emcuido

L’artteràpia, una nova veu després del càncer

Què és l’artteràpia?

És fàcil posar-se d’acord a l’hora d’afirmar que l’expressió artística, en qualsevol de les seves vessants, és sovint el canal per excel·lència a l’hora de mostrar i comprendre emocions més enllà de les paraules.

 

En aquest sentit, l’artteràpia consisteix en el desenvolupament i canalització de les capacitats creatives d’una persona per transformar-les en una eina de gestió de situacions i emocions conflictives i per poder brindar una oportunitat de canvi en alguns àmbits vitals, com la integració dins de la comunitat, el desenvolupament personal o la cura del propi benestar emocional.

 

Com a potencials beneficis de l’expressió artística per a una persona que ha superat una malaltia amb un possible impacte emocional, com podria ser el càncer, serien destacables les oportunitats de:

 

  • Augmentar la comunicació amb l’entorn.
  • Facilitar la gestió de l’estrès.
  • Afavorir l’autoestima.
  • Guanyar una sensació de control.
  • Aprofundir en el coneixement propi i de la malaltia.

 

 

Una altra avantatge atribuïble a l’artteràpia seria que per obtenir-ne els seus potencials beneficis no es requereixen coneixements artístics previs, ja que la tècnica parteix de la premissa que tothom posseeix la capacitat de projectar la seva evolució interna mitjançant l’art. Per tant, l’artteràpia és a l’abast de tothom i és una manera senzilla i efectiva d’afegir una dimensió humanista dins del plantejament integral de l’atenció d’una persona que ha superat un càncer.

 

No obstant això, també és important destacar que l’artteràpia no pot considerar-se en cap cas com una alternativa als tractaments de quimioteràpia, radioteràpia o qualsevol altre tractament prescrit per un metge; si no que es una activitat complementaria per millorar el benestar.

 

El rol de l’artterapeuta

 

En el camí de l’artteràpia és important comptar amb la figura de l’artterapeuta, que és la persona encarregada d’acompanyar a les persones que s’inicien a l’artteràpia en la vehiculació dels seus processos artístics. Entre d’altres funcions, l’artterapeuta els dona suport a través de les següents tasques:

 

  • Comprendre’ls a través de la seva comunicació tant verbal, com no verbal.
  • Detectar-ne els seus requeriments.
  • Iniciar i orientar-los en el tipus d’artteràpia més adequada a la seva situació.

 

A diferencia d’altres disciplines en que també s’utilitzen elements artístics, l’artterapeuta utilitza i orienta els materials, les tècniques, els processos artístics i les obres en sí, cap a un finalitat terapèutica. D’aquesta manera, les activitats proposades no se centren en el valor estètic del treball, sinó en cobrir necessitats.

 

En aquest sentit, les activitats pròpies de l’artteràpia no s’acostumen a planificar com a exercicis tancats; ja que això aniria en contra de la seva pròpia essència, sinó que normalment es proposen com a directrius orientatives perquè després l’artterapeuta pugui adaptar-les d’acord amb les necessitats i l’evolució de cada persona o grup de persones; ja que de fet, les activitats relacionades amb l’artteràpia se solen realitzar en grup.

 

A nivell organitzatiu, la Federació Espanyola d’Associacions Professionals d’Artteràpia (FEAPA) agrupa associacions i artterapeutes d’arreu de l’estat espanyol, per facilitar la seva contribució a un millor coneixement de l’artteràpia i a la difusió dels seus beneficis potencials, organitzant diversos esdeveniments i activitats.

 

L’artteràpia, una nova veu després del càncer

 

Així doncs, després de completar el tractament, arriba el torn per a les persones que han superat un càncer d’intentar assolir una nova normalitat i, en aquest moment, pot ser freqüent trobar-se davant de noves preocupacions i nous tipus de dificultats.

 

Tot i que poden variar molt entre les diferents persones, és fàcil reconèixer moments difícils com la por a una possible recaiguda, els canvis de la imatge corporal, les pèrdues de memòria i de concentració, les variacions de pes o, fins i tot, els possibles canvis en les relacions socials i laborals. En alguns casos, es pot arribar al punt de que algunes persones arribin a culpar-se a elles mateixes d’haver patit la malaltia.

 

En conseqüència, davant d’aquests entorns o situacions vitals que poden ser conflictives, és comprensible que una persona pugui sentir-se desorientada o tingui dificultats per identificar-se amb alguns dels aspectes de la seva vida. En aquests casos, que poden ser habituals en les persones que han superat un càncer o que son camí de fer-ho, trobar un espai de descobriment personal com el que ofereix l’artteràpia, pot ser un recurs molt valuós.

 

Un exemple d’aquests nous camins que pot obrir l’artteràpia, seria la capacitat de donar a aquelles persones a qui els resulta més difícil expressar-se amb paraules, una nova veu a través del llenguatge artístic. D’aquesta manera, un pot aprendre a conèixer-se a ell mateix en la seva nova situació, i a l’hora, pot donar-se a conèixer millor a les persones del seu entorn.

 

En conclusió, les emocions i les pors lligades a la superació d’un càncer són vivències esperables, però úniques per a cada persona, i aprendre a expressar-les podria ser una bona manera de gestionar-les.

Referències

Federación Española de Asociaciones Profesionales de Arteterapia (2018). FEPA.

Qestudio. Artterapeuta. La teràpia a través de l’art.

Asociación Oncología Integrativa (2016). Arte Terapia.

La casa Matiz. Arterapia, procesos creativos y crecimiento interior. Propuestas y actividades.

Quan el càncer desapareix i les emocions es desperten

Sovint, els valors de cada persona afecten la seva manera de pensar i de fer front a una malaltia com el càncer. Per exemple, algunes persones senten que han de ser fortes i protegir els seus amics i familiars. D’altres, busquen suport i recorren a éssers estimats o altres persones que hagin superat un càncer. N’hi ha que es recolzen en la seva fe perquè els ajudi a vèncer-lo.

 

Una gran part de les persones que han passat per un càncer prefereixen apreciar més la vida i sobretot haver experimentat un augment de l’estima envers a ells mateixos. Aquestes conclusions formen part del que s’anomena creixement personal i ofereix un nou sentit a la vida que fins ara mai s’havia presentat. És també el resultat del creixement posttraumàtic.

 

Aquest creixement posttraumàtic suposa un canvi en els processos cognitius de la persona i, per tant, de la seva manera de percebre la realitat. Es descriuen com:

 

  • Canvis en un mateix: major sentiment de fortalesa, augment de l’autoestima i major capacitat per a afrontar-se a possibles futures dificultats. No obstant, poden coexistir amb un sentiment de vulnerabilitat pel fet de pensar que la malaltia pot reaparèixer en qualsevol moment.

