tractament

La sexualitat després del càncer

Conseqüències en la sexualitat: És una cosa comú?

El càncer i el seu tractament poden afectar tant la sexualitat com a la funcionalitat sexual. Un alt percentatge de persones pateixen algun tipus de disfunció o alteració sexual després de superar el càncer i, tot i ser un problema bastant comú que afecta de manera directa al dia a dia i a la qualitat de vida, el desconeixement al voltant d’aquest tema i el pudor que produeix parlar del mateix fa que pugui passar desapercebut.

La sexualitat és un aspecte molt personal de cada persona, i pot resultar molt complicat parlar-ne obertament fins i tot amb la parella o els professionals mèdics.

Les alteracions o seqüeles poden donar-se tant a nivell físic (de vegades directament relacionades amb la malaltia o amb els tractaments utilitzats) com a nivell emocional, sent el més aconsellable, en ambdós casos, recórrer a ajuda professional.

 

El desig sexual

El cicle de resposta sexual humana es divideix en les fases de desig, excitació i orgasme. El desig sexual és l’emoció, l’impuls o la força que mou a algú a buscar una trobada íntima amb altres persones. Ens motiva a relacionar-nos, a compartir intimitat, a mantenir relacions afectives i sexuals.

El desig, sovint, és la disponibilitat d’iniciar una trobada sexual, però no sempre és així. Freqüentment va associat a l’apetència per intercanvis eròtics diferents a una relació coital com carícies sexuals o trobades sensuals sense penetració.

 

 

Més enllà del dur procés que és la recuperació física en si, l’angoixa o la tristesa poden afectar l’estat d’ànim, i quan aquest no és bo, és molt probable que hi hagi falta de desig sexual.

D’altra banda, quan les persones experimenten dolor o malestar a causa de la malaltia, per exemple, a causa dels efectes de la quimioteràpia o la radioteràpia, és normal que no tinguin desig sexual i és molt important que ningú se senti pressionat a mantenir cap tipus de relació sexual si experimenta dolor o malestar. És important que es tingui cura d’aquest punt, ja que és el primer que s’ha de tenir en compte: el desig o ganes de sexualitat de la persona que ha superat la teràpia oncològica.

En el cas particular dels homes, la teràpia hormonal masculina pot fer que disminueixin els nivells de testosterona, i amb això, la libido o desig sexual. D’altra banda, tractaments de suport com els opioides (morfina, fentanil) o alguns antidepressius també poden provocar pèrdua de desig sexual.

 

Possibles disfuncions sexuals com a conseqüència del tractament oncològic

Els efectes secundaris o alteracions que produeixen els diferents tractaments solen remetre en finalitzar la teràpia però, de vegades, part de la toxicitat pot persistir un temps. En el cas de les disfuncions sexuals, poden perllongar-se durant els primers dos anys un cop superada la malaltia i, en alguns casos, també durant més temps.

Així doncs, la quimioteràpia, la radioteràpia, la teràpia hormonal, la cirurgia i fins i tot certs tractaments de suport poden causar efectes no desitjables sobre la vida sexual de les persones. En les dones, poden provocar sequedat vaginal, disparèunia (dolor durant la penetració), menopausa precoç o dificultat per arribar a l’orgasme. En el cas dels homes, la principal seqüela o efecte secundari pot ser la disfunció erèctil.

La teràpia endocrina en dones pot derivar en símptomes com sufocacions, sequedat vaginal, disparèunia, major prevalença d’infeccions urinàries, o períodes menstruals irregulars o absents.

La cirurgia per càncers ginecològics pot causar canvis físics que poden afectar la forma en què veiem el nostre cos i això també pot tenir un efecte gens menyspreable sobre la sexualitat. En el cas dels homes, a més, una cirurgia de penis, recte, pròstata o testicles pot alterar el sistema nerviós, afectant la capacitat d’aconseguir i mantenir una erecció.

 

Quins tractaments i mesures terapèutiques existeixen per combatre aquestes disfuncionalitats?

Afortunadament, tot i que el fet que aquests efectes secundaris es perllonguin després de la teràpia sigui una possibilitat, hi ha diverses aproximacions terapèutiques que el metge ens pot prescriure si així ho creu aconsellable, que permeten recuperar o mitigar les alteracions sobre la sexualitat.

En el cas dels homes, el problema més freqüent és la disfunció erèctil, per la qual hi ha diferents opcions de tractament. L’opció més còmoda és el tractament farmacològic d’administració oral.

Els fàrmacs emprats són inhibidors de la fosfodiesterasa-5; com el sildenafil, el tadalafil o el vardenafil, o els medicaments injectables; que augmenten el flux de sang a la zona, mantenint l’erecció. Existeixen també altres opcions com la utilització de bombes de buit o implantació de pròtesi. Tots aquests fàrmacs i intervencions han de venir sota prescripció i aprovació mèdica.

