incontinència

El sòl pelvià: un aliat per combatre la incontinència urinària i la disfunció sexual

Què és el sòl pelvià        

 

El sòl pelvià, o zona perineal, està format pel conjunt de músculs, lligaments, teixits conjuntius i nerviosos situats a la part baixa de l’abdomen, el que s’anomena cavitat pelviana. Embolcalla els òrgans ubicats a l’interior de la pelvis: la bufeta, el recte i l’úter en el cas de les dones, desenvolupant una funció de sosteniment i antigravitatòria amb l’objectiu de mantenir aquests òrgans en la posició correcte per tal d’assegurar el seu bon funcionament. El conjunt de músculs del sòl pelvià no treballa de forma independent, sinó que està estretament relacionat amb la musculatura abdominal i les cadenes musculars antigravitatòries.
A més de tenir una funció de sosteniment, el sòl pelvià intervé en altres processos fisiològics com:

 

  • Funció de continència: el sòl pelvià és necessari pel bon funcionament dels processos de micció i defecació, ja que exerceix control sobre els esfínters uretral i anal.
  • Funció reproductiva: en les dones, el moviment dels músculs del sòl pelvià és imprescindible per conduir el fetus cap a l’exterior.
  • Funció sexual: una bona tonificació de la musculatura del sòl pelvià millora la qualitat de les relacions sexuals. En dones és necessari per la sensibilitat vaginal, mentre que als homes contribueix en el procés de l’ejaculació.

 

 

Debilitament del sòl pelvià

 

La cirurgia derivada de diversos processos oncològics pot provocar una debilitació en la musculatura del sòl pelvià, podent aparèixer disfuncions fisiològiques, relacionades amb la incontinència urinària i fecal, o amb la qualitat de les relacions sexuals. Puntualment aquesta debilitació pot generar un prolapse (caiguda dels òrgans sostinguts pel sòl pelvià).

 

Alguns exemples de cirurgies que poden induir aquests trastorns són les cirurgies derivades dels càncers de recte i de bufeta. En dones, a més a més, les cirurgies dels càncers de coll uterí, endometri, ovari, vulva i vagina poden desencadenar un debilitament del sòl pelvià. En el cas dels homes, la prostatectomia (extirpació de la glàndula prostàtica) també pot generar disfuncions d’aquest tipus.

 

Existeixen altres causes que també poden contribuir al debilitament del sòl pelvià, especialment l’embaràs i el part, però també l’herència i l’envelliment. A més a més, la pràctica de mals hàbits quotidians com retenir molt temps la orina i expulsar-la amb força durant la micció, l’ús de faixes o roba molt ajustada així com una mala alimentació que provoqui obesitat o restrenyiment.

 

Rehabilitació del sòl pelvià

 

Existeixen diversos tractaments per fomentar la rehabilitació del sòl pelvià. La fisioteràpia de la musculatura del sòl pelvià és la primera línia de tractament establerta per les guies clíniques nacionals i internacionals en aquesta àrea terapèutica. Els exercicis del tipus Kegel així com els abdominals hipopressius són els més utilitzats per les persones que necessiten tonificar la musculatura del sòl pelvià:

 

  • Exercicis Kegel: consisteix en efectuar uns moviments de contracció a la musculatura del sòl pelvià. És important identificar la musculatura que s’ha d’exercitar per poder fer-ho de manera correcta. Quan s’exercita el sòl pelvià el que se sent és una contracció que tanca i eleva cap endins i cap a dalt totes les obertures relacionades amb el sòl pelvià, és a dir, l’anus, la uretra, i la vagina en el cas de les dones.


  • Abdominals hipopressius: es tracta d’uns exercicis mitjançant els quals es pot reduir la pressió abdominal que exerceix el paquet visceral sobre el sòl pelvià.

 

Altres tècniques fisioterapèutiques que ajuden a la tonificació del sòl pelvià són:

 

  • Massatge perineal: tècnica manual aplicada a la zona del perineu des de l’exterior (zona abdominal) o des de la vagina o anus.

 

  • Electroestimulació: tècnica d’estimulació muscular que consisteix en l’estimulació mitjançant electricitat aplicada a través d’elèctrodes posicionats a la zona externa perineal, o a l’interior de la vagina o anus. Es tracta d’una tècnica passiva que no requereix la implicació de la persona tractada, essent especialment útil en el cas que no sigui possible fer els exercicis de forma autònoma (per exemple, persones d’edat avançada).

