Sergi Torres

 

Vaig patir un osteosarcoma a la tíbia dreta a l’edat de 13 anys. Vaig haver de fer 37 sessions de quimioteràpia i em van operar de les cames en dues ocasions. Després he necessitat fer rehabilitació durant un temps força llarg i, degut a la malaltia, ara la meva tíbia dreta és 3 centímetres mes curta que la de la cama esquerra i d’aquí, en deriva una coixera.

 

Quan em van dir que ja estava “recuperat”, el meu principal temor va ser que tornés a aparèixer algun tipus de nou tumor o nòdul al pulmó.

 

Després d’aquest càncer, en el meu cas, no va ser necessari un procés de reinserció social. Sempre he estat molt actiu, tant pels estudis com a l’hora de realitzar activitats o socialitzar-me. Tampoc he viscut cap dificultat o impediment en l’àmbit laboral.

 

En tot cas, després d’un càncer la vida s’afronta el triple de positiu, almenys des del meu punt de vista. Passar per una experiència així fa que vegis les coses de diferent manera. Jo pensava i penso que, si he pogut amb aquesta malaltia, puc agafar pel mànec qualsevol cosa i superar-la també.

 

Des d’aquell dia 7 de febrer del 2013 veig la vida diferent, amb més alegria i positivisme. La única frase que dic cada dia al veure el sol és: “Doncs res, un dia més en aquest món i s’ha de aprofitar!

 

Gràcies a haver estat tant de temps ingressat a l’hospital, he participat en la creació de projectes molt interessants com el grup KIDS Barcelona de la Associació Internacional ICAN o el de les pulseres solidàries Candela, que són una gran font d’ingressos per a l’Hospital Sant Joan de Déu.

Després del càncer colorectal i l’ostomia: superant nous reptes.

El càncer colorectal és el càncer més freqüent en la població espanyola. L’alleujament que provoca la seva superació molts cops ve seguit d’un temor a la recaiguda i una preocupació per les seqüeles que se’n poden derivar.

 

Seguiment i revisió després del tractament

 

El seguiment mèdic posterior al tractament d’un càncer colorectal permet detectar possibles recurrències i facilitar que aquestes puguin ser tractables. Així doncs, és aconsellable parlar amb el metge sobre aquestes visites de seguiment. Sovint, el seguiment de moltes de les persones que han acabat el seu tractament pel càncer colorectal es fa al propi hospital i, més endavant quan s’obté l’alta hospitalària, amb el metge d’atenció primària.

 

Així doncs, una bona manera d’iniciar el període de seguiment podria ser considerar amb el metge aquestes preguntes:

 

  • Quin és el meu risc de recurrència?
  • Quines proves de seguiment necessitaré i amb quina freqüència?
  • Quins signes i símptomes s’haurien d’observar amb atenció?
  • On es pot obtenir més informació sobre el seguiment en funció del tipus de tumor tractat i procediment mèdic seguit?

 

A més a més, s’aconsella a les persones que s’estiguin recuperant d’aquest tipus de càncer, que segueixin un seguit de pautes de bona salut com són mantenir una alimentació i pes saludable, fer exercici i no fumar.

 

Possibles seqüeles del tractament del càncer colorectal

 

La quimioteràpia pot tenir nombrosos efectes adversos, tot i que molts d’aquests són reversibles i desapareixen un cop finalitzat el tractament. En canvi, es coneix que l’oxaliplatí -un dels fàrmacs clàssics utilitzats pel càncer colorectal- pot causar el que es coneix com a neurotoxicitat crònica o neuropatia perifèrica crònica.

 

Aquesta patologia, que afecta sobretot a les mans i als peus, es pot manifestar amb alteracions sensitives, dolor i pèrdua de força, entre d’altres símptomes. Es calcula que el risc de patir una neuropatia a llarg termini augmenta en funció de la dosi de quimioteràpia rebuda durant el càncer i cal ser conscients que els símptomes poden tardar aproximadament entre 18 mesos i 2 anys a desaparèixer.

 

Un altre dels efectes que poden aparèixer amb la quimioteràpia és la disminució d’un tipus de cèl·lules de la sang, anomenades neutròfils, que rep el nom de neutropènia. Aquesta situació pot fer que augmenti la probabilitat de partir una infecció i que, en cas de patir-la, sigui més severa. En aquests casos, i depenent del tipus d’infecció, s’administra un tractament específic; com ara antibiòtics o antifúngics, als que s’hi poden afegir altres medicaments que ajudin a augmentar les defenses. No obstant això, els nivells de glòbuls blancs solen normalitzar-se en un període curt de temps.

