emcuido

COVID-19: recomanacions i mesures per a pacients que ja han superat un càncer

Davant la crisi social i sanitària que ha suposat l’aparició del coronavirus SARS-CoV2, ens veiem davant una situació completament nova i desconcertant per a molts de nosaltres. Les persones que han superat un càncer poden fer-se moltes preguntes sobre com afrontar les dificultats, els riscos als quals s’exposen, o com gestionar psicològicament aquest moment. Per a intentar solucionar-les, el Ministeri de Sanitat o societats com la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM) han elaborat guies de recomanacions.

Es considera població de risc a les persones que han superat un càncer?

La SEOM afirma que encara no hi ha moltes dades sobre com afecta la infecció per COVID-19 a pacients amb càncer o a persones que ja ho han superat. Això sí, es disposa de dades que suggereixen que els pacients oncològics tenen un major risc de complicacions al contreure la infecció, sobretot si han rebut quimioteràpia o s’han sotmès a cirurgies oncològiques en el mes previ. No obstant això, els estudis dels quals es disposa han inclòs pocs pacients i els resultats clínics disponibles són limitats, per la qual cosa és precipitat treure conclusions definitives d’aquests.

D’altra banda, les persones que ja han superat un càncer però van rebre tractament en el passat (especialment si ja han transcorregut diversos anys), són propenses a haver recuperat una funció immunològica normal. No obstant això, cada persona és diferent, per la qual cosa és important que consultin amb el seu doctor/a, ja que és el/la que entén la seva situació i coneix el seu historial mèdic.

S’hauria d’acudir a l’hospital durant la quarantena per a fer visites o controls de seguiment?

 Als hospitals, els diferents especialistes que fan el seguiment de la salut dels seus pacients tenen molt present la situació actual i es troben sota canvis constants seguint les directrius dels hospitals, sempre valorant les necessitats de cada pacient.

En quant als pacients en revisió, sense tractaments actius en el moment actual, com poden ser els pacients que han superat un càncer, s’està intentant realitzar telemedicina i revisions telefòniques per no cancel·lar les seves cites. No obstant això, és possible que hagin de retardar-se fins al final de la pandèmia si la situació el requereix. Davant qualsevol dubte es recomana preguntar a l’equip de referència per a valorar cada cas concret.

Quines són les recomanacions per a persones que han superat un càncer?

 Si no es disposa de factors de risc addicionals, les recomanacions per a aquestes persones són les mateixes que per a la població general. Entre elles destaquen respectar les mesures de confinament i minimitzar les sortides i l’exposició social. Si és necessari sortir de casa, es recomana higiene de mans freqüent, ús de mocadors d’un sol ús, neteja freqüent de superfícies de contacte, evitar tocar-se la cara (ulls, nas i boca o en tossir/esternudar), cobrir-se la boca i nas amb el colze flexionat i evitar compartir utensilis de cuina i menjar. També s’ha d’evitar el contacte amb persones contagiades i el consum d’alcohol i tabac.

Respecte a l’ús de mascaretes, el Ministeri de Sanitat recomana el seu ús en població sana quan no és possible mantenir la distància de seguretat, ja sigui en el treball, en la compra, en espais tancats, al carrer o en utilitzar el transport públic. En cas de dubte, s’ha de consultar als professionals sanitaris, que indicaran el seu ús en les persones que considerin necessari.

Les recomanacions estan en constant canvi amb l’avanç de la pandèmia, així que es recomana estar ben informat/a sempre a través de canals oficials. Tant des del Ministeri de Sanitat, com des del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ens ofereixen informació actualitzada, tant per a la ciutadania com per als professionals sanitaris, per a estar al dia de les novetats.

S’hauria d’acudir als centres de treball?

Segons les recomanacions del Ministeri de Sanitat, en cas de ser una persona vulnerable per edat, per embaràs o per patir afeccions mèdiques anteriors (entre elles càncer o immunodepressió, hipertensió arterial, malalties cardiovasculars, diabetis o malalties pulmonars cròniques) no s’haurà d’acudir al centre de treball.

Les persones en risc que no puguin fer les seves tasques a distància hauran de contactar amb el seu metge/a perquè, si escau, acrediti que aquesta persona ha de romandre en una situació d’aïllament a efectes laborals. En aquest cas, es considerarà una situació assimilada a accident de treball per a la prestació econòmica d’incapacitat temporal.

Gestió psicològica durant la quarantena:

Amb l’objectiu d’experimentar aquest procés amb calma, intel·ligència i bona disposició, el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya també han publicat les seves recomanacions per a la gestió psicològica de la quarantena. Entre elles destaquen:

A més,  les entitats federades ofereixen suport emocional, assessorament laboral o familiar i atenció social a pacients oncològics i també a persones que han superat un càncer que el necessitin. Addicionalment, moltes ofereixen tallers i activitats online (ioga, mindfulness, taitxí o art-teràpia) durant el confinament com Kàlida, Oncolliga o Vilassar de Dalt Contra el Càncer.

En conclusió, cada situació és diferent, per la qual cosa el metge indicarà en cada cas les mesures a seguir. A més, és important seguir les recomanacions facilitades pels canals oficials i no perdre la calma.

Referències

 

 

Recomanacions alimentàries per les seqüeles digestives

De vegades, les persones que han patit càncer, i en especial les que han patit algun tipus de càncer relacionat amb l’aparell digestiu, poden patir seqüeles gastrointestinals a llarg termini.

Seguir algunes pautes alimentàries adaptades a cada malaltia, pot ajudar a que els seus efectes siguin menys intensos i fins i tot que aquests puguin desaparèixer.

Funcionament de l’aparell digestiu

L’aparell digestiu és l’encarregat de processar els aliments que ingerim de manera que el nostre organisme pugui beneficiar-se dels nutrients que aquests contenen (vitamines, minerals, carbohidrats, greixos, proteïnes i aigua), mentre s’eliminen els residus produïts.

El tub gastrointestinal està format per l’estómac i els intestins (Figura 1). Els aliments, passen de la boca a l’esòfag a través de la gola, arribant així a l’estómac on té lloc, en la seva major part, el procés de la digestió. Un cop els aliments estan parcialment digerits, arriben a l’intestí prim, on es produeix l’absorció de nutrients cap al torrent sanguini al llarg dels seus, aproximadament, 7 metres de longitud. Els productes no absorbits arriben a l’intestí gros, on es produeix l’absorció d’aigua i s’eliminen els residus del procés a través de l’anus.

Impacte gastrointestinal del càncer i/o el seu tractament a llarg termini

Les complicacions gastrointestinals són habituals en els pacients amb càncer, i no es troben limitades només als pacients que desenvolupen tumors en el tub digestiu. Aquests símptomes, que poden aparèixer durant la malaltia, poden ser deguts tant al dany que produeix el propi càncer en els teixits gastrointestinals com als efectes secundaris del tractament utilitzat. Tant la radioteràpia localitzada, com la quimioteràpia o la cirurgia, són tractaments agressius que poden produir símptomes digestius.

En moltes ocasions aquests símptomes desapareixen un cop superat el càncer i conclòs el tractament, però d’altres poden romandre. Els símptomes digestius més comuns a llarg termini poden ser:

Ocorre quan les evacuacions intestinals són difícils o tenen lloc amb menys freqüència, a causa del moviment més lent del que és habitual de la matèria fecal a través de l’intestí gros. Com més temps es demora la matèria fecal a recórrer l’intestí gros, més líquid perd i es torna més seca i dura. Entre les causes més comunes destaquen certs medicaments, canvis en l’alimentació, no prendre suficients líquids o realitzar menys activitat física, i per descomptat, possibles seqüeles físiques del càncer, com cicatrius degudes a radioteràpia o cirurgia, etc.

