Testimoni Maria Carmen

Quan et van dir que ja estaves recuperat/da, quins van ser els principals dubtes o temors que et van venir al cap (si és que en vas tenir)?

Vaig tenir por. Enlloc de sentir alegria em vaig sentir desprotegida. És aquella por que et diu: “Ja estic recuperada i m’han deixat de costat”. Et preguntes: “i ara, què? Què passarà, ara?” Et venen molts dubtes i temors d’aquest tipus.

Has tingut o t’ha quedat algun tipus de seqüela física? Estaves informada d’aquesta possibilitat?

He tingut moltes seqüeles. Quan vaig acabar la quimioteràpia vaig començar a tenir malament la vista i no sabien què tenia. Tinc la baixa per les seqüeles i encara és el moment que m’hagin de dir que tot això que em passa és de les seqüeles.

Ara veig millor, però em van haver d’operar perquè tenia problemes de tiroides. Resulta que la tiroides va fer anticossos i el meu cos els rebutjava. Aquest rebuig em va afectar a la vista: és com si els ulls m’explotessin, em sortissin cap a fora.

Vaig estar un any i mig així fins que van trobar el que em passava. Hi havia un tractament, però vaig arribar tard i no em feia efecte. Després vaig tenir malestar a l’estómac i vaig haver de passar a cirurgia. Em van operar la vista, em van treure els ulls, els van netejar i els van tornar a posar al seu lloc. La primera operació va ser molt dura, vaig estar 9 mesos veient doble i poc a poc vaig començar a veure millor. Em van tornar a operar per la visió doble. Per arreglar això necessitava fins a 5 cirurgies.

Fins ara me n’han fet 4. Actualment, veig bé però encara no acaba de funcionar i em falta la darrera operació. És molt angoixant perquè produeix molt malestar i estic cansada.

Has tingut alguna seqüela emocional? Estaves informada d’aquesta possibilitat?

Som humans i hi ha moments que t’ensorres perquè lluites i lluites i no veus la llum. Sempre surten coses i a vegades surt l’angoixa i et dius: “sóc humana, ja sé que haig de ser forta, però tinc dret a trobar-me malament, a tenir ganes de cridar”. Hi ha moments que perds les forces. M’ha canviat la vida, no puc treballar… també hem de tenir dret a dir: “avui no puc més”. És una lluita. Jo sempre dic que és un camí d’espines que ha de passar, i el meu, a vegades, és una costa amunt. Però estic aquí i ho puc explicar.

Moltes persones que han superat un càncer, coincideixen a dir que, després del càncer, es produeix una espècie de  “buit” en molts àmbits. Quina és la teva vivència al respecte?

Sí, hi ha un buit perquè penses: “i ara, què? Què passarà amb mi?” Tens por, et sents petita, limitada… No saps si podràs tornar a treballar, et trobes amb persones que et diuen que t’has d’animar, treballar… però un a vegades no té forces. Passes d’estar en una bombolla molt protegida i controlada a estar desprotegida, a ser una més. I això et produeix molts dubtes de l’estil: “sabré fer bé les coses?” He viscut una odissea i he tingut sort de la família que m’ha donat suport.

Després del càncer, hi ha tota una sèrie de necessitats físiques, emocionals i mancances en l’àmbit  social, financer, laborals que ni les administracions en general ni la societat contemplen. Segons la teva situació personal, què destacaries o amb què t’has hagut d’afrontar?

He hagut d’afrontar la por de dir que em trobo malament, que no em veig capaç, per exemple, d’anar a treballar. Em preguntava: “podré fer tantes hores? Què podré fer? Què no podré fer?” A més a més, et trobes amb moltes traves. Sembla que un hagi provocat la malaltia i que et facin sentir culpable per no poder treballar. Et trobes amb l’angoixa de lidiar amb els metges o amb l’ICAM.

Anímicament em va costar tornar-me a sentir jo mateixa, afrontar-me amb la parella, amb el sexe… l’únic que et trobes són entrebancs. “Ja t’has curat, doncs apa, aire”. Jo m’he trobat entrebancs amb l’ICAM. És molt dur, però sempre he tingut la meva parella que m’ha ajudat i hem tirat endavant.

Com va ser el teu procés de retorn a la feina després del càncer? Vas rebre algun tipus de suport per part de l’empresa on treballaves?

