Diabetis després del càncer: ¿quines mesures es poden prendre?

Introducció

La diabetis o diabetis mellitus és una malaltia metabòlica crònica caracteritzada per uns nivells de sucre (glucosa) en sang elevats. La glucosa és imprescindible per al funcionament de l’organisme, ja que actua com a font d’energia de qualsevol procés fisiològic, i permet, per exemple, el moviment dels músculs.

La hiperglucèmia, o elevat nivell de sucre en sang produït per la diabetis, és conseqüència directa de la manca de captació de la glucosa circulant per part de les cèl·lules de l’organisme, per tant, no es consumeix i s’acumula. La causa d’aquest efecte varia segons el tipus de diabetis, però en ambdós tipus està relacionada amb el metabolisme de la insulina, una hormona produïda al pàncrees que possibilita l’entrada de la glucosa a l’interior de les cèl·lules.

  • Diabetis mellitus tipus I: Es caracteritza per l’absència total de producció d’insulina per part del pàncrees. Es dóna en major mesura en persones joves. El seu tractament es centra en la injecció periòdica d’insulina externa, amb l’objectiu de controlar els nivells de glucosa en sang.
  • Diabetis mellitus tipus II: S’origina pel fet que les cèl·lules de l’organisme desenvolupen certa resistència a l’acció de la insulina, i el pàncrees no és capaç de produir la suficient quantitat d’aquesta molècula per vèncer aquesta resistència. La seva aparició té relació amb els mals hàbits de vida i se sol donar en individus adults. El tractament d’aquest tipus de diabetis no sol requerir la injecció d’insulina, a diferència de la diabetis tipus I. L’ús de fàrmacs antidiabètics i una millora en els hàbits de vida solen ser suficients per controlar els nivells de glucosa en sang.

A Espanya, hi ha més de 5 milions de persones que pateixen aquesta malaltia, i la tendència segueix en augment, considerant-se un problema sanitari greu per part de la OMS. L’estil de vida cada vegada més sedentari i els mals hàbits alimentaris, entre d’altres, produeixen que cada vegada més persones es vegin afectades per aquesta malaltia.

Les complicacions de la diabetis es presenten de forma progressiva, i a llarg termini poden arribar a ser mortals. Entre les principals es troben: malaltia cardiovascular, neuropatia, dany renal, dany ocular, malalties de la pell, deteriorament auditiu, demència etc.

Diabetis com a seqüela d’alguns tractaments oncològics: Quina relació hi ha?

En aquelles persones que hagin superat un càncer, és possible que apareguin algunes seqüeles com a conseqüència del tractament o de la pròpia malaltia. En concret, alguns medicaments tenen la capacitat d’augmentar els nivells de glucosa en sang, i induir la resistència a insulina, com per exemple, els esteroides, com la prednisona o prednisolona, ​​la dexametasona o la hidrocortisona. També alguns tractaments amb inmunoteràpia, poden provocar un trastorn autoimmune que derivi en diabetis tipus 1.

A més, en aquells casos en què s’hagi realitzat una cirurgia sobre el pàncrees per intentar eliminar les cèl·lules tumorals, ha risc de diabetis, ja que es eliminen també les cèl·lules productores d’insulina de forma permanent. Tot això fa que les persones amb càncer tinguin un 35% més de probabilitat de desenvolupar diabetis que les persones sense tumors.

Centrant-se exclusivament en el càncer de mama, resulta cada vegada més important conèixer les conseqüències a llarg termini que pot tenir, tant la malaltia com el seu tractament, ja que el nombre de supervivents, afortunadament, és cada vegada més gran. S’ha observat la possibilitat que la quimioteràpia podria augmentar el risc de patir diabetis en els anys posteriors al càncer en dones susceptibles, especialment en aquelles en estat post-menopàusic i amb un pes elevat.

També és cert que ambdues malalties (diabetis i càncer) comparteixen factors de risc, per la qual cosa és possible que ambdues es presentin de forma simultània, o fins i tot que, en el moment en què es produeix el diagnòstic de càncer, ja existís una diabetis no diagnosticada.