 

  • Biofeedback: en aquesta tècnica es requereix activament el treball del pacient, que anirà contraient els músculs amb indicacions del fisioterapeuta i amb l’ajuda d’una màquina que monitoritza les contraccions.

 

  • Boles xineses/conus vaginals: les dones poden utilitzar aquests dispositius per a la tonificació de la musculatura del sòl pelvià. En el cas de les boles xineses, aquestes efectuen una petita vibració que estimularà la musculatura del sòl pelvià. Els conus vaginals provoquen una contracció del sòl pelvià quan són introduïts a la vagina.

 

  • La fisioteràpia del sòl pelvià és encara una disciplina molt nova malgrat els seus beneficis hagin estat demostrats, especialment pel que fa a la millora de la incontinència urinària així com la qualitat de la vida sexual. És fonamental que la persona que hagi de reforçar la musculatura del sòl pelvià estigui guiada per especialistes, ja que es tracta d’una musculatura poc coneguda.

 

Per tant, la qualitat en la realització dels exercicis serà proporcional a la millora obtinguda.  Si s’aconsegueix fer-ho de forma correcte i s’és constant els resultats seran considerables, provocant una autèntica millora en la qualitat de vida d’aquestes persones.

 

Referències

  1. Carneiro EF et al. Las características anatomofuncionales del suelo pélvico y la calidad de vida de mujeres con incontinencia urinaria de esfuerzo sometidas a ejercicios perineales. Actas Urológicas Españolas. 2010;34(9):788–793.
  2. En suelo firme (2014). Como localitzar los músculos del suelo pélvico.
  3. Un rayo de esperanza (2013). Rehabilitación del suelo pélvico.
  4. Biosfera. Exercicis de Kegel.
  5. Continence Foundation of Australia. Pelvic Floor Muscles.
  6. Pelvic floor first. Working your pelvic floor.

 

Efectes del càncer de pròstata: disfunció erèctil i incontinència urinària.

Afortunadament, cada cop és més freqüent sentir parlar del càncer i de les seqüeles que se’n deriven, però encara no se li dóna suficient visibilitat a un aspecte molt rellevant que té un gran impacte en la vida diària de les persones que les pateixen: les seqüeles fisiològiques.

Què és el càncer de pròstata? 

La pròstata és una glàndula que es troba darrere de la base del penis de l’home, davant del recte i sota de la bufeta. Envolta la uretra, un conducte semblant a un tub que transporta orina i semen a través del penis. La funció principal de la pròstata és produir líquid seminal. El càncer s’origina quan les cèl·lules sanes de la pròstata canvien, proliferen sense control, i formen un tumor.

 

Efectes secundaris 

Els tractaments del càncer de pròstata poden produir efectes secundaris i seqüeles. Però la seva aparició depèn de molts factors i no necessàriament han d’aparèixer. Les visites al consultori mèdic són una bona oportunitat per a fer preguntes i informar-se sobre qualsevol canvi, problema o inquietud que tingui.

 

Efectes secundaris de la radioteràpia

 

La radioteràpia ha experimentat molts avenços, però encara que ara és més precisa, el seu ús a vegades pot afectar als teixits propers com la bufeta o els intestins, causant efectes secundaris.

Durant el curs dels tractaments de radiació, alguns pacients poden experimentar diarrea i/o micció freqüent. La radioteràpia també pot provocar disfunció erèctil i cansament.

 

Efectes secundaris de la teràpia hormonal

 

L’objectiu de la teràpia hormonal és privar les cèl·lules canceroses de testosterona. Això desaccelera el creixement del càncer. Aquests tractaments causen efectes secundaris sexuals, pel fet que afecten als nivells de testosterona.

La majoria dels problemes sexuals comuns amb el tractament hormonal resulta en una reducció en el desig sexual (libido). La teràpia hormonal pot ser que també generi fogots (calorades que també es produeixen durant la menopausa) i canvis en l’aspecte físic, com pèrdua de massa muscular, augment de pes i/o cert creixement del teixit dels pits. Parli amb el seu metge sobre qualsevol programa d’exercici contemplat o busqui que li refereixin a un fisioterapeuta que l’ajudi a decidir com començar i procedir.

