Després del càncer de pulmó: consideracions sobre la radioteràpia

Als últims anys, la supervivència del càncer de pulmó ha augmentat notablement. Per aquesta raó, actualment existeix més evidència que fa uns anys de possibles seqüeles del tractament tant a curt com a llarg termini.

Encara que no ha de descartar-se l’aparició de seqüeles tardanes després del tractament, la probabilitat que aquestes apareguin una cop superat el càncer de pulmó són baixes. Un exemple són les seqüeles després de la radioteràpia, on la probabilitat que un efecte secundari a llarg termini aparegui és de menys d’un 5%.

En aquest cas concret, s’ha pogut observar que la radioteràpia en càncer de pulmó (que es realitza a la zona toràcica) pot estar relacionada amb l’aparició d’algunes seqüeles determinades al cor i als pulmons, encara que aquestes no sempre tenen per què aparèixer.

Seqüeles al pulmó

La radiació en la zona pulmonar pot ocasionar efectes a curt i a llarg termini. A curt termini (menys de 6 mesos després de l’inici de la radioteràpia), la seqüela més comuna és la pneumonitis. Els símptomes que poden aparèixer són tos, dificultat respiratòria i febre baixa.

La principal seqüela a llarg termini és la fibrosi pulmonar, encara que la probabilitat de patir-la és molt baixa. Aquesta pot derivar-se de la inflamació típica de la pneumonitis, que causaria la fibrosi del teixit pulmonar. El mecanisme és el mateix que en un procés de cicatrització, però en aquest cas sense cap teixit que reparar. Els símptomes típics són tos seca no productiva, dolor en el pit, ofec o dificultat i fatiga.

Seqüeles al cor

Els efectes secundaris al cor han estat molt descrits en altres tipus de càncers, com el de mama, el d’esòfag, els limfomes de Hodgkin o els càncers en nens. No obstant això, en càncer de pulmó encara no hi ha disponible tanta evidència, per la qual cosa són necessaris més estudis que complementin la informació existent en l’actualitat.

La informació publicada fins a aquest moment documenta l’existència d’aquests problemes cardíacs tardans, encara que fan falta més estudis per a relacionar-los directament amb la radioteràpia, com sí s’ha comprovat en altres càncers que també irradien la zona toràcica.

Una revisió dels estudis publicats fins avui sobre el tema revela que moltes de les seqüeles cardíaques es van manifestar 2 anys després del tractament. Alguns dels problemes cardíacs que s’han observat en persones que han rebut radioteràpia per càncer de pulmó són els següents:

Infarts supraventriculars i miocàrdics.
Pericarditis: El pericardi és una doble membrana fibrosa que embolica el cor, protegint-lo dels òrgans que té al voltant. A la pericarditis, la membrana s’inflama i irrita. Això causa dolor agut al pit i deficiència cardíaca, perquè el cor ha de treballar més per a bombar. La gravetat d’aquesta afecció depèn del grau d’inflamació que es tingui.
Vessament pericardíac: Es dóna quan hi ha una acumulació excessiva de líquid dins del pericardi. El líquid pot remetre de manera espontània, però també pot ser que s’hagi d’extreure de manera quirúrgica.

D’altra banda, s’han de tenir en compte determinats factors de risc, com la dosi de radiació al cor, l’historial de problemes cardíacs, si la persona és o ha estat fumadora, la lateralitat de tumor o la modalitat de tractament (s’ha vist que hi ha més risc cardíac si s’ha combinat la radioteràpia amb quimioteràpia).

Com es prevenen i es tracten aquestes seqüeles?

El més important a l’hora de tractar aquestes seqüeles, així com per a prevenir-les, són uns hàbits de vida saludable. Les persones que han superat un càncer de pulmó tenen el risc de sofrir algun d’aquests efectes tardans, però no vol dir que els vagin a tenir. Mantenir uns bons hàbits, tant abans del càncer com durant i després, minimitzarà aquest risc. Per tant, portar una dieta equilibrada, fer exercici regular (especialment cardiovascular) o no fumar, per exemple, són punts essencials.

En cas de considerar-ho necessari, el metge podria recomanar un tractament adequat per a aquestes seqüeles. En el cas de la fibrosi pulmonar, per exemple, es recomana, en primer lloc, portar un estil de vida saludable i vacunar-se contra determinats microorganismes per a la prevenció d’algunes infeccions en les vies respiratòries.

 

En resum, amb els avanços a la teràpia de càncer de pulmó s’ha descrit l’aparició de possibles seqüeles després del tractament una vegada superat el càncer, però les probabilitats que aquestes apareguin són molt baixes . Així i tot, portar uns hàbits de vida saludable és la millor opció per a ajudar a prevenir la seva aparició.

 


Referències

Cancer.net. Efectos secundarios de la radioterapia.

American Cancer Society. La vida después del tratamiento de cáncer de pulmón microcítico.

MayoClinic. Prednisona y otros corticoesteroides.

Huang Y, Zhang W, Yu F, Gao F. The Cellular and Molecular Mechanism of Radiation-Induced Lung Injury. Med Sd Monit. 2017;23:3446-3450.

Ming X, Feng Y, Yang C et al. Radiation-induced heart disease in lung cancer radiotherapy: A dosimetric Update. Medicine. 2016; 95:41.

Simone CB. Thoracic Radiation Normal Tissue Injury. Semin Radiat Oncol. 2017;27:370-377.

Giridhar P, Mallick S, Kishore-Rath G et al. Radiation Induced Lung Injury: Prediction, Assessement and Management. Asian Pac J Cancer Prev. 2015; 16(7):2613-2617.

Montero A, Hervás A, Morera R et al. Control de síntomas crónicos. Efectos secundarios del tratamiento con Radioterapia y Quimioterapia. Oncología. 2015; 28(3):147-156.

Grupo Español de Pacientes con Cáncer. Todo lo que empieza cuando “termina” el cáncer.

 

Problemes de visió: consells i recomanacions

Introducció

L’ull és un dels òrgans del nostre cos que ens permet percebre la realitat del nostre entorn a través d’imatges, que processa i envia al cervell. Per realitzar aquesta funció, el globus ocular està dotat d’un sistema òptic que s’assembla al d’una càmera fotogràfica. Gràcies a ell, la llum reflectida en els objectes penetra a través de la nostra còrnia, que és transparent, passa a través del cristal·lí i l’humor vitri, per arribar finalment a la retina, on es processen les imatges, que són enviades al cervell a través del nervi òptic.

La pupil·la s’encarrega de regular l’entrada de llum a l’interior de l’ull, mentre que el cristal·lí actua com una lent que permet enfocar els objectes, projectant les imatges sobre la retina. És essencial que totes les parts funcionin de manera correcta, per poder observar nítidament allò que ens envolta, però és freqüent que es presentin problemes oftalmològics de les quals les causes poden ser múltiples.

 

Figura 1: Parts de l’ull. Imatge adaptada a partir de:https://www.visiondirect.es/ojo-humano

Problemes oftalmològics derivats de tractaments oncològics

En ocasions, els tractaments contra el càncer poden provocar seqüeles i efectes secundaris a llarg termini, que es fan notar fins i tot un temps després d’haver conclòs el tractament i superat la malaltia. La majoria d’ells són lleus i transitoris, i els altres tenen solució a través de la seva detecció i tractament. Hi ha múltiples efectes tardans que poden aparèixer després d’un tractament oncològic, i depenen del tipus de tractament utilitzat, però varien d’una persona a una altra.

