dieta

Consells alimentaris quan hi ha problemes de deglució

La disfàgia és una alteració que provoca problemes de deglució, és a dir, dificultat per a empassar aliments o líquids. Aquests problemes poden tenir diverses causes, entre elles la disfàgia derivada d’un càncer, especialment d’esòfag i càrdies, i també els ganglis i tumors mediastins. El seu origen pot ser una seqüela física provocada per algun dels tractaments, sobretot la radioteràpia i la cirurgia. Una de les causes de la disfàgia poden ser els canvis físics a causa d’una cirurgia. La cirurgia que causa més canvis físics en la zona és la laringectomia. Consisteix en l’extirpació, total o parcial, de la laringe,  causant molts problemes de deglució.

Consells per a alleujar i tractar els símptomes

Els símptomes solen començar durant el tractament i, a vegades, poden arribar a ser crònics. Quan es diagnostica un càncer pròxim a la zona de la gola o l’esòfag, és recomanable iniciar la teràpia per a pal·liar els símptomes fins i tot abans de patir-los. De totes maneres, el metge valorarà el que és millor per a cada pacient, ja que cada cas és diferent. Algunes de les teràpies, ja siguin abans, durant, o després del tractament, són les següents:

 

  • Higiene dental: Mantenir una bona higiene dental, especialment després dels menjars. Utilitzar un raspall de cedres suaus.
  • Acudir el logopeda: El logopeda ajuda les persones a aprendre a utilitzar els músculs de la boca i de la gola per a empassar de forma més eficient i evitar els ofegaments i les arcades.
  • Productes de saliva artificial: En les farmàcies hi ha productes que produeixen saliva artificial. Segons la persona, el metge pot considerar-lo d’ajuda.
  • Medicació: El metge pot receptar medicaments per a pal·liar el dolor i la inflamació si ho veu convenient. Poden ser útils els analgèsics en forma de col·lutori, que s’utilitzen abans dels menjars.
  • Utilitzar una sonda d’alimentació gàstrica: Les sondes són uns tubs de plàstic fi que s’insereixen a través d’una petita incisió en l’abdomen o el nas, i que arriben fins a l’estómac. És l’últim recurs i només s’ha de recórrer a ell quan els problemes de deglució impedeixen portar una dieta saludable.

Consells alimentaris

El tipus d’aliments i la manera de menjar-los són condicionants per a reduir el dolor i les dificultats per a empassar. Us deixem alguns consells:

 

  • Menjar aliments tous, com el iogurt. És molt recomanable fer purés.
  • Beure molta aigua durant els menjars per a facilitar la deglució.
  • Evitar els menjars secs i espessos, com la carn a la planxa o el pa.
  • Afegir salses als guisats per a evitar la sequedat.
  • Per a produir més saliva, mastegar xiclets o trossos de fruita com a taronja o pinya. També va bé prendre líquids àcids, com a suc de llimona.
  • Beure begudes fredes alleuja el dolor. Una altra opció és desfer glaçons en la boca i fer col·lutoris diaris.
  • Mantenir una postura alçada per a menjar o beure.

 

De totes maneres, cada persona és diferent i no a tots els aniran bé els mateixos aliments, així que s’ha d’anar provant què és el que s’adapta millor a cadascun. De la mateixa manera, no s’ha de perdre de vista que, a més de tova i de fàcil deglució, la dieta ha de ser saludable i s’han de consumir les calories necessàries. Les persones a les quals així i tot els costi molt empassar, poden ingerir aliments amb un extra d’aportació calòrica per a reduir el nombre d’ingestes i, en conseqüència, de dolor. Una opció per a sumar calories és afegir alvocat als batuts. Per a rebre l’assessorament més adequat a cada cas, és recomanable acudir al nutricionista, per exemple, al Col·legi de Dietistes i Nutricionistes de Catalunya.

Què es pot menjar?

Depenent del grau dels problemes de deglució, la dieta pot ser sòlida però fàcil de mastegar o sense res de sòlids.

En conclusió, la disfàgia no sols és una seqüela molesta, sinó que pot comportar problemes de malnutrició. És important acudir a un especialista perquè ajudi a pal·liar els símptomes i a informar sobre com portar una dieta sana, completa i adequada per als problemes d’alimentació que es pateixin.

