement, tenir moments de tranquil·litat amb o sense companyia.

No obstant, escoltar-se i identificar quan el cos necessita descansar és important per ajustar la rutina, augmentant el temps de descans o desconnexió, incloent la desconnexió digital per millorar la qualitat del repòs. Així, en setmanes més atrafegades potser optar per activitats d’oci més relaxades és una bona opció, reservant les activitats més dinàmiques per a moments menys demandants.

D’altra banda, també és fonamental per a les persones que han superat un càncer mantenir una bona comunicació amb l’entorn: manifestar i respectar les necessitats en cada moment, per poder gaudir d’un temps de qualitat.

En definitiva, la planificació i les rutines són una estratègia per facilitar la vida diària i l’adopció de canvis cap a un estil de vida més saludable, on també hi hagi espai per al descans i l’oci, i que permetin gaudir millor del temps de qualitat.

 

Referències

Alcohol i càncer

Tot i que en moltes cultures el consum d’alcohol està àmplia i socialment acceptat, les begudes alcohòliques tenen un impacte negatiu en la salut. A Espanya, per exemple, hi ha molta tradició d’elaboració i consum de vi. A aquest se li associen propietats beneficioses per la presència d’antioxidants com el resveratrol, que està present al raïm. No obstant això, l’alcohol és nociu per a la salut, i el seu consum està directament relacionat amb un increment en el risc de patir càncer.

De fet, segons un informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), al voltant del 4% dels diagnòstics de càncer en el món en 2020 es van atribuir al consum de begudes alcohòliques. En aquest article farem un repàs de la relació que tenen el consum d‘alcohol i el càncer, i el paper que juga en el risc de recaiguda.

 

Per què hi ha relació entre el consum d’alcohol i l’augment de risc de patir càncer

Els mecanismes pels quals l’alcohol augmenta el risc de càncer són diversos. Per una banda, al metabolitzar-se, es genera una substància denominada acetaldehid, que és tòxica i danya a l’ADN i les proteïnes de les cèl·lules. Per altra banda, l’alcohol augmenta la generació de molècules oxidants, que també poden danyar a l’ADN, les proteïnes i els lípids (greixos). A més, augmenta la producció d’estrogen, que està relacionada amb un major risc de càncer de mama, i interfereix en la descomposició i assimilació de nutrients importants, com algunes vitamines, el folat i els carotens.

El consum d’alcohol, doncs, pot augmentar fins a un 60 % el risc de patir certs tipus de càncer, com ara el càncer de cap i coll (incloent-hi boca, faringe i laringe), fetge, esòfag, mama i colorectal. La freqüència, la quantitat i el tipus de begudes que es consumeixen poden variar el risc associat al consum d’alcohol. D’aquesta manera, com major és el consum, major és l’augment del risc associat.

Tot i que la reducció del consum d’alcohol redueix també el risc de patir càncer al cap dels anys, potser que aquest risc no s’elimini per complet, inclús reduint el consum a zero depenent de les quantitats que s’hagin consumit al llarg de la vida. Les xifres estimen que reduint el consum de quatre o més begudes diàries, a una o menys, el risc de càncer de fetge es veu reduït en un 21%, el colorectal en un 31%, i el de mama en un 30%.

 

L’alcohol i el risc de recaiguda després del càncer

La recaiguda o recurrència és quan el càncer torna després d’un tractament. Durant els tractaments, el consum d’alcohol pot interactuar amb els medicaments i empitjorar els efectes secundaris, com ara úlceres o sequedat bucal, deshidratació o pèrdua de nutrients. Per la qual cosa, no es recomana el consum de begudes alcohòliques.

Però, una vegada superat un càncer, no hi ha una clara evidència científica de l’impacte que té el consum d’alcohol en el risc de recurrència. Hi ha estudis que determinen que, en el cas del càncer de mama, el consum d’alcohol no es relaciona amb una supervivència més baixa o risc de recaiguda. No obstant, aquests estudis tenen limitacions ja que es basen en enquestes on, potser per falta de memòria o per l’estigma associat al consum d’alcohol, les persones participants no van informar adequadament del seu consum real d’alcohol.

Malgrat això, altres estudis sí que demostren que el consum moderat i excessiu pot incrementar el risc de recaiguda i reduir les taxes de supervivència, especialment en els càncers de cap i coll, fetge, mama (en dones) i intestí (en homes). A més a més, el risc augmenta amb la dosi de consum, que no hauria de superar el d’una beguda al dia per a les dones, i dos per als homes.

Tot i que l’efecte de l’alcohol en la recaiguda no estigui clar, les recomanacions respecte al consum després de superar un càncer són les mateixes que per a la població en general: com menys, millor.

 

 

Resum final i recomanacions

Ser conscients de la relació que tenen l’alcohol i el càncer és el primer pas per tractar de minimitzar aquest factor de risc modificable. A més, és important reflexionar sobre els moments en els quals es consumeixen aquestes begudes: és només en ocasions especials o esdeveniments amb altres persones? O potser es compra de manera habitual a casa i es consumeix diàriament?

 

Evitar l’alcohol completament és l’opció més recomanable, ja que el consum zero és l’únic consum segur que hi ha. No obstant això, en cas de consumir, és important limitar la quantitat de begudes, no beure en grans quantitats ni en excés, i no fer excepcions amb les begudes més acceptades socialment, com el vi. D’aquesta manera, podrem reduir el risc associat a l’alcohol de patir càncer o de la recurrència.

 

A més a més, hi ha d’altres petites accions que poden reduir el risc de patir càncer i que estan a les nostres mans, com ara seguir un estil de vida saludable. Això comporta deixar enrere hàbits com el tabac, i incorporar rutines com la pràctica d’activitat física o la millora dels hàbits alimentaris. En conjunt, el consum de tabac i alcohol augmenta considerablement el risc de patir càncer, especialment els que afecten a la boca, gola i esòfag. Per la qual cosa, la recomanació no només és de deixar de consumir alcohol, sinó també de deixar de fumar.

 

Per contra, les persones que segueixen un estil de vida saludable tenen un 18 % de risc menor de patir aquesta malaltia. Són persones que practiquen exercici, tenen un pes corporal adequat, eviten les begudes ensucrades i el menjar ràpid, prioritzen el consum d’aliments frescs i vegetals, redueixen el consum de carns roges i processades, i el consum d’alcohol.