Quimioteràpia

 La quimioteràpia es basa en la utilització de fàrmacs per destruir les cèl·lules canceroses, però també pot afectar altres cèl·lules “sanes” i impedir-los realitzar correctament la seva funció. Concretament, a nivell oftalmològic, pot afectar diverses estructures oculars, podent causar:

  • Síndrome d’ull sec: Es produeix quan els ulls no són capaços de produir suficients llàgrimes per mantenir la superfície ocular prou humida, o aquestes llàgrimes no contenen totes les substàncies necessàries per a la correcta lubricació de l’ull. Especialment, les persones que s’han sotmès a tractaments oncològics poden patir una insuficient hidratació ocular, per la qual cosa es recomana l’ús d’algun tractament (sota supervisió mèdica) que l’afavoreixi.
  • Cataractes: El cristal·lí és una de les estructures que més es veu afectada per la quimioteràpia, ja que aquest tipus de fàrmacs poden produir la pèrdua de transparència d’aquesta estructura, com ara els corticosteroides. Afortunadament, es tracta d’una malaltia reversible mitjançant la seva extracció i substitució per una lent intraocular.
  • Afectacions de retina o nervi òptic: La retina és la zona del globus ocular on es transformen els estímuls de llum en impulsos nerviosos, i es tracta d’una àrea molt sensible al tractament. A més, la quimioteràpia pot causar augment de pressió ocular, el que pot arribar a danyar el nervi òptic i causar problemes de visió.

Radioteràpia

Quan s’aplica radioteràpia en el tractament de tumors de cap o coll, pot arribar a afectar les estructures oculars de forma inevitable, produint-diferents danys:

  • Conjuntivitis: Es caracteritza per una inflamació de la conjuntiva, una membrana que cobreix el globus ocular de forma parcial. Pot causar dolor ocular, sensació de cos estrany i visió borrosa.
  • Problemes cutanis a les parpelles: La radioteràpia pot produir sequedat a la pell de les parpelles i inflamació, arribant fins i tot a la caiguda de les pestanyes i el mal funcionament de la parpella.
  • Inflamacions a la còrnia: És una de les estructures oculars més sensibles a la radiació, per ser una de les més exposades. Es poden desencadenar úlceres, opacificació o necrosi.

Addicionalment, la radioteràpia pot produir cataractes, inflamació del nervi òptic (neuritis òptica), inflamacions i afectacions vasculars de la retina (retinitis, edema macular, etc).

Hormonoteràpia

Alguns tipus de càncer, com el càncer de mama, requereixen tractament a llarg termini amb hormones per reduir el seu risc de recurrència. En aquest tipus de tractaments existeix cert risc de desenvolupar problemes oculars, però solen ser lleus. El tamoxifè, un dels fàrmacs hormonals més coneguts, pot provocar cataractes, ulls plorosos i altres alteracions visuals.

Recomanacions per a les afeccions oculars després del càncer: consells per tractar alguns símptomes

Afortunadament, hi ha solucions eficaces en cas que aparegui algun problema de visió després del tractament del càncer. Davant els primers símptomes en els ulls o en la visió, és molt recomanable informar al teu metge i no utilitzar cap medicament i/o col·liri sense la seva supervisió.

Per a algunes afeccions lleus, com pot ser la síndrome de l’ull sec, es recomana parpellejar freqüentment, especialment si es passa molt temps al davant un monitor. A més, les lents de contacte poden contribuir a la sequedat ocular, per tant és preferible l’ús d’ulleres.

D’altra banda, per prevenir l’aparició de conjuntivitis o una altra infecció ocular, és recomanable evitar fregar-se els ulls, i en cas necessari, rentar-se les mans abans de fer-ho. En cas de problemes cutanis a les parpelles, pot ser eficaç l’ús de col·liris, o cremes oftalmològiques per calmar la inflamació. Addicionalment, es podria utilitzar una compresa tèbia per alleujar el possible dolor i eliminar la crosta si aparegués.

Si apareixen problemes més greus que dificultin la visió, com poden ser les cataractes, hi ha la possibilitat d’extreure el cristal·lí mitjançant una operació quirúrgica, per a col·locar un d’artificial i així solucionar el problema de visió. Aquesta decisió ha de ser consensuada amb el seu metge.

En definitiva, acudir ràpidament a un especialista davant els primers símptomes en la visió ajudarà a prevenir problemes més greus, especialment quan apareixen alguns dels següents:

  • Visió borrosa
  • Visió apagada on els colors no són tan brillants com de costum.
  • Visió d’halos al voltant de les llums
  • Visió boirosa
  • Visió menys clara del que és habitual
  • Pèrdua d’àrees de visió
  • Mals de cap

Importància de les revisions oftalmològiques després del tractament

 En el cas que s’hagi utilitzat un tractament amb efectes col·laterals oculars, com poden ser els descrits, s’haurien de realitzar controls oftalmològics periòdics, fins i tot després d’haver finalitzat el tractament. De cara a anticipar problemes oculars futurs, o tractar els ja existents, s’han de programar cites regulars (segons li indiqui el seu metge) amb un oftalmòleg.

 


Referències

Innova Ocular. El ojo humano.

Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM). Hormonoterapia o tratamiento hormonal.

Innova Ocular. El tratamiento contra el cáncer y efectos secundarios en la vista.

American Society of Clinical Oncology. Efectos secundarios a largo plazo del tratamiento del cáncer.

Vanesa Blázquez Sánchez. Efectos secundarios de la radioterapia a nivel ocular.

Chemocare. Eye problems.

Cancer Research UK. Your eyes and cancer drugs.

BreastCancer.org. Trastornos oculares y de la vista.

 

L’osteoporosi: una seqüela freqüent després del càncer

¿Què és l’osteoporosi?

L’osteoporosi es considera un problema important de salut a escala mundial, ja que s’estima que hi ha més de 200 milions de persones al món que la pateixen i que presenten un major risc de fractures.

 

El que succeeix en els casos d’osteoporosi no es que l’os estigui incorrectament calcificat, sinó que hi ha una densitat òssia menor a l’habitual, és a dir, hi ha menys quantitat d’os dins del mateix volum. En conseqüència, disminueix la resistència de l’os davant dels traumatismes o de la càrrega de pes, amb el conseqüent increment del risc d’aparició de fractures.

La osteoporosi: una possible seqüela del tractament oncològic

Les seqüeles fisiològiques formen part de les dificultats que poden aparèixer al completar el tractament d’un càncer i, en els últims anys, la detecció d’aquestes seqüeles en una fase tardana ha anat en augment.

 

Pel que fa a les seqüeles fisiològiques que poden afectar específicament als ossos, molts tractaments oncològics poden provocar efectes negatius sobre aquests teixits. Degut a això, les persones que han superat aquests tipus de tractament, en general, tenen un risc més alt de patir osteoporosi. A més, en alguns casos, el transcurs de la pròpia malaltia també pot esdevenir un factor de risc, ja que es poden haver presentat situacions d’immobilització i sedentarisme que poden desafavorir el correcte desenvolupament dels ossos. De la mateixa manera, l’edat també pot ser, per sí mateixa, un factor de risc.

 

Així doncs, la pèrdua òssia associada al càncer pot ser el resultat de múltiples factors interrelacionats i aquests factors poden incloure, tant els efectes directes de la malaltia, com els efectes de les teràpies utilitzades en el seu tractament. Dintre d’aquestes teràpies podríem trobar els corticoides; que sovint s’associen a la quimioteràpia contra alguns tumors, i els tractaments hormonals; que inhibeixen els estrògens o la testosterona i que s’administren a la majoria de malalts amb càncer de mama o de pròstata durant anys.

 

En conseqüència, la gestió òptima de la salut esquelètica s’ha convertit en una part cada cop més important de l’atenció prestada tant a les persones en tractament per un càncer com a les persones que l’han superat.

 

Signes i símptomes de pèrdua òssia

La pèrdua òssia no apareix d’un dia per l’altre. Amb freqüència, les persones no ho noten fins que manifesten una pèrdua de funcions o pateixen una fractura. Alguns dels símptomes que poden presentar les persones que presenten osteoporosi són:

 

  • Mal d’esquena; que amb freqüència pot ser causat per una fractura per comprensió o col·lapse d’una vèrtebra.
  • Pèrdua d’estatura al llarg del temps.
  • Postura encorbada o esquena superior corbada.
  • Articulacions doloroses o rigidesa.
  • Ossos que es fracturen fàcilment.

 

Diagnòstic de l’osteoporosi

Normalment, per fer el diagnòstic d’aquest problema de salut es realitza, en primer lloc, una visita per a identificar possibles factors de risc existents en la persona afectada. A continuació, per aconseguir una valoració més global, s’acostuma a completar el diagnòstic a partir d’una densitometria òssia i la determinació de vitamina D, calci i fòsfor en una anàlisi de sang, que caldrà anar re-avaluant aquests periòdicament durant el control evolutiu de la salut òssia.