 

Referències

AECC. Efectos secundarios digestivos.

Cancer.Net. Dificultad para tragar o disfagia.

American Cancer Society. Vida después del diagnóstico de cáncer de orofaringe y de cavidad oral.

Memorial Sloan Kettering Cancer Center. Guía alimenticia de comidas en puré y dietas blandas de fácil masticación.

 

Recomanacions alimentàries per les seqüeles digestives

De vegades, les persones que han patit càncer, i en especial les que han patit algun tipus de càncer relacionat amb l’aparell digestiu, poden patir seqüeles gastrointestinals a llarg termini.

Seguir algunes pautes alimentàries adaptades a cada malaltia, pot ajudar a que els seus efectes siguin menys intensos i fins i tot que aquests puguin desaparèixer.

Funcionament de l’aparell digestiu

L’aparell digestiu és l’encarregat de processar els aliments que ingerim de manera que el nostre organisme pugui beneficiar-se dels nutrients que aquests contenen (vitamines, minerals, carbohidrats, greixos, proteïnes i aigua), mentre s’eliminen els residus produïts.

El tub gastrointestinal està format per l’estómac i els intestins (Figura 1). Els aliments, passen de la boca a l’esòfag a través de la gola, arribant així a l’estómac on té lloc, en la seva major part, el procés de la digestió. Un cop els aliments estan parcialment digerits, arriben a l’intestí prim, on es produeix l’absorció de nutrients cap al torrent sanguini al llarg dels seus, aproximadament, 7 metres de longitud. Els productes no absorbits arriben a l’intestí gros, on es produeix l’absorció d’aigua i s’eliminen els residus del procés a través de l’anus.

Impacte gastrointestinal del càncer i/o el seu tractament a llarg termini

Les complicacions gastrointestinals són habituals en els pacients amb càncer, i no es troben limitades només als pacients que desenvolupen tumors en el tub digestiu. Aquests símptomes, que poden aparèixer durant la malaltia, poden ser deguts tant al dany que produeix el propi càncer en els teixits gastrointestinals com als efectes secundaris del tractament utilitzat. Tant la radioteràpia localitzada, com la quimioteràpia o la cirurgia, són tractaments agressius que poden produir símptomes digestius.

En moltes ocasions aquests símptomes desapareixen un cop superat el càncer i conclòs el tractament, però d’altres poden romandre. Els símptomes digestius més comuns a llarg termini poden ser:

Ocorre quan les evacuacions intestinals són difícils o tenen lloc amb menys freqüència, a causa del moviment més lent del que és habitual de la matèria fecal a través de l’intestí gros. Com més temps es demora la matèria fecal a recórrer l’intestí gros, més líquid perd i es torna més seca i dura. Entre les causes més comunes destaquen certs medicaments, canvis en l’alimentació, no prendre suficients líquids o realitzar menys activitat física, i per descomptat, possibles seqüeles físiques del càncer, com cicatrius degudes a radioteràpia o cirurgia, etc.

Pot haver-n’hi a conseqüència d’altres complicacions digestives més greus. Són freqüents durant el tractament, però també poden donar-se a llarg termini. En algunes persones poden tenir un component psicològic, de manera que poden resultar útils certes tècniques de relaxació.

La diarrea consisteix en evacuacions intestinals freqüents soltes i aiguades. Quan aquest símptoma s’estén per un període superior a 2 mesos es denomina diarrea crònica. Les principals causes de la diarrea crònica poden ser la tensió o ansietat, o certes seqüeles intestinals després del càncer. Pot produir risc de deshidratació, per tant és important que contacti amb el seu metge.

  • Estenosi

Es tracta de la disminució del diàmetre de l’intestí que ocorre normalment com a conseqüència de processos d’inflamació intestinal. Pot produir obstrucció, i per tant bloqueig de la massa fecal. Alguns símptomes comuns poden ser el dolor a l’abdomen, nàusees i vòmits o restrenyiment.

