emocions

L’oncòleg: quina és la relació un cop superat el càncer?

Disminució de les visites a oncologia: i ara què?

Un cop acabat el tractament oncològic, és el moment de tornar poc a poc a la vida quotidiana i reprendre la rutina diària. Aquest procés d’adaptació, porta sovint implícit un menor número de visites a l’hospital segons el pla de seguiment, especialment amb l’oncòleg i tot l’equip mèdic que ha estat implicat en el procés de superació de la malaltia.

Aquesta disminució en el nombre de visites i seguiment amb els professionals sanitaris, pot despertar en la persona sentiments de por, tristesa o vulnerabilitat, ja que aquest control per part del col·lectiu sanitari és reconfortant, donat que supervisen l’estat de salut i es rep el vist-i-plau d’un expert/a en la matèria.

Tenir aquestes sensacions pot ser desconcertant per la persona que ha superat un càncer, ja que hauria de ser un moment d’alliberament i gratitud, però en moltes ocasions hi ha una barreja de sentiments que coexisteixen a la vegada. És possible que moltes de les persones de l’entorn només vegin la millor part de la situació, que és la superació de la malaltia, però és important tenir en compte que poden aflorar sensacions d’incertesa totalment comprensibles.

Pla de seguiment un cop superat el càncer

Un cop finalitzat el tractament, hi ha un període de seguiment que pot variar depenent de la persona, ja que no tots els casos són iguals. Una vegada rebuda l’alta per part de l’equip oncològic, entre 5 i 10 anys després del tractament inicial segons el tipus de càncer, seran necessaris controls i revisions cada cop més espaiades. Aquestes revisions periòdiques serveixen per confirmar l’estat general de salut, així com per fer un seguiment i control dels efectes secundaris del tractament, i diagnosticar, com més aviat millor, possibles recaigudes. En el sistema sanitari públic aquests controls els realitzen els equips d’atenció primària.

Un cop establert el pla de seguiment en acabar el tractament, la participació activa del malalt/a,  durant els següents mesos o anys, pot ajudar a augmentar la seguretat en un mateix, ja que apareix la sensació de control sobre la pròpia salut. És important no ometre aquestes revisions, i compartir amb els professionals qualsevol dubte o símptoma que pugui sorgir al llarg del temps. Una manera d’optimitzar les visites de seguiment, i alhora reduïr part de l’incertesa, és preparar una bateria de preguntes per l’oncòleg, per poder obtenir-ne la resposta durant la visita.

I si torna el càncer? La por a la recaiguda

La por a que la malaltia reaparegui novament és una de les principals preocupacions que experimenten les persones que han tingut càncer. La possibilitat de patir altra vegada tot el procés de la malaltia, o de no poder superar-la de nou, fa que moltes persones que han superat un càncer se sentin amenaçats/des per la malaltia.

És possible que aquesta por a la recaiguda no desaparegui immediatament, sinó que vagi disminuint amb el pas del temps. Tot i així, és possible que fins i tot anys després de finalitzar el tractament, encara existeixin certes preocupacions per una possible recaiguda.

Aquest temor pot accentuar-se a mesura que s’apropen els dies de revisions i controls mèdics, de manera que encara cobra més importantància el fet de crear un vincle de confiança amb els professionals sanitaris i consultar qualsevol símptoma o molèstia que pugui aparèixer. Ells poden oferir ajuda i entendre preocupacions i temors.

La psicooncologia, una gran aliada

Enfrontar-se al càncer i les seves seqüel·les pot comportar estrès psicològic i altres problemes com insomni, temor i canvis emocionals. Aquests símptomes poden disminuir la qualitat de vida de les persones que han superat un càncer.

La psicooncologia és la part de la psicologia que té com a objectiu augmentar la qualitat de vida de l’afectat/da de càncer i de la seva família. La seva intervenció es basa en pal·liar l’impacte emocional derivat de la malaltia i l’adaptació de la persona a la seva nova situació. El psicooncòleg/a també pot ajudar a l’adaptació a alguns efectes secundaris, com per exemple l’adaptació a la nova imatge després del tractament.

Diversos estudis han demostrat que una intervenció psicològica com la que pot oferir el psicooncòleg/a millora la qualitat de vida. Son moltes les associacions i serveis i la quasi totalitat dels equips oncològics que ofereixen aquest tipus d’assistència.