Pot haver-n’hi a conseqüència d’altres complicacions digestives més greus. Són freqüents durant el tractament, però també poden donar-se a llarg termini. En algunes persones poden tenir un component psicològic, de manera que poden resultar útils certes tècniques de relaxació.

La diarrea consisteix en evacuacions intestinals freqüents soltes i aiguades. Quan aquest símptoma s’estén per un període superior a 2 mesos es denomina diarrea crònica. Les principals causes de la diarrea crònica poden ser la tensió o ansietat, o certes seqüeles intestinals després del càncer. Pot produir risc de deshidratació, per tant és important que contacti amb el seu metge.

  • Estenosi

Es tracta de la disminució del diàmetre de l’intestí que ocorre normalment com a conseqüència de processos d’inflamació intestinal. Pot produir obstrucció, i per tant bloqueig de la massa fecal. Alguns símptomes comuns poden ser el dolor a l’abdomen, nàusees i vòmits o restrenyiment.

Què puc fer? Recomanacions alimentàries

A més d’unes recomanacions dietètiques generals que poden ser útils per a qualsevol persona que hagi superat un càncer, hi ha mesures específiques per a les complicacions gastrointestinals més freqüents esmentades anteriorment:

S’ha de tractar de prevenir el restrenyiment, en lloc de alleujar-lo. És important prendre mesures de forma immediata amb la finalitat que no es produeixin malalties més greus com la impactació fecal. Amb aquesta finalitat, es poden dur a terme les següents mesures:

  • Beure líquids de manera abundant al llarg del dia (2 litres).
  • Prendre aliments rics en fibra com pa o arròs integral, llegums, fruites, verdures, fruits secs…
  • Una beguda tèbia o calenta mitja hora abans de l’evacuació pot afavorir el procés.

 

  • Nàusees i vòmits

Existeixen certes recomanacions que poden ajudar a prevenir-les, encara que de vegades pot ser útil l’ús ansiolítics (sempre sota supervisió mèdica) i tècniques de relaxació que ajudin a reduir el nivell general d’ansietat:

  • Repartir el menjar en petites quantitats (5-6 vegades al dia).
  • És aconsellable prendre els menjars a temperatura ambient o fresques, no calents.
  • Evitar menjars rics en greixos (fregits, salses, formatges grassos, llet sencera, etc.), ja que dificulten la digestió.

 

  • Diarrea crònica

De vegades, no n’hi ha prou amb implementar canvis en l’alimentació per combatre la diarrea crònica, i es necessita utilitzar certs medicaments o probiòtics (sempre sota la supervisió del seu metge). No obstant això, algunes recomanacions en l’alimentació podrien ser:

  • Evitar prendre làctics i derivats.
  • Intentar ingerir els aliments en petites quantitats, desgreixats i fàcils de digerir (arròs o peix bullit, poma rostida, etc.).
  • Preparar els aliments cuits o a la planxa.
  • Evitar menjars amb molta fibra (fruita, verdures, hortalisses o cereals integrals).
  • Eliminar de la dieta les begudes irritants com el cafè o les begudes alcohòliques.
  • Evitar aliments que produeixin flatulència com llegums, espinacs, col, coliflor i altres.

 

  • Estenosi

 Existeixen certes mesures alimentàries que es poden adoptar en cas d’estenosi:

  • Limitar el nombre d’aliments amb alt contingut en fibra.
  • Repartir el menjar en petites quantitats (5-6 vegades al dia).
  • Cuinar aliments bullits o al vapor.
  • Evitar el consum de cafeïna o alcohol.
  • Utilitza oli d’oliva per cuinar.
  • Beure aigua i infusions separades dels àpats, en la mesura del possible.

Seguir recomanacions específiques d’alimentació en cas que pateixi algun dels símptomes gastrointestinals esmentats pot millorar de forma notable la seva qualitat de vida. També pot ser aconsellable acudir a un dietista especialitzat si els símptomes no remeten o són recurrents, de manera que pugui recomanar aliments específics i pugui elaborar un pla dietètic personalitzat.

Referències

Instituto Nacional del Cáncer (NIH). Complicaciones gastrointestinales (PDQ®)–Versión para pacientes.

Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Efectos secundarios digestivos.

Sociedad Española de Oncología Radioterápica (SEOR). Tumores Digestivos.

Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Efectos secundarios de la quimioterapia.

American Society of Clinical Oncology (ASCO). Obstrucción intestinal u obstrucción gastrointestinal (GI).

Instituto Nacional del Cáncer (NIH). Consejos de alimentación: Antes, durante y después del tratamiento del cáncer.

Dra. Cristina Tejera Pérez y Dr. Diego Bellido Guerrero (Educainflamatoria). ¿Qué recomendaciones nutricionales son adecuadas en caso de estenosis?

 

Noves activitats esportives després del càncer de mama

Iniciar-se en l’activitat esportiva després del càncer

Durant el diagnòstic i tractament oncològic, es habitual que l’activitat esportiva que es realitzava disminueixi o es deixi de banda. Tant si abans del diagnòstic l’esport estava dintre de la rutina diària com si no, el tornar a la nova normalitat després del càncer és un bon moment per introduir o reprendre certes activitats esportives en el dia a dia. L’exercici físic, juntament amb una alimentació equilibrada, són els hàbits més beneficiosos per la salut.

Beneficis de realitzar activitats esportives:

  • Augmenta l’esperança de vida: l’esport redueix el risc cardiovascular
  • Disminueix el risc de patir certs tipus de càncer, com el de colon o mama
  • La probabilitat de recidives es menor quan es practica esport

A més d’aquests beneficis aplicables a tota la població, l’exercici físic pot ajudar a millorar o prevenir algunes seqüeles derivades del tractament oncològic, com es el cas del limfedema.

Exercici per prevenir el limfedema

El limfedema es una seqüela que pot aparèixer després de una cirurgia o tractament i que altera el funcionament dels ganglis limfàtics. Com a resultat, es desenvolupa un edema en una extremitat, sent habitual que aparegui en el braç.

Es recomanable començar amb la prevenció del limfedema el més aviat possible, tenint en compte les limitacions i situació de cada persona. Una de les mesures que es recomanen per prevenir la seva aparició és la realització d’exercicis sempre sota les pautes d’especialistes.

En l’actualitat s’està demostrant que realizar algunes activitats esportives com son el rem (en la seva modalitat dragon boat) i el tir amb arc ajuden a prevenir el limfedema.

Rem en dones que han superat un càncer de mama

 El dragon boat es una modalitat del piragüisme original de antigues tradicions xineses, i té com a símbol principal el drac. És un esport on les embarcacions son per a 10-20 persones, on el treball en equip es imprescindible i que es apte per la majoria de persones.

 Son varis els estudis que han estat publicats on es demostra que una activitat com el rem pot beneficiar a les dones després de superar un càncer de mama. Els moviments rítmics i cíclics de remar ajuden al drenatge limfàtic, afavorint així la prevenció del limfedema. El rem també permet potenciar la musculatura de la zona afectada, minimitzant així el dolor i s’ha pogut comprovar que disminueix el risc de malalties cardiovasculars.

 Hi ha diversos clubs de rem que ofereixen activitats com el dragon boat, que han creat equips de dones supervivents de càncer de mama. També es realitzen diversos events per la recaudació solidaria per la investigació en càncer de mama.

