L’experiència del càncer acostuma a alterar la vida de la persona que ha tingut càncer i la del seu entorn. Sent possible que la malaltia li faci canviar el seu dia a dia, els plans de futur, la manera de pensar i de relacionar-se amb els que l’envolten.
Per tant, després dels tractaments no només cal iniciar un propi procés de recuperació, sinó que també començarà una etapa d’adaptació a la manera en què les persones de l’entorn es relacionen.
Relacionar-se amb els altres
Relacionar-se amb altres persones i viure en un entorn socialment estimulant són peces clau per la recuperació. Comptar amb una xarxa social de suport permet compartir moments, pensaments i emocions, és una font de benestar i salut.
Un període de recuperació físic i emocional serà necessari per poder-se incorporar i adaptar-se de forma gradual als anteriors o nous hàbits de vida.
Per això és recomanable
- Demanar ajuda als amics o els familiars. D’aquesta manera, es rebrà el suport que un necessita i seus éssers estimats també se sentiran útils.
- Planejar el que es dirà sobre l’experiència que s’ha viscut. No existeix una manera correcta o incorrecta d’abordar amb els altres el tema de la seva malaltia; només és necessari obrir-se a la gent.
- Mantenir els contactes durant la seva recuperació. Els amics i els companys de feina haurien d’estar informats de la situació, així el retorn a la feina o a les altres activitats serà més fàcil per tots si s’ha mantingut en contacte. (article reinserció laboral)
Segons un informe realitzat pel Grup Espanyol de Pacients amb Càncer (GEPAC) sobre les necessitats dels supervivents de càncer, les relacions socials, amb la família i la parella, tenen un gran impacte en la vida de les persones després del càncer:
La família
Quan el tractament acaba, moltes famílies no estan preparades per esperar tot el temps que porta la recuperació. Sovint, després d’haver superat el càncer, la persona que ha tingut càncer necessita un període d’adaptació llarg, ja que no sempre s’està a l’alçada de les expectatives de la gent que l’envolta, i s’ha d’ajustar a una nova realitat i començar la lluita de la recuperació . Per això és fonamental que la família respecti aquest procés.
Tot i que a vegades resulta difícil adaptar-se als canvis, expressar els sentiments que s’experimenten i saber com parlar del càncer sense por, és important:
– Ser sincers amb la família (parlar de la manera més directa i franca possible)
– Permetre’ls estar informats i participar en la recuperació
– Passar temps addicional junts
– Recolzar-se mútuament
Sense empatia ni comunicació, no s’aconsegueix conèixer la naturalesa dels problemes reals i, per tant, no es pot plantejar una solució. És igual d’important parlar que escoltar per poder compartir els aspectes que els preocupen, com que procurin que la malaltia vagi ocupant un lloc més secundari en les seves vides, de manera progressiva i gradual.
Convé saber valorar l’esforç realitzat per cada un durant la malaltia, ja que afrontar un càncer, com a pacient o com a familiar, suposa un repte per al qual no se sol estar preparat.
Per afrontar possibles conflictes, pot ser convenient crear un entorn de confiança en el qual un se senti còmode per expressar les emocions. Aquest entorn només es podrà construir si no es culpabilitza als altres del que diuen o pensen. S’ha de tenir en compte els sentiments de l’interlocutor i posar-se al lloc de l’altra persona. A més, en aquest espai s’han de respectar les diferències comunicatives i relacionals, així com la diversitat i forma de ser de cada persona.
Queda clar que la unitat familiar tendeix a ser una peça clau en el procés de readaptació a la vida després del càncer, amb especial importància de la família nuclear, pares i fills que conviuen dins el mateix habitatge.
Els amics i companys de feina
Arran de la malaltia, és possible que es noti que l’entorn social més proper ha canviat. Podria ser que la malaltia hagi pogut alterar la dinàmica del grup d’amics o provocar canvis d’actituds en algunes persones de l’entorn, que hauran sorprès positivament o negativament.
Les sorpreses negatives o decepcions procedeixen de les expectatives de suport que un mateix té d’alguna persona i que aquestes no s’hagin complert. S’ha de tenir en compte que aquesta persona pot tenir diferents motius per distanciar-se que un ignora. Conèixer-ho ajudarà a prendre una decisió més raonada sobre aquesta relació.
Si es té la impressió que els amics i els companys de feina tenen una actitud poc solidària, podria ser per la seva manera de mostrar preocupació tant per la persona que ha tingut càncer com per l’impacte que la malaltia té en ells mateixos. Tot i que es tracta d’una malaltia socialment coneguda, moltes persones tenen por o se senten incòmodes al parlar amb una persona amb càncer. Aquestes concepcions o prejudicis poden tenir el seu origen en el fet de no saber com gestionar el dolor, propi o aliè, i/o no saber com oferir suport.
N’hi ha que decideixen distanciar-se per evitar aquestes situacions i poden considerar, fins i tot, que ho fan per respectar la intimitat de qui ha tingut càncer. Tot i que la percepció social de la malaltia està canviant, encara hi ha moltes persones que la conceben com un procés de dolor i sofriment que ha de ser viscut en la privacitat de la família. Prefereixen mantenir-se al marge i, d’aquesta manera, protegir-se també ells mateixos de l’exposició al dolor. Aquesta és una forma d’escapar de la sensació amenaçant que qualsevol persona pot tenir càncer i que ningú n’és immune.
Pot resultar molt positiu intentar entendre les possibles pors dels altres i ser pacient a mesura que es tracta de recuperar una bona relació, ja que disposar d’una xarxa social de suport pot repercutir positivament en la salut i ajudar a millorar el benestar personal.
Referències
- National Cancer Institute (NCI) (2012). Siga adelante: La vida después del tratamiento del cáncer.
- Grupo Español de Pacientes con Cáncer (GEPAC) (2016). Manual para superviventes de cáncer y sus familiares.
- Clara Pérez Cárdenas. Evaluación psicológica del paciente con cáncer en la APS. Rev Cubana Med Gen Integr v.21 n.1-2 Ciudad de La Habana ene.-abr. 2005.
