Em cuido

Gestió de l’estrès després del càncer

L’estrès és una reacció normal del nostre cos a un canvi o desafiament. En petites dosis, ens pot ser útil per adaptar-nos a situacions que requereixen més esforç i dedicació. Aquest tipus d’estrès adaptatiu es coneix com a “eustrès”. Tot i això, l’estrès excessiu o mantingut durant un llarg període de temps pot ocasionar problemes de salut, i resultar desadaptatiu i disfuncional. Es coneix com a “distrès”.

Quan acaba el tractament del càncer, és normal sentir-se alleujat i alegre, però alhora poden aparèixer noves preocupacions i pors que generin un alt nivell de distrès. De fet, és molt comú experimentar malestar emocional relacionat amb sentir por a que torni a aparèixer el càncer. A més, adaptar-se a certs canvis, com les cicatrius permanents al cos, el no poder fer algunes coses que abans feia més fàcilment, o fins i tot les cicatrius emocionals, pot resultar aclaparador per a les persones que han passat per un càncer i afectar a la seva qualitat de vida.

Efectes de l’estrès en persones que han superat un càncer

L’estrès pot afectar a 3 nivells diferents:

  • Fisiològic: pot provocar elevació de la tensió arterial, augment del ritme cardíac, elevació del colesterol, cefalees, lumbàlgies, dificultats respiratòries, símptomes gastrointestinals i símptomes dermatològics.
  • Psicològic: pot produir ansietat, inseguretat, pensaments negatius, dificultat per prendre decisions i concentrar-se, irritabilitat i tristesa.
  • Comportamental: pot generar un rendiment baix, tabaquisme i/o abús d’altres drogues, alteracions en l’alimentació i el descans, males relacions interpersonals i problemes sexuals.

En algunes ocasions, les persones que han superat un càncer poden no conèixer estratègies per gestionar l’estrès o, en aquells casos en què sí que en tinguin, poden no resultar del tot funcionals. Això pot portar a afrontar la situació adoptant mals hàbits, com ara fumar, prendre alcohol o tornar-se més sedentaris, aïllar-se, i/o desenvolupar altres problemes de salut com serien estats d’ansietat i de depressió. Per contra, s’ha vist que les persones que saben gestionar l’estrès tendeixen a presentar un grau d’ansietat i depressió menor, així com a conviure millor amb aquells símptomes derivats del càncer i el seu tractament.

Consells pràctics i estratègies per a la gestió de l’estrès

Saber com gestionar l’estrès pot ajudar a les persones que han superat un càncer a suportar millor les dificultats i a tenir una vida més tranquil·la i saludable.

Moltes vegades, algunes fonts d’estrès es poden evitar o minimitzar si tenim en compte els següents consells:

  • Planificar les activitats del dia (utilitzant una agenda, per exemple)
  • Aprendre a dir no a les tasques que no es poden assumir
  • Demanar ajuda quan calgui
  • Prioritzar aquelles activitats més necessàries
  • Dividir les tasques grans en passos més petits
  • Concentrar-se en allò que un/a sí que pot controlar

No obstant això, encara que podem reduir-lo, l’estrès no es pot evitar del tot. Per aquest motiu, pot ser molt útil posar en pràctica estratègies per al maneig de l’estrès.

Principals tècniques de relaxació

Les tècniques de relaxació es consideren un dels recursos més importants per controlar l’estrès i combatre els efectes que té al nostre cos i ment. Entre les principals tècniques de relaxació trobem les següents:

  • Respiració profunda: es refereix a realitzar una inhalació lenta sentint com s’eleva l’abdomen, aguantar la respiració un moment, i exhalar lentament, sentint com baixa l’abdomen.
  • Imatges mentals o visualització: es basa a crear imatges mentals que traslladin a un lloc o situació tranquil·la i relaxant.
  • Relaxació muscular progressiva: implica tensionar i, després, relaxar cada grup muscular (es pot començar pels peus i anar pujant fins al cap).
  • Mindfulness o atenció plena: aquesta tècnica es basa a centrar l’atenció en el moment present.
  • Bioretroalimentació: aquesta tècnica ensenya a relaxar-se i controlar la resposta del cos a l’estrès parant atenció als senyals d’aquest.
  • Ioga: permet centrar la ment en la respiració i la postura per fomentar la relaxació i reduir la fatiga.
  • Altres activitats com la musicoteràpia o l’artteràpia també poden ajudar a relaxar-se i gestionar l’estrès.

En conclusió, les persones que han superat un càncer s’enfronten a molts canvis i noves preocupacions que poden despertar diverses emocions i poden generar estrès. Saber com identificar aquestes emocions i aprendre a gestionar-les és clau per tenir una bona qualitat de vida.

Referències

Estrés psicológico y el cáncer – Instituto nacional de cáncer (NIH): https://www.cancer.gov/espanol/cancer/sobrellevar/sentimientos/hoja-informativa-estres

Manejo del estrés – American Society of Clinical Oncology: https://www.cancer.net/es/asimilaci%C3%B3n-con-c%C3%A1ncer/manejo-de-las-emociones/manejo-del-estr%C3%A9s

Gestión y manejo del estrés – Centro médico Teknon: https://www.teknon.es/es/especialidades/bueno-jose/gestion-manejo-estres

6 consejos prácticos para manejar el estrés – American Society of Clinical Oncology: https://www.cancer.org/es/noticias-recientes/6-consejos-practicos-para-manejar-el-estres.html

20 técnicas para afrontar el estrés – Instituto Europeo de Salud y Bienestar: https://institutoeuropeo.es/articulos/blog/tecnicas-para-afrontar-el-estres/

 

 

És recomanable fer exercicis de força després d’un càncer?

L’exercici físic té una gran importància després d’un càncer. En els darrers anys, nombrosos estudis han demostrat que l’exercici físic no només no és perjudicial, sinó que fins i tot pot resultar beneficiós per a aquelles persones amb una malaltia crònica, com ara el càncer.

Així doncs, la pràctica d’exercici físic, en general, és molt recomanable després del tractament contra el càncer, a excepció d’alguns casos puntuals en què pot estar contraindicada per causar dolor.

En aquest sentit, tant la pràctica d’exercici aeròbic (per exemple, caminar, córrer, ballar o anar amb bicicleta) com l’entrenament de força ajuden en la recuperació i en la millora de la qualitat de vida de les persones amb càncer que han finalitzat el tractament.

 

Efectes de l’entrenament de força en persones que han superat un càncer

Massa freqüentment, es tendeix a desaconsellar fer exercici físic més enllà de “caminar” o “mantenir-se actiu” a les persones que han cronificat el càncer. Tot i això, els estudis científics han demostrat que mantenir el mateix nivell d’exercici que abans del tractament, o incrementar-lo, és segur i molt útil. L’exercici pot ajudar a millorar la salut física, disminuir el cansament i millorar la qualitat de vida. Això sí, sempre s’ha de fer de manera progressiva, controlada i sota supervisió professional almenys a l’inici.

