Com estic

DESPRÉS D’UN TUMOR CEREBRAL

Tumors al sistema nerviós central (SNC)

Un tumor, o neoplàsia, és una massa de cèl·lules que prolifera de forma anormal i pot produir-se en qualsevol part del cos. En aquest context, els tumors del sistema nerviós central (SNC), aquells que es desenvolupen al cervell o a la medul·la espinal, representen el 2 % de totes les neoplàsies.

Basant-se en la cèl·lula d’origen del procés tumoral i en les característiques morfològiques associades al pronòstic, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va establir el següent sistema de classificació per a aquest tipus de tumors:

  • Grau I: tumors circumscrits, benignes, de lent creixement i baix potencial de conversió a un tumor de més malignitat.
  • Grau II: tumors de marge difús, lent creixement i, alguns, amb tendència a progressar a tumors de major malignitat.
  • Grau III: tumors infiltrants, malignes, amb cèl·lules atípiques o anaplàsiques i major nombre de mitosi.
  • Grau IV: tumors de ràpid creixement amb alta taxa mitòtica, podent presentar neoformació de vasos sanguinis i àrees de necrosi.

En concret, els meningiomes, ben diferenciats i relativament benignes, són els més comuns i representen més del 30 % de tots els casos.

 

Origen i tractament de tumors cerebrals

La majoria d’aquests tumors es desenvolupen de forma esporàdica i són diversos els factors
de risc que s’han associat al seu desenvolupament: l’exposició a radiació ionitzant o a ones electromagnètiques, i malalties com la diabetis, la hipertensió arterial i la malaltia de Parkinson. Una proporció menor de casos de tumors del SNC és de caràcter hereditari.

El tractament habitual de tumors cerebrals consisteix en l’extirpació del tumor, mitjançant neurocirurgia, seguida de radioteràpia i quimioteràpia, generalment amb fàrmacs orals i tambéintravenosos.

 

Seqüeles i possibles efectes secundaris

De la mateixa manera que en altres tipus de tumor, és possible que les persones que han estat tractades d’un tumor cerebral experimentin seqüeles a curt o llarg termini. Algunes d’elles estaran ocasionades pel mateix tumor, mentre que moltes altres es produiran a conseqüència del tractament. Així doncs, que es produeixin o no determinats efectes adversos depèn del tipus de tumor i de la zona en la qual es troba.

Considerant el tractament, els efectes primerencs més comuns són:

  • Caiguda dels cabells.
  • Irritació de la pell.
  • Fatiga.
  • Nàusees.
  • Vòmits.
  • Cefalees.
  • Marejos.

Es tracta d’una fase aguda i transitòria, de la qual les persones es recuperen al cap de poques setmanes d’haver completat el tractament.

D’altra banda, també poden produir-se efectes adversos de caràcter crònic. Aquests es presenten diversos mesos després, o fins i tot anys, i són el resultat d’un procés de transformació dels teixits afectats. Alguns d’ells són:

  •  Incontinència.
  • Pèrdua de memòria.
  • Dificultat per pensar.
  • Dificultat per parlar
  • Dificultat per al moviment.
  • Canvis en la personalitat.
  • Alteracions visuals i auditives.
  • Alteracions hormonals.
  • Aparició de segons tumors.

En aquest cas, es tracta d’una fase permanent generalment irrecuperable, encara que la probabilitat que passi és baixa.

 

Revisions periòdiques després d’un tumor cerebral

Les persones que han estat tractades d’un tumor cerebral necessiten un seguiment periòdic amb la freqüència establerta pel metge. Els objectius de la revisió són: controlar els efectes secundaris iseqüeles, si n’hi ha, i vigilar l’aparició de nous tumors.

Les proves mèdiques que habitualment se sol·liciten per a les revisions periòdiques són la tomografia computeritzada (TAC) i la ressonància magnètica.

En el procés de recuperació després d’un tumor cerebral, és important referir al metge qualsevol símptoma o canvi experimentat, com la pèrdua de gana o de pes, l’aparició de dolor o cansament, entre d’altres.

A més, una bona comunicació metge-pacient ajuda a millorar la qualitat de vida de les persones afectades i afavoreix el diagnòstic precoç.

 

Epilèpsia

L’epilèpsia és un trastorn nerviós que consisteix en l’aparició d’activitat elèctrica anormal en l’escorça cerebral, i, a grans trets, es pot entendre com:

  •  Efecte advers del tractament d’un tumor cerebral.
  • Primera manifestació de la reaparició de tumors en el SNC. De fet, entre un 20 i un 40% d’aquests tumors es manifesta a través de crisis epilèptiques.

Per aquesta raó, és important que les persones susceptibles de patir episodis d’epilèpsia i els seus familiars o convivents sàpiguen reconèixer i actuar en aquestes circumstàncies, ja que el que facin, així com el que comuniquin als professionals sanitaris, serà fonamental per al diagnòstic.

 

 

En definitiva, després d’un tumor cerebral cal realitzar un seguiment que ajudi a garantir la qualitat de vida de les persones afectades, encara que això no té per què implicar que no puguin portar una vida normal.

Per últim, des d’entitats com la FECEC s’ofereixen serveis a pacients i familiars durant totes les etapes del procés. A més, existeixen associacions de pacients com ASATE (Asociación de Afectados por Tumores Cerebrales en España) o fundacions com DACER que contribueixen a millorar la qualitat de vida i el benestar de totes aquestes persones.

 

Referències

SEOR – Cáncer en el SNC

AECC – Secuelas después de tumores del sistema nervioso central

AECC – Seguimiento y revisiones después de un tumor del sistema nervioso central

SEOM – Tumores cerebrales: seguimiento

Hospital Clínic – ¿Se puede llevar una vida normal después de un tumor cerebral?

Hospital Clínic – Preguntas frecuentes sobre el tumor cerebral

National Brain Tumor Society – After brain tumor treatment

Johns Hopkins Medicine – Care and recovery after brain surgery

Cancer.net – Brain tumor: follow-up care

GEPAC – Gestión de crisis epilépticas en pacientes con cáncer

 

Problemes a la tiroide després del càncer

Després d’haver superat un càncer, la tiroide pot presentar alguns problemes, principalment metabòlics, que tant la persona que ha rebut un tractament oncològic com el metge han de conèixer per a realitzar un seguiment adequat i abordar-los de manera ràpida i efectiva.

 

Què és la tiroide?

 

El sistema endocrí es compon de glàndules i òrgans distribuïts per tot l’organisme que produeixen substàncies anomenades hormones. A través d’aquest sistema, el cos és capaç de coordinar processos tan complexos com el creixement, el desenvolupament sexual, el somni o la fam. D’aquesta manera, un alliberament excessiu o escàs d’hormona pot implicar conseqüències negatives en les persones.

 

Algunes d’aquestes hormones, com la tiroxina, són secretades per la tiroide, una de les glàndules més importants del sistema endocrí, situada en la part inferior del coll per davant de la tràquea. La tiroxina està implicada en la regulació del metabolisme; per això, qualsevol desequilibri en els seus nivells pot tenir efectes metabòlics.

 

Les persones que han superat un càncer poden presentar problemes a la tiroide?

 

Els problemes a la tiroide poden presentar-se en qualsevol persona de la població general, és a dir, no són exclusius de persones que han superat un càncer; encara que s’ha observat que algunes persones d’aquest grup tenen una certa tendència a desenvolupar aquest tipus de problemes a llarg termini.

 

 

Tenint en compte aquests factors, quines persones que han passat per un procés oncològic són més propenses a desenvolupar problemes a la tiroide?