En les dones, els problemes més comuns són les alteracions vulvovaginals com la sequedat vaginal, la pruïja, les infeccions urinàries repetitives o la disparèunia. Els estrògens tòpics (en cremes, pastilles o anells vaginals) són el tractament més comú, encara que la seva indicació pot estar contraindicada en funció de si el càncer tractat era o no hormonodepenent. El mateix passa amb les teràpies hormonals substitutives que es poden prescriure per atenuar la pèrdua de desig sexual. Per això, en ambdós casos, també és necessària la intervenció del metge per valorar l’inici i seguiment d’aquestes teràpies.

Per a la sequedat vaginal, també hi ha diferents gels, cremes i productes hidratants que ajuden a lubricar. En aquests casos, aquests productes no contenen hormones, i per tant, no vindrien restringits en funció de la tipologia de càncer que s’hagi superat.

Per als casos de disparèunia o dolor vaginal, si aquest està provocat per l’estenosi o falta d’elasticitat, hi ha, d’una banda, dilatadors vaginals, i de l’altra, la realització d’exercicis de sòl pèlvic que afavoreixen la relaxació i enfortiment dels músculs vaginals.

 

Aspectes psicològics i vida sexual: com abordem el problema?

Moltes vegades, l’origen dels trastorns sexuals pot estar relacionat amb aspectes psicològics o emocionals, o bé, aquests poden tenir un paper important a l’hora d’afrontar aquest aspecte en la recuperació. Així doncs, després de finalitzar el tractament, poden sorgir preocupacions relacionades amb l’aspecte físic, un baix estat d’ànim, una baixa autoestima o ansietat, que són aspectes que poden impedir reprendre o mantenir la vida sexual.

En les relacions de parella, el procés d’adaptació pot afectar tots dos membres de manera paral·lela. Moltes vegades, fruit de la contenció emocional patida durant la malaltia, poden quedar interioritzats sentiments anteriors a la finalització del tractament; sentiments que són necessaris d’expressar i treure a la superfície. És per això, que la comunicació és part fonamental en aquest procés.

És possible que la persona que ha superat la malaltia sobrevalori les expectatives de la seva parella, i conèixer la seva perspectiva real ajudarà a reduir l’existència d’una possible pressió autoimposada. Parlar dels dubtes i les pors, o de qualsevol altra qüestió, evitarà malentesos i ajudarà a apropar posicions.

Els trastorns sexuals d’origen psicològic més freqüents en homes són la disfunció erèctil i l’ejaculació precoç. En el cas de les dones, la disminució del desig sexual, la por al dolor i les dificultats per arribar a l’orgasme, poden aparèixer com a trastorns comuns un cop superat el càncer, i en molts casos, també poden tenir un origen psicològic.

És important recalcar que la sexualitat és molt més que sexe, és una part important en la vida de les persones, és afecte i és plaer. L’aparició i la persistència d’alguns impediments relacionats amb la sexualitat després de superar un tractament oncològic poden ocórrer tant en homes com en dones.

No obstant això, també hi ha un ampli ventall de teràpies i metodologies que poden ajudar a superar aquests obstacles i, per trobar les més adequades, el més recomanable és demanar ajuda i assessorament als professionals mèdics pertinents per abordar aquests inconvenients de manera beneficiosa. Moltes de les entitats que proporcionen orientació i suport psicològic a les persones que han superat el càncer també ofereixen els seus serveis de sexologia i teràpia de parella, i poden ajudar a intervenir en aquestes situacions.

 

Referències

Gepac – Todo lo que empieza cuando termina el cáncer

Cancer.org – Como el cáncer afecta la sexualidad

Cancer.gov – Efectos secundarios; sexualidad

Cancer.net – Sexualidad y tratamiento contra el cáncer

Livestrong.org – Sexualidad femenina tras el cáncer (inglés)

Cancer.ca – Sexualidad y cáncer

L’osteoporosi: una seqüela freqüent després del càncer

¿Què és l’osteoporosi?

L’osteoporosi es considera un problema important de salut a escala mundial, ja que s’estima que hi ha més de 200 milions de persones al món que la pateixen i que presenten un major risc de fractures.

 

El que succeeix en els casos d’osteoporosi no es que l’os estigui incorrectament calcificat, sinó que hi ha una densitat òssia menor a l’habitual, és a dir, hi ha menys quantitat d’os dins del mateix volum. En conseqüència, disminueix la resistència de l’os davant dels traumatismes o de la càrrega de pes, amb el conseqüent increment del risc d’aparició de fractures.

La osteoporosi: una possible seqüela del tractament oncològic

Les seqüeles fisiològiques formen part de les dificultats que poden aparèixer al completar el tractament d’un càncer i, en els últims anys, la detecció d’aquestes seqüeles en una fase tardana ha anat en augment.