 

En definitiva, tant abans com després d’un càncer, les recomanacions per reduir el risc de la malaltia són molt semblants. Un estil de vida saludable, que inclogui una dieta equilibrada, la pràctica d’exercici físic, i que abandoni els hàbits tabàquics i de consum d’alcohol, ajudarà a minimitzar el risc associat a aquests factors modificables.

 

 

Referències

Gestió de l’estrès després del càncer

L’estrès és una reacció normal del nostre cos a un canvi o desafiament. En petites dosis, ens pot ser útil per adaptar-nos a situacions que requereixen més esforç i dedicació. Aquest tipus d’estrès adaptatiu es coneix com a “eustrès”. Tot i això, l’estrès excessiu o mantingut durant un llarg període de temps pot ocasionar problemes de salut, i resultar desadaptatiu i disfuncional. Es coneix com a “distrès”.

Quan acaba el tractament del càncer, és normal sentir-se alleujat i alegre, però alhora poden aparèixer noves preocupacions i pors que generin un alt nivell de distrès. De fet, és molt comú experimentar malestar emocional relacionat amb sentir por a que torni a aparèixer el càncer. A més, adaptar-se a certs canvis, com les cicatrius permanents al cos, el no poder fer algunes coses que abans feia més fàcilment, o fins i tot les cicatrius emocionals, pot resultar aclaparador per a les persones que han passat per un càncer i afectar a la seva qualitat de vida.

Efectes de l’estrès en persones que han superat un càncer

L’estrès pot afectar a 3 nivells diferents:

  • Fisiològic: pot provocar elevació de la tensió arterial, augment del ritme cardíac, elevació del colesterol, cefalees, lumbàlgies, dificultats respiratòries, símptomes gastrointestinals i símptomes dermatològics.
  • Psicològic: pot produir ansietat, inseguretat, pensaments negatius, dificultat per prendre decisions i concentrar-se, irritabilitat i tristesa.
  • Comportamental: pot generar un rendiment baix, tabaquisme i/o abús d’altres drogues, alteracions en l’alimentació i el descans, males relacions interpersonals i problemes sexuals.

En algunes ocasions, les persones que han superat un càncer poden no conèixer estratègies per gestionar l’estrès o, en aquells casos en què sí que en tinguin, poden no resultar del tot funcionals. Això pot portar a afrontar la situació adoptant mals hàbits, com ara fumar, prendre alcohol o tornar-se més sedentaris, aïllar-se, i/o desenvolupar altres problemes de salut com serien estats d’ansietat i de depressió. Per contra, s’ha vist que les persones que saben gestionar l’estrès tendeixen a presentar un grau d’ansietat i depressió menor, així com a conviure millor amb aquells símptomes derivats del càncer i el seu tractament.

Consells pràctics i estratègies per a la gestió de l’estrès

Saber com gestionar l’estrès pot ajudar a les persones que han superat un càncer a suportar millor les dificultats i a tenir una vida més tranquil·la i saludable.

Moltes vegades, algunes fonts d’estrès es poden evitar o minimitzar si tenim en compte els següents consells:

  • Planificar les activitats del dia (utilitzant una agenda, per exemple)
  • Aprendre a dir no a les tasques que no es poden assumir
  • Demanar ajuda quan calgui
  • Prioritzar aquelles activitats més necessàries
  • Dividir les tasques grans en passos més petits
  • Concentrar-se en allò que un/a sí que pot controlar

No obstant això, encara que podem reduir-lo, l’estrès no es pot evitar del tot. Per aquest motiu, pot ser molt útil posar en pràctica estratègies per al maneig de l’estrès.

Principals tècniques de relaxació

Les tècniques de relaxació es consideren un dels recursos més importants per controlar l’estrès i combatre els efectes que té al nostre cos i ment. Entre les principals tècniques de relaxació trobem les següents:

  • Respiració profunda: es refereix a realitzar una inhalació lenta sentint com s’eleva l’abdomen, aguantar la respiració un moment, i exhalar lentament, sentint com baixa l’abdomen.
  • Imatges mentals o visualització: es basa a crear imatges mentals que traslladin a un lloc o situació tranquil·la i relaxant.
  • Relaxació muscular progressiva: implica tensionar i, després, relaxar cada grup muscular (es pot començar pels peus i anar pujant fins al cap).
  • Mindfulness o atenció plena: aquesta tècnica es basa a centrar l’atenció en el moment present.
  • Bioretroalimentació: aquesta tècnica ensenya a relaxar-se i controlar la resposta del cos a l’estrès parant atenció als senyals d’aquest.
  • Ioga: permet centrar la ment en la respiració i la postura per fomentar la relaxació i reduir la fatiga.
  • Altres activitats com la musicoteràpia o l’artteràpia també poden ajudar a relaxar-se i gestionar l’estrès.

En conclusió, les persones que han superat un càncer s’enfronten a molts canvis i noves preocupacions que poden despertar diverses emocions i poden generar estrès. Saber com identificar aquestes emocions i aprendre a gestionar-les és clau per tenir una bona qualitat de vida.

Referències

Estrés psicológico y el cáncer – Instituto nacional de cáncer (NIH): https://www.cancer.gov/espanol/cancer/sobrellevar/sentimientos/hoja-informativa-estres

Manejo del estrés – American Society of Clinical Oncology: https://www.cancer.net/es/asimilaci%C3%B3n-con-c%C3%A1ncer/manejo-de-las-emociones/manejo-del-estr%C3%A9s

Gestión y manejo del estrés – Centro médico Teknon: https://www.teknon.es/es/especialidades/bueno-jose/gestion-manejo-estres

6 consejos prácticos para manejar el estrés – American Society of Clinical Oncology: https://www.cancer.org/es/noticias-recientes/6-consejos-practicos-para-manejar-el-estres.html

20 técnicas para afrontar el estrés – Instituto Europeo de Salud y Bienestar: https://institutoeuropeo.es/articulos/blog/tecnicas-para-afrontar-el-estres/

 

 

Retenció de líquids després del càncer: recomanacions i consells

#edema #limfedema #pell #alteracionscutànies #emcuido

 

Hi ha persones que, després de superar un càncer poden patir conseqüències del tractament. Hi ha regions del cos particularment sensibles als efectes secundaris de la quimioteràpia, la radioteràpia o a les intervencions quirúrgiques. Concretament la pell és de les zones del cos més afectades en aquests casos.