 

  • Persones amb càncer de tiroide. El tractament del càncer de tiroide comporta l’extirpació de la glàndula a la majoria de les ocasions, cosa que significa que hauran de rebre un tractament substitutiu hormonal la resta de la seva vida.
  • Persones tractades amb radioteràpia. La radiació s’aplica en l’àmbit local, per tant, aquelles persones que s’han sotmès a sessions de radioteràpia cervical per a tractar un càncer al coll o a una zona pròxima, tenen major risc d’experimentar problemes a la tiroide, pel fet que aquest tractament pot disminuir els nivells hormonals o produir inflamació i atròfia de la glàndula (tiroïditis ràdica). Són factors de risc les dosis majors de 35 Gy i les persones de sexe femení.
  • Persones que han rebut un trasplantament de medul·la òssia. Dins d’aquest grup de persones, també s’ha descrit un risc incrementat al desenvolupament de disfunció tiroidal a llarg termini.
  • S’ha demostrat que les dones, en general, tenen una tendència major a desenvolupar problemes a la tiroide. Així doncs, la combinació de ser dona i haver tingut un càncer de tiroide o a una zona pròxima pot resultar en un increment del risc de desenvolupar problemes a la tiroide.
  • Nens i adolescents. Les persones més joves que han estat diagnosticades a una edat primerenca són propenses a experimentar aquest tipus de problemes, ja que la seva expectativa de vida és llarga i es troben en una etapa a la qual les glàndules secretores d’hormones, com la tiroide, estan directament involucrades en el seu creixement.

 

Quins problemes a la tiroide poden desenvolupar aquestes persones?

 

Els efectes tardans que poden presentar-se a la tiroide després del càncer, fins i tot diversos anys després del tractament, poden classificar-se en tres grups principals:

 

  • Hipotiroïdisme. Les glàndules de les persones que ho pateixen perden funcionalitat i no produeixen quantitat suficient d’hormona tiroxina. Aquest trastorn pot causar cansament, obesitat, dolor articular, infertilitat o cardiopaties, entre altres alteracions. A la majoria dels casos descrits, el desenvolupament d’hipotiroïdisme s’objectiva dins dels 2 a 5 anys després del tractament.
  • Hipertiroïdisme. En aquest cas, en canvi, les persones que el pateixen presenten hiperactivitat a la glàndula, que secreta massa quantitat d’hormona tiroxina. Aquest trastorn pot causar pèrdua de pes, diarrees, insomni, palpitacions o problemes menstruals, entre altres alteracions. Si bé l’hipertiroïdisme és menys freqüent que l’hipotiroïdisme, té major repercussió clínica, i apareix, en general, d’1 a 10 dies després de la radioteràpia.
  • Nòduls tiroidals. Aquest trastorn es caracteritza per la formació de neoplàsies tiroidals que, en cas de ser benignes, poden comprimir estructures adjacents al coll o, en cas de ser malignes, constituir un nou càncer (càncer de tiroide). En aquest cas, els nòduls tiroidals són més freqüents en dones, a les quals el risc es va incrementar a partir dels 10 anys de seguiment.

 

Com poden tractar-se els problemes a la tiroide?

En funció del trastorn que la persona hagi desenvolupat, s’aconsellen uns tractaments o altres:

  • Per a tractar l’hipotiroïdisme, els metges suggereixen un programa de suplementació amb levotiroxina per a suplir la falta d’hormona. Aquest tractament tindria efectes positius a nivell metabòlic, cardiovascular i gastrointestinal. El tractament pot detenir-se si la glàndula comença a funcionar amb normalitat.
  • Per a tractar l’hipertiroïdisme, s’utilitzen antiinflamatoris, esteroides i betabloquejants, destinats a controlar els símptomes i disminuir la inflamació local. A vegades, poden eliminar-se les cèl·lules que produeixen hormona; o bé, pot realitzar-se una extirpació quirúrgica. D’aquesta manera, és possible que el tractament d’hipertiroïdisme provoqui hipotiroïdisme i, per tant, l’afectat hagi de recórrer finalment al tractament de suplementació per a aconseguir un millor funcionament de la tiroide.
  • Per a eliminar nòduls tiroidals, es recorre normalment a la biòpsia, i si fa falta, a l’extirpació quirúrgica.

 

En qualsevol cas, és important que l’endocrinòleg conegui al detall les condicions de cada persona per a poder realitzar un seguiment adequat i detectar aquests problemes de manera precoç. Els controls de tiroide i nivells d’hormona en sang han de realitzar-se almenys una vegada a l’any, o fins i tot amb més freqüència.

 

Al cap i a la fi, els problemes a la tiroide són comuns i, quan es tracten, les persones que han superat un càncer poden portar una vida normal.

 

Referències

NIH – Efectos secundarios tardíos del tratamiento de cáncer

Sociedad Argentina de Hematología – Efectos adversos a largo plazo sobre el sistema endocrino vinculados al tratamiento del cáncer

Cancer.Net – Efectos secundarios a largo plazo del tratamiento del cáncer

St. Jude Children’s Research Hospital – Efectos tardíos en la tiroides

SciELO – Secuelas endocrinológicas en sobrevivientes de cáncer en la edad pediátrica

Paula Casano Sancho. Secuelas endocrinológicas en supervivientes de cáncer infantil. Endocrinología, Diabetes y Nutrición. 2017 Nov; 64 (9): 498-505.

 

Salut cardiovascular en persones que han superat un càncer

La supervivència després del càncer ha augmentat molt en els últims anys a causa de les recents millores en el diagnòstic i en el tractament. Conseqüentment, les possibles seqüeles a llarg termini estan més descrites. Tot i que la probabilitat de que apareguin és baixa, és important conèixer-les per prevenir-les i minimitzar els factors de risc. Una de les seqüeles que, tot i ser poc comuns, són possibles, són les malalties cardiovasculars.

Quin risc hi ha de patir una malaltia cardiovascular després d’un càncer?

El risc dependrà de diferents factors: el tipus de càncer, el tractament i la resposta individual de cada persona. Els càncers en els quals s’irradia la zona toràcica, com el càncer de mama, el de pulmó o el linfoma de Hodgkin, són els que tenen més risc de patir malalties cardíaques, tot i que no es pot descartar que ocorri en persones que han passat per un altre tipus de càncer. D’altra banda, el tipus de tractament i la dosi administrada també són importants: les cèl·lules cardíaques tenen una capacitat de regeneració limitada, així que el cor és més fràgil que altres teixits als efectes dels tractaments a llarg termini.

Finalment, també influeix l’estat de salut cardiovascular de cada persona i la resposta individual al tractament. Per aquest motiu, és molt recomanable tenir uns hàbits de vida saludables.

Quins problemes cardiovasculars es poden patir a llarg termini?

Radioteràpia

La radioteràpia actua només en les parts del cos que s’irradien. Per això, únicament pot haver risc de patir una malaltia cardíaca quan el tumor està a la zona toràcica i, a més, la probabilitat és molt baixa.

Les principals malalties cardíaques derivades de la radioteràpia són les següents:

  • Miocardiopatia restrictiva: Rigidesa del miocardi que impedeix que el cor s’estiri i s’ompli de sang de forma adequada.
  • Aterosclerosi accelerada: Engruiximent de les parets de les artèries de forma accelerada.
  • Fibrosi del pericardi: Engruiximent i rigidesa del pericardi, la membrana que envolta el cor.

Quimioteràpia i teràpies dirigides

Els problemes cardiovasculars es poden presentar després d’alguns tipus de quimioteràpia.  La quimioteràpia actua principalment sobre les cèl·lules en divisió i, per això, és més activa sobre les tumorals que sobre les sanes. Per aquest mateix motiu, les cèl·lules sanes sobre les que té més efecte són les dels cabells, la pell, la sang i l’aparell digestiu, encara que pràcticament sempre de manera reversible. No obstant això, alguns tipus de quimioteràpia, com les anticiclines o el trastuzumab, poden afectar les cèl·lules del cor, sobretot si s’han de sobrepassar les dosis màximes recomanades.

