seqüeles

Efectes tardans del càncer i el seu tractament

Es possible que un temps després d’haver acabat amb el tractament pel càncer, algunes persones en comencin a notar efectes derivats, i això els pot crear una sensació de frustració després d’haver passat per la malaltia, a més d’augmentar la por a possibles recaigudes.

Durant el tractament del càncer, son de sobres coneguts els possible efectes secundaris en el pacient. Però aquests tractaments poden causar també efectes secundaris que poden no aparèixer en mesos o anys després d’haver estat sotmès a aquestes teràpies. Es important saber que molts d’aquests efectes es poden controlar i tractar.

Tipus d’efectes tardans del càncer i el seu tractament i causes

Els tipus d’efectes tardans que poden aparèixer depenen tant de la malaltia, com del tipus de tractament, que cada persona hagi superat. A més, cal tenir en compte que, com que cadascú es diferent, dues persones tractades amb els mateixos fàrmacs per la mateixa malaltia poden tenir efectes tardans diferents.

De forma resumida, la quimioteràpia, la radioteràpia, la cirurgia i les altres teràpies contra el càncer poden causar diferents tipus de efectes tardans, entre els que podem trobar:

  • Disminució de la massa òssia.
  • Canvis en el cervell. Alguns d’aquests canvis poden implicar falta de memòria, problemes de concentració o personalitat, o problemes del moviment i del processament de la informació.
  • Canvis en el sistema endocrí com menopausa precoç, afectacions a la fertilitat, hipotiroïdisme i augment de pes.
  • Problemes oculars com visió borrosa o doble, sensibilitat a la llum o problemes de visió nocturna.
  • Problemes auditius.
  • Problemes cardiovasculars.
  • Canvis en les articulacions que poden provocar falta de moviment en les articulacions.
  • Problemes pulmonars com problemes en la respiració, febre, tos seca, congestió i sensació de fatiga.
  • Limfedema, que es pot desenvolupar si part del sistema limfàtic es veu afectat en la extirpació de ganglis o radioteràpia, causant inflamació.
  • Canvis a la boca com boca seca o càries.

 

Quan poden aparèixer aquests efectes?

Partint de la base que no totes les persones que han superat un càncer poden notar els mateixos efectes tardans, també cal recalcar que podria passar que no n’experimentin cap d’aquests a llarg termini o no n’experimentin de nous. Així doncs, la probabilitat i el moment en que poden aparèixer aquests efectes tardans no desitjats també dependrà del tipus de càncer que s’hagi tractat, com s’hagi hagut de tractar i la dosi que s’hagi requerit administrar i, com és lògic, també del estat de salut general de la persona i d’altres aspectes que hi puguin influir.

 

Efectes tardans del càncer infantil

El cas dels nens que han patit un càncer, és una situació particular ja que, degut a la seva edat i que estan en procés de creixement, poden aparèixer alguns efectes tardans que no son tan comuns en les persones d’edat adulta que han travessat una situació semblant.

Així doncs, en aquests casos, podrien aparèixer de forma més específica les següents seqüeles tardanes:

  • Problemes en l’aprenentatge: normalment poden tractar-se de problemes de memòria, capacitat de processament de la informació i sobre la capacitat de fer vàries tasques alhora.
  • Creixement anormal dels ossos: alguns nens podrien tenir un creixement més lent del que és habitual o bé que el seu creixement s’aturi abans.
  • Problemes hormonals: a part del creixement més lent, alguns tractaments poden fer que el nen o nena arribi a la pubertat més tard.
  • Problemes dentals: poden existir casos on aparegui un cert retràs en el creixement de les dents o la falta d’alguna peça dental.
  • Problemes emocionals: l’ansietat, la depressió i la por a la recaiguda poden aparèixer temps després de que un nen hagi superat el tractament d’un càncer. Això pot fins i tot derivar cap a patir certes fòbies i que aquestes persones tendeixin a evitar als metges i els entorns hospitalaris en la edat adulta.

Control i prevenció dels efectes tardans

Amb l’objectiu de mitigar, però també de prevenir, aquests efectes tardans, son importants els controls mèdics periòdics ja que, quan abans es detectin aquestes efectes tardans, abans s’hi podran posar mesures. La atenció del seguiment inclou revisar signes i símptomes dels efectes tardans i la educació de la salut sobre com prevenir aquests efectes.