Tir amb arc: beneficis després d’una operació en càncer de mama

 Un altre esport que està començant a demostrar beneficis en dones que han superat un càncer de mama i van ser intervingudes es el tir amb arc.

S’està fomentant la pràctica d’aquest esport en varis grups de pacients, on es fa una sessió de fisioteràpia preparatòria, un curs d’iniciació i llavors la pràctica de tir amb arc 2 cops a la setmana. Alguns clubs de Catalunya acullen a grups de dones per fer aquest tipus d’exercici.

La contracció i relaxació dels grups musculars implicats durant la pràctica de tir amb arc afavoreix la circulació limfàtica, prevenint així l’aparició de limfedema. També es pot observar una millora a nivell funcional del braç, i es disminueix la sensació de pesadesa que sol ser habitual en aquests casos. A més, més enllà de la pràctica esportiva, s’estableix una dinàmica de grup i convivència entre el grup format.

Beneficis en la salut i qualitat de vida de les activitats esportives en grup

Aquest tipus d’esports aporten beneficis a molts nivells: físic, social, emocional i espiritual. Tot això es tradueix en un augment de la qualitat de vida de les persones que han superat un càncer. Es promou també l’esperit d’equip millorant així el desenvolupament de les relacions socials.

En definitiva, la pràctica d’esports com el rem o el tir amb arc pot ser una opció novedosa i a la vegada beneficiosa per prevenir l’aparició de limfedema, sempre consultant a l’especialista si aquest tipus d’exercici físic es adequat en cada cas.

 

Referències

AECC. Secuelas del cáncer de mama: el linfedema

Diabetis després del càncer: ¿quines mesures es poden prendre?

Introducció

La diabetis o diabetis mellitus és una malaltia metabòlica crònica caracteritzada per uns nivells de sucre (glucosa) en sang elevats. La glucosa és imprescindible per al funcionament de l’organisme, ja que actua com a font d’energia de qualsevol procés fisiològic, i permet, per exemple, el moviment dels músculs.

La hiperglucèmia, o elevat nivell de sucre en sang produït per la diabetis, és conseqüència directa de la manca de captació de la glucosa circulant per part de les cèl·lules de l’organisme, per tant, no es consumeix i s’acumula. La causa d’aquest efecte varia segons el tipus de diabetis, però en ambdós tipus està relacionada amb el metabolisme de la insulina, una hormona produïda al pàncrees que possibilita l’entrada de la glucosa a l’interior de les cèl·lules.

  • Diabetis mellitus tipus I: Es caracteritza per l’absència total de producció d’insulina per part del pàncrees. Es dóna en major mesura en persones joves. El seu tractament es centra en la injecció periòdica d’insulina externa, amb l’objectiu de controlar els nivells de glucosa en sang.
  • Diabetis mellitus tipus II: S’origina pel fet que les cèl·lules de l’organisme desenvolupen certa resistència a l’acció de la insulina, i el pàncrees no és capaç de produir la suficient quantitat d’aquesta molècula per vèncer aquesta resistència. La seva aparició té relació amb els mals hàbits de vida i se sol donar en individus adults. El tractament d’aquest tipus de diabetis no sol requerir la injecció d’insulina, a diferència de la diabetis tipus I. L’ús de fàrmacs antidiabètics i una millora en els hàbits de vida solen ser suficients per controlar els nivells de glucosa en sang.

A Espanya, hi ha més de 5 milions de persones que pateixen aquesta malaltia, i la tendència segueix en augment, considerant-se un problema sanitari greu per part de la OMS. L’estil de vida cada vegada més sedentari i els mals hàbits alimentaris, entre d’altres, produeixen que cada vegada més persones es vegin afectades per aquesta malaltia.

Les complicacions de la diabetis es presenten de forma progressiva, i a llarg termini poden arribar a ser mortals. Entre les principals es troben: malaltia cardiovascular, neuropatia, dany renal, dany ocular, malalties de la pell, deteriorament auditiu, demència etc.

Diabetis com a seqüela d’alguns tractaments oncològics: Quina relació hi ha?

En aquelles persones que hagin superat un càncer, és possible que apareguin algunes seqüeles com a conseqüència del tractament o de la pròpia malaltia. En concret, alguns medicaments tenen la capacitat d’augmentar els nivells de glucosa en sang, i induir la resistència a insulina, com per exemple, els esteroides, com la prednisona o prednisolona, ​​la dexametasona o la hidrocortisona. També alguns tractaments amb inmunoteràpia, poden provocar un trastorn autoimmune que derivi en diabetis tipus 1.

A més, en aquells casos en què s’hagi realitzat una cirurgia sobre el pàncrees per intentar eliminar les cèl·lules tumorals, ha risc de diabetis, ja que es eliminen també les cèl·lules productores d’insulina de forma permanent. Tot això fa que les persones amb càncer tinguin un 35% més de probabilitat de desenvolupar diabetis que les persones sense tumors.

Centrant-se exclusivament en el càncer de mama, resulta cada vegada més important conèixer les conseqüències a llarg termini que pot tenir, tant la malaltia com el seu tractament, ja que el nombre de supervivents, afortunadament, és cada vegada més gran. S’ha observat la possibilitat que la quimioteràpia podria augmentar el risc de patir diabetis en els anys posteriors al càncer en dones susceptibles, especialment en aquelles en estat post-menopàusic i amb un pes elevat.

També és cert que ambdues malalties (diabetis i càncer) comparteixen factors de risc, per la qual cosa és possible que ambdues es presentin de forma simultània, o fins i tot que, en el moment en què es produeix el diagnòstic de càncer, ja existís una diabetis no diagnosticada.

 Prevenció

En la diabetis, una vegada es desenvolupa, no existeix cap tractament que permeti la seva curació, encara que sí és possible prendre certes mesures per prevenir l’aparició de la diabetis tipus II. És innegable que hi ha una certa predisposició genètica en algunes persones per al desenvolupament de la malaltia, i que, a dia d’avui, aquest factor resulta impredictible. No obstant això, existeix també un risc relacionat amb l’estil de vida, sobre el qual podem influir amb els nostres hàbits:

  • Alimentació saludable. Seguir una dieta variada, amb una aportació reduïda de sucres refinats, hidrats de carboni i greixos saturats, així com un augment en el consum de verdures pot contribuir a evitar el desenvolupament d’aquesta malaltia o, almenys, a controlar-la.
  • Exercici físic. La realització de 30 minuts d’activitat física diària, adaptada a cada persona, també resulta recomanable.
  • Pes adequat.El sobrepès és un factor de risc molt important en l’aparició de diabetis. Si el pateix, perdre tot just el 7% del seu pes (7 kg si pesa 100 kg) pot tenir un impacte positiu en la salut.
  • Deixi de fumar. El tabac augmenta el risc de diabetis i malalties cardiovasculars.

 

Recomanacions

Un cop la persona ha estat diagnosticada amb diabetis, normalment mitjançant una anàlisi de sang, és fonamental que s’aprengui a gestionar la malaltia correctament, de manera que li permeti gaudir d’una elevada qualitat de vida i evitar-li possibles complicacions.