 

  • Canvis en les relacions interpersonals: es veuen enfortides les relacions amb els altres i és habitual que la família estigui més unida que abans de l’experiència. Pot ser que també hagi  augmentat la necessitat de compartir els fets experimentats i la de demanar ajuda i, per tant, s’hagi desenvolupat la capacitat de recerca de suport social.

 

  • Canvis en l’espiritualitat i en la filosofia de vida: això es fa palès en una major valoració del que es té, un canvi de prioritats (separant el que és important del que és secundari) i una major apreciació dels detalls.

 

És important ressaltar que el creixement posttraumàtic no es dona en tots els casos, i quan es dona, es pot manifestar de maneres diferents i sense temps establerts d’aparició. En canvi, aquest és depenent del procés personal de cadascú, de l’espiritualitat, el suport social, l’extraversió, l’optimisme, i la capacitat d’acceptar gradualment allò que es viu.

 

També és molt important comprendre que el malestar i el creixement posttraumàtic no són incompatibles, sinó que d’alguna manera estan fortament lligats. De fet, moltes persones que manifesten aquest creixement continuen tenint emocions com la tristesa, la ira i la por per la inseguretat d’una recidiva.

 

Com identificar i distingir el diferents tipus d’emocions

 

Totes les emocions retroalimenten el creixement personal i formen part de la coexistència natural durant el procés de transformació i adaptació:

 

  • Tristesa: moltes persones amb càncer i després d’aquest se senten tristes. Es té la sensació d’haver perdut la salut i la vida d’abans d’assabentar-se de la malaltia. Cal tenir en compte que és una resposta normal davant de qualsevol malaltia greu. És possible que porti temps superar i acceptar tots els canvis succeïts. A nivell fisiològic, la tristesa sol anar acompanyada de cansament i poques ganes de menjar. Per algunes persones, aquests sentiments desapareixen o disminueixen amb el temps. Per altres, aquestes emocions poden intensificar-se. Si els sentiments dolorosos no milloren i s’interposen en la vida quotidiana, poden arribar a desenvolupar una depressió.

 

  • Ràbia: les persones que han hagut d’afrontar un càncer sovint també senten ira, ràbia o enuig per la impotència generada davant d’un esdeveniment imprevisible. Són freqüents els tipus de preguntes retòriques de l’estil “Per què a mi?”, “Què he fet per merèixer això?”. És probable que també se senti ressentiment amb els seus proveïdors d’assistència mèdica, els seus amics i els seus éssers estimats. L’enuig, sovint, s’origina de sentiments més difícils de mostrar, com ara la por, el pànic, la frustració o l’ansietat. Hi ha una tendència generalitzada a nivell social d’amagar l’enuig però, de fet, aquest pot ser útil atès que pot generar motivació per actuar.

 

  • Estrès/ansietat: tant durant el tractament com després d’aquest, és normal tenir estrès i ansietat a causa de tots els canvis i novetats pels quals s’està passant. L’ansietat s’origina al tenir preocupacions que sobrepassen els límits d’un mateix, a la incapacitat per relaxar-se i a la tensió que es pateix. L’estrès és un estat de nerviosisme molt alt i que pot impedir que el cos s’acabi de recuperar de la manera en què ho hauria de fer.

 

Què puc fer per gestionar-les?

 

La gent s’adona que quan expressa sentiments forts com l’enuig o la tristesa, té més possibilitat de canalitzar-los. Algunes persones ordenen els seus sentiments parlant i compartint l’experiència amb amics o familiars, amb altres persones que han superat un càncer, un grup de suport o un conseller.

 

  • Ser proactiu: tractar de centrar l’esforç i l’atenció en aquelles coses que estan a l’abast d’un mateix, intentant utilitzar l’energia d’un mateix per centrar-se en el benestar i en el que es pot fer per mantenir-se amb la millor salut possible. En alguns casos, sortir de casa i fer alguna activitat pot ajudar a enfocar-se en altres coses, més enllà del càncer patit i de les preocupacions que causa aquesta situació. L’exercici, el ioga i estirar poden ajudar també.

 

  • No tractar d’aparentar tenir entusiasme si no se’n té, és a dir, ser sincer amb un mateix i acceptar tots els tipus d’emocions en diferents moments. Freqüentment la gent de l’entorn dona missatges i ànims expressant  “la importància de ser positiu”. Cal remarcar que demanar i/o exigir una actitud positiva acostuma a suposar una gran càrrega addicional per la persona malalta (i/o pel seu familiar o cuidador), pot no resultar empàtica en no permetre precisament l’expressió d’aquelles emocions i/o sentiments socialment no tan acceptats com l’enuig o la tristor, però alhora tan necessaris de ser canalitzats i compartits.

 

  • Trobar formes per alliberar la tensió: diferents tècniques de relaxació o distensió poden ajudar a reduir l’estrès, com l’atenció plena o mindfulness que consisteix en una teràpia científicament validada  en la qual  la persona aprèn a centrar la seva atenció en l’aquí i l’ara, sense jutjar el moment, ni deixar-se portar pels pensaments i les emocions del moment, la qual cosa produeix una regulació fisiològica de l’excés d’activació emocional. L’objectiu és facilitar les eines necessàries per tal d’ajudar a reconèixer els estats d’ànim  que resulten més difícils de gestionar, que inicialment són adaptatius però que poden conduir a emocions i sentiments que no ajuden a adaptar-se en el dia a dia. Aquests tipus de pràctiques poden ajudar a analitzar-los, i a reconduir-se cap a l’espai de pau interior.

 

  • Expressió de l’afecte:  per a les persones més extravertides, parlar sobre els fets viscuts amb altres persones, no evitar parlar sobre el tema que ens preocupa i escriure-ho en un diari té efectes beneficiosos en l’estat d’ànim. Inclús el temps invertit en l’expressió de l’afecte s’associa positivament amb el creixement posttraumàtic, sempre i quan estigui en consonància amb la personalitat base de cada persona.

 

Referències

Generalitat de Catalunya. Les emocions.

Instituto Nacional del Cáncer. Los sentimientos y el cáncer.

American Cancer Society. El cáncer y los efectos emocionales.

Mayo Clinic (2014). Sobrevivientes de cáncer: cómo manejar tus emociones después del tratamiento de cáncer.

Llançar-se a l’aigua després del càncer

Com influeix la natació en el benestar físic

La natació és un esport d’impacte baix. Això vol dir que els moviments que es realitzen tenen un impacte suau en les articulacions i, per tant, s’associen a un risc més baix de lesió. Per aquest motiu, la natació està recomanada per a tot tipus de persones, incloent nens, gent gran i persones que han passat per una malaltia com el càncer, on la condició física s’ha vist compromesa.