 

Gestió de l’osteoporosi i el seu tractament

Així doncs, pot ser convenient afavorir el diagnòstic precoç de l’osteoporosi en els pacients amb antecedents oncològics amb l’objectiu d’adoptar les mesures preventives oportunes, ja que les millores marcades en la supervivència de molts càncers impliquen que les estratègies per limitar la pèrdua òssia i per reduir el risc de fractura s’hagin d’incorporar als plans de cura de molts dels pacients amb càncer.

 

Pel que fa al seu tractament, per a l’osteoporosi hi ha moltes teràpies que poden ser d’utilitat, si el metge les considera necessàries. Les més utilitzades són els bifosfonats (alendronat, risedronat i ibandronat), el zoledronat o el denosunab, generalment acompanyats de suplements i una dieta variada que contingui aliments rics en calci i vitamina D.

 

Prevenció de l’osteoporosi després del càncer

Per preveure l’osteoporosi i mirar de minvar l’afectació de l’os, pot ser adient intentar realitzar un exercici físic adequat de qualsevol tipus, com caminar una estona cada dia, fer gimnàstica de manteniment o fer natació; ja que son activitats que poden estimular la regeneració òssia. A més, cal destacar que aquests hàbits de vida poden ser saludables després del tractament d’un càncer, però també durant el tractament.

 

Com hem comentat, un altre aspecte que també pot ser recomanable per prevenir l’osteoporosi seria seguir una alimentació variada que asseguri una aportació suficient de calci i vitamina D. Així doncs, en ser els pacients oncològics persones predisposades a tenir osteoporosi, pot ser recomanable que segueixin una alimentació sempre variada i equilibrada, on s’hi incloguin els següents aliments: 

 


Referències

Drake MT. Osteoporosis and Cancer. Curr Osteoporos Rep. 2013 Sep; 11(3): 163–170. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3783531/

MD Anderson Cancer Center – Posibles efectos secundarios del tratamiento del cáncer.

Olmos Martínez JM, González Macías J. Osteoporosis tras la curación tumoral. Med Clin 2007;129:669-76. http://www.elsevier.es/es-revista-medicina-clinica-2-articulo-osteoporosis-tras-curacion-tumoral-13112094

ASCO Cancer.net –  Osteoporosis

Col·legi de Farmacèutics de Barcelona – Osteoporosi

TopDoctors – Osteoporosis: su relación con el cáncer, diagnóstico y tratamiento

 

El silenci de la menopausa precoç

Menopausa precoç induïda pel tractament del càncer

 

La menopausa esdevé quan els ovaris d’una dona deixen de produir òvuls. Generalment, això succeeix de forma natural al voltant dels 50 anys i com a resultat, el cos de la dona produeix menys estrogen i progesterona. En disminuir aquestes hormones, els períodes menstruals es tornen irregulars i, amb el temps, s’aturen.

 

Alguns tractaments del càncer poden generar la menopausa a una edat anterior a la prevista:

 

  • Cirurgia: l’extirpació d’ambdós ovaris provoca que la menopausa es presenti immediatament.

 

  • Quimioteràpia: alguns tipus de quimioteràpia poden danyar els ovaris i provocar que es presenti una menopausa primerenca. La menopausa pot presentar-se immediatament o mesos després del tractament. El risc de presentar menopausa precoç depèn del tipus i la quantitat del fàrmac quimioterapèutic que s’administri, així com l’edat de la dona, ja que com més jove sigui, més possibilitats hi ha de recuperar una funció ovàrica normal.

 

  • Radioteràpia: rebre radioteràpia a la zona pèlvica també pot danyar els ovaris. En alguns casos, els ovaris es poden curar i tornar a funcionar de nou. Però, si es reben grans dosis de radiació, el dany pot ser permanent.

 

  • Teràpia hormonal: aquests tractaments usats per a tractar càncers de mama poden provocar alteracions en els ovaris i portar a l’absència de menstruacions de forma transitòria (amenorrea) o permanent, induint en aquest cas la menopausa.

 

La menopausa precoç s’acompanya de canvis físics i emocionals que poden tenir conseqüències negatives en la qualitat de vida i en la salut en general.

 

 

Possibles efectes sobre la salut i com gestionar-los

 

El problema de patir una menopausa induïda per algun tractament és que, en produir-se abans d’hora, la dona no travessa el període d’adaptació on els símptomes són més lleus, sinó que els fogots, la sudoració, l’augment de pes, la sequedat vaginal, els canvis d’estat d’ànim, l’insomni i la pèrdua d’energia apareixen sense previ avís. Els nivells hormonals disminueixen en qüestió de dies o setmanes en comptes d’anys, d’aquesta manera els símptomes es presenten de manera més abrupta que en el cas d’una menopausa natural i gradual. A més, la menopausa precoç genera preocupació sobre els efectes a llarg termini que pot portar la manca d’estrogen durant anys, com l’osteoporosi o el risc de patir malalties cardiovasculars.

 

Hi ha maneres de gestionar els símptomes i viure més còmodament amb la menopausa. Els canvis d’estil de vida (dieta, deixar de fumar, fer exercici, tenir bons hàbits de son, suport emocional) poden ser tan importants i eficaços com els medicaments quan es tracta de sentir-se millor i viure bé.

 

Alguns medicaments que poden ajudar inclouen:

 

  • Teràpia hormonal: en alguns casos es poden receptar hormones femenines per ajudar amb els fogots i altres símptomes. Però, cal tenir en compte que les hormones comporten alguns riscos i s’ha de tenir en compte si s’han tingut certs tipus de càncer.

 

  • Estrogen vaginal: aquestes hormones es poden vendre com cremes i gels, és un tractament localitzat. Utilitzar petites quantitats d’estrogen en crema a l’interior i els voltants de la vagina pot alleujar la sequedat, si bé una mica d’estrogen arriba al torrent sanguini, sembla ser menys que el que arriba amb les teràpies de reemplaçament hormonal. Per això, si cap alternativa proveeix alleugeriment, l’estrogen vaginal pot ser una opció viable. Cal una recepta per adquirir aquests medicaments.

 

  • Antidepressius o altres medicaments: si no es prenen hormones, el metge podria receptar un altre tipus de medicament per alleujar els fogots, com certs antidepressius.

 

  • Lubricants o humectants: aquests productes poden ajudar a que les relacions sexuals siguin més còmodes si es presenta sequedat vaginal.

 

  • Medicaments per a la pèrdua òssia: algunes dones prenen medicaments per ajudar a reduir la pèrdua òssia després de la menopausa.

 

És segur rebre teràpia hormonal després d’haver passat per un càncer?

 

La teràpia hormonal per a la menopausa és un tractament que els metges poden recomanar per alleujar els símptomes comuns de la menopausa i, també, per prevenir canvis biològics a llarg termini, com la disminució de la massa òssia. Aquests canvis biològics són conseqüència de la reducció en els nivells de les hormones naturals (estrogen i progesterona) que succeeix en el cos de la dona durant i després de la menopausa.

 

Aquesta teràpia generalment comprèn el tractament amb estrogen sol; una combinació d’estrogen i progesterona; o estrogen i progestina, que és una hormona sintètica amb efectes similars als de la progesterona. Tot i ajudar a alleujar símptomes com els fogots i l’osteoporosi, els metges no recomanen aquest tractament per a la majoria de les dones, ja que podrien tenir un major risc de contraure determinades afeccions. Els riscos i els beneficis de la teràpia hormonal difereixen per a cada dona, per tant, el més convenient seria parlar amb un equip d’atenció mèdica per a resoldre cada cas en particular.

 


Referències

Associació Espanyola Contra el Càncer (aecc). Menopausia y cáncer de mama.

MedlinePlus (2016). Tratamiento para el cáncer – menopausia temprana.

Cancer.Net. Síntomas de la menopausia en las mujeres.

Breastcancer.org (2017). Cómo manejar los síntomas menopáusicos.

Instituto Nacional del Cáncer (NIH) (2011). Terapia hormonal para la menopausia y el cáncer.

