Com preparar-se per a la tornada a la feina

Gairebé la meitat dels diagnòstics de càncer corresponen a persones que es troben en edat laboral. En algunes de les persones que el pateixen, aquesta patologia i el seu tractament tenen conseqüències que les incapaciten temporalment per poder desenvolupar les seves funcions. La llei estipula que la durada màxima d’incapacitat temporal és de 12 mesos i 6 mesos més de pròrroga.

És convenient informar-se sobre la legislació vigent referent a això, que proporciona empara en situacions d’irregularitat o discriminació laboral. Després de la incapacitat temporal, hi ha la possibilitat de sol·licitar als Serveis de prevenció laboral una readaptació del teu lloc de treball (si ara no pots realitzar la teva activitat laboral en les mateixes condicions que abans), sol·licitar una incapacitat permanent i el certificat de discapacitat.

La incapacitat permanent és el reconeixement oficial de la situació d’una persona treballadora que presenta reduccions anatòmiques o funcionals que disminueixen o anul·len la seva capacitat laboral de manera previsiblement definitiva i que li limiten a la realització, almenys, del 33% de les seves tasques habituals. Per a la sol·licitud d’incapacitat laboral, a Catalunya, es pot acudir a l’ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques SGAM), el qual farà una proposta a l’INSS sobre el seu grau d’incapacitat.

Hi han diferents graus d’incapacitat permanent, Segons els impediments que tingui la persona a l’hora de desenvolupar l’activitat laboral.

  • Incapacitat permanent parcial: Les seqüeles d’una malaltia o accident provoquen una disminució no inferior al 33% en el rendiment laboral habitual i per tant no inhabilita completament a la persona per realitzar el treball habitual.
  • Incapacitat permanent total: La situació de la persona treballadora li impedeix dedicar-se a la seva professió habitual, però no l’inhabilita per dedicar-se a altres activitats laborals.
  • Incapacitat permanent absoluta: La situació de la persona treballadora l’inhabilita per complet per a qualsevol professió o ofici.
  • Gran invalidesa: La persona afectada per una incapacitat permanent necessita assistència d’una altra persona per als actes més essencials de la vida.

Les normes per a l’aplicació i desenvolupament de les prestacions per invalidesa estan recollides en la Llei de la Seguretat Social. Per compensar la pèrdua d’ingressos, estan previstes una sèrie de prestacions que dependran de diferents factors, com les cotitzacions prèvies a la Seguretat Social, l’estat de salut, la professió que s’exerceixi i la situació laboral en el moment.

En el cas que hi hagi pèrdues de capacitats que afectin a la realització de les activitats quotidianes, de forma complementària o independent a la sol·licitud d’incapacitat permanent, es pot demanar una valoració per reconèixer el grau de discapacitat. Aquesta valoració es pot sol·licitar a la direcció general de protecció social o les oficines d’afers socials i familiars, entre d’altres.

Per obtenir el reconeixement de discapacitat, cal fer una sol·licitud, i a continuació concertar una cita de valoració o presentar un informe que justifiqui la discapacitat. La cita la realitza la pròpia administració, i és un procés establert i requereix sempre la valoració i entrevista per part del seu equip de valoració.

En cas que només s’hagi obtingut la incapacitat o discapacitat o bé cap de les dues, i la persona estigui en actiu, el Servei de prevenció de riscos laborals ha de fer la seva pròpia valoració en relació a les condicions de treball de la persona i de les seves tasques laborals.

Presa de decisió

Després del càncer, moltes persones volen tornar a les rutines i activitats que desenvolupaven abans de la malaltia, inclòs la feina, cosa que els permet anar distanciant dia a dia d’ella. La reincorporació a la vida laboral pot resultar beneficiosa tant en termes econòmics, com des del punt de vista social i emocional. De totes maneres, la tornada a la feina no ha de respondre a pressions socials i familiars, sinó que és imprescindible que es tracti d’una decisió autònoma i presa de forma reflexiva.

És normal que les persones necessitin un temps per recuperar-se tant física com emocionalment. Un cop s’ha pres la decisió de tornar a la feina, és freqüent que sorgeixin els típics pors i incerteses derivades de tornar a trobar-te amb els teus companys de treball, el cap i de no saber si serà possible rendir al mateix nivell que abans.

Planificació de la tornada a la feina

És important tenir una reunió amb el responsable de l’empresa abans d’incorporar-se, de manera que es detallin el moment adequat per a la tornada, el règim de treball, horari, funcions, etc.