 

A més a més, la natació és l’esport aeròbic per excel·lència ja que es practica a nivells moderats d’intensitat durant un període de temps relativament llarg. A nivell muscular, això implica l’ús de l’oxigen per a cremar greix i sucre i extreure l’energia necessària per a l’esforç físic. Tot això sumat al fet que tots els grans grups musculars hi estan implicats, incloent el cor, fan que la pràctica de la natació doti el cos de major resistència.

 

Uns altres músculs que treballen i s’enforteixen a cada braçada són els que s’encarreguen d’omplir i buidar d’aire els pulmons, fent que en cada respiració es pugui inspirar i expirar més aire amb menys despesa energètica, és a dir, més eficientment. De retruc, el fet que sigui més eficient permet baixar la freqüència respiratòria i la pressió sanguínia.

 

La natació i el benestar emocional

 

Hi ha nombrosos estudis correlacionant la pràctica d’esport aeròbic com la natació amb la millora del benestar psicològic. A través de l’augment de la circulació sanguínia cap al cervell i l’alliberament de neurotransmissors, nedar ens aporta, principalment, els següents beneficis:

 

  • Reducció dels símptomes d’angoixa i depressió i per tant millora de l’estat d’ànim.
  • Millora de la capacitat d’aprenentatge i memòria.
  • Millora de les funcions cognitives (percepció, atenció, raonament, entre d’altres).
  • Millora de la coordinació i habilitats visuals-motores.

 

 

Consideracions específiques per després del càncer de mama i limfedema

 

La natació és un exercici molt complet i dels més indicats. Tanmateix, després d’haver superat un càncer de mama i també en casos de limfedema, es recomana seguir els següents consells si tenim intenció de tornar al mar o a la piscina:

 

  • Consultar i demanar l’aprovació del metge. Sobretot preguntar si s’hauria d’evitar algun moviment o limitar l’amplitud de la braçada.
  • Avisar a l’instructor que hem superat un càncer de mama i si patim de limfedema. També li podem demanar que modifiqui els exercicis amb moviments que ens costi realitzar.
  • Assegurar-nos d’escalfar i estirar abans de l’exercici, sobretot les extremitats superiors.
  • Progressar lentament en cada entrenament. La millora serà gradual i única en cada cas. Cal donar-se temps per recuperar-se i estar més forta, flexible i sana, sense comparar el nostre progrés amb el de les altres ni amb el nostre propi abans de la malaltia.
  • Concentrar-se en l’estat físic. El més important és estar en bona forma física, encara que això signifiqui fer menys. I si se sent dolor, és recomanable aturar-se o fer moviments suaus.
  • Fer exercicis de relaxació després de cada entrenament, estirar i descansar el necessari. En cas d’estar molt cansada, refredada o amb alguna infecció, millor prendre’s un dia lliure.

 

Nedar a la piscina, en aigües obertes i consells d’entrenament

 

La piscina és un espai totalment segur i a més a més sempre es pot demanar consell i ajuda del socorrista o instructor/a present. Tanmateix, el nombre de persones que s’han animat a sortir a nedar al mar ha anat en augment en els darrers anys.

 

Iniciar o reprendre la natació en aigües obertes és un repte però, a diferència de la piscina, és una experiència molt més agradable perquè se sumen els beneficis de l’aigua del mar pel cos, el sol i, en conjunt, el fet de gaudir de fer esport a l’aire lliure.

 

Hi ha entrenaments dissenyats per a iniciar-se en la disciplina o bé per millorar el temps i la forma física, sobretot si hem passat per una malaltia. No obstant, s’han de tenir en compte aquests consells fonamentals:

 

  • No nedar mai sol al mar. Buscar-se un grup d’entrenament o club. Els clubs solen tenir una assegurança i vigilància mentre el grup neda.
  • Escalfar abans d’entrar a l’aigua.
  • Portar una boia de seguretat a la cintura per descansar i ser vistos per embarcacions. En venen a qualsevol botiga d’esport especialitzat.
  • En cas de malestar físic (rampes, marejos, etc.), aturar-se, demanar ajuda i, si cal, sortir de l’aigua sempre acompanyat per algú.

 

Haver superat un càncer no és impediment per plantejar-se un repte esportiu, sigui quin sigui i a l’edat que sigui. Si es fa amb constància, precaució i motivació, no hi haurà problema en arribar-hi.

 

El testimoni de la Selina Moreno és un exemple de dona que va superar un càncer de mama diagnosticat als 33 anys i ara, als seus 40, neda llargues distàncies. No és olímpica ni professional, però va trobar en la natació un estímul per créixer i superar els seus propis límits.

Referències

  1. La Vanguardia (2016). Cómo la natación ayuda a que nuestro cerebro esté más sano.
  2. World Cancer Research Fund. In the news: report confirms the benefits of swimming.
  3. breastcancer.org
  4. TimeOut (2017). Natació en aigües obertes a Barcelona: rutes i consells per entrenar.

Canvis en la pell després del càncer, cal prendre precaucions especials?

La pell pot canviar d’aspecte per diverses raons. A vegades, això succeeix a causa de factors externs que impacten sobre la pell mateixa, com ara l’exposició solar prolongada. Altres cops, la pell actua com una finestra que mostra els canvis en l’organisme degut a, per exemple, l’aparició d’un tumor o com a efecte secundari del tractament.

 

La pell és de fet una de les zones del cos més comunament afectades per la teràpia contra el càncer. Afortunadament, les reaccions cutànies són sovint temporals i existeixen multitud de mesures pal·liatives per fer-hi front.

 

En aquest article, fem un recull de canvis a nivell cutani i cures de la pell habituals després d’un càncer, ja sigui de pell o de qualsevol altre tipus. Aquestes alteracions poden ser un efecte secundari de la quimioteràpia, la radioteràpia o associats a una intervenció quirúrgica.

 

Estructura de la pell i tipus de cèl·lules que hi trobem

 

La pell és l’òrgan més gran del cos, ja que ocupa 2m2 i pesa 5kg, aproximadament. La seva principal funció és la de barrera protectora de l’organisme en front a agents externs (fred, calor, patògens, etc), a l’hora que permet la comunicació d’aquest amb el medi que l’envolta. Està dividida en 3 capes, amb components i funcions diferents però interrelacionades:

 

  • L’epidermis conté diverses capes de cèl·lules juxtaposades més aviat planes. La més externa està formada per cèl·lules mortes que són eliminades de forma constant de la superfície de la pell i són substituïdes per altres cèl·lules noves formades en les capes més profundes. Diàriament, renovem unes 30.000-40.000 cèl·lules epidermals. A l’epidermis també s’hi troben les cèl·lules que produeixen i acumulen melanina i que donen coloració a la pell, depenent de la raça i exposició al sol. L’acumulació de melanina també és responsable de l’aparició de taques i pigues.

