Hàbits saludables

El limfoma de Hodgkin i el risc de malalties cardiovasculars a llarg termini

El limfoma de Hodgkin

El 15 de setembre es va celebrar el Dia Mundial del Limfoma, una jornada per donar a conèixer i crear consciència sobre aquesta malaltia. Els limfomes són el tipus més habitual de càncer hematològic i es calcula que a Espanya se’n diagnostiquen uns 7.000 casos nous cada any. Tradicionalment, els limfomes es poden dividir en dos grans grups amb tractaments i pronòstics diferents: els de tipus Hodgkin i els de tipus No Hodgkin; sent el tipus de limfòcits que es veuen afectat en cada cas, la principal diferència entre ells.

 

Així doncs, el limfoma de Hodgkin és un tipus de càncer que s’origina en els glòbuls blancs -els anomenats limfòcits-, que passen a reproduir-se de manera descontrolada i a prolongar la seva vida de manera anormal. Afortunadament, si se segueixen els tractaments adequats i si no hi ha factors adversos, la probabilitat de curació d’aquests pacients és superior al 80%. Aquesta perspectiva favorable és la que també pot donar peu a que es presentin altres tipus de complicacions a llarg termini.

 

Quins efectes sobre la salut cardiovascular poden tenir els tractaments per al limfoma de Hodgkin?

Com és comú en gairebé tots els tractaments oncològics, la teràpia pel limfoma de Hodgkin pot comportar una sèrie de seqüeles fisiològiques de caràcter tardà. Entre aquestes, trobem les que podrien generar certa propensió a desenvolupar malalties cardiovasculars, que són el conjunt de trastorns que afecten el cor i els vasos sanguinis.

 

Això succeeix perquè el cor és un òrgan especialment sensible al tractament oncològic, ja que els tractaments com la radiologia i els fàrmacs d’algunes quimioteràpies poden danyar específicament les seves cèl·lules. Per aquest mateix motiu, és pel que les persones que han passat per un tractament contra el limfoma de Hodgkin tenen un major risc de patir malalties cardiovasculars al cap del temps.

 

En aquest sentit, el 2015 es va publicar un estudi fet amb el seguiment de 2500 persones que havien superat el tractament contra el limfoma de Hodgkin, on es va descriure la presència de problemes cardiovasculars en un alt percentatge d’ells, després de 20 anys de mitjana després el tractament. Aquestes malalties poden comprendre des de malalties coronàries com infarts de miocardi i angines de pit, fins a malalties de les vàlvules del cor i insuficiències cardíaques.

 

La part positiva de conèixer que hi ha la possibilitat que apareguin estàs malalties és que permet a pacients i especialistes intentar anticipar i prevenir les conseqüències cardiovasculars que podrien sorgir després del tractament oncològic.

 

Què podem fer per prevenir riscos cardiovasculars?

La prevenció i l’abordatge precoç de les persones que presenten un o diversos factors de risc per patir malalties cardiovasculars és fonamental per evitar aquest tipus de malalties. Òbviament, no es pot revertir l’efecte dels tractaments que hagin estat necessaris per tractar el limfoma, però sí que es pot tractar d’eliminar o controlar altres factors de risc com el consum de tabac, els mals hàbits alimentaris, l’obesitat, la hipertensió arterial, la diabetis o els nivells alts de colesterol. En definitiva, un estil de vida saludable pot ajudar a mitigar els efectes secundaris sobre el cor dels tractaments oncològics.

 

En el cas dels hàbits d’alimentació saludables, que tenen un paper important en els processos de recuperació després d’un tractament oncològic, a part de posar atenció al tipus de dieta i a la quantitat de les ingestes, s’ha de respectar també que el número d’àpats diaris i el temps que s’inverteix en cadascun d’ells siguin adequats. Per exemple, un esmorzar correcte -esmorzar cada dia i invertir una quantitat de temps suficient per a fer-ho- és un hàbit de vida saludable que pot jugar un paper molt important en la salut cardiovascular. En aquest sentit, un estudi recent ha descrit que les persones per a les que el seu esmorzar suposa menys del 5% de la ingesta total de calories diàries, presenten duplicat el risc de patir lesions arterioescleròtiques, independentment de la presència d’altres factors de risc tradicionals per a les malalties cardiovasculars.

 

En definitiva, el risc de patir malalties cardiovasculars pot ser una conseqüència no desitjable del tractament contra el limfoma de Hodgkin, que es presenti després d’uns anys. No obstant això, conèixer aquesta possibilitat també atorga l’oportunitat d’intentar disminuir la probabilitat de l’aparició d’aquests efectes, si es corregeixen i adopten a temps uns hàbits de vida saludables que també poden tenir un impacte positiu en altres aspectes de la salut.

 

Referències

Fundació Carreras – Dia Mundial del Limfoma

Medline Plus – Limfoma de Hodgkin

Cancer.org – Diagnòstic del Limfoma de Hodgkin

Societat Espanyola de Cardiologia – El tractament oncològic triplica el risc de complicacions cardiovasculars

Fundació Espanyola del Cor – Quimioteràpia i cor, com es relacionen?