Més enllà de la mastectomia

Tractament quirúrgic pel càncer de mama

 

La cirurgia majoritària pel tractament del càncer de mama és la tumorectomia,  que consisteix en l’extirpació del tumor i d’un petit marge de teixit sa al voltant del tumor. Tot i així, en aquells casos en els que no es pot dur a terme aquest tractament més conservador, s’utilitza la mastectomia.

 

La mastectomia és la cirurgia que s’utilitza per eliminar tot el teixit mamari d’una o ambdues mames com a tractament del càncer de mama, o per prevenir-lo (en cas de persones que posseeixen un risc alt de patir-lo). En els últims anys s’han fet avenços científics que tenen com a objectiu reduir la zona extirpada de la persona afectada.

 

 

Tipus de mastectomia

 

Existeixen diferents tipus de mastectomia en funció de com sigui la tècnica utilitzada i quant teixit mamari s’extregui. L’especialista oncòleg escollirà quin tipus de mastectomia és convenient aplicar, en funció de les característiques de cadascun dels casos.

 

  • Mastectomia simple: en aquest procediment s’extirpa tot el teixit mamari, incloent el mugró, l’arèola i la pell. Aquesta cirurgia és adequada per persones que presenten varies o amplies zones afectades per carcinoma ductal in situ afectant el teixit mamari i com a mesura preventiva d’aquelles persones que en ser portadores de mutacions als gens BRCA1 i BRCA2, presenten un alt risc de desenvolupar un càncer.

 

  • Mastectomia radical modificada: aquest tipus de procediment implica l’extirpació de tot el teixit mamari (mastectomia simple) conservant els músculs pectorals i la dissecció i extirpació dels ganglis limfàtics axil·lars. Aquest tipus de cirurgia s’indicarà per a persones que pateixin un càncer de mama invasiu. L’anàlisi dels ganglis limfàtics permetrà estudiar l’abast de la propagació de les cèl·lules tumorals.

 

  • Mastectomia radical: inclou l’extirpació complerta del teixit mamari, dels ganglis limfàtics axil·lars i dels músculs pectorals localitzats sota de la mama. Tot i que va ser un tipus de cirurgia molt utilitzada en el passat, s’ha descobert que una cirurgia menys extensa (com la mastectomia radical modificada), ofereix la mateixa eficàcia i té menys efectes secundaris. Actualment la mastectomia radical només s’utilitza en aquells casos on s’hagi produït una invasió als músculs toràcics per part de les cèl·lules tumorals.

 

  • Mastectomia amb conservació de pell: en aquest tipus de mastectomia s’extirpa el teixit mamari, l’arèola i el mugró, però no la pell, que es deixa pràcticament intacta. Aquest procediment permet la reconstrucció immediata de la mama en el moment de la cirurgia, mitjançant implants o altres teixits del cos.

 

  • Mastectomia subcutània: també és coneguda com a mastectomia amb conservació del mugró. És el tipus de mastectomia que conserva millor la forma natural de la mama, però que a la vegada presenta un major risc en probabilitat de recaiguda. En aquest procediment el cirurgià extirpa el teixit mamari, però deixa intactes l’arèola, el mugró i la pell, que facilitarà la reconstrucció immediata de la mama. Durant el procediment el cirurgià agafarà una mostra per analitzar el teixit adjacent a la zona del mugró per tal d’assegurar-se que no hi hagi cèl·lules canceroses que puguin induir una recaiguda. Aquest tipus de mastectomia pot contemplar-se davant de tumors petits, poc invasius i situats a la zona més posterior de la mama. Malgrat aquest abordatge permet una bona reconstrucció de la mama, encara hi ha molts oncòlegs que es mostren escèptics davant d’aquest tipus de mastectomia, ja que la no eliminació de tot el teixit mamari pot provocar l’aparició secundaria d’un altre càncer. A més a més, s’ha observat que existeix la possibilitat de necrosi del teixit areolar, la deformació del teixit degut a una mala irrigació sanguínia i la pèrdua de sensibilitat de la zona.

 

  • Mastectomia doble: també és coneguda com a mastectomia bilateral. Implica la mastectomia en ambdues mames. Aquest tipus de mastectomia s’acostuma a realitzar com a forma preventiva per persones que tenen un risc molt alt de patir càncer de mama (com per exemple, els portadors d’algunes de les mutacions dels gens BRCA 1 i 2).

 

Reconstrucció mamària

 

El procediment de la mastectomia pot generar seqüeles psicològiques a les persones afectades. És per això que existeix la possibilitat de sotmetre’s a un procés de reconstrucció mamària. La reconstrucció mamària pot efectuar-se en el mateix moment que es fa la mastectomia (reconstrucció immediata), o en qualsevol moment posterior a la cirurgia terapèutica (reconstrucció diferida).

 

En tot cas, la cirurgia reconstructiva no canvia el pronòstic de la malaltia.
Existeixen diversos factors que s’hauran de tenir en compte abans d’abordar la reconstrucció de la mama, que poden empitjorar els resultats estètics o augmentar la possibilitat de complicacions post-operatòries: com per exemple la mida de la mama, la complexitat de la cirurgia del tumor mamari, la possibilitat de tractaments posteriors a la mastectomia, la quantitat de teixit disponible, entre d’altres. Existeixen diferents tipus de cirurgia reconstructiva:

 

  • Utilitzant pròtesis: implants de silicona o de solució salina (transitòriament). La pròtesis donarà volum a la zona de la mama que s’ha extret. Per minimitzar el risc d’expulsió, la pròtesis es col·loca sota del múscul pectoral.
  • Utilitzant teixits del propi cos de la persona que s’ha d’intervenir. Les reconstruccions més habituals són les dorsals, on s’utilitzen teixits de l’espatlla, la TRAM i la DIEP (sigles en anglès), on s’utilitzen teixits de la part baixa de l’abdomen.
  • Reconstrucció combinada: utilitzant teixit propi i pròtesis. Aquesta tècnica s’usa quan és necessari utilitzar teixit per poder recobrir completament la pròtesis col·locada.

 

Si es decideix procedir amb la reconstrucció de la mama, l’elecció d’una tècnica o altra dependrà de cada cas en particular, i s’haurà de prendre la decisió conjuntament amb el cirurgià i l’oncòleg que hagi portat el cas. S’ha de tenir en compte que sovint són necessàries diverses rondes de cirurgia per aconseguir una bona reconstrucció de la mama. Si la persona afectada opta per no reconstruir-se, és important ser conscient com la mastectomia pot afectar a la vida diària. Existeixen pròtesis externes que es poden posar al sostenidor per donar volum a la mama intervinguda.

 

Després de la mastectomia

 

La recuperació després de sotmetre’s a una mastectomia pot comportar unes setmanes o mesos. És important que la persona intervinguda segueixi en tot moment les pautes que li indicarà el seu cirurgià, entre les quals cal destacar: una bona higiene de la zona suturada/intervinguda (es poden fer banys suaus amb una esponja), ser capaç de reconèixer els símptomes d’infecció de la zona suturada, prendre els medicaments prescrits per alleugerir el dolor que es pot derivar després de la cirurgia i ens els mesos posteriors, fer exercicis de braços si han estat indicats pel cirurgià per tal d’evitar la rigidesa muscular del braç proper a la intervenció, i tenir cura del tub de drenatge en cas de tractar-se d’una mastectomia amb resecció dels ganglis axil·lars.

 

Davant de qualsevol símptoma o reacció inesperada, és important acudir a l’hospital. Per altra banda, la pràctica d’exercicis suaus de recuperació pot reduir significativament el risc d’aparició d’algunes complicacions com el limfedema.

 

Malgrat les mastectomies comporten unes seqüeles físiques i psicològiques molt dures per la persona que les ha de patir, continuen sent un tractament molt eficaç que permeten l’eliminació completa de les cèl·lules canceroses assegurant la derrota de la malaltia. L’assimilació del canvi que s’ha produït al cos de la persona que ha sofert una mastectomia variarà en funció de cada persona, en qualsevol cas, el suport de persones properes, així com de persones que han passat per la mateixa experiència, ajudarà indubtablement a la seva recuperació.