 Prevenció

En la diabetis, una vegada es desenvolupa, no existeix cap tractament que permeti la seva curació, encara que sí és possible prendre certes mesures per prevenir l’aparició de la diabetis tipus II. És innegable que hi ha una certa predisposició genètica en algunes persones per al desenvolupament de la malaltia, i que, a dia d’avui, aquest factor resulta impredictible. No obstant això, existeix també un risc relacionat amb l’estil de vida, sobre el qual podem influir amb els nostres hàbits:

  • Alimentació saludable. Seguir una dieta variada, amb una aportació reduïda de sucres refinats, hidrats de carboni i greixos saturats, així com un augment en el consum de verdures pot contribuir a evitar el desenvolupament d’aquesta malaltia o, almenys, a controlar-la.
  • Exercici físic. La realització de 30 minuts d’activitat física diària, adaptada a cada persona, també resulta recomanable.
  • Pes adequat.El sobrepès és un factor de risc molt important en l’aparició de diabetis. Si el pateix, perdre tot just el 7% del seu pes (7 kg si pesa 100 kg) pot tenir un impacte positiu en la salut.
  • Deixi de fumar. El tabac augmenta el risc de diabetis i malalties cardiovasculars.

 

Recomanacions

Un cop la persona ha estat diagnosticada amb diabetis, normalment mitjançant una anàlisi de sang, és fonamental que s’aprengui a gestionar la malaltia correctament, de manera que li permeti gaudir d’una elevada qualitat de vida i evitar-li possibles complicacions.

Tant la persona amb diabetis com els seus familiars han de rebre educació diabetològica i suport emocional. La formació resulta una eina imprescindible per facilitar l’autocura, l’adherència al tractament i el control metabòlic. A més, hi ha una sèrie de recomanacions en aquest sentit:

  • Adaptar l’alimentació. La cura de l’alimentació d’un diabètic és part fonamental del seu tractament, i s’ha d’adaptar a les característiques individuals de cada pacient, com poden ser la seva medicació, l’exercici físic que realitza o els seus comorbiditats. Per això la dieta ha de ser confeccionada de manera individualitzada pel seu equip sanitari.
  • Mantenir una hidratació adequada. Les persones diabètiques presenten un major risc de deshidratació, a causa que els ronyons intenten eliminar l’excés de glucosa en sang a través de l’orina, i comporta una major pèrdua de líquids.
  • Practicar exercici de forma regular. L’activitat física és un dels pilars fonamentals del tractament de la diabetis. Els seus beneficis es produeixen a molts nivells: millora la tensió arterial, els nivells de colesterol i la funció cardiovascular. El tipus d’exercici i la intensitat s’ha d’adaptar a l’edat i la condició física de cada persona amb diabetis.
  • Realitzar controls de glucosa amb freqüència i de forma estructurada. L’anàlisi dels nivells de glucosa en sang permet detectar possibles complicacions derivades d’hipoglucèmies (baixades de glucosa) o hiperglucèmies (pujades de glucosa). Es recomana realitzar entre 5 i 6 controls al dia, per poder ajustar la pauta d’insulina o del tractament en general, si fos necessari. Si es practica exercici, es recomana fer una anàlisi abans de l’inici de l’activitat, alguna mesura extra mentre es practica exercici de llarga durada, així com un cop acabat.
  • Actuar ràpid davant d’una hipoglucèmia. És habitual que durant una hipoglucèmia es mengi de forma descontrolada i amb gran voracitat. Això comporta una ingesta d’hidrats de carboni superior a l’indicat, que sol ser la causa d’un rebot o hiperglucèmia en les hores posteriors.
  • Realitzar revisions oftalmològiques. És fonamental que les persones amb diabetis realitzin revisions periòdiques per prevenir, detectar i tractar amb èxit qualsevol tipus de complicació que pugui sorgir com a conseqüència de la malaltia.
  • Tenir cura dels peus. Algunes persones amb diabetis poden presentar alteracions en la sensibilitat i la circulació. És recomanable realitzar una inspecció diària dels peus comprovant l’absència de lesions i visitar amb regularitat al podòleg.
  • Ser adherent amb la medicació. La medicació és el tercer pilar del tractament, juntament amb la bona alimentació i l’exercici. És fonamental seguir la pauta de tractament marcada pel metge, que sol basar-se en la teràpia amb insulina per a les persones amb diabetis tipus I, i antidiabètics orals i/o insulina per a les persones amb diabetis tipus II.

