Cicatrius després del càncer de pell: Hi ha remei?

El càncer i les seqüeles físiques

Les seqüeles físiques que provoca el càncer, els efectes secundaris dels tractaments, el seguiment mèdic i les revisions, són situacions que solen acompanyar en nombroses ocasions a les persones que han superat un càncer. Els canvis corporals, com la caiguda del cabell, els canvis en la pell o les cicatrius, poden afectar l’autoestima i, per tant, causar inseguretat.

 

De fet, segons un informe coordinat pel Grup Espanyol de Pacients amb Càncer (GEPAC) sobre les necessitats de les persones que han superat aquesta malaltia, un terç d’aquestes persones es mostren preocupades pels canvis en el seu aspecte físic.

 

Com veurem a continuació, particularment en el càncer de pell, durant el procés de recuperació després del tractament pot ser oportú contactar amb alguna associació o entitat de suport per conèixer l’experiència i recomanacions d’altres persones sobre aquest tema o rebre assessorament onco-estètic per part de professionals especialitzats.

 

En aquesta línia, a més de la informació que facilita el propi GEPAC, podem trobar altres recursos sobre aspectes com la prevenció i la cura de la pell a través d’altres associacions com l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) o la mateixa FECEC i les entitats federades com la Oncolliga, la Oncolliga Girona o el Grup Àgata, que ofereixen recursos realment útils al voltant de la cura de la pell.

Tipus de cicatrius, tipus de remei

El càncer de pell és el càncer més comú i s’origina sobretot en les parts de l’epidermis més exposades al sol, encara que no exclusivament. Entre els tipus principals de càncer de pell distingim els que reben el nom de carcinomes cutanis de cèl·lules basals o escamoses (no melanoma) i els que anomenem melanomes.

 

Els carcinomes solen extirpar-se fàcilment amb cirurgia, en el cas de necessitar tractament solen respondre bé i, al contrari del que succeeix en els melanomes, no se solen estendre per sota de l’epidermis o disseminar-se a altres parts del cos. Així doncs, el melanoma és menys freqüent, però pot ser més agressiu i sol requerir cirurgia, a més de quimio- i radioteràpia.

 

En conseqüència, en funció del càncer de pell que s’hagi superat, la cirurgia emprada per extirpar un tumor a la pell (o intern) pot provocar l’aparició de diferents tipus de cicatrius. A això cal afegir que alguns tipus de pell poden cicatritzar pitjor, donant lloc a cicatrius voluminoses, amb un to diferent a l’habitual i, en alguns casos, amb símptomes com picor o irritació.

 

Generalment, es poden diferenciar dos tipus de cicatrius:

 

  • Hipertròfiques, que apareixen poc després de la cirurgia i consisteixen en elevacions vermelloses limitades a les vores de la ferida.
  • Queloides, que es produeixen mesos després de la cirurgia i tenen un aspecte entre vermell i violeta, amb vores irregulars que sobrepassen els límits de la ferida. Poden acompanyar-se de picor, dolor i, de vegades, certa ulceració. No desapareixen espontàniament i hi ha el risc que l’intent d’eliminar-les amb cirurgia només aconsegueixi empitjorar-les.

 

Per evitar (en la mesura del possible) la seva aparició, són importants les cures postoperatòries immediates però si, malgrat aquestes, al final del tractament persisteixen cicatrius que puguin afectar la imatge personal, el més convenient és parlar amb el metge de família o l’especialista per valorar com revertir-les i estudiar possibles vies de recuperació estètica. Hi ha diferents teràpies que podrien ajudar a reduir o fer desaparèixer les cicatrius:

 

  • Injecció de corticoides intralesionals: s’apliquen directament a l’interior de la cicatriu, per obtenir resultats millors i més ràpids.
  • Crioteràpia: és l’administració de nitrogen líquid a baixes temperatures, per tal de reduir la mida de la cicatriu.
  • Làser de colorant polsat: pot ser una forma definitiva d’eliminar la cicatriu, ja que no només millora el seu aspecte, sinó que, a més, disminueix les molèsties associades com, per exemple, la picor.
  • Factors plaquetaris: recentment s’està aplicant plasma a les cicatrius atròfiques, amb bons resultats. El plasma estimula la formació de col·lagen per part de la pell i millora la textura cutània.
  • Maquillatge corrector, com a solució transitòria, o micropigmentació, com a opció més permanent per dissimular la cicatriu postoperatòria. La micropigmentació consisteix en la implantació de pigments esterilitzats a nivell epidèrmic.

 

 

Cirurgia reconstructiva

Així doncs, per extirpar un càncer de pell pot haver estat necessària l’eliminació d’una zona de pell i teixit relativament extensa, el que pot haver deixat certes alteracions en les persones que han superat la malaltia que poden requerir cirurgia reconstructiva. Afortunadament, les tècniques avançades de cirurgia reconstructiva solen permetre que els cirurgians estètics redueixin al mínim les cicatrius causades pel càncer de pell i el seu tractament, millorant l’aspecte i la funció de la zona afectada.

