autoestima

Com preparar-se per a la tornada a la feina

Gairebé la meitat dels diagnòstics de càncer corresponen a persones que es troben en edat laboral. En algunes de les persones que el pateixen, aquesta patologia i el seu tractament tenen conseqüències que les incapaciten temporalment per poder desenvolupar les seves funcions. La llei estipula que la durada màxima d’incapacitat temporal és de 12 mesos i 6 mesos més de pròrroga.

És convenient informar-se sobre la legislació vigent referent a això, que proporciona empara en situacions d’irregularitat o discriminació laboral. Després de la incapacitat temporal, hi ha la possibilitat de sol·licitar als Serveis de prevenció laboral una readaptació del teu lloc de treball (si ara no pots realitzar la teva activitat laboral en les mateixes condicions que abans), sol·licitar una incapacitat permanent i el certificat de discapacitat.

La incapacitat permanent és el reconeixement oficial de la situació d’una persona treballadora que presenta reduccions anatòmiques o funcionals que disminueixen o anul·len la seva capacitat laboral de manera previsiblement definitiva i que li limiten a la realització, almenys, del 33% de les seves tasques habituals. Per a la sol·licitud d’incapacitat laboral, a Catalunya, es pot acudir a l’ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques SGAM), el qual farà una proposta a l’INSS sobre el seu grau d’incapacitat.

Hi han diferents graus d’incapacitat permanent, Segons els impediments que tingui la persona a l’hora de desenvolupar l’activitat laboral.

  • Incapacitat permanent parcial: Les seqüeles d’una malaltia o accident provoquen una disminució no inferior al 33% en el rendiment laboral habitual i per tant no inhabilita completament a la persona per realitzar el treball habitual.
  • Incapacitat permanent total: La situació de la persona treballadora li impedeix dedicar-se a la seva professió habitual, però no l’inhabilita per dedicar-se a altres activitats laborals.
  • Incapacitat permanent absoluta: La situació de la persona treballadora l’inhabilita per complet per a qualsevol professió o ofici.
  • Gran invalidesa: La persona afectada per una incapacitat permanent necessita assistència d’una altra persona per als actes més essencials de la vida.

Les normes per a l’aplicació i desenvolupament de les prestacions per invalidesa estan recollides en la Llei de la Seguretat Social. Per compensar la pèrdua d’ingressos, estan previstes una sèrie de prestacions que dependran de diferents factors, com les cotitzacions prèvies a la Seguretat Social, l’estat de salut, la professió que s’exerceixi i la situació laboral en el moment.

En el cas que hi hagi pèrdues de capacitats que afectin a la realització de les activitats quotidianes, de forma complementària o independent a la sol·licitud d’incapacitat permanent, es pot demanar una valoració per reconèixer el grau de discapacitat. Aquesta valoració es pot sol·licitar a la direcció general de protecció social o les oficines d’afers socials i familiars, entre d’altres.

Per obtenir el reconeixement de discapacitat, cal fer una sol·licitud, i a continuació concertar una cita de valoració o presentar un informe que justifiqui la discapacitat. La cita la realitza la pròpia administració, i és un procés establert i requereix sempre la valoració i entrevista per part del seu equip de valoració.

En cas que només s’hagi obtingut la incapacitat o discapacitat o bé cap de les dues, i la persona estigui en actiu, el Servei de prevenció de riscos laborals ha de fer la seva pròpia valoració en relació a les condicions de treball de la persona i de les seves tasques laborals.

Presa de decisió

Després del càncer, moltes persones volen tornar a les rutines i activitats que desenvolupaven abans de la malaltia, inclòs la feina, cosa que els permet anar distanciant dia a dia d’ella. La reincorporació a la vida laboral pot resultar beneficiosa tant en termes econòmics, com des del punt de vista social i emocional. De totes maneres, la tornada a la feina no ha de respondre a pressions socials i familiars, sinó que és imprescindible que es tracti d’una decisió autònoma i presa de forma reflexiva.

És normal que les persones necessitin un temps per recuperar-se tant física com emocionalment. Un cop s’ha pres la decisió de tornar a la feina, és freqüent que sorgeixin els típics pors i incerteses derivades de tornar a trobar-te amb els teus companys de treball, el cap i de no saber si serà possible rendir al mateix nivell que abans.

Planificació de la tornada a la feina

És important tenir una reunió amb el responsable de l’empresa abans d’incorporar-se, de manera que es detallin el moment adequat per a la tornada, el règim de treball, horari, funcions, etc.

