Em cuido

Retenció de líquids després del càncer: recomanacions i consells

#edema #limfedema #pell #alteracionscutànies #emcuido

 

Hi ha persones que, després de superar un càncer poden patir conseqüències del tractament. Hi ha regions del cos particularment sensibles als efectes secundaris de la quimioteràpia, la radioteràpia o a les intervencions quirúrgiques. Concretament la pell és de les zones del cos més afectades en aquests casos.

 

Entre les alteracions cutànies més freqüents que poden aparèixer després d’un càncer podem trobar:

  • Pell seca (xerosi)
  • Prurit (picor)
  • Úlceres a la pell
  • Edemes (retenció de líquids)
  • Cicatrius

 

Afortunadament, les reaccions cutànies són sovint temporals i existeixen tractaments per fer-hi front.

 

Els edemes i relació amb el tractament contra el càncer

 

Els edemes són acumulacions de líquid sota la pell, dins dels teixits que estan fora del sistema circulatori, que transporta la sang per tot el cos. L’edema es dóna amb major freqüència als peus i les cames, deixant una sensació de inflamació i pesadesa, i provoquen augment de pes. També pot ocórrer a les mans, els braços, la cara i l’abdomen.

 

Els problemes en el funcionament del cor, el fetge o els ronyons poden tenir com a conseqüència la retenció de líquids. Malalties associades com la insuficiència cardíaca, hepàtica o renal son les causes més freqüents dels edemes, tot i que la desnutrició o la inactivitat també poden fer que els líquids s’acumulin a diferents parts del cos. Una altra situació que pot generar acumulació de líquid és el limfedema de braços o cames. Quan els ganglis limfàtics s’extirpen (buidament limfàtic ganglionar) o danyen, el líquid limfàtic s’acumula en els teixits circumdants i fa que s’inflin. El metge pot aclarir l’origen i el tractament més adequat en cada cas.

 

La retenció de líquids és també un efecte secundari del tractament contra el càncer. Apareix després de diversos tractaments i generalment desapareix unes setmanes o mesos després d’haver deixat el tractament, però també es pot estendre més en el temps i ser un problema per aquelles persones que ja han superar el càncer.

 

 

¿Què he de fer si tinc símptomes?

 

En el cas en que es senti algun d’aquests símptomes, és important que s’informi a l’equip d’atenció de salut. El doctor o la infermera determinaran què  ho està causant i  recomanaran les mesures que ha de prendre, podent receptar alguns fàrmacs en el cas que fos necessari.

 

Diagnòstic i prevenció del edema

 

Per diagnosticar un edema, és possible que el metge verifiqui si la pell sobre l’àrea inflada roman enfonsada després de pressionar-la, pregunti si es va augmentar de pes recentment o sobre altres símptomes. També és possible que necessiti realitzar anàlisi de sang, d’orina i radiografies.

 

L’objectiu del control de l’edema és tractar la causa subjacent de l’acumulació de líquid. En les persones on l’edema ha estat provocat per fàrmacs o per una mala nutrició, pot tractar-se. En canvi, els casos en que la retenció de líquids es resultat del càncer o per problemes renals, cardíacs o hepàtics,  es més difícil de tractar, inclús pot arribar a ser permanent.

 

A continuació es poden trobar suggeriments per ajudar a reduir la inflor i alleujar els símptomes derivats de la retenció de líquids:

 

  • Preguntar al metge sobre medicaments diürètics, ja que la seva funció es ajudar a eliminar el líquid addicional de l’organisme degut a l’augment de la micció
  • Ingerir una dieta equilibrada i reduir la quantitat de sal
  • Caminar o fer exercici, ja que ajudarà a que els líquids tornin a bombar al cor
  • Quan s’estigui assegut o recolzat, posar la zona afectada en alt
  • Evitar estar dret durant períodes prolongats i seure amb les cames creuades
  • Utilitzar mitges de compressió per ajudar a que els líquids tornin al sistema circulatori
  • No reduir la quantitat d’aigua ni d’altres líquids sense consultar abans al metge
  • Consultar al metge si la fisioteràpia o la ergoteràpia podrien ser d’utilitat

 

També cal destacar que hi ha entitats federades que ofereixen un servei de drenatge linfàtic, especialment indicat per al tractament de limfedemes en dones operades de càncer de mama. Mitjançant aquest servei s’afavoreix el funcionament del sistema limfàtic, amb la conseqüent millora de la mobilitat del membre afectat i que també afavoreix l’eliminació del líquid limfàtic. Pot trobar més informació consultant aquest enllaç.

 

 

Referències

 

  1. Net. Manejo de los efectos secundarios físicos.
  2. Instituto Nacional de Cáncer (NIH).
  3. Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM). Cuidados continuos: cuidados de soporte y paliación.
  4. American Cancer Society. Hinchazón, edema y ascitis.

Després de l’osteosarcoma: consells de salut després del tractament

L’osteosarcoma o sarcoma ossi és un tumor poc freqüent (tot i que és el més freqüent entre els tumors ossis malignes primaris), que generalment afecta a nens i adolescents, i que representa aproximadament del 35 al 50% dels tumors primaris dels ossos.

Segons la Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM), la incidència s’estima en 1 pacient nou per any per cada 100000 habitants. Malgrat la seva raresa, constitueixen la cinquena causa de càncer en adolescents i joves entre 15 a 19 anys.

La supervivència de l’osteosarcoma ha augmentat en els últims 30 anys, en gran part pel desenvolupament de la quimioteràpia per al tractament d’aquests tumors. El tractament multimodal (cirurgia i quimioteràpia), ha aconseguit que dos terços dels pacients que no presenten metàstasi al diagnòstic superin la malaltia. A més, un terç dels que presenten metàstasi aconsegueixen un augment considerable de la supervivència sense recaigudes.

 

Possibles seqüeles després de l’tractament

El tractament de l’osteosarcoma, tant en el cas de la quimioteràpia com en el de la cirurgia, pot generar seqüeles i afectar la salut de les persones que ja l’han superat. Els joves, en particular, corren el risc de patir possibles efectes tardans. Aquest risc depèn de molts factors, com els tractaments específics que van rebre, les dosis i l’edat en què el van rebre.