De la mateixa manera, la qualitat de vida de les persones que han superat el tractament d’un càncer pot millorar amb comportaments que promoguin la seva salut i el seu benestar. Una dieta saludable, fer exercici moderat i fer un seguiment mèdic periòdic son importants per intentar evitar problemes de salut relacionats amb el tractament.

De la mateixa manera, és important obtenir informació i consultar amb un especialista sobre quins són els efectes que podrien aparèixer després del tractament oncològic. Conèixer quins son els efectes que es podrien patir ajudarà a identificar-los abans, permeten que els professionals mèdics hi intervinguin també amb anticipació.

 

Referències

Mayo Clinic. Sobrevivientes del càncer: efectos tardíos del tratamiento oncológico.

Cancer.net. Efectos tardíos del cáncer infantil.

Instituto Nacional del cáncer. Efectos secundarios tardíos del tratamiento de cáncer.

Calvo-Escribano C. Efectos tardíos del tratamiento del niño con cáncer. Anales de Pediatria Continuada. 2016 Vol. 4 (1).

KidsHealth. Secuales del cáncer y el tratamiento contra el cáncer.

Llúcia Recto

 

Quan em van dir que tenia càncer no vaig tenir cap mena de temor o dubte en el diagnòstic. Va ser més al moment de treure’m la bossa. Vaig notar que hi havia poc seguiment i poc control. Quan vaig dir al meu cirurgià que tenia problemes a l’hora d’anar al lavabo, em va dir que no podia tornar a posar-me la bossa.

 

Amb aquesta situació vaig aguantar tres anys i en tot aquest temps vaig demanar si hi havia algun tipus d’ajuda per evitar això, però no n’hi ha cap. Hi ha altres tipus de càncer, com en el de mama, que s’està estudiant, on es fan reconstruccions mamàries. Però en aquest cas no hi ha seguiments ni tampoc hi ha res per pal·liar aquest efectes. En els centres de dia d’oncologia no hi ha cap servei que atengui aquestes necessitats.

 

En aquest sentit, la meva principal seqüela, a part que tenia problemes a l’hora d’anar al lavabo, és psicològica. I penso que des del camp de la medicina (a mi em va portar un cirurgià, un oncòleg i un radiòleg) hi hauria d’haver un seguiment després que et treguin la bossa.

 

La medicina es preocupa molt per a la investigació, però en el moment que et donen l’alta de l’hospital i et treuen la bossa és quan apareixen els problemes. Pensa que jo encara surto de casa, però sé que hi ha gent que no surt perquè no sempre disposes d’un lavabo. Això està fent molt mal a la gent que patim aquest tipus de càncer. A més quan surto de casa ja tinc angoixa.

 

En sis anys no he estat capaç de fer-me un horari per anar al lavabo, el budell no m’obeeix. A més, si vull agafar un autobús vaig angoixada amb la sensació de voler anar de ventre. I això em provoca un malestar psicològic i una angoixa molt gran. Vaig comentar aquest problema a tots els metges i el radiòleg em va dir que em demanaria una manometria que va arribar al cap de tres anys perquè el metge s’havia despistat i no ho havia apuntat.

 

Però el pitjor de tot és que encara no he pogut fer-me aquesta prova. El 20 de setembre d’aquest any tenia la manometria i dies abans rebo una trucada i una carta dient que me l’aplacen el 3 d’octubre. El dia abans, el 2, em truquen al vespre des de Sant Pau dient-me que no tenien la prova, i és que s’havien equivocat de dia a la carta i tenia la manometria el mateix dia 2. Mentrestant el metge, perquè em calmés, em va explicar uns exercicis per fer abdominals i per contraure el recte, però encara no m’han dit res de la manometria.

 

He anat a una dietista, he provat de menjar més astringent i al final vaig veure que no arreglava res. Haig d’estar constantment vigilant l’alimentació. Crec que els efectes secundaris d’una operació es cuiden poc i en el meu cas gens. Les meves deposicions són com les d’un nadó de sis mesos. I si ets una persona activa que vols viatjar, tot això és un impediment. I els productes que hi ha no serveixen.