L’entrenament de força és un exercici basat en la resistència que crea una sobrecàrrega muscular per estimular el creixement de nous músculs, que cada cop juga un paper més important en l’atenció dels qui han superat un càncer. Els efectes del tractament i el desacondicionament físic, resultat del repòs o del cansament, afavoreixen la pèrdua de la massa muscular. A dia d’avui, se sap que com més petita és la quantitat de múscul, el pronòstic de la malaltia és pitjor i hi ha més risc de mortalitat i de recidives, a més d’un impacte més gran dels efectes secundaris del tractament. Per tant, mantenir uns nivells correctes de massa muscular amb entrenaments de força és molt positiu per a la salut. De fet, un estudi que va incloure 2.863 persones que han superat un càncer va concloure que entrenar la força almenys una vegada a la setmana redueix un 33% la mortalitat per qualsevol causa, evidenciant el benefici de tenir uns nivells alts de força en aquells que han cronificat la malaltia.

Les investigacions també mostren que treballar la força pot ajudar a pal·liar alguns efectes secundaris propis de la malaltia i d’alguns tractaments com la quimioteràpia i la radioteràpia i a prevenir danys en el sistema immune. Pot ser molt eficaç per combatre l’osteoporosi, els dolors, la pèrdua de qualitat del son, els problemes cardiovasculars i el cansament. En aquest darrer cas, malgrat que pot semblar paradoxal, la fatiga es frena a través de l’activitat física. D’altra banda, l’entrenament de força i un estil de vida saludable després del càncer també han estat relacionats amb la reducció del risc de patir altres malalties a llarg termini.

 

Per a qui és recomanable l’entrenament de força

Així doncs, són molts els beneficis de l’exercici de força tant en pacients amb càncer com en persones que l’han cronificat. Per exemple, en el cas del càncer de mama, l’entrenament de força pot ajudar a millorar la qualitat de vida, disminuir la fatiga i millorar el dolor, la mobilitat i la força a les extremitats superiors. A més, s’ha associat a un augment de l’esperança de vida i a la disminució dels riscos de recidiva del càncer i del desenvolupament de limfedema.

Un altre exemple on l’entrenament de força es considera essencial és en el cas de les persones que han superat un càncer de còlon, ja que és habitual que apareguin problemes derivats dels canvis en l’alimentació i l’assimilació d’aquesta, arribant a perdre força pes i una gran quantitat de múscul. Per evitar-ho, l’exercici de força és fonamental. En concret, millorar la força i la funcionalitat de la musculatura de l’abdomen és molt important per poder realitzar amb normalitat les activitats de la vida diària.

Tot i això, és important destacar que realitzar exercicis de força és beneficiós en tots els tipus de càncer i, cada vegada més, els programes de rehabilitació oncològica ho consideren una part fonamental de l’atenció estàndard tant durant com després del càncer.

 

Entrenament de força i suplementació

L’entrenament de força inclou exercicis que enforteixen els músculs, com ara: aixecament de peses, exercicis amb bandes de resistència, exercicis amb màquines o exercicis amb el propi pes del cos. Aquests últims poden incloure flexions de braços, abdominals, esquats o altres exercicis d’intensitat moderada com ara pilates i ioga.

Els experts recomanen fer de 2 a 3 sessions d’entrenament de força a la setmana. Es recomana que la intensitat de l’entrenament sigui de moderada a alta, depenent de la situació prèvia de cada persona. A més, per evitar el ressentiment muscular, cal establir una càrrega progressiva i començar amb exercicis simples.

El disseny d’un bon entrenament, acompanyat d’una alimentació adequada, acostuma a ser suficient per a la majoria de persones. De fet, un estudi va demostrar que suplementar amb proteïnes a persones que han cronificat el càncer que fan entrenament supervisat de força no ho fa més eficaç que entrenar força sense suplementar amb proteïnes.

Per altra banda, es recomana combinar els entrenaments de força amb exercici aeròbic i estiraments. Intentar fer almenys de 150 a 300 minuts d’exercici aeròbic a la setmana, com ara caminar, ballar, nedar o anar amb bicicleta amb un nivell d’intensitat moderat (per exemple, exercitant-se durant 30 minuts al dia, 5 dies a la setmana), i estirar els principals grups musculars almenys 2 cops per setmana.

És important tenir en compte que tota activitat física que es faci ha d’estar supervisada per un professional i recolzada pel metge, per evitar exercicis que puguin estar contraindicats en una situació concreta.

Així doncs, la pràctica d’exercici físic tant durant com després d’un càncer és segura i aporta múltiples beneficis. Tal com s’explica en el podcast “Parlem sobre l’activitat física després del càncer”, l’exercici físic pot servir com a tractament coadjuvant als diferents tractaments i fases de la malaltia, però, a més, es considera essencial com a part d’un estil de vida saludable de les persones que han superat un càncer, millorant la qualitat i l’esperança de vida.

 

Referències

MSK – Ejercicio durante y después del tratamiento contra el cáncer

Fisiología clínica del ejercicio – Entrenamiento de fuerza en pacientes con cáncer bajo quimioterapia y radioterapia

Pereira-Rodríguez JE, et al. Efectos y beneficios del entrenamiento de fuerza en pacientes con cáncer: revisión sistemática de la literatura. Univ Méd Pinareña. 2020; 16(3):e498.

FISSAC – El entrenamiento de fuerza reduce la mortalidad en supervivientes de cáncer

Fernández Ortega JA, et al. Efectos de un programa combinado de ejercicios de fuerza y aeróbicos de alta intensidad en pacientes supervivientes al cáncer de mama: estudio piloto. Apunts: Medicina de l’esport. 2016; 51(189):3-12

IPEFC – Ejercicio recomendado en supervivientes de cáncer de colon

Heraldo – Salud tras el cáncer

Fisiología clínica del ejercicio – Entrenamiento de fuerza y suplementación con proteínas en supervivientes de cáncer

FECEC – És recomanable fer exercici després del tractament?

FECEC – L’osteoporosi: una seqüela freqüent després del càncer

FECEC – Limfedema: què és i com prevenir-lo

FECEC – PODCAST “Parlem sobre l’activitat física després del càncer”

FECEC – Què és i com combatre la fatiga després del càncer

FECEC –Salut cardiovascular en persones que han superat un càncer

FECEC –Trastorns de la son, com dormir i descansar millor

ASCO – Un programa de ejercicios para usted: 5 consejos para las personas que tienen cáncer

CR Fisioterapia en cáncer – Ejercicio y Cáncer: Mitos y Realidades

SEOM – Tabla de ejercicios para pacientes con cáncer

U’Kore – La fuerza contra el cáncer se entrena

ESHI – Entrenamiento de la fuerza en pacientes oncológicos

 

La vida després del càncer a pel·lícules, sèries i llibres

Les històries fictícies que narren la vida de persones amb càncer han aconseguit que empatitzem amb els seus personatges i coneguem a través d’ells una de les malalties amb més impacte en l’actualitat.