 

Pel que fa a les seqüeles fisiològiques que poden afectar específicament als ossos, molts tractaments oncològics poden provocar efectes negatius sobre aquests teixits. Degut a això, les persones que han superat aquests tipus de tractament, en general, tenen un risc més alt de patir osteoporosi. A més, en alguns casos, el transcurs de la pròpia malaltia també pot esdevenir un factor de risc, ja que es poden haver presentat situacions d’immobilització i sedentarisme que poden desafavorir el correcte desenvolupament dels ossos. De la mateixa manera, l’edat també pot ser, per sí mateixa, un factor de risc.

 

Així doncs, la pèrdua òssia associada al càncer pot ser el resultat de múltiples factors interrelacionats i aquests factors poden incloure, tant els efectes directes de la malaltia, com els efectes de les teràpies utilitzades en el seu tractament. Dintre d’aquestes teràpies podríem trobar els corticoides; que sovint s’associen a la quimioteràpia contra alguns tumors, i els tractaments hormonals; que inhibeixen els estrògens o la testosterona i que s’administren a la majoria de malalts amb càncer de mama o de pròstata durant anys.

 

En conseqüència, la gestió òptima de la salut esquelètica s’ha convertit en una part cada cop més important de l’atenció prestada tant a les persones en tractament per un càncer com a les persones que l’han superat.

 

Signes i símptomes de pèrdua òssia

La pèrdua òssia no apareix d’un dia per l’altre. Amb freqüència, les persones no ho noten fins que manifesten una pèrdua de funcions o pateixen una fractura. Alguns dels símptomes que poden presentar les persones que presenten osteoporosi són:

 

  • Mal d’esquena; que amb freqüència pot ser causat per una fractura per comprensió o col·lapse d’una vèrtebra.
  • Pèrdua d’estatura al llarg del temps.
  • Postura encorbada o esquena superior corbada.
  • Articulacions doloroses o rigidesa.
  • Ossos que es fracturen fàcilment.

 

Diagnòstic de l’osteoporosi

Normalment, per fer el diagnòstic d’aquest problema de salut es realitza, en primer lloc, una visita per a identificar possibles factors de risc existents en la persona afectada. A continuació, per aconseguir una valoració més global, s’acostuma a completar el diagnòstic a partir d’una densitometria òssia i la determinació de vitamina D, calci i fòsfor en una anàlisi de sang, que caldrà anar re-avaluant aquests periòdicament durant el control evolutiu de la salut òssia.

 

Gestió de l’osteoporosi i el seu tractament

Així doncs, pot ser convenient afavorir el diagnòstic precoç de l’osteoporosi en els pacients amb antecedents oncològics amb l’objectiu d’adoptar les mesures preventives oportunes, ja que les millores marcades en la supervivència de molts càncers impliquen que les estratègies per limitar la pèrdua òssia i per reduir el risc de fractura s’hagin d’incorporar als plans de cura de molts dels pacients amb càncer.

 

Pel que fa al seu tractament, per a l’osteoporosi hi ha moltes teràpies que poden ser d’utilitat, si el metge les considera necessàries. Les més utilitzades són els bifosfonats (alendronat, risedronat i ibandronat), el zoledronat o el denosunab, generalment acompanyats de suplements i una dieta variada que contingui aliments rics en calci i vitamina D.

 

Prevenció de l’osteoporosi després del càncer

Per preveure l’osteoporosi i mirar de minvar l’afectació de l’os, pot ser adient intentar realitzar un exercici físic adequat de qualsevol tipus, com caminar una estona cada dia, fer gimnàstica de manteniment o fer natació; ja que son activitats que poden estimular la regeneració òssia. A més, cal destacar que aquests hàbits de vida poden ser saludables després del tractament d’un càncer, però també durant el tractament.

 

Com hem comentat, un altre aspecte que també pot ser recomanable per prevenir l’osteoporosi seria seguir una alimentació variada que asseguri una aportació suficient de calci i vitamina D. Així doncs, en ser els pacients oncològics persones predisposades a tenir osteoporosi, pot ser recomanable que segueixin una alimentació sempre variada i equilibrada, on s’hi incloguin els següents aliments: 

 

Referències

Drake MT. Osteoporosis and Cancer. Curr Osteoporos Rep. 2013 Sep; 11(3): 163–170. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3783531/

MD Anderson Cancer Center – Posibles efectos secundarios del tratamiento del cáncer.