Les cardiopaties més freqüents derivades de la quimioteràpia i les teràpies dirigides són les següents:

  • Insuficiència cardíaca: Dificultat perquè el cor bombegi correctament. D’aquesta manera, la sang oxigenada no pot arribar a totes les parts del cos de forma eficient.
  • Isquèmia: Disminució o detenció del reg sanguini en una zona determinada del cos que impedeix que l’oxigen arribi als teixits afectats.
  • Infart de miocardi: Obstrucció d’alguna de les artèries del cor que provoca l’infart.
  • Miocardiopatia: Afecció al múscul cardíac que impedeix el correcte bombeig del cor. Pot derivar en insuficiència cardíaca.
  • Arrítmia: Batecs irregulars.
  • Miopericarditis: Inflamació del múscul cardíac que redueix la capacitat de bombeig y produeix arrítmies.
  • Hipertensió: Pressió arterial alta.
  • Trombosi venosa: Coagulació de la sang a l’interior de las venes.

Quins símptomes tenen les malalties cardiovasculars?

Els símptomes dels problemes cardíacs són diversos i dependran del tipus d’alteració, però, en general, els següents símptomes poden indicar alguna alteració cardiovascular:

  • Molèsties o dolor al pit
  • Fatiga
  • Dificultat respiratòria
  • Marejos
  • Peus i/o mans inflades

Cas concret: càncer de mama

El càncer de mama és el càncer més freqüent entre les dones. Actualment, les dones diagnosticades amb càncer de mama en un estadi primerenc tenen una probabilitat molt alta de supervivència. Això fa que el propi càncer no sigui el principal factor que determini la seva qualitat de vida, sinó les possibles malalties cardiovasculars derivades del tractament.

Està demostrat que diversos fàrmacs contra el càncer de mama, com el trastuzumab o les antraciclines, poden actuar també sobre les cèl·lules sanes del cor. Les antraciclines, per exemple, tenen una incidència global d’insuficiència cardíaca simptomàtica de menys del 5%.

Com es poden prevenir els problemes cardíacs?

Per reduir el risc de patir problemes cardíacs, el més efectiu és portar un estil de vida saludable que comprengui els següents punts:

A més, és important que els metges facin un seguiment periòdic de la salut cardiovascular.

 

Referències

Plana JC. La quimioterapia y el corazón. Rev Esp Cardiol. 2011;64(5):409-415.

Gepac – Todo lo que empieza cuando termina el cáncer

Cancer.net – Problemas cardíacos

NIH – Problemas cardíacos: investigación de los efectos secundarios cardíacos de tratamientos del cáncer.

 

Després del càncer de pulmó: consideracions sobre la radioteràpia

Als últims anys, la supervivència del càncer de pulmó ha augmentat notablement. Per aquesta raó, actualment existeix més evidència que fa uns anys de possibles seqüeles del tractament tant a curt com a llarg termini.

Encara que no ha de descartar-se l’aparició de seqüeles tardanes després del tractament, la probabilitat que aquestes apareguin una cop superat el càncer de pulmó són baixes. Un exemple són les seqüeles després de la radioteràpia, on la probabilitat que un efecte secundari a llarg termini aparegui és de menys d’un 5%.

En aquest cas concret, s’ha pogut observar que la radioteràpia en càncer de pulmó (que es realitza a la zona toràcica) pot estar relacionada amb l’aparició d’algunes seqüeles determinades al cor i als pulmons, encara que aquestes no sempre tenen per què aparèixer.

Seqüeles al pulmó

La radiació en la zona pulmonar pot ocasionar efectes a curt i a llarg termini. A curt termini (menys de 6 mesos després de l’inici de la radioteràpia), la seqüela més comuna és la pneumonitis. Els símptomes que poden aparèixer són tos, dificultat respiratòria i febre baixa.

La principal seqüela a llarg termini és la fibrosi pulmonar, encara que la probabilitat de patir-la és molt baixa. Aquesta pot derivar-se de la inflamació típica de la pneumonitis, que causaria la fibrosi del teixit pulmonar. El mecanisme és el mateix que en un procés de cicatrització, però en aquest cas sense cap teixit que reparar. Els símptomes típics són tos seca no productiva, dolor en el pit, ofec o dificultat i fatiga.

Seqüeles al cor

Els efectes secundaris al cor han estat molt descrits en altres tipus de càncers, com el de mama, el d’esòfag, els limfomes de Hodgkin o els càncers en nens. No obstant això, en càncer de pulmó encara no hi ha disponible tanta evidència, per la qual cosa són necessaris més estudis que complementin la informació existent en l’actualitat.

La informació publicada fins a aquest moment documenta l’existència d’aquests problemes cardíacs tardans, encara que fan falta més estudis per a relacionar-los directament amb la radioteràpia, com sí s’ha comprovat en altres càncers que també irradien la zona toràcica.

Una revisió dels estudis publicats fins avui sobre el tema revela que moltes de les seqüeles cardíaques es van manifestar 2 anys després del tractament. Alguns dels problemes cardíacs que s’han observat en persones que han rebut radioteràpia per càncer de pulmó són els següents:

– Infarts supraventriculars i miocàrdics.
– Pericarditis: El pericardi és una doble membrana fibrosa que embolica el cor, protegint-lo dels òrgans que té al voltant. A la pericarditis, la membrana s’inflama i irrita. Això causa dolor agut al pit i deficiència cardíaca, perquè el cor ha de treballar més per a bombar. La gravetat d’aquesta afecció depèn del grau d’inflamació que es tingui.
– Vessament pericardíac: Es dóna quan hi ha una acumulació excessiva de líquid dins del pericardi. El líquid pot remetre de manera espontània, però també pot ser que s’hagi d’extreure de manera quirúrgica.

D’altra banda, s’han de tenir en compte determinats factors de risc, com la dosi de radiació al cor, l’historial de problemes cardíacs, si la persona és o ha estat fumadora, la lateralitat de tumor o la modalitat de tractament (s’ha vist que hi ha més risc cardíac si s’ha combinat la radioteràpia amb quimioteràpia).

Com es prevenen i es tracten aquestes seqüeles?

El més important a l’hora de tractar aquestes seqüeles, així com per a prevenir-les, són uns hàbits de vida saludable. Les persones que han superat un càncer de pulmó tenen el risc de sofrir algun d’aquests efectes tardans, però no vol dir que els vagin a tenir. Mantenir uns bons hàbits, tant abans del càncer com durant i després, minimitzarà aquest risc. Per tant, portar una dieta equilibrada, fer exercici regular (especialment cardiovascular) o no fumar, per exemple, són punts essencials.

En cas de considerar-ho necessari, el metge podria recomanar un tractament adequat per a aquestes seqüeles. En el cas de la fibrosi pulmonar, per exemple, es recomana, en primer lloc, portar un estil de vida saludable i vacunar-se contra determinats microorganismes per a la prevenció d’algunes infeccions en les vies respiratòries.

 

En resum, amb els avanços a la teràpia de càncer de pulmó s’ha descrit l’aparició de possibles seqüeles després del tractament una vegada superat el càncer, però les probabilitats que aquestes apareguin són molt baixes . Així i tot, portar uns hàbits de vida saludable és la millor opció per a ajudar a prevenir la seva aparició.

 

Referències

Cancer.net. Efectos secundarios de la radioterapia.

American Cancer Society. La vida después del tratamiento de cáncer de pulmón microcítico.

MayoClinic. Prednisona y otros corticoesteroides.

Huang Y, Zhang W, Yu F, Gao F. The Cellular and Molecular Mechanism of Radiation-Induced Lung Injury. Med Sd Monit. 2017;23:3446-3450.

Ming X, Feng Y, Yang C et al. Radiation-induced heart disease in lung cancer radiotherapy: A dosimetric Update. Medicine. 2016; 95:41.

Simone CB. Thoracic Radiation Normal Tissue Injury. Semin Radiat Oncol. 2017;27:370-377.

Giridhar P, Mallick S, Kishore-Rath G et al. Radiation Induced Lung Injury: Prediction, Assessement and Management. Asian Pac J Cancer Prev. 2015; 16(7):2613-2617.

Montero A, Hervás A, Morera R et al. Control de síntomas crónicos. Efectos secundarios del tratamiento con Radioterapia y Quimioterapia. Oncología. 2015; 28(3):147-156.

Grupo Español de Pacientes con Cáncer. Todo lo que empieza cuando “termina” el cáncer.