Algunes de les possibles complicacions després del tractament a mig-llarg termini són:

  • Seqüeles ortopèdiques: depenent del tipus de cirurgia a la qual es sotmeti el pacient, la pèrdua d’una extremitat o la coixesa són les principals seqüeles després del tractament quirúrgic. Si la cirurgia és conservativa, pot notar-se una pèrdua de sensibilitat en alguna zona de la cama o el braç, a més de dificultat per moure algun múscul.
  • Problemes cardíacs: a llarg termini, la quimioteràpia o la radioteràpia poden causar toxicitat en el cor i, per aquest motiu, a les revisions mèdiques s’analitza la funció cardíaca mitjançant electrocardiogrames o ecografies per a la seva prevenció.
  • Pèrdua d’audició: alguns quimioteràpics poden produir sordesa, afectant principalment a la percepció de sons aguts. Per aquesta raó es solen realitzar proves d’audició abans i durant el tractament.
  • Trastorns del creixement i el desenvolupament: la quimioteràpia també pot arribar a afectar al correcte desenvolupament dels adolescents. No obstant això, les possibles diferències en el creixement tendeixen a ser poc pronunciades.
  • Trastorns de fertilitat: encara que no és un efecte tardà freqüent, després del tractament de l’osteosarcoma alguns quimioteràpics poden produir infertilitat a l’actuar sobre les cèl·lules mare dels testicles i dels ovaris. La probabilitat que els homes no siguin fèrtils després del tractament és bastant petita, mentre que en dones aquesta possibilitat és una mica més gran, encara que en general tampoc és freqüent.
  • Desenvolupament de segons tumors: en molt rares ocasions el tractament amb quimioteràpia o radioteràpia pot afavorir el desenvolupament de segons tumors (com les leucèmies) anys després de finalitzar el tractament.

 

En què consisteix el seguiment després del tractament?

Les persones que han superat un osteosarcoma rebran atenció de seguiment per examinar si hi ha recurrència, de manera que l’equip mèdic farà recomanacions específiques pel que fa a la freqüència i els tipus de proves necessàries. Les revisions seran més freqüents després del tractament i s’aniran espaiant cada vegada més, fins a acabar sent anuals. Així mateix, el seguiment es prolongarà durant bastants anys per prevenir recaigudes tardanes.

Els exàmens de detecció solen incloure proves com ressonància magnètica del tumor primari, anàlisi de sang, radiografia o TAC de tòrax o gammagrafia de l’os afectat. A més, les persones amb certs síndromes o afeccions genètiques heretades poden estar en risc de tenir càncers futurs i necessiten atenció de seguiment addicional.

Durant el seguiment és molt important mantenir una bona relació amb l’equip mèdic, basada en la confiança mútua, el respecte i la col·laboració. Estar ben informat i resoldre els possibles dubtes o preocupacions amb els professionals sanitaris serà de gran utilitat en el procés de recuperació. A més, s’haurà d’informar a l’equip mèdic en cas d’experimentar nous símptomes o efectes secundaris durant el seguiment. 

Recomanacions per a persones que han superat un osteosarcoma

Les seqüeles de la cirurgia poden variar des de petites cicatrius fins a la pèrdua d’una extremitat, el que requeriria rehabilitació, tant física com emocional. La fisioteràpia i la rehabilitació solen ser una part molt important de la recuperació després del tractament per recuperar la mobilitat i l’acompliment físic. Molts supervivents també poden requerir de l’assessorament d’un psicooncòleg, que pot ajudar a afrontar de manera més positiva les emocions i les noves situacions a què aquestes persones s’enfrontaran en el dia a dia.

Els supervivents de càncer ossi tendeixen a ser menys actius o tenir una mobilitat més reduïda que les altres persones. Per aquest motiu es recomana adoptar estils de vida i hàbits alimentaris saludables, a més de fer exercici regularment. Això és particularment important per als pacients que s’han sotmès a una resecció per preservar les extremitats o una amputació.

On es pot trobar informació o suport després de superar un osteosarcoma?

En el cas de necessitar més informació de la que proporciona l’equip mèdic, algunes societats mèdiques com ACS, ASCO o SEOM disposen d’informació fiable sobre la patologia pels pacients, a més de recomanacions durant i després del tractament.

D’altra banda, és recomanable visitar o posar-se en contacte amb associacions de pacients com l’Associació de Familiars i Amics de Nens oncològics de Catalunya (AFANOC), la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia, la Asociación Española de Afectados por Sarcomas (AEAS) o la Asociación española de Adolescentes y Adultos jóvenes con cáncer (AAA). Aquestes associacions poden proporcionar recursos fora de l’hospital, suport per a controlar les emocions, consells sobre les activitats que poden realitzar o atenció social i psicològica d’altres professionals com psicòlegs o treballadors socials. També és molt recomanable compartir i aprendre de l’experiència d’altres pacients.

 

Referències

Cancer.net: Osteosarcoma a la infància i l’adolescència – https://www.cancer.net/es/tipos-de-c%C3%A1ncer/osteosarcoma-en-la-infancia-y-la-adolescencia

American Cancer Society: Osteosarcoma, després del tractament – https://www.cancer.org/cancer/osteosarcoma/after-treatment/follow-up.html

Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM): Osteosarcoma – https://seom.org/es/informacion-sobre-el-cancer/info-tipos-cancer/104131-sarcomas-oseos?showall=1

AECC: Osteosarcoma – https://www.aecc.es/es/todo-sobre-cancer/tipos-cancer/cancer-huesos/tipos/osteosarcoma#:~:text=La%20incidencia%20var%C3%ADa%20seg%C3%BAn%20las,19%20a%C3%B1os%20de%20edad%20%2C%20siendo

St. Jude Children Research Hospital – https://together.stjude.org/es-us/acerca-del-c%C3%A1ncer-pedi%C3%A1trico/tipos/osteosarcoma.html#sectioned_content-3d8e1285-6468-4ed3-961f-6c73b845adbe=0

Hospital Vall d’Hebron: Consells de salut per a pacients amb sarcomes i altres tumors musculoesquelètics – https://hospital.vallhebron.com/es/consejos-de-salud/consejos-de-salud-para-pacientes-con-sarcomas-y-otros-tumores-musculoesqueleticos

Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya (AFANOC) – https://www.afanoc.org/es/

Fundació d’Oncología Infantil Enriqueta Villavecchia – https://www.fevillavecchia.es/es

Asociación Española de Afectados por Sarcomas (AEAS) – https://www.aeasarcomas.org/

Asociación española de Adolescentes y Adultos jóvenes con cáncer (AAA) – http://www.aaacancer.org/

Grupo Español de Pacientes con Cáncer (GEPAC) – Gepac – Osteosarcoma, guía para pacientes y familares.

Consells alimentaris quan hi ha problemes de deglució

La disfàgia és una alteració que provoca problemes de deglució, és a dir, dificultat per a empassar aliments o líquids. Aquests problemes poden tenir diverses causes, entre elles la disfàgia derivada d’un càncer, especialment d’esòfag i càrdies, i també els ganglis i tumors mediastins. El seu origen pot ser una seqüela física provocada per algun dels tractaments, sobretot la radioteràpia i la cirurgia. Una de les causes de la disfàgia poden ser els canvis físics a causa d’una cirurgia. La cirurgia que causa més canvis físics en la zona és la laringectomia. Consisteix en l’extirpació, total o parcial, de la laringe,  causant molts problemes de deglució.