Tant la persona amb diabetis com els seus familiars han de rebre educació diabetològica i suport emocional. La formació resulta una eina imprescindible per facilitar l’autocura, l’adherència al tractament i el control metabòlic. A més, hi ha una sèrie de recomanacions en aquest sentit:

  • Adaptar l’alimentació. La cura de l’alimentació d’un diabètic és part fonamental del seu tractament, i s’ha d’adaptar a les característiques individuals de cada pacient, com poden ser la seva medicació, l’exercici físic que realitza o els seus comorbiditats. Per això la dieta ha de ser confeccionada de manera individualitzada pel seu equip sanitari.
  • Mantenir una hidratació adequada. Les persones diabètiques presenten un major risc de deshidratació, a causa que els ronyons intenten eliminar l’excés de glucosa en sang a través de l’orina, i comporta una major pèrdua de líquids.
  • Practicar exercici de forma regular. L’activitat física és un dels pilars fonamentals del tractament de la diabetis. Els seus beneficis es produeixen a molts nivells: millora la tensió arterial, els nivells de colesterol i la funció cardiovascular. El tipus d’exercici i la intensitat s’ha d’adaptar a l’edat i la condició física de cada persona amb diabetis.
  • Realitzar controls de glucosa amb freqüència i de forma estructurada. L’anàlisi dels nivells de glucosa en sang permet detectar possibles complicacions derivades d’hipoglucèmies (baixades de glucosa) o hiperglucèmies (pujades de glucosa). Es recomana realitzar entre 5 i 6 controls al dia, per poder ajustar la pauta d’insulina o del tractament en general, si fos necessari. Si es practica exercici, es recomana fer una anàlisi abans de l’inici de l’activitat, alguna mesura extra mentre es practica exercici de llarga durada, així com un cop acabat.
  • Actuar ràpid davant d’una hipoglucèmia. És habitual que durant una hipoglucèmia es mengi de forma descontrolada i amb gran voracitat. Això comporta una ingesta d’hidrats de carboni superior a l’indicat, que sol ser la causa d’un rebot o hiperglucèmia en les hores posteriors.
  • Realitzar revisions oftalmològiques. És fonamental que les persones amb diabetis realitzin revisions periòdiques per prevenir, detectar i tractar amb èxit qualsevol tipus de complicació que pugui sorgir com a conseqüència de la malaltia.
  • Tenir cura dels peus. Algunes persones amb diabetis poden presentar alteracions en la sensibilitat i la circulació. És recomanable realitzar una inspecció diària dels peus comprovant l’absència de lesions i visitar amb regularitat al podòleg.
  • Ser adherent amb la medicació. La medicació és el tercer pilar del tractament, juntament amb la bona alimentació i l’exercici. És fonamental seguir la pauta de tractament marcada pel metge, que sol basar-se en la teràpia amb insulina per a les persones amb diabetis tipus I, i antidiabètics orals i/o insulina per a les persones amb diabetis tipus II.

Referències

  1. Grupo Español de Pacientes con Cáncer. Todo lo que empieza cuando “termina” el cáncer.
  2. Fundación para la diabetes. Diez recomendaciones para mantener la diabetes bajo control en 2018.
  3. City of hope. El cáncer y la diabetes: más relacionados de lo que se cree.
  4. Intramed. Asociación entre diabetes y cáncer.
  5. Mayo Clinic
  6. Asociación Diabetes Madrid. Diferencias entre Diabetes tipo 1 y Diabetes tipo 2.
  7. Organización Mundial de la Salud. Diabetes.
  8. Redacción médica. Las personas con cáncer tienen un 35% más de riesgo de desarrollar diabetes.
  9. Medical News Today. What is the relationship between breast cancer and diabetes?

 

L’oncòleg: quina és la relació un cop superat el càncer?

Disminució de les visites a oncologia: i ara què?

Un cop acabat el tractament oncològic, és el moment de tornar poc a poc a la vida quotidiana i reprendre la rutina diària. Aquest procés d’adaptació, porta sovint implícit un menor número de visites a l’hospital segons el pla de seguiment, especialment amb l’oncòleg i tot l’equip mèdic que ha estat implicat en el procés de superació de la malaltia.

Aquesta disminució en el nombre de visites i seguiment amb els professionals sanitaris, pot despertar en la persona sentiments de por, tristesa o vulnerabilitat, ja que aquest control per part del col·lectiu sanitari és reconfortant, donat que supervisen l’estat de salut i es rep el vist-i-plau d’un expert/a en la matèria.

Tenir aquestes sensacions pot ser desconcertant per la persona que ha superat un càncer, ja que hauria de ser un moment d’alliberament i gratitud, però en moltes ocasions hi ha una barreja de sentiments que coexisteixen a la vegada. És possible que moltes de les persones de l’entorn només vegin la millor part de la situació, que és la superació de la malaltia, però és important tenir en compte que poden aflorar sensacions d’incertesa totalment comprensibles.

Pla de seguiment un cop superat el càncer

Un cop finalitzat el tractament, hi ha un període de seguiment que pot variar depenent de la persona, ja que no tots els casos són iguals. Una vegada rebuda l’alta per part de l’equip oncològic, entre 5 i 10 anys després del tractament inicial segons el tipus de càncer, seran necessaris controls i revisions cada cop més espaiades. Aquestes revisions periòdiques serveixen per confirmar l’estat general de salut, així com per fer un seguiment i control dels efectes secundaris del tractament, i diagnosticar, com més aviat millor, possibles recaigudes. En el sistema sanitari públic aquests controls els realitzen els equips d’atenció primària.

Un cop establert el pla de seguiment en acabar el tractament, la participació activa del malalt/a,  durant els següents mesos o anys, pot ajudar a augmentar la seguretat en un mateix, ja que apareix la sensació de control sobre la pròpia salut. És important no ometre aquestes revisions, i compartir amb els professionals qualsevol dubte o símptoma que pugui sorgir al llarg del temps. Una manera d’optimitzar les visites de seguiment, i alhora reduïr part de l’incertesa, és preparar una bateria de preguntes per l’oncòleg, per poder obtenir-ne la resposta durant la visita.

I si torna el càncer? La por a la recaiguda

La por a que la malaltia reaparegui novament és una de les principals preocupacions que experimenten les persones que han tingut càncer. La possibilitat de patir altra vegada tot el procés de la malaltia, o de no poder superar-la de nou, fa que moltes persones que han superat un càncer se sentin amenaçats/des per la malaltia.

És possible que aquesta por a la recaiguda no desaparegui immediatament, sinó que vagi disminuint amb el pas del temps. Tot i així, és possible que fins i tot anys després de finalitzar el tractament, encara existeixin certes preocupacions per una possible recaiguda.

Aquest temor pot accentuar-se a mesura que s’apropen els dies de revisions i controls mèdics, de manera que encara cobra més importantància el fet de crear un vincle de confiança amb els professionals sanitaris i consultar qualsevol símptoma o molèstia que pugui aparèixer. Ells poden oferir ajuda i entendre preocupacions i temors.

La psicooncologia, una gran aliada

Enfrontar-se al càncer i les seves seqüel·les pot comportar estrès psicològic i altres problemes com insomni, temor i canvis emocionals. Aquests símptomes poden disminuir la qualitat de vida de les persones que han superat un càncer.

La psicooncologia és la part de la psicologia que té com a objectiu augmentar la qualitat de vida de l’afectat/da de càncer i de la seva família. La seva intervenció es basa en pal·liar l’impacte emocional derivat de la malaltia i l’adaptació de la persona a la seva nova situació. El psicooncòleg/a també pot ajudar a l’adaptació a alguns efectes secundaris, com per exemple l’adaptació a la nova imatge després del tractament.

Diversos estudis han demostrat que una intervenció psicològica com la que pot oferir el psicooncòleg/a millora la qualitat de vida. Son moltes les associacions i serveis i la quasi totalitat dels equips oncològics que ofereixen aquest tipus d’assistència.