 

Problemes de visió: consells i recomanacions

Introducció

L’ull és un dels òrgans del nostre cos que ens permet percebre la realitat del nostre entorn a través d’imatges, que processa i envia al cervell. Per realitzar aquesta funció, el globus ocular està dotat d’un sistema òptic que s’assembla al d’una càmera fotogràfica. Gràcies a ell, la llum reflectida en els objectes penetra a través de la nostra còrnia, que és transparent, passa a través del cristal·lí i l’humor vitri, per arribar finalment a la retina, on es processen les imatges, que són enviades al cervell a través del nervi òptic.

La pupil·la s’encarrega de regular l’entrada de llum a l’interior de l’ull, mentre que el cristal·lí actua com una lent que permet enfocar els objectes, projectant les imatges sobre la retina. És essencial que totes les parts funcionin de manera correcta, per poder observar nítidament allò que ens envolta, però és freqüent que es presentin problemes oftalmològics de les quals les causes poden ser múltiples.

 

Figura 1: Parts de l’ull. Imatge adaptada a partir de:https://www.visiondirect.es/ojo-humano

Problemes oftalmològics derivats de tractaments oncològics

En ocasions, els tractaments contra el càncer poden provocar seqüeles i efectes secundaris a llarg termini, que es fan notar fins i tot un temps després d’haver conclòs el tractament i superat la malaltia. La majoria d’ells són lleus i transitoris, i els altres tenen solució a través de la seva detecció i tractament. Hi ha múltiples efectes tardans que poden aparèixer després d’un tractament oncològic, i depenen del tipus de tractament utilitzat, però varien d’una persona a una altra.

Quimioteràpia

 La quimioteràpia es basa en la utilització de fàrmacs per destruir les cèl·lules canceroses, però també pot afectar altres cèl·lules “sanes” i impedir-los realitzar correctament la seva funció. Concretament, a nivell oftalmològic, pot afectar diverses estructures oculars, podent causar:

  • Síndrome d’ull sec: Es produeix quan els ulls no són capaços de produir suficients llàgrimes per mantenir la superfície ocular prou humida, o aquestes llàgrimes no contenen totes les substàncies necessàries per a la correcta lubricació de l’ull. Especialment, les persones que s’han sotmès a tractaments oncològics poden patir una insuficient hidratació ocular, per la qual cosa es recomana l’ús d’algun tractament (sota supervisió mèdica) que l’afavoreixi.
  • Cataractes: El cristal·lí és una de les estructures que més es veu afectada per la quimioteràpia, ja que aquest tipus de fàrmacs poden produir la pèrdua de transparència d’aquesta estructura, com ara els corticosteroides. Afortunadament, es tracta d’una malaltia reversible mitjançant la seva extracció i substitució per una lent intraocular.
  • Afectacions de retina o nervi òptic: La retina és la zona del globus ocular on es transformen els estímuls de llum en impulsos nerviosos, i es tracta d’una àrea molt sensible al tractament. A més, la quimioteràpia pot causar augment de pressió ocular, el que pot arribar a danyar el nervi òptic i causar problemes de visió.

Radioteràpia

Quan s’aplica radioteràpia en el tractament de tumors de cap o coll, pot arribar a afectar les estructures oculars de forma inevitable, produint-diferents danys:

  • Conjuntivitis: Es caracteritza per una inflamació de la conjuntiva, una membrana que cobreix el globus ocular de forma parcial. Pot causar dolor ocular, sensació de cos estrany i visió borrosa.
  • Problemes cutanis a les parpelles: La radioteràpia pot produir sequedat a la pell de les parpelles i inflamació, arribant fins i tot a la caiguda de les pestanyes i el mal funcionament de la parpella.
  • Inflamacions a la còrnia: És una de les estructures oculars més sensibles a la radiació, per ser una de les més exposades. Es poden desencadenar úlceres, opacificació o necrosi.

Addicionalment, la radioteràpia pot produir cataractes, inflamació del nervi òptic (neuritis òptica), inflamacions i afectacions vasculars de la retina (retinitis, edema macular, etc).

Hormonoteràpia

Alguns tipus de càncer, com el càncer de mama, requereixen tractament a llarg termini amb hormones per reduir el seu risc de recurrència. En aquest tipus de tractaments existeix cert risc de desenvolupar problemes oculars, però solen ser lleus. El tamoxifè, un dels fàrmacs hormonals més coneguts, pot provocar cataractes, ulls plorosos i altres alteracions visuals.

Recomanacions per a les afeccions oculars després del càncer: consells per tractar alguns símptomes

Afortunadament, hi ha solucions eficaces en cas que aparegui algun problema de visió després del tractament del càncer. Davant els primers símptomes en els ulls o en la visió, és molt recomanable informar al teu metge i no utilitzar cap medicament i/o col·liri sense la seva supervisió.

Per a algunes afeccions lleus, com pot ser la síndrome de l’ull sec, es recomana parpellejar freqüentment, especialment si es passa molt temps al davant un monitor. A més, les lents de contacte poden contribuir a la sequedat ocular, per tant és preferible l’ús d’ulleres.

D’altra banda, per prevenir l’aparició de conjuntivitis o una altra infecció ocular, és recomanable evitar fregar-se els ulls, i en cas necessari, rentar-se les mans abans de fer-ho. En cas de problemes cutanis a les parpelles, pot ser eficaç l’ús de col·liris, o cremes oftalmològiques per calmar la inflamació. Addicionalment, es podria utilitzar una compresa tèbia per alleujar el possible dolor i eliminar la crosta si aparegués.

Si apareixen problemes més greus que dificultin la visió, com poden ser les cataractes, hi ha la possibilitat d’extreure el cristal·lí mitjançant una operació quirúrgica, per a col·locar un d’artificial i així solucionar el problema de visió. Aquesta decisió ha de ser consensuada amb el seu metge.

En definitiva, acudir ràpidament a un especialista davant els primers símptomes en la visió ajudarà a prevenir problemes més greus, especialment quan apareixen alguns dels següents:

  • Visió borrosa
  • Visió apagada on els colors no són tan brillants com de costum.
  • Visió d’halos al voltant de les llums
  • Visió boirosa
  • Visió menys clara del que és habitual
  • Pèrdua d’àrees de visió
  • Mals de cap

Importància de les revisions oftalmològiques després del tractament

 En el cas que s’hagi utilitzat un tractament amb efectes col·laterals oculars, com poden ser els descrits, s’haurien de realitzar controls oftalmològics periòdics, fins i tot després d’haver finalitzat el tractament. De cara a anticipar problemes oculars futurs, o tractar els ja existents, s’han de programar cites regulars (segons li indiqui el seu metge) amb un oftalmòleg.

 

Referències

Innova Ocular. El ojo humano.

Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM). Hormonoterapia o tratamiento hormonal.

Innova Ocular. El tratamiento contra el cáncer y efectos secundarios en la vista.

American Society of Clinical Oncology. Efectos secundarios a largo plazo del tratamiento del cáncer.

Vanesa Blázquez Sánchez. Efectos secundarios de la radioterapia a nivel ocular.

Chemocare. Eye problems.

Cancer Research UK. Your eyes and cancer drugs.

BreastCancer.org. Trastornos oculares y de la vista.

 

L’oncòleg: quina és la relació un cop superat el càncer?

Disminució de les visites a oncologia: i ara què?

Un cop acabat el tractament oncològic, és el moment de tornar poc a poc a la vida quotidiana i reprendre la rutina diària. Aquest procés d’adaptació, porta sovint implícit un menor número de visites a l’hospital segons el pla de seguiment, especialment amb l’oncòleg i tot l’equip mèdic que ha estat implicat en el procés de superació de la malaltia.

Aquesta disminució en el nombre de visites i seguiment amb els professionals sanitaris, pot despertar en la persona sentiments de por, tristesa o vulnerabilitat, ja que aquest control per part del col·lectiu sanitari és reconfortant, donat que supervisen l’estat de salut i es rep el vist-i-plau d’un expert/a en la matèria.