Fundació Espanyola del Cor – L’esmorzar clau per a la salut cardiovascular

van Nimwegen FA et al. JAMA Intern Med. 2015; 175 (6): 1007-1017 – Cardiovascular Disease After Hodgkin Lymphoma Treatment40-Year Disease Risk (anglès)

Organització Mundial de la Salut – Alimentació sana

Uzhova I, et al. J Am Coll Cardiol. 2017 octubre 10; 70 (15): 1833-1842 – The Importance of Breakfast in Atherosclerosis Disease. Insights From the PESA Study. (Anglès)

Cicatrius després del càncer de pell: Hi ha remei?

El càncer i les seqüeles físiques

Les seqüeles físiques que provoca el càncer, els efectes secundaris dels tractaments, el seguiment mèdic i les revisions, són situacions que solen acompanyar en nombroses ocasions a les persones que han superat un càncer. Els canvis corporals, com la caiguda del cabell, els canvis en la pell o les cicatrius, poden afectar l’autoestima i, per tant, causar inseguretat.

 

De fet, segons un informe coordinat pel Grup Espanyol de Pacients amb Càncer (GEPAC) sobre les necessitats de les persones que han superat aquesta malaltia, un terç d’aquestes persones es mostren preocupades pels canvis en el seu aspecte físic.

 

Com veurem a continuació, particularment en el càncer de pell, durant el procés de recuperació després del tractament pot ser oportú contactar amb alguna associació o entitat de suport per conèixer l’experiència i recomanacions d’altres persones sobre aquest tema o rebre assessorament onco-estètic per part de professionals especialitzats.

 

En aquesta línia, a més de la informació que facilita el propi GEPAC, podem trobar altres recursos sobre aspectes com la prevenció i la cura de la pell a través d’altres associacions com l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) o la mateixa FECEC i les entitats federades com la Oncolliga, la Oncolliga Girona o el Grup Àgata, que ofereixen recursos realment útils al voltant de la cura de la pell.

Tipus de cicatrius, tipus de remei

El càncer de pell és el càncer més comú i s’origina sobretot en les parts de l’epidermis més exposades al sol, encara que no exclusivament. Entre els tipus principals de càncer de pell distingim els que reben el nom de carcinomes cutanis de cèl·lules basals o escamoses (no melanoma) i els que anomenem melanomes.

 

Els carcinomes solen extirpar-se fàcilment amb cirurgia, en el cas de necessitar tractament solen respondre bé i, al contrari del que succeeix en els melanomes, no se solen estendre per sota de l’epidermis o disseminar-se a altres parts del cos. Així doncs, el melanoma és menys freqüent, però pot ser més agressiu i sol requerir cirurgia, a més de quimio- i radioteràpia.

 

En conseqüència, en funció del càncer de pell que s’hagi superat, la cirurgia emprada per extirpar un tumor a la pell (o intern) pot provocar l’aparició de diferents tipus de cicatrius. A això cal afegir que alguns tipus de pell poden cicatritzar pitjor, donant lloc a cicatrius voluminoses, amb un to diferent a l’habitual i, en alguns casos, amb símptomes com picor o irritació.

 

Generalment, es poden diferenciar dos tipus de cicatrius:

 

  • Hipertròfiques, que apareixen poc després de la cirurgia i consisteixen en elevacions vermelloses limitades a les vores de la ferida.
  • Queloides, que es produeixen mesos després de la cirurgia i tenen un aspecte entre vermell i violeta, amb vores irregulars que sobrepassen els límits de la ferida. Poden acompanyar-se de picor, dolor i, de vegades, certa ulceració. No desapareixen espontàniament i hi ha el risc que l’intent d’eliminar-les amb cirurgia només aconsegueixi empitjorar-les.

 

Per evitar (en la mesura del possible) la seva aparició, són importants les cures postoperatòries immediates però si, malgrat aquestes, al final del tractament persisteixen cicatrius que puguin afectar la imatge personal, el més convenient és parlar amb el metge de família o l’especialista per valorar com revertir-les i estudiar possibles vies de recuperació estètica. Hi ha diferents teràpies que podrien ajudar a reduir o fer desaparèixer les cicatrius:

 

  • Injecció de corticoides intralesionals: s’apliquen directament a l’interior de la cicatriu, per obtenir resultats millors i més ràpids.
  • Crioteràpia: és l’administració de nitrogen líquid a baixes temperatures, per tal de reduir la mida de la cicatriu.
  • Làser de colorant polsat: pot ser una forma definitiva d’eliminar la cicatriu, ja que no només millora el seu aspecte, sinó que, a més, disminueix les molèsties associades com, per exemple, la picor.
  • Factors plaquetaris: recentment s’està aplicant plasma a les cicatrius atròfiques, amb bons resultats. El plasma estimula la formació de col·lagen per part de la pell i millora la textura cutània.
  • Maquillatge corrector, com a solució transitòria, o micropigmentació, com a opció més permanent per dissimular la cicatriu postoperatòria. La micropigmentació consisteix en la implantació de pigments esterilitzats a nivell epidèrmic.

