Als dos mesos de vida em van diagnosticar un rabdomiosarcoma a l’estèrnum. En tota la meva vida, he tingut quatre recaigudes: als 4, als 16, als 18 i als 28 anys. Va ser a la segona quan vaig ser conscient del que patia i havia patit. Tot i això, considero que vaig tenir certa sort, ja que el tumor no danyava cap òrgan i no tenia dolors. Tanmateix, procurava que el càncer no m’afectés gaire al dia a dia.

D’aquella època conservo pocs records. La meva ment va bloquejar aquelles experiències, però sí recordo les faltes d’assistència a l’escola i que procurava viure el dia a dia com si res passés. En total, he patit dotze intervencions quirúrgiques, una d’elles un trasplantament de l’os amb empelt del maluc i pell de la panxa, quatre quimioteràpies diferents i dos cicles de radioteràpia.

A banda, de ben petit vaig tenir una sèpsia molt agressiva, fins al punt que la meva vida va córrer perill. Això em va deixar unes seqüeles que es van afegir a les de les intervencions, i als problemes i afectacions en l’organisme de les quimios i radioteràpies. Als 28 anys, amb l’última recaiguda que va coincidir justament amb l’any que em van donar l’alta mèdica, vaig tornar a rebre tractament, en aquesta ocasió força fluix.

L’impacte del càncer

A banda de les seqüeles físiques, també es produeix un impacte emocional. Si superes tot això, l’experiència fa que creixis amb una manera de veure la vida i uns valors morals diferents als de la gent que no ha viscut aquest tipus de processos.

La vida laboral

En l’àmbit laboral, la mateixa setmana d’aquesta recaiguda em finalitzava el contracte en el taller mecànic on treballava. Al comunicar-ho a l’empresa, van optar per no renovar-me després de gairebé 8 anys treballant-hi. No em van fer cap pregunta ni van tenir cap mena de remordiments. Veient aquest tracte, tot i que hagués pogut seguir treballant, vaig decidir agafar la baixa mèdica. Passat poc temps, la mateixa mútua em va recomanar la possibilitat de demanar una incapacitat, donat el meu historial i intervencions quirúrgiques i el desgast físic del meu cos.

Així va ser. Des de llavors tinc una incapacitat i una pensió, però ja no puc treballar de la feina que m’agrada. He anat donant tombs en el món laboral, trobant a faltar treballar d’allò que gaudia. Tot això m’ha provocat alts i baixos anímics i una certa depressió. La part positiva, però, és que la pensió em compensa el fet que em costa aconseguir i aguantar feines en jornades més extenses.

Aquest canvi de feines constant no ha estat gaire fàcil. Els mecanismes creats per facilitar trobar treball no són eficients. Per exemple, per aconseguir una contractació com a persona amb discapacitat en una empresa, es requereix que el treballador hagi estat un mínim de tres mesos a l’atur. Per tant, si estàs treballant, corres el risc de deixar una feina sense la garantia que passats el tres mesos puguis optar a una plaça d’aquest tipus en una altra empresa. Finalment, tant a través dels serveis ocupacionals del meu municipi com del boca-orella, vaig poder trobar feines interessants i actualment treballo a temps parcial al negoci d’un amic.

El suport social

La resposta social a la malaltia és complicada. Per exemple, si independitzar-se ja és difícil per a una persona que no ha patit càncer, en el nostre cas és encara pitjor. A l’hora de demanar crèdits i assegurances, sempre trobes complicacions. És com si la majoria de recursos que haurien d’ajudar-nos només servissin perquè la societat es protegeixi de nosaltres.