 

Entre les alteracions cutànies més freqüents que poden aparèixer després d’un càncer podem trobar:

  • Pell seca (xerosi)
  • Prurit (picor)
  • Úlceres a la pell
  • Edemes (retenció de líquids)
  • Cicatrius

 

Afortunadament, les reaccions cutànies són sovint temporals i existeixen tractaments per fer-hi front.

 

Els edemes i relació amb el tractament contra el càncer

 

Els edemes són acumulacions de líquid sota la pell, dins dels teixits que estan fora del sistema circulatori, que transporta la sang per tot el cos. L’edema es dóna amb major freqüència als peus i les cames, deixant una sensació de inflamació i pesadesa, i provoquen augment de pes. També pot ocórrer a les mans, els braços, la cara i l’abdomen.

 

Els problemes en el funcionament del cor, el fetge o els ronyons poden tenir com a conseqüència la retenció de líquids. Malalties associades com la insuficiència cardíaca, hepàtica o renal son les causes més freqüents dels edemes, tot i que la desnutrició o la inactivitat també poden fer que els líquids s’acumulin a diferents parts del cos. Una altra situació que pot generar acumulació de líquid és el limfedema de braços o cames. Quan els ganglis limfàtics s’extirpen (buidament limfàtic ganglionar) o danyen, el líquid limfàtic s’acumula en els teixits circumdants i fa que s’inflin. El metge pot aclarir l’origen i el tractament més adequat en cada cas.

 

La retenció de líquids és també un efecte secundari del tractament contra el càncer. Apareix després de diversos tractaments i generalment desapareix unes setmanes o mesos després d’haver deixat el tractament, però també es pot estendre més en el temps i ser un problema per aquelles persones que ja han superar el càncer.

 

 

¿Què he de fer si tinc símptomes?

 

En el cas en que es senti algun d’aquests símptomes, és important que s’informi a l’equip d’atenció de salut. El doctor o la infermera determinaran què  ho està causant i  recomanaran les mesures que ha de prendre, podent receptar alguns fàrmacs en el cas que fos necessari.

 

Diagnòstic i prevenció del edema

 

Per diagnosticar un edema, és possible que el metge verifiqui si la pell sobre l’àrea inflada roman enfonsada després de pressionar-la, pregunti si es va augmentar de pes recentment o sobre altres símptomes. També és possible que necessiti realitzar anàlisi de sang, d’orina i radiografies.

 

L’objectiu del control de l’edema és tractar la causa subjacent de l’acumulació de líquid. En les persones on l’edema ha estat provocat per fàrmacs o per una mala nutrició, pot tractar-se. En canvi, els casos en que la retenció de líquids es resultat del càncer o per problemes renals, cardíacs o hepàtics,  es més difícil de tractar, inclús pot arribar a ser permanent.

 

A continuació es poden trobar suggeriments per ajudar a reduir la inflor i alleujar els símptomes derivats de la retenció de líquids:

 

  • Preguntar al metge sobre medicaments diürètics, ja que la seva funció es ajudar a eliminar el líquid addicional de l’organisme degut a l’augment de la micció
  • Ingerir una dieta equilibrada i reduir la quantitat de sal
  • Caminar o fer exercici, ja que ajudarà a que els líquids tornin a bombar al cor
  • Quan s’estigui assegut o recolzat, posar la zona afectada en alt
  • Evitar estar dret durant períodes prolongats i seure amb les cames creuades
  • Utilitzar mitges de compressió per ajudar a que els líquids tornin al sistema circulatori
  • No reduir la quantitat d’aigua ni d’altres líquids sense consultar abans al metge
  • Consultar al metge si la fisioteràpia o la ergoteràpia podrien ser d’utilitat

 

També cal destacar que hi ha entitats federades que ofereixen un servei de drenatge linfàtic, especialment indicat per al tractament de limfedemes en dones operades de càncer de mama. Mitjançant aquest servei s’afavoreix el funcionament del sistema limfàtic, amb la conseqüent millora de la mobilitat del membre afectat i que també afavoreix l’eliminació del líquid limfàtic. Pot trobar més informació consultant aquest enllaç.

 

 

Referències

 

  1. Net. Manejo de los efectos secundarios físicos.
  2. Instituto Nacional de Cáncer (NIH).
  3. Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM). Cuidados continuos: cuidados de soporte y paliación.
  4. American Cancer Society. Hinchazón, edema y ascitis.

Després de l’osteosarcoma: consells de salut després del tractament

L’osteosarcoma o sarcoma ossi és un tumor poc freqüent (tot i que és el més freqüent entre els tumors ossis malignes primaris), que generalment afecta a nens i adolescents, i que representa aproximadament del 35 al 50% dels tumors primaris dels ossos.

Segons la Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM), la incidència s’estima en 1 pacient nou per any per cada 100000 habitants. Malgrat la seva raresa, constitueixen la cinquena causa de càncer en adolescents i joves entre 15 a 19 anys.

La supervivència de l’osteosarcoma ha augmentat en els últims 30 anys, en gran part pel desenvolupament de la quimioteràpia per al tractament d’aquests tumors. El tractament multimodal (cirurgia i quimioteràpia), ha aconseguit que dos terços dels pacients que no presenten metàstasi al diagnòstic superin la malaltia. A més, un terç dels que presenten metàstasi aconsegueixen un augment considerable de la supervivència sense recaigudes.

 

Possibles seqüeles després de l’tractament

El tractament de l’osteosarcoma, tant en el cas de la quimioteràpia com en el de la cirurgia, pot generar seqüeles i afectar la salut de les persones que ja l’han superat. Els joves, en particular, corren el risc de patir possibles efectes tardans. Aquest risc depèn de molts factors, com els tractaments específics que van rebre, les dosis i l’edat en què el van rebre.