 

 

Cirurgia reconstructiva

Així doncs, per extirpar un càncer de pell pot haver estat necessària l’eliminació d’una zona de pell i teixit relativament extensa, el que pot haver deixat certes alteracions en les persones que han superat la malaltia que poden requerir cirurgia reconstructiva. Afortunadament, les tècniques avançades de cirurgia reconstructiva solen permetre que els cirurgians estètics redueixin al mínim les cicatrius causades pel càncer de pell i el seu tractament, millorant l’aspecte i la funció de la zona afectada.

 

Hi ha força varietat de tècniques per a aquesta finalitat. Un procediment habitual sol ser el d’estirar quirúrgicament la pell al costat la ferida per poder tancar-ne les vores. En cas de no ser possible, també es pot valorar obtenir pell sana d’una altra part del cos i empeltar-la sobre la ferida per ajudar a sanar-la i millorar l’aparença de l’àrea afectada.

 

Protegir-se del sol

L’ús de protecció solar durant i després dels tractaments oncològics segueix sent imprescindible. Els tractaments oncològics incrementen la sensibilitat de la pell respecte a les agressions externes. Per aquest motiu, les persones que han passat per aquest tipus de tractaments han de ser especialment cautelosos a l’hora d’exposar-se al sol, i emprar productes de protecció solar adequats -especialment sobre les cicatrius- per tal d’evitar reaccions a la pell.

 

El Dia Europeu de la Prevenció del Càncer de Pell, que va tenir lloc el passat 13 de juny, es va celebrar amb l’objectiu d’informar i conscienciar la població sobre la prevenció i el diagnòstic precoç del càncer de pell, així com sobre la importància de adoptar bons hàbits relatius a l’exposició solar.

 

Tanmateix, el recordatori anual que ens proporciona aquesta data també serveix per prendre consciència que la cura de la pell ha de ser permanent, sobretot quan s’ha passat per una afectació delicada. La pàgina web de la “Fundación Piel Sana” de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV) conté recursos útils i interessants, com articles i vídeos amb consells d’estètica i per a la cura de la pell, la informació i estratègies de prevenció sobre malalties o complicacions cutànies, la psoriasi pediàtrica o els avenços en investigació liderats per l’associació. En aquest sentit, una altra bona font per seguir els progressos en l’àrea de la dermatologia seria la pàgina del Grup Espanyol de Dermato-Oncologia i Cirurgia, també vinculat a l’AEDV.

 

En resum, l’aparició de cicatrius pot ser comú després de superar un càncer de pell, però la seva forma i les mesures que s’han de prendre al respecte poden dependre molt de cada cas. En les situacions on el metge consideri que és recomanable prendre mesures terapèutiques d’algun tipus, hi ha diverses possibilitats que poden ser de gran ajuda.

 

Referències

Cancer.org- Cirugía para los cánceres de piel de células basales y de células escamosas

GEPAC – Todo lo que empieza cuando termina el cáncer

Cancer.org – Cicatrices y heridas

Docshop.com – Cirugía reconstructiva para el cáncer de piel

Cancer.gov – Cáncer de piel

GEPAC – Con los pacientes de cáncer de piel y melanoma

AEDV – Fundación Piel Sana de la AEDV

AEDV – Grupo Español de Dermato-Oncología y Cirugía

Fundació Lliga Catalana d’Ajuda Oncològica ONCOLLIGA

Fundació Oncolliga Girona – Lliga catalana d’ajuda al malalt de cáncer

Grup Àgata

Tabaquisme i càncer: Carrega’t de bons motius per deixar-ho

A vegades és difícil percebre com els actes quotidians i comuns, com pot ser el fumar, repercuteixen en les nostres vides. Fumar és un acte quotidià que es converteix en una addicció i que acaba, directament o indirectament, vinculat negativament al nostre entorn, al nostre cos i la nostra ment.

 

Tabaquisme després del càncer

 

Encara que pugui semblar un contrasentit, un estudi va descriure que gairebé un 10% dels pacients amb càncer continuen fumant 9 anys després del seu diagnòstic. En aquesta línia, es coneix que les persones més joves que han superat aquesta malaltia (al voltant dels 40 anys), així com les dones o les persones amb menys recursos o estudis, poden ser particularment propensos a seguir fumant després de finalitzar el seu tractament.

 

Més enllà de la nocivitat pròpia del tabaquisme, seguir fumant després d’un càncer també pot tenir una influència negativa en el desenvolupament d’aquesta malaltia. Com a exemple, hi ha evidències mèdiques que indiquen que, específicament les dones fumadores que han passat per un càncer de mama poden tenir fins a un 120% més de risc de recaiguda.