Consells per a alleujar i tractar els símptomes

Els símptomes solen començar durant el tractament i, a vegades, poden arribar a ser crònics. Quan es diagnostica un càncer pròxim a la zona de la gola o l’esòfag, és recomanable iniciar la teràpia per a pal·liar els símptomes fins i tot abans de patir-los. De totes maneres, el metge valorarà el que és millor per a cada pacient, ja que cada cas és diferent. Algunes de les teràpies, ja siguin abans, durant, o després del tractament, són les següents:

 

  • Higiene dental: Mantenir una bona higiene dental, especialment després dels menjars. Utilitzar un raspall de cedres suaus.
  • Acudir el logopeda: El logopeda ajuda les persones a aprendre a utilitzar els músculs de la boca i de la gola per a empassar de forma més eficient i evitar els ofegaments i les arcades.
  • Productes de saliva artificial: En les farmàcies hi ha productes que produeixen saliva artificial. Segons la persona, el metge pot considerar-lo d’ajuda.
  • Medicació: El metge pot receptar medicaments per a pal·liar el dolor i la inflamació si ho veu convenient. Poden ser útils els analgèsics en forma de col·lutori, que s’utilitzen abans dels menjars.
  • Utilitzar una sonda d’alimentació gàstrica: Les sondes són uns tubs de plàstic fi que s’insereixen a través d’una petita incisió en l’abdomen o el nas, i que arriben fins a l’estómac. És l’últim recurs i només s’ha de recórrer a ell quan els problemes de deglució impedeixen portar una dieta saludable.

Consells alimentaris

El tipus d’aliments i la manera de menjar-los són condicionants per a reduir el dolor i les dificultats per a empassar. Us deixem alguns consells:

 

  • Menjar aliments tous, com el iogurt. És molt recomanable fer purés.
  • Beure molta aigua durant els menjars per a facilitar la deglució.
  • Evitar els menjars secs i espessos, com la carn a la planxa o el pa.
  • Afegir salses als guisats per a evitar la sequedat.
  • Per a produir més saliva, mastegar xiclets o trossos de fruita com a taronja o pinya. També va bé prendre líquids àcids, com a suc de llimona.
  • Beure begudes fredes alleuja el dolor. Una altra opció és desfer glaçons en la boca i fer col·lutoris diaris.
  • Mantenir una postura alçada per a menjar o beure.

 

De totes maneres, cada persona és diferent i no a tots els aniran bé els mateixos aliments, així que s’ha d’anar provant què és el que s’adapta millor a cadascun. De la mateixa manera, no s’ha de perdre de vista que, a més de tova i de fàcil deglució, la dieta ha de ser saludable i s’han de consumir les calories necessàries. Les persones a les quals així i tot els costi molt empassar, poden ingerir aliments amb un extra d’aportació calòrica per a reduir el nombre d’ingestes i, en conseqüència, de dolor. Una opció per a sumar calories és afegir alvocat als batuts. Per a rebre l’assessorament més adequat a cada cas, és recomanable acudir al nutricionista, per exemple, al Col·legi de Dietistes i Nutricionistes de Catalunya.

Què es pot menjar?

Depenent del grau dels problemes de deglució, la dieta pot ser sòlida però fàcil de mastegar o sense res de sòlids.

En conclusió, la disfàgia no sols és una seqüela molesta, sinó que pot comportar problemes de malnutrició. És important acudir a un especialista perquè ajudi a pal·liar els símptomes i a informar sobre com portar una dieta sana, completa i adequada per als problemes d’alimentació que es pateixin.

 

Referències

AECC. Efectos secundarios digestivos.

Cancer.Net. Dificultad para tragar o disfagia.

American Cancer Society. Vida después del diagnóstico de cáncer de orofaringe y de cavidad oral.

Memorial Sloan Kettering Cancer Center. Guía alimenticia de comidas en puré y dietas blandas de fácil masticación.

 

COVID-19: recomanacions i mesures per a pacients que ja han superat un càncer

Davant la crisi social i sanitària que ha suposat l’aparició del coronavirus SARS-CoV2, ens veiem davant una situació completament nova i desconcertant per a molts de nosaltres. Les persones que han superat un càncer poden fer-se moltes preguntes sobre com afrontar les dificultats, els riscos als quals s’exposen, o com gestionar psicològicament aquest moment. Per a intentar solucionar-les, el Ministeri de Sanitat o societats com la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM) han elaborat guies de recomanacions.

Es considera població de risc a les persones que han superat un càncer?

La SEOM afirma que encara no hi ha moltes dades sobre com afecta la infecció per COVID-19 a pacients amb càncer o a persones que ja ho han superat. Això sí, es disposa de dades que suggereixen que els pacients oncològics tenen un major risc de complicacions al contreure la infecció, sobretot si han rebut quimioteràpia o s’han sotmès a cirurgies oncològiques en el mes previ. No obstant això, els estudis dels quals es disposa han inclòs pocs pacients i els resultats clínics disponibles són limitats, per la qual cosa és precipitat treure conclusions definitives d’aquests.

D’altra banda, les persones que ja han superat un càncer però van rebre tractament en el passat (especialment si ja han transcorregut diversos anys), són propenses a haver recuperat una funció immunològica normal. No obstant això, cada persona és diferent, per la qual cosa és important que consultin amb el seu doctor/a, ja que és el/la que entén la seva situació i coneix el seu historial mèdic.

S’hauria d’acudir a l’hospital durant la quarantena per a fer visites o controls de seguiment?

 Als hospitals, els diferents especialistes que fan el seguiment de la salut dels seus pacients tenen molt present la situació actual i es troben sota canvis constants seguint les directrius dels hospitals, sempre valorant les necessitats de cada pacient.

En quant als pacients en revisió, sense tractaments actius en el moment actual, com poden ser els pacients que han superat un càncer, s’està intentant realitzar telemedicina i revisions telefòniques per no cancel·lar les seves cites. No obstant això, és possible que hagin de retardar-se fins al final de la pandèmia si la situació el requereix. Davant qualsevol dubte es recomana preguntar a l’equip de referència per a valorar cada cas concret.

Quines són les recomanacions per a persones que han superat un càncer?

 Si no es disposa de factors de risc addicionals, les recomanacions per a aquestes persones són les mateixes que per a la població general. Entre elles destaquen respectar les mesures de confinament i minimitzar les sortides i l’exposició social. Si és necessari sortir de casa, es recomana higiene de mans freqüent, ús de mocadors d’un sol ús, neteja freqüent de superfícies de contacte, evitar tocar-se la cara (ulls, nas i boca o en tossir/esternudar), cobrir-se la boca i nas amb el colze flexionat i evitar compartir utensilis de cuina i menjar. També s’ha d’evitar el contacte amb persones contagiades i el consum d’alcohol i tabac.