 

  • El gruix de la dermis depèn molt de la zona del cos, essent especialment gruixuda als palmells de les mans i a les plantes dels peus. Conté elements molt diversos com ara:

 

  • el col·lagen i les fibres elàstiques, que mantenen les propietats estructurals i elàstiques de la pell
  • els capil·lars sanguinis
  • els nervis
  • les glàndules sudorípares, que produeixen la suor
  • les glàndules sebàcies, que produeixen el greix que contribueix a mantenir la humitat de la pell
  • els fol·licles pilosos, des d’on creix cada pèl del nostre cos

 

  • L’hipodermis està formada per cèl·lules que emmagatzemen el greix que serveix de reserva energètica. En les dones, aquestes cèl·lules s’acumulen en el glutis i les cuixes, mentre que en els homes, aquestes predominen en la zona abdominal.

 

 

Quins tipus de càncer s’originen en la pell i quines seqüeles ens hi poden deixar?

 

El càncer de pell és el càncer més freqüent i s’origina sobretot en les parts exposades al sol de l’epidermis, però no exclusivament. Els subtipus més habituals són els carcinomes cutanis (no melanoma) i els melanomes, sorgits de les cèl·lules que contenen la melanina. Els carcinomes solen extirpar-se fàcilment amb cirurgia, i en el cas de necessitar tractament, solen respondre bé. Al contrari del que succeeix en els melanomes, no acostumen a estendre’s més avall de l’epidermis i a altres parts del cos. El melanoma és menys freqüent però és més agressiu i sol requerir cirurgia i quimio o radioteràpia.

 

El canvi principal després d’una cirurgia per extirpar un tumor a la pell (o intern) és l’aparició de cicatrius, de les quals en parlem més avall.

 

Quines alteracions cutànies poden aparèixer després d’un càncer?

 

A continuació, mencionem les principals alteracions i consells per la seva cura:

Pell seca (xerosi):

és degut a l’alteració de la capa de greix produïda per les glàndules sebàcies, sobretot com a conseqüència de la quimioteràpia. La desnutrició i deshidratació també augmenten el risc d’aparició. Es pot manifestar en alguna d’aquestes formes: pell més aspra i amb menys brillantor, enrogiment i irritació amb aparició de ferides, descamació i fissures. Aquestes últimes impliquen més risc d’infeccions.

 

Consells:

 

  • Hidratar-se, principalment amb aigua. Altres begudes sanes són les infusions o aigua amb llimona.

 

  • Per a la higiene personal: evitar l’aigua molt calenta; utilitzar sabons hidratants i de pH neutre semblant al de la pell; ensabonar-se i assecar-se sense friccionar gaire amb l’esponja i la tovallola, respectivament; utilitzar locions i cremes hidratants per després de la dutxa o més cops al dia, sense aromes i sense alcohol. El metge pot recomanar la més idònia per cada cas.

 

  • Vestir-se preferiblement amb roba de cotó (també les tovalloles) i sabates de pell.

 

  • Ambient: evitar el sol directe i ambients molt secs, per exemple amb calefacció per aire; protegir-se amb cremes amb fotoprotecció total; ventilar l’habitació periòdicament.

 

  • Només en casos extrems, el metge valorarà la prescripció d’antihistamínics o corticoides per disminuir els símptomes.

 

Prurit (picor):

degut, entre d’altres, a la xerosi, insuficiència renal o hepàtica, alteració de l’eliminació de la bilis (colèstasi), ús d’antidepressius o opiacis, etc. Consells:

 

  • Mantenir la pell hidratada (veure apartat anterior)
  • Evitar rascar-se en la mesura que sigui possible, ja que es poden produir ferides en la pell; mantenir les ungles curtes i utilitzar guants si és necessari
  • Minimitzar els factors que augmenten la picor, com ara l’alcohol, les espècies i el menjar picant, la roba apretada i de llana o teixit sintètic, la calor, la sudoració
  • Si la picor està localitzada i el metge ho indica, aplicar-hi fred
  • Només en casos de picor generalitzada, el metge valorarà la prescripció d’antihistamínics i, si persisteix, d’esteroides, antidepresius i/o sedants.

 

Úlceres en la pell:

degudes al trencament de la barrera cutània per la invasió directa del tumor, sobretot en el càncer de pell, cap i coll i mama. També es donen com a conseqüència del tractament ( sobretot en els palmells de les mans i plantes dels peus) i degut a haver estat al llit durant molt de temps sense variar la postura. Consells:

 

  • Netejar l’úlcera amb gases impregnades amb aigua oxigenada i posteriorment, amb sèrum fisiològic. Es poden fer servir desinfectants comercials com el Betadine®.
  • Si s’infecten, el metge ens farà les cures locals i receptarà antibiòtic.
  • En cas de dolor, es poden fer servir analgèsics.
  • Si sagnen, s’ha de consultar i acudir al metge pressionant-les amb una gasa estèril.

 

Edemes (retenció de líquids):

són acumulacions de líquid, sobretot a les cames i peus, que se senten com inflor i pesadesa i provoquen també guany de pes. Consells:

  • Mantenir una dieta equilibrada, rica en líquids, aliments diürètics (espàrrecs, api, col-i-flor, etc.) i pobre en greixos. Evitar els aliments amb moltes sals com les begudes industrials, embotit, conserves, etc.
  • Realitzar esport diàriament i mantenir elevat el membre amb edema durant el descans nocturn.

 

En aquesta mateixa secció de la web, s’inclouen més consells nutricionals i d’activitat física lleugera, moderada i intensa.

 

  • Evitar la calor (saunes, banys calents, sol), roba apretada i amb teixit sintètic,
  • Valorar amb el metge l’ús de guants, mitges i venes compressives.

 

Cicatrius:

és normal que apareguin després d’una cirurgia. Un dermatòleg pot millorar l’aspecte dels queloides (creixement extra de teixit a la cicatriu) amb làser o altres procediments. S’hauria d’acudir al cirurgià si les cicatrius es fan més grans, si no s’acaben de tancar, o si piquen o tiben molt.

 

Altres canvis molt habituals deguts sobretot a la teràpia són els canvis en les ungles i l’aparició d’acné. Una visita a un dermatòleg després de finalitzar el tractament és altament recomanable per un consell més personalitzat sobre productes cosmètics.

Referències

 

  1. NIH (Instituto Nacional del Cáncer). Cáncer de piel.
  2. SEOM (Sociedad Española de Oncología Médica). Alteraciones de la piel.

Compartir l’experiència després del càncer

Després de passar per un càncer, la persona afectada no només s’enfronta a seqüeles físiques i fisiològiques, sinó que requerirà un període de temps més o menys variable per a l’acceptació dels canvis que ha sofert el seu cos i de l’experiència viscuda.