Aquesta reunió ha de servir per conèixer les seqüeles físiques i emocionals que la persona que ha superat el càncer i de les que encara no ha aconseguit recuperar-se. Aquesta revisió es realitza amb el Servei de prevenció de riscos laborals i d’acord amb la Llei de prevenció de riscos laborals. La llei estableix com a obligació empresarial i principi preventiu que s’ha d’adaptar el treball a les persones, i no a l’inrevés (article 15 de la Llei de Prevenció de riscos laborals). Per a les persones declarades d’especial sensibilitat, aquesta llei obliga les empreses a fer una valoració del lloc de treball en base a les necessitats provocades per la patologia que ha provocat la baixa o si es poden produir nous riscos laborales, per tal d’adaptar el lloc de treball o realitzar una recol·locació en cas de ser necessari.

Aquesta valoració ha de comportar la proposta d’alternatives perquè l’empresari prengui les decisions i determini si fa:

  • Restricció de tasques
  • Reorganització del treball
  • Modificació o canvi del lloc de treball
  • Acomiadament objectiu en cas que l’empresa no pugui oferir una altra alternativa

 

Si són necessàries mesures per adaptar el lloc de treball, aquestes s’han de planificar i constar per escrit amb l’objectiu de poder aplicar-se. En cas que no es requereixin mesures addicionals, el lloc de treball romandrà en les mateixes condicions.

Reincorporació

Els primers dies de treball poden generar certa ansietat, en no saber com reaccionaran els companys de treball, si canviarà o no la relació amb ells com a conseqüència de la malaltia, o, simplement, per trobar-se en un nou entorn, diferent al dels últims mesos. S’ha de tenir present que la reacció dels companys de feina pot variar.

Algunes persones poden resultar un gran suport, mentres que altres no sàpiguen, potser, com oferir ajuda, i la seva relació amb ells sigui una mica més distant del que era abans. En aquests darrers casos, s’ha de tenir paciència i intentar entendre els seus temors per poder recuperar la bona relació. Davant la reincorporació, la figura d’un responsable o referent ja sigui un comandament intermedi de l’empresa o del Servei d’prevenció de riscos laborals pot ser de gran ajuda.

Alguns consells per a la tornada a la feina podrien ser:

  • Acceptar ajuda. D’aquesta manera es rebrà el suport que es necessita i els altres se sentiran útils ajudant.
  • Parlar amb els altres. Tractar d’apropar-se a aquestes persones que es trobin una mica més reticents a relacionar-se després de la tornada pot reportar beneficis a tots dos, a més de recuperar relacions després del càncer.
  • Abordar els problemes que sorgeixen des del principi. Si sorgís algun problema relacionat amb les seves funcions, s’han d’abordar en quant es pugui, perquè no arribi a crear malestar o ansietat.
  • Tractar de mantenir els contactes durant la malaltia. La tornada a la feina es farà més fàcil si no s’ha perdut la relació amb els companys de feina.
  • Pensar com respondre quan li preguntin pel càncer. La resposta a aquest tipus de preguntes és molt personal, i depèn de la manera que cada persona té d’afrontar la malaltia. Hi ha qui prefereix que els seus companys s’oblidin com més aviat millor del seu càncer, i altres són molt obertes al respecte, comentant les seves inquietuds per alinear-se amb els seus companys de feina.
  • Tenir comunicació fluida i abordar les dificultats que puguin anar sorgint amb el responsable o referent designat per l’empresa per fer seguiment del procés d’incorporació.

 

Referències

Micropigmentació, retornant el color a l’autoestima

La mastectomia i les conseqüències sobre la imatge corporal

Les persones que han estat sotmeses a intervencions quirúrgiques a causa del tractament de malalties oncològiques, habitualment han de conviure amb cicatrius que poden afectar de manera negativa a la seva autoestima, ja que suposa una alteració de la seva imatge corporal.

 

Un dels casos més significatius el trobem en aquelles dones que han patit una mastectomia -o extirpació mamària completa- derivada d’un càncer de mama, ja que en aquestes situacions, tot i que s’aconsegueixi realitzar una reconstrucció mamària per recuperar el volum de la mama, pot persistir una sensació d’incomoditat per la pèrdua de l’arèola.

 

A més, aquesta situació pot ser un problema amb gran prevalença en la població, ja que el càncer de mama és el de diagnòstic més freqüent a Espanya entre la població femenina, amb al voltant de 26.000 nous casos cada any. Afortunadament hi ha una possible solució a aquestes necessitats estètiques en la tècnica coneguda com micropigmentació.

 

Què és la micropigmentació?

