Hola, em dic Elena Sabidó. Tinc una filla de 6 anys que es diu Marina i la meva parella es diu Flavio. Actualment estic treballant perquè l´Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) va considerar que estic recuperada per a treballar de la feina que ja feia.

A finals de l´any 2013, cap el mes d’octubre, vaig demanar hora al ginecòleg perquè trobava que alguna cosa no anava bé. El ginecòleg del CAP em va fer una eco i va veure que hi havia alguna cosa que, efectivament, no anava bé. Em va fer varies proves i quan va tenir el resultat em va trucar.

Evidentment, com que no pensava que seria dolent, vaig anar sola a buscar els resultats. Asseguda a la consulta, em va mirar amb cara de preocupació i em va dir que els resultats no eren bons, que sortien cèl·lules dolentes a l’úter i que hi havia un tumor… “càncer?” vaig preguntar, i ell em va mirar i em va dir “sí”. El nom tècnic es adenocarcinoma d´endometri i algunes paraules més que no recordo mai. El doctor ja havia concertat cites a Sant Pau amb tots els especialistes. Teòricament m´operarien per a fer una histerectomia i res més.

Però el dia de la cirurgia van veure a la laparoscòpia (que havia de ser el final de l´ensurt) que el tumor era molt gran i que hi havia metàstasi al peritoneu (la bossa que cobreix els òrgans). Van parar la cirurgia i quan em vaig despertar em van dir que havia de fer quimioteràpia.

El novembre del 2013 vaig començar quimioteràpia. A la segona sessió vaig patir un xoc anafilàctic per al·lèrgia a un dels components químics, per la qual cosa les quimios van ser sempre lentes, amb molta premedicació i terribles. A les 4 quimios em van fer cirurgia de nou, aquest cop amb tall abdominal, histerectomia radical i varies coses que ni recordo el nom. És a dir, em van treure l’úter, ovaris, trompes, ganglis abdominals, fibres i teixits sospitosos, revisió d´intestins…

Vaig fer 4 mesos més de quimioteràpia i suposadament el “mal bitxo” havia marxat. Però a l´any d´acabar, en una de les revisions, em van dir que hi tornava a haver marcadors i a les imatges hi havia de nou malaltia per l´abdomen. De nou em va tocar fer quimioteràpia, 8 mesos més. L´INSS ja m’havia donat l´alta just un mes i mig abans de tornar a estar malalta i vaig intentar seguir anant a la feina als pocs dies després de cada quimioteràpia.

Vaig aguantar 6 de les 8 quimios, però a la setena no m’aguantava. Al fer les 8 sessions que em podien donar, em van dir que la malaltia encara hi era però no es movia. Finalment, van fer un estudi més a fons i van arribar a la conclusió que no era malaltia, sinó cicatrius internes. Massa trasteig intern. Només 4 mesos després de dir-me que no hi havia malaltia de nou, l´INSS em va donar l’alta unilateralment. Només va tenir en compte el fet que “treballes asseguda”.

Els metges de l’ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques) que van atendre’m (metgessa i psiquiatre) no em van donar opció. La psiquiatra va dir que el fet de ser estèril no era important doncs ja tenia una filla, i que l’ansietat i l’ànim se’m passarien treballant (paraules textuals).

Després va criticar la meva psicooncòloga dient que no són metges i que el consell de prendre un ansiolític no el podia donar (“no són metges”). D’altra banda la metgessa de l’ICAM va mirar els informes de qualsevol manera i va preguntar-me quina era la meva feina.

Li vaig explicar que sóc teleoperadora, rebo trucades i he de gestionar 3 programes alhora en menys de 4 minuts, sense pausa entre trucada i trucada, i que per les seqüeles cognitives i els dolors no sabia ni com enfrontar-me a allò.

La seva resposta, ignorant tot el que li explicava, va ser: “no hi ha cap problema, això que et passa es cura treballant, treballes asseguda”. Finalment l’INSS em va donar l’alta i va rebutjar les 2 reclamacions formals que vaig fer (el màxim que permeten).

Pel tipus de càncer, metàstasi, recaiguda… estic en el grup de pacients de més risc de recidiva per la qual cosa faig revisions trimestrals des del primer moment (i el que em queda). És una sensació constant de perill, angoixa i ansietat per a la qual cosa prenc medicació cada dia.

Tinc dolors constants, pèrdua de memòria, retenció i visc despistada sempre. No retinc informació i no sóc capaç de llegir des de fa uns 2 anys. També hi ha cert grau d’incontinència de tot tipus. A la feina no els fa gràcia i per això m´aixeco abans, per estar-me una bona estona al wc i evitar al màxim haver d’anar-hi a la feina.

L’oncòloga ja m’ha explicat que la medicació que prenc provoca cansament, que remou hormonalment i que mentre funcioni, i perquè no torni la malaltia, la prendré sempre. Sofreixo mal de cap i dolors tant a la zona de la cirurgia com a cames i braços en general. Però tot això no va servir, ni serveix, perquè a la feina em donin algun tipus de suport.

He fet proves neurològiques i han determinat que tinc pèrdua de memòria, falta d’atenció, alentiment general i certa dificultat per trobar les paraules. Són seqüeles de la quimioteràpia. De moment, el tractament és amb antidepressius per veure si el component psicològic és causant, en part, dels símptomes.
En fi… Ni en l’àmbit social, ni laboral, ni mèdic (parlant de l’ICAM o l’INSS) no hi ha cap mena de consideració ni comprensió vers nosaltres.

Fa l´efecte que el dia després de la última quimio has d´estar com si no hagués passat res, al 100%, però és impossible. Hi ha un munt de seqüeles i no s’entén com, a vegades, la gent pot insinuar que “no n´hi ha per tant” o com em va dir a mi l´INSS en les meves reclamacions: “treballes asseguda, no n´hi ha per tant”, “el que et passa es cura treballant”, etc, etc.

Hi ha un gran desconeixement de l´impacte que té un càncer en una persona, d’allò que suposa viure amb por cada dia… Jo des del primer moment vaig demanar a la seguretat social algun document, o incapacitat per a poder justificar les carències que tinc ara, les seqüeles de tota mena, però sembla que no tinc aquest dret.
Vaig recórrer a la discapacitat de la Generalitat i me la van donar immediatament, amb la qual cosa si vaig més lenta a la feina puc justificar-ne el motiu.

Però és massa injust haver de pidolar perquè algú cregui que realment l’esgotament constant, els dolors, i la resta de seqüeles són reals. Ara segueixo fent revisions trimestrals, fent proves de tot tipus per controlar les seqüeles de la quimio i vaig a la feina carregada d´ansiolítics per aguantar la jornada. És dur? Sí, però no hi ha cap altre remei.

Intento buscar una feina que pugui fer sense dificultat, però quant comentes que has sofert càncer i que has de fer proves cada 3 mesos ja no et volen per a res… Però seguirem endavant, encara he de donar molta guerra.