Aquesta reunió ha de servir per conèixer les seqüeles físiques i emocionals que la persona que ha superat el càncer i de les que encara no ha aconseguit recuperar-se. Aquesta revisió es realitza amb el Servei de prevenció de riscos laborals i d’acord amb la Llei de prevenció de riscos laborals. La llei estableix com a obligació empresarial i principi preventiu que s’ha d’adaptar el treball a les persones, i no a l’inrevés (article 15 de la Llei de Prevenció de riscos laborals). Per a les persones declarades d’especial sensibilitat, aquesta llei obliga les empreses a fer una valoració del lloc de treball en base a les necessitats provocades per la patologia que ha provocat la baixa o si es poden produir nous riscos laborales, per tal d’adaptar el lloc de treball o realitzar una recol·locació en cas de ser necessari.

Aquesta valoració ha de comportar la proposta d’alternatives perquè l’empresari prengui les decisions i determini si fa:

  • Restricció de tasques
  • Reorganització del treball
  • Modificació o canvi del lloc de treball
  • Acomiadament objectiu en cas que l’empresa no pugui oferir una altra alternativa

 

Si són necessàries mesures per adaptar el lloc de treball, aquestes s’han de planificar i constar per escrit amb l’objectiu de poder aplicar-se. En cas que no es requereixin mesures addicionals, el lloc de treball romandrà en les mateixes condicions.

Reincorporació

Els primers dies de treball poden generar certa ansietat, en no saber com reaccionaran els companys de treball, si canviarà o no la relació amb ells com a conseqüència de la malaltia, o, simplement, per trobar-se en un nou entorn, diferent al dels últims mesos. S’ha de tenir present que la reacció dels companys de feina pot variar.

Algunes persones poden resultar un gran suport, mentres que altres no sàpiguen, potser, com oferir ajuda, i la seva relació amb ells sigui una mica més distant del que era abans. En aquests darrers casos, s’ha de tenir paciència i intentar entendre els seus temors per poder recuperar la bona relació. Davant la reincorporació, la figura d’un responsable o referent ja sigui un comandament intermedi de l’empresa o del Servei d’prevenció de riscos laborals pot ser de gran ajuda.

Alguns consells per a la tornada a la feina podrien ser:

  • Acceptar ajuda. D’aquesta manera es rebrà el suport que es necessita i els altres se sentiran útils ajudant.
  • Parlar amb els altres. Tractar d’apropar-se a aquestes persones que es trobin una mica més reticents a relacionar-se després de la tornada pot reportar beneficis a tots dos, a més de recuperar relacions després del càncer.
  • Abordar els problemes que sorgeixen des del principi. Si sorgís algun problema relacionat amb les seves funcions, s’han d’abordar en quant es pugui, perquè no arribi a crear malestar o ansietat.
  • Tractar de mantenir els contactes durant la malaltia. La tornada a la feina es farà més fàcil si no s’ha perdut la relació amb els companys de feina.
  • Pensar com respondre quan li preguntin pel càncer. La resposta a aquest tipus de preguntes és molt personal, i depèn de la manera que cada persona té d’afrontar la malaltia. Hi ha qui prefereix que els seus companys s’oblidin com més aviat millor del seu càncer, i altres són molt obertes al respecte, comentant les seves inquietuds per alinear-se amb els seus companys de feina.
  • Tenir comunicació fluida i abordar les dificultats que puguin anar sorgint amb el responsable o referent designat per l’empresa per fer seguiment del procés d’incorporació.

 


Referències

  1. Grupo Español de Pacientes con Cáncer. Todo lo que empieza cuando “termina” el cáncer.
  2. Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Vuelta al Trabajo.
  3. S Department of Health and Human Services. Siga Adelante.
  4. American Society of Clinical Oncology (ASCO). Regresar al Trabajo después del Cáncer.
  5. Instituto Nacional del cáncer. Regreso al Trabajo.
  6. Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC). Reprèn, servei d’orientació laboral després del càncer.
  7. Generalitat de Catalunya, Departament de treball, afers socials i famílies. Persones amb discapacitat.

Loly Fernández

“Malauradament no hi ha programes que abordin les dificultats socials que es plantegen després del càncer”

 

Quan em van diagnosticar el càncer no tenia la sensació d’estar malalta. Aquesta sensació la vaig tenir després,
quan estava fent els tractaments. Suposo que va ser perquè em van trobar el tumor en una visita de control per la meva maternitat (no vaig notar cap símptoma previ)  i perquè inicialment em van dir que era un “in situ” agafat molt a temps i amb bon pronòstic.