 

Hi ha força varietat de tècniques per a aquesta finalitat. Un procediment habitual sol ser el d’estirar quirúrgicament la pell al costat la ferida per poder tancar-ne les vores. En cas de no ser possible, també es pot valorar obtenir pell sana d’una altra part del cos i empeltar-la sobre la ferida per ajudar a sanar-la i millorar l’aparença de l’àrea afectada.

 

Protegir-se del sol

L’ús de protecció solar durant i després dels tractaments oncològics segueix sent imprescindible. Els tractaments oncològics incrementen la sensibilitat de la pell respecte a les agressions externes. Per aquest motiu, les persones que han passat per aquest tipus de tractaments han de ser especialment cautelosos a l’hora d’exposar-se al sol, i emprar productes de protecció solar adequats -especialment sobre les cicatrius- per tal d’evitar reaccions a la pell.

 

El Dia Europeu de la Prevenció del Càncer de Pell, que va tenir lloc el passat 13 de juny, es va celebrar amb l’objectiu d’informar i conscienciar la població sobre la prevenció i el diagnòstic precoç del càncer de pell, així com sobre la importància de adoptar bons hàbits relatius a l’exposició solar.

 

Tanmateix, el recordatori anual que ens proporciona aquesta data també serveix per prendre consciència que la cura de la pell ha de ser permanent, sobretot quan s’ha passat per una afectació delicada. La pàgina web de la “Fundación Piel Sana” de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV) conté recursos útils i interessants, com articles i vídeos amb consells d’estètica i per a la cura de la pell, la informació i estratègies de prevenció sobre malalties o complicacions cutànies, la psoriasi pediàtrica o els avenços en investigació liderats per l’associació. En aquest sentit, una altra bona font per seguir els progressos en l’àrea de la dermatologia seria la pàgina del Grup Espanyol de Dermato-Oncologia i Cirurgia, també vinculat a l’AEDV.

 

En resum, l’aparició de cicatrius pot ser comú després de superar un càncer de pell, però la seva forma i les mesures que s’han de prendre al respecte poden dependre molt de cada cas. En les situacions on el metge consideri que és recomanable prendre mesures terapèutiques d’algun tipus, hi ha diverses possibilitats que poden ser de gran ajuda.

 


Referències

Cancer.org- Cirugía para los cánceres de piel de células basales y de células escamosas

GEPAC – Todo lo que empieza cuando termina el cáncer

Cancer.org – Cicatrices y heridas

Docshop.com – Cirugía reconstructiva para el cáncer de piel

Cancer.gov – Cáncer de piel

GEPAC – Con los pacientes de cáncer de piel y melanoma

AEDV – Fundación Piel Sana de la AEDV

AEDV – Grupo Español de Dermato-Oncología y Cirugía

Fundació Lliga Catalana d’Ajuda Oncològica ONCOLLIGA

Fundació Oncolliga Girona – Lliga catalana d’ajuda al malalt de cáncer

Grup Àgata

Tabaquisme i càncer: Carrega’t de bons motius per deixar-ho.

A vegades és difícil percebre com els actes quotidians i comuns, com pot ser el fumar, repercuteixen en les nostres vides. Fumar és un acte quotidià que es converteix en una addicció i que acaba, directament o indirectament, vinculat negativament al nostre entorn, al nostre cos i la nostra ment.

 

Tabaquisme després del càncer

 

Encara que pugui semblar un contrasentit, un estudi va descriure que gairebé un 10% dels pacients amb càncer continuen fumant 9 anys després del seu diagnòstic. En aquesta línia, es coneix que les persones més joves que han superat aquesta malaltia (al voltant dels 40 anys), així com les dones o les persones amb menys recursos o estudis, poden ser particularment propensos a seguir fumant després de finalitzar el seu tractament.

 

Més enllà de la nocivitat pròpia del tabaquisme, seguir fumant després d’un càncer també pot tenir una influència negativa en el desenvolupament d’aquesta malaltia. Com a exemple, hi ha evidències mèdiques que indiquen que, específicament les dones fumadores que han passat per un càncer de mama poden tenir fins a un 120% més de risc de recaiguda.

 

Per tant, és important prendre consciència de la valuosa oportunitat que aquestes persones tenen simplement deixant de fumar. Afortunadament, en el mateix estudi on es va estudiar la incidència de fumadors després d’un càncer, també es va descriure que una de cada tres d’aquestes persones va manifestar la intenció de deixar de fumar, cosa per la cual n’existeixen molt bons motius.

 

Una llista de bons motius per deixar de fumar

 

La celebració del Dia Mundial Sense Tabac, el 31 de maig, va significar una bona ocasió per donar-li la volta a la truita, pensar en positiu i donar oportunitat a pensaments com es ¨pot deixar de fumar¨ o ¨no estàs sol en això ¨. El lema de la XIX campanya de la Setmana sense Fum (del 25 al 31 de maig), ¨per gaudir a sac, no necessites tabac¨, pot ser també un leitmotiv aliat en la difícil tasca que pot ser deixar de fumar.