En definitiva, la relació amb els professionals sanitaris no acaba juntament amb el tractament, sinó que les persones que han superat un càncer tenen al seu abast un ventall de recursos i professionals sanitaris als que dirigir-se i trobar suport. És important ser conscient d’aquest fet, ja que poden ajudar tant a nivell clínic com a nivell psicològic, fent que el procés després del tractament sigui una mica més senzill.

Referències

Oncolink. La vida después del cáncer

American Society of ClinicalOncology (ASCO). Atención de seguimientodespués del tratamiento del cáncer.

Asociación Española contra el cáncer (AECC). Seguimiento y revisionesdespués del cáncer de mama.

NationalCancerInstitute (NIH). Cuidados médicos de seguimiento.

Instituto Superior de EstudiosPsicológicos (ISEP). El importantepapel del psicooncólogo en la aceptación y superación del cáncer.

De la Torre-Luqe et al. Tratamientospsicológicos para mejorar la calidad de vida en contextos oncológicos: un meta-análisis.  International Journal of Clinicaland Health Psychology. Volume 16, Issue 2, May–August 2016, p. 211-219

Musicoteràpia: Acompanyant amb música les emocions de la persona que ha superat el càncer

Els sentiments son el resultat de la presa de consciència de com ens sentim i de les sensacions que experimentem. Per tant, els sentiments suggestionen el nostre benestar emocional, fent que oscil·li d’una forma que es podria comparar a un pentagrama musical, on les notes pugen i baixen segons la melodia que dictin els sentiments, però també l’estat de salut.

La musicoteràpia forma part de la medicina tradicional i està reconeguda com a teràpia complementaria per la OMS (Organització Mundial de la Salut), com eina rehabilitadora de la salut física i emocional. Des de fa un temps, aquesta teràpia complementaria s’està implementant en diferents serveis de salut.

La musicoteràpia connecta directament amb el subconscient, amb el costat més primitiu, i té la capacitat de provocar que el cervell sigui capaç de generar endorfines o adrenalina, i aquestes substàncies son les que provoquen diferents estats en el nostre cos, com la calma o la situació d’alerta.

Potencials beneficis de la musicoteràpia

La evidencia científica demostra que la música ens pot ajudar a guanyar control sobre nosaltres mateixos, incrementant l’autoestima i equilibrant el nostre benestar emocional, per gestionar amb eficàcia els nostres sentiments i emocions.

Existeixen dos tipus de tècniques de musicoteràpia: l’activa i la passiva-receptiva. Aquestes es diferencien en el nivell d’activitat que requereixen per part del participant. En la passiva, la persona escolta la música de forma inactiva, mentre que en l’activa es complementa amb moviments, relaxació física, cantar, tocar instruments, etc. per promoure/facilitar una major implicació del participant.

La musicoteràpia té efectes específics sobre l’ésser humà/persona:

  • Efectes bioquímics: provoca la segregació d’hormones, neurotransmissors i neuromoduladors.
  • Efectes fisiològics: influeix en el control del ritme cardíac i en la regulació de la pressió sanguínia i del ritme respiratori.
  • Efectes motrius: les activitats de la musicoteràpia activa treballen/estimulen la coordinació, l’equilibri i la mobilitat. A més, milloren l’amplitud del moviment, el to muscular i la respiració.
  • Efectes cognitius: facilita la focalització de l’atenció i concentració en l’experiència i tasca musical, la reestructuració de pensaments, i el desenvolupament del sentit de l’ordre i l’anàlisi emocional, ajudant al procés de raonament des de la relaxació.
  • Efectes socials: la música té la capacitat d’unir i compartir, i, per tant, de facilitar el diàleg. Les sessions de musicoteràpia en grup promouen experiències d’interacció social, i generan complicitat entre els companys de grup.
  • Efectes psico-emocionals: les tècniques musicals receptives i actives faciliten l’expressió d’emocions i sentiments a nivell verbal i no verbal, a la vegada que desperten, evoquen, provoquen, enforteixen i promouen (la interacció) l’elicitació de noves emocions i sentiments.
  • La musicoteràpia pot tenir un efecte (sedant) relaxant o estimulant; que ens pot ajudar a alliberar energia reprimida i que, per aquest motiu, també pot ajudar a assolir un equilibri emocional.
  • Efectes psicòlogics i transcendentals: la musicoteràpia pot ajudar a processar els canvis vitals, a elaborar les pèrdues, així com a reflexionar i a donar un nou sentit a les experiències viscudes.

El camí de la música dins el nostre cervell i els seus efectes

Els éssers humans convivim amb la música pràcticament en tot moment. Es pot afirmar que és un art que ens fa recordar fets del passat, reflexionar sobre el present o imaginar el futur, tot sota l’aflorament intrínsec de les emocions.

Aquest fet que ens resulta normal o conegut per tots es produeix mitjançant complexos sistemes neuronals. És per aquest motiu que la neurociència intenta respondre quin és l’efecte de la música sobre les diferents parts del cervell. Segons el coneixement actual, quan s’escolta música els següents processos es desencadenen al cervell, casi seqüencialment:

  • L’escorça motora relaciona la música amb el moviment; ens permet seguir un ritme i ens manté dins d’una pauta rítmica aïllant-nos d’altres percepcions auditives.
  • L’escorça auditiva té la funció de rebre les vibracions de la música i transformar-les en sons
  • L’escorça sensorial s’encarrega de transcriure els sons en sensacions. Provoca l’inici d’una emoció musical.
  • L’ hipocamp involucra pensaments com els records mitjançant les sensacions rebudes des de l’escorça sensorial.
  • El cerebel és capaç de transformar la música i les sensacions rebudes per les altres parts del cervell en reaccions emocionals que poden ser de tristesa, d’alegria, de felicitat, etc.
  • El nucli accumbens és la part del cervell que modula el nostre estat d’ànim, relacionant-se directament amb les emocions viscudes pel cerebel.
  • L’escorça prefrontal, racionalitza les sensacions i pren decisions que es poden relacionar amb el nostre estat d’ànim.

 

Com pot ajudar la musicoteràpia després del càncer?

La musicoteràpia és adequada en episodis d’estrès i ansietat. A més, s’ha demostrat que redueix l’alteració emocional i la qualitat de vida en persones que ja han acabat el tractament oncològic, però poden seguir experimentant malestar.

De totes maneres, és important que una sessió de musicoteràpia estigui conduïda per un musicoterapeuta professional.  Actualment, els musicoterapeutes formen ja part de l’equip interdisciplinar d’unitats d’oncologia dels hospitals, d’associacions dedicades al suport psicosocial de persones amb càncer així com d’altres centres  i entitats de suport psicològic.

 

Referències

 

Efectes tardans del càncer i el seu tractament

Es possible que un temps després d’haver acabat amb el tractament pel càncer, algunes persones en comencin a notar efectes derivats, i això els pot crear una sensació de frustració després d’haver passat per la malaltia, a més d’augmentar la por a possibles recaigudes.

Durant el tractament del càncer, son de sobres coneguts els possible efectes secundaris en el pacient. Però aquests tractaments poden causar també efectes secundaris que poden no aparèixer en mesos o anys després d’haver estat sotmès a aquestes teràpies. Es important saber que molts d’aquests efectes es poden controlar i tractar.

Tipus d’efectes tardans del càncer i el seu tractament i causes

Els tipus d’efectes tardans que poden aparèixer depenen tant de la malaltia, com del tipus de tractament, que cada persona hagi superat. A més, cal tenir en compte que, com que cadascú es diferent, dues persones tractades amb els mateixos fàrmacs per la mateixa malaltia poden tenir efectes tardans diferents.