Algunes de les possibles complicacions després del tractament a mig-llarg termini són:

  • Seqüeles ortopèdiques: depenent del tipus de cirurgia a la qual es sotmeti el pacient, la pèrdua d’una extremitat o la coixesa són les principals seqüeles després del tractament quirúrgic. Si la cirurgia és conservativa, pot notar-se una pèrdua de sensibilitat en alguna zona de la cama o el braç, a més de dificultat per moure algun múscul.
  • Problemes cardíacs: a llarg termini, la quimioteràpia o la radioteràpia poden causar toxicitat en el cor i, per aquest motiu, a les revisions mèdiques s’analitza la funció cardíaca mitjançant electrocardiogrames o ecografies per a la seva prevenció.
  • Pèrdua d’audició: alguns quimioteràpics poden produir sordesa, afectant principalment a la percepció de sons aguts. Per aquesta raó es solen realitzar proves d’audició abans i durant el tractament.
  • Trastorns del creixement i el desenvolupament: la quimioteràpia també pot arribar a afectar al correcte desenvolupament dels adolescents. No obstant això, les possibles diferències en el creixement tendeixen a ser poc pronunciades.
  • Trastorns de fertilitat: encara que no és un efecte tardà freqüent, després del tractament de l’osteosarcoma alguns quimioteràpics poden produir infertilitat a l’actuar sobre les cèl·lules mare dels testicles i dels ovaris. La probabilitat que els homes no siguin fèrtils després del tractament és bastant petita, mentre que en dones aquesta possibilitat és una mica més gran, encara que en general tampoc és freqüent.
  • Desenvolupament de segons tumors: en molt rares ocasions el tractament amb quimioteràpia o radioteràpia pot afavorir el desenvolupament de segons tumors (com les leucèmies) anys després de finalitzar el tractament.

 

En què consisteix el seguiment després del tractament?

Les persones que han superat un osteosarcoma rebran atenció de seguiment per examinar si hi ha recurrència, de manera que l’equip mèdic farà recomanacions específiques pel que fa a la freqüència i els tipus de proves necessàries. Les revisions seran més freqüents després del tractament i s’aniran espaiant cada vegada més, fins a acabar sent anuals. Així mateix, el seguiment es prolongarà durant bastants anys per prevenir recaigudes tardanes.

Els exàmens de detecció solen incloure proves com ressonància magnètica del tumor primari, anàlisi de sang, radiografia o TAC de tòrax o gammagrafia de l’os afectat. A més, les persones amb certs síndromes o afeccions genètiques heretades poden estar en risc de tenir càncers futurs i necessiten atenció de seguiment addicional.

Durant el seguiment és molt important mantenir una bona relació amb l’equip mèdic, basada en la confiança mútua, el respecte i la col·laboració. Estar ben informat i resoldre els possibles dubtes o preocupacions amb els professionals sanitaris serà de gran utilitat en el procés de recuperació. A més, s’haurà d’informar a l’equip mèdic en cas d’experimentar nous símptomes o efectes secundaris durant el seguiment. 

Recomanacions per a persones que han superat un osteosarcoma

Les seqüeles de la cirurgia poden variar des de petites cicatrius fins a la pèrdua d’una extremitat, el que requeriria rehabilitació, tant física com emocional. La fisioteràpia i la rehabilitació solen ser una part molt important de la recuperació després del tractament per recuperar la mobilitat i l’acompliment físic. Molts supervivents també poden requerir de l’assessorament d’un psicooncòleg, que pot ajudar a afrontar de manera més positiva les emocions i les noves situacions a què aquestes persones s’enfrontaran en el dia a dia.

Els supervivents de càncer ossi tendeixen a ser menys actius o tenir una mobilitat més reduïda que les altres persones. Per aquest motiu es recomana adoptar estils de vida i hàbits alimentaris saludables, a més de fer exercici regularment. Això és particularment important per als pacients que s’han sotmès a una resecció per preservar les extremitats o una amputació.

On es pot trobar informació o suport després de superar un osteosarcoma?

En el cas de necessitar més informació de la que proporciona l’equip mèdic, algunes societats mèdiques com ACS, ASCO o SEOM disposen d’informació fiable sobre la patologia pels pacients, a més de recomanacions durant i després del tractament.

D’altra banda, és recomanable visitar o posar-se en contacte amb associacions de pacients com l’Associació de Familiars i Amics de Nens oncològics de Catalunya (AFANOC), la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia, la Asociación Española de Afectados por Sarcomas (AEAS) o la Asociación española de Adolescentes y Adultos jóvenes con cáncer (AAA). Aquestes associacions poden proporcionar recursos fora de l’hospital, suport per a controlar les emocions, consells sobre les activitats que poden realitzar o atenció social i psicològica d’altres professionals com psicòlegs o treballadors socials. També és molt recomanable compartir i aprendre de l’experiència d’altres pacients.

 

Referències

Cancer.net: Osteosarcoma a la infància i l’adolescència – https://www.cancer.net/es/tipos-de-c%C3%A1ncer/osteosarcoma-en-la-infancia-y-la-adolescencia

American Cancer Society: Osteosarcoma, després del tractament – https://www.cancer.org/cancer/osteosarcoma/after-treatment/follow-up.html

Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM): Osteosarcoma – https://seom.org/es/informacion-sobre-el-cancer/info-tipos-cancer/104131-sarcomas-oseos?showall=1

AECC: Osteosarcoma – https://www.aecc.es/es/todo-sobre-cancer/tipos-cancer/cancer-huesos/tipos/osteosarcoma#:~:text=La%20incidencia%20var%C3%ADa%20seg%C3%BAn%20las,19%20a%C3%B1os%20de%20edad%20%2C%20siendo

St. Jude Children Research Hospital – https://together.stjude.org/es-us/acerca-del-c%C3%A1ncer-pedi%C3%A1trico/tipos/osteosarcoma.html#sectioned_content-3d8e1285-6468-4ed3-961f-6c73b845adbe=0

Hospital Vall d’Hebron: Consells de salut per a pacients amb sarcomes i altres tumors musculoesquelètics – https://hospital.vallhebron.com/es/consejos-de-salud/consejos-de-salud-para-pacientes-con-sarcomas-y-otros-tumores-musculoesqueleticos

Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya (AFANOC) – https://www.afanoc.org/es/

Fundació d’Oncología Infantil Enriqueta Villavecchia – https://www.fevillavecchia.es/es

Asociación Española de Afectados por Sarcomas (AEAS) – https://www.aeasarcomas.org/

Asociación española de Adolescentes y Adultos jóvenes con cáncer (AAA) – http://www.aaacancer.org/

Grupo Español de Pacientes con Cáncer (GEPAC) – Gepac – Osteosarcoma, guía para pacientes y familares.