Tenir aquestes sensacions pot ser desconcertant per la persona que ha superat un càncer, ja que hauria de ser un moment d’alliberament i gratitud, però en moltes ocasions hi ha una barreja de sentiments que coexisteixen a la vegada. És possible que moltes de les persones de l’entorn només vegin la millor part de la situació, que és la superació de la malaltia, però és important tenir en compte que poden aflorar sensacions d’incertesa totalment comprensibles.

Pla de seguiment un cop superat el càncer

Un cop finalitzat el tractament, hi ha un període de seguiment que pot variar depenent de la persona, ja que no tots els casos són iguals. Una vegada rebuda l’alta per part de l’equip oncològic, entre 5 i 10 anys després del tractament inicial segons el tipus de càncer, seran necessaris controls i revisions cada cop més espaiades. Aquestes revisions periòdiques serveixen per confirmar l’estat general de salut, així com per fer un seguiment i control dels efectes secundaris del tractament, i diagnosticar, com més aviat millor, possibles recaigudes. En el sistema sanitari públic aquests controls els realitzen els equips d’atenció primària.

Un cop establert el pla de seguiment en acabar el tractament, la participació activa del malalt/a,  durant els següents mesos o anys, pot ajudar a augmentar la seguretat en un mateix, ja que apareix la sensació de control sobre la pròpia salut. És important no ometre aquestes revisions, i compartir amb els professionals qualsevol dubte o símptoma que pugui sorgir al llarg del temps. Una manera d’optimitzar les visites de seguiment, i alhora reduïr part de l’incertesa, és preparar una bateria de preguntes per l’oncòleg, per poder obtenir-ne la resposta durant la visita.

I si torna el càncer? La por a la recaiguda

La por a que la malaltia reaparegui novament és una de les principals preocupacions que experimenten les persones que han tingut càncer. La possibilitat de patir altra vegada tot el procés de la malaltia, o de no poder superar-la de nou, fa que moltes persones que han superat un càncer se sentin amenaçats/des per la malaltia.

És possible que aquesta por a la recaiguda no desaparegui immediatament, sinó que vagi disminuint amb el pas del temps. Tot i així, és possible que fins i tot anys després de finalitzar el tractament, encara existeixin certes preocupacions per una possible recaiguda.

Aquest temor pot accentuar-se a mesura que s’apropen els dies de revisions i controls mèdics, de manera que encara cobra més importantància el fet de crear un vincle de confiança amb els professionals sanitaris i consultar qualsevol símptoma o molèstia que pugui aparèixer. Ells poden oferir ajuda i entendre preocupacions i temors.

La psicooncologia, una gran aliada

Enfrontar-se al càncer i les seves seqüel·les pot comportar estrès psicològic i altres problemes com insomni, temor i canvis emocionals. Aquests símptomes poden disminuir la qualitat de vida de les persones que han superat un càncer.

La psicooncologia és la part de la psicologia que té com a objectiu augmentar la qualitat de vida de l’afectat/da de càncer i de la seva família. La seva intervenció es basa en pal·liar l’impacte emocional derivat de la malaltia i l’adaptació de la persona a la seva nova situació. El psicooncòleg/a també pot ajudar a l’adaptació a alguns efectes secundaris, com per exemple l’adaptació a la nova imatge després del tractament.

Diversos estudis han demostrat que una intervenció psicològica com la que pot oferir el psicooncòleg/a millora la qualitat de vida. Son moltes les associacions i serveis i la quasi totalitat dels equips oncològics que ofereixen aquest tipus d’assistència.

En definitiva, la relació amb els professionals sanitaris no acaba juntament amb el tractament, sinó que les persones que han superat un càncer tenen al seu abast un ventall de recursos i professionals sanitaris als que dirigir-se i trobar suport. És important ser conscient d’aquest fet, ja que poden ajudar tant a nivell clínic com a nivell psicològic, fent que el procés després del tractament sigui una mica més senzill.

Referències

Oncolink. La vida después del cáncer

American Society of ClinicalOncology (ASCO). Atención de seguimientodespués del tratamiento del cáncer.

Asociación Española contra el cáncer (AECC). Seguimiento y revisionesdespués del cáncer de mama.

NationalCancerInstitute (NIH). Cuidados médicos de seguimiento.

Instituto Superior de EstudiosPsicológicos (ISEP). El importantepapel del psicooncólogo en la aceptación y superación del cáncer.

De la Torre-Luqe et al. Tratamientospsicológicos para mejorar la calidad de vida en contextos oncológicos: un meta-análisis.  International Journal of Clinicaland Health Psychology. Volume 16, Issue 2, May–August 2016, p. 211-219

La sexualitat després del càncer

Conseqüències en la sexualitat: És una cosa comú?

El càncer i el seu tractament poden afectar tant la sexualitat com a la funcionalitat sexual. Un alt percentatge de persones pateixen algun tipus de disfunció o alteració sexual després de superar el càncer i, tot i ser un problema bastant comú que afecta de manera directa al dia a dia i a la qualitat de vida, el desconeixement al voltant d’aquest tema i el pudor que produeix parlar del mateix fa que pugui passar desapercebut.

La sexualitat és un aspecte molt personal de cada persona, i pot resultar molt complicat parlar-ne obertament fins i tot amb la parella o els professionals mèdics.

Les alteracions o seqüeles poden donar-se tant a nivell físic (de vegades directament relacionades amb la malaltia o amb els tractaments utilitzats) com a nivell emocional, sent el més aconsellable, en ambdós casos, recórrer a ajuda professional.

 

El desig sexual

El cicle de resposta sexual humana es divideix en les fases de desig, excitació i orgasme. El desig sexual és l’emoció, l’impuls o la força que mou a algú a buscar una trobada íntima amb altres persones. Ens motiva a relacionar-nos, a compartir intimitat, a mantenir relacions afectives i sexuals.

El desig, sovint, és la disponibilitat d’iniciar una trobada sexual, però no sempre és així. Freqüentment va associat a l’apetència per intercanvis eròtics diferents a una relació coital com carícies sexuals o trobades sensuals sense penetració.

 

 

Més enllà del dur procés que és la recuperació física en si, l’angoixa o la tristesa poden afectar l’estat d’ànim, i quan aquest no és bo, és molt probable que hi hagi falta de desig sexual.

D’altra banda, quan les persones experimenten dolor o malestar a causa de la malaltia, per exemple, a causa dels efectes de la quimioteràpia o la radioteràpia, és normal que no tinguin desig sexual i és molt important que ningú se senti pressionat a mantenir cap tipus de relació sexual si experimenta dolor o malestar. És important que es tingui cura d’aquest punt, ja que és el primer que s’ha de tenir en compte: el desig o ganes de sexualitat de la persona que ha superat la teràpia oncològica.

En el cas particular dels homes, la teràpia hormonal masculina pot fer que disminueixin els nivells de testosterona, i amb això, la libido o desig sexual. D’altra banda, tractaments de suport com els opioides (morfina, fentanil) o alguns antidepressius també poden provocar pèrdua de desig sexual.

 

Possibles disfuncions sexuals com a conseqüència del tractament oncològic

Els efectes secundaris o alteracions que produeixen els diferents tractaments solen remetre en finalitzar la teràpia però, de vegades, part de la toxicitat pot persistir un temps. En el cas de les disfuncions sexuals, poden perllongar-se durant els primers dos anys un cop superada la malaltia i, en alguns casos, també durant més temps.

Així doncs, la quimioteràpia, la radioteràpia, la teràpia hormonal, la cirurgia i fins i tot certs tractaments de suport poden causar efectes no desitjables sobre la vida sexual de les persones. En les dones, poden provocar sequedat vaginal, disparèunia (dolor durant la penetració), menopausa precoç o dificultat per arribar a l’orgasme. En el cas dels homes, la principal seqüela o efecte secundari pot ser la disfunció erèctil.

La teràpia endocrina en dones pot derivar en símptomes com sufocacions, sequedat vaginal, disparèunia, major prevalença d’infeccions urinàries, o períodes menstruals irregulars o absents.