La micropigmentació és un mètode mitjançant el qual s’insereixen uns determinats pigments naturals a la pell per donar color, i fins i tot forma, a determinades parts del cos. Pot ajudar a dissimular la caiguda del cabell en les celles i les pestanyes (una altra repercussió comuna després de superar una teràpia contra el càncer) i, al mateix temps, es pot utilitzar per camuflar cicatrius i dibuixar l’arèola després d’una reconstrucció mamària.

 

Els pigments utilitzats són hipoal·lergènics; no produeixen al·lèrgies o és molt poc probable que ho facin, i s’introdueixen en la part més superficial de la pell, el que converteix la micropigmentació en un procés senzill, ràpid (2 o 3 hores), que només requereix anestèsia en el lloc on es realitza i sense que la persona senti cap tipus de dolor.

 

Aquests pigments seran eliminats progressivament pel sistema immunològic, convertint-lo en un procediment reversible. Aquest aspecte resulta un avantatge en el cas de la micropigmentació de celles i pestanyes, ja que, normalment, després de la quimioteràpia als pacients tornen a recuperar els cabells en aquestes zones. En el cas de la reconstrucció de l’arèola, on seria un desavantatge, el procés pot realitzar-se repetidament a la mateixa zona, si així es requereix.

 

És convenient diferenciar la micropigmentació del tatuatge, que és una tècnica en la qual es realitza la inserció de pigments permanents en una zona més profunda de la pell. La micropigmentació és un procediment de baixa agressivitat, amb el qual s’aconsegueixen resultats molt naturals.

 

Així doncs, els beneficis que ens ofereix la micropigmentació van molt més enllà del component estètic que aporta. Aquesta tècnica pot suposar també un impuls psicològic que pot resultar un factor determinant en la nova etapa que afronta una persona després de superar el tractament per al càncer de mama.

 

 

Per aquesta raó, juntament amb els resultats extraordinàriament realistes que aconsegueix, s’està intentat generalitzar aquesta tècnica com un servei bàsic per culminar el tractament reconstructiu en els centres hospitalaris.

 

Conscienciació sobre la importància de la micropigmentació

Tal és l’impacte social que ha assolit aquesta tècnica, que ja s’han posat en marxa diverses campanyes en xarxes socials amb què es pretén conscienciar la població de la realitat que viuen les dones que requereixen mastectomies durant la seva teràpia per al càncer de mama.

 

D’aquesta manera, es podrà ajudar a les persones que ho necessitin a costejar-se el procediment de micropigmentació d’arèola postmastectomia ja que, actualment, no està emparat pel Sistema Sanitari Públic espanyol. És crucial, també, que els metges i cirurgians informin de manera proactiva sobre les possibilitats que existeixen al voltant de la micropigmentació després d’una mastectomia.

 

El fet que no es porti a terme aquesta reconstrucció pot tenir conseqüències emocionals de per vida, a més d’estètiques, per a les pacients que han superat aquest tipus de càncer, ja que veure d’alguna manera “incompletes” dia rere dia, pot ser un impediment per superar completament la malaltia en totes les seves vessants.

Referències

  1. Las cifras del cáncer en España 2018.
  2. Micropigmentación en pacientes con cáncer.
  3. García, MAL et al. Micropigmentación. Pinceladas de autoestima tras el cáncer de mama. Revista de enfermería 2015;49:44-49.
  4. Entrevista micropigmentación Maribel Franco Tratamiento Oncológico. La Vanguardia
  5. Micropigmentación de areola y pezón. Infosalus
  6. Micropigmentación reconstructiva y Cáncer. Cancerbeauty
  7. Páramo AA, et al. RES0276 Micropigmentación del complejo areola pezón. 3er Congreso Español de la Mama 2017 (Abstract)

 

Canvis en la imatge corporal, com millorar l’autoestima

La imatge corporal és la representació mental que cada persona té sobre el seu propi aspecte físic i com se sent amb el seu propi cos.

 

Com pot afectar el càncer a la meva imatge corporal?

Les transformacions físiques i els canvis en la imatge corporal com per exemple l’alopècia, cicatrius o la supressió d’algun membre són alguns dels problemes derivats del càncer i dels seus tractaments. Aquestes alteracions de la pròpia imatge poden suposar un trasbals per a les persones que han patit un càncer, per la magnitud dels canvis o pel fet no poder adaptar-s’hi, sense poder evitar comparar-se amb l’aspecte físic previ al tractament. Algunes persones poden sentir com si el seu cos no els pertanyés, amb el conseqüent impacte que aquest fet pot tenir en la qualitat de vida i l’autoestima, podent fins i tot arribar a alterar l’estat anímic i generar malestar emocional.