Tot seguit, repassem algunes pel·lícules, sèries o llibres que han girat al voltant d’aquesta temàtica.

 

A la gran pantalla

Cada vegada resulta menys estrany trobar una pel·lícula on el càncer sigui present. De fet, tots coneixem algun personatge que n’hagi patit, però com és la seva vida després del càncer? La veritat és que, encara que moltes pel·lícules parlin d’aquesta malaltia, poques reflecteixen el moment després de la superació.

A 50/50 (2011) el protagonista de la pel·lícula, Adam, té un tumor maligne a la columna vertebral i un 50% de probabilitats de sobreviure. Decideixen extirpar-li, ja que la quimioteràpia no li havia funcionat, i l’operació és un èxit. No obstant això, es mostra poc sobre la seva vida després d’aquest moment, tret del fet que ha de tenir cura de la cicatriu que li va deixar l’operació.

Un altre exemple és la pel·lícula Planta 4a (2003), de l’obra teatral Los Pelones d’Albert Espinosa i basada en la mateixa experiència de l’autor. El llargmetratge mostra la lluita per la supervivència d’un grup d’adolescents ingressats en un hospital. Tot i això, encara que alguns superen el càncer, reben l’alta i l’espectador no torna a saber més sobre les seves vides després del càncer.

 

A sèries i llibres

No només trobem històries del càncer al cinema, sinó també a sèries i llibres:

L’aclamada sèrie Polseres Vermelles (2011) de TV3, creada i escrita per Albert Espinosa, el guió original de la qual es basa en la seva novel·la El món groc n’és un bon exemple. L’argument de la sèrie gira al voltant de la vida d’un grup de nens i adolescents ingressats a pediatria d’un hospital. Al Jordi, un dels protagonistes, li amputen la cama dreta a causa d’un càncer a la tíbia que acaba superant. La seva vida després del càncer es basa a aprendre a viure amb una cama ortopèdica, que ha suposat un gran esforç econòmic per a la seva família. El Jordi aconsegueix adaptar-se a la seva nova cama, treballar en un taller de cotxes, reprendre les classes a l’escola i tornar a conduir la seva moto.

La novel·la La decisión más difícil (2004), de Jodi Picoult, explica la història d’un matrimoni que decideix tenir una segona filla, l’Anna, que pogués ser donant compatible per la primera filla malalta de leucèmia, la Kate. El llibre narra com la Kate, malgrat l’alta probabilitat de patir un rebuig del trasplantament, supera la malaltia i 8 anys més tard no ha tornat a patir cap recaiguda, i ha arribat a ser professora de dansa, la seva passió.

 

La importància de representar aquest col·lectiu en tots els tipus de ficció

El càncer ja és tan comú que no sempre és l’arc principal del personatge. N’és un bon exemple la sèrie espanyola Cuéntame cómo pasó (2001). Una sèrie on els protagonistes experimenten moltes aventures, i en un moment determinat a la Merche li diagnostiquen càncer de mama.

En aquest sentit, també és interessant observar com es tractava la malaltia fa 30 anys en comparació amb l’actualitat, ja que la primera opció que li ofereixen és extirpar-li una mama i després rebre quimioteràpia. Avui dia moltes dones amb aquest tipus de càncer ja no pateixen l’extirpació total gràcies als avenços de la cirurgia.

Després de sotmetre’s a la quimioteràpia, la Merche acaba superant el càncer, utilitza sostenidors especials per dissimular que li manca un pit, i fins i tot es sotmet a un procés de reconstrucció.

El personatge, després del càncer, es planteja com una dona forta, que ha passat de tenir una botiga de roba al poble i dedicar-se a les feines de la llar, a estudiar, emprendre i convertir-se en una dissenyadora de renom, tot un exemple de superació de la malaltia per a una dona que sempre va ser avançada a la seva època.

 

La realitat supera la ficció

Amb molta freqüència, els personatges de pel·lícules, sèries i llibres no superen la malaltia, sent la seva mort el desenllaç de la història. Els finals tràgics són tan recurrents que no corresponen a l’avenç real dels tractaments.

Al congrés del 2012 de l’ESMO (Societat Europea d’Oncologia Mèdica), investigadors italians van analitzar pel·lícules sobre la malaltia i al 63% el desenllaç va ser la mort.

Un altre estudi destaca que l’interval d’edat més freqüent dels malalts que apareixen a les pel·lícules és inferior al real (entre 55 i 64 anys), cosa que distorsiona la nostra percepció.

Realment, el format que millor recull la vida després del càncer és el documental i la biografia o autobiografia; encara que en aquest cas ja no parlaríem de ficció, sinó d’històries reals o basades en fets reals, com l’obra autobiogràfica Aún tengo la vida (2018) de la periodista Jimena Buñuelos, que va patir leucèmia amb 20 anys, una història de superació que pretén servir de suport als que passen per una experiència semblant.

 

En definitiva, de cara als espectadors, el final tràgic d’un personatge amb càncer pot ser més atractiu, però aquestes obres no sempre són fidels a la realitat. El món necessita noves històries en les quals veure’s reflectit, històries sobre personatges després del càncer.

A continuació, un llistat de pel·lícules, sèries i llibres al voltant d’aquesta malaltia:

 

PEL·LÍCULES:

 

  • 50/50 (2011)
  • Ahora o nunca (2007)
  • Ahora y siempre (2012)
  • Amar la vida (2001)
  • Bajo la misma estrella (2014)
  • Biutiful (2010)
  • Camino (2008)
  • Cuando yo no esté (2016)
  • Decalaración de guerra (2011)
  • El cuaderno de Tomy (2020)
  • El doctor (1991)
  • El glorioso caos de la vida (2019)
  • El tiempo que queda (2005)
  • Gritos y susurros (1978)
  • Hazme reír (2009)
  • Historia de amor (1970)
  • La casa de mi vida (2001)
  • La decisión de Anne (2009)
  • La fuerza del cariño (1993)
  • La habitación de Marvin (1996)
  • La mariposa azul (2004)
  • La vida (2001)
  • Las cosas que importan (1998)
  • Ma ma (2015)
  • Magnolia (1999)
  • Maktub (2011)
  • Mi vida sin mí (2003)
  • Noviembre dulce (2001)
  • Patch Adams (1998)
  • Phenomenom (1996)
  • Planta 4ª (2003)
  • Quédate a mi lado (1998)
  • Uno para todos (2020)
  • Y nadie más que tú (2018)
  • Ya te extraño (2015)
  • Yo, él y Raquel (2015)