 

Per tot això penso que, si dins l’àmbit familiar aquest problema s’entén i la família et fa costat, és més fàcil de portar-ho. Aquest seria el meu cas. Amb tot, quan marxem a dinar a fora sempre haig d’anar amb un kit de subsistència i psicològicament també em pesa això.

 

En tot cas, he afrontat amb moltes ganes la vida després del càncer. Però al llarg del temps, suposo que per l’edat, enlloc de millorar-me noto que les cèl·lules es van deteriorant i empobrint i t’imagines que amb l’esforç i fent les coses bé podràs millorar, però jo haig de dir que no he millorat. La paraula càncer posa en marxa un engranatge i es fa bé, però quan els metges creuen que ho han resolt es desentenen i et quedes més sola que la una.

 

 

Micropigmentació, retornant el color a l’autoestima

La mastectomia i les conseqüències sobre la imatge corporal

Les persones que han estat sotmeses a intervencions quirúrgiques a causa del tractament de malalties oncològiques, habitualment han de conviure amb cicatrius que poden afectar de manera negativa a la seva autoestima, ja que suposa una alteració de la seva imatge corporal.

 

Un dels casos més significatius el trobem en aquelles dones que han patit una mastectomia -o extirpació mamària completa- derivada d’un càncer de mama, ja que en aquestes situacions, tot i que s’aconsegueixi realitzar una reconstrucció mamària per recuperar el volum de la mama, pot persistir una sensació d’incomoditat per la pèrdua de l’arèola.

 

A més, aquesta situació pot ser un problema amb gran prevalença en la població, ja que el càncer de mama és el de diagnòstic més freqüent a Espanya entre la població femenina, amb al voltant de 26.000 nous casos cada any. Afortunadament hi ha una possible solució a aquestes necessitats estètiques en la tècnica coneguda com micropigmentació.

 

Què és la micropigmentació?

La micropigmentació és un mètode mitjançant el qual s’insereixen uns determinats pigments naturals a la pell per donar color, i fins i tot forma, a determinades parts del cos. Pot ajudar a dissimular la caiguda del cabell en les celles i les pestanyes (una altra repercussió comuna després de superar una teràpia contra el càncer) i, al mateix temps, es pot utilitzar per camuflar cicatrius i dibuixar l’arèola després d’una reconstrucció mamària.

 

Els pigments utilitzats són hipoal·lergènics; no produeixen al·lèrgies o és molt poc probable que ho facin, i s’introdueixen en la part més superficial de la pell, el que converteix la micropigmentació en un procés senzill, ràpid (2 o 3 hores), que només requereix anestèsia en el lloc on es realitza i sense que la persona senti cap tipus de dolor.

 

Aquests pigments seran eliminats progressivament pel sistema immunològic, convertint-lo en un procediment reversible. Aquest aspecte resulta un avantatge en el cas de la micropigmentació de celles i pestanyes, ja que, normalment, després de la quimioteràpia als pacients tornen a recuperar els cabells en aquestes zones. En el cas de la reconstrucció de l’arèola, on seria un desavantatge, el procés pot realitzar-se repetidament a la mateixa zona, si així es requereix.

 

És convenient diferenciar la micropigmentació del tatuatge, que és una tècnica en la qual es realitza la inserció de pigments permanents en una zona més profunda de la pell. La micropigmentació és un procediment de baixa agressivitat, amb el qual s’aconsegueixen resultats molt naturals.

 

Així doncs, els beneficis que ens ofereix la micropigmentació van molt més enllà del component estètic que aporta. Aquesta tècnica pot suposar també un impuls psicològic que pot resultar un factor determinant en la nova etapa que afronta una persona després de superar el tractament per al càncer de mama.

 

 

Per aquesta raó, juntament amb els resultats extraordinàriament realistes que aconsegueix, s’està intentat generalitzar aquesta tècnica com un servei bàsic per culminar el tractament reconstructiu en els centres hospitalaris.

 

Conscienciació sobre la importància de la micropigmentació

Tal és l’impacte social que ha assolit aquesta tècnica, que ja s’han posat en marxa diverses campanyes en xarxes socials amb què es pretén conscienciar la població de la realitat que viuen les dones que requereixen mastectomies durant la seva teràpia per al càncer de mama.