En definitiva, la relació amb els professionals sanitaris no acaba juntament amb el tractament, sinó que les persones que han superat un càncer tenen al seu abast un ventall de recursos i professionals sanitaris als que dirigir-se i trobar suport. És important ser conscient d’aquest fet, ja que poden ajudar tant a nivell clínic com a nivell psicològic, fent que el procés després del tractament sigui una mica més senzill.

Referències

Oncolink. La vida después del cáncer

American Society of ClinicalOncology (ASCO). Atención de seguimientodespués del tratamiento del cáncer.

Asociación Española contra el cáncer (AECC). Seguimiento y revisionesdespués del cáncer de mama.

NationalCancerInstitute (NIH). Cuidados médicos de seguimiento.

Instituto Superior de EstudiosPsicológicos (ISEP). El importantepapel del psicooncólogo en la aceptación y superación del cáncer.

De la Torre-Luqe et al. Tratamientospsicológicos para mejorar la calidad de vida en contextos oncológicos: un meta-análisis.  International Journal of Clinicaland Health Psychology. Volume 16, Issue 2, May–August 2016, p. 211-219

L’artteràpia, una nova veu després del càncer

Què és l’artteràpia?

És fàcil posar-se d’acord a l’hora d’afirmar que l’expressió artística, en qualsevol de les seves vessants, és sovint el canal per excel·lència a l’hora de mostrar i comprendre emocions més enllà de les paraules.

 

En aquest sentit, l’artteràpia consisteix en el desenvolupament i canalització de les capacitats creatives d’una persona per transformar-les en una eina de gestió de situacions i emocions conflictives i per poder brindar una oportunitat de canvi en alguns àmbits vitals, com la integració dins de la comunitat, el desenvolupament personal o la cura del propi benestar emocional.

 

Com a potencials beneficis de l’expressió artística per a una persona que ha superat una malaltia amb un possible impacte emocional, com podria ser el càncer, serien destacables les oportunitats de:

 

  • Augmentar la comunicació amb l’entorn.
  • Facilitar la gestió de l’estrès.
  • Afavorir l’autoestima.
  • Guanyar una sensació de control.
  • Aprofundir en el coneixement propi i de la malaltia.

 

 

Una altra avantatge atribuïble a l’artteràpia seria que per obtenir-ne els seus potencials beneficis no es requereixen coneixements artístics previs, ja que la tècnica parteix de la premissa que tothom posseeix la capacitat de projectar la seva evolució interna mitjançant l’art. Per tant, l’artteràpia és a l’abast de tothom i és una manera senzilla i efectiva d’afegir una dimensió humanista dins del plantejament integral de l’atenció d’una persona que ha superat un càncer.

 

No obstant això, també és important destacar que l’artteràpia no pot considerar-se en cap cas com una alternativa als tractaments de quimioteràpia, radioteràpia o qualsevol altre tractament prescrit per un metge; si no que es una activitat complementaria per millorar el benestar.

 

El rol de l’artterapeuta

 

En el camí de l’artteràpia és important comptar amb la figura de l’artterapeuta, que és la persona encarregada d’acompanyar a les persones que s’inicien a l’artteràpia en la vehiculació dels seus processos artístics. Entre d’altres funcions, l’artterapeuta els dona suport a través de les següents tasques:

 

  • Comprendre’ls a través de la seva comunicació tant verbal, com no verbal.
  • Detectar-ne els seus requeriments.
  • Iniciar i orientar-los en el tipus d’artteràpia més adequada a la seva situació.

 

A diferencia d’altres disciplines en que també s’utilitzen elements artístics, l’artterapeuta utilitza i orienta els materials, les tècniques, els processos artístics i les obres en sí, cap a un finalitat terapèutica. D’aquesta manera, les activitats proposades no se centren en el valor estètic del treball, sinó en cobrir necessitats.

 

En aquest sentit, les activitats pròpies de l’artteràpia no s’acostumen a planificar com a exercicis tancats; ja que això aniria en contra de la seva pròpia essència, sinó que normalment es proposen com a directrius orientatives perquè després l’artterapeuta pugui adaptar-les d’acord amb les necessitats i l’evolució de cada persona o grup de persones; ja que de fet, les activitats relacionades amb l’artteràpia se solen realitzar en grup.