La cirurgia per càncers ginecològics pot causar canvis físics que poden afectar la forma en què veiem el nostre cos i això també pot tenir un efecte gens menyspreable sobre la sexualitat. En el cas dels homes, a més, una cirurgia de penis, recte, pròstata o testicles pot alterar el sistema nerviós, afectant la capacitat d’aconseguir i mantenir una erecció.

 

Quins tractaments i mesures terapèutiques existeixen per combatre aquestes disfuncionalitats?

Afortunadament, tot i que el fet que aquests efectes secundaris es perllonguin després de la teràpia sigui una possibilitat, hi ha diverses aproximacions terapèutiques que el metge ens pot prescriure si així ho creu aconsellable, que permeten recuperar o mitigar les alteracions sobre la sexualitat.

En el cas dels homes, el problema més freqüent és la disfunció erèctil, per la qual hi ha diferents opcions de tractament. L’opció més còmoda és el tractament farmacològic d’administració oral.

Els fàrmacs emprats són inhibidors de la fosfodiesterasa-5; com el sildenafil, el tadalafil o el vardenafil, o els medicaments injectables; que augmenten el flux de sang a la zona, mantenint l’erecció. Existeixen també altres opcions com la utilització de bombes de buit o implantació de pròtesi. Tots aquests fàrmacs i intervencions han de venir sota prescripció i aprovació mèdica.

En les dones, els problemes més comuns són les alteracions vulvovaginals com la sequedat vaginal, la pruïja, les infeccions urinàries repetitives o la disparèunia. Els estrògens tòpics (en cremes, pastilles o anells vaginals) són el tractament més comú, encara que la seva indicació pot estar contraindicada en funció de si el càncer tractat era o no hormonodepenent. El mateix passa amb les teràpies hormonals substitutives que es poden prescriure per atenuar la pèrdua de desig sexual. Per això, en ambdós casos, també és necessària la intervenció del metge per valorar l’inici i seguiment d’aquestes teràpies.

Per a la sequedat vaginal, també hi ha diferents gels, cremes i productes hidratants que ajuden a lubricar. En aquests casos, aquests productes no contenen hormones, i per tant, no vindrien restringits en funció de la tipologia de càncer que s’hagi superat.

Per als casos de disparèunia o dolor vaginal, si aquest està provocat per l’estenosi o falta d’elasticitat, hi ha, d’una banda, dilatadors vaginals, i de l’altra, la realització d’exercicis de sòl pèlvic que afavoreixen la relaxació i enfortiment dels músculs vaginals.

 

Aspectes psicològics i vida sexual: com abordem el problema?

Moltes vegades, l’origen dels trastorns sexuals pot estar relacionat amb aspectes psicològics o emocionals, o bé, aquests poden tenir un paper important a l’hora d’afrontar aquest aspecte en la recuperació. Així doncs, després de finalitzar el tractament, poden sorgir preocupacions relacionades amb l’aspecte físic, un baix estat d’ànim, una baixa autoestima o ansietat, que són aspectes que poden impedir reprendre o mantenir la vida sexual.

En les relacions de parella, el procés d’adaptació pot afectar tots dos membres de manera paral·lela. Moltes vegades, fruit de la contenció emocional patida durant la malaltia, poden quedar interioritzats sentiments anteriors a la finalització del tractament; sentiments que són necessaris d’expressar i treure a la superfície. És per això, que la comunicació és part fonamental en aquest procés.

És possible que la persona que ha superat la malaltia sobrevalori les expectatives de la seva parella, i conèixer la seva perspectiva real ajudarà a reduir l’existència d’una possible pressió autoimposada. Parlar dels dubtes i les pors, o de qualsevol altra qüestió, evitarà malentesos i ajudarà a apropar posicions.

Els trastorns sexuals d’origen psicològic més freqüents en homes són la disfunció erèctil i l’ejaculació precoç. En el cas de les dones, la disminució del desig sexual, la por al dolor i les dificultats per arribar a l’orgasme, poden aparèixer com a trastorns comuns un cop superat el càncer, i en molts casos, també poden tenir un origen psicològic.

És important recalcar que la sexualitat és molt més que sexe, és una part important en la vida de les persones, és afecte i és plaer. L’aparició i la persistència d’alguns impediments relacionats amb la sexualitat després de superar un tractament oncològic poden ocórrer tant en homes com en dones.

No obstant això, també hi ha un ampli ventall de teràpies i metodologies que poden ajudar a superar aquests obstacles i, per trobar les més adequades, el més recomanable és demanar ajuda i assessorament als professionals mèdics pertinents per abordar aquests inconvenients de manera beneficiosa. Moltes de les entitats que proporcionen orientació i suport psicològic a les persones que han superat el càncer també ofereixen els seus serveis de sexologia i teràpia de parella, i poden ajudar a intervenir en aquestes situacions.

 

Referències

Gepac – Todo lo que empieza cuando termina el cáncer

Cancer.org – Como el cáncer afecta la sexualidad

Cancer.gov – Efectos secundarios; sexualidad

Cancer.net – Sexualidad y tratamiento contra el cáncer

Livestrong.org – Sexualidad femenina tras el cáncer (inglés)

Cancer.ca – Sexualidad y cáncer

L’osteoporosi: una seqüela freqüent després del càncer

¿Què és l’osteoporosi?

L’osteoporosi es considera un problema important de salut a escala mundial, ja que s’estima que hi ha més de 200 milions de persones al món que la pateixen i que presenten un major risc de fractures.

 

El que succeeix en els casos d’osteoporosi no es que l’os estigui incorrectament calcificat, sinó que hi ha una densitat òssia menor a l’habitual, és a dir, hi ha menys quantitat d’os dins del mateix volum. En conseqüència, disminueix la resistència de l’os davant dels traumatismes o de la càrrega de pes, amb el conseqüent increment del risc d’aparició de fractures.

La osteoporosi: una possible seqüela del tractament oncològic

Les seqüeles fisiològiques formen part de les dificultats que poden aparèixer al completar el tractament d’un càncer i, en els últims anys, la detecció d’aquestes seqüeles en una fase tardana ha anat en augment.

 

Pel que fa a les seqüeles fisiològiques que poden afectar específicament als ossos, molts tractaments oncològics poden provocar efectes negatius sobre aquests teixits. Degut a això, les persones que han superat aquests tipus de tractament, en general, tenen un risc més alt de patir osteoporosi. A més, en alguns casos, el transcurs de la pròpia malaltia també pot esdevenir un factor de risc, ja que es poden haver presentat situacions d’immobilització i sedentarisme que poden desafavorir el correcte desenvolupament dels ossos. De la mateixa manera, l’edat també pot ser, per sí mateixa, un factor de risc.

 

Així doncs, la pèrdua òssia associada al càncer pot ser el resultat de múltiples factors interrelacionats i aquests factors poden incloure, tant els efectes directes de la malaltia, com els efectes de les teràpies utilitzades en el seu tractament. Dintre d’aquestes teràpies podríem trobar els corticoides; que sovint s’associen a la quimioteràpia contra alguns tumors, i els tractaments hormonals; que inhibeixen els estrògens o la testosterona i que s’administren a la majoria de malalts amb càncer de mama o de pròstata durant anys.

 

En conseqüència, la gestió òptima de la salut esquelètica s’ha convertit en una part cada cop més important de l’atenció prestada tant a les persones en tractament per un càncer com a les persones que l’han superat.

 

Signes i símptomes de pèrdua òssia

La pèrdua òssia no apareix d’un dia per l’altre. Amb freqüència, les persones no ho noten fins que manifesten una pèrdua de funcions o pateixen una fractura. Alguns dels símptomes que poden presentar les persones que presenten osteoporosi són:

 

  • Mal d’esquena; que amb freqüència pot ser causat per una fractura per comprensió o col·lapse d’una vèrtebra.
  • Pèrdua d’estatura al llarg del temps.
  • Postura encorbada o esquena superior corbada.
  • Articulacions doloroses o rigidesa.
  • Ossos que es fracturen fàcilment.