 

Per tant, és important prendre consciència de la valuosa oportunitat que aquestes persones tenen simplement deixant de fumar. Afortunadament, en el mateix estudi on es va estudiar la incidència de fumadors després d’un càncer, també es va descriure que una de cada tres d’aquestes persones va manifestar la intenció de deixar de fumar, cosa per la cual n’existeixen molt bons motius.

 

Una llista de bons motius per deixar de fumar

 

La celebració del Dia Mundial Sense Tabac, el 31 de maig, va significar una bona ocasió per donar-li la volta a la truita, pensar en positiu i donar oportunitat a pensaments com es ¨pot deixar de fumar¨ o ¨no estàs sol en això ¨. El lema de la XIX campanya de la Setmana sense Fum (del 25 al 31 de maig), ¨per gaudir a sac, no necessites tabac¨, pot ser també un leitmotiv aliat en la difícil tasca que pot ser deixar de fumar.

 

Sabem que és possible dir-li adéu al tabac, i deixar de fumar és probablement el més important que una persona fumadora pot fer per millorar la seva salut, independentment de la seva edat o els seus antecedents com a fumador, i especialment si ha finalitzat el tractament d’un càncer.

 

No obstant això, per afrontar amb èxit la decisió de deixar de fumar, cal fer-ho conscientment; pel que pot ajudar valorar els pros i els contres, i reflexionar sobre tot el que es guanyarà deixant de fumar.

 

Les raons per les quals la gent normalment fuma poden ser molt diverses: estimulació, preocupació, percepció de relaxació, hàbit social o -fins i tot- avorriment. En contraposició, amb la simple decisió de deixar de fumar, qualsevol persona millorarà la pròpia salut, la dels que estan al seu voltant i l’estat de la seva pell, mostrarà una actitud que pot ser exemplar per als seus fills o altres persones importants en la seva entorn, i aconseguirà un estalvi econòmic important.

 

Per aconseguir deixar de fumar, hi ha una sèrie de consells pràctics que podrien ajudar:

 

  • Mentalitzar-se i intentar visualitzar-se sense fumar.
  • Fixar un dia per deixar-ho.
  • Deixar-ho totalment i de cop.
  • Beure aigua i sucs de fruita, preferiblement naturals i rics en vitamina C.
  • Moderar al màxim el consum d’alcohol i begudes estimulants com el cafè o el té.
  • Menjar aliments rics en vitamina B (com el pa o l’arròs integral).
  • Fer exercici de manera regular.
  • Aprofitar les estones lliures en fer alguna cosa que ens agradi.
  • Aprendre tècniques de relaxació.
  • Si cal, utilitzar algun fàrmac – consultant prèviament amb un metge – que ajudi a superar la dependència al tabac.

 

 

En resum, l’activitat física o la bona alimentació són hàbits saludables que després del tractament d’un càncer ja poden contribuir a un millor estat de salut i poden facilitar també les possibles conseqüències de deixar de fumar.

 

On es pot trobar ajuda per deixar de fumar?

 

Hi ha diferents recursos, tant presencials com no presencials, als quals recórrer a l’hora de donar el pas. L’ajuda personalitzada per part d’un professional sanitari incrementa considerablement les possibilitats d’èxit. Concertant una cita al centre de salut es pot rebre assessorament sobre el procés i, en cas de considerar-se oportú, tractament farmacològic. Demanar informació o ajuda a la farmàcia també és possible; hi ha una xarxa de farmàcies ‘sense fum’, en les quals els professionals farmacèutics ofereixen assessorament.

 

061 CatSalut Respon també posa a disposició dels usuaris un programa d’ajuda per deixar de fumar, que consisteix en elaborar un pla específic i individualitzat, oferir una sèrie de recomanacions i consells per abandonar l’hàbit tabàquic i fer un seguiment telefònic continuat durant un any.

 

A través de la web 2.0 també es pot contactar amb la Unitat de Tractament del Tabaquisme de l’Hospital Universitari de Bellvitge, que ajuda als fumadors a deixar de fumar en línia.

 

Finalment, també hi ha una sèrie de guies d’autoajuda riguroses i validades per les autoritats sanitàries. Tant el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya com el Ministeri de Sanitat i Consum posen a disposició dels ciutadans guies que poden ser consultades aquí i aquí.

 

Sense culpes i sense excuses, però amb determinació

 

En definitiva, la nociva relació entre tabac i càncer és molt ben coneguda, cosa que no deixa de ser un motiu més per abandonar el tabaquisme el més aviat possible o començar a buscar ajuda per fer-ho. Així doncs, no serveix de res culpabilitzar-se d’haver fumat, ni posar-se excuses per no deixar-ho. Per millorar la seva salut, qualsevol fumador només necessita determinació, cosa que acostuma a ser una característica comuna en aquelles persones que han passat pel tractament d’un càncer.