De forma resumida, la quimioteràpia, la radioteràpia, la cirurgia i les altres teràpies contra el càncer poden causar diferents tipus de efectes tardans, entre els que podem trobar:

  • Disminució de la massa òssia.
  • Canvis en el cervell. Alguns d’aquests canvis poden implicar falta de memòria, problemes de concentració o personalitat, o problemes del moviment i del processament de la informació.
  • Canvis en el sistema endocrí com menopausa precoç, afectacions a la fertilitat, hipotiroïdisme i augment de pes.
  • Problemes oculars com visió borrosa o doble, sensibilitat a la llum o problemes de visió nocturna.
  • Problemes auditius.
  • Problemes cardiovasculars.
  • Canvis en les articulacions que poden provocar falta de moviment en les articulacions.
  • Problemes pulmonars com problemes en la respiració, febre, tos seca, congestió i sensació de fatiga.
  • Limfedema, que es pot desenvolupar si part del sistema limfàtic es veu afectat en la extirpació de ganglis o radioteràpia, causant inflamació.
  • Canvis a la boca com boca seca o càries.

 

Quan poden aparèixer aquests efectes?

Partint de la base que no totes les persones que han superat un càncer poden notar els mateixos efectes tardans, també cal recalcar que podria passar que no n’experimentin cap d’aquests a llarg termini o no n’experimentin de nous. Així doncs, la probabilitat i el moment en que poden aparèixer aquests efectes tardans no desitjats també dependrà del tipus de càncer que s’hagi tractat, com s’hagi hagut de tractar i la dosi que s’hagi requerit administrar i, com és lògic, també del estat de salut general de la persona i d’altres aspectes que hi puguin influir.

 

Efectes tardans del càncer infantil

El cas dels nens que han patit un càncer, és una situació particular ja que, degut a la seva edat i que estan en procés de creixement, poden aparèixer alguns efectes tardans que no son tan comuns en les persones d’edat adulta que han travessat una situació semblant.

Així doncs, en aquests casos, podrien aparèixer de forma més específica les següents seqüeles tardanes:

  • Problemes en l’aprenentatge: normalment poden tractar-se de problemes de memòria, capacitat de processament de la informació i sobre la capacitat de fer vàries tasques alhora.
  • Creixement anormal dels ossos: alguns nens podrien tenir un creixement més lent del que és habitual o bé que el seu creixement s’aturi abans.
  • Problemes hormonals: a part del creixement més lent, alguns tractaments poden fer que el nen o nena arribi a la pubertat més tard.
  • Problemes dentals: poden existir casos on aparegui un cert retràs en el creixement de les dents o la falta d’alguna peça dental.
  • Problemes emocionals: l’ansietat, la depressió i la por a la recaiguda poden aparèixer temps després de que un nen hagi superat el tractament d’un càncer. Això pot fins i tot derivar cap a patir certes fòbies i que aquestes persones tendeixin a evitar als metges i els entorns hospitalaris en la edat adulta.

Control i prevenció dels efectes tardans

Amb l’objectiu de mitigar, però també de prevenir, aquests efectes tardans, son importants els controls mèdics periòdics ja que, quan abans es detectin aquestes efectes tardans, abans s’hi podran posar mesures. La atenció del seguiment inclou revisar signes i símptomes dels efectes tardans i la educació de la salut sobre com prevenir aquests efectes.

De la mateixa manera, la qualitat de vida de les persones que han superat el tractament d’un càncer pot millorar amb comportaments que promoguin la seva salut i el seu benestar. Una dieta saludable, fer exercici moderat i fer un seguiment mèdic periòdic son importants per intentar evitar problemes de salut relacionats amb el tractament.

De la mateixa manera, és important obtenir informació i consultar amb un especialista sobre quins són els efectes que podrien aparèixer després del tractament oncològic. Conèixer quins son els efectes que es podrien patir ajudarà a identificar-los abans, permeten que els professionals mèdics hi intervinguin també amb anticipació.

 

Referències

Mayo Clinic. Sobrevivientes del càncer: efectos tardíos del tratamiento oncológico.

Cancer.net. Efectos tardíos del cáncer infantil.

Instituto Nacional del cáncer. Efectos secundarios tardíos del tratamiento de cáncer.

Calvo-Escribano C. Efectos tardíos del tratamiento del niño con cáncer. Anales de Pediatria Continuada. 2016 Vol. 4 (1).

KidsHealth. Secuales del cáncer y el tratamiento contra el cáncer.

Beneficis del ioga després del càncer

En què consisteix el ioga? Quin és el seu origen?

Ioga és un terme sànscrit que pot traduir-se com “unió”. La pràctica del ioga és una antiga disciplina; les primeres proves arqueològiques daten aproximadament de l’any 3000 a.C. (encara que hi ha divergència d’opinions al respecte), i prové de l’Índia.

 

La seva finalitat és contribuir a augmentar la consciència sobre nosaltres mateixos i sobre tot el que ens envolta, i el seu objectiu final és aconseguir un estat de benestar psicològic, físic i emocional. A diferència d’altres formes d’exercici físic, el ioga pretén arribar a aquest objectiu a través d’una pràctica integral que, paral·lelament a l’activitat física que contribueix a millorar el to muscular i la mobilitat general, preveu:

 

  • La pràctica d’un estil de vida saludable, promovent una dieta nutritiva i equilibrada a base d’aliments naturals, adequada a la nostra constitució i estil de vida.
  • Aconseguir un descans òptim, aprenent a relaxar-nos de forma correcta per alliberar el cos de tensions acumulades.
  • Tècniques per controlar la respiració que ajuden a aconseguir calma i a millorar la circulació.
  • Tècniques de concentració i meditació que poden contribuir a relaxar la ment i a reduir els nivells d’ansietat, millorant l’estabilitat emocional.

 

 

Així doncs, el ioga no s’hauria d’entendre només com la realització d’exercicis físics sinó que la seva pràctica busca el benestar a partir de l’observació i seguiment d’unes pautes ètiques, una forma de vida i un tipus d’alimentació concrets.

 

Existeix evidència sobre els beneficis de la pràctica del ioga després de superar un càncer?

El ioga podria aportar nombrosos beneficis a persones que han patit i superat un càncer, tant a nivell físic com a nivell emocional i psicològic. La pràctica del ioga pot ajudar a reduir l’estrès, alleujar la fatiga, relaxar el sistema nerviós, flexibilitzar i relaxar els músculs, i reduir l’insomni, entre d’altres.

 

Tot i que encara són escassos els estudis científics publicats i són necessaris estudis metodològicament òptims per extreure majors conclusions sobre l’eficàcia del ioga com a mètode complementari, hi ha evidència científica que la pràctica del ioga aporta beneficis tant a pacients oncològics com a persones que han superat la malaltia .

 

En un estudi realitzat a dones que havien superat un càncer de mama i que tenien símptomes de fatiga persistent a causa del tractament, van observar que el ioga conduïa a millores significatives en la fatiga i el vigor. Els resultats van mostrar que el grup que va practicar ioga va obtenir millores significatives en el vigor, els símptomes depressius i l’estrès percebut pel que fa al grup control, i en menor mesura, en el somni i el rendiment físic.

 

En un altre estudi en el qual la majoria de subjectes participants també eren dones que havien patit càncer de mama, van avaluar la influència de la pràctica del ioga sobre la qualitat del son. Els resultats obtinguts van demostrar que les persones que havien assistit a classes de ioga havien millorat en la qualitat del son, la somnolència durant el dia i la qualitat de vida general, i a més consumien menys medicaments per dormir.