Respecte a l’ús de mascaretes, el Ministeri de Sanitat recomana el seu ús en població sana quan no és possible mantenir la distància de seguretat, ja sigui en el treball, en la compra, en espais tancats, al carrer o en utilitzar el transport públic. En cas de dubte, s’ha de consultar als professionals sanitaris, que indicaran el seu ús en les persones que considerin necessari.

Les recomanacions estan en constant canvi amb l’avanç de la pandèmia, així que es recomana estar ben informat/a sempre a través de canals oficials. Tant des del Ministeri de Sanitat, com des del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ens ofereixen informació actualitzada, tant per a la ciutadania com per als professionals sanitaris, per a estar al dia de les novetats.

S’hauria d’acudir als centres de treball?

Segons les recomanacions del Ministeri de Sanitat, en cas de ser una persona vulnerable per edat, per embaràs o per patir afeccions mèdiques anteriors (entre elles càncer o immunodepressió, hipertensió arterial, malalties cardiovasculars, diabetis o malalties pulmonars cròniques) no s’haurà d’acudir al centre de treball.

Les persones en risc que no puguin fer les seves tasques a distància hauran de contactar amb el seu metge/a perquè, si escau, acrediti que aquesta persona ha de romandre en una situació d’aïllament a efectes laborals. En aquest cas, es considerarà una situació assimilada a accident de treball per a la prestació econòmica d’incapacitat temporal.

Gestió psicològica durant la quarantena:

Amb l’objectiu d’experimentar aquest procés amb calma, intel·ligència i bona disposició, el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya també han publicat les seves recomanacions per a la gestió psicològica de la quarantena. Entre elles destaquen:

A més,  les entitats federades ofereixen suport emocional, assessorament laboral o familiar i atenció social a pacients oncològics i també a persones que han superat un càncer que el necessitin. Addicionalment, moltes ofereixen tallers i activitats online (ioga, mindfulness, taitxí o art-teràpia) durant el confinament com Kàlida, Oncolliga o Vilassar de Dalt Contra el Càncer.

En conclusió, cada situació és diferent, per la qual cosa el metge indicarà en cada cas les mesures a seguir. A més, és important seguir les recomanacions facilitades pels canals oficials i no perdre la calma.

Referències

 

 

Recomanacions alimentàries per les seqüeles digestives

De vegades, les persones que han patit càncer, i en especial les que han patit algun tipus de càncer relacionat amb l’aparell digestiu, poden patir seqüeles gastrointestinals a llarg termini.

Seguir algunes pautes alimentàries adaptades a cada malaltia, pot ajudar a que els seus efectes siguin menys intensos i fins i tot que aquests puguin desaparèixer.

Funcionament de l’aparell digestiu

L’aparell digestiu és l’encarregat de processar els aliments que ingerim de manera que el nostre organisme pugui beneficiar-se dels nutrients que aquests contenen (vitamines, minerals, carbohidrats, greixos, proteïnes i aigua), mentre s’eliminen els residus produïts.

El tub gastrointestinal està format per l’estómac i els intestins (Figura 1). Els aliments, passen de la boca a l’esòfag a través de la gola, arribant així a l’estómac on té lloc, en la seva major part, el procés de la digestió. Un cop els aliments estan parcialment digerits, arriben a l’intestí prim, on es produeix l’absorció de nutrients cap al torrent sanguini al llarg dels seus, aproximadament, 7 metres de longitud. Els productes no absorbits arriben a l’intestí gros, on es produeix l’absorció d’aigua i s’eliminen els residus del procés a través de l’anus.

Impacte gastrointestinal del càncer i/o el seu tractament a llarg termini

Les complicacions gastrointestinals són habituals en els pacients amb càncer, i no es troben limitades només als pacients que desenvolupen tumors en el tub digestiu. Aquests símptomes, que poden aparèixer durant la malaltia, poden ser deguts tant al dany que produeix el propi càncer en els teixits gastrointestinals com als efectes secundaris del tractament utilitzat. Tant la radioteràpia localitzada, com la quimioteràpia o la cirurgia, són tractaments agressius que poden produir símptomes digestius.

En moltes ocasions aquests símptomes desapareixen un cop superat el càncer i conclòs el tractament, però d’altres poden romandre. Els símptomes digestius més comuns a llarg termini poden ser:

Ocorre quan les evacuacions intestinals són difícils o tenen lloc amb menys freqüència, a causa del moviment més lent del que és habitual de la matèria fecal a través de l’intestí gros. Com més temps es demora la matèria fecal a recórrer l’intestí gros, més líquid perd i es torna més seca i dura. Entre les causes més comunes destaquen certs medicaments, canvis en l’alimentació, no prendre suficients líquids o realitzar menys activitat física, i per descomptat, possibles seqüeles físiques del càncer, com cicatrius degudes a radioteràpia o cirurgia, etc.

Pot haver-n’hi a conseqüència d’altres complicacions digestives més greus. Són freqüents durant el tractament, però també poden donar-se a llarg termini. En algunes persones poden tenir un component psicològic, de manera que poden resultar útils certes tècniques de relaxació.

La diarrea consisteix en evacuacions intestinals freqüents soltes i aiguades. Quan aquest símptoma s’estén per un període superior a 2 mesos es denomina diarrea crònica. Les principals causes de la diarrea crònica poden ser la tensió o ansietat, o certes seqüeles intestinals després del càncer. Pot produir risc de deshidratació, per tant és important que contacti amb el seu metge.

  • Estenosi

Es tracta de la disminució del diàmetre de l’intestí que ocorre normalment com a conseqüència de processos d’inflamació intestinal. Pot produir obstrucció, i per tant bloqueig de la massa fecal. Alguns símptomes comuns poden ser el dolor a l’abdomen, nàusees i vòmits o restrenyiment.

Què puc fer? Recomanacions alimentàries

A més d’unes recomanacions dietètiques generals que poden ser útils per a qualsevol persona que hagi superat un càncer, hi ha mesures específiques per a les complicacions gastrointestinals més freqüents esmentades anteriorment:

S’ha de tractar de prevenir el restrenyiment, en lloc de alleujar-lo. És important prendre mesures de forma immediata amb la finalitat que no es produeixin malalties més greus com la impactació fecal. Amb aquesta finalitat, es poden dur a terme les següents mesures:

  • Beure líquids de manera abundant al llarg del dia (2 litres).
  • Prendre aliments rics en fibra com pa o arròs integral, llegums, fruites, verdures, fruits secs…
  • Una beguda tèbia o calenta mitja hora abans de l’evacuació pot afavorir el procés.