 

Les seqüeles de tipus psicològic o emocional són sovint molt més complexes de superar. La capacitat d’afrontament i l’adaptabilitat a un nou estil de vida (en cas d’haver patit un canvi físic sever) o simplement el retorn a l’equilibri pot ser més o menys ràpid i dependrà de cada cas concret. Alguns dels factors que poden influir en la capacitat d’afrontament són:

 

  • Les característiques del procés oncològic pel qual ha passat la persona afectada.
  • Les variables sociodemogràfiques com el sexe, l’edat, el nivell d’estudis o la capacitat econòmica.
  • El recolzament social i l’expressió de l’afecte per part de la família i amics.
  • Els trets de personalitat com la disposició per compartir l’experiència o l’obertura de sentiments contribueixen a despertar emocions positives en situacions difícils.

 

De quines maneres es pot compartir l’experiència?

L’exercici de compartir l’experiència pot realitzar-se de moltes maneres, des de mantenir converses amb el nostre cercle més proper d’amics i família fins a apuntar-se a una psicoteràpia individual o en grup. La majoria d’hospitals tenen a disposició de les persones que pateixen un càncer o l’han superat, un servei d’atenció psicològica individual, de grup i per a famílies afectades.

 

Existeix un tipus de teràpia per a millorar l’estat d’ànim de manera contrària als mètodes tradicionals: la Psicologia Positiva. Aquesta tracta de focalitzar l’atenció de la persona en allò que realment li funciona i se li dóna millor per tal de fomentar l’optimisme, el benestar i la felicitat de la persona.

 

En un article publicat recentment elaborat per l’Institut Català d’Oncologia (ICO), amb l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), s’ha demostrat que la psicologia positiva dirigida a persones que han passat per un càncer redueix el malestar emocional i l’estrès posttraumàtic, essent corroborat per les persones del seu entorn més proper.

 

En l’article anterior “Mindfulness: connecta amb l’aquí i l’ara” vam presentar aquesta tècnica de psicologia com una eina per fer front a l’estrès que poden patir les persones al llarg de la seva convivència amb la malaltia. Es basa en el principi d’atenció plena en el que ens succeeix. De fet, compartir l’experiència amb persones de confiança o amb gent que passa per situacions similars també és en realitat una manera d’aconseguir atenció plena als esdeveniments del present i de reduir l’estrès.

 

Tipus de grups de suport

 

Els grups de suport permeten als participants compartir les seves experiències viscudes i expressar els sentiments amb altres persones que han passat pel mateix, podent reduir d’aquesta manera l’estrès i alhora sentir-se més comprés i acompanyat. L’intercanvi d’informació i consells pot proporcionar una sensació de control i així reduir els sentiments d’impotència. Hi ha grups que s’enfoquen en un tipus de càncer determinat i altres on hi participen persones que han passat per tipus de càncer totalment diferents.

 

Les entitats de Junts contra el càncer ofereixen serveis d’orientació i suport psicològic a les persones que han superat el càncer, així com des del portal web de la Generalitat també es pot accedir a diferents associacions de pacients i enllaços d’interès.

 

Aquests grups proporcionen recolzament de diverses maneres i cada persona pot trobar el que millor s’adapti a les seves necessitats. A grans trets, els grups de suport poden ser:

 

  • D’autoajuda, dirigits pels integrants del grup.
  • Grups dirigits per professionals: treballador social, psicòleg, etc., moderen i condueixen la conversa entre els integrants.
  • Grups de suport informatiu, dirigits per un coordinador professional que proporciona informació i educació relacionada amb el càncer. Sovint, aquests grups conviden oradors, com ara metges, per a que proporcionin assessorament expert.

 

 

També podem trobar grups de suport per internet que permeten a les persones comunicar-se de diverses maneres:

 

  • Grups d’interès i llistes de correu electrònic que envien articles o textos d’interès als integrants del grup.
  • Grups de discussió, fòrums o panels d’anuncis electrònics que permeten publicar un missatge i les respectives rèpliques.
  • Xats i videoconferències, que permeten als integrants comunicar-se en temps real.

 

A més les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, ofereixen diferents recursos i serveis de suport per l’etapa que comença un cop finalitzat el tractament pel càncer.

Referències

Ochoa C; Casellas-Grau A; Vives J; Font A; Borrs, JM. Positive psychotherapy for distressed cancer survivors: posttraumatic growth facilitation reduces posttraumatic stress. International Journal of Clinical and Health Psychology. 17, pp. 28-37. Elsevier España, 2017.
Instituto Nacional del Cáncer (NIH) (2014). Grupos de apoyo para el cáncer.
Cancer.Net. Grupos de apoyo.

Generalitat de Catalunya. Viure amb càncer.

García-Torres F; Alós Cívico FJ; Pérez-Dueñas C; Moriana Elvira JA. Guía de tratamientos psicológicos eficaces en psicooncología. Ediciones Pirámide; Febrero 2016.

El sòl pelvià: un aliat per combatre la incontinència urinària i la disfunció sexual

Què és el sòl pelvià        

 

El sòl pelvià, o zona perineal, està format pel conjunt de músculs, lligaments, teixits conjuntius i nerviosos situats a la part baixa de l’abdomen, el que s’anomena cavitat pelviana. Embolcalla els òrgans ubicats a l’interior de la pelvis: la bufeta, el recte i l’úter en el cas de les dones, desenvolupant una funció de sosteniment i antigravitatòria amb l’objectiu de mantenir aquests òrgans en la posició correcte per tal d’assegurar el seu bon funcionament. El conjunt de músculs del sòl pelvià no treballa de forma independent, sinó que està estretament relacionat amb la musculatura abdominal i les cadenes musculars antigravitatòries.
A més de tenir una funció de sosteniment, el sòl pelvià intervé en altres processos fisiològics com:

 

  • Funció de continència: el sòl pelvià és necessari pel bon funcionament dels processos de micció i defecació, ja que exerceix control sobre els esfínters uretral i anal.
  • Funció reproductiva: en les dones, el moviment dels músculs del sòl pelvià és imprescindible per conduir el fetus cap a l’exterior.
  • Funció sexual: una bona tonificació de la musculatura del sòl pelvià millora la qualitat de les relacions sexuals. En dones és necessari per la sensibilitat vaginal, mentre que als homes contribueix en el procés de l’ejaculació.

 

 

Debilitament del sòl pelvià

 

La cirurgia derivada de diversos processos oncològics pot provocar una debilitació en la musculatura del sòl pelvià, podent aparèixer disfuncions fisiològiques, relacionades amb la incontinència urinària i fecal, o amb la qualitat de les relacions sexuals. Puntualment aquesta debilitació pot generar un prolapse (caiguda dels òrgans sostinguts pel sòl pelvià).