 

D’aquesta manera, es podrà ajudar a les persones que ho necessitin a costejar-se el procediment de micropigmentació d’arèola postmastectomia ja que, actualment, no està emparat pel Sistema Sanitari Públic espanyol. És crucial, també, que els metges i cirurgians informin de manera proactiva sobre les possibilitats que existeixen al voltant de la micropigmentació després d’una mastectomia.

 

El fet que no es porti a terme aquesta reconstrucció pot tenir conseqüències emocionals de per vida, a més d’estètiques, per a les pacients que han superat aquest tipus de càncer, ja que veure d’alguna manera “incompletes” dia rere dia, pot ser un impediment per superar completament la malaltia en totes les seves vessants.

Referències

  1. Las cifras del cáncer en España 2018.
  2. Micropigmentación en pacientes con cáncer.
  3. García, MAL et al. Micropigmentación. Pinceladas de autoestima tras el cáncer de mama. Revista de enfermería 2015;49:44-49.
  4. Entrevista micropigmentación Maribel Franco Tratamiento Oncológico. La Vanguardia
  5. Micropigmentación de areola y pezón. Infosalus
  6. Micropigmentación reconstructiva y Cáncer. Cancerbeauty
  7. Páramo AA, et al. RES0276 Micropigmentación del complejo areola pezón. 3er Congreso Español de la Mama 2017 (Abstract)

 

Sergi Torres

 

Vaig patir un osteosarcoma a la tíbia dreta a l’edat de 13 anys. Vaig haver de fer 37 sessions de quimioteràpia i em van operar de les cames en dues ocasions. Després he necessitat fer rehabilitació durant un temps força llarg i, degut a la malaltia, ara la meva tíbia dreta és 3 centímetres mes curta que la de la cama esquerra i d’aquí, en deriva una coixera.

 

Quan em van dir que ja estava “recuperat”, el meu principal temor va ser que tornés a aparèixer algun tipus de nou tumor o nòdul al pulmó.

 

Després d’aquest càncer, en el meu cas, no va ser necessari un procés de reinserció social. Sempre he estat molt actiu, tant pels estudis com a l’hora de realitzar activitats o socialitzar-me. Tampoc he viscut cap dificultat o impediment en l’àmbit laboral.

 

En tot cas, després d’un càncer la vida s’afronta el triple de positiu, almenys des del meu punt de vista. Passar per una experiència així fa que vegis les coses de diferent manera. Jo pensava i penso que, si he pogut amb aquesta malaltia, puc agafar pel mànec qualsevol cosa i superar-la també.

 

Des d’aquell dia 7 de febrer del 2013 veig la vida diferent, amb més alegria i positivisme. La única frase que dic cada dia al veure el sol és: “Doncs res, un dia més en aquest món i s’ha de aprofitar!”

 

Gràcies a haver estat tant de temps ingressat a l’hospital, he participat en la creació de projectes molt interessants com el grup KIDS Barcelona de la Associació Internacional ICAN o el de les pulseres solidàries Candela, que són una gran font d’ingressos per a l’Hospital Sant Joan de Déu.

Laura Sancho

 

Un dels principals temors que vaig tenir quan em van dir que ja estava recuperada va ser el de tornar a recaure. Acabes la quimioteràpia i la radioteràpia (uns tractaments molt heavys) i, quan encara te n’estàs recuperant, no t’asseguren que ja estiguis curada del tot.

 

Vaig estar prenent tamoxifè durant 5 anys i és molt dur, tot i sabent que quan més temps passa, més juga a favor teu la vida. Amb tot, la supervivència del càncer de mama és a partir dels 10 anys, a diferència dels altres tipus de càncers que és a partir dels 5 anys. Per això, tenia aquest temor de tornar a recaure. Ara, però, ja han passat 10 anys.

 

Et diuen que t’has de prendre la malaltia amb molt d’ànim, però jo vaig caure en una depressió i ansietat importants. Em vaig enfonsar. Prenia ansiolítics i sentia que estava en un pou profund, molt profund. Vivia en una altre dimensió.