 

  • Nàusees i vòmits

Existeixen certes recomanacions que poden ajudar a prevenir-les, encara que de vegades pot ser útil l’ús ansiolítics (sempre sota supervisió mèdica) i tècniques de relaxació que ajudin a reduir el nivell general d’ansietat:

  • Repartir el menjar en petites quantitats (5-6 vegades al dia).
  • És aconsellable prendre els menjars a temperatura ambient o fresques, no calents.
  • Evitar menjars rics en greixos (fregits, salses, formatges grassos, llet sencera, etc.), ja que dificulten la digestió.

 

  • Diarrea crònica

De vegades, no n’hi ha prou amb implementar canvis en l’alimentació per combatre la diarrea crònica, i es necessita utilitzar certs medicaments o probiòtics (sempre sota la supervisió del seu metge). No obstant això, algunes recomanacions en l’alimentació podrien ser:

  • Evitar prendre làctics i derivats.
  • Intentar ingerir els aliments en petites quantitats, desgreixats i fàcils de digerir (arròs o peix bullit, poma rostida, etc.).
  • Preparar els aliments cuits o a la planxa.
  • Evitar menjars amb molta fibra (fruita, verdures, hortalisses o cereals integrals).
  • Eliminar de la dieta les begudes irritants com el cafè o les begudes alcohòliques.
  • Evitar aliments que produeixin flatulència com llegums, espinacs, col, coliflor i altres.

 

  • Estenosi

 Existeixen certes mesures alimentàries que es poden adoptar en cas d’estenosi:

  • Limitar el nombre d’aliments amb alt contingut en fibra.
  • Repartir el menjar en petites quantitats (5-6 vegades al dia).
  • Cuinar aliments bullits o al vapor.
  • Evitar el consum de cafeïna o alcohol.
  • Utilitza oli d’oliva per cuinar.
  • Beure aigua i infusions separades dels àpats, en la mesura del possible.

Seguir recomanacions específiques d’alimentació en cas que pateixi algun dels símptomes gastrointestinals esmentats pot millorar de forma notable la seva qualitat de vida. També pot ser aconsellable acudir a un dietista especialitzat si els símptomes no remeten o són recurrents, de manera que pugui recomanar aliments específics i pugui elaborar un pla dietètic personalitzat.

Referències

Instituto Nacional del Cáncer (NIH). Complicaciones gastrointestinales (PDQ®)–Versión para pacientes.

Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Efectos secundarios digestivos.

Sociedad Española de Oncología Radioterápica (SEOR). Tumores Digestivos.

Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Efectos secundarios de la quimioterapia.

American Society of Clinical Oncology (ASCO). Obstrucción intestinal u obstrucción gastrointestinal (GI).

Instituto Nacional del Cáncer (NIH). Consejos de alimentación: Antes, durante y después del tratamiento del cáncer.

Dra. Cristina Tejera Pérez y Dr. Diego Bellido Guerrero (Educainflamatoria). ¿Qué recomendaciones nutricionales son adecuadas en caso de estenosis?

 

Noves activitats esportives després del càncer de mama

Iniciar-se en l’activitat esportiva després del càncer

Durant el diagnòstic i tractament oncològic, es habitual que l’activitat esportiva que es realitzava disminueixi o es deixi de banda. Tant si abans del diagnòstic l’esport estava dintre de la rutina diària com si no, el tornar a la nova normalitat després del càncer és un bon moment per introduir o reprendre certes activitats esportives en el dia a dia. L’exercici físic, juntament amb una alimentació equilibrada, són els hàbits més beneficiosos per la salut.

Beneficis de realitzar activitats esportives:

  • Augmenta l’esperança de vida: l’esport redueix el risc cardiovascular
  • Disminueix el risc de patir certs tipus de càncer, com el de colon o mama
  • La probabilitat de recidives es menor quan es practica esport

A més d’aquests beneficis aplicables a tota la població, l’exercici físic pot ajudar a millorar o prevenir algunes seqüeles derivades del tractament oncològic, com es el cas del limfedema.

Exercici per prevenir el limfedema

El limfedema es una seqüela que pot aparèixer després de una cirurgia o tractament i que altera el funcionament dels ganglis limfàtics. Com a resultat, es desenvolupa un edema en una extremitat, sent habitual que aparegui en el braç.

Es recomanable començar amb la prevenció del limfedema el més aviat possible, tenint en compte les limitacions i situació de cada persona. Una de les mesures que es recomanen per prevenir la seva aparició és la realització d’exercicis sempre sota les pautes d’especialistes.

En l’actualitat s’està demostrant que realizar algunes activitats esportives com son el rem (en la seva modalitat dragon boat) i el tir amb arc ajuden a prevenir el limfedema.

Rem en dones que han superat un càncer de mama

 El dragon boat es una modalitat del piragüisme original de antigues tradicions xineses, i té com a símbol principal el drac. És un esport on les embarcacions son per a 10-20 persones, on el treball en equip es imprescindible i que es apte per la majoria de persones.

 Son varis els estudis que han estat publicats on es demostra que una activitat com el rem pot beneficiar a les dones després de superar un càncer de mama. Els moviments rítmics i cíclics de remar ajuden al drenatge limfàtic, afavorint així la prevenció del limfedema. El rem també permet potenciar la musculatura de la zona afectada, minimitzant així el dolor i s’ha pogut comprovar que disminueix el risc de malalties cardiovasculars.

 Hi ha diversos clubs de rem que ofereixen activitats com el dragon boat, que han creat equips de dones supervivents de càncer de mama. També es realitzen diversos events per la recaudació solidaria per la investigació en càncer de mama.

Tir amb arc: beneficis després d’una operació en càncer de mama

 Un altre esport que està començant a demostrar beneficis en dones que han superat un càncer de mama i van ser intervingudes es el tir amb arc.

S’està fomentant la pràctica d’aquest esport en varis grups de pacients, on es fa una sessió de fisioteràpia preparatòria, un curs d’iniciació i llavors la pràctica de tir amb arc 2 cops a la setmana. Alguns clubs de Catalunya acullen a grups de dones per fer aquest tipus d’exercici.

La contracció i relaxació dels grups musculars implicats durant la pràctica de tir amb arc afavoreix la circulació limfàtica, prevenint així l’aparició de limfedema. També es pot observar una millora a nivell funcional del braç, i es disminueix la sensació de pesadesa que sol ser habitual en aquests casos. A més, més enllà de la pràctica esportiva, s’estableix una dinàmica de grup i convivència entre el grup format.

Beneficis en la salut i qualitat de vida de les activitats esportives en grup

Aquest tipus d’esports aporten beneficis a molts nivells: físic, social, emocional i espiritual. Tot això es tradueix en un augment de la qualitat de vida de les persones que han superat un càncer. Es promou també l’esperit d’equip millorant així el desenvolupament de les relacions socials.

En definitiva, la pràctica d’esports com el rem o el tir amb arc pot ser una opció novedosa i a la vegada beneficiosa per prevenir l’aparició de limfedema, sempre consultant a l’especialista si aquest tipus d’exercici físic es adequat en cada cas.