 

A nivell organitzatiu, la Federació Espanyola d’Associacions Professionals d’Artteràpia (FEAPA) agrupa associacions i artterapeutes d’arreu de l’estat espanyol, per facilitar la seva contribució a un millor coneixement de l’artteràpia i a la difusió dels seus beneficis potencials, organitzant diversos esdeveniments i activitats.

 

L’artteràpia, una nova veu després del càncer

 

Així doncs, després de completar el tractament, arriba el torn per a les persones que han superat un càncer d’intentar assolir una nova normalitat i, en aquest moment, pot ser freqüent trobar-se davant de noves preocupacions i nous tipus de dificultats.

 

Tot i que poden variar molt entre les diferents persones, és fàcil reconèixer moments difícils com la por a una possible recaiguda, els canvis de la imatge corporal, les pèrdues de memòria i de concentració, les variacions de pes o, fins i tot, els possibles canvis en les relacions socials i laborals. En alguns casos, es pot arribar al punt de que algunes persones arribin a culpar-se a elles mateixes d’haver patit la malaltia.

 

En conseqüència, davant d’aquests entorns o situacions vitals que poden ser conflictives, és comprensible que una persona pugui sentir-se desorientada o tingui dificultats per identificar-se amb alguns dels aspectes de la seva vida. En aquests casos, que poden ser habituals en les persones que han superat un càncer o que son camí de fer-ho, trobar un espai de descobriment personal com el que ofereix l’artteràpia, pot ser un recurs molt valuós.

 

Un exemple d’aquests nous camins que pot obrir l’artteràpia, seria la capacitat de donar a aquelles persones a qui els resulta més difícil expressar-se amb paraules, una nova veu a través del llenguatge artístic. D’aquesta manera, un pot aprendre a conèixer-se a ell mateix en la seva nova situació, i a l’hora, pot donar-se a conèixer millor a les persones del seu entorn.

 

En conclusió, les emocions i les pors lligades a la superació d’un càncer són vivències esperables, però úniques per a cada persona, i aprendre a expressar-les podria ser una bona manera de gestionar-les.

Referències

Federación Española de Asociaciones Profesionales de Arteterapia (2018). FEPA.

Qestudio. Artterapeuta. La teràpia a través de l’art.

Asociación Oncología Integrativa (2016). Arte Terapia.

La casa Matiz. Arterapia, procesos creativos y crecimiento interior. Propuestas y actividades.

Quan el càncer desapareix i les emocions es desperten

Sovint, els valors de cada persona afecten la seva manera de pensar i de fer front a una malaltia com el càncer. Per exemple, algunes persones senten que han de ser fortes i protegir els seus amics i familiars. D’altres, busquen suport i recorren a éssers estimats o altres persones que hagin superat un càncer. N’hi ha que es recolzen en la seva fe perquè els ajudi a vèncer-lo.

 

Una gran part de les persones que han passat per un càncer prefereixen apreciar més la vida i sobretot haver experimentat un augment de l’estima envers a ells mateixos. Aquestes conclusions formen part del que s’anomena creixement personal i ofereix un nou sentit a la vida que fins ara mai s’havia presentat. És també el resultat del creixement posttraumàtic.

 

Aquest creixement posttraumàtic suposa un canvi en els processos cognitius de la persona i, per tant, de la seva manera de percebre la realitat. Es descriuen com:

 

  • Canvis en un mateix: major sentiment de fortalesa, augment de l’autoestima i major capacitat per a afrontar-se a possibles futures dificultats. No obstant, poden coexistir amb un sentiment de vulnerabilitat pel fet de pensar que la malaltia pot reaparèixer en qualsevol moment.

 

  • Canvis en les relacions interpersonals: es veuen enfortides les relacions amb els altres i és habitual que la família estigui més unida que abans de l’experiència. Pot ser que també hagi  augmentat la necessitat de compartir els fets experimentats i la de demanar ajuda i, per tant, s’hagi desenvolupat la capacitat de recerca de suport social.

 

  • Canvis en l’espiritualitat i en la filosofia de vida: això es fa palès en una major valoració del que es té, un canvi de prioritats (separant el que és important del que és secundari) i una major apreciació dels detalls.

 

És important ressaltar que el creixement posttraumàtic no es dona en tots els casos, i quan es dona, es pot manifestar de maneres diferents i sense temps establerts d’aparició. En canvi, aquest és depenent del procés personal de cadascú, de l’espiritualitat, el suport social, l’extraversió, l’optimisme, i la capacitat d’acceptar gradualment allò que es viu.