Un cop al quiròfan, em van fer la biòpsia del gangli sentinella. En un primer moment, aquesta prova no va sortir positiva però en un anàlisi posterior al laboratori , i al cap de 25 dies em van tornar a operar per treure’m la cadena ganglionar i es va modificar el diagnòstic inicial i per tant el tractament a seguir.

Per sort, vaig viure el procés amb molts d’ànims i molt acompanyada dels meu cercle familiar, personal i professional. Quan passes un càncer, hi ha una recuperació física dels efectes secundaris que provoquen els tractaments… però una no té mai la sensació d’estar completament recuperada, d’això mai no et recuperes.

Sí que recordo que vaig sentir un cert vertigen quan vaig deixar de tenir la tutela dels metges i els controls periòdics es van anar espaiant fins a 2 anys. En aquest punt vaig sentir-me molt vulnerable, suposo que com la majoria de les persones que es troben en aquesta situació.

Com a seqüela del càncer, tinc la cirurgia al pit i com que aquesta és bilateral, els esforços els he de controlar. També haig de tenir molta cura del braç on em van treure els ganglis per prevenir la possible aparició d’un limfedema. També, des de llavors, tinc molèsties digestives de les quals no m’he acabat de recuperar… però en termes generals, faig una vida normalitzada i em sento saludable.

El meu procés d’adaptació i de reinserció laboral va ser progressiu. Vaig estar dos mesos sense anar a  treballar (el temps de recuperació de la cirurgia) i, quan vaig començar la quimioteràpia, vaig estar en actiu de manera intermitent: cada mes treballava dues setmanes (amb adaptació de jornada) i les altres dues setmanes estava de baixa per recuperar forces i descansar.

Finalitzat el tractament, vaig recuperar la normalitat de manera progressiva. La veritat és que va ser un procés de reincorporació molt dolç perquè vaig rebre tota mena de suport: adaptació de jornada, flexibilitat, adaptació de tasques, facilitat per assistir al visites mèdiques

Crec que les institucions es centren en l’activitat sanitària i dediquen esforços a tot allò que fa referència al procés del tractament d’un càncer. En aquest punt sí que crec que existeix una especial sensibilitat social i això és fonamental. No obstant això, penso que encara hi ha un buit o mancances en el moment posterior, és a dir, un cop reps l’alta o has superat la fase més aguda i més evident de la malaltia, aquí no hi ha suport ni ningú que se n’ocupi, ni tampoc sensibilitat social de què hi ha necessitats.

En aquest sentit, sembla que no t’hagi passat res, tot i que en el fons, tant a l’empresa com a la societat i a la teva vida, aquesta experiència afecta i no es pot esborrar. Malauradament, no hi ha programes que abordin les dificultats socials que es plantegen després del càncer.

L’índex de supervivència al càncer és molt elevat i, juntament amb la detecció precoç, afortunadament, ens trobem en molts casos de persones joves que el superen. Per això, cal que l’entorn social i laboral tingui en compte aquesta nova situació de necessitat que es genera.

En concret, dins l’àmbit laboral crec que hi ha una certa estigmatització de les persones que han patit un càncer: per si han d’anar sovint al metge, per si són especialment sensibles, per si s’han d’adaptar al seu lloc de treball… I, com que el mercat laboral és tan precari, és fàcil que aquestes persones quedin excloses de l’entorn laboral.

Això s’hauria de normalitzar. S’haurien de generar instruments que permetin a les persones que han superat un càncer una adaptació i reinserció normalitzada a la vida laboral i social, perquè hem de continuar i reprendre una vida, que mai torna a ser la mateixa que teníem abans.

 

 

Recursos per a la reinserció laboral

Una gran proporció (40 %) de les persones amb un diagnòstic de càncer tenen menys de 65 anys, és a dir que són diagnosticats en edat laboral. La reincorporació al món laboral després del càncer representa un factor molt prevalent i amb una repercussió important. Tant és així que les neoplàsies son la segona causa de pèrdua d’anys laborals, només per darrere de les malalties psiquiàtriques.

La tornada al món laboral

Tot i ser un problema tan prevalent, sembla que no s’està adreçant de la manera adequada. Tal i com va posar de manifest la guia per a millorar la qualitat en el control integral del càncer CanCon Joint Action, s’ha detectat que la implementació de serveis de suport social i rehabilitació professional es molt heterogènia entre els diferents països de la unió europea. En aquest sentit, només països com França, Finlàndia i Països Baixos ofereixen serveis com la valoració de les necessitats socials, l’avaluació de la capacitat de treball i faciliten les dades de contacte de professionals d’aquest àmbit. A Espanya, aquests serveis només s’ofereixen si el pacient els sol·licita expressament.