 

SÈRIES:

 

  • Ally McBeal, Billy Thomas (1997)
  • Anatomía de Grey, Izzie Stevens (2005)
  • Breaking Bad, Walter White (2008)
  • Cinco en familia, Charlie Salinger (1994)
  • Cinco Hermanos, Kitty Walker (2006)
  • Cuéntame cómo pasó, Merche (2001)
  • Élite, Ander (2018)
  • Expediente X, Dana Scully (1993)
  • Física o Química, César Cabano (2008)
  • FlashForward, Bryce Varley (2009)
  • House, James Wilson (2004)
  • Las de la última fila (2022)
  • Los Soprano, Junior Soprano (1999)
  • Mujeres desesperadas, Lynette Scavo (2004)
  • Perdidos, Rose Nadler (2004)
  • Pulseras rojas, Lleó i Jordi (2011)
  • Sexo en Nueva York, Samantha Jones (1998)
  • The Big C, Catherine Cathy Jamison (2010)
  • Urgencias, Mark Greene (1994)

 

LLIBRES:

 

  • 50 palos (2017)
  • Alguien allá arriba te odia (2013)
  • Algunas princesas son de plomo (2017)
  • Betty Boob (2019)
  • Biografía del cáncer (2004)
  • Cáncer: biografía de una supervivencia (2008)
  • Cáncer. Manual de supervivencia (2020)
  • Cómo aprendí a entender el mundo (2021)
  • Cuando nos volvamos a encontrar (2019)
  • Diario de vida (2017)
  • Egoístas, inmortales y viajeras (2021)
  • El mejor peor momento de mi vida (2014)
  • El mundo amarillo (2018)
  • En tus manos encomiendo mi espíritu (2019)
  • Hay muchas maneras de decir adiós (2011)
  • Hola, cáncer (2015)
  • La decisión más difícil (2004)
  • Las cuentas de la felicidad (2012)
  • La vida fantástica. Lecciones de vida de un niño con sueños (2020)
  • La peor parte (2019)
  • La vida inmortal de Henrietta Lacks (2010)
  • Las mutaciones (2019)
  • Me falta una teta (2022)
  • Mi cuerpo también (2021)
  • Felicidad… cargando (2019)

 

 

Referències:

Psicología en cáncer – 10 películas que hablan del cáncer

NHC – 5 películas sobre el cáncer que merece la pena ver

El espectador imaginario – La enfermedad del sigo XXI

Torres Luzón C. Cáncer y adolescencia en el contexto hospitalario. Una visión a través de la película “Planta 4ª”. Índex de Enfermería. 2006;15(55).

ESPINOF – ‘Pulseras rojas’, seguir luchando

Entre lectura y cine – La decisión de Anne. Película 2009

RTVE – Cuéntame cómo se hizo el capítulo 230 “Sorpresas”

ESMO – ESMO 2012 press release: cancer in the movies

Icart-Isern MT, et al. El cáncer en el cine. Un recurso para los profesionales de la salud. EDUC MED. 2009;12(4):239-246.

Antena 3 – Aún tengo la vida

La información – ¿Reflejan series y películas la realidad del cáncer?

González de Dios J, et al. La mirada del cine al cáncer (II): cuando la Oncología pediátrica es la protagonista. Rev Pediatr Aten Primaria. 2012;14(56).

Pòdcast: Parlem sobre l’activitat física després del cáncer

Benvinguts al primer podcast de la FECEC, amb el que iniciem un nou format amb l’objectiu de proporcionar informació de manera diferent i amena. En aquesta ocasió, parlem amb la Dra. Pilar Barretina, oncòloga a l’ICO Girona, i amb Paula Moreno, fisioterapeuta especialitzada en oncologia a l’ICO Hospitalet de Llobregat. Per què és important l’exercici físic després del càncer? És segur practicar esport després del càncer? Donem resposta a aquestes preguntes i moltes més. Escolta’ns!

 

Retenció de líquids després del càncer: recomanacions i consells

#edema #limfedema #pell #alteracionscutànies #emcuido

 

Hi ha persones que, després de superar un càncer poden patir conseqüències del tractament. Hi ha regions del cos particularment sensibles als efectes secundaris de la quimioteràpia, la radioteràpia o a les intervencions quirúrgiques. Concretament la pell és de les zones del cos més afectades en aquests casos.

 

Entre les alteracions cutànies més freqüents que poden aparèixer després d’un càncer podem trobar:

  • Pell seca (xerosi)
  • Prurit (picor)
  • Úlceres a la pell
  • Edemes (retenció de líquids)
  • Cicatrius

 

Afortunadament, les reaccions cutànies són sovint temporals i existeixen tractaments per fer-hi front.

 

Els edemes i relació amb el tractament contra el càncer

 

Els edemes són acumulacions de líquid sota la pell, dins dels teixits que estan fora del sistema circulatori, que transporta la sang per tot el cos. L’edema es dóna amb major freqüència als peus i les cames, deixant una sensació de inflamació i pesadesa, i provoquen augment de pes. També pot ocórrer a les mans, els braços, la cara i l’abdomen.

 

Els problemes en el funcionament del cor, el fetge o els ronyons poden tenir com a conseqüència la retenció de líquids. Malalties associades com la insuficiència cardíaca, hepàtica o renal son les causes més freqüents dels edemes, tot i que la desnutrició o la inactivitat també poden fer que els líquids s’acumulin a diferents parts del cos. Una altra situació que pot generar acumulació de líquid és el limfedema de braços o cames. Quan els ganglis limfàtics s’extirpen (buidament limfàtic ganglionar) o danyen, el líquid limfàtic s’acumula en els teixits circumdants i fa que s’inflin. El metge pot aclarir l’origen i el tractament més adequat en cada cas.

 

La retenció de líquids és també un efecte secundari del tractament contra el càncer. Apareix després de diversos tractaments i generalment desapareix unes setmanes o mesos després d’haver deixat el tractament, però també es pot estendre més en el temps i ser un problema per aquelles persones que ja han superar el càncer.

 

 

¿Què he de fer si tinc símptomes?

 

En el cas en que es senti algun d’aquests símptomes, és important que s’informi a l’equip d’atenció de salut. El doctor o la infermera determinaran què  ho està causant i  recomanaran les mesures que ha de prendre, podent receptar alguns fàrmacs en el cas que fos necessari.

 

Diagnòstic i prevenció del edema

 

Per diagnosticar un edema, és possible que el metge verifiqui si la pell sobre l’àrea inflada roman enfonsada després de pressionar-la, pregunti si es va augmentar de pes recentment o sobre altres símptomes. També és possible que necessiti realitzar anàlisi de sang, d’orina i radiografies.