 

Al cap d’uns mesos vaig sortir d’aquest pou gràcies a l’ajuda psicològica i, sobretot, gràcies a qui jo anomeno “els xerpes”. Són persones properes que són al teu costat, que t’ajuden i que són determinants en el teu dia a dia. Vaig tenir suport d’amistats properes que m’animaven i, especialment, un amic meu que és psicòleg i que va estar al peu del canó.

 

A causa del tractament, he tingut seqüeles físiques. Per exemple, quan em llevo sóc com una mena de Robocop fins que el cos no s’escalfa. Em fan mal les articulacions i totes les mucoses de la part dreta (la zona del pit afectat que em van irradiar).

 

Sento com les meves mucoses (vagina, anus, coll, boca, etc.) estan seques i em cremen, com quan tens la llengua seca o quan et prens alguna cosa massa calenta i et crema la boca. Aquesta sensació ja és crònica, perquè han passat 10 anys i encara la noto, no ha marxat. Per sort, jo no he patit cap limfedema, però sí que tinc com un entumiment a tota la part dreta del meu cos.

 

Sobre el tema laboral, vaig tenir la sort que, just després del tractament, em van oferir una feina en una obra de teatre. Psicològicament em va anar bé, però estava molt dèbil i em costava molt aguantar el tipus dalt de l’escenari. Tot aquell temps que estava a escena, em servia per no pensar en la malaltia i això, a nivell psicològic, m’anava molt bé.

 

Durant el període de tractament, de més d’un any, no vaig deixar de treballar com a actriu i crec que va ser una bona decisió per distreure’m i no estar pendent de la malaltia. I ara ja fa cinc anys que em van fer la reconstrucció del meu pit dret afectat.

 

En l’àmbit laboral, doncs, no m’he sentit estigmatitzada ni discriminada. L’únic exemple que podria dir sobre això és quan vaig voler adoptar. Havia de donar moltes explicacions: que m’estava prenent pastilles, que em feien un seguiment exhaustiu, que estava molt controlada, que no hi havia perill… Tot i així, vaig haver de passar per un expedient del comitè mèdic i del comitè psicològic. Finalment, vaig deixar-ho i vaig optar per l’acollida permanent.

 

Crec que les institucions dediquen més esforços a curar. L’engranatge es queda buit un cop s’ha superat un càncer. Per començar hi hauria d’haver psicòlegs gratuïts que t’acompanyessin durant i després de la malaltia. Especialistes en oncologia.

 

Et donen el telèfon d’una infermera, però només per consultes mèdiques. Crec que una infermera no és la persona indicada per ajudar-te. Per això, penso que és necessari fer un seguiment a posteriori, gratuït i d’acompanyament. Sí que és veritat que hi ha un departament de psicologia i psiquiatria, però no són especialistes en oncologia, i fa falta una figura de referència.

 

També trobo que els oncòlegs, a vegades, són massa tancats. Suposo que és per la seva exposició en el seu dia a dia. No són empàtics amb el pacient. A mi, per exemple, me’n va tocar un que em responia amb monosíl·labs i les respostes les acabaves descobrint a través de les infermeres.

 

Per això considero que no estaria malament que fessin algun curs de psicologia per aprendre a ser més propers als malalts i saber respondre les preguntes d’una manera més diplomàtica i més humana. Pels efectes secundaris, sobretot, no te’ls expliquen. És veritat que cada cas és un món, però no s’esforcen a dir-te què et pot passar, jo he tingut efectes secundaris que em deien que no eren possibles i que me’ls inventava.

 

Ara que ja ha passat el temps i ho miro des d’una altra perspectiva, no suporto quan la gent diu que gràcies al càncer és millor persona. Jo ja ho era abans i no em calia haver de passar per això. De l’única cosa que m’ha servit el càncer és per relativitzar les coses. Ara penso que allò més important és la salut i la resta ja anirà sortint i no cal amargar-se. S’ha de viure el moment i ser feliç a cada instant.

 

Més enllà de la mastectomia

Tractament quirúrgic pel càncer de mama

 

La cirurgia majoritària pel tractament del càncer de mama és la tumorectomia,  que consisteix en l’extirpació del tumor i d’un petit marge de teixit sa al voltant del tumor. Tot i així, en aquells casos en els que no es pot dur a terme aquest tractament més conservador, s’utilitza la mastectomia.