 


Referències

1. Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Tratamiento quirúrgico.
2. Mayo Clinic (2016). Mastectomia.
3. Sociedad Americana Contra el Cáncer (ACS). Cirugía para el cáncer de seno.
4. Sociedad Española de Cirugía Plástica Reparadora y Estética. Tu guía en reconstrucción mamaria.
5. Generalitat de Catalunya. Reconstrucció mamària després de cirurgia per càncer.

Neurotoxicitat, complicacions després de la quimioteràpia

En l’actualitat, la freqüència de complicacions neurològiques associades al càncer i al seu tractament ha augmentat a causa de la major supervivència dels pacients i l’administració de tractaments més agressius.

 

De vegades no és fàcil determinar-ne la causa, per això és molt important que el metge conegui en profunditat el perfil de toxicitat que produeix cada fàrmac quimioteràpic i excloure altres causes, així com que el pacient consulti al seu metge l’aparició de determinats símptomes com són: inestabilitat o dolor al caminar, pèrdua de força als dits de mà, dificultat per a realitzar tasques que requereixin precisió, alteracions sensitives, desaparició de reflexos, pèrdua d’audició, entre d’altres.

 

Què és?

La neurotoxicitat és una complicació bastant freqüent del tractament quimioteràpic i dependrà del medicament administrat, la durada el tractament i la dosi acumulada del fàrmac. Generalment comença a les mans i peus, i puja gradualment pels braços i les cames. A vegades se sent un formigueig o adormiment i altres vegades, és més com una punxada, un dolor ardent, o sensibilitat a la temperatura. Aquests símptomes poden fer difícil realitzar les tasques diàries com cordar-se la camisa, separar monedes o fins hi tot caminar. Aquesta afecció també és coneguda amb el nom de neuropatia perifèrica induïda per quimioteràpia.

L’àrea del sistema nerviós que afecta determina les manifestacions clíniques de la neurotoxicitat. El sistema nerviós central està protegit per la barrera hematoencefálica (BHE) la qual prevé que substàncies nocives, incloent molts fàrmacs, arribin al cervell i a la medul·la espinal en concentracions altes. La BHE no és perfecta i alguns fàrmacs seleccionats la poden a travessar, especialment quan s’administren a dosis altes. I un cop que el fàrmac penetra la barrera, exerceix els seus efectes tòxics en els teixits nerviosos.

Fora dels estudis clínics, els símptomes de la neuropatia induïda per quimioteràpia són comunament tractats de manera semblant a altres tipus de neuràlgies; és a dir, amb una combinació de teràpia física, teràpies complementàries com ara massatges i acupuntura, i amb medicaments, que poden incloure esteroides, antidepressius, antiepilèptics i opiacis per controlar el dolor greu. Tot i que aquests tractaments també produeixen els seus propis efectes secundaris.

 

Tractament preventiu

 

Per intentar disminuir l’impacte i millorar la qualitat de vida, és fonamental la detecció precoç. Els objectius d’un tractament d’aquest tipus són prevenir el desenvolupament de la neurotoxicitat perifèrica, prevenir l’empitjorament d’una neuropatia preexistent, disminuir el desconfort i el dolor, i permetre que les persones que la pateixin puguin realitzar les activitats de la vida diària.

Desafortunadament, no hi ha cap estratègia eficaç per prevenir el desenvolupament d’una neurotoxicitat en el 100% dels pacients. Una vegada que la neurotoxicitat es desenvolupa, suspendre l’agent neurotòxic és el millor tractament.

Les persones que estan o han estat sotmeses a tractaments quimioteràpics haurien d’estar ben informades sobre l’existència de neurotoxicitats, incloent les manifestacions clíniques i els signes de progressió. També és important evitar confondre el començament de neurotoxicitat amb la recidiva tumoral, prevenint així una ansietat innecessària.

 

Consells un cop desenvolupada la neurotoxicitat:

 

– protegir les mans i els peus de temperatures extremes (utilitzar guants i mitjons)

– controlar la temperatura de l’aigua al dutxar-se per evitar cremades (també evitar l’aigua molt freda)

– utilitzar roba ampla i calçat còmode

 

 

Conclusions

 

El reconeixement precoç i la posterior reducció de dosi o suspensió de l’agent neurotòxic és actualment la millor manera de minimitzar el desenvolupament d’aquesta complicació. Davant les dificultats que comporta, és molt important la monitorització i l’educació dels candidats a rebre quimioteràpia amb agents neurotòxics, sobretot si es presenta una neuropatia de base o subclínica, i així poder reduir el risc de sofrir efectes severs i letals.

 


Referències

Grupo Español de Pacientes con Cáncer (2016) Recomendaciones básicas para pacientes en relación a la toxicidad por quimioterapia.

Pérez B, Corral J y Casas AM. Neurotoxicidad por quimioterapia.

Velasco R y Bruna J. Neuropatía inducida por quimioterapia: un problema no resuelto. Neurología. 2010 March; 25(2):116-131.

Instituto Nacional del Cáncer. Neuropatía periférica inducida por quimioterapia.

Efectes del càncer de pròstata: disfunció erèctil i incontinència urinària.

Afortunadament, cada cop és més freqüent sentir parlar del càncer i de les seqüeles que se’n deriven, però encara no se li dóna suficient visibilitat a un aspecte molt rellevant que té un gran impacte en la vida diària de les persones que les pateixen: les seqüeles fisiològiques.

Què és el càncer de pròstata? 

La pròstata és una glàndula que es troba darrere de la base del penis de l’home, davant del recte i sota de la bufeta. Envolta la uretra, un conducte semblant a un tub que transporta orina i semen a través del penis. La funció principal de la pròstata és produir líquid seminal. El càncer s’origina quan les cèl·lules sanes de la pròstata canvien, proliferen sense control, i formen un tumor.

 

Efectes secundaris 

Els tractaments del càncer de pròstata poden produir efectes secundaris i seqüeles. Però la seva aparició depèn de molts factors i no necessàriament han d’aparèixer. Les visites al consultori mèdic són una bona oportunitat per a fer preguntes i informar-se sobre qualsevol canvi, problema o inquietud que tingui.

 

Efectes secundaris de la radioteràpia

 

La radioteràpia ha experimentat molts avenços, però encara que ara és més precisa, el seu ús a vegades pot afectar als teixits propers com la bufeta o els intestins, causant efectes secundaris.

Durant el curs dels tractaments de radiació, alguns pacients poden experimentar diarrea i/o micció freqüent. La radioteràpia també pot provocar disfunció erèctil i cansament.

 

Efectes secundaris de la teràpia hormonal

 

L’objectiu de la teràpia hormonal és privar les cèl·lules canceroses de testosterona. Això desaccelera el creixement del càncer. Aquests tractaments causen efectes secundaris sexuals, pel fet que afecten als nivells de testosterona.

La majoria dels problemes sexuals comuns amb el tractament hormonal resulta en una reducció en el desig sexual (libido). La teràpia hormonal pot ser que també generi fogots (calorades que també es produeixen durant la menopausa) i canvis en l’aspecte físic, com pèrdua de massa muscular, augment de pes i/o cert creixement del teixit dels pits. Parli amb el seu metge sobre qualsevol programa d’exercici contemplat o busqui que li refereixin a un fisioterapeuta que l’ajudi a decidir com començar i procedir.

 

Efectes secundaris de la cirurgia

 

Entre els possibles efectes secundaris relacionats amb la cirurgia destaquen la incontinència urinària i la disfunció erèctil:

1- Incontinència urinària

L’extirpació de la pròstata per cirurgia altera la forma d’emmagatzemar l’orina, és per aquest motiu que es poden tenir pèrdues d’orina. Qualsevol home que se sotmet a cirurgia per tractar el càncer de pròstata ha d’esperar algun grau d’incontinència urinària. Els exercicis del sòl pèlvic o alguns fàrmacs per reduir la pressió en la bufeta permeten tractar eficaçment aquest problema.