COVID-19: recomanacions i mesures per a pacients que ja han superat un càncer

Davant la crisi social i sanitària que ha suposat l’aparició del coronavirus SARS-CoV2, ens veiem davant una situació completament nova i desconcertant per a molts de nosaltres. Les persones que han superat un càncer poden fer-se moltes preguntes sobre com afrontar les dificultats, els riscos als quals s’exposen, o com gestionar psicològicament aquest moment. Per a intentar solucionar-les, el Ministeri de Sanitat o societats com la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM) han elaborat guies de recomanacions.

Es considera població de risc a les persones que han superat un càncer?

La SEOM afirma que encara no hi ha moltes dades sobre com afecta la infecció per COVID-19 a pacients amb càncer o a persones que ja ho han superat. Això sí, es disposa de dades que suggereixen que els pacients oncològics tenen un major risc de complicacions al contreure la infecció, sobretot si han rebut quimioteràpia o s’han sotmès a cirurgies oncològiques en el mes previ. No obstant això, els estudis dels quals es disposa han inclòs pocs pacients i els resultats clínics disponibles són limitats, per la qual cosa és precipitat treure conclusions definitives d’aquests.

D’altra banda, les persones que ja han superat un càncer però van rebre tractament en el passat (especialment si ja han transcorregut diversos anys), són propenses a haver recuperat una funció immunològica normal. No obstant això, cada persona és diferent, per la qual cosa és important que consultin amb el seu doctor/a, ja que és el/la que entén la seva situació i coneix el seu historial mèdic.

S’hauria d’acudir a l’hospital durant la quarantena per a fer visites o controls de seguiment?

 Als hospitals, els diferents especialistes que fan el seguiment de la salut dels seus pacients tenen molt present la situació actual i es troben sota canvis constants seguint les directrius dels hospitals, sempre valorant les necessitats de cada pacient.

En quant als pacients en revisió, sense tractaments actius en el moment actual, com poden ser els pacients que han superat un càncer, s’està intentant realitzar telemedicina i revisions telefòniques per no cancel·lar les seves cites. No obstant això, és possible que hagin de retardar-se fins al final de la pandèmia si la situació el requereix. Davant qualsevol dubte es recomana preguntar a l’equip de referència per a valorar cada cas concret.

Quines són les recomanacions per a persones que han superat un càncer?

 Si no es disposa de factors de risc addicionals, les recomanacions per a aquestes persones són les mateixes que per a la població general. Entre elles destaquen respectar les mesures de confinament i minimitzar les sortides i l’exposició social. Si és necessari sortir de casa, es recomana higiene de mans freqüent, ús de mocadors d’un sol ús, neteja freqüent de superfícies de contacte, evitar tocar-se la cara (ulls, nas i boca o en tossir/esternudar), cobrir-se la boca i nas amb el colze flexionat i evitar compartir utensilis de cuina i menjar. També s’ha d’evitar el contacte amb persones contagiades i el consum d’alcohol i tabac.

Respecte a l’ús de mascaretes, el Ministeri de Sanitat recomana el seu ús en població sana quan no és possible mantenir la distància de seguretat, ja sigui en el treball, en la compra, en espais tancats, al carrer o en utilitzar el transport públic. En cas de dubte, s’ha de consultar als professionals sanitaris, que indicaran el seu ús en les persones que considerin necessari.

Les recomanacions estan en constant canvi amb l’avanç de la pandèmia, així que es recomana estar ben informat/a sempre a través de canals oficials. Tant des del Ministeri de Sanitat, com des del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ens ofereixen informació actualitzada, tant per a la ciutadania com per als professionals sanitaris, per a estar al dia de les novetats.

S’hauria d’acudir als centres de treball?

Segons les recomanacions del Ministeri de Sanitat, en cas de ser una persona vulnerable per edat, per embaràs o per patir afeccions mèdiques anteriors (entre elles càncer o immunodepressió, hipertensió arterial, malalties cardiovasculars, diabetis o malalties pulmonars cròniques) no s’haurà d’acudir al centre de treball.

Les persones en risc que no puguin fer les seves tasques a distància hauran de contactar amb el seu metge/a perquè, si escau, acrediti que aquesta persona ha de romandre en una situació d’aïllament a efectes laborals. En aquest cas, es considerarà una situació assimilada a accident de treball per a la prestació econòmica d’incapacitat temporal.

Gestió psicològica durant la quarantena:

Amb l’objectiu d’experimentar aquest procés amb calma, intel·ligència i bona disposició, el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya també han publicat les seves recomanacions per a la gestió psicològica de la quarantena. Entre elles destaquen:

A més,  les entitats federades ofereixen suport emocional, assessorament laboral o familiar i atenció social a pacients oncològics i també a persones que han superat un càncer que el necessitin. Addicionalment, moltes ofereixen tallers i activitats online (ioga, mindfulness, taitxí o art-teràpia) durant el confinament com Kàlida, Oncolliga o Vilassar de Dalt Contra el Càncer.

En conclusió, cada situació és diferent, per la qual cosa el metge indicarà en cada cas les mesures a seguir. A més, és important seguir les recomanacions facilitades pels canals oficials i no perdre la calma.

Referències

 

 

Diabetis després del càncer: ¿quines mesures es poden prendre?

Introducció

La diabetis o diabetis mellitus és una malaltia metabòlica crònica caracteritzada per uns nivells de sucre (glucosa) en sang elevats. La glucosa és imprescindible per al funcionament de l’organisme, ja que actua com a font d’energia de qualsevol procés fisiològic, i permet, per exemple, el moviment dels músculs.

La hiperglucèmia, o elevat nivell de sucre en sang produït per la diabetis, és conseqüència directa de la manca de captació de la glucosa circulant per part de les cèl·lules de l’organisme, per tant, no es consumeix i s’acumula. La causa d’aquest efecte varia segons el tipus de diabetis, però en ambdós tipus està relacionada amb el metabolisme de la insulina, una hormona produïda al pàncrees que possibilita l’entrada de la glucosa a l’interior de les cèl·lules.