 

Ostomia després del càncer de còlon

 

En el cas específic de les persones que han sigut tractades de càncer colorectal, una de les seqüeles importants que poden repercutir en la seva qualitat de vida és la necessitat de haver-se de sotmetre a una ostomia.

 

L’ostomia és un procediment quirúrgic que consisteix en comunicar una part de l’interior del budell amb l’exterior de l’abdomen, i pot ser necessària de manera temporal o bé de per vida. L’obertura que es realitza a la pell abdominal de la persona ostomitzada es denomina estoma i aquest queda cobert per una bossa, per tal de poder recol·lectar la femta. Existeixen diversos tipus de bosses recol·lectores que s’utilitzen depenent del tipus d’ostomia i d’acord amb la necessitat de cada persona.

 

L’adaptació a l’estoma és un repte important i es necessita un temps per aprendre a conviure-hi. Certs àmbits quotidians podrien veure’s afectats, però existeixen diversos recursos i consells per mirar de re-orientar-los:

 

  • Socialització. Res impedeix tornar a gaudir de la vida social. Per començar, es poden fixar petits reptes com anar als serveis públics, sortir a sopar fora o planificar una sortida de cap de setmana.

 

  • Relacions íntimes. L’estoma, com qualsevol operació, pot afectar la imatge corporal i l’autoestima. La majoria de les persones ostomitzades poden reprendre una vida sexual saludable. És normal sentir-se nerviós, per això cal prendre’s-ho amb calma i parlar-ho amb la parella.

 

  • Abans de reincorporar-se a la vida laboral, es necessària una recuperació i bones condicions de salut. Un cop recuperat, no hi ha cap raó per la qual no es pugui tornar a la feina. En cas de que l’activitat laboral requereixi un gran esforç físic, es recomanable utilitzar una faixa per evitar l’aparició d’hèrnies.

 

  • Esport. Com en moltes altres ocasions, pot ser recomanable, especialment la natació. Hi ha banyadors especials, tot i que no son estrictament necessaris. En aquests casos, cal també tenir en compte d’aplicar la crema solar després de col·locar la bossa, ja que aquesta pot impedir l’adherència a la pell del disc que subjecta la bossa.

 

  • Dieta. És important seguir una dieta saludable i equilibrada. Existeixen algunes recomanacions, com evitar certs aliments per limitar la producció de gasos i detectar els aliments que no es toleren bé.

 

  • Viatjar: No hi ha limitacions físiques que impedeixin viatjar a una persona ostomitzada. Es important portar sempre el material necessari per canviar-se i portar tot el material (i reserves) al equipatge de mà. Es recomanable portar una carta signada pel seu metge explicant que porta material d’ostomia.

 

Superant nous reptes

En definitiva, com en molts tipus de càncer, després de finalitzar el tractament d’un càncer colorectal, és relativament normal tenir cert temor a la recaiguda i certa preocupació per les possibles seqüeles que puguin haver aparegut. No obstant això, existeixen una bona quantitat de recursos i estratègies que poden facilitar la transició cap a una nova normalitat.  Un exemple és el testimoni del Bernat, que es pot consultar aquí.

 


Referències

  1. Generalitat de Catalunya. Càncer de còlon i recte.
  2. American Cancer Society. La vida como supervivent de càncer colorectal.
  3. Fight Colorectal Cancer. Neuropatia (anglès).
  4. Ostomia professional.Informació mèdica y de cures d’infermeria.
  5. Germans Trias i Pujol. Guia educativa del pacient ostomitzat.

Laura Sancho

 

Un dels principals temors que vaig tenir quan em van dir que ja estava recuperada va ser el de tornar a recaure. Acabes la quimioteràpia i la radioteràpia (uns tractaments molt heavys) i, quan encara te n’estàs recuperant, no t’asseguren que ja estiguis curada del tot.

 

Vaig estar prenent tamoxifè durant 5 anys i és molt dur, tot i sabent que quan més temps passa, més juga a favor teu la vida. Amb tot, la supervivència del càncer de mama és a partir dels 10 anys, a diferència dels altres tipus de càncers que és a partir dels 5 anys. Per això, tenia aquest temor de tornar a recaure. Ara, però, ja han passat 10 anys.