Què puc fer? Recomanacions alimentàries

A més d’unes recomanacions dietètiques generals que poden ser útils per a qualsevol persona que hagi superat un càncer, hi ha mesures específiques per a les complicacions gastrointestinals més freqüents esmentades anteriorment:

S’ha de tractar de prevenir el restrenyiment, en lloc de alleujar-lo. És important prendre mesures de forma immediata amb la finalitat que no es produeixin malalties més greus com la impactació fecal. Amb aquesta finalitat, es poden dur a terme les següents mesures:

  • Beure líquids de manera abundant al llarg del dia (2 litres).
  • Prendre aliments rics en fibra com pa o arròs integral, llegums, fruites, verdures, fruits secs…
  • Una beguda tèbia o calenta mitja hora abans de l’evacuació pot afavorir el procés.

 

  • Nàusees i vòmits

Existeixen certes recomanacions que poden ajudar a prevenir-les, encara que de vegades pot ser útil l’ús ansiolítics (sempre sota supervisió mèdica) i tècniques de relaxació que ajudin a reduir el nivell general d’ansietat:

  • Repartir el menjar en petites quantitats (5-6 vegades al dia).
  • És aconsellable prendre els menjars a temperatura ambient o fresques, no calents.
  • Evitar menjars rics en greixos (fregits, salses, formatges grassos, llet sencera, etc.), ja que dificulten la digestió.

 

  • Diarrea crònica

De vegades, no n’hi ha prou amb implementar canvis en l’alimentació per combatre la diarrea crònica, i es necessita utilitzar certs medicaments o probiòtics (sempre sota la supervisió del seu metge). No obstant això, algunes recomanacions en l’alimentació podrien ser:

  • Evitar prendre làctics i derivats.
  • Intentar ingerir els aliments en petites quantitats, desgreixats i fàcils de digerir (arròs o peix bullit, poma rostida, etc.).
  • Preparar els aliments cuits o a la planxa.
  • Evitar menjars amb molta fibra (fruita, verdures, hortalisses o cereals integrals).
  • Eliminar de la dieta les begudes irritants com el cafè o les begudes alcohòliques.
  • Evitar aliments que produeixin flatulència com llegums, espinacs, col, coliflor i altres.

 

  • Estenosi

 Existeixen certes mesures alimentàries que es poden adoptar en cas d’estenosi:

  • Limitar el nombre d’aliments amb alt contingut en fibra.
  • Repartir el menjar en petites quantitats (5-6 vegades al dia).
  • Cuinar aliments bullits o al vapor.
  • Evitar el consum de cafeïna o alcohol.
  • Utilitza oli d’oliva per cuinar.
  • Beure aigua i infusions separades dels àpats, en la mesura del possible.

Seguir recomanacions específiques d’alimentació en cas que pateixi algun dels símptomes gastrointestinals esmentats pot millorar de forma notable la seva qualitat de vida. També pot ser aconsellable acudir a un dietista especialitzat si els símptomes no remeten o són recurrents, de manera que pugui recomanar aliments específics i pugui elaborar un pla dietètic personalitzat.

Referències

Instituto Nacional del Cáncer (NIH). Complicaciones gastrointestinales (PDQ®)–Versión para pacientes.

Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Efectos secundarios digestivos.

Sociedad Española de Oncología Radioterápica (SEOR). Tumores Digestivos.

Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Efectos secundarios de la quimioterapia.

American Society of Clinical Oncology (ASCO). Obstrucción intestinal u obstrucción gastrointestinal (GI).

Instituto Nacional del Cáncer (NIH). Consejos de alimentación: Antes, durante y después del tratamiento del cáncer.

Dra. Cristina Tejera Pérez y Dr. Diego Bellido Guerrero (Educainflamatoria). ¿Qué recomendaciones nutricionales son adecuadas en caso de estenosis?

 

Diabetis després del càncer: ¿quines mesures es poden prendre?

Introducció

La diabetis o diabetis mellitus és una malaltia metabòlica crònica caracteritzada per uns nivells de sucre (glucosa) en sang elevats. La glucosa és imprescindible per al funcionament de l’organisme, ja que actua com a font d’energia de qualsevol procés fisiològic, i permet, per exemple, el moviment dels músculs.

La hiperglucèmia, o elevat nivell de sucre en sang produït per la diabetis, és conseqüència directa de la manca de captació de la glucosa circulant per part de les cèl·lules de l’organisme, per tant, no es consumeix i s’acumula. La causa d’aquest efecte varia segons el tipus de diabetis, però en ambdós tipus està relacionada amb el metabolisme de la insulina, una hormona produïda al pàncrees que possibilita l’entrada de la glucosa a l’interior de les cèl·lules.