 

Tipus d’incontinència

  • Incontinència d’esforç: quan les pèrdues d’orina es produeixen en tossir, riure o esternudar. És el tipus d’incontinència més comú.
  • Incontinència d’urgència: quan es té una necessitat sobtada d’orinar i no sempre s’arriba a temps al bany.
  • Incontinència per sobreeiximent: quan hi ha dificultat per buidar completament la bufeta. Es triga molt a orinar i pot existir un flux feble o degoteig d’orina.
  • Incontinència contínua: quan es perd tota capacitat de controlar la micció.

 

 

Quant de temps es necessita per a recuperar el funcionament normal de la bufeta després d’un càncer de pròstata?

 

Si es produeix incontinència urinària després d’una prostectomia radical, la recuperació necessitarà un temps. L’edat i l’existència de problemes urinaris previs a la intervenció són factors que condicionaran el temps de recuperació. També influeix el fet que durant la cirurgia s’hagi vist danyat algun nervi, en aquest cas el temps de recuperació serà més gran. En general, la recuperació després de la cirurgia de càncer de pròstata serà de setmanes o mesos i passarà gradualment.

 

Què es pot fer per revertir la incontinència urinària?

 

És important perdre la por o la vergonya a parlar del problema, ja que actualment hi ha moltes solucions terapèutiques. Existeixen diferents tractaments per a la incontinència urinària després d’un tractament per al càncer de pròstata. L’elecció del tractament més adequat depèn de les necessitats de cada persona:

  • Fisioteràpia amb o sense electroestimulació del sòl pèlvic. Aquest tipus de tractament s’utilitza en els casos més lleus.
  • Fàrmacs.
  • Són diversos els tractaments quirúrgics utilitzats per revertir la incontinència urinària com la col·locació quirúrgica de cabestrells suburetrals o la col·locació d’un esfínter artificial. En moltes ocasions, les persones són reticents a haver de tornar a passar pel quiròfan, però les cirurgies per corregir les seqüeles del tractament del càncer de pròstata són molt més senzilles que la prostectomia.
  • Exercicis de Kegel. Ajuden a enfortir els músculs de la bufeta. Consisteixen en contraure i relaxar els músculs pèlvics.

 

Els músculs del sòl pèlvic es contrauen i relaxen al voltant de l’esfínter de la bufeta, de manera que ajuden al control de continència urinària. Si els músculs estan febles, no ajudaran al control voluntari d’orina la qual cosa, unit a una seqüela d’una operació, no ajudarà al problema. No obstant això, si es practiquen exercicis d’enfortiment, es pot aconseguir millorar el control voluntari d’orina, reduint així els símptomes.

 

 

2- Disfunció erèctil

Si durant la cirurgia es veuen afectats els nervis propers a la pròstata, que controlen el flux de sang al penis, poden aparèixer dificultats per aconseguir i/o mantenir una erecció. En molts casos aquest efecte secundari és temporal, però en ocasions la recuperació d’una erecció completa pot trigar diversos anys.

 

Es pot recuperar la funció erèctil després del tractament per al càncer de pròstata?

 

El grau de recuperació de la funció erèctil depèn de múltiples factors. El tipus d’operació, l’edat del pacient o la funció erèctil abans de la cirurgia són alguns dels factors que condicionen la capacitat de recuperació. Normalment el temps de recuperació està al voltant dels 18 a 24 mesos, encara que pot trigar més temps.

 

Com es poden tractar els problemes d’erecció causats per les teràpies per al càncer de pròstata?

 

Molts dels tractaments que es fan servir per als problemes d’erecció es basen en millorar el flux de sang al penis, encara que en moltes ocasions aconseguir una erecció també es basa en pensaments i sentiments, en aquests casos és necessari que primer s’abordin les preocupacions i problemes en la relació de parella.

 

  • Teràpia oral. Consisteix en pastilles i sol ser efectiva en la majoria dels homes. No obstant això, no és efectiu en el cas que durant la cirurgia no s’hagin preservat els nervis. El seu ús ha de ser sempre supervisat per un professional mèdic ja que pot interaccionar amb altres fàrmacs.
  • Supositori intrauretral. Es tracta d’una petita píndola que es col·loca a la uretra. És eficaç en el 43-62% dels homes, però pot causar dolor al penis o a la uretra i, en alguns casos per obtenir millors resultats, pot requerir la col·locació d’un anell de tensió a la base del penis.
  • Injecció en el penis. És un tractament molt eficaç que funciona als pocs minuts de la seva administració. Pot causar dolor al penis i una erecció prolongada.
  • Dispositiu de buit. És l’opció menys cara, i és eficaç en el 66-71% dels pacients, però pot causar entumiment o hematomes.
  • Pròtesis. Molt eficaç. Requereix cirurgia i necessita ser reemplaçada després d’alguns anys.

 

Aprendre a sentir-se còmode amb el propi cos, durant i després del tractament del càncer, és una experiència personal que és diferent per a cada persona. La informació i el suport de les persones que l’envolten, poden ajudar-li a afrontar aquests canvis amb el pas del temps.


Referències

Cancer.Net (2014). Cáncer de próstata.

Asociación Española Contra el Cáncer (2017). Cáncer de próstata

Palomares R. (2013). Incontinencia urinaria por cáncer de próstata

American Cancer Society (2017). El cáncer puede afectar la capacidad del hombre para eyacular

Seqüeles fisiològiques: les grans oblidades

Afortunadament, cada cop és més freqüent sentir parlar del càncer i de les seqüeles que se’n deriven, però encara no se li dóna suficient visibilitat a un aspecte molt rellevant que té un gran impacte en la vida diària de les persones que les pateixen: les seqüeles fisiològiques.

Què entenem per seqüeles fisiològiques?

Es podrien classificar com a seqüeles fisiològiques totes aquelles modificacions derivades del tractament contra el càncer o de la pròpia malaltia que tenen un impacte en les diferents funcions dels aparells o sistemes del cos humà. La importància d’aquest tipus de seqüeles radica en què tot i apropar-se a les seqüeles físiques, tenen un gran impacte en el dia a dia de les persones que les pateixen pel fet de modificar el funcionament del seu cos. Coses tan senzilles com alimentar-se o anar al lavabo es converteixen en quelcom amb resultats imprevisibles.

Incontinència urinària

La incontinència urinària és la pèrdua del control de la bufeta. Els símptomes poden variar des d’una filtració d’orina lleu fins a la sortida abundant i incontrolable d’aquesta.

Aquest símptoma és molt prevalent en aquelles persones que han estat sotmeses a cirurgia de la zona abdominal o pelviana, però hi ha molts tipus de càncers i tractaments que hi poden influir:

  • Càncer de la pelvis com el de pròstata, cèrvix, recte uretra o bufeta.
  • Tumors cerebrals o de la medul·la espinal, que poden afectar els nervis que van a la bufeta o la musculatura pelviana.
  • Càncer de pulmó o d’esòfag, que pot provocar incontinència associada a tos crònica.
  • Càncer de mama, pels efectes dels canvis hormonals associats al propi càncer o a la teràpia hormonal.
  • Cirurgia de la bufeta o dels òrgans adjacents.
  • Radiació de la pelvis per al tractament del càncer de bufeta, pròstata, cervical, rectal o d’endometri.

 Problemes digestius

La quimioteràpia, la radioteràpia i la cirurgia poden afectar en la manera que una persona digereix el menjar. La cirurgia o radioteràpia a l’àrea abdominal poden provocar cicatrius en els teixits, dolor a llarg termini i problemes intestinals que afecten la digestió.

A més, algunes persones poden tenir diarrea crònica, el que redueix la capacitat del cos d’absorbir els nutrients i pot provocar deshidratació. Cal mencionar també que els pacients ostomitzats haurien d’intentar reduir l’aportació de fibra i components que acceleren el trànsit intestinal, i d’altra banda augmentar la ingesta d’aliments que espesseixen la femta (per a més informació consultar l’article de dieta per a ostomitzats. Un dietista-nutricionista col·legiat pot oferir suport per a assegurar que es reben suficients nutrients per evitar problemes de digestió.

Problemes cardíacs

Tant la quimioteràpia com la radioteràpia al tòrax poden provocar problemes cardíacs que persisteixin després del tractament.