 

Diagnòstic de l’osteoporosi

Normalment, per fer el diagnòstic d’aquest problema de salut es realitza, en primer lloc, una visita per a identificar possibles factors de risc existents en la persona afectada. A continuació, per aconseguir una valoració més global, s’acostuma a completar el diagnòstic a partir d’una densitometria òssia i la determinació de vitamina D, calci i fòsfor en una anàlisi de sang, que caldrà anar re-avaluant aquests periòdicament durant el control evolutiu de la salut òssia.

 

Gestió de l’osteoporosi i el seu tractament

Així doncs, pot ser convenient afavorir el diagnòstic precoç de l’osteoporosi en els pacients amb antecedents oncològics amb l’objectiu d’adoptar les mesures preventives oportunes, ja que les millores marcades en la supervivència de molts càncers impliquen que les estratègies per limitar la pèrdua òssia i per reduir el risc de fractura s’hagin d’incorporar als plans de cura de molts dels pacients amb càncer.

 

Pel que fa al seu tractament, per a l’osteoporosi hi ha moltes teràpies que poden ser d’utilitat, si el metge les considera necessàries. Les més utilitzades són els bifosfonats (alendronat, risedronat i ibandronat), el zoledronat o el denosunab, generalment acompanyats de suplements i una dieta variada que contingui aliments rics en calci i vitamina D.

 

Prevenció de l’osteoporosi després del càncer

Per preveure l’osteoporosi i mirar de minvar l’afectació de l’os, pot ser adient intentar realitzar un exercici físic adequat de qualsevol tipus, com caminar una estona cada dia, fer gimnàstica de manteniment o fer natació; ja que son activitats que poden estimular la regeneració òssia. A més, cal destacar que aquests hàbits de vida poden ser saludables després del tractament d’un càncer, però també durant el tractament.

 

Com hem comentat, un altre aspecte que també pot ser recomanable per prevenir l’osteoporosi seria seguir una alimentació variada que asseguri una aportació suficient de calci i vitamina D. Així doncs, en ser els pacients oncològics persones predisposades a tenir osteoporosi, pot ser recomanable que segueixin una alimentació sempre variada i equilibrada, on s’hi incloguin els següents aliments: 

 

Referències

Drake MT. Osteoporosis and Cancer. Curr Osteoporos Rep. 2013 Sep; 11(3): 163–170. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3783531/

MD Anderson Cancer Center – Posibles efectos secundarios del tratamiento del cáncer.

Olmos Martínez JM, González Macías J. Osteoporosis tras la curación tumoral. Med Clin 2007;129:669-76. http://www.elsevier.es/es-revista-medicina-clinica-2-articulo-osteoporosis-tras-curacion-tumoral-13112094

ASCO Cancer.net –  Osteoporosis

Col·legi de Farmacèutics de Barcelona – Osteoporosi

TopDoctors – Osteoporosis: su relación con el cáncer, diagnóstico y tratamiento

 

El silenci de la menopausa precoç

Menopausa precoç induïda pel tractament del càncer

 

La menopausa esdevé quan els ovaris d’una dona deixen de produir òvuls. Generalment, això succeeix de forma natural al voltant dels 50 anys i com a resultat, el cos de la dona produeix menys estrogen i progesterona. En disminuir aquestes hormones, els períodes menstruals es tornen irregulars i, amb el temps, s’aturen.

 

Alguns tractaments del càncer poden generar la menopausa a una edat anterior a la prevista:

 

  • Cirurgia: l’extirpació d’ambdós ovaris provoca que la menopausa es presenti immediatament.

 

  • Quimioteràpia: alguns tipus de quimioteràpia poden danyar els ovaris i provocar que es presenti una menopausa primerenca. La menopausa pot presentar-se immediatament o mesos després del tractament. El risc de presentar menopausa precoç depèn del tipus i la quantitat del fàrmac quimioterapèutic que s’administri, així com l’edat de la dona, ja que com més jove sigui, més possibilitats hi ha de recuperar una funció ovàrica normal.

 

  • Radioteràpia: rebre radioteràpia a la zona pèlvica també pot danyar els ovaris. En alguns casos, els ovaris es poden curar i tornar a funcionar de nou. Però, si es reben grans dosis de radiació, el dany pot ser permanent.

 

  • Teràpia hormonal: aquests tractaments usats per a tractar càncers de mama poden provocar alteracions en els ovaris i portar a l’absència de menstruacions de forma transitòria (amenorrea) o permanent, induint en aquest cas la menopausa.

 

La menopausa precoç s’acompanya de canvis físics i emocionals que poden tenir conseqüències negatives en la qualitat de vida i en la salut en general.

 

 

Possibles efectes sobre la salut i com gestionar-los

 

El problema de patir una menopausa induïda per algun tractament és que, en produir-se abans d’hora, la dona no travessa el període d’adaptació on els símptomes són més lleus, sinó que els fogots, la sudoració, l’augment de pes, la sequedat vaginal, els canvis d’estat d’ànim, l’insomni i la pèrdua d’energia apareixen sense previ avís. Els nivells hormonals disminueixen en qüestió de dies o setmanes en comptes d’anys, d’aquesta manera els símptomes es presenten de manera més abrupta que en el cas d’una menopausa natural i gradual. A més, la menopausa precoç genera preocupació sobre els efectes a llarg termini que pot portar la manca d’estrogen durant anys, com l’osteoporosi o el risc de patir malalties cardiovasculars.

 

Hi ha maneres de gestionar els símptomes i viure més còmodament amb la menopausa. Els canvis d’estil de vida (dieta, deixar de fumar, fer exercici, tenir bons hàbits de son, suport emocional) poden ser tan importants i eficaços com els medicaments quan es tracta de sentir-se millor i viure bé.

 

Alguns medicaments que poden ajudar inclouen:

 

  • Teràpia hormonal: en alguns casos es poden receptar hormones femenines per ajudar amb els fogots i altres símptomes. Però, cal tenir en compte que les hormones comporten alguns riscos i s’ha de tenir en compte si s’han tingut certs tipus de càncer.

 

  • Estrogen vaginal: aquestes hormones es poden vendre com cremes i gels, és un tractament localitzat. Utilitzar petites quantitats d’estrogen en crema a l’interior i els voltants de la vagina pot alleujar la sequedat, si bé una mica d’estrogen arriba al torrent sanguini, sembla ser menys que el que arriba amb les teràpies de reemplaçament hormonal. Per això, si cap alternativa proveeix alleugeriment, l’estrogen vaginal pot ser una opció viable. Cal una recepta per adquirir aquests medicaments.

 

  • Antidepressius o altres medicaments: si no es prenen hormones, el metge podria receptar un altre tipus de medicament per alleujar els fogots, com certs antidepressius.

 

  • Lubricants o humectants: aquests productes poden ajudar a que les relacions sexuals siguin més còmodes si es presenta sequedat vaginal.

 

  • Medicaments per a la pèrdua òssia: algunes dones prenen medicaments per ajudar a reduir la pèrdua òssia després de la menopausa.

 

És segur rebre teràpia hormonal després d’haver passat per un càncer?

 

La teràpia hormonal per a la menopausa és un tractament que els metges poden recomanar per alleujar els símptomes comuns de la menopausa i, també, per prevenir canvis biològics a llarg termini, com la disminució de la massa òssia. Aquests canvis biològics són conseqüència de la reducció en els nivells de les hormones naturals (estrogen i progesterona) que succeeix en el cos de la dona durant i després de la menopausa.

 

Aquesta teràpia generalment comprèn el tractament amb estrogen sol; una combinació d’estrogen i progesterona; o estrogen i progestina, que és una hormona sintètica amb efectes similars als de la progesterona. Tot i ajudar a alleujar símptomes com els fogots i l’osteoporosi, els metges no recomanen aquest tractament per a la majoria de les dones, ja que podrien tenir un major risc de contraure determinades afeccions. Els riscos i els beneficis de la teràpia hormonal difereixen per a cada dona, per tant, el més convenient seria parlar amb un equip d’atenció mèdica per a resoldre cada cas en particular.