  • Diabetis mellitus tipus I: Es caracteritza per l’absència total de producció d’insulina per part del pàncrees. Es dóna en major mesura en persones joves. El seu tractament es centra en la injecció periòdica d’insulina externa, amb l’objectiu de controlar els nivells de glucosa en sang.
  • Diabetis mellitus tipus II: S’origina pel fet que les cèl·lules de l’organisme desenvolupen certa resistència a l’acció de la insulina, i el pàncrees no és capaç de produir la suficient quantitat d’aquesta molècula per vèncer aquesta resistència. La seva aparició té relació amb els mals hàbits de vida i se sol donar en individus adults. El tractament d’aquest tipus de diabetis no sol requerir la injecció d’insulina, a diferència de la diabetis tipus I. L’ús de fàrmacs antidiabètics i una millora en els hàbits de vida solen ser suficients per controlar els nivells de glucosa en sang.

A Espanya, hi ha més de 5 milions de persones que pateixen aquesta malaltia, i la tendència segueix en augment, considerant-se un problema sanitari greu per part de la OMS. L’estil de vida cada vegada més sedentari i els mals hàbits alimentaris, entre d’altres, produeixen que cada vegada més persones es vegin afectades per aquesta malaltia.

Les complicacions de la diabetis es presenten de forma progressiva, i a llarg termini poden arribar a ser mortals. Entre les principals es troben: malaltia cardiovascular, neuropatia, dany renal, dany ocular, malalties de la pell, deteriorament auditiu, demència etc.

Diabetis com a seqüela d’alguns tractaments oncològics: Quina relació hi ha?

En aquelles persones que hagin superat un càncer, és possible que apareguin algunes seqüeles com a conseqüència del tractament o de la pròpia malaltia. En concret, alguns medicaments tenen la capacitat d’augmentar els nivells de glucosa en sang, i induir la resistència a insulina, com per exemple, els esteroides, com la prednisona o prednisolona, ​​la dexametasona o la hidrocortisona. També alguns tractaments amb inmunoteràpia, poden provocar un trastorn autoimmune que derivi en diabetis tipus 1.

A més, en aquells casos en què s’hagi realitzat una cirurgia sobre el pàncrees per intentar eliminar les cèl·lules tumorals, ha risc de diabetis, ja que es eliminen també les cèl·lules productores d’insulina de forma permanent. Tot això fa que les persones amb càncer tinguin un 35% més de probabilitat de desenvolupar diabetis que les persones sense tumors.

Centrant-se exclusivament en el càncer de mama, resulta cada vegada més important conèixer les conseqüències a llarg termini que pot tenir, tant la malaltia com el seu tractament, ja que el nombre de supervivents, afortunadament, és cada vegada més gran. S’ha observat la possibilitat que la quimioteràpia podria augmentar el risc de patir diabetis en els anys posteriors al càncer en dones susceptibles, especialment en aquelles en estat post-menopàusic i amb un pes elevat.

També és cert que ambdues malalties (diabetis i càncer) comparteixen factors de risc, per la qual cosa és possible que ambdues es presentin de forma simultània, o fins i tot que, en el moment en què es produeix el diagnòstic de càncer, ja existís una diabetis no diagnosticada.

 Prevenció

En la diabetis, una vegada es desenvolupa, no existeix cap tractament que permeti la seva curació, encara que sí és possible prendre certes mesures per prevenir l’aparició de la diabetis tipus II. És innegable que hi ha una certa predisposició genètica en algunes persones per al desenvolupament de la malaltia, i que, a dia d’avui, aquest factor resulta impredictible. No obstant això, existeix també un risc relacionat amb l’estil de vida, sobre el qual podem influir amb els nostres hàbits:

  • Alimentació saludable. Seguir una dieta variada, amb una aportació reduïda de sucres refinats, hidrats de carboni i greixos saturats, així com un augment en el consum de verdures pot contribuir a evitar el desenvolupament d’aquesta malaltia o, almenys, a controlar-la.
  • Exercici físic. La realització de 30 minuts d’activitat física diària, adaptada a cada persona, també resulta recomanable.
  • Pes adequat.El sobrepès és un factor de risc molt important en l’aparició de diabetis. Si el pateix, perdre tot just el 7% del seu pes (7 kg si pesa 100 kg) pot tenir un impacte positiu en la salut.
  • Deixi de fumar. El tabac augmenta el risc de diabetis i malalties cardiovasculars.

 

Recomanacions

Un cop la persona ha estat diagnosticada amb diabetis, normalment mitjançant una anàlisi de sang, és fonamental que s’aprengui a gestionar la malaltia correctament, de manera que li permeti gaudir d’una elevada qualitat de vida i evitar-li possibles complicacions.

Tant la persona amb diabetis com els seus familiars han de rebre educació diabetològica i suport emocional. La formació resulta una eina imprescindible per facilitar l’autocura, l’adherència al tractament i el control metabòlic. A més, hi ha una sèrie de recomanacions en aquest sentit:

  • Adaptar l’alimentació. La cura de l’alimentació d’un diabètic és part fonamental del seu tractament, i s’ha d’adaptar a les característiques individuals de cada pacient, com poden ser la seva medicació, l’exercici físic que realitza o els seus comorbiditats. Per això la dieta ha de ser confeccionada de manera individualitzada pel seu equip sanitari.
  • Mantenir una hidratació adequada. Les persones diabètiques presenten un major risc de deshidratació, a causa que els ronyons intenten eliminar l’excés de glucosa en sang a través de l’orina, i comporta una major pèrdua de líquids.
  • Practicar exercici de forma regular. L’activitat física és un dels pilars fonamentals del tractament de la diabetis. Els seus beneficis es produeixen a molts nivells: millora la tensió arterial, els nivells de colesterol i la funció cardiovascular. El tipus d’exercici i la intensitat s’ha d’adaptar a l’edat i la condició física de cada persona amb diabetis.
  • Realitzar controls de glucosa amb freqüència i de forma estructurada. L’anàlisi dels nivells de glucosa en sang permet detectar possibles complicacions derivades d’hipoglucèmies (baixades de glucosa) o hiperglucèmies (pujades de glucosa). Es recomana realitzar entre 5 i 6 controls al dia, per poder ajustar la pauta d’insulina o del tractament en general, si fos necessari. Si es practica exercici, es recomana fer una anàlisi abans de l’inici de l’activitat, alguna mesura extra mentre es practica exercici de llarga durada, així com un cop acabat.
  • Actuar ràpid davant d’una hipoglucèmia. És habitual que durant una hipoglucèmia es mengi de forma descontrolada i amb gran voracitat. Això comporta una ingesta d’hidrats de carboni superior a l’indicat, que sol ser la causa d’un rebot o hiperglucèmia en les hores posteriors.
  • Realitzar revisions oftalmològiques. És fonamental que les persones amb diabetis realitzin revisions periòdiques per prevenir, detectar i tractar amb èxit qualsevol tipus de complicació que pugui sorgir com a conseqüència de la malaltia.
  • Tenir cura dels peus. Algunes persones amb diabetis poden presentar alteracions en la sensibilitat i la circulació. És recomanable realitzar una inspecció diària dels peus comprovant l’absència de lesions i visitar amb regularitat al podòleg.
  • Ser adherent amb la medicació. La medicació és el tercer pilar del tractament, juntament amb la bona alimentació i l’exercici. És fonamental seguir la pauta de tractament marcada pel metge, que sol basar-se en la teràpia amb insulina per a les persones amb diabetis tipus I, i antidiabètics orals i/o insulina per a les persones amb diabetis tipus II.

Referències

  1. Grupo Español de Pacientes con Cáncer. Todo lo que empieza cuando “termina” el cáncer.
  2. Fundación para la diabetes. Diez recomendaciones para mantener la diabetes bajo control en 2018.
  3. City of hope. El cáncer y la diabetes: más relacionados de lo que se cree.
  4. Intramed. Asociación entre diabetes y cáncer.
  5. Mayo Clinic
  6. Asociación Diabetes Madrid. Diferencias entre Diabetes tipo 1 y Diabetes tipo 2.
  7. Organización Mundial de la Salud. Diabetes.
  8. Redacción médica. Las personas con cáncer tienen un 35% más de riesgo de desarrollar diabetes.
  9. Medical News Today. What is the relationship between breast cancer and diabetes?

 

Efectes tardans del càncer i el seu tractament

Es possible que un temps després d’haver acabat amb el tractament pel càncer, algunes persones en comencin a notar efectes derivats, i això els pot crear una sensació de frustració després d’haver passat per la malaltia, a més d’augmentar la por a possibles recaigudes.

Durant el tractament del càncer, son de sobres coneguts els possible efectes secundaris en el pacient. Però aquests tractaments poden causar també efectes secundaris que poden no aparèixer en mesos o anys després d’haver estat sotmès a aquestes teràpies. Es important saber que molts d’aquests efectes es poden controlar i tractar.

Tipus d’efectes tardans del càncer i el seu tractament i causes

Els tipus d’efectes tardans que poden aparèixer depenen tant de la malaltia, com del tipus de tractament, que cada persona hagi superat. A més, cal tenir en compte que, com que cadascú es diferent, dues persones tractades amb els mateixos fàrmacs per la mateixa malaltia poden tenir efectes tardans diferents.

De forma resumida, la quimioteràpia, la radioteràpia, la cirurgia i les altres teràpies contra el càncer poden causar diferents tipus de efectes tardans, entre els que podem trobar:

  • Disminució de la massa òssia.
  • Canvis en el cervell. Alguns d’aquests canvis poden implicar falta de memòria, problemes de concentració o personalitat, o problemes del moviment i del processament de la informació.
  • Canvis en el sistema endocrí com menopausa precoç, afectacions a la fertilitat, hipotiroïdisme i augment de pes.
  • Problemes oculars com visió borrosa o doble, sensibilitat a la llum o problemes de visió nocturna.
  • Problemes auditius.
  • Problemes cardiovasculars.
  • Canvis en les articulacions que poden provocar falta de moviment en les articulacions.
  • Problemes pulmonars com problemes en la respiració, febre, tos seca, congestió i sensació de fatiga.
  • Limfedema, que es pot desenvolupar si part del sistema limfàtic es veu afectat en la extirpació de ganglis o radioteràpia, causant inflamació.
  • Canvis a la boca com boca seca o càries.

 

Quan poden aparèixer aquests efectes?

Partint de la base que no totes les persones que han superat un càncer poden notar els mateixos efectes tardans, també cal recalcar que podria passar que no n’experimentin cap d’aquests a llarg termini o no n’experimentin de nous. Així doncs, la probabilitat i el moment en que poden aparèixer aquests efectes tardans no desitjats també dependrà del tipus de càncer que s’hagi tractat, com s’hagi hagut de tractar i la dosi que s’hagi requerit administrar i, com és lògic, també del estat de salut general de la persona i d’altres aspectes que hi puguin influir.

 

Efectes tardans del càncer infantil

El cas dels nens que han patit un càncer, és una situació particular ja que, degut a la seva edat i que estan en procés de creixement, poden aparèixer alguns efectes tardans que no son tan comuns en les persones d’edat adulta que han travessat una situació semblant.

Així doncs, en aquests casos, podrien aparèixer de forma més específica les següents seqüeles tardanes:

  • Problemes en l’aprenentatge: normalment poden tractar-se de problemes de memòria, capacitat de processament de la informació i sobre la capacitat de fer vàries tasques alhora.
  • Creixement anormal dels ossos: alguns nens podrien tenir un creixement més lent del que és habitual o bé que el seu creixement s’aturi abans.
  • Problemes hormonals: a part del creixement més lent, alguns tractaments poden fer que el nen o nena arribi a la pubertat més tard.
  • Problemes dentals: poden existir casos on aparegui un cert retràs en el creixement de les dents o la falta d’alguna peça dental.
  • Problemes emocionals: l’ansietat, la depressió i la por a la recaiguda poden aparèixer temps després de que un nen hagi superat el tractament d’un càncer. Això pot fins i tot derivar cap a patir certes fòbies i que aquestes persones tendeixin a evitar als metges i els entorns hospitalaris en la edat adulta.