Referències

  1. Grupo Español de Pacientes con Cáncer. Todo lo que empieza cuando “termina” el cáncer.
  2. Fundación para la diabetes. Diez recomendaciones para mantener la diabetes bajo control en 2018.
  3. City of hope. El cáncer y la diabetes: más relacionados de lo que se cree.
  4. Intramed. Asociación entre diabetes y cáncer.
  5. Mayo Clinic
  6. Asociación Diabetes Madrid. Diferencias entre Diabetes tipo 1 y Diabetes tipo 2.
  7. Organización Mundial de la Salud. Diabetes.
  8. Redacción médica. Las personas con cáncer tienen un 35% más de riesgo de desarrollar diabetes.
  9. Medical News Today. What is the relationship between breast cancer and diabetes?

 

Consells per a mantenir-se actiu: Activitat física intensa

Com ja s’ha comentat en articles anteriors, l’activitat física ofereix nombrosos beneficis per a les persones que han superat un càncer. Hi ha evidències que el condicionament físic i la pèrdua de pes poden fins i tot ajudar a reduir el risc que alguns tipus de càncer tornin després del tractament, és a dir la possible recaiguda.

 

La millor manera de començar és amb activitats físiques de baixa intensitat, però a mesura que passa el temps i es van observant els beneficis que comporten, és normal voler augmentar l’activitat, així com el nivell de dificultat, practicant activitat física moderada i acabant fins i tot amb una activitat intensa, sobretot aquelles persones que ja estaven acostumades a practicar esport abans de passar per un càncer.

 

Cal recordar que és important parlar amb el metge o personal de la salut adient sobre el tipus d’exercici que es vol practicar per tal d’assegurar que sigui segur i eficaç en cada cas.

 

 

Beneficis de practicar exercici d’intensitat elevada

 

En un estudi recent, s’ha demostrat que fer exercici d’alta intensitat podria ajudar a combatre el càncer. Això és degut a la pujada de l’adrenalina que s’obté al exercitar-se a una intensitat elevada, fet que ajuda a mobilitzar unes cèl·lules del sistema immunològic anomenades assassines”, que juguen un paper central en la destrucció de cèl·lules tumorals. Tot i aquest benefici, encara s’ha d’estudiar amb més profunditat els efectes positius d’aquests tipus d’exercicis.

 

Cal tenir en compte que el dolor és un signe d’alarma que avisa d’un possible problema, així que sempre que es noti un símptoma de dolor cal aturar l’entrenament. La recuperació entre dues sessions d’exercici físic és molt important: no s’ha de forçar l’organisme, de manera que si un dia se sent fatiga excessiva, s’hauria de descansar i no continuar amb una altra sessió d’exercici fins tornar a la normalitat.

 

Què entenem per exercicis d’intensitat elevada?

 

Una activitat es considera elevada si durant l’exercici només es poden dir poques paraules sense haver-se de parar per recuperar l’alè. En aquests tipus d’activitats el cor batega més ràpid, es respira fortament i s’acaba suant. Alguns suggeriments d’activitats d’aquest tipus serien les següents:

  • Ball aeròbic
  • Saltar a corda
  • Córrer
  • Anar en bicicleta a una velocitat superior als 15km/h
  • Senderisme de muntanya
  • Arts marcials
  • Esports que impliquin córrer o moure’s en gran mesura (futbol, bàsquet, tenis…)
  • Nadar ràpid

 

Consells

Com bé s’ha comentat amb anterioritat, sempre és recomanable fer-se un examen físic complet abans de començar a practicar exercici físic per tal de poder avaluar l’estat de salut actual, així com demanar consell al metge per tal de seguir un programa adequat segons l’estat físic de cada persona.