  • Diabetis mellitus tipus I: Es caracteritza per l’absència total de producció d’insulina per part del pàncrees. Es dóna en major mesura en persones joves. El seu tractament es centra en la injecció periòdica d’insulina externa, amb l’objectiu de controlar els nivells de glucosa en sang.
  • Diabetis mellitus tipus II: S’origina pel fet que les cèl·lules de l’organisme desenvolupen certa resistència a l’acció de la insulina, i el pàncrees no és capaç de produir la suficient quantitat d’aquesta molècula per vèncer aquesta resistència. La seva aparició té relació amb els mals hàbits de vida i se sol donar en individus adults. El tractament d’aquest tipus de diabetis no sol requerir la injecció d’insulina, a diferència de la diabetis tipus I. L’ús de fàrmacs antidiabètics i una millora en els hàbits de vida solen ser suficients per controlar els nivells de glucosa en sang.

A Espanya, hi ha més de 5 milions de persones que pateixen aquesta malaltia, i la tendència segueix en augment, considerant-se un problema sanitari greu per part de la OMS. L’estil de vida cada vegada més sedentari i els mals hàbits alimentaris, entre d’altres, produeixen que cada vegada més persones es vegin afectades per aquesta malaltia.

Les complicacions de la diabetis es presenten de forma progressiva, i a llarg termini poden arribar a ser mortals. Entre les principals es troben: malaltia cardiovascular, neuropatia, dany renal, dany ocular, malalties de la pell, deteriorament auditiu, demència etc.

Diabetis com a seqüela d’alguns tractaments oncològics: Quina relació hi ha?

En aquelles persones que hagin superat un càncer, és possible que apareguin algunes seqüeles com a conseqüència del tractament o de la pròpia malaltia. En concret, alguns medicaments tenen la capacitat d’augmentar els nivells de glucosa en sang, i induir la resistència a insulina, com per exemple, els esteroides, com la prednisona o prednisolona, ​​la dexametasona o la hidrocortisona. També alguns tractaments amb inmunoteràpia, poden provocar un trastorn autoimmune que derivi en diabetis tipus 1.

A més, en aquells casos en què s’hagi realitzat una cirurgia sobre el pàncrees per intentar eliminar les cèl·lules tumorals, ha risc de diabetis, ja que es eliminen també les cèl·lules productores d’insulina de forma permanent. Tot això fa que les persones amb càncer tinguin un 35% més de probabilitat de desenvolupar diabetis que les persones sense tumors.

Centrant-se exclusivament en el càncer de mama, resulta cada vegada més important conèixer les conseqüències a llarg termini que pot tenir, tant la malaltia com el seu tractament, ja que el nombre de supervivents, afortunadament, és cada vegada més gran. S’ha observat la possibilitat que la quimioteràpia podria augmentar el risc de patir diabetis en els anys posteriors al càncer en dones susceptibles, especialment en aquelles en estat post-menopàusic i amb un pes elevat.

També és cert que ambdues malalties (diabetis i càncer) comparteixen factors de risc, per la qual cosa és possible que ambdues es presentin de forma simultània, o fins i tot que, en el moment en què es produeix el diagnòstic de càncer, ja existís una diabetis no diagnosticada.

 Prevenció

En la diabetis, una vegada es desenvolupa, no existeix cap tractament que permeti la seva curació, encara que sí és possible prendre certes mesures per prevenir l’aparició de la diabetis tipus II. És innegable que hi ha una certa predisposició genètica en algunes persones per al desenvolupament de la malaltia, i que, a dia d’avui, aquest factor resulta impredictible. No obstant això, existeix també un risc relacionat amb l’estil de vida, sobre el qual podem influir amb els nostres hàbits:

  • Alimentació saludable. Seguir una dieta variada, amb una aportació reduïda de sucres refinats, hidrats de carboni i greixos saturats, així com un augment en el consum de verdures pot contribuir a evitar el desenvolupament d’aquesta malaltia o, almenys, a controlar-la.
  • Exercici físic. La realització de 30 minuts d’activitat física diària, adaptada a cada persona, també resulta recomanable.
  • Pes adequat.El sobrepès és un factor de risc molt important en l’aparició de diabetis. Si el pateix, perdre tot just el 7% del seu pes (7 kg si pesa 100 kg) pot tenir un impacte positiu en la salut.
  • Deixi de fumar. El tabac augmenta el risc de diabetis i malalties cardiovasculars.