 

La mastectomia és la cirurgia que s’utilitza per eliminar tot el teixit mamari d’una o ambdues mames com a tractament del càncer de mama, o per prevenir-lo (en cas de persones que posseeixen un risc alt de patir-lo). En els últims anys s’han fet avenços científics que tenen com a objectiu reduir la zona extirpada de la persona afectada.

 

 

Tipus de mastectomia

 

Existeixen diferents tipus de mastectomia en funció de com sigui la tècnica utilitzada i quant teixit mamari s’extregui. L’especialista oncòleg escollirà quin tipus de mastectomia és convenient aplicar, en funció de les característiques de cadascun dels casos.

 

  • Mastectomia simple: en aquest procediment s’extirpa tot el teixit mamari, incloent el mugró, l’arèola i la pell. Aquesta cirurgia és adequada per persones que presenten varies o amplies zones afectades per carcinoma ductal in situ afectant el teixit mamari i com a mesura preventiva d’aquelles persones que en ser portadores de mutacions als gens BRCA1 i BRCA2, presenten un alt risc de desenvolupar un càncer.

 

  • Mastectomia radical modificada: aquest tipus de procediment implica l’extirpació de tot el teixit mamari (mastectomia simple) conservant els músculs pectorals i la dissecció i extirpació dels ganglis limfàtics axil·lars. Aquest tipus de cirurgia s’indicarà per a persones que pateixin un càncer de mama invasiu. L’anàlisi dels ganglis limfàtics permetrà estudiar l’abast de la propagació de les cèl·lules tumorals.

 

  • Mastectomia radical: inclou l’extirpació complerta del teixit mamari, dels ganglis limfàtics axil·lars i dels músculs pectorals localitzats sota de la mama. Tot i que va ser un tipus de cirurgia molt utilitzada en el passat, s’ha descobert que una cirurgia menys extensa (com la mastectomia radical modificada), ofereix la mateixa eficàcia i té menys efectes secundaris. Actualment la mastectomia radical només s’utilitza en aquells casos on s’hagi produït una invasió als músculs toràcics per part de les cèl·lules tumorals.

 

  • Mastectomia amb conservació de pell: en aquest tipus de mastectomia s’extirpa el teixit mamari, l’arèola i el mugró, però no la pell, que es deixa pràcticament intacta. Aquest procediment permet la reconstrucció immediata de la mama en el moment de la cirurgia, mitjançant implants o altres teixits del cos.

 

  • Mastectomia subcutània: també és coneguda com a mastectomia amb conservació del mugró. És el tipus de mastectomia que conserva millor la forma natural de la mama, però que a la vegada presenta un major risc en probabilitat de recaiguda. En aquest procediment el cirurgià extirpa el teixit mamari, però deixa intactes l’arèola, el mugró i la pell, que facilitarà la reconstrucció immediata de la mama. Durant el procediment el cirurgià agafarà una mostra per analitzar el teixit adjacent a la zona del mugró per tal d’assegurar-se que no hi hagi cèl·lules canceroses que puguin induir una recaiguda. Aquest tipus de mastectomia pot contemplar-se davant de tumors petits, poc invasius i situats a la zona més posterior de la mama. Malgrat aquest abordatge permet una bona reconstrucció de la mama, encara hi ha molts oncòlegs que es mostren escèptics davant d’aquest tipus de mastectomia, ja que la no eliminació de tot el teixit mamari pot provocar l’aparició secundaria d’un altre càncer. A més a més, s’ha observat que existeix la possibilitat de necrosi del teixit areolar, la deformació del teixit degut a una mala irrigació sanguínia i la pèrdua de sensibilitat de la zona.

 

  • Mastectomia doble: també és coneguda com a mastectomia bilateral. Implica la mastectomia en ambdues mames. Aquest tipus de mastectomia s’acostuma a realitzar com a forma preventiva per persones que tenen un risc molt alt de patir càncer de mama (com per exemple, els portadors d’algunes de les mutacions dels gens BRCA 1 i 2).