 

És important recordar que portar una dieta saludable i fer exercici amb regularitat ajuden a millorar el benestar i l’estat de salut general, augmentant així la qualitat de vida.

 


Referències

Rock, C. L., Doyle, C., Demark-Wahnefried, W., Meyerhardt, J., Courneya, K. S., Schwartz, A. L., Bandera, E. V., Hamilton, K. K., Grant, B., McCullough, M., Byers, T. and Gansler, T. Nutrition and physical activity guidelines for cancer survivors. CA Cancer J Clin. 2012 Jul-Aug;62(4):243-74.

Pedersen, L., Idorn, M., Olofsson, G., Lauenborg, B., Nookaew, I., Hansen, R., Johannesen, H., Becker, J., Pedersen, K., Dethlefsen, C., Nielsen, J., Gehl, J., Pedersen, B., Thor Straten, P. Y Hojman, P. Voluntary Running Suppresses Tumor Growth through Epinephrine- and IL-6-Dependent NK Cell Mobilization and Redistribution. Cell Metabolism. 2016 March; 23(3):554–562.

Consells per a mantenir-se actiu: activitat física moderada

Com ja hem comentat en articles anteriors  l’ activitat física té una importància fonamental en l’adquisició d’uns hàbits de vida saludables. Hi ha una gran quantitat d’estudis que han demostrat una associació entre l’exercici habitual i un menor risc d’efectes secundaris després del càncer, així com taxes de recaiguda més baixes i una millor supervivència global.

La millor manera de començar és amb activitats físiques de baixa intensitat, però amb el pas de temps és possible que es vulgui augmentar la dificultat i la durada d’aquests exercicis o incloure noves activitats, especialment en aquelles persones que tenien un perfil molt actiu abans del càncer.

És fonamental parlar amb el metge o fisioterapeuta sobre el tipus d’exercici que s’està considerant, per tal d’assegurar que serà segur en cada cas.

Beneficis de practicar exercici moderat

S’han realitzat diversos estudis amb persones que han superat el càncer de mama, colorectal, de pròstata i d’ovari on s’observa que les persones amb nivells superiors d’activitat física després de superar un càncer tenien tendència a viure més temps, així com una probabilitat més baixa de recaiguda.

L’exercici moderat s’associa a alguns beneficis com millores significatives en la funció cardiopulmonar (aptitud aeròbica), en la flexibilitat, força i la qualitat de vida. A més, sembla que l’exercici moderat pot protegir contra l’osteoporosi (aprimament dels ossos).

L’osteoporosi és una preocupació per a moltes dones menopàusiques que han tingut càncers dependents d’hormones i, per tant, no poden prendre la teràpia  de reemplaçament hormonal. S’ha observat que fer exercici moderat ajuda a preservar la densitat mineral òssia, fins i tot quan ja s’havien prescrit bisfosfonats, calci i vitamina D.

La fatiga relacionada amb el càncer és un dels símptomes més angoixants soferts pels pacients durant i després de la teràpia contra el càncer. S’ha demostrat que els programes d’exercicis supervisats redueixen la fatiga relacionada amb el càncer a les persones que han superat un càncer de mama.

Moltes persones perden múscul i guanyen greix durant el tractament contra el càncer. En aquest sentit, amb l’activitat física moderada es pot reduir el pes, millorar l’índex de massa magra, la densitat mineral òssia, i la força muscular.  Aquesta millora en la composició corporal (greixos, ossos i músculs) a part d’augmentar la aptitud física també pot tenir un efecte psicològic positiu en millorar la autoestima i la imatge corporal. L’activitat física moderada també te un efecte psicològic positiu reduint l’ansietat i la depressió.

Què entenem per exercicis d’intensitat mitja?

Una manera fàcil d’identificar un exercici d’intensitat mitja seria mitjançant la intensitat de la respiració. Aquest és el cas d’aquelles activitats amb les quals es pot notar que respirem fortament, igual que ho faríem al caminar de manera ràpida. De fet, caminar és una bona activitat física moderada, com ho serien també els balls de saló, remar (en canoa), practicar golf o jardineria.