 

Cada persona reacciona de forma diferent davant dels canvis corporals: a algunes persones els costa molt acceptar els canvis físics, mentre que per d’altres no suposen grans canvis en la seva personalitat ni en el seu estil de vida. Generalment, però, suposen certa font de malestar i estan associats a un procés d’adaptació, ja que no és possible revertir les alteracions físiques secundàries al tractament, tot i que en alguns casos sí que existeixen algunes tècniques de cirurgia estètica i reparadora capaces de reconstruir part de les zones danyades, o tractaments d’estètica oncològica que permeten pal·liar els seus efectes.

 

Sigui com sigui, es pot recórrer a diferents estratègies per millorar l’autoestima. A trets generals, cal centrar els esforços en millorar com se sent cada persona en la pròpia pell, en facilitar l’adaptació als canvis funcionals que ha suposat el tractament, restant-li importància a l’aspecte que tingui en sí, o a què puguin pensar-ne terceres persones.

 

 

Com millorar l’autoestima?

 

Conèixer amb antelació els canvis que es poden produir després del càncer pot disminuir l’ansietat, augmentar la percepció de control, i facilitar l’adaptació.

 

Després de superar un càncer, hi ha persones que perden l’interès en fer activitats de lleure, en les relacions socials, sexuals i de parella, o fins i tot poden presentar un estat ansiós o depressiu. Per a poder millorar l’autoestima i augmentar la confiança en un mateix és important intentar acceptar els canvis funcionals així com la nova imatge corporal. Sovint es considera que aquest procés d’acceptació comprèn les diferents fases del dol. Al llarg de les diferents etapes pot resultar útil expressar emocions de frustració, decepció, desesperança o angoixa, per tal d’ajudar a mitigar el dolor psíquic.

 

Per aconseguir sentir-se millor amb un mateix, es poden prendre petites mesures per millorar l’autoestima, com ara tractar de pensar que el cos només és una petita part d’un mateix. Hi ha moltes altres facetes que no canviaran tot i els canvis d’imatge, com ara la personalitat, les aptituds, coneixements, habilitats, etc.

 

Tot i això, de vegades aquests problemes d’autoestima i d’imatge corporal negativa no es poden superar sense ajuda, i poden tenir un gran impacte en les vides de les persones que els pateixen. Per aquest motiu, sovint parlar amb una persona de confiança, com un familiar o un amic, sobre els sentiments que es tenen és un bon començament i pot ajudar a sentir-se millor. Independentment de la magnitud dels canvis que s’experimentin, el suport psicològic pot resultar beneficiós, especialment en aquells casos en què la percepció d’un mateix altera les activitats del dia a dia. També cal mencionar que hi ha molts grups de suport, com els de les entitats de Junts contra el càncer, que ofereixen orientació i suport psicològic a les persones que han superat un càncer, buscant el benestar i la qualitat de la vida emocional i psicològica d’aquests i dels seus familiars.

 

Petits consells

 

La capacitat de superació davant d’una adversitat d’aquest tipus moltes vegades fa veure la vida des d’una altra perspectiva, intentant aprofitar-la al màxim en tots el sentits. El fet de tenir cura d’un mateix, tant des d’una perspectiva de salut, nutricional, emocional o fins i tot estètica, pot esdevenir una manera per reprendre la confiança en un mateix i començar a sentir-se bé amb el propi cos de nou.

 

Hi ha alguns canvis físics que s’escapen del propi control i que no és possible canviar. Tot i la repercussió que aquests poden tenir en l’autoestima, la percepció d’un mateix i les activitats quotidianes, resulta fonamental aprendre a estimar-se a un mateix, acceptar-se tal i com s’és, amb les limitacions però també amb totes les virtuts, ja que l’acceptació és la base de la seguretat, la confiança, l’amor i l’autoestima.

Referències

Referències

Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM). Cáncer e imagen: el duelo corporal.

Rosenberg SM, Tamimi RM, Gelber S, Ruddy KJ, Kereakoglow S, Borges VF, Come SE, Schapira L, Winer EP, Partridge AH. Body image in recently diagnosed young women with early breast cancer. Psychooncology. 2013 Aug;22(8):1849-55.

Lozano-Arrazola A, Cupil-Rodríguez AL, Alvarado-Aguilar S, Granados-García M. Impacto psicológico en la imagen corporal de pacientes con cáncer de cabeza y cuello sometidos a cirugías deformantes. Gamo 2011;10(3):156-61.