 

Referències

Associació Espanyola Contra el Càncer (aecc). Menopausia y cáncer de mama.

MedlinePlus (2016). Tratamiento para el cáncer – menopausia temprana.

Cancer.Net. Síntomas de la menopausia en las mujeres.

Breastcancer.org (2017). Cómo manejar los síntomas menopáusicos.

Instituto Nacional del Cáncer (NIH) (2011). Terapia hormonal para la menopausia y el cáncer.

Quan el càncer desapareix i les emocions es desperten

Sovint, els valors de cada persona afecten la seva manera de pensar i de fer front a una malaltia com el càncer. Per exemple, algunes persones senten que han de ser fortes i protegir els seus amics i familiars. D’altres, busquen suport i recorren a éssers estimats o altres persones que hagin superat un càncer. N’hi ha que es recolzen en la seva fe perquè els ajudi a vèncer-lo.

 

Una gran part de les persones que han passat per un càncer prefereixen apreciar més la vida i sobretot haver experimentat un augment de l’estima envers a ells mateixos. Aquestes conclusions formen part del que s’anomena creixement personal i ofereix un nou sentit a la vida que fins ara mai s’havia presentat. És també el resultat del creixement posttraumàtic.

 

Aquest creixement posttraumàtic suposa un canvi en els processos cognitius de la persona i, per tant, de la seva manera de percebre la realitat. Es descriuen com:

 

  • Canvis en un mateix: major sentiment de fortalesa, augment de l’autoestima i major capacitat per a afrontar-se a possibles futures dificultats. No obstant, poden coexistir amb un sentiment de vulnerabilitat pel fet de pensar que la malaltia pot reaparèixer en qualsevol moment.

 

  • Canvis en les relacions interpersonals: es veuen enfortides les relacions amb els altres i és habitual que la família estigui més unida que abans de l’experiència. Pot ser que també hagi  augmentat la necessitat de compartir els fets experimentats i la de demanar ajuda i, per tant, s’hagi desenvolupat la capacitat de recerca de suport social.

 

  • Canvis en l’espiritualitat i en la filosofia de vida: això es fa palès en una major valoració del que es té, un canvi de prioritats (separant el que és important del que és secundari) i una major apreciació dels detalls.

 

És important ressaltar que el creixement posttraumàtic no es dona en tots els casos, i quan es dona, es pot manifestar de maneres diferents i sense temps establerts d’aparició. En canvi, aquest és depenent del procés personal de cadascú, de l’espiritualitat, el suport social, l’extraversió, l’optimisme, i la capacitat d’acceptar gradualment allò que es viu.

 

També és molt important comprendre que el malestar i el creixement posttraumàtic no són incompatibles, sinó que d’alguna manera estan fortament lligats. De fet, moltes persones que manifesten aquest creixement continuen tenint emocions com la tristesa, la ira i la por per la inseguretat d’una recidiva.

 

Com identificar i distingir el diferents tipus d’emocions

 

Totes les emocions retroalimenten el creixement personal i formen part de la coexistència natural durant el procés de transformació i adaptació:

 

  • Tristesa: moltes persones amb càncer i després d’aquest se senten tristes. Es té la sensació d’haver perdut la salut i la vida d’abans d’assabentar-se de la malaltia. Cal tenir en compte que és una resposta normal davant de qualsevol malaltia greu. És possible que porti temps superar i acceptar tots els canvis succeïts. A nivell fisiològic, la tristesa sol anar acompanyada de cansament i poques ganes de menjar. Per algunes persones, aquests sentiments desapareixen o disminueixen amb el temps. Per altres, aquestes emocions poden intensificar-se. Si els sentiments dolorosos no milloren i s’interposen en la vida quotidiana, poden arribar a desenvolupar una depressió.

 

  • Ràbia: les persones que han hagut d’afrontar un càncer sovint també senten ira, ràbia o enuig per la impotència generada davant d’un esdeveniment imprevisible. Són freqüents els tipus de preguntes retòriques de l’estil “Per què a mi?”, “Què he fet per merèixer això?”. És probable que també se senti ressentiment amb els seus proveïdors d’assistència mèdica, els seus amics i els seus éssers estimats. L’enuig, sovint, s’origina de sentiments més difícils de mostrar, com ara la por, el pànic, la frustració o l’ansietat. Hi ha una tendència generalitzada a nivell social d’amagar l’enuig però, de fet, aquest pot ser útil atès que pot generar motivació per actuar.

 

  • Estrès/ansietat: tant durant el tractament com després d’aquest, és normal tenir estrès i ansietat a causa de tots els canvis i novetats pels quals s’està passant. L’ansietat s’origina al tenir preocupacions que sobrepassen els límits d’un mateix, a la incapacitat per relaxar-se i a la tensió que es pateix. L’estrès és un estat de nerviosisme molt alt i que pot impedir que el cos s’acabi de recuperar de la manera en què ho hauria de fer.

 

Què puc fer per gestionar-les?

 

La gent s’adona que quan expressa sentiments forts com l’enuig o la tristesa, té més possibilitat de canalitzar-los. Algunes persones ordenen els seus sentiments parlant i compartint l’experiència amb amics o familiars, amb altres persones que han superat un càncer, un grup de suport o un conseller.

 

  • Ser proactiu: tractar de centrar l’esforç i l’atenció en aquelles coses que estan a l’abast d’un mateix, intentant utilitzar l’energia d’un mateix per centrar-se en el benestar i en el que es pot fer per mantenir-se amb la millor salut possible. En alguns casos, sortir de casa i fer alguna activitat pot ajudar a enfocar-se en altres coses, més enllà del càncer patit i de les preocupacions que causa aquesta situació. L’exercici, el ioga i estirar poden ajudar també.

 

  • No tractar d’aparentar tenir entusiasme si no se’n té, és a dir, ser sincer amb un mateix i acceptar tots els tipus d’emocions en diferents moments. Freqüentment la gent de l’entorn dona missatges i ànims expressant  “la importància de ser positiu”. Cal remarcar que demanar i/o exigir una actitud positiva acostuma a suposar una gran càrrega addicional per la persona malalta (i/o pel seu familiar o cuidador), pot no resultar empàtica en no permetre precisament l’expressió d’aquelles emocions i/o sentiments socialment no tan acceptats com l’enuig o la tristor, però alhora tan necessaris de ser canalitzats i compartits.

 

  • Trobar formes per alliberar la tensió: diferents tècniques de relaxació o distensió poden ajudar a reduir l’estrès, com l’atenció plena o mindfulness que consisteix en una teràpia científicament validada  en la qual  la persona aprèn a centrar la seva atenció en l’aquí i l’ara, sense jutjar el moment, ni deixar-se portar pels pensaments i les emocions del moment, la qual cosa produeix una regulació fisiològica de l’excés d’activació emocional. L’objectiu és facilitar les eines necessàries per tal d’ajudar a reconèixer els estats d’ànim  que resulten més difícils de gestionar, que inicialment són adaptatius però que poden conduir a emocions i sentiments que no ajuden a adaptar-se en el dia a dia. Aquests tipus de pràctiques poden ajudar a analitzar-los, i a reconduir-se cap a l’espai de pau interior.

 

  • Expressió de l’afecte:  per a les persones més extravertides, parlar sobre els fets viscuts amb altres persones, no evitar parlar sobre el tema que ens preocupa i escriure-ho en un diari té efectes beneficiosos en l’estat d’ànim. Inclús el temps invertit en l’expressió de l’afecte s’associa positivament amb el creixement posttraumàtic, sempre i quan estigui en consonància amb la personalitat base de cada persona.

 

Referències

Generalitat de Catalunya. Les emocions.

Instituto Nacional del Cáncer. Los sentimientos y el cáncer.

American Cancer Society. El cáncer y los efectos emocionales.

Mayo Clinic (2014). Sobrevivientes de cáncer: cómo manejar tus emociones después del tratamiento de cáncer.