–    Exercicis d’intensitat mitja recomanats

Idealment, les persones que han superat un càncer haurien de combinar els exercicis aeròbics amb l’entrenament amb peses. Es pot  augmentar l’activitat física sense anar a un gimnàs, o fins i tot sense sortir de la casa, només cal afegir més activitat física en la rutina diària. Aquests són alguns suggeriments:

  • Agafar les escales en lloc de pujar a l’ascensor.
  • Adquirir un podòmetre (comptador de passes) i augmentar la vostra quantitat de passos diaris. Es poden trobar diverses polseres d’activitat o aplicacions per telèfons mòbils que fan aquesta funció.
  • Fer freqüents descansos durant tot el dia per posar-se de peu, estirar-se i fer passejades curtes.
  • Fer estiraments per mantenir els músculs i les articulacions flexibles.

D’altra banda, algú que anava al gimnàs abans del càncer, és possible que hagi de disminuir la intensitat dels exercicis durant un temps, tot hi així es pot:

  • Realitzar un exercici aeròbic que augmenti la freqüència cardíaca: caminades ràpides (a l’aire lliure o en una cinta), nedar o anar en bicicleta.
  • Fer un entrenament de força per tonificar els músculs: aixecar peses, treballar amb màquines d’exercicis o bandes de resistència.

Depenent del nivell de condicionament físic i de confort és possible que algunes persones vulguin començar amb una caminada de 10 minuts; d’altres poden trobar que es poden exercir durant 20 minuts (o més) immediatament. L’objectiu hauria de ser com a mínim 30 minuts d’exercici aeròbic cinc dies a la setmana o més, fins a les 3 hores d’activitat física setmanals.

Es recomana començar lentament. Si sou nous a l’hora de fer exercici, augmenteu lentament la durada i la intensitat de l’activitat física. És important tenir cura: si s’intenta fer massa esforç, és possible desanimar-se i deixar d’exercitar-se completament.

  • Què passa si estem massa esgotats per fer exercici?

De vegades la fatiga pot ser tan forta que és bo descansar temporalment. Reposar per un temps, començar de nou lentament i refer-se. Així el nivell d’energia augmentarà a llarg termini. Aquests són alguns suggeriments addicionals:

  • Si no es te l’energia per exercir-se durant mitja hora completa, repartiu-la: feu tres caminades de 10 minuts durant el dia.
  • Fer l’exercici agradable: buscar un company d’activitats o escoltar música mentre s’utilitza la bicicleta o a la cinta de córrer.
  • Beure molta aigua.
  • Considerar el ioga i el tai-xi; encara que no siguin exercicis aeròbics integren el moviment i la meditació i milloren el benestar.
  • Buscar programes dissenyats per a pacients amb càncer. Algunes associacions de pacients i hospitals ofereixen classes d’exercicis que responen a les necessitats de les persones que han superat un càncer.
  • Escolteu el vostre cos; no feu exercici si no us trobeu bé.

–    Consells

Els riscos de practicar exercici moderat per a les persones que han superat un càncer no són massa diferents als de la població general. Existeix el risc que es produeixin lesions musculoesquelètiques (dolor, esquinços, etc.), per tant hauria de ser sempre un tipus d’activitat sense sobreesforços ni excessos. També s’han de tenir en compte algunes consideracions: en les persones amb anèmia greu, el sistema immunològic debilitat o que hagin rebut radioteràpia.

Per aquests i altres motius sempre és recomanable tenir un examen físic complet i obtenir l’aprovació del seu oncòleg abans de començar un programa d’exercici moderat a vigorós. Per tant és molt recomanable per a totes les persones que han superat un càncer portar a terme un programa d’exercicis adequat al seu estat físic. Sempre que s’adrecin els riscos aquí comentats, la pràctica d’exercici moderat resulta molt beneficiosa, ja que ha demostrat augmentar la qualitat de vida de les persones que han superat un càncer, tant a nivell físic com a nivell psicològic.