Per començar, l’empresa em va trucar i em va dir que havia de començar a treballar sí o sí. Jo treballava de cara al públic, havia de començar per Nadal i el meu metge no ho aconsellava.

Quan passes per aquest tipus de tractament, et bloqueges. La memòria queda en xoc. Per això, la meva doctora pensava que havia de començar en una altra època que no fos tan estressant. En tot cas, quan vaig incorporar-me, em vaig sentir molt ben rebuda per part de les meves companyes. Per part de l’empresa no, perquè no va fer cap gest de flexibilitat. Jo treballava 40 hores sí o sí. Al final de la jornada acabava esgotada. Em va costar molt adaptar-me. Ho vaig superar gràcies a les meves companyes. Si no podia agafar pes, elles m’ajudaven. A l’hora d’anar el metge sí, l’empresa no em posava traves (només faltaria). Però només l’estona que havia d’anar-hi i tornar un altre cop.

Així vaig estar treballant un any i mig. Després em van haver d’operar una altra vegada perquè la pròtesis del pit s’havia quedat malament i, en aquest moment, jo no volia anar al metge per por de perdre la feina. Els metges em van insistir per fer l’operació i vaig haver d’agafar la baixa.

L’operació no va funcionar i es va allargar la baixa. Aquí va ser quan l’empresa em va acomiadar enviant-me un burofax. Llavors, jo estava més preocupada d’haver perdut la feina que de la meva salut i l’operació.

Estava molt trista, però per sort vaig tenir una doctora que em va ajudar molt psicològicament. No podia anar a treballar, estava tota oberta de dalt a baix. Després de 18 mesos de baixa vaig passar pel tribunal mèdic per veure com estava i, arrel dels ulls i de la mama, em van dir que esperés a veure si em donaven la invalidesa. Llavors ja em van donar la incapacitat. Cada dos anys t’han de revisar.

Has tingut dificultats a l’hora de demanar algun tipus d’assegurança o producte financer?

Et rebutgen. Ja no ho intento. Al principi vaig provar-ho en una mútua i em va dir que entraven els meus fills i el meu marit, però jo no. I si vas a fer una assegurança també, més encara. Et tiren enrere. Som com la pesta, és molt trist, però és la realitat. No et volen enlloc.

Creus que les institucions dediquen els mateixos esforços tant per abordar els tractaments contra el càncer com per solucionar les dificultats socials que hi ha després del càncer? O creus que hi ha un buit en aquest últim aspecte?

Sempre penso que s’ha de fer més. Cada cop hi ha més càncers que es curen i amb el càncer de mama passa el mateix. Et diuen: “això no és res, això ara es cura”. I les institucions no ajuden gaire després del càncer. Necessitem més suport per part de les institucions. Si no treballo és perquè no puc, no perquè no vulgui. Et trobes amb molts problemes, sobretot molts problemes burocràtics. No et donen oportunitats ni solucions. I tu veus com et vas quedant sense salut, sense economia… i com et tanquen les portes. He viscut una situació angoixant, jo he tirat endavant, però penso que hi ha gent que no té per viure.

Quin és el teu punt de vista general sobre la situació social en què es troben les persones després d’un càncer i quins aspectes s’han de resoldre encara.

Amb el càncer perds algunes coses i en guanyes altres. També hi ha coses bones com, per exemple, el fet de viure la vida d’una altra manera, amb una altra il·lusió de fer coses, d’ajudar… He perdut, però he guanyat. Hi ha associacions que ajuden i ara tinc l’opció de donar el meu suport a una altra companya. Amb les associacions et sents protegida, perquè et donen molt de suport, i entre nosaltres també.

Com s’afronta la vida després de superar un càncer?

Sóc una altra persona. Tot i que acabes tornant a la realitat, particularment vius d’una altra manera. Qualsevol cosa em fa il·lusió i penso que la salut és el més important de tot. Qualsevol cosa et fa feliç i valores més el teu voltant. Faig les coses que em vénen de gust, gaudeixo de tot i visc el moment.

Penso que hem de ser feliços i viure el moment. El càncer és un camí d’espines, però s’ha de superar i després a viure que són dos dies. Quan el passes, has de tornar a caminar i a vegades és una costa amunt. Però, sobretot, quan et treus la perruca i et treus la disfressa, és quan comences a remuntar. Perruca a fora i a viure. Endavant i a respirar.

 

 

 

Vols rebre les últimes notícies amb el nostre butlletí?