 

L’objectiu del control de l’edema és tractar la causa subjacent de l’acumulació de líquid. En les persones on l’edema ha estat provocat per fàrmacs o per una mala nutrició, pot tractar-se. En canvi, els casos en que la retenció de líquids es resultat del càncer o per problemes renals, cardíacs o hepàtics,  es més difícil de tractar, inclús pot arribar a ser permanent.

 

A continuació es poden trobar suggeriments per ajudar a reduir la inflor i alleujar els símptomes derivats de la retenció de líquids:

 

  • Preguntar al metge sobre medicaments diürètics, ja que la seva funció es ajudar a eliminar el líquid addicional de l’organisme degut a l’augment de la micció
  • Ingerir una dieta equilibrada i reduir la quantitat de sal
  • Caminar o fer exercici, ja que ajudarà a que els líquids tornin a bombar al cor
  • Quan s’estigui assegut o recolzat, posar la zona afectada en alt
  • Evitar estar dret durant períodes prolongats i seure amb les cames creuades
  • Utilitzar mitges de compressió per ajudar a que els líquids tornin al sistema circulatori
  • No reduir la quantitat d’aigua ni d’altres líquids sense consultar abans al metge
  • Consultar al metge si la fisioteràpia o la ergoteràpia podrien ser d’utilitat

 

També cal destacar que hi ha entitats federades que ofereixen un servei de drenatge linfàtic, especialment indicat per al tractament de limfedemes en dones operades de càncer de mama. Mitjançant aquest servei s’afavoreix el funcionament del sistema limfàtic, amb la conseqüent millora de la mobilitat del membre afectat i que també afavoreix l’eliminació del líquid limfàtic. Pot trobar més informació consultant aquest enllaç.

 

 

Referències

 

  1. Net. Manejo de los efectos secundarios físicos.
  2. Instituto Nacional de Cáncer (NIH).
  3. Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM). Cuidados continuos: cuidados de soporte y paliación.
  4. American Cancer Society. Hinchazón, edema y ascitis.

Després de l’osteosarcoma: consells de salut després del tractament

L’osteosarcoma o sarcoma ossi és un tumor poc freqüent (tot i que és el més freqüent entre els tumors ossis malignes primaris), que generalment afecta a nens i adolescents, i que representa aproximadament del 35 al 50% dels tumors primaris dels ossos.

Segons la Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM), la incidència s’estima en 1 pacient nou per any per cada 100000 habitants. Malgrat la seva raresa, constitueixen la cinquena causa de càncer en adolescents i joves entre 15 a 19 anys.

La supervivència de l’osteosarcoma ha augmentat en els últims 30 anys, en gran part pel desenvolupament de la quimioteràpia per al tractament d’aquests tumors. El tractament multimodal (cirurgia i quimioteràpia), ha aconseguit que dos terços dels pacients que no presenten metàstasi al diagnòstic superin la malaltia. A més, un terç dels que presenten metàstasi aconsegueixen un augment considerable de la supervivència sense recaigudes.

 

Possibles seqüeles després de l’tractament

El tractament de l’osteosarcoma, tant en el cas de la quimioteràpia com en el de la cirurgia, pot generar seqüeles i afectar la salut de les persones que ja l’han superat. Els joves, en particular, corren el risc de patir possibles efectes tardans. Aquest risc depèn de molts factors, com els tractaments específics que van rebre, les dosis i l’edat en què el van rebre.

Algunes de les possibles complicacions després del tractament a mig-llarg termini són:

  • Seqüeles ortopèdiques: depenent del tipus de cirurgia a la qual es sotmeti el pacient, la pèrdua d’una extremitat o la coixesa són les principals seqüeles després del tractament quirúrgic. Si la cirurgia és conservativa, pot notar-se una pèrdua de sensibilitat en alguna zona de la cama o el braç, a més de dificultat per moure algun múscul.
  • Problemes cardíacs: a llarg termini, la quimioteràpia o la radioteràpia poden causar toxicitat en el cor i, per aquest motiu, a les revisions mèdiques s’analitza la funció cardíaca mitjançant electrocardiogrames o ecografies per a la seva prevenció.
  • Pèrdua d’audició: alguns quimioteràpics poden produir sordesa, afectant principalment a la percepció de sons aguts. Per aquesta raó es solen realitzar proves d’audició abans i durant el tractament.
  • Trastorns del creixement i el desenvolupament: la quimioteràpia també pot arribar a afectar al correcte desenvolupament dels adolescents. No obstant això, les possibles diferències en el creixement tendeixen a ser poc pronunciades.
  • Trastorns de fertilitat: encara que no és un efecte tardà freqüent, després del tractament de l’osteosarcoma alguns quimioteràpics poden produir infertilitat a l’actuar sobre les cèl·lules mare dels testicles i dels ovaris. La probabilitat que els homes no siguin fèrtils després del tractament és bastant petita, mentre que en dones aquesta possibilitat és una mica més gran, encara que en general tampoc és freqüent.
  • Desenvolupament de segons tumors: en molt rares ocasions el tractament amb quimioteràpia o radioteràpia pot afavorir el desenvolupament de segons tumors (com les leucèmies) anys després de finalitzar el tractament.

 

En què consisteix el seguiment després del tractament?

Les persones que han superat un osteosarcoma rebran atenció de seguiment per examinar si hi ha recurrència, de manera que l’equip mèdic farà recomanacions específiques pel que fa a la freqüència i els tipus de proves necessàries. Les revisions seran més freqüents després del tractament i s’aniran espaiant cada vegada més, fins a acabar sent anuals. Així mateix, el seguiment es prolongarà durant bastants anys per prevenir recaigudes tardanes.

Els exàmens de detecció solen incloure proves com ressonància magnètica del tumor primari, anàlisi de sang, radiografia o TAC de tòrax o gammagrafia de l’os afectat. A més, les persones amb certs síndromes o afeccions genètiques heretades poden estar en risc de tenir càncers futurs i necessiten atenció de seguiment addicional.

Durant el seguiment és molt important mantenir una bona relació amb l’equip mèdic, basada en la confiança mútua, el respecte i la col·laboració. Estar ben informat i resoldre els possibles dubtes o preocupacions amb els professionals sanitaris serà de gran utilitat en el procés de recuperació. A més, s’haurà d’informar a l’equip mèdic en cas d’experimentar nous símptomes o efectes secundaris durant el seguiment. 

Recomanacions per a persones que han superat un osteosarcoma

Les seqüeles de la cirurgia poden variar des de petites cicatrius fins a la pèrdua d’una extremitat, el que requeriria rehabilitació, tant física com emocional. La fisioteràpia i la rehabilitació solen ser una part molt important de la recuperació després del tractament per recuperar la mobilitat i l’acompliment físic. Molts supervivents també poden requerir de l’assessorament d’un psicooncòleg, que pot ajudar a afrontar de manera més positiva les emocions i les noves situacions a què aquestes persones s’enfrontaran en el dia a dia.