Olmos Martínez JM, González Macías J. Osteoporosis tras la curación tumoral. Med Clin 2007;129:669-76. http://www.elsevier.es/es-revista-medicina-clinica-2-articulo-osteoporosis-tras-curacion-tumoral-13112094

ASCO Cancer.net –  Osteoporosis

Col·legi de Farmacèutics de Barcelona – Osteoporosi

TopDoctors – Osteoporosis: su relación con el cáncer, diagnóstico y tratamiento

 

El silenci de la menopausa precoç

Menopausa precoç induïda pel tractament del càncer

 

La menopausa esdevé quan els ovaris d’una dona deixen de produir òvuls. Generalment, això succeeix de forma natural al voltant dels 50 anys i com a resultat, el cos de la dona produeix menys estrogen i progesterona. En disminuir aquestes hormones, els períodes menstruals es tornen irregulars i, amb el temps, s’aturen.

 

Alguns tractaments del càncer poden generar la menopausa a una edat anterior a la prevista:

 

  • Cirurgia: l’extirpació d’ambdós ovaris provoca que la menopausa es presenti immediatament.

 

  • Quimioteràpia: alguns tipus de quimioteràpia poden danyar els ovaris i provocar que es presenti una menopausa primerenca. La menopausa pot presentar-se immediatament o mesos després del tractament. El risc de presentar menopausa precoç depèn del tipus i la quantitat del fàrmac quimioterapèutic que s’administri, així com l’edat de la dona, ja que com més jove sigui, més possibilitats hi ha de recuperar una funció ovàrica normal.

 

  • Radioteràpia: rebre radioteràpia a la zona pèlvica també pot danyar els ovaris. En alguns casos, els ovaris es poden curar i tornar a funcionar de nou. Però, si es reben grans dosis de radiació, el dany pot ser permanent.

 

  • Teràpia hormonal: aquests tractaments usats per a tractar càncers de mama poden provocar alteracions en els ovaris i portar a l’absència de menstruacions de forma transitòria (amenorrea) o permanent, induint en aquest cas la menopausa.

 

La menopausa precoç s’acompanya de canvis físics i emocionals que poden tenir conseqüències negatives en la qualitat de vida i en la salut en general.

 

 

Possibles efectes sobre la salut i com gestionar-los

 

El problema de patir una menopausa induïda per algun tractament és que, en produir-se abans d’hora, la dona no travessa el període d’adaptació on els símptomes són més lleus, sinó que els fogots, la sudoració, l’augment de pes, la sequedat vaginal, els canvis d’estat d’ànim, l’insomni i la pèrdua d’energia apareixen sense previ avís. Els nivells hormonals disminueixen en qüestió de dies o setmanes en comptes d’anys, d’aquesta manera els símptomes es presenten de manera més abrupta que en el cas d’una menopausa natural i gradual. A més, la menopausa precoç genera preocupació sobre els efectes a llarg termini que pot portar la manca d’estrogen durant anys, com l’osteoporosi o el risc de patir malalties cardiovasculars.

 

Hi ha maneres de gestionar els símptomes i viure més còmodament amb la menopausa. Els canvis d’estil de vida (dieta, deixar de fumar, fer exercici, tenir bons hàbits de son, suport emocional) poden ser tan importants i eficaços com els medicaments quan es tracta de sentir-se millor i viure bé.

 

Alguns medicaments que poden ajudar inclouen:

 

  • Teràpia hormonal: en alguns casos es poden receptar hormones femenines per ajudar amb els fogots i altres símptomes. Però, cal tenir en compte que les hormones comporten alguns riscos i s’ha de tenir en compte si s’han tingut certs tipus de càncer.

 

  • Estrogen vaginal: aquestes hormones es poden vendre com cremes i gels, és un tractament localitzat. Utilitzar petites quantitats d’estrogen en crema a l’interior i els voltants de la vagina pot alleujar la sequedat, si bé una mica d’estrogen arriba al torrent sanguini, sembla ser menys que el que arriba amb les teràpies de reemplaçament hormonal. Per això, si cap alternativa proveeix alleugeriment, l’estrogen vaginal pot ser una opció viable. Cal una recepta per adquirir aquests medicaments.

 

  • Antidepressius o altres medicaments: si no es prenen hormones, el metge podria receptar un altre tipus de medicament per alleujar els fogots, com certs antidepressius.

 

  • Lubricants o humectants: aquests productes poden ajudar a que les relacions sexuals siguin més còmodes si es presenta sequedat vaginal.

 

  • Medicaments per a la pèrdua òssia: algunes dones prenen medicaments per ajudar a reduir la pèrdua òssia després de la menopausa.

 

És segur rebre teràpia hormonal després d’haver passat per un càncer?

 

La teràpia hormonal per a la menopausa és un tractament que els metges poden recomanar per alleujar els símptomes comuns de la menopausa i, també, per prevenir canvis biològics a llarg termini, com la disminució de la massa òssia. Aquests canvis biològics són conseqüència de la reducció en els nivells de les hormones naturals (estrogen i progesterona) que succeeix en el cos de la dona durant i després de la menopausa.