Per a més informació sobre activitats i tallers, recordar que les entitats de la FECEC ofereixen un servei que posa a disposició de les persones que han superat la malaltia, un espai de trobada informal per la millora del seu benestar.


Referències

  1. Rock, C. L., Doyle, C., Demark-Wahnefried, W., Meyerhardt, J., Courneya, K. S., Schwartz, A. L., Bandera, E. V., Hamilton, K. K., Grant, B., McCullough, M., Byers, T. and Gansler, T. (2012), Nutrition and physical activity guidelines for cancer survivors. CA: A Cancer Journal for Clinicians, 62: 242–274.
  2. Instituto Nacional del Cáncer. 2017. Actividad física y cáncer.
  3. Paul O’Neill. 2017. Exercise for Cancer Patients: Fitness after Treatment.

És recomanable fer exercici després del tractament?

Històricament, es tendia a recomanar repòs i contraindicar l’exercici físic a aquelles persones amb una malaltia crònica, com el càncer. No obstant, en els darrers anys s’han publicat nombrosos estudis que demostren que l’exercici no només no és perjudicial, sinó que
fins i tot pot resultar beneficiós.

 

Beneficis de l’exercici físic

Exceptuant alguns casos puntuals en què està contraindicat perquè pot causar dolor o fins i tot empitjorar els símptomes, en general la pràctica d’exercici físic lleu o moderat resulta molt recomanable després del tractament contra el càncer.

S’ha demostrat una associació positiva entre l’exercici físic regular i una millora en la qualitat de vida i els símptomes a llarg termini, tant els causats per la malaltia com els associats al tractament. Específicament, l’exercici aeròbic i els entrenaments de resistència, com podrien ser caminar, córrer o anar amb bicicleta, han demostrat tenir un impacte positiu en l’estat cardiopulmonar, la força muscular i l’equilibri i, a nivell psicològic, en l’estrès, la fatiga, la depressió i l’autoestima. Fins i tot, alguns articles també apunten a un impacte positiu en l’índex de recaigudes i la supervivència.

Està recomanat per a mi?

Tot i els múltiples beneficis de l’exercici físic, hi ha algunes qüestions que s’han de tenir en compte a l’hora de fer esport, ja que en alguns casos es recomana prendre precaucions específiques:


Anèmia. Les persones amb anèmia haurien de posposar la pràctica d’exercici físic, més enllà de les activitats que requereixi el dia a dia, fins que el metge ho consideri oportú.

Immunodeficiència. Degut a la major susceptibilitat a contreure determinats tipus d’infeccions, és recomanable evitar gimnasos o piscines públiques fins que el recompte de leucòcits estigui dins uns paràmetres segurs.

Fatiga. En aquests casos es pot anar introduint l’exercici físic paulatinament, començant per intervals curts (per exemple 10 minuts) d’exercici de baixa intensitat, com caminar.

Radioteràpia. S’hauria d’evitar exposar la pell irradiada al clor, com el de l’aigua de les piscines.

Catèters. És recomanable evitar temporalment l’exposició a l’aigua del mar, llacs, o altres ambients amb microorganismes que puguin propiciar l’aparició d’infeccions. A més, convé no exercitar els grups musculars propers a la inserció del catèter, per tal que no es descol·loqui.

Neuropaties o atàxia. La debilitat o la  pèrdua d’equilibri poden dificultar la realització de determinats exercicis en les persones amb afectació del sistema nerviós. Per això, es recomana fer exercicis estàtics que no requereixin una gran coordinació, com la bicicleta estàtica reclinable.

 

Com puc començar?

És molt important no començar cap rutina d’exercici de manera sobtada, ja que fins i tot les persones que eren molt actives abans del tractament poden trigar temps en recuperar la forma física. Una bona idea seria començar amb un exercici de baixa intensitat, poca estona però de manera regular: per exemple, caminar 10-15 minuts de tres a cinc cops per setmana, i anar incrementant la durada i la intensitat gradualment.