 

Referències

Generalitat de Catalunya. Càncer de Pulmó

Blogdefarmacia.com El estigma y la vergüenza pueden empeorar los síntomas depresivos en pacientes con cáncer de pulmón

Afectadoscancerdepulmon.com “Cáncer y tabaco: sin culpas” por Joan Salvador Vilallonga

Generalitat de Catalunya. Canal Salut. Deixar de fumar

Generalitat de Catalunya. SEM – Sistema d’Emergències Mèdiques. Ajuda per Deixar de Fumar

Programa Atenció Primària Sense Fum (PAPSF)

Fundación española del corazón. Ahorrar al dejar de fumar

El Mundo. El tabaco, el alcohol y el sobrepeso, factores de riesgo de un segundo cáncer de mama

UPMC. Deixar de fumar després del càncer (Anglès).

Cancer.gov Supervivents de càncer i tabaquisme (Anglès).

SEMFYC. XIX Setmana sense Fum.

Canvis en la pell després del càncer, cal prendre precaucions especials?

La pell pot canviar d’aspecte per diverses raons. A vegades, això succeeix a causa de factors externs que impacten sobre la pell mateixa, com ara l’exposició solar prolongada. Altres cops, la pell actua com una finestra que mostra els canvis en l’organisme degut a, per exemple, l’aparició d’un tumor o com a efecte secundari del tractament.

 

La pell és de fet una de les zones del cos més comunament afectades per la teràpia contra el càncer. Afortunadament, les reaccions cutànies són sovint temporals i existeixen multitud de mesures pal·liatives per fer-hi front.

 

En aquest article, fem un recull de canvis a nivell cutani i cures de la pell habituals després d’un càncer, ja sigui de pell o de qualsevol altre tipus. Aquestes alteracions poden ser un efecte secundari de la quimioteràpia, la radioteràpia o associats a una intervenció quirúrgica.

 

Estructura de la pell i tipus de cèl·lules que hi trobem

 

La pell és l’òrgan més gran del cos, ja que ocupa 2m2 i pesa 5kg, aproximadament. La seva principal funció és la de barrera protectora de l’organisme en front a agents externs (fred, calor, patògens, etc), a l’hora que permet la comunicació d’aquest amb el medi que l’envolta. Està dividida en 3 capes, amb components i funcions diferents però interrelacionades:

 

  • L’epidermis conté diverses capes de cèl·lules juxtaposades més aviat planes. La més externa està formada per cèl·lules mortes que són eliminades de forma constant de la superfície de la pell i són substituïdes per altres cèl·lules noves formades en les capes més profundes. Diàriament, renovem unes 30.000-40.000 cèl·lules epidermals. A l’epidermis també s’hi troben les cèl·lules que produeixen i acumulen melanina i que donen coloració a la pell, depenent de la raça i exposició al sol. L’acumulació de melanina també és responsable de l’aparició de taques i pigues.

 

  • El gruix de la dermis depèn molt de la zona del cos, essent especialment gruixuda als palmells de les mans i a les plantes dels peus. Conté elements molt diversos com ara:

 

  • el col·lagen i les fibres elàstiques, que mantenen les propietats estructurals i elàstiques de la pell
  • els capil·lars sanguinis
  • els nervis
  • les glàndules sudorípares, que produeixen la suor
  • les glàndules sebàcies, que produeixen el greix que contribueix a mantenir la humitat de la pell
  • els fol·licles pilosos, des d’on creix cada pèl del nostre cos

 

  • L’hipodermis està formada per cèl·lules que emmagatzemen el greix que serveix de reserva energètica. En les dones, aquestes cèl·lules s’acumulen en el glutis i les cuixes, mentre que en els homes, aquestes predominen en la zona abdominal.

 

 

Quins tipus de càncer s’originen en la pell i quines seqüeles ens hi poden deixar?

 

El càncer de pell és el càncer més freqüent i s’origina sobretot en les parts exposades al sol de l’epidermis, però no exclusivament. Els subtipus més habituals són els carcinomes cutanis (no melanoma) i els melanomes, sorgits de les cèl·lules que contenen la melanina. Els carcinomes solen extirpar-se fàcilment amb cirurgia, i en el cas de necessitar tractament, solen respondre bé. Al contrari del que succeeix en els melanomes, no acostumen a estendre’s més avall de l’epidermis i a altres parts del cos. El melanoma és menys freqüent però és més agressiu i sol requerir cirurgia i quimio o radioteràpia.

 

El canvi principal després d’una cirurgia per extirpar un tumor a la pell (o intern) és l’aparició de cicatrius, de les quals en parlem més avall.

 

Quines alteracions cutànies poden aparèixer després d’un càncer?

 

A continuació, mencionem les principals alteracions i consells per la seva cura:

Pell seca (xerosi):

és degut a l’alteració de la capa de greix produïda per les glàndules sebàcies, sobretot com a conseqüència de la quimioteràpia. La desnutrició i deshidratació també augmenten el risc d’aparició. Es pot manifestar en alguna d’aquestes formes: pell més aspra i amb menys brillantor, enrogiment i irritació amb aparició de ferides, descamació i fissures. Aquestes últimes impliquen més risc d’infeccions.

 

Consells:

 

  • Hidratar-se, principalment amb aigua. Altres begudes sanes són les infusions o aigua amb llimona.