 

Et diuen que t’has de prendre la malaltia amb molt d’ànim, però jo vaig caure en una depressió i ansietat importants. Em vaig enfonsar. Prenia ansiolítics i sentia que estava en un pou profund, molt profund. Vivia en una altre dimensió.

 

Al cap d’uns mesos vaig sortir d’aquest pou gràcies a l’ajuda psicològica i, sobretot, gràcies a qui jo anomeno “els xerpes”. Són persones properes que són al teu costat, que t’ajuden i que són determinants en el teu dia a dia. Vaig tenir suport d’amistats properes que m’animaven i, especialment, un amic meu que és psicòleg i que va estar al peu del canó.

 

A causa del tractament, he tingut seqüeles físiques. Per exemple, quan em llevo sóc com una mena de Robocop fins que el cos no s’escalfa. Em fan mal les articulacions i totes les mucoses de la part dreta (la zona del pit afectat que em van irradiar).

 

Sento com les meves mucoses (vagina, anus, coll, boca, etc.) estan seques i em cremen, com quan tens la llengua seca o quan et prens alguna cosa massa calenta i et crema la boca. Aquesta sensació ja és crònica, perquè han passat 10 anys i encara la noto, no ha marxat. Per sort, jo no he patit cap limfedema, però sí que tinc com un entumiment a tota la part dreta del meu cos.

 

Sobre el tema laboral, vaig tenir la sort que, just després del tractament, em van oferir una feina en una obra de teatre. Psicològicament em va anar bé, però estava molt dèbil i em costava molt aguantar el tipus dalt de l’escenari. Tot aquell temps que estava a escena, em servia per no pensar en la malaltia i això, a nivell psicològic, m’anava molt bé.

 

Durant el període de tractament, de més d’un any, no vaig deixar de treballar com a actriu i crec que va ser una bona decisió per distreure’m i no estar pendent de la malaltia. I ara ja fa cinc anys que em van fer la reconstrucció del meu pit dret afectat.

 

En l’àmbit laboral, doncs, no m’he sentit estigmatitzada ni discriminada. L’únic exemple que podria dir sobre això és quan vaig voler adoptar. Havia de donar moltes explicacions: que m’estava prenent pastilles, que em feien un seguiment exhaustiu, que estava molt controlada, que no hi havia perill… Tot i així, vaig haver de passar per un expedient del comitè mèdic i del comitè psicològic. Finalment, vaig deixar-ho i vaig optar per l’acollida permanent.

 

Crec que les institucions dediquen més esforços a curar. L’engranatge es queda buit un cop s’ha superat un càncer. Per començar hi hauria d’haver psicòlegs gratuïts que t’acompanyessin durant i després de la malaltia. Especialistes en oncologia.

 

Et donen el telèfon d’una infermera, però només per consultes mèdiques. Crec que una infermera no és la persona indicada per ajudar-te. Per això, penso que és necessari fer un seguiment a posteriori, gratuït i d’acompanyament. Sí que és veritat que hi ha un departament de psicologia i psiquiatria, però no són especialistes en oncologia, i fa falta una figura de referència.

 

També trobo que els oncòlegs, a vegades, són massa tancats. Suposo que és per la seva exposició en el seu dia a dia. No són empàtics amb el pacient. A mi, per exemple, me’n va tocar un que em responia amb monosíl·labs i les respostes les acabaves descobrint a través de les infermeres.

 

Per això considero que no estaria malament que fessin algun curs de psicologia per aprendre a ser més propers als malalts i saber respondre les preguntes d’una manera més diplomàtica i més humana. Pels efectes secundaris, sobretot, no te’ls expliquen. És veritat que cada cas és un món, però no s’esforcen a dir-te què et pot passar, jo he tingut efectes secundaris que em deien que no eren possibles i que me’ls inventava.

 

Ara que ja ha passat el temps i ho miro des d’una altra perspectiva, no suporto quan la gent diu que gràcies al càncer és millor persona. Jo ja ho era abans i no em calia haver de passar per això. De l’única cosa que m’ha servit el càncer és per relativitzar les coses. Ara penso que allò més important és la salut i la resta ja anirà sortint i no cal amargar-se. S’ha de viure el moment i ser feliç a cada instant.