 

Aquesta teràpia generalment comprèn el tractament amb estrogen sol; una combinació d’estrogen i progesterona; o estrogen i progestina, que és una hormona sintètica amb efectes similars als de la progesterona. Tot i ajudar a alleujar símptomes com els fogots i l’osteoporosi, els metges no recomanen aquest tractament per a la majoria de les dones, ja que podrien tenir un major risc de contraure determinades afeccions. Els riscos i els beneficis de la teràpia hormonal difereixen per a cada dona, per tant, el més convenient seria parlar amb un equip d’atenció mèdica per a resoldre cada cas en particular.

 

Referències

Associació Espanyola Contra el Càncer (aecc). Menopausia y cáncer de mama.

MedlinePlus (2016). Tratamiento para el cáncer – menopausia temprana.

Cancer.Net. Síntomas de la menopausia en las mujeres.

Breastcancer.org (2017). Cómo manejar los síntomas menopáusicos.

Instituto Nacional del Cáncer (NIH) (2011). Terapia hormonal para la menopausia y el cáncer.

Més enllà de la mastectomia

Tractament quirúrgic pel càncer de mama

 

La cirurgia majoritària pel tractament del càncer de mama és la tumorectomia,  que consisteix en l’extirpació del tumor i d’un petit marge de teixit sa al voltant del tumor. Tot i així, en aquells casos en els que no es pot dur a terme aquest tractament més conservador, s’utilitza la mastectomia.

 

La mastectomia és la cirurgia que s’utilitza per eliminar tot el teixit mamari d’una o ambdues mames com a tractament del càncer de mama, o per prevenir-lo (en cas de persones que posseeixen un risc alt de patir-lo). En els últims anys s’han fet avenços científics que tenen com a objectiu reduir la zona extirpada de la persona afectada.

 

 

Tipus de mastectomia

 

Existeixen diferents tipus de mastectomia en funció de com sigui la tècnica utilitzada i quant teixit mamari s’extregui. L’especialista oncòleg escollirà quin tipus de mastectomia és convenient aplicar, en funció de les característiques de cadascun dels casos.

 

  • Mastectomia simple: en aquest procediment s’extirpa tot el teixit mamari, incloent el mugró, l’arèola i la pell. Aquesta cirurgia és adequada per persones que presenten varies o amplies zones afectades per carcinoma ductal in situ afectant el teixit mamari i com a mesura preventiva d’aquelles persones que en ser portadores de mutacions als gens BRCA1 i BRCA2, presenten un alt risc de desenvolupar un càncer.

 

  • Mastectomia radical modificada: aquest tipus de procediment implica l’extirpació de tot el teixit mamari (mastectomia simple) conservant els músculs pectorals i la dissecció i extirpació dels ganglis limfàtics axil·lars. Aquest tipus de cirurgia s’indicarà per a persones que pateixin un càncer de mama invasiu. L’anàlisi dels ganglis limfàtics permetrà estudiar l’abast de la propagació de les cèl·lules tumorals.

 

  • Mastectomia radical: inclou l’extirpació complerta del teixit mamari, dels ganglis limfàtics axil·lars i dels músculs pectorals localitzats sota de la mama. Tot i que va ser un tipus de cirurgia molt utilitzada en el passat, s’ha descobert que una cirurgia menys extensa (com la mastectomia radical modificada), ofereix la mateixa eficàcia i té menys efectes secundaris. Actualment la mastectomia radical només s’utilitza en aquells casos on s’hagi produït una invasió als músculs toràcics per part de les cèl·lules tumorals.

 

  • Mastectomia amb conservació de pell: en aquest tipus de mastectomia s’extirpa el teixit mamari, l’arèola i el mugró, però no la pell, que es deixa pràcticament intacta. Aquest procediment permet la reconstrucció immediata de la mama en el moment de la cirurgia, mitjançant implants o altres teixits del cos.

 

  • Mastectomia subcutània: també és coneguda com a mastectomia amb conservació del mugró. És el tipus de mastectomia que conserva millor la forma natural de la mama, però que a la vegada presenta un major risc en probabilitat de recaiguda. En aquest procediment el cirurgià extirpa el teixit mamari, però deixa intactes l’arèola, el mugró i la pell, que facilitarà la reconstrucció immediata de la mama. Durant el procediment el cirurgià agafarà una mostra per analitzar el teixit adjacent a la zona del mugró per tal d’assegurar-se que no hi hagi cèl·lules canceroses que puguin induir una recaiguda. Aquest tipus de mastectomia pot contemplar-se davant de tumors petits, poc invasius i situats a la zona més posterior de la mama. Malgrat aquest abordatge permet una bona reconstrucció de la mama, encara hi ha molts oncòlegs que es mostren escèptics davant d’aquest tipus de mastectomia, ja que la no eliminació de tot el teixit mamari pot provocar l’aparició secundaria d’un altre càncer. A més a més, s’ha observat que existeix la possibilitat de necrosi del teixit areolar, la deformació del teixit degut a una mala irrigació sanguínia i la pèrdua de sensibilitat de la zona.

