Claus per preparar el retorn al lloc de treball

L’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball (EU-OSHA) indica que, aproximadament la meitat dels nous casos de càncer diagnosticats a Europa corresponen a persones en edat de treballar. Aquestes dades, sumades a l’augment continu de la supervivència de persones amb càncer, fan necessari que hi hagi mecanismes que facilitin la reincorporació laboral d’aquestes persones.

En el moment de la diagnosi i la planificació del tractament, la vida laboral habitualment es veu interrompuda mitjançant la fórmula administrativa de la baixa mèdica. Però el procés sovint és llarg, arribant un moment en el qual tornar a la “normalitat” és una necessitat per poder avançar cap a la recuperació. És important que les persones que han superat un càncer tornin a sentir-se útils, recuperar activitats que feien o disposar d’una rutina i uns horaris, i la feina és un espai que els pot aportar aquests i altres actius positius sobre la seva salut.

Però la realitat és que la reincorporació a la feina no és fàcil, ja que qui ho determina no és cada persona, sinó el propi sistema, el qual de vegades no té en compte a la persona ni les condicions de treball en què s’ha de tornar.

 

Quines són les claus per tornar a la feina?

Un cop superada la malaltia i abans de tornar a la feina, les persones afectades haurien de plantejar-se en cada cas quina feina feien, en quines condicions i quin paper tenien en el seu lloc abans d’interrompre la seva activitat laboral. Això és important perquè aquestes puguin aprofitar l’impacte positiu de la feina i evitar que aquest tingui un impacte negatiu una vegada que tornen al seu lloc de treball. Tenint en compte que les persones que han superat un càncer poden estar en més d’una d’aquestes situacions al mateix temps, s’han de valorar els següents aspectes:

 

1.- Definir la situació legal i parlar amb l’interlocutor adequat

Durant el tractament i la recuperació, el fet d’estar de baixa mèdica és una situació legal que s’ha de saber gestionar. Es poden donar 3 situacions legals diferents:

  • Baixa mèdica temporal o incapacitat permanent

La baixa temporal és una situació que ha de ser prescrita per un facultatiu del sistema públic de salut i s’ha de confirmar periòdicament. L’empresa pot haver acordat amb la Mútua d’accidents de treball i malalties professionals de la Seguretat Social que aquesta faci un seguiment de la baixa mèdica emesa pel sistema públic com a malaltia per causa comuna. Caldrà tenir present que es pot citar a les persones implicades a fer un reconeixement mèdic obligatori, ja que la no assistència pot suposar una proposta d’alta a la inspecció mèdica. En el cas que per conveni col·lectiu l’empresa hagi de complementar la prestació econòmica durant aquest període fins al 100% del salari, pot suposar l’eliminació d’aquest complement.

Pot ser que, al finalitzar la baixa mèdica, la salut quedi afectada i limiti la capacitat per treballar de manera permanent. En aquests casos es donaria una situació d’incapacitat permanent (o invalidesa) mitjançant una valoració de la Inspecció Mèdica. Es determinarà si la incapacitat permanent és només per a la professió habitual, per a totes les professions o, fins i tot, a les activitats quotidianes. Aquesta valoració anirà associada a una prestació econòmica (pensió o invalidesa a l’argot popular).

En aquests casos, els referents seran el metge de família, que ha d’informar de la situació de salut de l’treballador/a, i l’INSS (Institut Nacional de la Seguretat Social), amb el suport assistencial de l’ICAM (Tribunal Mèdic a Catalunya), que faran les valoracions pertinents, a més del reconeixement dels drets de les persones que es troben en aquestes situacions.

  • Situació de discapacitat

Pot ser que la malaltia hagi generat una incapacitat per treballar que es consideri que és permanent i que, per tant, doni dret a una protecció en el marc dels drets socials (no els laborals), reconeixent una situació de discapacitat per a la realització d’activitats personals/socials.

En aquest cas, les oficines d’Afers Socials i Famílies de la Generalitat són els encarregats de fer els tràmits. Es pot trobar informació sobre aquestes entitats en aquesta web.

  • Situació d’especial sensibilitat

Pot ser que, un cop finalitzada la baixa mèdica, la persona que ha superat la malaltia no tingui una discapacitat permanent, però sí el dret a una protecció especial al tenir una especial sensibilitat en relació amb les condicions de treball. En aquest cas l’empresa ha d’aplicar mesures de prevenció addicionals per protegir-lo.