Els supervivents de càncer ossi tendeixen a ser menys actius o tenir una mobilitat més reduïda que les altres persones. Per aquest motiu es recomana adoptar estils de vida i hàbits alimentaris saludables, a més de fer exercici regularment. Això és particularment important per als pacients que s’han sotmès a una resecció per preservar les extremitats o una amputació.

On es pot trobar informació o suport després de superar un osteosarcoma?

En el cas de necessitar més informació de la que proporciona l’equip mèdic, algunes societats mèdiques com ACS, ASCO o SEOM disposen d’informació fiable sobre la patologia pels pacients, a més de recomanacions durant i després del tractament.

D’altra banda, és recomanable visitar o posar-se en contacte amb associacions de pacients com l’Associació de Familiars i Amics de Nens oncològics de Catalunya (AFANOC), la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia, la Asociación Española de Afectados por Sarcomas (AEAS) o la Asociación española de Adolescentes y Adultos jóvenes con cáncer (AAA). Aquestes associacions poden proporcionar recursos fora de l’hospital, suport per a controlar les emocions, consells sobre les activitats que poden realitzar o atenció social i psicològica d’altres professionals com psicòlegs o treballadors socials. També és molt recomanable compartir i aprendre de l’experiència d’altres pacients.

 

Referències

Cancer.net: Osteosarcoma a la infància i l’adolescència – https://www.cancer.net/es/tipos-de-c%C3%A1ncer/osteosarcoma-en-la-infancia-y-la-adolescencia

American Cancer Society: Osteosarcoma, després del tractament – https://www.cancer.org/cancer/osteosarcoma/after-treatment/follow-up.html

Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM): Osteosarcoma – https://seom.org/es/informacion-sobre-el-cancer/info-tipos-cancer/104131-sarcomas-oseos?showall=1

AECC: Osteosarcoma – https://www.aecc.es/es/todo-sobre-cancer/tipos-cancer/cancer-huesos/tipos/osteosarcoma#:~:text=La%20incidencia%20var%C3%ADa%20seg%C3%BAn%20las,19%20a%C3%B1os%20de%20edad%20%2C%20siendo

St. Jude Children Research Hospital – https://together.stjude.org/es-us/acerca-del-c%C3%A1ncer-pedi%C3%A1trico/tipos/osteosarcoma.html#sectioned_content-3d8e1285-6468-4ed3-961f-6c73b845adbe=0

Hospital Vall d’Hebron: Consells de salut per a pacients amb sarcomes i altres tumors musculoesquelètics – https://hospital.vallhebron.com/es/consejos-de-salud/consejos-de-salud-para-pacientes-con-sarcomas-y-otros-tumores-musculoesqueleticos

Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya (AFANOC) – https://www.afanoc.org/es/

Fundació d’Oncología Infantil Enriqueta Villavecchia – https://www.fevillavecchia.es/es

Asociación Española de Afectados por Sarcomas (AEAS) – https://www.aeasarcomas.org/

Asociación española de Adolescentes y Adultos jóvenes con cáncer (AAA) – http://www.aaacancer.org/

Grupo Español de Pacientes con Cáncer (GEPAC) – Gepac – Osteosarcoma, guía para pacientes y familares.

Consells alimentaris quan hi ha problemes de deglució

La disfàgia és una alteració que provoca problemes de deglució, és a dir, dificultat per a empassar aliments o líquids. Aquests problemes poden tenir diverses causes, entre elles la disfàgia derivada d’un càncer, especialment d’esòfag i càrdies, i també els ganglis i tumors mediastins. El seu origen pot ser una seqüela física provocada per algun dels tractaments, sobretot la radioteràpia i la cirurgia. Una de les causes de la disfàgia poden ser els canvis físics a causa d’una cirurgia. La cirurgia que causa més canvis físics en la zona és la laringectomia. Consisteix en l’extirpació, total o parcial, de la laringe,  causant molts problemes de deglució.

Consells per a alleujar i tractar els símptomes

Els símptomes solen començar durant el tractament i, a vegades, poden arribar a ser crònics. Quan es diagnostica un càncer pròxim a la zona de la gola o l’esòfag, és recomanable iniciar la teràpia per a pal·liar els símptomes fins i tot abans de patir-los. De totes maneres, el metge valorarà el que és millor per a cada pacient, ja que cada cas és diferent. Algunes de les teràpies, ja siguin abans, durant, o després del tractament, són les següents:

 

  • Higiene dental: Mantenir una bona higiene dental, especialment després dels menjars. Utilitzar un raspall de cedres suaus.
  • Acudir el logopeda: El logopeda ajuda les persones a aprendre a utilitzar els músculs de la boca i de la gola per a empassar de forma més eficient i evitar els ofegaments i les arcades.
  • Productes de saliva artificial: En les farmàcies hi ha productes que produeixen saliva artificial. Segons la persona, el metge pot considerar-lo d’ajuda.
  • Medicació: El metge pot receptar medicaments per a pal·liar el dolor i la inflamació si ho veu convenient. Poden ser útils els analgèsics en forma de col·lutori, que s’utilitzen abans dels menjars.
  • Utilitzar una sonda d’alimentació gàstrica: Les sondes són uns tubs de plàstic fi que s’insereixen a través d’una petita incisió en l’abdomen o el nas, i que arriben fins a l’estómac. És l’últim recurs i només s’ha de recórrer a ell quan els problemes de deglució impedeixen portar una dieta saludable.

Consells alimentaris

El tipus d’aliments i la manera de menjar-los són condicionants per a reduir el dolor i les dificultats per a empassar. Us deixem alguns consells:

 

  • Menjar aliments tous, com el iogurt. És molt recomanable fer purés.
  • Beure molta aigua durant els menjars per a facilitar la deglució.
  • Evitar els menjars secs i espessos, com la carn a la planxa o el pa.
  • Afegir salses als guisats per a evitar la sequedat.
  • Per a produir més saliva, mastegar xiclets o trossos de fruita com a taronja o pinya. També va bé prendre líquids àcids, com a suc de llimona.
  • Beure begudes fredes alleuja el dolor. Una altra opció és desfer glaçons en la boca i fer col·lutoris diaris.
  • Mantenir una postura alçada per a menjar o beure.

 

De totes maneres, cada persona és diferent i no a tots els aniran bé els mateixos aliments, així que s’ha d’anar provant què és el que s’adapta millor a cadascun. De la mateixa manera, no s’ha de perdre de vista que, a més de tova i de fàcil deglució, la dieta ha de ser saludable i s’han de consumir les calories necessàries. Les persones a les quals així i tot els costi molt empassar, poden ingerir aliments amb un extra d’aportació calòrica per a reduir el nombre d’ingestes i, en conseqüència, de dolor. Una opció per a sumar calories és afegir alvocat als batuts. Per a rebre l’assessorament més adequat a cada cas, és recomanable acudir al nutricionista, per exemple, al Col·legi de Dietistes i Nutricionistes de Catalunya.