 

Així mateix, les classes de ioga en grup poden tenir un benefici addicional que els alumnes valoren molt: formar part d’una comunitat en la qual poden trobar suport, comprensió, acceptació, i crear llaços que poden perdurar.

 

Hi ha centres especialitzats per a persones que han superat un càncer?

Diverses associacions, com el Grup Àgata o l’associació Vilassar de Dalt contra el càncer, ofereixen la possibilitat de realitzar tallers i assistir a classes de ioga amb l’objectiu d’aportar benestar i qualitat de vida a persones que pateixen o han patit aquesta malaltia. No obstant això, també és possible apuntar-se a algun centre especialitzat o assistir a retir (que poden durar diversos dies) on es pot desenvolupar la pràctica del ioga de forma més integral.

 

En qualsevol cas, seria important comentar la situació en que es troba un a l’iniciar la pràctica del ioga per rebre orientació sobre l’estil de ioga al que millor pot adaptar-se i més beneficis li pot aportar. A més, tot i que la pràctica del ioga és generalment molt ben tolerada, com amb qualsevol tipus d’activitat física, també es convenient consultar-ho amb el professional mèdic que correspongui. Ser proactiu, sortir de casa i fer alguna activitat moderada és essencial per portar una vida saludable. En aquest sentit, el ioga és sens dubte una molt bona opció per aportar benestar tant a nivell físic com mental.

 

Referències

Global Yoga Congress. Los orígenes del yoga

Asociación Oncología Integrativa. ¿Qué es el yoga?

Yogaes. Historia del yoga

Definición de Yoga

Asociación Oncología Integrativa. Yoga para enfermos y supervivientes de cáncer

Bower JE et al. Yoga for persistent fatigue in breast cancer survivors: a randomized controlled trial. Cancer. 2012 Aug 1;118(15):3766-75.

Asociación Oncología Integrativa. El yoga puede ayudar a suavizar los efectos secundarios del tratamiento contra el cáncer

Mustian KM et al. Multicenter, randomized controlled trial of yoga for sleep quality among cancer survivors. Explore (NY). 2013 Jul-Aug;9(4):232-43

Breastcancer.org. Sobrevivientes de cáncer duermen mejor si hacen yoga.

Sadja J, Mills PJ. Effects of yoga interventions on fatigue in cancer patients and survivors: a systematic review of randomized controlled trials. J Clin Oncol. 2013 Sep 10;31(26):3233-41

Grup Àgata. Yoga.

Vilassar de Dalt contra el càncer. Ioga

Micropigmentació, retornant el color a l’autoestima

La mastectomia i les conseqüències sobre la imatge corporal

Les persones que han estat sotmeses a intervencions quirúrgiques a causa del tractament de malalties oncològiques, habitualment han de conviure amb cicatrius que poden afectar de manera negativa a la seva autoestima, ja que suposa una alteració de la seva imatge corporal.

 

Un dels casos més significatius el trobem en aquelles dones que han patit una mastectomia -o extirpació mamària completa- derivada d’un càncer de mama, ja que en aquestes situacions, tot i que s’aconsegueixi realitzar una reconstrucció mamària per recuperar el volum de la mama, pot persistir una sensació d’incomoditat per la pèrdua de l’arèola.

 

A més, aquesta situació pot ser un problema amb gran prevalença en la població, ja que el càncer de mama és el de diagnòstic més freqüent a Espanya entre la població femenina, amb al voltant de 26.000 nous casos cada any. Afortunadament hi ha una possible solució a aquestes necessitats estètiques en la tècnica coneguda com micropigmentació.

 

Què és la micropigmentació?

La micropigmentació és un mètode mitjançant el qual s’insereixen uns determinats pigments naturals a la pell per donar color, i fins i tot forma, a determinades parts del cos. Pot ajudar a dissimular la caiguda del cabell en les celles i les pestanyes (una altra repercussió comuna després de superar una teràpia contra el càncer) i, al mateix temps, es pot utilitzar per camuflar cicatrius i dibuixar l’arèola després d’una reconstrucció mamària.

 

Els pigments utilitzats són hipoal·lergènics; no produeixen al·lèrgies o és molt poc probable que ho facin, i s’introdueixen en la part més superficial de la pell, el que converteix la micropigmentació en un procés senzill, ràpid (2 o 3 hores), que només requereix anestèsia en el lloc on es realitza i sense que la persona senti cap tipus de dolor.

 

Aquests pigments seran eliminats progressivament pel sistema immunològic, convertint-lo en un procediment reversible. Aquest aspecte resulta un avantatge en el cas de la micropigmentació de celles i pestanyes, ja que, normalment, després de la quimioteràpia als pacients tornen a recuperar els cabells en aquestes zones. En el cas de la reconstrucció de l’arèola, on seria un desavantatge, el procés pot realitzar-se repetidament a la mateixa zona, si així es requereix.

 

És convenient diferenciar la micropigmentació del tatuatge, que és una tècnica en la qual es realitza la inserció de pigments permanents en una zona més profunda de la pell. La micropigmentació és un procediment de baixa agressivitat, amb el qual s’aconsegueixen resultats molt naturals.

 

Així doncs, els beneficis que ens ofereix la micropigmentació van molt més enllà del component estètic que aporta. Aquesta tècnica pot suposar també un impuls psicològic que pot resultar un factor determinant en la nova etapa que afronta una persona després de superar el tractament per al càncer de mama.

 

 

Per aquesta raó, juntament amb els resultats extraordinàriament realistes que aconsegueix, s’està intentat generalitzar aquesta tècnica com un servei bàsic per culminar el tractament reconstructiu en els centres hospitalaris.

 

Conscienciació sobre la importància de la micropigmentació

Tal és l’impacte social que ha assolit aquesta tècnica, que ja s’han posat en marxa diverses campanyes en xarxes socials amb què es pretén conscienciar la població de la realitat que viuen les dones que requereixen mastectomies durant la seva teràpia per al càncer de mama.

 

D’aquesta manera, es podrà ajudar a les persones que ho necessitin a costejar-se el procediment de micropigmentació d’arèola postmastectomia ja que, actualment, no està emparat pel Sistema Sanitari Públic espanyol. És crucial, també, que els metges i cirurgians informin de manera proactiva sobre les possibilitats que existeixen al voltant de la micropigmentació després d’una mastectomia.

 

El fet que no es porti a terme aquesta reconstrucció pot tenir conseqüències emocionals de per vida, a més d’estètiques, per a les pacients que han superat aquest tipus de càncer, ja que veure d’alguna manera “incompletes” dia rere dia, pot ser un impediment per superar completament la malaltia en totes les seves vessants.

Referències

  1. Las cifras del cáncer en España 2018.
  2. Micropigmentación en pacientes con cáncer.
  3. García, MAL et al. Micropigmentación. Pinceladas de autoestima tras el cáncer de mama. Revista de enfermería 2015;49:44-49.
  4. Entrevista micropigmentación Maribel Franco Tratamiento Oncológico. La Vanguardia
  5. Micropigmentación de areola y pezón. Infosalus
  6. Micropigmentación reconstructiva y Cáncer. Cancerbeauty
  7. Páramo AA, et al. RES0276 Micropigmentación del complejo areola pezón. 3er Congreso Español de la Mama 2017 (Abstract)

 

Cicatrius després del càncer de pell: Hi ha remei?

El càncer i les seqüeles físiques

Les seqüeles físiques que provoca el càncer, els efectes secundaris dels tractaments, el seguiment mèdic i les revisions, són situacions que solen acompanyar en nombroses ocasions a les persones que han superat un càncer. Els canvis corporals, com la caiguda del cabell, els canvis en la pell o les cicatrius, poden afectar l’autoestima i, per tant, causar inseguretat.