 

També és molt important comprendre que el malestar i el creixement posttraumàtic no són incompatibles, sinó que d’alguna manera estan fortament lligats. De fet, moltes persones que manifesten aquest creixement continuen tenint emocions com la tristesa, la ira i la por per la inseguretat d’una recidiva.

 

Com identificar i distingir el diferents tipus d’emocions

 

Totes les emocions retroalimenten el creixement personal i formen part de la coexistència natural durant el procés de transformació i adaptació:

 

  • Tristesa: moltes persones amb càncer i després d’aquest se senten tristes. Es té la sensació d’haver perdut la salut i la vida d’abans d’assabentar-se de la malaltia. Cal tenir en compte que és una resposta normal davant de qualsevol malaltia greu. És possible que porti temps superar i acceptar tots els canvis succeïts. A nivell fisiològic, la tristesa sol anar acompanyada de cansament i poques ganes de menjar. Per algunes persones, aquests sentiments desapareixen o disminueixen amb el temps. Per altres, aquestes emocions poden intensificar-se. Si els sentiments dolorosos no milloren i s’interposen en la vida quotidiana, poden arribar a desenvolupar una depressió.

 

  • Ràbia: les persones que han hagut d’afrontar un càncer sovint també senten ira, ràbia o enuig per la impotència generada davant d’un esdeveniment imprevisible. Són freqüents els tipus de preguntes retòriques de l’estil “Per què a mi?”, “Què he fet per merèixer això?”. És probable que també se senti ressentiment amb els seus proveïdors d’assistència mèdica, els seus amics i els seus éssers estimats. L’enuig, sovint, s’origina de sentiments més difícils de mostrar, com ara la por, el pànic, la frustració o l’ansietat. Hi ha una tendència generalitzada a nivell social d’amagar l’enuig però, de fet, aquest pot ser útil atès que pot generar motivació per actuar.

 

  • Estrès/ansietat: tant durant el tractament com després d’aquest, és normal tenir estrès i ansietat a causa de tots els canvis i novetats pels quals s’està passant. L’ansietat s’origina al tenir preocupacions que sobrepassen els límits d’un mateix, a la incapacitat per relaxar-se i a la tensió que es pateix. L’estrès és un estat de nerviosisme molt alt i que pot impedir que el cos s’acabi de recuperar de la manera en què ho hauria de fer.

 

Què puc fer per gestionar-les?

 

La gent s’adona que quan expressa sentiments forts com l’enuig o la tristesa, té més possibilitat de canalitzar-los. Algunes persones ordenen els seus sentiments parlant i compartint l’experiència amb amics o familiars, amb altres persones que han superat un càncer, un grup de suport o un conseller.

 

  • Ser proactiu: tractar de centrar l’esforç i l’atenció en aquelles coses que estan a l’abast d’un mateix, intentant utilitzar l’energia d’un mateix per centrar-se en el benestar i en el que es pot fer per mantenir-se amb la millor salut possible. En alguns casos, sortir de casa i fer alguna activitat pot ajudar a enfocar-se en altres coses, més enllà del càncer patit i de les preocupacions que causa aquesta situació. L’exercici, el ioga i estirar poden ajudar també.

 

  • No tractar d’aparentar tenir entusiasme si no se’n té, és a dir, ser sincer amb un mateix i acceptar tots els tipus d’emocions en diferents moments. Freqüentment la gent de l’entorn dona missatges i ànims expressant  “la importància de ser positiu”. Cal remarcar que demanar i/o exigir una actitud positiva acostuma a suposar una gran càrrega addicional per la persona malalta (i/o pel seu familiar o cuidador), pot no resultar empàtica en no permetre precisament l’expressió d’aquelles emocions i/o sentiments socialment no tan acceptats com l’enuig o la tristor, però alhora tan necessaris de ser canalitzats i compartits.

 

  • Trobar formes per alliberar la tensió: diferents tècniques de relaxació o distensió poden ajudar a reduir l’estrès, com l’atenció plena o mindfulness que consisteix en una teràpia científicament validada  en la qual  la persona aprèn a centrar la seva atenció en l’aquí i l’ara, sense jutjar el moment, ni deixar-se portar pels pensaments i les emocions del moment, la qual cosa produeix una regulació fisiològica de l’excés d’activació emocional. L’objectiu és facilitar les eines necessàries per tal d’ajudar a reconèixer els estats d’ànim  que resulten més difícils de gestionar, que inicialment són adaptatius però que poden conduir a emocions i sentiments que no ajuden a adaptar-se en el dia a dia. Aquests tipus de pràctiques poden ajudar a analitzar-los, i a reconduir-se cap a l’espai de pau interior.