 

Alguns exemples de cirurgies que poden induir aquests trastorns són les cirurgies derivades dels càncers de recte i de bufeta. En dones, a més a més, les cirurgies dels càncers de coll uterí, endometri, ovari, vulva i vagina poden desencadenar un debilitament del sòl pelvià. En el cas dels homes, la prostatectomia (extirpació de la glàndula prostàtica) també pot generar disfuncions d’aquest tipus.

 

Existeixen altres causes que també poden contribuir al debilitament del sòl pelvià, especialment l’embaràs i el part, però també l’herència i l’envelliment. A més a més, la pràctica de mals hàbits quotidians com retenir molt temps la orina i expulsar-la amb força durant la micció, l’ús de faixes o roba molt ajustada així com una mala alimentació que provoqui obesitat o restrenyiment.

 

Rehabilitació del sòl pelvià

 

Existeixen diversos tractaments per fomentar la rehabilitació del sòl pelvià. La fisioteràpia de la musculatura del sòl pelvià és la primera línia de tractament establerta per les guies clíniques nacionals i internacionals en aquesta àrea terapèutica. Els exercicis del tipus Kegel així com els abdominals hipopressius són els més utilitzats per les persones que necessiten tonificar la musculatura del sòl pelvià:

 

  • Exercicis Kegel: consisteix en efectuar uns moviments de contracció a la musculatura del sòl pelvià. És important identificar la musculatura que s’ha d’exercitar per poder fer-ho de manera correcta. Quan s’exercita el sòl pelvià el que se sent és una contracció que tanca i eleva cap endins i cap a dalt totes les obertures relacionades amb el sòl pelvià, és a dir, l’anus, la uretra, i la vagina en el cas de les dones.


  • Abdominals hipopressius: es tracta d’uns exercicis mitjançant els quals es pot reduir la pressió abdominal que exerceix el paquet visceral sobre el sòl pelvià.

 

Altres tècniques fisioterapèutiques que ajuden a la tonificació del sòl pelvià són:

 

  • Massatge perineal: tècnica manual aplicada a la zona del perineu des de l’exterior (zona abdominal) o des de la vagina o anus.

 

  • Electroestimulació: tècnica d’estimulació muscular que consisteix en l’estimulació mitjançant electricitat aplicada a través d’elèctrodes posicionats a la zona externa perineal, o a l’interior de la vagina o anus. Es tracta d’una tècnica passiva que no requereix la implicació de la persona tractada, essent especialment útil en el cas que no sigui possible fer els exercicis de forma autònoma (per exemple, persones d’edat avançada).

 

  • Biofeedback: en aquesta tècnica es requereix activament el treball del pacient, que anirà contraient els músculs amb indicacions del fisioterapeuta i amb l’ajuda d’una màquina que monitoritza les contraccions.

 

  • Boles xineses/conus vaginals: les dones poden utilitzar aquests dispositius per a la tonificació de la musculatura del sòl pelvià. En el cas de les boles xineses, aquestes efectuen una petita vibració que estimularà la musculatura del sòl pelvià. Els conus vaginals provoquen una contracció del sòl pelvià quan són introduïts a la vagina.

 

  • La fisioteràpia del sòl pelvià és encara una disciplina molt nova malgrat els seus beneficis hagin estat demostrats, especialment pel que fa a la millora de la incontinència urinària així com la qualitat de la vida sexual. És fonamental que la persona que hagi de reforçar la musculatura del sòl pelvià estigui guiada per especialistes, ja que es tracta d’una musculatura poc coneguda.

 

Per tant, la qualitat en la realització dels exercicis serà proporcional a la millora obtinguda.  Si s’aconsegueix fer-ho de forma correcte i s’és constant els resultats seran considerables, provocant una autèntica millora en la qualitat de vida d’aquestes persones.

 

Referències

  1. Carneiro EF et al. Las características anatomofuncionales del suelo pélvico y la calidad de vida de mujeres con incontinencia urinaria de esfuerzo sometidas a ejercicios perineales. Actas Urológicas Españolas. 2010;34(9):788–793.
  2. En suelo firme (2014). Como localitzar los músculos del suelo pélvico.
  3. Un rayo de esperanza (2013). Rehabilitación del suelo pélvico.
  4. Biosfera. Exercicis de Kegel.
  5. Continence Foundation of Australia. Pelvic Floor Muscles.
  6. Pelvic floor first. Working your pelvic floor.

 

Trastorns de la son, com dormir i descansar millor

Dormir bé és important per a la salut física i per a la ment. A banda d’ajudar a restaurar els processos mentals i consolidar l’aprenentatge, un bon descans també té efectes positius en la pressió arterial i la immunitat.

 

Problemes i signes d’insomni

 

L’insomni és un problema comú entre les persones que han superat un càncer. Es pot presentar com una dificultat a la hora d’adormir-se, despertar-se múltiples vegades durant la nit, o despertar-se ben d’hora al matí amb la incapacitat d’aconseguir tornar-se a adormir de nou. Aquestes alteracions poden provocar fatiga, debilitació durant el dia, o desencadenar problemes de memòria o de concentració. Alguns estudis han suggerit que l’insomni pot tenir un paper important en l’esperança de vida i per aquesta raó és important identificar aquests problemes i buscar un tractament per solucionar-los.

 

 

Consells per a dormir i descansar millor

 

Hi ha una sèrie d’hàbits i rutines que poden ajudar a l’hora de dormir. Mantenir un estil de vida saludable sempre és recomanable, on menjar bé i fer exercici és clau per assegurar un bon descans durant la nit.

 

És important aconseguir un ambient adequat i sense distraccions. Es recomana apagar tots els aparells electrònics amb un mínim de mitja hora abans d’anar a dormir i mantenir l’habitació a les fosques.

 

Acostumar el cos a seguir uns horaris també ajuda a descansar millor, però si encara es tenen problemes de son, fer exercicis de relaxació senzills abans d’anar a dormir o practicar el mindfulness poden ajudar a acabar de desconnectar i a alliberar les possibles tensions.

 

La gent amb insomni tendeix a mirar el rellotge amb freqüència, però es recomana evitar-ho, ja que això només serveix per augmentar l’ansietat i per empitjorar l’insomni.

 

Teràpies per millorar l’insomni

 

En varis estudis s’ha demostrat que la intervenció no farmacològica com les teràpies de relaxació, de control d’estímuls, l’educació de la higiene de la son i altres estratègies destinades a consolidar la son, han estat associades a una millor qualitat dels somnis i a una reducció de la fatiga, demostrant així que la intervenció no farmacològica pot ser efectiva en el tractament de l’insomni en les persones que han superat un càncer.

 

Les teràpies de relaxació inclouen l’entrenament de la respiració, la relaxació muscular, estiraments i meditació per ajudar a induir un estat de descans.