 

  • Mastectomia doble: també és coneguda com a mastectomia bilateral. Implica la mastectomia en ambdues mames. Aquest tipus de mastectomia s’acostuma a realitzar com a forma preventiva per persones que tenen un risc molt alt de patir càncer de mama (com per exemple, els portadors d’algunes de les mutacions dels gens BRCA 1 i 2).

 

Reconstrucció mamària

 

El procediment de la mastectomia pot generar seqüeles psicològiques a les persones afectades. És per això que existeix la possibilitat de sotmetre’s a un procés de reconstrucció mamària. La reconstrucció mamària pot efectuar-se en el mateix moment que es fa la mastectomia (reconstrucció immediata), o en qualsevol moment posterior a la cirurgia terapèutica (reconstrucció diferida).

 

En tot cas, la cirurgia reconstructiva no canvia el pronòstic de la malaltia.
Existeixen diversos factors que s’hauran de tenir en compte abans d’abordar la reconstrucció de la mama, que poden empitjorar els resultats estètics o augmentar la possibilitat de complicacions post-operatòries: com per exemple la mida de la mama, la complexitat de la cirurgia del tumor mamari, la possibilitat de tractaments posteriors a la mastectomia, la quantitat de teixit disponible, entre d’altres. Existeixen diferents tipus de cirurgia reconstructiva:

 

  • Utilitzant pròtesis: implants de silicona o de solució salina (transitòriament). La pròtesis donarà volum a la zona de la mama que s’ha extret. Per minimitzar el risc d’expulsió, la pròtesis es col·loca sota del múscul pectoral.
  • Utilitzant teixits del propi cos de la persona que s’ha d’intervenir. Les reconstruccions més habituals són les dorsals, on s’utilitzen teixits de l’espatlla, la TRAM i la DIEP (sigles en anglès), on s’utilitzen teixits de la part baixa de l’abdomen.
  • Reconstrucció combinada: utilitzant teixit propi i pròtesis. Aquesta tècnica s’usa quan és necessari utilitzar teixit per poder recobrir completament la pròtesis col·locada.

 

Si es decideix procedir amb la reconstrucció de la mama, l’elecció d’una tècnica o altra dependrà de cada cas en particular, i s’haurà de prendre la decisió conjuntament amb el cirurgià i l’oncòleg que hagi portat el cas. S’ha de tenir en compte que sovint són necessàries diverses rondes de cirurgia per aconseguir una bona reconstrucció de la mama. Si la persona afectada opta per no reconstruir-se, és important ser conscient com la mastectomia pot afectar a la vida diària. Existeixen pròtesis externes que es poden posar al sostenidor per donar volum a la mama intervinguda.

 

Després de la mastectomia

 

La recuperació després de sotmetre’s a una mastectomia pot comportar unes setmanes o mesos. És important que la persona intervinguda segueixi en tot moment les pautes que li indicarà el seu cirurgià, entre les quals cal destacar: una bona higiene de la zona suturada/intervinguda (es poden fer banys suaus amb una esponja), ser capaç de reconèixer els símptomes d’infecció de la zona suturada, prendre els medicaments prescrits per alleugerir el dolor que es pot derivar després de la cirurgia i ens els mesos posteriors, fer exercicis de braços si han estat indicats pel cirurgià per tal d’evitar la rigidesa muscular del braç proper a la intervenció, i tenir cura del tub de drenatge en cas de tractar-se d’una mastectomia amb resecció dels ganglis axil·lars.

 

Davant de qualsevol símptoma o reacció inesperada, és important acudir a l’hospital. Per altra banda, la pràctica d’exercicis suaus de recuperació pot reduir significativament el risc d’aparició d’algunes complicacions com el limfedema.

 

Malgrat les mastectomies comporten unes seqüeles físiques i psicològiques molt dures per la persona que les ha de patir, continuen sent un tractament molt eficaç que permeten l’eliminació completa de les cèl·lules canceroses assegurant la derrota de la malaltia. L’assimilació del canvi que s’ha produït al cos de la persona que ha sofert una mastectomia variarà en funció de cada persona, en qualsevol cas, el suport de persones properes, així com de persones que han passat per la mateixa experiència, ajudarà indubtablement a la seva recuperació.

 

Referències

1. Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Tratamiento quirúrgico.
2. Mayo Clinic (2016). Mastectomia.
3. Sociedad Americana Contra el Cáncer (ACS). Cirugía para el cáncer de seno.
4. Sociedad Española de Cirugía Plástica Reparadora y Estética. Tu guía en reconstrucción mamaria.
5. Generalitat de Catalunya. Reconstrucció mamària després de cirurgia per càncer.

És habitual tenir problemes de concentració i memòria després del tractament?