 

Referències

AECC. Secuelas del cáncer de mama: el linfedema

Diabetis després del càncer: ¿quines mesures es poden prendre?

Introducció

La diabetis o diabetis mellitus és una malaltia metabòlica crònica caracteritzada per uns nivells de sucre (glucosa) en sang elevats. La glucosa és imprescindible per al funcionament de l’organisme, ja que actua com a font d’energia de qualsevol procés fisiològic, i permet, per exemple, el moviment dels músculs.

La hiperglucèmia, o elevat nivell de sucre en sang produït per la diabetis, és conseqüència directa de la manca de captació de la glucosa circulant per part de les cèl·lules de l’organisme, per tant, no es consumeix i s’acumula. La causa d’aquest efecte varia segons el tipus de diabetis, però en ambdós tipus està relacionada amb el metabolisme de la insulina, una hormona produïda al pàncrees que possibilita l’entrada de la glucosa a l’interior de les cèl·lules.

  • Diabetis mellitus tipus I: Es caracteritza per l’absència total de producció d’insulina per part del pàncrees. Es dóna en major mesura en persones joves. El seu tractament es centra en la injecció periòdica d’insulina externa, amb l’objectiu de controlar els nivells de glucosa en sang.
  • Diabetis mellitus tipus II: S’origina pel fet que les cèl·lules de l’organisme desenvolupen certa resistència a l’acció de la insulina, i el pàncrees no és capaç de produir la suficient quantitat d’aquesta molècula per vèncer aquesta resistència. La seva aparició té relació amb els mals hàbits de vida i se sol donar en individus adults. El tractament d’aquest tipus de diabetis no sol requerir la injecció d’insulina, a diferència de la diabetis tipus I. L’ús de fàrmacs antidiabètics i una millora en els hàbits de vida solen ser suficients per controlar els nivells de glucosa en sang.

A Espanya, hi ha més de 5 milions de persones que pateixen aquesta malaltia, i la tendència segueix en augment, considerant-se un problema sanitari greu per part de la OMS. L’estil de vida cada vegada més sedentari i els mals hàbits alimentaris, entre d’altres, produeixen que cada vegada més persones es vegin afectades per aquesta malaltia.

Les complicacions de la diabetis es presenten de forma progressiva, i a llarg termini poden arribar a ser mortals. Entre les principals es troben: malaltia cardiovascular, neuropatia, dany renal, dany ocular, malalties de la pell, deteriorament auditiu, demència etc.

Diabetis com a seqüela d’alguns tractaments oncològics: Quina relació hi ha?

En aquelles persones que hagin superat un càncer, és possible que apareguin algunes seqüeles com a conseqüència del tractament o de la pròpia malaltia. En concret, alguns medicaments tenen la capacitat d’augmentar els nivells de glucosa en sang, i induir la resistència a insulina, com per exemple, els esteroides, com la prednisona o prednisolona, ​​la dexametasona o la hidrocortisona. També alguns tractaments amb inmunoteràpia, poden provocar un trastorn autoimmune que derivi en diabetis tipus 1.

A més, en aquells casos en què s’hagi realitzat una cirurgia sobre el pàncrees per intentar eliminar les cèl·lules tumorals, ha risc de diabetis, ja que es eliminen també les cèl·lules productores d’insulina de forma permanent. Tot això fa que les persones amb càncer tinguin un 35% més de probabilitat de desenvolupar diabetis que les persones sense tumors.

Centrant-se exclusivament en el càncer de mama, resulta cada vegada més important conèixer les conseqüències a llarg termini que pot tenir, tant la malaltia com el seu tractament, ja que el nombre de supervivents, afortunadament, és cada vegada més gran. S’ha observat la possibilitat que la quimioteràpia podria augmentar el risc de patir diabetis en els anys posteriors al càncer en dones susceptibles, especialment en aquelles en estat post-menopàusic i amb un pes elevat.

També és cert que ambdues malalties (diabetis i càncer) comparteixen factors de risc, per la qual cosa és possible que ambdues es presentin de forma simultània, o fins i tot que, en el moment en què es produeix el diagnòstic de càncer, ja existís una diabetis no diagnosticada.

 Prevenció

En la diabetis, una vegada es desenvolupa, no existeix cap tractament que permeti la seva curació, encara que sí és possible prendre certes mesures per prevenir l’aparició de la diabetis tipus II. És innegable que hi ha una certa predisposició genètica en algunes persones per al desenvolupament de la malaltia, i que, a dia d’avui, aquest factor resulta impredictible. No obstant això, existeix també un risc relacionat amb l’estil de vida, sobre el qual podem influir amb els nostres hàbits:

  • Alimentació saludable. Seguir una dieta variada, amb una aportació reduïda de sucres refinats, hidrats de carboni i greixos saturats, així com un augment en el consum de verdures pot contribuir a evitar el desenvolupament d’aquesta malaltia o, almenys, a controlar-la.
  • Exercici físic. La realització de 30 minuts d’activitat física diària, adaptada a cada persona, també resulta recomanable.
  • Pes adequat.El sobrepès és un factor de risc molt important en l’aparició de diabetis. Si el pateix, perdre tot just el 7% del seu pes (7 kg si pesa 100 kg) pot tenir un impacte positiu en la salut.
  • Deixi de fumar. El tabac augmenta el risc de diabetis i malalties cardiovasculars.

 

Recomanacions

Un cop la persona ha estat diagnosticada amb diabetis, normalment mitjançant una anàlisi de sang, és fonamental que s’aprengui a gestionar la malaltia correctament, de manera que li permeti gaudir d’una elevada qualitat de vida i evitar-li possibles complicacions.

Tant la persona amb diabetis com els seus familiars han de rebre educació diabetològica i suport emocional. La formació resulta una eina imprescindible per facilitar l’autocura, l’adherència al tractament i el control metabòlic. A més, hi ha una sèrie de recomanacions en aquest sentit:

  • Adaptar l’alimentació. La cura de l’alimentació d’un diabètic és part fonamental del seu tractament, i s’ha d’adaptar a les característiques individuals de cada pacient, com poden ser la seva medicació, l’exercici físic que realitza o els seus comorbiditats. Per això la dieta ha de ser confeccionada de manera individualitzada pel seu equip sanitari.
  • Mantenir una hidratació adequada. Les persones diabètiques presenten un major risc de deshidratació, a causa que els ronyons intenten eliminar l’excés de glucosa en sang a través de l’orina, i comporta una major pèrdua de líquids.
  • Practicar exercici de forma regular. L’activitat física és un dels pilars fonamentals del tractament de la diabetis. Els seus beneficis es produeixen a molts nivells: millora la tensió arterial, els nivells de colesterol i la funció cardiovascular. El tipus d’exercici i la intensitat s’ha d’adaptar a l’edat i la condició física de cada persona amb diabetis.
  • Realitzar controls de glucosa amb freqüència i de forma estructurada. L’anàlisi dels nivells de glucosa en sang permet detectar possibles complicacions derivades d’hipoglucèmies (baixades de glucosa) o hiperglucèmies (pujades de glucosa). Es recomana realitzar entre 5 i 6 controls al dia, per poder ajustar la pauta d’insulina o del tractament en general, si fos necessari. Si es practica exercici, es recomana fer una anàlisi abans de l’inici de l’activitat, alguna mesura extra mentre es practica exercici de llarga durada, així com un cop acabat.
  • Actuar ràpid davant d’una hipoglucèmia. És habitual que durant una hipoglucèmia es mengi de forma descontrolada i amb gran voracitat. Això comporta una ingesta d’hidrats de carboni superior a l’indicat, que sol ser la causa d’un rebot o hiperglucèmia en les hores posteriors.
  • Realitzar revisions oftalmològiques. És fonamental que les persones amb diabetis realitzin revisions periòdiques per prevenir, detectar i tractar amb èxit qualsevol tipus de complicació que pugui sorgir com a conseqüència de la malaltia.
  • Tenir cura dels peus. Algunes persones amb diabetis poden presentar alteracions en la sensibilitat i la circulació. És recomanable realitzar una inspecció diària dels peus comprovant l’absència de lesions i visitar amb regularitat al podòleg.
  • Ser adherent amb la medicació. La medicació és el tercer pilar del tractament, juntament amb la bona alimentació i l’exercici. És fonamental seguir la pauta de tractament marcada pel metge, que sol basar-se en la teràpia amb insulina per a les persones amb diabetis tipus I, i antidiabètics orals i/o insulina per a les persones amb diabetis tipus II.

Referències

  1. Grupo Español de Pacientes con Cáncer. Todo lo que empieza cuando “termina” el cáncer.
  2. Fundación para la diabetes. Diez recomendaciones para mantener la diabetes bajo control en 2018.
  3. City of hope. El cáncer y la diabetes: más relacionados de lo que se cree.
  4. Intramed. Asociación entre diabetes y cáncer.
  5. Mayo Clinic
  6. Asociación Diabetes Madrid. Diferencias entre Diabetes tipo 1 y Diabetes tipo 2.
  7. Organización Mundial de la Salud. Diabetes.
  8. Redacción médica. Las personas con cáncer tienen un 35% más de riesgo de desarrollar diabetes.
  9. Medical News Today. What is the relationship between breast cancer and diabetes?

 

Musicoteràpia: Acompanyant amb música les emocions de la persona que ha superat el càncer

Els sentiments son el resultat de la presa de consciència de com ens sentim i de les sensacions que experimentem. Per tant, els sentiments suggestionen el nostre benestar emocional, fent que oscil·li d’una forma que es podria comparar a un pentagrama musical, on les notes pugen i baixen segons la melodia que dictin els sentiments, però també l’estat de salut.

La musicoteràpia forma part de la medicina tradicional i està reconeguda com a teràpia complementaria per la OMS (Organització Mundial de la Salut), com eina rehabilitadora de la salut física i emocional. Des de fa un temps, aquesta teràpia complementaria s’està implementant en diferents serveis de salut.

La musicoteràpia connecta directament amb el subconscient, amb el costat més primitiu, i té la capacitat de provocar que el cervell sigui capaç de generar endorfines o adrenalina, i aquestes substàncies son les que provoquen diferents estats en el nostre cos, com la calma o la situació d’alerta.

Potencials beneficis de la musicoteràpia

La evidencia científica demostra que la música ens pot ajudar a guanyar control sobre nosaltres mateixos, incrementant l’autoestima i equilibrant el nostre benestar emocional, per gestionar amb eficàcia els nostres sentiments i emocions.

Existeixen dos tipus de tècniques de musicoteràpia: l’activa i la passiva-receptiva. Aquestes es diferencien en el nivell d’activitat que requereixen per part del participant. En la passiva, la persona escolta la música de forma inactiva, mentre que en l’activa es complementa amb moviments, relaxació física, cantar, tocar instruments, etc. per promoure/facilitar una major implicació del participant.

La musicoteràpia té efectes específics sobre l’ésser humà/persona:

  • Efectes bioquímics: provoca la segregació d’hormones, neurotransmissors i neuromoduladors.
  • Efectes fisiològics: influeix en el control del ritme cardíac i en la regulació de la pressió sanguínia i del ritme respiratori.
  • Efectes motrius: les activitats de la musicoteràpia activa treballen/estimulen la coordinació, l’equilibri i la mobilitat. A més, milloren l’amplitud del moviment, el to muscular i la respiració.
  • Efectes cognitius: facilita la focalització de l’atenció i concentració en l’experiència i tasca musical, la reestructuració de pensaments, i el desenvolupament del sentit de l’ordre i l’anàlisi emocional, ajudant al procés de raonament des de la relaxació.
  • Efectes socials: la música té la capacitat d’unir i compartir, i, per tant, de facilitar el diàleg. Les sessions de musicoteràpia en grup promouen experiències d’interacció social, i generan complicitat entre els companys de grup.
  • Efectes psico-emocionals: les tècniques musicals receptives i actives faciliten l’expressió d’emocions i sentiments a nivell verbal i no verbal, a la vegada que desperten, evoquen, provoquen, enforteixen i promouen (la interacció) l’elicitació de noves emocions i sentiments.
  • La musicoteràpia pot tenir un efecte (sedant) relaxant o estimulant; que ens pot ajudar a alliberar energia reprimida i que, per aquest motiu, també pot ajudar a assolir un equilibri emocional.
  • Efectes psicòlogics i transcendentals: la musicoteràpia pot ajudar a processar els canvis vitals, a elaborar les pèrdues, així com a reflexionar i a donar un nou sentit a les experiències viscudes.

El camí de la música dins el nostre cervell i els seus efectes

Els éssers humans convivim amb la música pràcticament en tot moment. Es pot afirmar que és un art que ens fa recordar fets del passat, reflexionar sobre el present o imaginar el futur, tot sota l’aflorament intrínsec de les emocions.