En aquesta situació no intervé cap organisme, ja que s’ha de gestionar internament a cada empresa, i és fruit d’una anàlisi de les condicions de treball i l’estat de salut d’una persona treballadora per part del servei de prevenció. Cal comptar amb el suport dels delegats/des de prevenció, que són els representants legals específics en aquesta matèria a les empreses.

 

2.- Mantenir la comunicació amb l’empresa i involucrar-se en la reincorporació

Com més llarga és la baixa mèdica i més temps hi són les persones que han superat la malaltia sense contacte laboral, més difícil es fa la tornada i més angoixa genera la volta a la feina. Per aquest motiu cada persona ha de trobar la manera de mantenir un contacte laboral periòdic que permeti un clima propici per a identificar oportunitats i generar complicitats.

L’empresari, arribat el moment de la incorporació, haurà de proposar la realització d’una vigilància de la salut (examen mèdic per part del servei de prevenció) per veure si la persona és o no apta per tornar al lloc de treball o si requereix adaptacions. Encara que aquest reconeixement és voluntari, és molt recomanable fer-ho.

 

3.- Acordar i planificar amb l’empresa

Amb la informació disponible sobre l’estat de salut (elaborada pel servei públic i pel servei de prevenció) i una reflexió personal del treballador/a, es pot comptar amb el suport dels delegats/des de prevenció i proposar una conversa amb la empresa per parlar de la tornada. En aquest moment s’ha d’acordar en quines condicions s’ha de donar la reincorporació a la feina, que pot ser:

  • Progressiva i en el mateix lloc de treball i les mateixes funcions
  • Amb una reducció horària diària, a compte de dies de vacances, sense retribució, o recuperables en el següent període
  • Amb una part de la jornada teletreballant i l’altra presencial
  • Amb un canvi de funcions provisional o definitiu, en ocasions requerint un suport per fer aquest nou treball

En cada cas s’ha de trobar una fórmula que satisfaci les diverses necessitats, que s’ha de parlar, concretar, i és recomanable que estigui per escrit. A més, en aquest acord és necessari que s’inclogui tot el període de seguiment de salut, ja que caldran visites a oncòlegs o especialistes, analítiques o proves d’imatge, tractant-se d’absències puntuals que s’han de poder anticipar en la mesura del possible.

 

Per tot l’anteriorment exposat, cada cop és més necessari que a l’entorn laboral hagi programes que acompanyin les persones que es troben en aquestes situacions per poder sistematitzar i fomentar aquestes mesures. Per exemple, entitats com la FECEC i el seu programa #desprésdelcàncer impulsen que, amb ajuda i acompanyament, això es pugui aconseguir.

 

 

Referències

Secretaría de Salud Laboral y Medio Ambiente UGT-CEC – Cómo volver al trabajo después del cáncer 

Agencia Estatal Boletín del Estado: Ley de Prevención de riesgos laborales

CCOO: Volver al trabajo después del cáncer de mama. ¿Qué hay que saber?  

Blog FECEC – Tornar a la feina després del càncer

Recursos per a la reinserció laboral

Una gran proporció (40 %) de les persones amb un diagnòstic de càncer tenen menys de 65 anys, és a dir que són diagnosticats en edat laboral. La reincorporació al món laboral després del càncer representa un factor molt prevalent i amb una repercussió important. Tant és així que les neoplàsies son la segona causa de pèrdua d’anys laborals, només per darrere de les malalties psiquiàtriques.

La tornada al món laboral

Tot i ser un problema tan prevalent, sembla que no s’està adreçant de la manera adequada. Tal i com va posar de manifest la guia per a millorar la qualitat en el control integral del càncer CanCon Joint Action, s’ha detectat que la implementació de serveis de suport social i rehabilitació professional es molt heterogènia entre els diferents països de la unió europea. En aquest sentit, només països com França, Finlàndia i Països Baixos ofereixen serveis com la valoració de les necessitats socials, l’avaluació de la capacitat de treball i faciliten les dades de contacte de professionals d’aquest àmbit. A Espanya, aquests serveis només s’ofereixen si el pacient els sol·licita expressament.