 

La teràpia de control d’estímuls consisteix en associar el dormitori únicament amb dormir, limitant al màxim totes les altres activitats com mirar la televisió, menjar o llegir dins del llit. Això es pot aconseguir fàcilment anant-se’n al llit només quan es té son. En les ocasions en què se sigui incapaç de quedar-se adormit durant més de 20 minuts, es recomana sortir del dormitori i tornar-hi només quan es tingui son.

 

La higiene del son implica modificar les pràctiques habituals que poden interferir amb la son. Això inclou evitar les begudes amb cafeïna i l’alcohol com a mínim les 6 hores prèvies a anar a dormir, així com evitar menjars contundents i picants per sopar. Per tal de millorar quantitativament i qualitativament el descans, es recomana menjar de manera lleugera per la nit, per tal d’evitar digestions pesades, i fer exercici regularment.

 

Crear una rutina per anar a dormir és molt útil per a poder adormir-se amb més facilitat. Això pot incloure llegir, escoltar música relaxant, prendre un got de llet, un bany tebi o tenir un temps de silenci i reflexió abans d’anar a dormir. Quan això es fa regularment, el nostre cervell associa aquestes activitats amb el fet d’anar a dormir.

 

L’insomni es reconeix com a queixa comuna en les persones que han superat un càncer. No obstant això, aquest problema no ha estat reconegut pels investigadors fins fa molt poc. Hi ha estudis en curs per determinar l’etiologia de l’insomni en aquesta població i el tractament més adequat. Mentre que la investigació continua, es pot experimentar amb teràpies no farmacològiques, i discutir el problema en més detall amb el seu metge o amb un especialista de la son.

Referències

Instituto Nacional del Cáncer (2015). Problemas para dormir.

Davidson J, Waisberg J, Brundage M, Maclean A. (2001). Nonpharmacologic Group Treatment of Insomnia: A Preliminary Study with Cancer Survivors. Psycho-Oncology, 10, pp.389-397.

Epstein D.R., Dirksen S.R. (2008). Randomized trial of a cognitive-behavioral intervention for insomnia in breast cancer survivors. Oncology Nursing Forum, 34(5), 51-59.

Consells per a mantenir-se actiu: Activitat física intensa

Com ja s’ha comentat en articles anteriors, l’activitat física ofereix nombrosos beneficis per a les persones que han superat un càncer. Hi ha evidències que el condicionament físic i la pèrdua de pes poden fins i tot ajudar a reduir el risc que alguns tipus de càncer tornin després del tractament, és a dir la possible recaiguda.

 

La millor manera de començar és amb activitats físiques de baixa intensitat, però a mesura que passa el temps i es van observant els beneficis que comporten, és normal voler augmentar l’activitat, així com el nivell de dificultat, practicant activitat física moderada i acabant fins i tot amb una activitat intensa, sobretot aquelles persones que ja estaven acostumades a practicar esport abans de passar per un càncer.

 

Cal recordar que és important parlar amb el metge o personal de la salut adient sobre el tipus d’exercici que es vol practicar per tal d’assegurar que sigui segur i eficaç en cada cas.

 

 

Beneficis de practicar exercici d’intensitat elevada

 

En un estudi recent, s’ha demostrat que fer exercici d’alta intensitat podria ajudar a combatre el càncer. Això és degut a la pujada de l’adrenalina que s’obté al exercitar-se a una intensitat elevada, fet que ajuda a mobilitzar unes cèl·lules del sistema immunològic anomenades “assassines”, que juguen un paper central en la destrucció de cèl·lules tumorals. Tot i aquest benefici, encara s’ha d’estudiar amb més profunditat els efectes positius d’aquests tipus d’exercicis.

 

Cal tenir en compte que el dolor és un signe d’alarma que avisa d’un possible problema, així que sempre que es noti un símptoma de dolor cal aturar l’entrenament. La recuperació entre dues sessions d’exercici físic és molt important: no s’ha de forçar l’organisme, de manera que si un dia se sent fatiga excessiva, s’hauria de descansar i no continuar amb una altra sessió d’exercici fins tornar a la normalitat.

 

Què entenem per exercicis d’intensitat elevada?

 

Una activitat es considera elevada si durant l’exercici només es poden dir poques paraules sense haver-se de parar per recuperar l’alè. En aquests tipus d’activitats el cor batega més ràpid, es respira fortament i s’acaba suant. Alguns suggeriments d’activitats d’aquest tipus serien les següents:

  • Ball aeròbic
  • Saltar a corda
  • Córrer
  • Anar en bicicleta a una velocitat superior als 15km/h
  • Senderisme de muntanya
  • Arts marcials
  • Esports que impliquin córrer o moure’s en gran mesura (futbol, bàsquet, tenis…)
  • Nadar ràpid

 

Consells

Com bé s’ha comentat amb anterioritat, sempre és recomanable fer-se un examen físic complet abans de començar a practicar exercici físic per tal de poder avaluar l’estat de salut actual, així com demanar consell al metge per tal de seguir un programa adequat segons l’estat físic de cada persona.

 

És important recordar que portar una dieta saludable i fer exercici amb regularitat ajuden a millorar el benestar i l’estat de salut general, augmentant així la qualitat de vida.

 

Referències

Rock, C. L., Doyle, C., Demark-Wahnefried, W., Meyerhardt, J., Courneya, K. S., Schwartz, A. L., Bandera, E. V., Hamilton, K. K., Grant, B., McCullough, M., Byers, T. and Gansler, T. Nutrition and physical activity guidelines for cancer survivors. CA Cancer J Clin. 2012 Jul-Aug;62(4):243-74.

Pedersen, L., Idorn, M., Olofsson, G., Lauenborg, B., Nookaew, I., Hansen, R., Johannesen, H., Becker, J., Pedersen, K., Dethlefsen, C., Nielsen, J., Gehl, J., Pedersen, B., Thor Straten, P. Y Hojman, P. Voluntary Running Suppresses Tumor Growth through Epinephrine- and IL-6-Dependent NK Cell Mobilization and Redistribution. Cell Metabolism. 2016 March; 23(3):554–562.

Consells per a mantenir-se actiu: activitat física moderada

Com ja hem comentat en articles anteriors  l’ activitat física té una importància fonamental en l’adquisició d’uns hàbits de vida saludables. Hi ha una gran quantitat d’estudis que han demostrat una associació entre l’exercici habitual i un menor risc d’efectes secundaris després del càncer, així com taxes de recaiguda més baixes i una millor supervivència global.

La millor manera de començar és amb activitats físiques de baixa intensitat, però amb el pas de temps és possible que es vulgui augmentar la dificultat i la durada d’aquests exercicis o incloure noves activitats, especialment en aquelles persones que tenien un perfil molt actiu abans del càncer.

És fonamental parlar amb el metge o fisioterapeuta sobre el tipus d’exercici que s’està considerant, per tal d’assegurar que serà segur en cada cas.