Aquest fet que ens resulta normal o conegut per tots es produeix mitjançant complexos sistemes neuronals. És per aquest motiu que la neurociència intenta respondre quin és l’efecte de la música sobre les diferents parts del cervell. Segons el coneixement actual, quan s’escolta música els següents processos es desencadenen al cervell, casi seqüencialment:

  • L’escorça motora relaciona la música amb el moviment; ens permet seguir un ritme i ens manté dins d’una pauta rítmica aïllant-nos d’altres percepcions auditives.
  • L’escorça auditiva té la funció de rebre les vibracions de la música i transformar-les en sons
  • L’escorça sensorial s’encarrega de transcriure els sons en sensacions. Provoca l’inici d’una emoció musical.
  • L’ hipocamp involucra pensaments com els records mitjançant les sensacions rebudes des de l’escorça sensorial.
  • El cerebel és capaç de transformar la música i les sensacions rebudes per les altres parts del cervell en reaccions emocionals que poden ser de tristesa, d’alegria, de felicitat, etc.
  • El nucli accumbens és la part del cervell que modula el nostre estat d’ànim, relacionant-se directament amb les emocions viscudes pel cerebel.
  • L’escorça prefrontal, racionalitza les sensacions i pren decisions que es poden relacionar amb el nostre estat d’ànim.

 

Com pot ajudar la musicoteràpia després del càncer?

La musicoteràpia és adequada en episodis d’estrès i ansietat. A més, s’ha demostrat que redueix l’alteració emocional i la qualitat de vida en persones que ja han acabat el tractament oncològic, però poden seguir experimentant malestar.

De totes maneres, és important que una sessió de musicoteràpia estigui conduïda per un musicoterapeuta professional.  Actualment, els musicoterapeutes formen ja part de l’equip interdisciplinar d’unitats d’oncologia dels hospitals, d’associacions dedicades al suport psicosocial de persones amb càncer així com d’altres centres  i entitats de suport psicològic.

 

Referències

 

Efectes tardans del càncer i el seu tractament

Es possible que un temps després d’haver acabat amb el tractament pel càncer, algunes persones en comencin a notar efectes derivats, i això els pot crear una sensació de frustració després d’haver passat per la malaltia, a més d’augmentar la por a possibles recaigudes.

Durant el tractament del càncer, son de sobres coneguts els possible efectes secundaris en el pacient. Però aquests tractaments poden causar també efectes secundaris que poden no aparèixer en mesos o anys després d’haver estat sotmès a aquestes teràpies. Es important saber que molts d’aquests efectes es poden controlar i tractar.

Tipus d’efectes tardans del càncer i el seu tractament i causes

Els tipus d’efectes tardans que poden aparèixer depenen tant de la malaltia, com del tipus de tractament, que cada persona hagi superat. A més, cal tenir en compte que, com que cadascú es diferent, dues persones tractades amb els mateixos fàrmacs per la mateixa malaltia poden tenir efectes tardans diferents.

De forma resumida, la quimioteràpia, la radioteràpia, la cirurgia i les altres teràpies contra el càncer poden causar diferents tipus de efectes tardans, entre els que podem trobar:

  • Disminució de la massa òssia.
  • Canvis en el cervell. Alguns d’aquests canvis poden implicar falta de memòria, problemes de concentració o personalitat, o problemes del moviment i del processament de la informació.
  • Canvis en el sistema endocrí com menopausa precoç, afectacions a la fertilitat, hipotiroïdisme i augment de pes.
  • Problemes oculars com visió borrosa o doble, sensibilitat a la llum o problemes de visió nocturna.
  • Problemes auditius.
  • Problemes cardiovasculars.
  • Canvis en les articulacions que poden provocar falta de moviment en les articulacions.
  • Problemes pulmonars com problemes en la respiració, febre, tos seca, congestió i sensació de fatiga.
  • Limfedema, que es pot desenvolupar si part del sistema limfàtic es veu afectat en la extirpació de ganglis o radioteràpia, causant inflamació.
  • Canvis a la boca com boca seca o càries.

 

Quan poden aparèixer aquests efectes?

Partint de la base que no totes les persones que han superat un càncer poden notar els mateixos efectes tardans, també cal recalcar que podria passar que no n’experimentin cap d’aquests a llarg termini o no n’experimentin de nous. Així doncs, la probabilitat i el moment en que poden aparèixer aquests efectes tardans no desitjats també dependrà del tipus de càncer que s’hagi tractat, com s’hagi hagut de tractar i la dosi que s’hagi requerit administrar i, com és lògic, també del estat de salut general de la persona i d’altres aspectes que hi puguin influir.

 

Efectes tardans del càncer infantil

El cas dels nens que han patit un càncer, és una situació particular ja que, degut a la seva edat i que estan en procés de creixement, poden aparèixer alguns efectes tardans que no son tan comuns en les persones d’edat adulta que han travessat una situació semblant.

Així doncs, en aquests casos, podrien aparèixer de forma més específica les següents seqüeles tardanes:

  • Problemes en l’aprenentatge: normalment poden tractar-se de problemes de memòria, capacitat de processament de la informació i sobre la capacitat de fer vàries tasques alhora.
  • Creixement anormal dels ossos: alguns nens podrien tenir un creixement més lent del que és habitual o bé que el seu creixement s’aturi abans.
  • Problemes hormonals: a part del creixement més lent, alguns tractaments poden fer que el nen o nena arribi a la pubertat més tard.
  • Problemes dentals: poden existir casos on aparegui un cert retràs en el creixement de les dents o la falta d’alguna peça dental.
  • Problemes emocionals: l’ansietat, la depressió i la por a la recaiguda poden aparèixer temps després de que un nen hagi superat el tractament d’un càncer. Això pot fins i tot derivar cap a patir certes fòbies i que aquestes persones tendeixin a evitar als metges i els entorns hospitalaris en la edat adulta.

Control i prevenció dels efectes tardans

Amb l’objectiu de mitigar, però també de prevenir, aquests efectes tardans, son importants els controls mèdics periòdics ja que, quan abans es detectin aquestes efectes tardans, abans s’hi podran posar mesures. La atenció del seguiment inclou revisar signes i símptomes dels efectes tardans i la educació de la salut sobre com prevenir aquests efectes.

De la mateixa manera, la qualitat de vida de les persones que han superat el tractament d’un càncer pot millorar amb comportaments que promoguin la seva salut i el seu benestar. Una dieta saludable, fer exercici moderat i fer un seguiment mèdic periòdic son importants per intentar evitar problemes de salut relacionats amb el tractament.

De la mateixa manera, és important obtenir informació i consultar amb un especialista sobre quins són els efectes que podrien aparèixer després del tractament oncològic. Conèixer quins son els efectes que es podrien patir ajudarà a identificar-los abans, permeten que els professionals mèdics hi intervinguin també amb anticipació.

 

Referències

Mayo Clinic. Sobrevivientes del càncer: efectos tardíos del tratamiento oncológico.

Cancer.net. Efectos tardíos del cáncer infantil.

Instituto Nacional del cáncer. Efectos secundarios tardíos del tratamiento de cáncer.

Calvo-Escribano C. Efectos tardíos del tratamiento del niño con cáncer. Anales de Pediatria Continuada. 2016 Vol. 4 (1).

KidsHealth. Secuales del cáncer y el tratamiento contra el cáncer.