 

Reconstrucció mamària

 

El procediment de la mastectomia pot generar seqüeles psicològiques a les persones afectades. És per això que existeix la possibilitat de sotmetre’s a un procés de reconstrucció mamària. La reconstrucció mamària pot efectuar-se en el mateix moment que es fa la mastectomia (reconstrucció immediata), o en qualsevol moment posterior a la cirurgia terapèutica (reconstrucció diferida).

 

En tot cas, la cirurgia reconstructiva no canvia el pronòstic de la malaltia.
Existeixen diversos factors que s’hauran de tenir en compte abans d’abordar la reconstrucció de la mama, que poden empitjorar els resultats estètics o augmentar la possibilitat de complicacions post-operatòries: com per exemple la mida de la mama, la complexitat de la cirurgia del tumor mamari, la possibilitat de tractaments posteriors a la mastectomia, la quantitat de teixit disponible, entre d’altres. Existeixen diferents tipus de cirurgia reconstructiva:

 

  • Utilitzant pròtesis: implants de silicona o de solució salina (transitòriament). La pròtesis donarà volum a la zona de la mama que s’ha extret. Per minimitzar el risc d’expulsió, la pròtesis es col·loca sota del múscul pectoral.
  • Utilitzant teixits del propi cos de la persona que s’ha d’intervenir. Les reconstruccions més habituals són les dorsals, on s’utilitzen teixits de l’espatlla, la TRAM i la DIEP (sigles en anglès), on s’utilitzen teixits de la part baixa de l’abdomen.
  • Reconstrucció combinada: utilitzant teixit propi i pròtesis. Aquesta tècnica s’usa quan és necessari utilitzar teixit per poder recobrir completament la pròtesis col·locada.

 

Si es decideix procedir amb la reconstrucció de la mama, l’elecció d’una tècnica o altra dependrà de cada cas en particular, i s’haurà de prendre la decisió conjuntament amb el cirurgià i l’oncòleg que hagi portat el cas. S’ha de tenir en compte que sovint són necessàries diverses rondes de cirurgia per aconseguir una bona reconstrucció de la mama. Si la persona afectada opta per no reconstruir-se, és important ser conscient com la mastectomia pot afectar a la vida diària. Existeixen pròtesis externes que es poden posar al sostenidor per donar volum a la mama intervinguda.

 

Després de la mastectomia

 

La recuperació després de sotmetre’s a una mastectomia pot comportar unes setmanes o mesos. És important que la persona intervinguda segueixi en tot moment les pautes que li indicarà el seu cirurgià, entre les quals cal destacar: una bona higiene de la zona suturada/intervinguda (es poden fer banys suaus amb una esponja), ser capaç de reconèixer els símptomes d’infecció de la zona suturada, prendre els medicaments prescrits per alleugerir el dolor que es pot derivar després de la cirurgia i ens els mesos posteriors, fer exercicis de braços si han estat indicats pel cirurgià per tal d’evitar la rigidesa muscular del braç proper a la intervenció, i tenir cura del tub de drenatge en cas de tractar-se d’una mastectomia amb resecció dels ganglis axil·lars.

 

Davant de qualsevol símptoma o reacció inesperada, és important acudir a l’hospital. Per altra banda, la pràctica d’exercicis suaus de recuperació pot reduir significativament el risc d’aparició d’algunes complicacions com el limfedema.

 

Malgrat les mastectomies comporten unes seqüeles físiques i psicològiques molt dures per la persona que les ha de patir, continuen sent un tractament molt eficaç que permeten l’eliminació completa de les cèl·lules canceroses assegurant la derrota de la malaltia. L’assimilació del canvi que s’ha produït al cos de la persona que ha sofert una mastectomia variarà en funció de cada persona, en qualsevol cas, el suport de persones properes, així com de persones que han passat per la mateixa experiència, ajudarà indubtablement a la seva recuperació.

 

Referències

1. Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Tratamiento quirúrgico.
2. Mayo Clinic (2016). Mastectomia.
3. Sociedad Americana Contra el Cáncer (ACS). Cirugía para el cáncer de seno.
4. Sociedad Española de Cirugía Plástica Reparadora y Estética. Tu guía en reconstrucción mamaria.
5. Generalitat de Catalunya. Reconstrucció mamària després de cirurgia per càncer.