 

  • Expressió de l’afecte:  per a les persones més extravertides, parlar sobre els fets viscuts amb altres persones, no evitar parlar sobre el tema que ens preocupa i escriure-ho en un diari té efectes beneficiosos en l’estat d’ànim. Inclús el temps invertit en l’expressió de l’afecte s’associa positivament amb el creixement posttraumàtic, sempre i quan estigui en consonància amb la personalitat base de cada persona.

 

Referències

Generalitat de Catalunya. Les emocions.

Instituto Nacional del Cáncer. Los sentimientos y el cáncer.

American Cancer Society. El cáncer y los efectos emocionales.

Mayo Clinic (2014). Sobrevivientes de cáncer: cómo manejar tus emociones después del tratamiento de cáncer.

Adolescents i joves que han afrontat un càncer

Adolescents i joves que han afrontat un càncer

L’adolescència és una etapa de canvis, dubtes i presa de decisions. També és un període de transició, en el que alguns aspectes passen a ser primordials, com ara l’amistat, la imatge corporal, l’autoestima, la independència i la xarxa social. En aquest moment tant important en el desenvolupament, en el que l’adolescent comença a tenir el seu espai i el gestiona de manera més autònoma, el diagnòstic de càncer suposa un fort impacte a nivell psicosocial.

 

Els resultats de les investigacions que examinen l’ajust psicosocial dels supervivents de càncer han estat molt variats. Diversos estudis han mostrat un increment del risc de patir trastorns psiquiàtrics i problemes acadèmics en adolescents supervivents de càncer.

 

Com és “tornar a la normalitat”? Possibles repercussions

El final del tractament és el principi d’una nova etapa i suposa la readaptació a una rutina diferent. Sorgeixen vivències angoixants provocades pel record de la malaltia, la por a una possible recaiguda, tant per part de l’adolescent com dels pares i el procés d’adaptació de nou a la rutina diària. A més, disminueix la percepció de suport mèdic i això pot provocar sentiments de soledat i vilnerabilitat davant el que passarà a partir d’ara.

 

També es pot fer present una preocupació per les conseqüències del tractament. A vegades queden seqüeles físiques, emocionals, socials o cognitives més o menys visibles i interrelacionades, que suposen un sentiment de pèrdua i requereixen un període d’adaptació per part de tots. Els principals problemes amb què es pot enfrontar un adolescent després de rebre tractament oncològic són:

 

 

. L’aparença física: en l’etapa de l’adolescència, l’aparença física comença a prendre una altra dimensió i pren més importància, sent un aspecte molt lligat a l’autoestima. Els tractaments poden suposar canvis físics, i el seu efecte pot tenir més o menys duració. Poden haver-hi canvis a tots nivells com ara: cicatrius, deteriorament de la pell, modificacions en la complexitat corporal, i el més evident a nivell visual: la pèrdua dels cabells. Tots aquests canvis són especialment difícils en una etapa de gran inestabilitat emocional, on la seva identitat no està ben establerta.

 

És important que l’adolescent tingui espais on expressar com se sent i tingui el recolzament del seu entorn, qui ha de recolzar-lo i no minimitzar els sentiments que apareixen en relació a la imatge física. També hi ha alguns recursos que poden ajudar, com ara dur un mocador, gorra o perruca (en el cas de la caiguda del cabell) mentre aquest torna a créixer.

 

. Retard en l’institut: el càncer és una malaltia de llarga durada i per tant suposa en molts casos, una desconnexió de la rutina acadèmica. Els infants i adolescents ingressats poden rebre suport en l’aula hospitalària del seu hospital de referència, sempre que ho vulguin, però moltes vegades necessiten un suport més exhaustiu per no perdre el nivell educatiu del seu grup classe.

Per tal de facilitar la tornada a les classes, és essencial poder-los oferir un pla de treball estructurat durant els ingressos i les estades a casa, així com mantenir el contacte amb l’institut i els seus companys/es i poder seguir, en la mesura del possible, treballant les matèries (sempre que l’adolescent se senti anímicament preparat). El suport d’entitats que ofereixen suport a nivell educatiu pot ajudar-los també a recuperar els hàbits d’estudi i el nivell escolar.