Freqüentment, les persones que han patit càncer refereixen problemes per a processar la informació, o dificultats a l’hora de recordar certs detalls o paraules. Aquests símptomes es coneixen com a deteriorament cognitiu. Tot i que inicialment es van associar a aquelles persones amb càncer de mama que havien rebut tractament amb quimioteràpia, estudis posteriors han demostrat que la seva aparició també es pot donar en diferents tipus de càncer i, en alguns casos, es produeix fins i tot abans que s’iniciï el tractament amb quimioteràpia.

Quins símptomes el caracteritzen?

El deteriorament cognitiu associat al càncer inclou tant símptomes que són percebuts de manera subjectiva per les persones que els pateixen com signes que són objectivament mesurables. Alguns dels símptomes més característics són:

Causes

Tots aquests símptomes poden estar provocats pel càncer en si, per factors genètics de l’individu, pels efectes dels tractaments administrats a l’organisme, o per una combinació dels anteriors. A més, hi ha altres afeccions que són comunes en les persones amb càncer i que indirectament poden provocar símptomes cognitius com problemes d’aprenentatge i memòria, dificultats per concentrar-se, disfuncions psíquiques i limitacions del moviment. Aquests factors inclouen la depressió, l’ansietat, la fatiga, problemes per a dormir i desajusts hormonals, entre altres.

Diagnòstic i tractament

Davant la sospita d’estar desenvolupant símptomes de deteriorament cognitiu, es poden utilitzar proves diagnòstiques com anàlisis neuropsicològiques i tècniques de neurofisiologia o de neuroimatge, per a detectar la presència de lesions o alteracions al sistema nerviós, sempre complementades amb una avaluació subjectiva per part d’un especialista. No obstant, a falta d’unes guies terapèutiques que defineixin l’abordatge d’aquest perfil simptomàtic, el més recomanable és parlar-ne amb el metge i valorar conjuntament la millor estratègia a seguir per a cada cas. Pel que fa el tractament, el més habitual és l’anomenada teràpia cognitiva-conductual, juntament amb l’ús d’algun fàrmac en cas que es consideri convenient. Aquesta teràpia, conduïda per un psicòleg, està enfocada a detectar problemes i plantejar accions per a superar-los. Amb l’ajuda del terapeuta, la persona identifica els problemes diaris que li originen els símptomes, per a després fixar uns objectius de millora i desenvolupar estratègies que els permetin superar aquestes dificultats diàries i millorar la seva situació.

Per tal de fer front als problemes de concentració i memòria que poden dificultar les tasques del dia a dia, pot ser útil seguir alguns consells com:

Per altra banda, algunes aproximacions integrals com la rehabilitació cognitiva o l’exercici físic també poden proporcionar beneficis que repercuteixin positivament en els símptomes cognitius.

Aquestes alteracions són permanents?

L’estudi del deteriorament cognitiu en càncer i la seva evolució és relativament recent; per tant, actualment disposem de pocs estudis a llarg termini sobre l’evolució d’aquests símptomes amb el pas del temps. Només una minoria de les persones amb deteriorament cognitiu tenen efectes permanents, ja que la majoria dels símptomes tendeixen a ser transitoris, i remeten gradualment amb el temps.

Referències

Asher A. Cognitive dysfunction among cancer survivors. Am J Phys Med Rehabil. 2011 May;90(5 Suppl 1):S16-26.

Rodríguez-Fornells A. Deteriorament cognitiu induït per quimioteràpia i radioteràpia. Avaluació del seu impacte i identificació dels marcadors de risc clínics, neurofisiològics i de neuroimatge funcional (memòria).

Bompaire F, Durand T, Léger-Hardy I, Psimaras D, Ricard D. Chemotherapy-related cognitive impairment or « chemobrain »: concept and state of art. Geriatr Psychol Neuropsychiatr Vieil. 2017 Mar 1;15(1):89-98. doi: 10.1684/pnv.2017.0659.

És recomanable fer exercici després del tractament?

Històricament, es tendia a recomanar repòs i contraindicar l’exercici físic a aquelles persones amb una malaltia crònica, com el càncer. No obstant, en els darrers anys s’han publicat nombrosos estudis que demostren que l’exercici no només no és perjudicial, sinó que
fins i tot pot resultar beneficiós.

 

Beneficis de l’exercici físic

Exceptuant alguns casos puntuals en què està contraindicat perquè pot causar dolor o fins i tot empitjorar els símptomes, en general la pràctica d’exercici físic lleu o moderat resulta molt recomanable després del tractament contra el càncer.