Així doncs, fer exercici físic és molt recomanable, però sempre tenint en compte les indicacions del metge, introduint-lo al dia a dia de manera gradual, reconeixent les pròpies limitacions i estant alerta per detectar si apareixen símptomes inusuals. La pràctica de l’exercici aeròbic, com caminar, córrer, ballar o anar amb bicicleta, contribueix a millorar la salut cardiovascular, facilitar la recuperació i millorar la qualitat de vida de les persones amb càncer que han finalitzat el tractament.

 

Referències

Rock CL, Doyle C, Demark-Wahnefried W, Meyerhardt J, Courneya KS, Schwartz AL, Bandera EV, Hamilton KK, Grant B, McCullough M, Byers T, Gansler T. Nutrition and physical activity guidelines for cancer survivors. CA Cancer J Clin. 2012 Jul-Aug;62(4):243-74.

American Cancer Society (2014). Physical Activity and the Cancer Patient (web). 

Fong DY, Ho JW, Hui BP, Lee AM, Macfarlane DJ, Leung SS, Cerin E, Chan WY, Leung IP, Lam SH, Taylor AJ, Cheng KK. Physical activity for cancer survivors: meta-analysis of randomised controlled trials. BMJ. 2012 Jan 30;344:e70.

Limfedema: què és i com prevenir-lo

De vegades, el càncer o el tractament per combatre’l poden alterar el funcionament dels ganglis limfàtics. Quan això passa, l’acumulació de la limfa en els teixits pot provocar edema (inflor) en una extremitat, habitualment un braç, donant lloc al que s’anomena limfedema.

Quan i on apareix el limfedema?

Tot i que el limfedema pot presentar-se en qualsevol moment, en el 80% dels casos apareix abans dels 3 anys després de la cirurgia o tractament. La localització depèn en gran part del tipus de càncer: després del càncer de mama sol aparèixer als braços, mentre que el limfedema a les cames és més freqüent després d’un càncer uterí, de pròstata, limfoma o melanoma.

Quin risc tinc de desenvolupar limfedema?

En el cas del càncer de mama, el risc de desenvolupar limfedema depèn en gran part de si durant la cirurgia s’han disseccionat els ganglis limfàtics de les aixelles. També hi ha altres factors que poden influir-hi, com l’obesitat, o el fet d’haver fet radioteràpia. No obstant, no es coneixen amb exactitud les causes del limfedema, i no es pot predir amb total certesa quines persones el patiran i quines no.

Com puc prevenir-lo?

A les persones amb risc de desenvolupar limfedema, se’ls recomana prendre una sèrie de precaucions, entre les quals es troben les següents:

  • Evitar extraccions de sang en el braç del costat de la operació.
  • Evitar aixecar pes o fer exercicis violents.
  • Avisar al metge en cas de notar sensacions de tibantor o inflor.
  • Portar guants sempre que hi hagi risc de tallar-se.
  • Evitar fer-se ferides, per petites que siguin.
  • Facilitar el drenatge limfàtic amb exercicis específics, embenatges de compressió o medicació, sempre sota supervisió mèdica.

A més, hi ha una sèrie d’exercicis que, amb el vistiplau del metge o fisioterapeuta, poden ajudar a prevenir el limfedema:

Pel que fa altres tipus d’activitat física, tot i que històricament s’havia recomanat limitar l’ús del braç amb risc de desenvolupar limfedema, l’exercici lleu, progressiu i supervisat ha demostrat no augmentar els risc de limfedema, i a més s’ha associat a determinats beneficis.

Així doncs, encara que resulti difícil anticipar-se a l’aparició del limfedema, és molt recomanable seguir les precaucions per a prevenir-lo i parar especial atenció a l’extremitat afectada, consultant al metge si es presenta dolor, dificultats de moviment o inflamació. La prevenció i tractament precoç del limfedema són dos elements clau per evitar el desenvolupament d’una inflamació greu i debilitant, que pot tenir un gran impacte en la qualitat de vida.

Referències

Federación de mujeres con cáncer de mama (FECMA). El linfedema: recomendaciones y ejercicios para su prevención.

Asociación española contra el cáncer (2010). Linfedema: Prevención y tratamiento.

National Cancer Institute (2015). Lymphedema (PDQ) – Health professional version.