 

. Limitacions físiques: els joves que han estat tractats amb determinats medicaments poden tenir debilitat en les articulacions o en els músculs que els pot impedir a participar en algunes activitats. Alguns d’aquests aspectes poden ser efectes secundaris que aniran remetent o bé poden ser seqüeles que perduraran en el temps. Això pot conduir a sentiments de frustració en el jove, per això s’hauria d’intentar adaptar les activitats del grup, passant a fer activitats físiques lleugeres o de menys intensitat i informar bé al grup per tal que puguin comprendre la seva realitat.

 

. Possibles alteracions emocionals: en un estudi publicat a la revista Cancer, es va observar que els joves que han superat un càncer tenien més risc d’adquirir hàbits poc saludables. Els investigadors van determinar que, en comparació amb els que no tenien antecedents de càncer, les persones que havien tingut càncer quan eren adolescents o joves eren més propenses a l’actualitat a fumar, a ser obeses, a patir diferents malalties cròniques i a tenir una salut mental i física precària.

 

S’entén que la manca d’activitat física entre supervivents del càncer pot ser degut a limitacions físiques com a conseqüència del tractament del càncer i del mateix càncer. A més, els adolescents i adults joves supervivents de càncer eren més propensos que aquells que no tenien antecedents de càncer a estar aturats o a tenir dificultats per treballar i a declarar que no buscaven atenció mèdica per falta de recursos.

 

Una manera de millorar la salut dels adolescents i joves supervivents de càncer és que els proveïdors d’atenció mèdica dissenyin plans d’atenció individualitzada per aquestes persones. La comunitat mèdica oncològica hauria de doblar els seus esforços per educar el personal d’atenció primària sobre el seguiment que necessiten aquests pacients.

 

Orientació psicològica en adolescents i joves

Un aspecte important de la vida d’un adolescent és el sentiment de pertinença a un grup. Les relacions estretes entre amics són una font important de suport per als adolescents que han patit un càncer, ja que necessiten suport social per poder acceptar tots els canvis que la malaltia els pot haver causat.

 

És recomanable intentar buscar el suport dels estimats i amics:

 

  • Parlar amb persones de confiança sobre les possibles pors i inquietuds
  • Fer saber als altres quan se’n necessita alguna ajuda o suport
  • Dir als altres el que poden fer per ajudar

 

La psicooncologia és una àrea de la psicologia que s’ocupa d’atendre a les persones que estan o han estat afectades pel càncer i a les seves famílies. Estudia les relacions del comportament i estat de salut en cada fase de la malaltia, ajudant a afrontar l’impacte emocional que pot causar la malaltia per tal de millorar la qualitat de vida i minimitzar el sofriment. Aquestes intervencions estan indicades per reduir l’angoixa i el malestar psicològic relacionat amb el càncer durant l’adolescència, per tant, són una part fonamental del tractament multidisciplinari.

 

És important que, durant tota l’experiència amb el càncer, els joves tinguin l’oportunitat de seguir vivint una vida tan normal com sigui possible i participar en les moltes fites que es produeixen durant aquesta etapa de la vida. Si els equips mèdics mostren més flexibilitat i acostament a les necessitats dels adolescents, es pot recórrer un llarg camí en afavorir una relació de confiança més propera amb l’adolescent.

 

Un nombre creixent d’organitzacions atén les necessitats d’adolescents i joves amb càncer, oferint-los la possibilitat de donar resposta a les seves necessitats i motivacions relacionades amb la seva etapa vital, donant-los suport durant tot el seu procés durant la malaltia i posteriorment.

 

Algunes d’aquestes ajuden als joves a connectar-se amb gent de la seva edat que està passant per les mateixes adversitats, i també n’hi ha que ofereixen propostes de caràcter lúdic, suport a nivell educatiu i acadèmic, i orientació i suport psicològic. Les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, ofereixen varis serveis per a proporcionar aquest suport, buscant el benestar i la qualitat de la vida emocional i psicològica d’aquests i dels seus familiars.

 

Referències

Tai E et al. Health Status of Adolescent and Young Adult Cancer Survivors. Cancer. 2012 Oct 1; 118(19): 4884–4891.