Què es pot menjar?

Depenent del grau dels problemes de deglució, la dieta pot ser sòlida però fàcil de mastegar o sense res de sòlids.

En conclusió, la disfàgia no sols és una seqüela molesta, sinó que pot comportar problemes de malnutrició. És important acudir a un especialista perquè ajudi a pal·liar els símptomes i a informar sobre com portar una dieta sana, completa i adequada per als problemes d’alimentació que es pateixin.

 

Referències

AECC. Efectos secundarios digestivos.

Cancer.Net. Dificultad para tragar o disfagia.

American Cancer Society. Vida después del diagnóstico de cáncer de orofaringe y de cavidad oral.

Memorial Sloan Kettering Cancer Center. Guía alimenticia de comidas en puré y dietas blandas de fácil masticación.

 

COVID-19: recomanacions i mesures per a pacients que ja han superat un càncer

Davant la crisi social i sanitària que ha suposat l’aparició del coronavirus SARS-CoV2, ens veiem davant una situació completament nova i desconcertant per a molts de nosaltres. Les persones que han superat un càncer poden fer-se moltes preguntes sobre com afrontar les dificultats, els riscos als quals s’exposen, o com gestionar psicològicament aquest moment. Per a intentar solucionar-les, el Ministeri de Sanitat o societats com la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM) han elaborat guies de recomanacions.

Es considera població de risc a les persones que han superat un càncer?

La SEOM afirma que encara no hi ha moltes dades sobre com afecta la infecció per COVID-19 a pacients amb càncer o a persones que ja ho han superat. Això sí, es disposa de dades que suggereixen que els pacients oncològics tenen un major risc de complicacions al contreure la infecció, sobretot si han rebut quimioteràpia o s’han sotmès a cirurgies oncològiques en el mes previ. No obstant això, els estudis dels quals es disposa han inclòs pocs pacients i els resultats clínics disponibles són limitats, per la qual cosa és precipitat treure conclusions definitives d’aquests.

D’altra banda, les persones que ja han superat un càncer però van rebre tractament en el passat (especialment si ja han transcorregut diversos anys), són propenses a haver recuperat una funció immunològica normal. No obstant això, cada persona és diferent, per la qual cosa és important que consultin amb el seu doctor/a, ja que és el/la que entén la seva situació i coneix el seu historial mèdic.

S’hauria d’acudir a l’hospital durant la quarantena per a fer visites o controls de seguiment?

 Als hospitals, els diferents especialistes que fan el seguiment de la salut dels seus pacients tenen molt present la situació actual i es troben sota canvis constants seguint les directrius dels hospitals, sempre valorant les necessitats de cada pacient.

En quant als pacients en revisió, sense tractaments actius en el moment actual, com poden ser els pacients que han superat un càncer, s’està intentant realitzar telemedicina i revisions telefòniques per no cancel·lar les seves cites. No obstant això, és possible que hagin de retardar-se fins al final de la pandèmia si la situació el requereix. Davant qualsevol dubte es recomana preguntar a l’equip de referència per a valorar cada cas concret.

Quines són les recomanacions per a persones que han superat un càncer?

 Si no es disposa de factors de risc addicionals, les recomanacions per a aquestes persones són les mateixes que per a la població general. Entre elles destaquen respectar les mesures de confinament i minimitzar les sortides i l’exposició social. Si és necessari sortir de casa, es recomana higiene de mans freqüent, ús de mocadors d’un sol ús, neteja freqüent de superfícies de contacte, evitar tocar-se la cara (ulls, nas i boca o en tossir/esternudar), cobrir-se la boca i nas amb el colze flexionat i evitar compartir utensilis de cuina i menjar. També s’ha d’evitar el contacte amb persones contagiades i el consum d’alcohol i tabac.

Respecte a l’ús de mascaretes, el Ministeri de Sanitat recomana el seu ús en població sana quan no és possible mantenir la distància de seguretat, ja sigui en el treball, en la compra, en espais tancats, al carrer o en utilitzar el transport públic. En cas de dubte, s’ha de consultar als professionals sanitaris, que indicaran el seu ús en les persones que considerin necessari.

Les recomanacions estan en constant canvi amb l’avanç de la pandèmia, així que es recomana estar ben informat/a sempre a través de canals oficials. Tant des del Ministeri de Sanitat, com des del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ens ofereixen informació actualitzada, tant per a la ciutadania com per als professionals sanitaris, per a estar al dia de les novetats.

S’hauria d’acudir als centres de treball?

Segons les recomanacions del Ministeri de Sanitat, en cas de ser una persona vulnerable per edat, per embaràs o per patir afeccions mèdiques anteriors (entre elles càncer o immunodepressió, hipertensió arterial, malalties cardiovasculars, diabetis o malalties pulmonars cròniques) no s’haurà d’acudir al centre de treball.

Les persones en risc que no puguin fer les seves tasques a distància hauran de contactar amb el seu metge/a perquè, si escau, acrediti que aquesta persona ha de romandre en una situació d’aïllament a efectes laborals. En aquest cas, es considerarà una situació assimilada a accident de treball per a la prestació econòmica d’incapacitat temporal.

Gestió psicològica durant la quarantena:

Amb l’objectiu d’experimentar aquest procés amb calma, intel·ligència i bona disposició, el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya també han publicat les seves recomanacions per a la gestió psicològica de la quarantena. Entre elles destaquen:

A més,  les entitats federades ofereixen suport emocional, assessorament laboral o familiar i atenció social a pacients oncològics i també a persones que han superat un càncer que el necessitin. Addicionalment, moltes ofereixen tallers i activitats online (ioga, mindfulness, taitxí o art-teràpia) durant el confinament com Kàlida, Oncolliga o Vilassar de Dalt Contra el Càncer.

En conclusió, cada situació és diferent, per la qual cosa el metge indicarà en cada cas les mesures a seguir. A més, és important seguir les recomanacions facilitades pels canals oficials i no perdre la calma.

Referències

 

 

Recomanacions alimentàries per les seqüeles digestives

De vegades, les persones que han patit càncer, i en especial les que han patit algun tipus de càncer relacionat amb l’aparell digestiu, poden patir seqüeles gastrointestinals a llarg termini.

Seguir algunes pautes alimentàries adaptades a cada malaltia, pot ajudar a que els seus efectes siguin menys intensos i fins i tot que aquests puguin desaparèixer.