 

  • Per a la higiene personal: evitar l’aigua molt calenta; utilitzar sabons hidratants i de pH neutre semblant al de la pell; ensabonar-se i assecar-se sense friccionar gaire amb l’esponja i la tovallola, respectivament; utilitzar locions i cremes hidratants per després de la dutxa o més cops al dia, sense aromes i sense alcohol. El metge pot recomanar la més idònia per cada cas.

 

  • Vestir-se preferiblement amb roba de cotó (també les tovalloles) i sabates de pell.

 

  • Ambient: evitar el sol directe i ambients molt secs, per exemple amb calefacció per aire; protegir-se amb cremes amb fotoprotecció total; ventilar l’habitació periòdicament.

 

  • Només en casos extrems, el metge valorarà la prescripció d’antihistamínics o corticoides per disminuir els símptomes.

 

Prurit (picor):

degut, entre d’altres, a la xerosi, insuficiència renal o hepàtica, alteració de l’eliminació de la bilis (colèstasi), ús d’antidepressius o opiacis, etc. Consells:

 

  • Mantenir la pell hidratada (veure apartat anterior)
  • Evitar rascar-se en la mesura que sigui possible, ja que es poden produir ferides en la pell; mantenir les ungles curtes i utilitzar guants si és necessari
  • Minimitzar els factors que augmenten la picor, com ara l’alcohol, les espècies i el menjar picant, la roba apretada i de llana o teixit sintètic, la calor, la sudoració
  • Si la picor està localitzada i el metge ho indica, aplicar-hi fred
  • Només en casos de picor generalitzada, el metge valorarà la prescripció d’antihistamínics i, si persisteix, d’esteroides, antidepresius i/o sedants.

 

Úlceres en la pell:

degudes al trencament de la barrera cutània per la invasió directa del tumor, sobretot en el càncer de pell, cap i coll i mama. També es donen com a conseqüència del tractament ( sobretot en els palmells de les mans i plantes dels peus) i degut a haver estat al llit durant molt de temps sense variar la postura. Consells:

 

  • Netejar l’úlcera amb gases impregnades amb aigua oxigenada i posteriorment, amb sèrum fisiològic. Es poden fer servir desinfectants comercials com el Betadine®.
  • Si s’infecten, el metge ens farà les cures locals i receptarà antibiòtic.
  • En cas de dolor, es poden fer servir analgèsics.
  • Si sagnen, s’ha de consultar i acudir al metge pressionant-les amb una gasa estèril.

 

Edemes (retenció de líquids):

són acumulacions de líquid, sobretot a les cames i peus, que se senten com inflor i pesadesa i provoquen també guany de pes. Consells:

  • Mantenir una dieta equilibrada, rica en líquids, aliments diürètics (espàrrecs, api, col-i-flor, etc.) i pobre en greixos. Evitar els aliments amb moltes sals com les begudes industrials, embotit, conserves, etc.
  • Realitzar esport diàriament i mantenir elevat el membre amb edema durant el descans nocturn.

 

En aquesta mateixa secció de la web, s’inclouen més consells nutricionals i d’activitat física lleugera, moderada i intensa.

 

  • Evitar la calor (saunes, banys calents, sol), roba apretada i amb teixit sintètic,
  • Valorar amb el metge l’ús de guants, mitges i venes compressives.

 

Cicatrius:

és normal que apareguin després d’una cirurgia. Un dermatòleg pot millorar l’aspecte dels queloides (creixement extra de teixit a la cicatriu) amb làser o altres procediments. S’hauria d’acudir al cirurgià si les cicatrius es fan més grans, si no s’acaben de tancar, o si piquen o tiben molt.

 

Altres canvis molt habituals deguts sobretot a la teràpia són els canvis en les ungles i l’aparició d’acné. Una visita a un dermatòleg després de finalitzar el tractament és altament recomanable per un consell més personalitzat sobre productes cosmètics.

Referències

 

  1. NIH (Instituto Nacional del Cáncer). Cáncer de piel.
  2. SEOM (Sociedad Española de Oncología Médica). Alteraciones de la piel.

El sòl pelvià: un aliat per combatre la incontinència urinària i la disfunció sexual

Què és el sòl pelvià        

 

El sòl pelvià, o zona perineal, està format pel conjunt de músculs, lligaments, teixits conjuntius i nerviosos situats a la part baixa de l’abdomen, el que s’anomena cavitat pelviana. Embolcalla els òrgans ubicats a l’interior de la pelvis: la bufeta, el recte i l’úter en el cas de les dones, desenvolupant una funció de sosteniment i antigravitatòria amb l’objectiu de mantenir aquests òrgans en la posició correcte per tal d’assegurar el seu bon funcionament. El conjunt de músculs del sòl pelvià no treballa de forma independent, sinó que està estretament relacionat amb la musculatura abdominal i les cadenes musculars antigravitatòries.
A més de tenir una funció de sosteniment, el sòl pelvià intervé en altres processos fisiològics com:

 

  • Funció de continència: el sòl pelvià és necessari pel bon funcionament dels processos de micció i defecació, ja que exerceix control sobre els esfínters uretral i anal.
  • Funció reproductiva: en les dones, el moviment dels músculs del sòl pelvià és imprescindible per conduir el fetus cap a l’exterior.
  • Funció sexual: una bona tonificació de la musculatura del sòl pelvià millora la qualitat de les relacions sexuals. En dones és necessari per la sensibilitat vaginal, mentre que als homes contribueix en el procés de l’ejaculació.