En la mateixa línia, en un estudi que va publicar la FECEC al 2015, també es posaven de manifest les dificultats en l’àmbit laboral de les dones que han patit càncer de mama. Aquest informe contribueix a visibilitzar diferents vivències pel que fa la tornada a la feina un cop finalitzada la fase més activa del tractament.

Però, de què parlem quan parlem de reinserció? Tot i que gran part dels supervivents poden tornar a la seva feina (al voltant del 60%), molts no poden fer-ho per les limitacions derivades de la seva malaltia o el tractament. En el primer cas parlem de reincorporació, mentres que en el segon parlaríem de reinserció. En els casos en què no és possible treballar del que era l’ofici o feina habitual a causa de les seqüeles, seria molt recomanable fer un acompanyament, facilitant l’accés a serveis d’orientació i acollida, i oferint cursos de formació per a desenvolupar noves habilitats que puguin facilitar el canvi de feina. No obstant, actualment no existeixen serveis d’orientació laboral específicament per a les persones que han superat un càncer.

 

 

Reprèn, servei d’orientació laboral després del càncer

Per tal de donar resposta a aquestes necessitats, la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) ha posat en marxa aquest any el primer programa d’aquest tipus. Reprèn, servei d’orientació laboral després del càncer, és un servei d’orientació laboral gratuït, i té l’objectiu d’acompanyar i donar suport a les persones que han patit un càncer i busquen una feina adaptada a les seves necessitats emocionals i físiques. Aquesta iniciativa fa una avaluació individualitzada de les necessitats de les persones, per acollir-les al programa Incorpora de La Caixa, que proporciona assessorament gratuït d’orientació i intermediació a aquelles persones amb risc d’exclusió social, per tal de facilitar-los l’accés al món laboral.

 

Els aspectes socials i de reincorporació al món laboral s’haurien d’integrar de manera precoç en l’atenció després de la fase activa del tractament contra el càncer. Aquestes polítiques haurien de ser de caràcter públic i centrar-se en les persones, ajudant-les a empoderar-se, desenvolupar competències i habilitats noves i proporcionant les eines que els permetin fer-ho. L’aparició de programes específics com Reprèn, servei d’orientació laboral després del càncer, és un primer pas, encara que força incipient. Tot i que encara queda molt camí per fer en aquest sentit, l’aparició d’aquest tipus d’iniciatives és molt positiva i contribueix a visibilitzar les necessitats d’aquest col·lectiu.

 

Referències

Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM) (2012). Largos supervivientes en Cáncer (Monografia).

Cancer Control Joint Action (CanCon) (2017). European Guide on Quality Improvement in Comprehensive Cancer Control (guia).

Federació d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) (2015). Estudi per a la millora de la integració i reincorporació laboral de les dones que han patit cáncer de mama (Informe).

 

Quines necessitats s’han detectat en els àmbits social, laboral i econòmic?

El càncer és un element disruptiu que altera la vida diària de les persones. No només afecta a aspectes relacionats amb la salut i el benestar emocional, sinó que té un gran impacte en moltes àrees.

 

Àmbit social: l’estigma del càncer

Moltes persones es troben amb problemes en l’entorn social i familiar: els companys de feina, amics, coneguts i familiars sovint tenen, inconscientment, un tracte diferent en comparació amb abans del diagnòstic. Després de la fase activa de tractament, és molt comú que les persones amb càncer se sentin desprotegides, perquè senten que ja no compten amb tot el suport que tenien abans de la malaltia i que sovint s’espera d’elles una tornada immediata a la “normalitat”.

 

A més, socialment el càncer encara és un tema tabú, i està associat a cert estigma. Molta gent creu que el càncer és una sentència de mort, que no es pot tractar de manera efectiva o culpabilitzen a les persones que el pateixen de la seva malaltia. Aquest últim aspecte és molt evident, per exemple, en el càncer de pulmó, on sembla que es responsabilitzi a les persones de la seva malaltia per la seva associació amb el tabaquisme.

 

Tal i com manifestava un estudi realitzat per la fundació LiveStrong, l’estigma és un problema omnipresent, molt prevalent en diferents països, cultures i comunitats, i caracteritzat per un conjunt de sentiments, actituds i comportaments esbiaixats envers el càncer.