En la mateixa línia, en un estudi que va publicar la FECEC al 2015, també es posaven de manifest les dificultats en l’àmbit laboral de les dones que han patit càncer de mama. Aquest informe contribueix a visibilitzar diferents vivències pel que fa la tornada a la feina un cop finalitzada la fase més activa del tractament.

Però, de què parlem quan parlem de reinserció? Tot i que gran part dels supervivents poden tornar a la seva feina (al voltant del 60%), molts no poden fer-ho per les limitacions derivades de la seva malaltia o el tractament. En el primer cas parlem de reincorporació, mentres que en el segon parlaríem de reinserció. En els casos en què no és possible treballar del que era l’ofici o feina habitual a causa de les seqüeles, seria molt recomanable fer un acompanyament, facilitant l’accés a serveis d’orientació i acollida, i oferint cursos de formació per a desenvolupar noves habilitats que puguin facilitar el canvi de feina. No obstant, actualment no existeixen serveis d’orientació laboral específicament per a les persones que han superat un càncer.

 

 

Reprèn, servei d’orientació laboral després del càncer

Per tal de donar resposta a aquestes necessitats, la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) ha posat en marxa aquest any el primer programa d’aquest tipus. Reprèn, servei d’orientació laboral després del càncer, és un servei d’orientació laboral gratuït, i té l’objectiu d’acompanyar i donar suport a les persones que han patit un càncer i busquen una feina adaptada a les seves necessitats emocionals i físiques. Aquesta iniciativa fa una avaluació individualitzada de les necessitats de les persones, per acollir-les al programa Incorpora de La Caixa, que proporciona assessorament gratuït d’orientació i intermediació a aquelles persones amb risc d’exclusió social, per tal de facilitar-los l’accés al món laboral.

 

Els aspectes socials i de reincorporació al món laboral s’haurien d’integrar de manera precoç en l’atenció després de la fase activa del tractament contra el càncer. Aquestes polítiques haurien de ser de caràcter públic i centrar-se en les persones, ajudant-les a empoderar-se, desenvolupar competències i habilitats noves i proporcionant les eines que els permetin fer-ho. L’aparició de programes específics com Reprèn, servei d’orientació laboral després del càncer, és un primer pas, encara que força incipient. Tot i que encara queda molt camí per fer en aquest sentit, l’aparició d’aquest tipus d’iniciatives és molt positiva i contribueix a visibilitzar les necessitats d’aquest col·lectiu.

 

Referències

Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM) (2012). Largos supervivientes en Cáncer (Monografia).

Cancer Control Joint Action (CanCon) (2017). European Guide on Quality Improvement in Comprehensive Cancer Control (guia).

Federació d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) (2015). Estudi per a la millora de la integració i reincorporació laboral de les dones que han patit cáncer de mama (Informe).

 

Quines necessitats s’han detectat en els àmbits social, laboral i econòmic?

El càncer és un element disruptiu que altera la vida diària de les persones. No només afecta a aspectes relacionats amb la salut i el benestar emocional, sinó que té un gran impacte en moltes àrees.

 

Àmbit social: l’estigma del càncer

Moltes persones es troben amb problemes en l’entorn social i familiar: els companys de feina, amics, coneguts i familiars sovint tenen, inconscientment, un tracte diferent en comparació amb abans del diagnòstic. Després de la fase activa de tractament, és molt comú que les persones amb càncer se sentin desprotegides, perquè senten que ja no compten amb tot el suport que tenien abans de la malaltia i que sovint s’espera d’elles una tornada immediata a la “normalitat”.

 

A més, socialment el càncer encara és un tema tabú, i està associat a cert estigma. Molta gent creu que el càncer és una sentència de mort, que no es pot tractar de manera efectiva o culpabilitzen a les persones que el pateixen de la seva malaltia. Aquest últim aspecte és molt evident, per exemple, en el càncer de pulmó, on sembla que es responsabilitzi a les persones de la seva malaltia per la seva associació amb el tabaquisme.

 

Tal i com manifestava un estudi realitzat per la fundació LiveStrong, l’estigma és un problema omnipresent, molt prevalent en diferents països, cultures i comunitats, i caracteritzat per un conjunt de sentiments, actituds i comportaments esbiaixats envers el càncer.