Beneficis de practicar exercici moderat

S’han realitzat diversos estudis amb persones que han superat el càncer de mama, colorectal, de pròstata i d’ovari on s’observa que les persones amb nivells superiors d’activitat física després de superar un càncer tenien tendència a viure més temps, així com una probabilitat més baixa de recaiguda.

L’exercici moderat s’associa a alguns beneficis com millores significatives en la funció cardiopulmonar (aptitud aeròbica), en la flexibilitat, força i la qualitat de vida. A més, sembla que l’exercici moderat pot protegir contra l’osteoporosi (aprimament dels ossos).

L’osteoporosi és una preocupació per a moltes dones menopàusiques que han tingut càncers dependents d’hormones i, per tant, no poden prendre la teràpia  de reemplaçament hormonal. S’ha observat que fer exercici moderat ajuda a preservar la densitat mineral òssia, fins i tot quan ja s’havien prescrit bisfosfonats, calci i vitamina D.

La fatiga relacionada amb el càncer és un dels símptomes més angoixants soferts pels pacients durant i després de la teràpia contra el càncer. S’ha demostrat que els programes d’exercicis supervisats redueixen la fatiga relacionada amb el càncer a les persones que han superat un càncer de mama.

Moltes persones perden múscul i guanyen greix durant el tractament contra el càncer. En aquest sentit, amb l’activitat física moderada es pot reduir el pes, millorar l’índex de massa magra, la densitat mineral òssia, i la força muscular.  Aquesta millora en la composició corporal (greixos, ossos i músculs) a part d’augmentar la aptitud física també pot tenir un efecte psicològic positiu en millorar la autoestima i la imatge corporal. L’activitat física moderada també te un efecte psicològic positiu reduint l’ansietat i la depressió.

Què entenem per exercicis d’intensitat mitja?

Una manera fàcil d’identificar un exercici d’intensitat mitja seria mitjançant la intensitat de la respiració. Aquest és el cas d’aquelles activitats amb les quals es pot notar que respirem fortament, igual que ho faríem al caminar de manera ràpida. De fet, caminar és una bona activitat física moderada, com ho serien també els balls de saló, remar (en canoa), practicar golf o jardineria.

–    Exercicis d’intensitat mitja recomanats

Idealment, les persones que han superat un càncer haurien de combinar els exercicis aeròbics amb l’entrenament amb peses. Es pot  augmentar l’activitat física sense anar a un gimnàs, o fins i tot sense sortir de la casa, només cal afegir més activitat física en la rutina diària. Aquests són alguns suggeriments:

  • Agafar les escales en lloc de pujar a l’ascensor.
  • Adquirir un podòmetre (comptador de passes) i augmentar la vostra quantitat de passos diaris. Es poden trobar diverses polseres d’activitat o aplicacions per telèfons mòbils que fan aquesta funció.
  • Fer freqüents descansos durant tot el dia per posar-se de peu, estirar-se i fer passejades curtes.
  • Fer estiraments per mantenir els músculs i les articulacions flexibles.

D’altra banda, algú que anava al gimnàs abans del càncer, és possible que hagi de disminuir la intensitat dels exercicis durant un temps, tot hi així es pot:

  • Realitzar un exercici aeròbic que augmenti la freqüència cardíaca: caminades ràpides (a l’aire lliure o en una cinta), nedar o anar en bicicleta.
  • Fer un entrenament de força per tonificar els músculs: aixecar peses, treballar amb màquines d’exercicis o bandes de resistència.

Depenent del nivell de condicionament físic i de confort és possible que algunes persones vulguin començar amb una caminada de 10 minuts; d’altres poden trobar que es poden exercir durant 20 minuts (o més) immediatament. L’objectiu hauria de ser com a mínim 30 minuts d’exercici aeròbic cinc dies a la setmana o més, fins a les 3 hores d’activitat física setmanals.

Es recomana començar lentament. Si sou nous a l’hora de fer exercici, augmenteu lentament la durada i la intensitat de l’activitat física. És important tenir cura: si s’intenta fer massa esforç, és possible desanimar-se i deixar d’exercitar-se completament.

  • Què passa si estem massa esgotats per fer exercici?

De vegades la fatiga pot ser tan forta que és bo descansar temporalment. Reposar per un temps, començar de nou lentament i refer-se. Així el nivell d’energia augmentarà a llarg termini. Aquests són alguns suggeriments addicionals:

  • Si no es te l’energia per exercir-se durant mitja hora completa, repartiu-la: feu tres caminades de 10 minuts durant el dia.
  • Fer l’exercici agradable: buscar un company d’activitats o escoltar música mentre s’utilitza la bicicleta o a la cinta de córrer.
  • Beure molta aigua.
  • Considerar el ioga i el tai-xi; encara que no siguin exercicis aeròbics integren el moviment i la meditació i milloren el benestar.
  • Buscar programes dissenyats per a pacients amb càncer. Algunes associacions de pacients i hospitals ofereixen classes d’exercicis que responen a les necessitats de les persones que han superat un càncer.
  • Escolteu el vostre cos; no feu exercici si no us trobeu bé.

–    Consells

Els riscos de practicar exercici moderat per a les persones que han superat un càncer no són massa diferents als de la població general. Existeix el risc que es produeixin lesions musculoesquelètiques (dolor, esquinços, etc.), per tant hauria de ser sempre un tipus d’activitat sense sobreesforços ni excessos. També s’han de tenir en compte algunes consideracions: en les persones amb anèmia greu, el sistema immunològic debilitat o que hagin rebut radioteràpia.

Per aquests i altres motius sempre és recomanable tenir un examen físic complet i obtenir l’aprovació del seu oncòleg abans de començar un programa d’exercici moderat a vigorós. Per tant és molt recomanable per a totes les persones que han superat un càncer portar a terme un programa d’exercicis adequat al seu estat físic. Sempre que s’adrecin els riscos aquí comentats, la pràctica d’exercici moderat resulta molt beneficiosa, ja que ha demostrat augmentar la qualitat de vida de les persones que han superat un càncer, tant a nivell físic com a nivell psicològic.

Per a més informació sobre activitats i tallers, recordar que les entitats de la FECEC ofereixen un servei que posa a disposició de les persones que han superat la malaltia, un espai de trobada informal per la millora del seu benestar.

Referències

  1. Rock, C. L., Doyle, C., Demark-Wahnefried, W., Meyerhardt, J., Courneya, K. S., Schwartz, A. L., Bandera, E. V., Hamilton, K. K., Grant, B., McCullough, M., Byers, T. and Gansler, T. (2012), Nutrition and physical activity guidelines for cancer survivors. CA: A Cancer Journal for Clinicians, 62: 242–274.
  2. Instituto Nacional del Cáncer. 2017. Actividad física y cáncer.
  3. Paul O’Neill. 2017. Exercise for Cancer Patients: Fitness after Treatment.