 

Recomanacions

Un cop la persona ha estat diagnosticada amb diabetis, normalment mitjançant una anàlisi de sang, és fonamental que s’aprengui a gestionar la malaltia correctament, de manera que li permeti gaudir d’una elevada qualitat de vida i evitar-li possibles complicacions.

Tant la persona amb diabetis com els seus familiars han de rebre educació diabetològica i suport emocional. La formació resulta una eina imprescindible per facilitar l’autocura, l’adherència al tractament i el control metabòlic. A més, hi ha una sèrie de recomanacions en aquest sentit:

  • Adaptar l’alimentació. La cura de l’alimentació d’un diabètic és part fonamental del seu tractament, i s’ha d’adaptar a les característiques individuals de cada pacient, com poden ser la seva medicació, l’exercici físic que realitza o els seus comorbiditats. Per això la dieta ha de ser confeccionada de manera individualitzada pel seu equip sanitari.
  • Mantenir una hidratació adequada. Les persones diabètiques presenten un major risc de deshidratació, a causa que els ronyons intenten eliminar l’excés de glucosa en sang a través de l’orina, i comporta una major pèrdua de líquids.
  • Practicar exercici de forma regular. L’activitat física és un dels pilars fonamentals del tractament de la diabetis. Els seus beneficis es produeixen a molts nivells: millora la tensió arterial, els nivells de colesterol i la funció cardiovascular. El tipus d’exercici i la intensitat s’ha d’adaptar a l’edat i la condició física de cada persona amb diabetis.
  • Realitzar controls de glucosa amb freqüència i de forma estructurada. L’anàlisi dels nivells de glucosa en sang permet detectar possibles complicacions derivades d’hipoglucèmies (baixades de glucosa) o hiperglucèmies (pujades de glucosa). Es recomana realitzar entre 5 i 6 controls al dia, per poder ajustar la pauta d’insulina o del tractament en general, si fos necessari. Si es practica exercici, es recomana fer una anàlisi abans de l’inici de l’activitat, alguna mesura extra mentre es practica exercici de llarga durada, així com un cop acabat.
  • Actuar ràpid davant d’una hipoglucèmia. És habitual que durant una hipoglucèmia es mengi de forma descontrolada i amb gran voracitat. Això comporta una ingesta d’hidrats de carboni superior a l’indicat, que sol ser la causa d’un rebot o hiperglucèmia en les hores posteriors.
  • Realitzar revisions oftalmològiques. És fonamental que les persones amb diabetis realitzin revisions periòdiques per prevenir, detectar i tractar amb èxit qualsevol tipus de complicació que pugui sorgir com a conseqüència de la malaltia.
  • Tenir cura dels peus. Algunes persones amb diabetis poden presentar alteracions en la sensibilitat i la circulació. És recomanable realitzar una inspecció diària dels peus comprovant l’absència de lesions i visitar amb regularitat al podòleg.
  • Ser adherent amb la medicació. La medicació és el tercer pilar del tractament, juntament amb la bona alimentació i l’exercici. És fonamental seguir la pauta de tractament marcada pel metge, que sol basar-se en la teràpia amb insulina per a les persones amb diabetis tipus I, i antidiabètics orals i/o insulina per a les persones amb diabetis tipus II.

Referències

  1. Grupo Español de Pacientes con Cáncer. Todo lo que empieza cuando “termina” el cáncer.
  2. Fundación para la diabetes. Diez recomendaciones para mantener la diabetes bajo control en 2018.
  3. City of hope. El cáncer y la diabetes: más relacionados de lo que se cree.
  4. Intramed. Asociación entre diabetes y cáncer.
  5. Mayo Clinic
  6. Asociación Diabetes Madrid. Diferencias entre Diabetes tipo 1 y Diabetes tipo 2.
  7. Organización Mundial de la Salud. Diabetes.
  8. Redacción médica. Las personas con cáncer tienen un 35% más de riesgo de desarrollar diabetes.
  9. Medical News Today. What is the relationship between breast cancer and diabetes?