Instituto Nacional del Cáncer (2012). Muchos adolescentes y adultos jóvenes supervivientes de cáncer tienen problemas crónicos de salud y conductas no saludables.

Comisión de psicología de la Federación Española de Padres de Niños con Cáncer. Intervención psicosocial en adolescentes con cáncer. Primera edición: Federación Española de Padres de Niños con Cáncer; 2009.

Bellver A et al. Adolescencia y cáncer. Psicooncología. 2015; 12(1): 141-156.

 

I ara, què?

Un cop finalitzat el tractament, és molt comú sentir una barreja d’emocions. Per una banda, poden haver-hi les emocions positives que es desprenen d’haver acabat el tractament d’una manera exitosa, d’haver descobert en un mateix una fortalesa que no es coneixia o d’haver forjat relacions més profundes i significatives amb la parella, familiars o amics. Per altra banda, és molt normal sentir-se desprotegit o que aflorin emocions relacionades amb pors, incertesa o ansietat.

Descobrir una nova normalitat

Els canvis que moltes persones poden experimentar amb el seu cos estan relacionats amb el tipus de càncer i el tractament seguit, però és important recordar que no hi ha dues persones iguals: els canvis físics i les seqüeles poden variar enormement entre una persona i una altra, fins i tot en casos on el tipus de càncer i el tractament són els mateixos.

Cada persona és un món i cadascú reacciona d’una manera completament diferent. És molt possible que el temps ajudi algunes persones a ajustar-se a allò que senten. Tot i això, de vegades el temps no és suficient i és possible necessitar ajuda externa. És important entendre que no hi ha un retorn a la normalitat ja que s’ha de redescobrir i redefinir la pròpia normalitat, que pot no ser la mateixa que abans del tractament.

Necessitats de les persones que han finalitzat el tractament

Recentment, la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) va publicar un estudi sobre l’experiència de les persones que han sobreviscut el càncer. Aquest estudi mostrà com, en finalitzar el tractament, els supervivents tendeixen a sentir, més que felicitat, una barreja de desesperança i abandonament. En acabar la fase activa de tractament contra la malaltia, totes les forces i l’energia focalitzades envers la curació queden en segon pla, essent reemplaçades per una sensació de solitud i desprotecció. Per altra banda, creix gradualment l’acceptació com a persona supervivent, i moltes persones experimenten un canvi dels valors personals, restablint les seves prioritats personals i la seva manera de viure la vida, tot i la incertesa que la malaltia pugui tornar.

Un altre element d’interès és el canvi en les relacions interpersonals. Els supervivents solen parlar de com, durant la malaltia, la gent del seu entorn tendeix a adoptar una actitud protectora i de recolzament. En alguns casos, però, un cop finalitzat el tractament les persones afectades senten que els exigeixen una tornada a la normalitat immediata, obviant el fet que, tot i haver acabat la fase més activa del tractament, no han acabat les conseqüències de la malaltia. Les relacions interpersonals canvien molt durant la fase de tractament de la malaltia i posteriorment en la recuperació. Molts cops, la malaltia contribueix a enfortir aquests vincles, però d’altres la relació amb amics, familiars o parella pot acabar canviant, fins al punt de debilitar-se o trencar-se.

Els resultats recollits en l’informe de la FECEC, van ser consistents amb els d’altres estudis majoritaris, com el publicat per la Iniciativa Nacional de Supervivència del Càncer del Regne Unit, l’Institut Nacional de Salut d’EUA, o d’altres a nivell nacional. Per exemple, segons un informe realitzat pel Grup Espanyol de Pacients amb Càncer (GEPAC) sobre les necessitats dels supervivents de càncer, hi ha una sèrie de temes que tenen un gran impacte en la qualitat de vida de la gent que els pateix:

Totes aquestes dades evidencien l’existència d’una sèrie d’obstacles molt presents en el dia a dia de les persones després del tractament contra el càncer, i posen de manifest la necessitat que aquestes dificultats siguin adreçades, atenent i donant resposta a totes les necessitats no cobertes.

Referències

Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) (2014). Millorar l’experiència dels supervivents de càncer a Catalunya.

Grupo Español de Pacientes con Cáncer (GEPAC) (2012). Informe sobre las necesidades de los supervivientes de cáncer (Informe).

National Cancer Institute (2014). Facing forward. Life after cancer treatment.

Livestrong (2016). Emotions After Cancer Treatment (web).