 

Efectes secundaris de la cirurgia

 

Entre els possibles efectes secundaris relacionats amb la cirurgia destaquen la incontinència urinària i la disfunció erèctil:

1- Incontinència urinària

L’extirpació de la pròstata per cirurgia altera la forma d’emmagatzemar l’orina, és per aquest motiu que es poden tenir pèrdues d’orina. Qualsevol home que se sotmet a cirurgia per tractar el càncer de pròstata ha d’esperar algun grau d’incontinència urinària. Els exercicis del sòl pèlvic o alguns fàrmacs per reduir la pressió en la bufeta permeten tractar eficaçment aquest problema.

 

Tipus d’incontinència

  • Incontinència d’esforç: quan les pèrdues d’orina es produeixen en tossir, riure o esternudar. És el tipus d’incontinència més comú.
  • Incontinència d’urgència: quan es té una necessitat sobtada d’orinar i no sempre s’arriba a temps al bany.
  • Incontinència per sobreeiximent: quan hi ha dificultat per buidar completament la bufeta. Es triga molt a orinar i pot existir un flux feble o degoteig d’orina.
  • Incontinència contínua: quan es perd tota capacitat de controlar la micció.

 

 

Quant de temps es necessita per a recuperar el funcionament normal de la bufeta després d’un càncer de pròstata?

 

Si es produeix incontinència urinària després d’una prostectomia radical, la recuperació necessitarà un temps. L’edat i l’existència de problemes urinaris previs a la intervenció són factors que condicionaran el temps de recuperació. També influeix el fet que durant la cirurgia s’hagi vist danyat algun nervi, en aquest cas el temps de recuperació serà més gran. En general, la recuperació després de la cirurgia de càncer de pròstata serà de setmanes o mesos i passarà gradualment.

 

Què es pot fer per revertir la incontinència urinària?

 

És important perdre la por o la vergonya a parlar del problema, ja que actualment hi ha moltes solucions terapèutiques. Existeixen diferents tractaments per a la incontinència urinària després d’un tractament per al càncer de pròstata. L’elecció del tractament més adequat depèn de les necessitats de cada persona:

  • Fisioteràpia amb o sense electroestimulació del sòl pèlvic. Aquest tipus de tractament s’utilitza en els casos més lleus.
  • Fàrmacs.
  • Són diversos els tractaments quirúrgics utilitzats per revertir la incontinència urinària com la col·locació quirúrgica de cabestrells suburetrals o la col·locació d’un esfínter artificial. En moltes ocasions, les persones són reticents a haver de tornar a passar pel quiròfan, però les cirurgies per corregir les seqüeles del tractament del càncer de pròstata són molt més senzilles que la prostectomia.
  • Exercicis de Kegel. Ajuden a enfortir els músculs de la bufeta. Consisteixen en contraure i relaxar els músculs pèlvics.

 

Els músculs del sòl pèlvic es contrauen i relaxen al voltant de l’esfínter de la bufeta, de manera que ajuden al control de continència urinària. Si els músculs estan febles, no ajudaran al control voluntari d’orina la qual cosa, unit a una seqüela d’una operació, no ajudarà al problema. No obstant això, si es practiquen exercicis d’enfortiment, es pot aconseguir millorar el control voluntari d’orina, reduint així els símptomes.

 

 

2- Disfunció erèctil

Si durant la cirurgia es veuen afectats els nervis propers a la pròstata, que controlen el flux de sang al penis, poden aparèixer dificultats per aconseguir i/o mantenir una erecció. En molts casos aquest efecte secundari és temporal, però en ocasions la recuperació d’una erecció completa pot trigar diversos anys.

 

Es pot recuperar la funció erèctil després del tractament per al càncer de pròstata?

 

El grau de recuperació de la funció erèctil depèn de múltiples factors. El tipus d’operació, l’edat del pacient o la funció erèctil abans de la cirurgia són alguns dels factors que condicionen la capacitat de recuperació. Normalment el temps de recuperació està al voltant dels 18 a 24 mesos, encara que pot trigar més temps.

 

Com es poden tractar els problemes d’erecció causats per les teràpies per al càncer de pròstata?

 

Molts dels tractaments que es fan servir per als problemes d’erecció es basen en millorar el flux de sang al penis, encara que en moltes ocasions aconseguir una erecció també es basa en pensaments i sentiments, en aquests casos és necessari que primer s’abordin les preocupacions i problemes en la relació de parella.