Sempre que es presentin símptomes cardíacs, falta d’alè o dolor al pit s’hauria de consultar immediatament amb el metge. Algunes de les complicacions cròniques associades al càncer i als seus tractaments són:

  • Insuficiència cardíaca congestiva: debilitament del múscul cardíac. Aquestes persones poden experimentar dificultat per respirar, marejos i inflor de les mans o els peus.
  • Malaltia de les artèries coronàries, malaltia cardíaca: aquesta afecció és més freqüent en aquelles persones que han rebut dosis altes de radioteràpia al tòrax. Les persones amb malaltia cardíaca poden experimentar dolor toràcic o dificultat per respirar.
  • Arítmia: batecs cardíacs irregulars. Les persones que pateixen d’arítmia poden experimentar esvaniment, dolor toràcic i dificultat per respirar.

Hipertensió

Consisteix en tenir la pressió arterial alta. Es pot donar juntament amb la insuficiència cardíaca congestiva o que es presenti com un símptoma aïllat. La hipertensió arterial és un problema greu, associat a moltes complicacions si no es tracta de la manera adequada, és per això que és molt important fer-ne un seguiment amb el metge de capçalera o l’especialista. Algunes de les mesures per a mantenir una pressió arterial adequada inclouen mesures periòdiques de la pressió arterial, perdre pes, consumir menys sal, prendre medicaments o mantenir-se actiu.

Problemes pulmonars

La quimioteràpia i la radioteràpia al pit poden provocar dany als pulmons. Les persones que han superat un càncer i que hagin rebut tant quimioteràpia com radioteràpia poden tenir un risc més alt de presentar dany pulmonar.

Els efectes tardans poden incloure algun dels següents:

  • Canvi en el funcionament dels pulmons
  • Engruiximent de la membrana pulmonar
  • Inflamació dels pulmons
  • Dificultat per respirar

Les persones amb antecedents de malaltia pulmonar i les persones d’edat avançada també poden tenir altres problemes pulmonars.

Problemes en el sistema endocrí (hormonal)

Alguns tipus de tractaments contra el càncer poden afectar el sistema endocrí. El sistema endocrí inclou les glàndules i altres òrgans que produeixen hormones i produeixen òvuls o espermatozoides. Les persones que superen un càncer tenen risc de presentar canvis hormonals a causa del tractament, i s’han de fer anàlisis de sang periòdics per mesurar els nivells hormonals. Els principals problemes són els següents:

  • Menopausa: molts tractaments contra el càncer poden fer que una dona tingui símptomes menopàusics. Aquests inclouen la cirurgia per extirpar els ovaris (ooforectomia), quimioteràpia, teràpia hormonal i radioteràpia a l’àrea pèlvica.

 

  • Problemes hormonals en homes: els homes poden experimentar símptomes similars a la menopausa a partir d’alguns tractaments. Aquests inclouen la teràpia hormonal per al càncer de pròstata o cirurgia per extirpar els testicles.

 

  • Infertilitat: els tractaments que afecten als òrgans reproductors o al sistema endocrí augmenten el risc d’infertilitat. La infertilitat a causa d’un tractament contra el càncer pot durar un període breu o pot ser de caràcter permanent.

 

  • Problemes hormonals a causa de la radioteràpia de cap i coll: la radioteràpia a l’àrea del cap i el coll pot disminuir els nivells hormonals o provocar canvis en la glàndula tiroide.

Problemes d’aprenentatge, memòria i atenció

La quimioteràpia i les dosis altes de radioteràpia al cap poden provocar problemes en adults i nens. El control dels símptomes dels problemes cognitius constitueix una part important de l’atenció i el tractament del càncer. Per a més informació, pots consultar el nostre article sobre problemes de concentració i memòria.

L’experiència de cada persona després del tractament contra el càncer és diferent. Algunes persones poden no tenir cap seqüela fisiològica, mentre d’altres en poden tenir més d’una.

És important adreçar de manera correcta amb l’especialista aquestes seqüeles, perquè poden tenir un gran impacte en el dia a dia de les persones que les pateixen i afectar significativament la seva qualitat de vida. L’especialista pot ajudar a trobar una estratègia terapèutica adequada en cada cas, i proporcionar pautes o recomanacions que siguin útils per al dia a dia.


Referències

 

  1. Smith, Dorothy B. “Urinary Continence Issues in Oncology.” Clinical Journal of Oncology Nursing3(4) (1999):161-7.

 

  1. MedlinePlus (2017). Incontinencia urinaria.

 

  1. Societat Nord-americana d’Oncologia Clínica (ASCO) (2016). Efectos secundarios a largo plazo del tratamiento del cáncer.

 

 

Més enllà de la laringectomia

L’aparell fonador

Aquest aparell és el conjunt d’òrgans del cos humà encarregats de generar i ampliar el so que es produeix en parlar. Per convertir-se en so, l’aire procedent dels pulmons ha de provocar una vibració, i la laringe és el primer lloc on es produeix. La laringe està formada per un conjunt de cartílags i una sèrie de lligaments i membranes que sostenen les anomenades cordes vocals.

Què passa després d’un càncer de laringe o hipofaringe?

En determinats casos, després d’un tumor de laringe o faringe, cal realitzar una extirpació total de la mateixa (laringectomia total). A partir d’aquest moment, la respiració passa a efectuar-se per l’orifici que s’obre al coll anomenat traqueostoma o estoma, que no té capacitat de filtrat i condicionament de l’aire inhalat, per la qual cosa és aconsellable que estigui cobert per evitar l’entrada de cossos estranys directament al pulmó.

El fet de respirar per l’estoma, la respiració fisiològica pel nas es perd, afectant a l’olfacte, i conseqüentment al gust, el qual es veu disminuït.

Cal remarcar que després d’una laringectomia total no es pot parlar utilitzant les cordes vocals. No obstant això, hi ha varies maneres per restaurar la parla després d’una laringectomia total. Aprendre a parlar novament pren temps i esforç. Es requerirà consultar a un logopeda que estigui capacitat per a la rehabilitació de persones que han estat sotmeses a una laringectomia.

Recuperació després de la laringectomia total

Un dels majors inconvenients en la rehabilitació, és la por a ser rebutjats per la nova forma de producció de veu, la qual cosa produeix un estat d’ansietat que dificulta l’aprenentatge i l’adaptació a la nova condició i a les estratègies de fonació. A això se li afegeix la por que se sent a ser estigmatitzat per la imatge física i l’estrès que genera la possibilitat de la reincorporació a la vida laboral.

És molt difícil que un pacient aprengui la erigmofonia si no practica en la seva vida diària, ja que només amb les sessions de logopèdia no s’adquireix l’entrenament suficient per tenir un llenguatge comprensible; és per això que és necessari que el pacient superi tots els seus temors, fins i tot amb la seva família, per així agilitzar la rehabilitació fonatòria. És important aclarir que aquest aprenentatge no s’aconsegueix amb unes poques setmanes sinó que és un procés a llarg termini, s’ha de ser realista i estar alineat amb les característiques de la persona que l’envolta.

Actualment existeixen centres de rehabilitació de laringectomitzats, on ajuden a la readaptació de les persones laringectomitzades en tots els aspectes, tant a nivell físic, psíquic com social, tenint en compte la totalitat de la unitat familiar. Un exemple seria el centre de Terrassa.

Cura i higiene de l’estoma

És molt important que la zona periestomal (al voltant l’estoma) es mantingui neta i seca. Una vegada la zona està completament cicatritzada, s’ha de netejar 2 vegades al dia i aprofitar una d’elles per canviar la cànula.

Com fer una neteja diària?

  • En primer lloc, s’ha de netejar la zona amb una gasa humitejada amb solució sabonosa, començant a la part més propera a l’orifici cap a l’exterior.
  • A continuació s’ha d’assecar molt bé la zona i aplicar-hi povidona iodada al voltant de l’estoma

És habitual que la pell de l’escot, barba, espatlles i fins i tot l’esquena necessiti una aportació d’hidratació extra, per això és necessari preguntar al metge o infermera quina crema és la més adequada.