 

L’estigma provoca que, davant d’aquestes creences i mites, les persones amb càncer no vulguin o no puguin parlar-ne perquè se senten estigmatitzades o perquè no se’ls dóna veu. Al no fer-se’n difusió, creixen les concepcions errònies sobre el càncer i es perpetua aquest cercle viciós.

 

 

 

 

 

Àmbit laboral: un tema pendent

Per altra banda, és freqüent que un cop finalitzat el tractament les persones amb càncer tinguin dificultats per tornar a treballar, bé sigui perquè necessiten adaptacions al seu lloc de treball habitual, perquè han sigut acomiadades o perquè tenen seqüeles que els impedeixen desenvolupar la feina que feien fins al moment, entre moltes d’altres.

Les variables que dificulten la reincorporació al món laboral de les persones que han patit càncer inclouen factors no modificables, com les seqüeles físiques i psíquiques derivades de la malaltia, però també n’hi ha molts d’altres sobre els que es pot incidir, com la incorporació progressiva, l’adaptació del lloc de treball o la flexibilitat horària per part de les empreses que facilitin, per exemple, la programació de les visites mèdiques de seguiment. Tot i que seria desitjable que els empresaris o els responsables de recursos humans entenguessin la situació dels seus treballadors i afavorissin l’aplicació de mesures que facilitin la incorporació gradual i l’adaptació del lloc de treball, no sempre succeeix d’aquesta manera. La reincorporació flexible a la feina, que és una de les necessitats més demandades per les persones que han tingut càncer, actualment no està contemplada per la llei ni per l’estatut de treballadors, i sovint queda en mans de la bona voluntat dels empresaris. Així doncs, cal establir un marc legal per garantir la igualtat d’oportunitats i actuar de manera precoç en la rehabilitació laboral.

A més, existeixen altres elements que tenen un impacte en la tornada a la feina, com alguns factors socio-demogràfics o els relacionats amb el lloc de treball, com l’esforç físic, especialment contraindicat en el cas de patir seqüeles com la fatiga.

 

Àmbit econòmic: l’estrès financer

La situació d’augment de les despeses i disminució dels ingressos en la que es troben moltes persones després del càncer porta a un escenari d’inestabilitat econòmica o estrès financer. A més de la càrrega econòmica que suposa el fet de superar la malaltia, els supervivents també són discriminats per moltes entitats financeres, com la banca i les asseguradores.

Les companyies asseguradores es reserven el dret de negar les assegurances de vida a les persones amb malalties cròniques o greus, com la diabetis o el càncer. Aquestes situacions poden semblar injustes, però les companyies s’emparen en el risc que suposa oferir cobertura en aquests casos i en el fet que aquest tipus d’assegurances no són de contractació obligatòria. Tot i això, aquestes assegurances són necessàries per poder demanar una hipoteca o accedir a crèdits bancaris i altres productes financers, de manera que suposen un greu inconvenient a la vida de les persones que conviuen amb el càncer.

A Catalunya, l’atenció sanitària és pública i universal. Tot i així, en cas de voler contractar una assegurança de salut, és possible que moltes companyies posin impediments per haver patit un càncer. Aquest greuge comparatiu també el podem trobar a les assegurances de viatge. De la mateixa manera que les assegurances de salut i vida, tendeixen a discriminar a les persones amb càncer o altres malalties cròniques, pel risc afegit que la malaltia suposa.

Algunes dificultats derivades d’aspectes socials, laborals i econòmics poden tenir un impacte negatiu en el benestar emocional i la salut de les persones que han tingut càncer.

Aquests elements, però, són també les eines més importants per a la seva recuperació, doncs representen un element de suport i contribueixen a mantenir una actitud positiva i establir una rutina diària. És per això que és especialment important desenvolupar programes específics per donar resposta a aquestes necessitats. A més, és necessari treballar paral·lelament en la reducció de l’estigma associat al càncer, no només pel benefici de lluitar contra els prejudicis i la desinformació, sinó també perquè pot repercutir negativament en l’accés a recursos.

 

Referències

CancerWorld (2013). Stigma: Breaking the vicious circle.

Federació Catalana d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) (2014). Millorar l’experiència dels supervivents de càncer a Catalunya. 

Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (2009). Valoració de l’estat de salut de les persones sol·licitants d’adopció.

European Agency for Safety and Health at Work (2017). Rehabilitation and return to work after cancer: Literature review.