 

  • Teràpia oral. Consisteix en pastilles i sol ser efectiva en la majoria dels homes. No obstant això, no és efectiu en el cas que durant la cirurgia no s’hagin preservat els nervis. El seu ús ha de ser sempre supervisat per un professional mèdic ja que pot interaccionar amb altres fàrmacs.
  • Supositori intrauretral. Es tracta d’una petita píndola que es col·loca a la uretra. És eficaç en el 43-62% dels homes, però pot causar dolor al penis o a la uretra i, en alguns casos per obtenir millors resultats, pot requerir la col·locació d’un anell de tensió a la base del penis.
  • Injecció en el penis. És un tractament molt eficaç que funciona als pocs minuts de la seva administració. Pot causar dolor al penis i una erecció prolongada.
  • Dispositiu de buit. És l’opció menys cara, i és eficaç en el 66-71% dels pacients, però pot causar entumiment o hematomes.
  • Pròtesis. Molt eficaç. Requereix cirurgia i necessita ser reemplaçada després d’alguns anys.

 

Aprendre a sentir-se còmode amb el propi cos, durant i després del tractament del càncer, és una experiència personal que és diferent per a cada persona. La informació i el suport de les persones que l’envolten, poden ajudar-li a afrontar aquests canvis amb el pas del temps.

Referències

Cancer.Net (2014). Cáncer de próstata.

Asociación Española Contra el Cáncer (2017). Cáncer de próstata.

Palomares R. (2013). Incontinencia urinaria por cáncer de próstata.

Amercian Cancer Society (2017). El cáncer puede afectar la capacidad del hombre para eyacular.

Seqüeles fisiològiques: les grans oblidades

Afortunadament, cada cop és més freqüent sentir parlar del càncer i de les seqüeles que se’n deriven, però encara no se li dóna suficient visibilitat a un aspecte molt rellevant que té un gran impacte en la vida diària de les persones que les pateixen: les seqüeles fisiològiques.

Què entenem per seqüeles fisiològiques?

Es podrien classificar com a seqüeles fisiològiques totes aquelles modificacions derivades del tractament contra el càncer o de la pròpia malaltia que tenen un impacte en les diferents funcions dels aparells o sistemes del cos humà. La importància d’aquest tipus de seqüeles radica en què tot i apropar-se a les seqüeles físiques, tenen un gran impacte en el dia a dia de les persones que les pateixen pel fet de modificar el funcionament del seu cos. Coses tan senzilles com alimentar-se o anar al lavabo es converteixen en quelcom amb resultats imprevisibles.

Incontinència urinària

La incontinència urinària és la pèrdua del control de la bufeta. Els símptomes poden variar des d’una filtració d’orina lleu fins a la sortida abundant i incontrolable d’aquesta.

Aquest símptoma és molt prevalent en aquelles persones que han estat sotmeses a cirurgia de la zona abdominal o pelviana, però hi ha molts tipus de càncers i tractaments que hi poden influir:

  • Càncer de la pelvis com el de pròstata, cèrvix, recte uretra o bufeta.
  • Tumors cerebrals o de la medul·la espinal, que poden afectar els nervis que van a la bufeta o la musculatura pelviana.
  • Càncer de pulmó o d’esòfag, que pot provocar incontinència associada a tos crònica.
  • Càncer de mama, pels efectes dels canvis hormonals associats al propi càncer o a la teràpia hormonal.
  • Cirurgia de la bufeta o dels òrgans adjacents.
  • Radiació de la pelvis per al tractament del càncer de bufeta, pròstata, cervical, rectal o d’endometri.

 Problemes digestius

La quimioteràpia, la radioteràpia i la cirurgia poden afectar en la manera que una persona digereix el menjar. La cirurgia o radioteràpia a l’àrea abdominal poden provocar cicatrius en els teixits, dolor a llarg termini i problemes intestinals que afecten la digestió.

A més, algunes persones poden tenir diarrea crònica, el que redueix la capacitat del cos d’absorbir els nutrients i pot provocar deshidratació. Cal mencionar també que els pacients ostomitzats haurien d’intentar reduir l’aportació de fibra i components que acceleren el trànsit intestinal, i d’altra banda augmentar la ingesta d’aliments que espesseixen la femta (per a més informació consultar l’article de dieta per a ostomitzats. Un dietista-nutricionista col·legiat pot oferir suport per a assegurar que es reben suficients nutrients per evitar problemes de digestió.

Problemes cardíacs

Tant la quimioteràpia com la radioteràpia al tòrax poden provocar problemes cardíacs que persisteixin després del tractament.