Consells generals

És important tenir en compte que el cos ha experimentat un canvi després de la cirurgia, tant en la manera de respirar, com de parlar i de menjar. És convenient aprendre a cuidar-se i a desenvolupar-se per un mateix en la vida diària.

Què puc fer per millorar-ho?

  • Dormir amb el tòrax i el cap elevats amb diversos coixins, ja que facilita la respiració.
  • És recomanable utilitzar un nebulitzador per mantenir humides i netes les vies respiratòries.
  • És important evitar inhalar pols, fum, perfums o qualsevol altra substància irritant.
  • Si es tenen radiadors, col·locar recipients plens d’aigua a sobre d’aquests per tal de proporcionar més humitat ambiental.
  • Els accessos de tos sobtats, es poden alleugerir empassant saliva i realitzant una respiració profunda.
  • La mucositat s’expulsa millor si s’expectora amb el tors inclinat cap endavant.
  • S’ha d’evitar banyar-se i la natació per evitar l’entrada d’aigua per l’estoma.

La musculatura i nervis tant del coll com de les espatlles necessiten recuperar-se després de la cirurgia i la radioteràpia, per a això és recomanable fer moviments i inclinacions laterals del cap de forma suau, per flexibilitzar i relaxar el coll.

A més, cal destacar l’existència del laringòfon, un tipus d’aparell semblant a un micròfon que es col·loca sota el coll, i que per un sistema electrònic, capta les vibracions de la boca, convertint-les en paraules. La veu que emeten aquests aparells és monòtona i metal·litzada, semblant a un robot.

És important que s’assumeixi el canvi del que s’ha produït en el cos, en la manera de respirar, parlar i fins i tot d’alimentar-se, però s’ha de tenir clar que la persona segueix sent vàlida i que ha d’aprendre a desenvolupar-se en la vida diària i en la cura de la persona. Si es necessita més informació, es pot sol·licitar en el centre de salut, centres especialitzats, associacions de laringectomitzats, i també es pot veure el vídeo d’un pacient laringectomitzat que tenim disponible en aquesta web, per aconseguir una adequada recuperació i rehabilitació de la veu.

 


Referències

  1. American Cancer Society (ACS) (2016). ¿Qué sucede después del tratamiento de los cánceres de laringe o de hipofaringe?
  2. Asociación Española Contra el Cáncer (AECC) (2012). Cuidados tras una laringectomía.
  3. Asociación Española Contra el Cáncer (AECC) (2019). Guía breve para después de una laringectomía.
  4. Martín Villares, M. E. Fernández Pello, J. San Román Carbajo, M. Tapia Risueño y J. Domínguez Calvo. Nutrición postoperatoria en pacientes con cáncer de cabeza y cuello. Nutr. Hosp. vol.18 no.5 Madrid sep./oct. 2003
  5. Sociedad Española de Otorrinolaringología y Patología Cérvico-Facial (SEORL) (2015). Rehabilitación del paciente laringectomizado.

 

Què és i com combatre la fatiga després del càncer

La fatiga és l’efecte advers més habitual del càncer i del seu tractament (quimioteràpia, radioteràpia, teràpia biològica o cirurgia). Generalment millora després de completar la fase més activa del tractament, però habitualment persisteix cert nivell de fatiga durant mesos o anys després de finalitzar-lo. És considera un efecte advers crònic perquè sovint està present durant un llarg període de temps, interfereix en la vida diària de les persones i no es veu alleugerida completament pel son i el descans.

Quins símptomes la caracteritzen?

La fatiga de després dels tractaments del càncer es mostra com un esgotament físic, emocional i mental persistent. Sovint els que la pateixen la descriuen com un cansament extrem caracteritzat per feblesa, pesadesa, lentitud o falta d’energia. No obstant, aquesta fatiga és diferent a la de sentir-se esgotat després de no haver descansat prou.

Causes

La fatiga després del càncer pot tenir més d’una causa, entre les quals es creu que el tractament juga un paper important, tot i que es desconeixen les causes exactes de com afecta cada tipus de tractament.

S’han descrit també algunes causes fisiològiques com l’anèmia o alteracions als nivells hormonals. A més, les causes psicològiques com l’ansietat i la depressió poden influir en la fatiga en persones que han patit un càncer. Aquest esgotament pot augmentar quan hi ha falta de son, amb l’estrès emocional i els problemes de concertació o memòria (fatiga de l’atenció).

Es pot produir fatiga si el cos no obté prou aliments per donar-li l’energia que necessita. Per a moltes persones, els efectes del tractament contra el càncer o les seves noves necessitats fisiològiques fan que els sigui difícil menjar bé. Una alimentació inadequada causada per la falta de gana, per les nàusees o perquè el cos no es capaç d’assimilar bé els aliments (malabsorció) pot provocar l’aparició de la fatiga. També s’ha vist que la deshidratació pot produir o augmentar la fatiga.

El fet de no dormir bé i la falta d’activitat física estan estretament relacionats amb la fatiga. S’ha observat que les persones amb menys activitat diürna i que es desperten sovint de nit indiquen nivells més alts de fatiga. Tot i així, el fet de restaurar els problemes amb la son no sempre implica una millora en la fatiga. Per això es recomana no solament el descans, sinó complementar-lo amb algun tipus d’exercici físic, tant per augmentar el nivell d’energia durant el dia com per disminuir els nivells d’angoixa i ansietat.

També s’ha observat que alguns medicaments no relacionats amb el tractament del càncer, com ara analgèsics opioides, antidepressius i antihistamínics (utilitzats per tractar el dolor, la depressió i l’al·lèrgia, respectivament), poden provocar mareig, somnolència i fatiga. En cas de prendre aquests medicaments, la fatiga podria empitjorar.

Estratègies per combatre-la

Afortunadament, hi ha maneres de combatre la fatiga, començant per un pla equilibrat d’activitat i descans. Fer activitats relaxants com escoltar música, llegir, meditar o passar estones agradables amb família i amics poden reduir l’estrès i aportar energia. L’exercici lleuger també pot ser aconsellable per tenir més energia i sentir-se millor.

Es important planificar el temps per descansar. Si es necessari, es poden fer breus migdiades (de menys d’una hora) durant el dia. No obstant això, dormir massa durant el dia pot ser contraproduent i dificultar dormir per la nit.

També és molt important menjar i beure bé per fer arribar al cos tota l’energia que necessita. Un dietista pot aconsellar sobre aliments i begudes que augmentin el nivell d’energia, així com aliments alts en proteïnes i calories que ajudin a mantenir la força. Algunes persones troben més fàcil menjar moltes vegades al llarg del dia enlloc de fer tres menjars grans. També es imprescindible estar ben hidratat i es recomana limitar la ingesta de cafeïna i alcohol.

Una altra manera de lluitar contra la fatiga és tractar les causes psicològiques que poden generar-la. Parlar amb un especialista (psicooncòleg) pot ajudar a fer front a pensaments i sentiments difícils. De manera similar, reduir l’estrès, l’ansietat i la depressió pot proporcionar més energia. Atès que el dolor no controlat també pot ser una font important de fatiga, un especialista en dolor pot ajudar a trobar un tractament analgèsic adient.

La fatiga associada al càncer es un dels efectes adversos més habituals després del càncer. Tot i que les seves causes estan poc definides és possible recórrer a algunes estratègies per combatre-la de manera efectiva, amb l’ajuda del metge i establint uns hàbits de vida saludables.


Referències

Mayo Clinic. 2017. “Fatiga Relacionada Con El Cáncer: Por Qué Ocurre Y Cómo Afrontarla. http://www.mayoclinic.org/es-es/diseases-conditions/cancer/in-depth/cancer-fatigue/art-20047709

National Cancer Institute. 2017. “Fatiga (PDQ®)—Versión Para Pacientes.  https://www.cancer.gov/espanol/cancer/tratamiento/efectos-secundarios/fatiga/fatiga-pdq

Bennett, Sally, Amanda Pigott, Elaine M Beller, Terry Haines, Pamela Meredith, and Christie Delaney. 2016. “Educational Interventions for the Management of Cancer-Related Fatigue in Adults.” In Cochrane Database of Systematic Reviews, edited by Sally Bennett,Chichester, UK: John Wiley & Sons, Ltd..