 

L’estigma provoca que, davant d’aquestes creences i mites, les persones amb càncer no vulguin o no puguin parlar-ne perquè se senten estigmatitzades o perquè no se’ls dóna veu. Al no fer-se’n difusió, creixen les concepcions errònies sobre el càncer i es perpetua aquest cercle viciós.

 

 

 

 

 

Àmbit laboral: un tema pendent

Per altra banda, és freqüent que un cop finalitzat el tractament les persones amb càncer tinguin dificultats per tornar a treballar, bé sigui perquè necessiten adaptacions al seu lloc de treball habitual, perquè han sigut acomiadades o perquè tenen seqüeles que els impedeixen desenvolupar la feina que feien fins al moment, entre moltes d’altres.

Les variables que dificulten la reincorporació al món laboral de les persones que han patit càncer inclouen factors no modificables, com les seqüeles físiques i psíquiques derivades de la malaltia, però també n’hi ha molts d’altres sobre els que es pot incidir, com la incorporació progressiva, l’adaptació del lloc de treball o la flexibilitat horària per part de les empreses que facilitin, per exemple, la programació de les visites mèdiques de seguiment. Tot i que seria desitjable que els empresaris o els responsables de recursos humans entenguessin la situació dels seus treballadors i afavorissin l’aplicació de mesures que facilitin la incorporació gradual i l’adaptació del lloc de treball, no sempre succeeix d’aquesta manera. La reincorporació flexible a la feina, que és una de les necessitats més demandades per les persones que han tingut càncer, actualment no està contemplada per la llei ni per l’estatut de treballadors, i sovint queda en mans de la bona voluntat dels empresaris. Així doncs, cal establir un marc legal per garantir la igualtat d’oportunitats i actuar de manera precoç en la rehabilitació laboral.

A més, existeixen altres elements que tenen un impacte en la tornada a la feina, com alguns factors socio-demogràfics o els relacionats amb el lloc de treball, com l’esforç físic, especialment contraindicat en el cas de patir seqüeles com la fatiga.

 

Àmbit econòmic: l’estrès financer

La situació d’augment de les despeses i disminució dels ingressos en la que es troben moltes persones després del càncer porta a un escenari d’inestabilitat econòmica o estrès financer. A més de la càrrega econòmica que suposa el fet de superar la malaltia, els supervivents també són discriminats per moltes entitats financeres, com la banca i les asseguradores.

Les companyies asseguradores es reserven el dret de negar les assegurances de vida a les persones amb malalties cròniques o greus, com la diabetis o el càncer. Aquestes situacions poden semblar injustes, però les companyies s’emparen en el risc que suposa oferir cobertura en aquests casos i en el fet que aquest tipus d’assegurances no són de contractació obligatòria. Tot i això, aquestes assegurances són necessàries per poder demanar una hipoteca o accedir a crèdits bancaris i altres productes financers, de manera que suposen un greu inconvenient a la vida de les persones que conviuen amb el càncer.

A Catalunya, l’atenció sanitària és pública i universal. Tot i així, en cas de voler contractar una assegurança de salut, és possible que moltes companyies posin impediments per haver patit un càncer. Aquest greuge comparatiu també el podem trobar a les assegurances de viatge. De la mateixa manera que les assegurances de salut i vida, tendeixen a discriminar a les persones amb càncer o altres malalties cròniques, pel risc afegit que la malaltia suposa.

Algunes dificultats derivades d’aspectes socials, laborals i econòmics poden tenir un impacte negatiu en el benestar emocional i la salut de les persones que han tingut càncer.

Aquests elements, però, són també les eines més importants per a la seva recuperació, doncs representen un element de suport i contribueixen a mantenir una actitud positiva i establir una rutina diària. És per això que és especialment important desenvolupar programes específics per donar resposta a aquestes necessitats. A més, és necessari treballar paral·lelament en la reducció de l’estigma associat al càncer, no només pel benefici de lluitar contra els prejudicis i la desinformació, sinó també perquè pot repercutir negativament en l’accés a recursos.

 

Referències

CancerWorld (2013). Stigma: Breaking the vicious circle.

Federació Catalana d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) (2014). Millorar l’experiència dels supervivents de càncer a Catalunya. 

Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (2009). Valoració de l’estat de salut de les persones sol·licitants d’adopció.

European Agency for Safety and Health at Work (2017). Rehabilitation and return to work after cancer: Literature review.