Sempre que es presentin símptomes cardíacs, falta d’alè o dolor al pit s’hauria de consultar immediatament amb el metge. Algunes de les complicacions cròniques associades al càncer i als seus tractaments són:

  • Insuficiència cardíaca congestiva: debilitament del múscul cardíac. Aquestes persones poden experimentar dificultat per respirar, marejos i inflor de les mans o els peus.
  • Malaltia de les artèries coronàries, malaltia cardíaca: aquesta afecció és més freqüent en aquelles persones que han rebut dosis altes de radioteràpia al tòrax. Les persones amb malaltia cardíaca poden experimentar dolor toràcic o dificultat per respirar.
  • Arítmia: batecs cardíacs irregulars. Les persones que pateixen d’arítmia poden experimentar esvaniment, dolor toràcic i dificultat per respirar.

Hipertensió

Consisteix en tenir la pressió arterial alta. Es pot donar juntament amb la insuficiència cardíaca congestiva o que es presenti com un símptoma aïllat. La hipertensió arterial és un problema greu, associat a moltes complicacions si no es tracta de la manera adequada, és per això que és molt important fer-ne un seguiment amb el metge de capçalera o l’especialista. Algunes de les mesures per a mantenir una pressió arterial adequada inclouen mesures periòdiques de la pressió arterial, perdre pes, consumir menys sal, prendre medicaments o mantenir-se actiu.

Problemes pulmonars

La quimioteràpia i la radioteràpia al pit poden provocar dany als pulmons. Les persones que han superat un càncer i que hagin rebut tant quimioteràpia com radioteràpia poden tenir un risc més alt de presentar dany pulmonar.

Els efectes tardans poden incloure algun dels següents:

  • Canvi en el funcionament dels pulmons
  • Engruiximent de la membrana pulmonar
  • Inflamació dels pulmons
  • Dificultat per respirar

Les persones amb antecedents de malaltia pulmonar i les persones d’edat avançada també poden tenir altres problemes pulmonars.

Problemes en el sistema endocrí (hormonal)

Alguns tipus de tractaments contra el càncer poden afectar el sistema endocrí. El sistema endocrí inclou les glàndules i altres òrgans que produeixen hormones i produeixen òvuls o espermatozoides. Les persones que superen un càncer tenen risc de presentar canvis hormonals a causa del tractament, i s’han de fer anàlisis de sang periòdics per mesurar els nivells hormonals. Els principals problemes són els següents:

  • Menopausa: molts tractaments contra el càncer poden fer que una dona tingui símptomes menopàusics. Aquests inclouen la cirurgia per extirpar els ovaris (ooforectomia), quimioteràpia, teràpia hormonal i radioteràpia a l’àrea pèlvica.

 

  • Problemes hormonals en homes: els homes poden experimentar símptomes similars a la menopausa a partir d’alguns tractaments. Aquests inclouen la teràpia hormonal per al càncer de pròstata o cirurgia per extirpar els testicles.

 

  • Infertilitat: els tractaments que afecten als òrgans reproductors o al sistema endocrí augmenten el risc d’infertilitat. La infertilitat a causa d’un tractament contra el càncer pot durar un període breu o pot ser de caràcter permanent.

 

  • Problemes hormonals a causa de la radioteràpia de cap i coll: la radioteràpia a l’àrea del cap i el coll pot disminuir els nivells hormonals o provocar canvis en la glàndula tiroide.

Problemes d’aprenentatge, memòria i atenció

La quimioteràpia i les dosis altes de radioteràpia al cap poden provocar problemes en adults i nens. El control dels símptomes dels problemes cognitius constitueix una part important de l’atenció i el tractament del càncer. Per a més informació, pots consultar el nostre article sobre problemes de concentració i memòria.

L’experiència de cada persona després del tractament contra el càncer és diferent. Algunes persones poden no tenir cap seqüela fisiològica, mentre d’altres en poden tenir més d’una.

És important adreçar de manera correcta amb l’especialista aquestes seqüeles, perquè poden tenir un gran impacte en el dia a dia de les persones que les pateixen i afectar significativament la seva qualitat de vida. L’especialista pot ajudar a trobar una estratègia terapèutica adequada en cada cas, i proporcionar pautes o recomanacions que siguin útils per al dia a dia.

Referències

 

  1. Smith, Dorothy B. “Urinary Continence Issues in Oncology.” Clinical Journal of Oncology Nursing3(4) (1999):161-7.

 

  1. MedlinePlus (2017). Incontinencia urinaria.

 

  1. Societat Nord-americana d’Oncologia Clínica (ASCO) (2016). Efectos secundarios a largo plazo del tratamiento del cáncer.