Control i prevenció dels efectes tardans

Amb l’objectiu de mitigar, però també de prevenir, aquests efectes tardans, son importants els controls mèdics periòdics ja que, quan abans es detectin aquestes efectes tardans, abans s’hi podran posar mesures. La atenció del seguiment inclou revisar signes i símptomes dels efectes tardans i la educació de la salut sobre com prevenir aquests efectes.

De la mateixa manera, la qualitat de vida de les persones que han superat el tractament d’un càncer pot millorar amb comportaments que promoguin la seva salut i el seu benestar. Una dieta saludable, fer exercici moderat i fer un seguiment mèdic periòdic son importants per intentar evitar problemes de salut relacionats amb el tractament.

De la mateixa manera, és important obtenir informació i consultar amb un especialista sobre quins són els efectes que podrien aparèixer després del tractament oncològic. Conèixer quins son els efectes que es podrien patir ajudarà a identificar-los abans, permeten que els professionals mèdics hi intervinguin també amb anticipació.

 

Referències

Mayo Clinic. Sobrevivientes del càncer: efectos tardíos del tratamiento oncológico.

Cancer.net. Efectos tardíos del cáncer infantil.

Instituto Nacional del cáncer. Efectos secundarios tardíos del tratamiento de cáncer.

Calvo-Escribano C. Efectos tardíos del tratamiento del niño con cáncer. Anales de Pediatria Continuada. 2016 Vol. 4 (1).

KidsHealth. Secuales del cáncer y el tratamiento contra el cáncer.

Micropigmentació, retornant el color a l’autoestima

La mastectomia i les conseqüències sobre la imatge corporal

Les persones que han estat sotmeses a intervencions quirúrgiques a causa del tractament de malalties oncològiques, habitualment han de conviure amb cicatrius que poden afectar de manera negativa a la seva autoestima, ja que suposa una alteració de la seva imatge corporal.

 

Un dels casos més significatius el trobem en aquelles dones que han patit una mastectomia -o extirpació mamària completa- derivada d’un càncer de mama, ja que en aquestes situacions, tot i que s’aconsegueixi realitzar una reconstrucció mamària per recuperar el volum de la mama, pot persistir una sensació d’incomoditat per la pèrdua de l’arèola.

 

A més, aquesta situació pot ser un problema amb gran prevalença en la població, ja que el càncer de mama és el de diagnòstic més freqüent a Espanya entre la població femenina, amb al voltant de 26.000 nous casos cada any. Afortunadament hi ha una possible solució a aquestes necessitats estètiques en la tècnica coneguda com micropigmentació.

 

Què és la micropigmentació?

La micropigmentació és un mètode mitjançant el qual s’insereixen uns determinats pigments naturals a la pell per donar color, i fins i tot forma, a determinades parts del cos. Pot ajudar a dissimular la caiguda del cabell en les celles i les pestanyes (una altra repercussió comuna després de superar una teràpia contra el càncer) i, al mateix temps, es pot utilitzar per camuflar cicatrius i dibuixar l’arèola després d’una reconstrucció mamària.

 

Els pigments utilitzats són hipoal·lergènics; no produeixen al·lèrgies o és molt poc probable que ho facin, i s’introdueixen en la part més superficial de la pell, el que converteix la micropigmentació en un procés senzill, ràpid (2 o 3 hores), que només requereix anestèsia en el lloc on es realitza i sense que la persona senti cap tipus de dolor.

 

Aquests pigments seran eliminats progressivament pel sistema immunològic, convertint-lo en un procediment reversible. Aquest aspecte resulta un avantatge en el cas de la micropigmentació de celles i pestanyes, ja que, normalment, després de la quimioteràpia als pacients tornen a recuperar els cabells en aquestes zones. En el cas de la reconstrucció de l’arèola, on seria un desavantatge, el procés pot realitzar-se repetidament a la mateixa zona, si així es requereix.

 

És convenient diferenciar la micropigmentació del tatuatge, que és una tècnica en la qual es realitza la inserció de pigments permanents en una zona més profunda de la pell. La micropigmentació és un procediment de baixa agressivitat, amb el qual s’aconsegueixen resultats molt naturals.

 

Així doncs, els beneficis que ens ofereix la micropigmentació van molt més enllà del component estètic que aporta. Aquesta tècnica pot suposar també un impuls psicològic que pot resultar un factor determinant en la nova etapa que afronta una persona després de superar el tractament per al càncer de mama.

 

 

Per aquesta raó, juntament amb els resultats extraordinàriament realistes que aconsegueix, s’està intentat generalitzar aquesta tècnica com un servei bàsic per culminar el tractament reconstructiu en els centres hospitalaris.

 

Conscienciació sobre la importància de la micropigmentació

Tal és l’impacte social que ha assolit aquesta tècnica, que ja s’han posat en marxa diverses campanyes en xarxes socials amb què es pretén conscienciar la població de la realitat que viuen les dones que requereixen mastectomies durant la seva teràpia per al càncer de mama.

 

D’aquesta manera, es podrà ajudar a les persones que ho necessitin a costejar-se el procediment de micropigmentació d’arèola postmastectomia ja que, actualment, no està emparat pel Sistema Sanitari Públic espanyol. És crucial, també, que els metges i cirurgians informin de manera proactiva sobre les possibilitats que existeixen al voltant de la micropigmentació després d’una mastectomia.

 

El fet que no es porti a terme aquesta reconstrucció pot tenir conseqüències emocionals de per vida, a més d’estètiques, per a les pacients que han superat aquest tipus de càncer, ja que veure d’alguna manera “incompletes” dia rere dia, pot ser un impediment per superar completament la malaltia en totes les seves vessants.

Referències

  1. Las cifras del cáncer en España 2018.
  2. Micropigmentación en pacientes con cáncer.
  3. García, MAL et al. Micropigmentación. Pinceladas de autoestima tras el cáncer de mama. Revista de enfermería 2015;49:44-49.
  4. Entrevista micropigmentación Maribel Franco Tratamiento Oncológico. La Vanguardia
  5. Micropigmentación de areola y pezón. Infosalus
  6. Micropigmentación reconstructiva y Cáncer. Cancerbeauty
  7. Páramo AA, et al. RES0276 Micropigmentación del complejo areola pezón. 3er Congreso Español de la Mama 2017 (Abstract)