 

 

Debilitament del sòl pelvià

 

La cirurgia derivada de diversos processos oncològics pot provocar una debilitació en la musculatura del sòl pelvià, podent aparèixer disfuncions fisiològiques, relacionades amb la incontinència urinària i fecal, o amb la qualitat de les relacions sexuals. Puntualment aquesta debilitació pot generar un prolapse (caiguda dels òrgans sostinguts pel sòl pelvià).

 

Alguns exemples de cirurgies que poden induir aquests trastorns són les cirurgies derivades dels càncers de recte i de bufeta. En dones, a més a més, les cirurgies dels càncers de coll uterí, endometri, ovari, vulva i vagina poden desencadenar un debilitament del sòl pelvià. En el cas dels homes, la prostatectomia (extirpació de la glàndula prostàtica) també pot generar disfuncions d’aquest tipus.

 

Existeixen altres causes que també poden contribuir al debilitament del sòl pelvià, especialment l’embaràs i el part, però també l’herència i l’envelliment. A més a més, la pràctica de mals hàbits quotidians com retenir molt temps la orina i expulsar-la amb força durant la micció, l’ús de faixes o roba molt ajustada així com una mala alimentació que provoqui obesitat o restrenyiment.

 

Rehabilitació del sòl pelvià

 

Existeixen diversos tractaments per fomentar la rehabilitació del sòl pelvià. La fisioteràpia de la musculatura del sòl pelvià és la primera línia de tractament establerta per les guies clíniques nacionals i internacionals en aquesta àrea terapèutica. Els exercicis del tipus Kegel així com els abdominals hipopressius són els més utilitzats per les persones que necessiten tonificar la musculatura del sòl pelvià:

 

  • Exercicis Kegel: consisteix en efectuar uns moviments de contracció a la musculatura del sòl pelvià. És important identificar la musculatura que s’ha d’exercitar per poder fer-ho de manera correcta. Quan s’exercita el sòl pelvià el que se sent és una contracció que tanca i eleva cap endins i cap a dalt totes les obertures relacionades amb el sòl pelvià, és a dir, l’anus, la uretra, i la vagina en el cas de les dones.


  • Abdominals hipopressius: es tracta d’uns exercicis mitjançant els quals es pot reduir la pressió abdominal que exerceix el paquet visceral sobre el sòl pelvià.

 

Altres tècniques fisioterapèutiques que ajuden a la tonificació del sòl pelvià són:

 

  • Massatge perineal: tècnica manual aplicada a la zona del perineu des de l’exterior (zona abdominal) o des de la vagina o anus.

 

  • Electroestimulació: tècnica d’estimulació muscular que consisteix en l’estimulació mitjançant electricitat aplicada a través d’elèctrodes posicionats a la zona externa perineal, o a l’interior de la vagina o anus. Es tracta d’una tècnica passiva que no requereix la implicació de la persona tractada, essent especialment útil en el cas que no sigui possible fer els exercicis de forma autònoma (per exemple, persones d’edat avançada).

 

  • Biofeedback: en aquesta tècnica es requereix activament el treball del pacient, que anirà contraient els músculs amb indicacions del fisioterapeuta i amb l’ajuda d’una màquina que monitoritza les contraccions.

 

  • Boles xineses/conus vaginals: les dones poden utilitzar aquests dispositius per a la tonificació de la musculatura del sòl pelvià. En el cas de les boles xineses, aquestes efectuen una petita vibració que estimularà la musculatura del sòl pelvià. Els conus vaginals provoquen una contracció del sòl pelvià quan són introduïts a la vagina.

 

  • La fisioteràpia del sòl pelvià és encara una disciplina molt nova malgrat els seus beneficis hagin estat demostrats, especialment pel que fa a la millora de la incontinència urinària així com la qualitat de la vida sexual. És fonamental que la persona que hagi de reforçar la musculatura del sòl pelvià estigui guiada per especialistes, ja que es tracta d’una musculatura poc coneguda.

 

Per tant, la qualitat en la realització dels exercicis serà proporcional a la millora obtinguda.  Si s’aconsegueix fer-ho de forma correcte i s’és constant els resultats seran considerables, provocant una autèntica millora en la qualitat de vida d’aquestes persones.