 

Més enllà de la mastectomia

Tractament quirúrgic pel càncer de mama

 

La cirurgia majoritària pel tractament del càncer de mama és la tumorectomia,  que consisteix en l’extirpació del tumor i d’un petit marge de teixit sa al voltant del tumor. Tot i així, en aquells casos en els que no es pot dur a terme aquest tractament més conservador, s’utilitza la mastectomia.

 

La mastectomia és la cirurgia que s’utilitza per eliminar tot el teixit mamari d’una o ambdues mames com a tractament del càncer de mama, o per prevenir-lo (en cas de persones que posseeixen un risc alt de patir-lo). En els últims anys s’han fet avenços científics que tenen com a objectiu reduir la zona extirpada de la persona afectada.

 

 

Tipus de mastectomia

 

Existeixen diferents tipus de mastectomia en funció de com sigui la tècnica utilitzada i quant teixit mamari s’extregui. L’especialista oncòleg escollirà quin tipus de mastectomia és convenient aplicar, en funció de les característiques de cadascun dels casos.

 

  • Mastectomia simple: en aquest procediment s’extirpa tot el teixit mamari, incloent el mugró, l’arèola i la pell. Aquesta cirurgia és adequada per persones que presenten varies o amplies zones afectades per carcinoma ductal in situ afectant el teixit mamari i com a mesura preventiva d’aquelles persones que en ser portadores de mutacions als gens BRCA1 i BRCA2, presenten un alt risc de desenvolupar un càncer.

 

  • Mastectomia radical modificada: aquest tipus de procediment implica l’extirpació de tot el teixit mamari (mastectomia simple) conservant els músculs pectorals i la dissecció i extirpació dels ganglis limfàtics axil·lars. Aquest tipus de cirurgia s’indicarà per a persones que pateixin un càncer de mama invasiu. L’anàlisi dels ganglis limfàtics permetrà estudiar l’abast de la propagació de les cèl·lules tumorals.

 

  • Mastectomia radical: inclou l’extirpació complerta del teixit mamari, dels ganglis limfàtics axil·lars i dels músculs pectorals localitzats sota de la mama. Tot i que va ser un tipus de cirurgia molt utilitzada en el passat, s’ha descobert que una cirurgia menys extensa (com la mastectomia radical modificada), ofereix la mateixa eficàcia i té menys efectes secundaris. Actualment la mastectomia radical només s’utilitza en aquells casos on s’hagi produït una invasió als músculs toràcics per part de les cèl·lules tumorals.

 

  • Mastectomia amb conservació de pell: en aquest tipus de mastectomia s’extirpa el teixit mamari, l’arèola i el mugró, però no la pell, que es deixa pràcticament intacta. Aquest procediment permet la reconstrucció immediata de la mama en el moment de la cirurgia, mitjançant implants o altres teixits del cos.

 

  • Mastectomia subcutània: també és coneguda com a mastectomia amb conservació del mugró. És el tipus de mastectomia que conserva millor la forma natural de la mama, però que a la vegada presenta un major risc en probabilitat de recaiguda. En aquest procediment el cirurgià extirpa el teixit mamari, però deixa intactes l’arèola, el mugró i la pell, que facilitarà la reconstrucció immediata de la mama. Durant el procediment el cirurgià agafarà una mostra per analitzar el teixit adjacent a la zona del mugró per tal d’assegurar-se que no hi hagi cèl·lules canceroses que puguin induir una recaiguda. Aquest tipus de mastectomia pot contemplar-se davant de tumors petits, poc invasius i situats a la zona més posterior de la mama. Malgrat aquest abordatge permet una bona reconstrucció de la mama, encara hi ha molts oncòlegs que es mostren escèptics davant d’aquest tipus de mastectomia, ja que la no eliminació de tot el teixit mamari pot provocar l’aparició secundaria d’un altre càncer. A més a més, s’ha observat que existeix la possibilitat de necrosi del teixit areolar, la deformació del teixit degut a una mala irrigació sanguínia i la pèrdua de sensibilitat de la zona.

 

  • Mastectomia doble: també és coneguda com a mastectomia bilateral. Implica la mastectomia en ambdues mames. Aquest tipus de mastectomia s’acostuma a realitzar com a forma preventiva per persones que tenen un risc molt alt de patir càncer de mama (com per exemple, els portadors d’algunes de les mutacions dels gens BRCA 1 i 2).