S’ha demostrat una associació positiva entre l’exercici físic regular i una millora en la qualitat de vida i els símptomes a llarg termini, tant els causats per la malaltia com els associats al tractament. Específicament, l’exercici aeròbic i els entrenaments de resistència, com podrien ser caminar, córrer o anar amb bicicleta, han demostrat tenir un impacte positiu en l’estat cardiopulmonar, la força muscular i l’equilibri i, a nivell psicològic, en l’estrès, la fatiga, la depressió i l’autoestima. Fins i tot, alguns articles també apunten a un impacte positiu en l’índex de recaigudes i la supervivència.

Està recomanat per a mi?

Tot i els múltiples beneficis de l’exercici físic, hi ha algunes qüestions que s’han de tenir en compte a l’hora de fer esport, ja que en alguns casos es recomana prendre precaucions específiques:


Anèmia. Les persones amb anèmia haurien de posposar la pràctica d’exercici físic, més enllà de les activitats que requereixi el dia a dia, fins que el metge ho consideri oportú.

Immunodeficiència. Degut a la major susceptibilitat a contreure determinats tipus d’infeccions, és recomanable evitar gimnasos o piscines públiques fins que el recompte de leucòcits estigui dins uns paràmetres segurs.

Fatiga. En aquests casos es pot anar introduint l’exercici físic paulatinament, començant per intervals curts (per exemple 10 minuts) d’exercici de baixa intensitat, com caminar.

Radioteràpia. S’hauria d’evitar exposar la pell irradiada al clor, com el de l’aigua de les piscines.

Catèters. És recomanable evitar temporalment l’exposició a l’aigua del mar, llacs, o altres ambients amb microorganismes que puguin propiciar l’aparició d’infeccions. A més, convé no exercitar els grups musculars propers a la inserció del catèter, per tal que no es descol·loqui.

Neuropaties o atàxia. La debilitat o la  pèrdua d’equilibri poden dificultar la realització de determinats exercicis en les persones amb afectació del sistema nerviós. Per això, es recomana fer exercicis estàtics que no requereixin una gran coordinació, com la bicicleta estàtica reclinable.

 

Com puc començar?

És molt important no començar cap rutina d’exercici de manera sobtada, ja que fins i tot les persones que eren molt actives abans del tractament poden trigar temps en recuperar la forma física. Una bona idea seria començar amb un exercici de baixa intensitat, poca estona però de manera regular: per exemple, caminar 10-15 minuts de tres a cinc cops per setmana, i anar incrementant la durada i la intensitat gradualment.

Així doncs, fer exercici físic és molt recomanable, però sempre tenint en compte les indicacions del metge, introduint-lo al dia a dia de manera gradual, reconeixent les pròpies limitacions i estant alerta per detectar si apareixen símptomes inusuals. La pràctica de l’exercici aeròbic, com caminar, córrer, ballar o anar amb bicicleta, contribueix a millorar la salut cardiovascular, facilitar la recuperació i millorar la qualitat de vida de les persones amb càncer que han finalitzat el tractament.

 

Referències

Rock CL, Doyle C, Demark-Wahnefried W, Meyerhardt J, Courneya KS, Schwartz AL, Bandera EV, Hamilton KK, Grant B, McCullough M, Byers T, Gansler T. Nutrition and physical activity guidelines for cancer survivors. CA Cancer J Clin. 2012 Jul-Aug;62(4):243-74.

American Cancer Society (2014). Physical Activity and the Cancer Patient (web). 

Fong DY, Ho JW, Hui BP, Lee AM, Macfarlane DJ, Leung SS, Cerin E, Chan WY, Leung IP, Lam SH, Taylor AJ, Cheng KK. Physical activity for cancer survivors: meta-analysis of randomised controlled trials. BMJ. 2012 Jan 30;344:e70.

A quines ajudes puc accedir després del tractament?

Encara que els tractaments oncològics estan coberts per la Seguretat Social, moltes persones tenen dificultats per afrontar alguns dels costos que se’n deriven, especialment si es té en compte que els ingressos es veuen limitats per circumstàncies com el fet d’haver de demanar incapacitats temporals o a causa de perdre la feina. Afortunadament, existeixen algunes ajudes per fer front a aquests costos, que exposem en aquest article.

Valoració del grau de discapacitat

Un cop finalitzat el tractament, és possible que s’experimenti una pèrdua de les capacitats que afecten a la realització de les activitats del dia a dia. En aquests casos, es pot demanar una valoració per reconèixer el grau de discapacitat. La resolució de reconeixement del grau de discapacitat és el document administratiu que acredita la discapacitat, i permet accedir als drets, serveis, programes i prestacions econòmiques destinades a aquestes persones.

Aquesta valoració la gestiona l’IMSERSO i es pot sol·licitar a la direcció general de protecció social, les oficines de “Treball, Afers Socials i Famílies” i les diferents oficines d’atenció ciutadana de Catalunya, entre d’altres

A més, pots donar un cop d’ull als recursos i serveis oferts per les entitats federades de la FECEC, recollits en aquest enllaç.

 

Referències