 

De fet, segons un informe coordinat pel Grup Espanyol de Pacients amb Càncer (GEPAC) sobre les necessitats de les persones que han superat aquesta malaltia, un terç d’aquestes persones es mostren preocupades pels canvis en el seu aspecte físic.

 

Com veurem a continuació, particularment en el càncer de pell, durant el procés de recuperació després del tractament pot ser oportú contactar amb alguna associació o entitat de suport per conèixer l’experiència i recomanacions d’altres persones sobre aquest tema o rebre assessorament onco-estètic per part de professionals especialitzats.

 

En aquesta línia, a més de la informació que facilita el propi GEPAC, podem trobar altres recursos sobre aspectes com la prevenció i la cura de la pell a través d’altres associacions com l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) o la mateixa FECEC i les entitats federades com la Oncolliga, la Oncolliga Girona o el Grup Àgata, que ofereixen recursos realment útils al voltant de la cura de la pell.

Tipus de cicatrius, tipus de remei

El càncer de pell és el càncer més comú i s’origina sobretot en les parts de l’epidermis més exposades al sol, encara que no exclusivament. Entre els tipus principals de càncer de pell distingim els que reben el nom de carcinomes cutanis de cèl·lules basals o escamoses (no melanoma) i els que anomenem melanomes.

 

Els carcinomes solen extirpar-se fàcilment amb cirurgia, en el cas de necessitar tractament solen respondre bé i, al contrari del que succeeix en els melanomes, no se solen estendre per sota de l’epidermis o disseminar-se a altres parts del cos. Així doncs, el melanoma és menys freqüent, però pot ser més agressiu i sol requerir cirurgia, a més de quimio- i radioteràpia.

 

En conseqüència, en funció del càncer de pell que s’hagi superat, la cirurgia emprada per extirpar un tumor a la pell (o intern) pot provocar l’aparició de diferents tipus de cicatrius. A això cal afegir que alguns tipus de pell poden cicatritzar pitjor, donant lloc a cicatrius voluminoses, amb un to diferent a l’habitual i, en alguns casos, amb símptomes com picor o irritació.

 

Generalment, es poden diferenciar dos tipus de cicatrius:

 

  • Hipertròfiques, que apareixen poc després de la cirurgia i consisteixen en elevacions vermelloses limitades a les vores de la ferida.
  • Queloides, que es produeixen mesos després de la cirurgia i tenen un aspecte entre vermell i violeta, amb vores irregulars que sobrepassen els límits de la ferida. Poden acompanyar-se de picor, dolor i, de vegades, certa ulceració. No desapareixen espontàniament i hi ha el risc que l’intent d’eliminar-les amb cirurgia només aconsegueixi empitjorar-les.

 

Per evitar (en la mesura del possible) la seva aparició, són importants les cures postoperatòries immediates però si, malgrat aquestes, al final del tractament persisteixen cicatrius que puguin afectar la imatge personal, el més convenient és parlar amb el metge de família o l’especialista per valorar com revertir-les i estudiar possibles vies de recuperació estètica. Hi ha diferents teràpies que podrien ajudar a reduir o fer desaparèixer les cicatrius:

 

  • Injecció de corticoides intralesionals: s’apliquen directament a l’interior de la cicatriu, per obtenir resultats millors i més ràpids.
  • Crioteràpia: és l’administració de nitrogen líquid a baixes temperatures, per tal de reduir la mida de la cicatriu.
  • Làser de colorant polsat: pot ser una forma definitiva d’eliminar la cicatriu, ja que no només millora el seu aspecte, sinó que, a més, disminueix les molèsties associades com, per exemple, la picor.
  • Factors plaquetaris: recentment s’està aplicant plasma a les cicatrius atròfiques, amb bons resultats. El plasma estimula la formació de col·lagen per part de la pell i millora la textura cutània.
  • Maquillatge corrector, com a solució transitòria, o micropigmentació, com a opció més permanent per dissimular la cicatriu postoperatòria. La micropigmentació consisteix en la implantació de pigments esterilitzats a nivell epidèrmic.

 

 

Cirurgia reconstructiva

Així doncs, per extirpar un càncer de pell pot haver estat necessària l’eliminació d’una zona de pell i teixit relativament extensa, el que pot haver deixat certes alteracions en les persones que han superat la malaltia que poden requerir cirurgia reconstructiva. Afortunadament, les tècniques avançades de cirurgia reconstructiva solen permetre que els cirurgians estètics redueixin al mínim les cicatrius causades pel càncer de pell i el seu tractament, millorant l’aspecte i la funció de la zona afectada.

 

Hi ha força varietat de tècniques per a aquesta finalitat. Un procediment habitual sol ser el d’estirar quirúrgicament la pell al costat la ferida per poder tancar-ne les vores. En cas de no ser possible, també es pot valorar obtenir pell sana d’una altra part del cos i empeltar-la sobre la ferida per ajudar a sanar-la i millorar l’aparença de l’àrea afectada.

 

Protegir-se del sol

L’ús de protecció solar durant i després dels tractaments oncològics segueix sent imprescindible. Els tractaments oncològics incrementen la sensibilitat de la pell respecte a les agressions externes. Per aquest motiu, les persones que han passat per aquest tipus de tractaments han de ser especialment cautelosos a l’hora d’exposar-se al sol, i emprar productes de protecció solar adequats -especialment sobre les cicatrius- per tal d’evitar reaccions a la pell.

 

El Dia Europeu de la Prevenció del Càncer de Pell, que va tenir lloc el passat 13 de juny, es va celebrar amb l’objectiu d’informar i conscienciar la població sobre la prevenció i el diagnòstic precoç del càncer de pell, així com sobre la importància de adoptar bons hàbits relatius a l’exposició solar.

 

Tanmateix, el recordatori anual que ens proporciona aquesta data també serveix per prendre consciència que la cura de la pell ha de ser permanent, sobretot quan s’ha passat per una afectació delicada. La pàgina web de la “Fundación Piel Sana” de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV) conté recursos útils i interessants, com articles i vídeos amb consells d’estètica i per a la cura de la pell, la informació i estratègies de prevenció sobre malalties o complicacions cutànies, la psoriasi pediàtrica o els avenços en investigació liderats per l’associació. En aquest sentit, una altra bona font per seguir els progressos en l’àrea de la dermatologia seria la pàgina del Grup Espanyol de Dermato-Oncologia i Cirurgia, també vinculat a l’AEDV.

 

En resum, l’aparició de cicatrius pot ser comú després de superar un càncer de pell, però la seva forma i les mesures que s’han de prendre al respecte poden dependre molt de cada cas. En les situacions on el metge consideri que és recomanable prendre mesures terapèutiques d’algun tipus, hi ha diverses possibilitats que poden ser de gran ajuda.

 

Referències

Cancer.org- Cirugía para los cánceres de piel de células basales y de células escamosas

GEPAC – Todo lo que empieza cuando termina el cáncer

Cancer.org – Cicatrices y heridas

Docshop.com – Cirugía reconstructiva para el cáncer de piel

Cancer.gov – Cáncer de piel

GEPAC – Con los pacientes de cáncer de piel y melanoma

AEDV – Fundación Piel Sana de la AEDV

AEDV – Grupo Español de Dermato-Oncología y Cirugía

Fundació Lliga Catalana d’Ajuda Oncològica ONCOLLIGA

Fundació Oncolliga Girona – Lliga catalana d’ajuda al malalt de cáncer

Grup Àgata