 

Referències

  1. Carneiro EF et al. Las características anatomofuncionales del suelo pélvico y la calidad de vida de mujeres con incontinencia urinaria de esfuerzo sometidas a ejercicios perineales. Actas Urológicas Españolas. 2010;34(9):788–793.
  2. En suelo firme (2014). Como localitzar los músculos del suelo pélvico.
  3. Un rayo de esperanza (2013). Rehabilitación del suelo pélvico.
  4. Biosfera. Exercicis de Kegel.
  5. Continence Foundation of Australia. Pelvic Floor Muscles.
  6. Pelvic floor first. Working your pelvic floor.

 

Trastorns de la son, com dormir i descansar millor

Dormir bé és important per a la salut física i per a la ment. A banda d’ajudar a restaurar els processos mentals i consolidar l’aprenentatge, un bon descans també té efectes positius en la pressió arterial i la immunitat.

 

Problemes i signes d’insomni

 

L’insomni és un problema comú entre les persones que han superat un càncer. Es pot presentar com una dificultat a la hora d’adormir-se, despertar-se múltiples vegades durant la nit, o despertar-se ben d’hora al matí amb la incapacitat d’aconseguir tornar-se a adormir de nou. Aquestes alteracions poden provocar fatiga, debilitació durant el dia, o desencadenar problemes de memòria o de concentració. Alguns estudis han suggerit que l’insomni pot tenir un paper important en l’esperança de vida i per aquesta raó és important identificar aquests problemes i buscar un tractament per solucionar-los.

 

 

Consells per a dormir i descansar millor

 

Hi ha una sèrie d’hàbits i rutines que poden ajudar a l’hora de dormir. Mantenir un estil de vida saludable sempre és recomanable, on menjar bé i fer exercici és clau per assegurar un bon descans durant la nit.

 

És important aconseguir un ambient adequat i sense distraccions. Es recomana apagar tots els aparells electrònics amb un mínim de mitja hora abans d’anar a dormir i mantenir l’habitació a les fosques.

 

Acostumar el cos a seguir uns horaris també ajuda a descansar millor, però si encara es tenen problemes de son, fer exercicis de relaxació senzills abans d’anar a dormir o practicar el mindfulness poden ajudar a acabar de desconnectar i a alliberar les possibles tensions.

 

La gent amb insomni tendeix a mirar el rellotge amb freqüència, però es recomana evitar-ho, ja que això només serveix per augmentar l’ansietat i per empitjorar l’insomni.

 

Teràpies per millorar l’insomni

 

En varis estudis s’ha demostrat que la intervenció no farmacològica com les teràpies de relaxació, de control d’estímuls, l’educació de la higiene de la son i altres estratègies destinades a consolidar la son, han estat associades a una millor qualitat dels somnis i a una reducció de la fatiga, demostrant així que la intervenció no farmacològica pot ser efectiva en el tractament de l’insomni en les persones que han superat un càncer.

 

Les teràpies de relaxació inclouen l’entrenament de la respiració, la relaxació muscular, estiraments i meditació per ajudar a induir un estat de descans.

 

La teràpia de control d’estímuls consisteix en associar el dormitori únicament amb dormir, limitant al màxim totes les altres activitats com mirar la televisió, menjar o llegir dins del llit. Això es pot aconseguir fàcilment anant-se’n al llit només quan es té son. En les ocasions en què se sigui incapaç de quedar-se adormit durant més de 20 minuts, es recomana sortir del dormitori i tornar-hi només quan es tingui son.

 

La higiene del son implica modificar les pràctiques habituals que poden interferir amb la son. Això inclou evitar les begudes amb cafeïna i l’alcohol com a mínim les 6 hores prèvies a anar a dormir, així com evitar menjars contundents i picants per sopar. Per tal de millorar quantitativament i qualitativament el descans, es recomana menjar de manera lleugera per la nit, per tal d’evitar digestions pesades, i fer exercici regularment.

 

Crear una rutina per anar a dormir és molt útil per a poder adormir-se amb més facilitat. Això pot incloure llegir, escoltar música relaxant, prendre un got de llet, un bany tebi o tenir un temps de silenci i reflexió abans d’anar a dormir. Quan això es fa regularment, el nostre cervell associa aquestes activitats amb el fet d’anar a dormir.

 

L’insomni es reconeix com a queixa comuna en les persones que han superat un càncer. No obstant això, aquest problema no ha estat reconegut pels investigadors fins fa molt poc. Hi ha estudis en curs per determinar l’etiologia de l’insomni en aquesta població i el tractament més adequat. Mentre que la investigació continua, es pot experimentar amb teràpies no farmacològiques, i discutir el problema en més detall amb el seu metge o amb un especialista de la son.

Referències

Instituto Nacional del Cáncer (2015). Problemas para dormir.

Davidson J, Waisberg J, Brundage M, Maclean A. (2001). Nonpharmacologic Group Treatment of Insomnia: A Preliminary Study with Cancer Survivors. Psycho-Oncology, 10, pp.389-397.

Epstein D.R., Dirksen S.R. (2008). Randomized trial of a cognitive-behavioral intervention for insomnia in breast cancer survivors. Oncology Nursing Forum, 34(5), 51-59.