 

L’osteoporosi: una seqüela freqüent després del càncer

¿Què és l’osteoporosi?

L’osteoporosi es considera un problema important de salut a escala mundial, ja que s’estima que hi ha més de 200 milions de persones al món que la pateixen i que presenten un major risc de fractures.

 

El que succeeix en els casos d’osteoporosi no es que l’os estigui incorrectament calcificat, sinó que hi ha una densitat òssia menor a l’habitual, és a dir, hi ha menys quantitat d’os dins del mateix volum. En conseqüència, disminueix la resistència de l’os davant dels traumatismes o de la càrrega de pes, amb el conseqüent increment del risc d’aparició de fractures.

La osteoporosi: una possible seqüela del tractament oncològic

Les seqüeles fisiològiques formen part de les dificultats que poden aparèixer al completar el tractament d’un càncer i, en els últims anys, la detecció d’aquestes seqüeles en una fase tardana ha anat en augment.

 

Pel que fa a les seqüeles fisiològiques que poden afectar específicament als ossos, molts tractaments oncològics poden provocar efectes negatius sobre aquests teixits. Degut a això, les persones que han superat aquests tipus de tractament, en general, tenen un risc més alt de patir osteoporosi. A més, en alguns casos, el transcurs de la pròpia malaltia també pot esdevenir un factor de risc, ja que es poden haver presentat situacions d’immobilització i sedentarisme que poden desafavorir el correcte desenvolupament dels ossos. De la mateixa manera, l’edat també pot ser, per sí mateixa, un factor de risc.

 

Així doncs, la pèrdua òssia associada al càncer pot ser el resultat de múltiples factors interrelacionats i aquests factors poden incloure, tant els efectes directes de la malaltia, com els efectes de les teràpies utilitzades en el seu tractament. Dintre d’aquestes teràpies podríem trobar els corticoides; que sovint s’associen a la quimioteràpia contra alguns tumors, i els tractaments hormonals; que inhibeixen els estrògens o la testosterona i que s’administren a la majoria de malalts amb càncer de mama o de pròstata durant anys.

 

En conseqüència, la gestió òptima de la salut esquelètica s’ha convertit en una part cada cop més important de l’atenció prestada tant a les persones en tractament per un càncer com a les persones que l’han superat.

 

Signes i símptomes de pèrdua òssia

La pèrdua òssia no apareix d’un dia per l’altre. Amb freqüència, les persones no ho noten fins que manifesten una pèrdua de funcions o pateixen una fractura. Alguns dels símptomes que poden presentar les persones que presenten osteoporosi són:

 

  • Mal d’esquena; que amb freqüència pot ser causat per una fractura per comprensió o col·lapse d’una vèrtebra.
  • Pèrdua d’estatura al llarg del temps.
  • Postura encorbada o esquena superior corbada.
  • Articulacions doloroses o rigidesa.
  • Ossos que es fracturen fàcilment.

 

Diagnòstic de l’osteoporosi

Normalment, per fer el diagnòstic d’aquest problema de salut es realitza, en primer lloc, una visita per a identificar possibles factors de risc existents en la persona afectada. A continuació, per aconseguir una valoració més global, s’acostuma a completar el diagnòstic a partir d’una densitometria òssia i la determinació de vitamina D, calci i fòsfor en una anàlisi de sang, que caldrà anar re-avaluant aquests periòdicament durant el control evolutiu de la salut òssia.

 

Gestió de l’osteoporosi i el seu tractament

Així doncs, pot ser convenient afavorir el diagnòstic precoç de l’osteoporosi en els pacients amb antecedents oncològics amb l’objectiu d’adoptar les mesures preventives oportunes, ja que les millores marcades en la supervivència de molts càncers impliquen que les estratègies per limitar la pèrdua òssia i per reduir el risc de fractura s’hagin d’incorporar als plans de cura de molts dels pacients amb càncer.

 

Pel que fa al seu tractament, per a l’osteoporosi hi ha moltes teràpies que poden ser d’utilitat, si el metge les considera necessàries. Les més utilitzades són els bifosfonats (alendronat, risedronat i ibandronat), el zoledronat o el denosunab, generalment acompanyats de suplements i una dieta variada que contingui aliments rics en calci i vitamina D.