 

Reconstrucció mamària

 

El procediment de la mastectomia pot generar seqüeles psicològiques a les persones afectades. És per això que existeix la possibilitat de sotmetre’s a un procés de reconstrucció mamària. La reconstrucció mamària pot efectuar-se en el mateix moment que es fa la mastectomia (reconstrucció immediata), o en qualsevol moment posterior a la cirurgia terapèutica (reconstrucció diferida).

 

En tot cas, la cirurgia reconstructiva no canvia el pronòstic de la malaltia.
Existeixen diversos factors que s’hauran de tenir en compte abans d’abordar la reconstrucció de la mama, que poden empitjorar els resultats estètics o augmentar la possibilitat de complicacions post-operatòries: com per exemple la mida de la mama, la complexitat de la cirurgia del tumor mamari, la possibilitat de tractaments posteriors a la mastectomia, la quantitat de teixit disponible, entre d’altres. Existeixen diferents tipus de cirurgia reconstructiva:

 

  • Utilitzant pròtesis: implants de silicona o de solució salina (transitòriament). La pròtesis donarà volum a la zona de la mama que s’ha extret. Per minimitzar el risc d’expulsió, la pròtesis es col·loca sota del múscul pectoral.
  • Utilitzant teixits del propi cos de la persona que s’ha d’intervenir. Les reconstruccions més habituals són les dorsals, on s’utilitzen teixits de l’espatlla, la TRAM i la DIEP (sigles en anglès), on s’utilitzen teixits de la part baixa de l’abdomen.
  • Reconstrucció combinada: utilitzant teixit propi i pròtesis. Aquesta tècnica s’usa quan és necessari utilitzar teixit per poder recobrir completament la pròtesis col·locada.

 

Si es decideix procedir amb la reconstrucció de la mama, l’elecció d’una tècnica o altra dependrà de cada cas en particular, i s’haurà de prendre la decisió conjuntament amb el cirurgià i l’oncòleg que hagi portat el cas. S’ha de tenir en compte que sovint són necessàries diverses rondes de cirurgia per aconseguir una bona reconstrucció de la mama. Si la persona afectada opta per no reconstruir-se, és important ser conscient com la mastectomia pot afectar a la vida diària. Existeixen pròtesis externes que es poden posar al sostenidor per donar volum a la mama intervinguda.

 

Després de la mastectomia

 

La recuperació després de sotmetre’s a una mastectomia pot comportar unes setmanes o mesos. És important que la persona intervinguda segueixi en tot moment les pautes que li indicarà el seu cirurgià, entre les quals cal destacar: una bona higiene de la zona suturada/intervinguda (es poden fer banys suaus amb una esponja), ser capaç de reconèixer els símptomes d’infecció de la zona suturada, prendre els medicaments prescrits per alleugerir el dolor que es pot derivar després de la cirurgia i ens els mesos posteriors, fer exercicis de braços si han estat indicats pel cirurgià per tal d’evitar la rigidesa muscular del braç proper a la intervenció, i tenir cura del tub de drenatge en cas de tractar-se d’una mastectomia amb resecció dels ganglis axil·lars.

 

Davant de qualsevol símptoma o reacció inesperada, és important acudir a l’hospital. Per altra banda, la pràctica d’exercicis suaus de recuperació pot reduir significativament el risc d’aparició d’algunes complicacions com el limfedema.

 

Malgrat les mastectomies comporten unes seqüeles físiques i psicològiques molt dures per la persona que les ha de patir, continuen sent un tractament molt eficaç que permeten l’eliminació completa de les cèl·lules canceroses assegurant la derrota de la malaltia. L’assimilació del canvi que s’ha produït al cos de la persona que ha sofert una mastectomia variarà en funció de cada persona, en qualsevol cas, el suport de persones properes, així com de persones que han passat per la mateixa experiència, ajudarà indubtablement a la seva recuperació.

 


Referències

1. Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Tratamiento quirúrgico.
2. Mayo Clinic (2016). Mastectomia.
3. Sociedad Americana Contra el Cáncer (ACS). Cirugía para el cáncer de seno.
4. Sociedad Española de Cirugía Plástica Reparadora y Estética. Tu guía en reconstrucción mamaria.
5. Generalitat de Catalunya. Reconstrucció mamària després de cirurgia per càncer.