Funcionament de l’aparell digestiu

L’aparell digestiu és l’encarregat de processar els aliments que ingerim de manera que el nostre organisme pugui beneficiar-se dels nutrients que aquests contenen (vitamines, minerals, carbohidrats, greixos, proteïnes i aigua), mentre s’eliminen els residus produïts.

El tub gastrointestinal està format per l’estómac i els intestins (Figura 1). Els aliments, passen de la boca a l’esòfag a través de la gola, arribant així a l’estómac on té lloc, en la seva major part, el procés de la digestió. Un cop els aliments estan parcialment digerits, arriben a l’intestí prim, on es produeix l’absorció de nutrients cap al torrent sanguini al llarg dels seus, aproximadament, 7 metres de longitud. Els productes no absorbits arriben a l’intestí gros, on es produeix l’absorció d’aigua i s’eliminen els residus del procés a través de l’anus.

Impacte gastrointestinal del càncer i/o el seu tractament a llarg termini

Les complicacions gastrointestinals són habituals en els pacients amb càncer, i no es troben limitades només als pacients que desenvolupen tumors en el tub digestiu. Aquests símptomes, que poden aparèixer durant la malaltia, poden ser deguts tant al dany que produeix el propi càncer en els teixits gastrointestinals com als efectes secundaris del tractament utilitzat. Tant la radioteràpia localitzada, com la quimioteràpia o la cirurgia, són tractaments agressius que poden produir símptomes digestius.

En moltes ocasions aquests símptomes desapareixen un cop superat el càncer i conclòs el tractament, però d’altres poden romandre. Els símptomes digestius més comuns a llarg termini poden ser:

Ocorre quan les evacuacions intestinals són difícils o tenen lloc amb menys freqüència, a causa del moviment més lent del que és habitual de la matèria fecal a través de l’intestí gros. Com més temps es demora la matèria fecal a recórrer l’intestí gros, més líquid perd i es torna més seca i dura. Entre les causes més comunes destaquen certs medicaments, canvis en l’alimentació, no prendre suficients líquids o realitzar menys activitat física, i per descomptat, possibles seqüeles físiques del càncer, com cicatrius degudes a radioteràpia o cirurgia, etc.

Pot haver-n’hi a conseqüència d’altres complicacions digestives més greus. Són freqüents durant el tractament, però també poden donar-se a llarg termini. En algunes persones poden tenir un component psicològic, de manera que poden resultar útils certes tècniques de relaxació.

La diarrea consisteix en evacuacions intestinals freqüents soltes i aiguades. Quan aquest símptoma s’estén per un període superior a 2 mesos es denomina diarrea crònica. Les principals causes de la diarrea crònica poden ser la tensió o ansietat, o certes seqüeles intestinals després del càncer. Pot produir risc de deshidratació, per tant és important que contacti amb el seu metge.

  • Estenosi

Es tracta de la disminució del diàmetre de l’intestí que ocorre normalment com a conseqüència de processos d’inflamació intestinal. Pot produir obstrucció, i per tant bloqueig de la massa fecal. Alguns símptomes comuns poden ser el dolor a l’abdomen, nàusees i vòmits o restrenyiment.

Què puc fer? Recomanacions alimentàries

A més d’unes recomanacions dietètiques generals que poden ser útils per a qualsevol persona que hagi superat un càncer, hi ha mesures específiques per a les complicacions gastrointestinals més freqüents esmentades anteriorment:

S’ha de tractar de prevenir el restrenyiment, en lloc de alleujar-lo. És important prendre mesures de forma immediata amb la finalitat que no es produeixin malalties més greus com la impactació fecal. Amb aquesta finalitat, es poden dur a terme les següents mesures:

  • Beure líquids de manera abundant al llarg del dia (2 litres).
  • Prendre aliments rics en fibra com pa o arròs integral, llegums, fruites, verdures, fruits secs…
  • Una beguda tèbia o calenta mitja hora abans de l’evacuació pot afavorir el procés.

 

  • Nàusees i vòmits

Existeixen certes recomanacions que poden ajudar a prevenir-les, encara que de vegades pot ser útil l’ús ansiolítics (sempre sota supervisió mèdica) i tècniques de relaxació que ajudin a reduir el nivell general d’ansietat:

  • Repartir el menjar en petites quantitats (5-6 vegades al dia).
  • És aconsellable prendre els menjars a temperatura ambient o fresques, no calents.
  • Evitar menjars rics en greixos (fregits, salses, formatges grassos, llet sencera, etc.), ja que dificulten la digestió.

 

  • Diarrea crònica

De vegades, no n’hi ha prou amb implementar canvis en l’alimentació per combatre la diarrea crònica, i es necessita utilitzar certs medicaments o probiòtics (sempre sota la supervisió del seu metge). No obstant això, algunes recomanacions en l’alimentació podrien ser:

  • Evitar prendre làctics i derivats.
  • Intentar ingerir els aliments en petites quantitats, desgreixats i fàcils de digerir (arròs o peix bullit, poma rostida, etc.).
  • Preparar els aliments cuits o a la planxa.
  • Evitar menjars amb molta fibra (fruita, verdures, hortalisses o cereals integrals).
  • Eliminar de la dieta les begudes irritants com el cafè o les begudes alcohòliques.
  • Evitar aliments que produeixin flatulència com llegums, espinacs, col, coliflor i altres.

 

  • Estenosi

 Existeixen certes mesures alimentàries que es poden adoptar en cas d’estenosi:

  • Limitar el nombre d’aliments amb alt contingut en fibra.
  • Repartir el menjar en petites quantitats (5-6 vegades al dia).
  • Cuinar aliments bullits o al vapor.
  • Evitar el consum de cafeïna o alcohol.
  • Utilitza oli d’oliva per cuinar.
  • Beure aigua i infusions separades dels àpats, en la mesura del possible.

Seguir recomanacions específiques d’alimentació en cas que pateixi algun dels símptomes gastrointestinals esmentats pot millorar de forma notable la seva qualitat de vida. També pot ser aconsellable acudir a un dietista especialitzat si els símptomes no remeten o són recurrents, de manera que pugui recomanar aliments específics i pugui elaborar un pla dietètic personalitzat.

Referències

Instituto Nacional del Cáncer (NIH). Complicaciones gastrointestinales (PDQ®)–Versión para pacientes.

Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Efectos secundarios digestivos.

Sociedad Española de Oncología Radioterápica (SEOR). Tumores Digestivos.

Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Efectos secundarios de la quimioterapia.

American Society of Clinical Oncology (ASCO). Obstrucción intestinal u obstrucción gastrointestinal (GI).

Instituto Nacional del Cáncer (NIH). Consejos de alimentación: Antes, durante y después del tratamiento del cáncer.

Dra. Cristina Tejera Pérez y Dr. Diego Bellido Guerrero (Educainflamatoria). ¿Qué recomendaciones nutricionales son adecuadas en caso de estenosis?