 

Prevenció de l’osteoporosi després del càncer

Per preveure l’osteoporosi i mirar de minvar l’afectació de l’os, pot ser adient intentar realitzar un exercici físic adequat de qualsevol tipus, com caminar una estona cada dia, fer gimnàstica de manteniment o fer natació; ja que son activitats que poden estimular la regeneració òssia. A més, cal destacar que aquests hàbits de vida poden ser saludables després del tractament d’un càncer, però també durant el tractament.

 

Com hem comentat, un altre aspecte que també pot ser recomanable per prevenir l’osteoporosi seria seguir una alimentació variada que asseguri una aportació suficient de calci i vitamina D. Així doncs, en ser els pacients oncològics persones predisposades a tenir osteoporosi, pot ser recomanable que segueixin una alimentació sempre variada i equilibrada, on s’hi incloguin els següents aliments: 

 

Referències

Drake MT. Osteoporosis and Cancer. Curr Osteoporos Rep. 2013 Sep; 11(3): 163–170. https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3783531/

MD Anderson Cancer Center – Posibles efectos secundarios del tratamiento del cáncer.

Olmos Martínez JM, González Macías J. Osteoporosis tras la curación tumoral. Med Clin 2007;129:669-76. http://www.elsevier.es/es-revista-medicina-clinica-2-articulo-osteoporosis-tras-curacion-tumoral-13112094

ASCO Cancer.net –  Osteoporosis

Col·legi de Farmacèutics de Barcelona – Osteoporosi

TopDoctors – Osteoporosis: su relación con el cáncer, diagnóstico y tratamiento

 

El paper de la dieta en la recuperació

No hi ha dubte que l’alimentació juga un paper molt important en la salut de les persones, però pot influir també en l’evolució del càncer?

Segons alguns estudis observacionals, en què es determina l’associació entre dos factors sense intervenir-hi, els hàbits nutricionals poden tenir un impacte en la progressió del càncer, el risc de recurrència i la supervivència global en persones que han tingut aquesta malaltia. Per exemple, s’ha descobert que les dietes riques en fruites i verdures, cereals integrals, carn blanca i peix estan associades amb un millor pronòstic a llarg termini, en comparació amb aquelles que tenen un gran contingut de cereals refinats, carns vermelles i aliments processats.

En què consisteix una dieta equilibrada?

La Societat Espanyola de Nutrició Comunitària (SENC), en base a les evidències científiques acumulades i amb la col·laboració de més de 100 experts en alimentació i salut pública, va actualitzar a principis d’aquest any les seves guies alimentàries.

La darrera proposta de piràmide nutricional, a més de la freqüència de consum de cada grup d’aliments, té en compte per primer cop aspectes com l’equilibri emocional, l’activitat física o el consum d’aigua.

Quines pautes es recomanen a les persones que han tingut càncer?

Addicionalment, cal esmentar algunes consideracions particulars, que poden resultar útils a les persones que han tingut càncer perquè s’associen a una millor qualitat de vida o pronòstic a llarg termini.

Així doncs, no és necessari seguir una dieta estricta, sinó simplement menjar de manera variada, per poder obtenir tots els nutrients necessaris. També és molt recomanable tenir en consideració els processos de producció i venta dels aliments, intentant que siguin justos i sostenibles en la mesura del possible. A més, la guia nutricional de la SENC també prioritza l’ús de productes frescos i de temporada, els mètodes de cocció com el vapor, i posa èmfasi en la importància de dedicar el temps suficient a la compra d’aliments i la valoració de la informació nutricional continguda en les etiquetes.

 

 

Referències

Rock CL, Doyle C, Demark-Wahnefried W, Meyerhardt J, Courneya KS, Schwartz AL, Bandera EV, Hamilton KK, Grant B, McCullough M, Byers T, Gansler T. Nutrition and physical activity guidelines for cancer survivors. CA Cancer J Clin. 2012 Jul-Aug;62(4):243-74.

Sociedad Española de Nutrición Comunitaria (SENC) (2016). Guías alimentarias para la población española (SENC, diciembre 2016); la nueva pirámide de la alimentación saludable.

Organització Mundial de la Salut (OMS) (2017). Alimentación sana (nota de prensa).