 

Sabem que és possible dir-li adéu al tabac, i deixar de fumar és probablement el més important que una persona fumadora pot fer per millorar la seva salut, independentment de la seva edat o els seus antecedents com a fumador, i especialment si ha finalitzat el tractament d’un càncer.

 

No obstant això, per afrontar amb èxit la decisió de deixar de fumar, cal fer-ho conscientment; pel que pot ajudar valorar els pros i els contres, i reflexionar sobre tot el que es guanyarà deixant de fumar.

 

Les raons per les quals la gent normalment fuma poden ser molt diverses: estimulació, preocupació, percepció de relaxació, hàbit social o -fins i tot- avorriment. En contraposició, amb la simple decisió de deixar de fumar, qualsevol persona millorarà la pròpia salut, la dels que estan al seu voltant i l’estat de la seva pell, mostrarà una actitud que pot ser exemplar per als seus fills o altres persones importants en la seva entorn, i aconseguirà un estalvi econòmic important.

 

Per aconseguir deixar de fumar, hi ha una sèrie de consells pràctics que podrien ajudar:

 

  • Mentalitzar-se i intentar visualitzar-se sense fumar.
  • Fixar un dia per deixar-ho.
  • Deixar-ho totalment i de cop.
  • Beure aigua i sucs de fruita, preferiblement naturals i rics en vitamina C.
  • Moderar al màxim el consum d’alcohol i begudes estimulants com el cafè o el té.
  • Menjar aliments rics en vitamina B (com el pa o l’arròs integral).
  • Fer exercici de manera regular.
  • Aprofitar les estones lliures en fer alguna cosa que ens agradi.
  • Aprendre tècniques de relaxació.
  • Si cal, utilitzar algun fàrmac – consultant prèviament amb un metge – que ajudi a superar la dependència al tabac.

 

 

En resum, l’activitat física o la bona alimentació són hàbits saludables que després del tractament d’un càncer ja poden contribuir a un millor estat de salut i poden facilitar també les possibles conseqüències de deixar de fumar.

 

On es pot trobar ajuda per deixar de fumar?

 

Hi ha diferents recursos, tant presencials com no presencials, als quals recórrer a l’hora de donar el pas. L’ajuda personalitzada per part d’un professional sanitari incrementa considerablement les possibilitats d’èxit. Concertant una cita al centre de salut es pot rebre assessorament sobre el procés i, en cas de considerar-se oportú, tractament farmacològic. Demanar informació o ajuda a la farmàcia també és possible; hi ha una xarxa de farmàcies ‘sense fum’, en les quals els professionals farmacèutics ofereixen assessorament.

 

061 CatSalut Respon també posa a disposició dels usuaris un programa d’ajuda per deixar de fumar, que consisteix en elaborar un pla específic i individualitzat, oferir una sèrie de recomanacions i consells per abandonar l’hàbit tabàquic i fer un seguiment telefònic continuat durant un any.

 

A través de la web 2.0 també es pot contactar amb la Unitat de Tractament del Tabaquisme de l’Hospital Universitari de Bellvitge, que ajuda als fumadors a deixar de fumar en línia.

 

Finalment, també hi ha una sèrie de guies d’autoajuda riguroses i validades per les autoritats sanitàries. Tant el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya com el Ministeri de Sanitat i Consum posen a disposició dels ciutadans guies que poden ser consultades aquí i aquí.

 

Sense culpes i sense excuses, però amb determinació

 

En definitiva, la nociva relació entre tabac i càncer és molt ben coneguda, cosa que no deixa de ser un motiu més per abandonar el tabaquisme el més aviat possible o començar a buscar ajuda per fer-ho. Així doncs, no serveix de res culpabilitzar-se d’haver fumat, ni posar-se excuses per no deixar-ho. Per millorar la seva salut, qualsevol fumador només necessita determinació, cosa que acostuma a ser una característica comuna en aquelles persones que han passat pel tractament d’un càncer.

 


Referències

Generalitat de Catalunya. Càncer de Pulmó

Blogdefarmacia.com El estigma y la vergüenza pueden empeorar los síntomas depresivos en pacientes con cáncer de pulmón

Afectadoscancerdepulmon.com “Cáncer y tabaco: sin culpas” por Joan Salvador Vilallonga

Generalitat de Catalunya. Canal Salut. Deixar de fumar

Generalitat de Catalunya. SEM – Sistema d’Emergències Mèdiques. Ajuda per Deixar de Fumar

Programa Atenció Primària Sense Fum (PAPSF)

Fundación española del corazón. Ahorrar al dejar de fumar

El Mundo. El tabaco, el alcohol y el sobrepeso, factores de riesgo de un segundo cáncer de mama

UPMC. Deixar de fumar després del càncer (Anglès).

Cancer.gov Supervivents de càncer i tabaquisme (Anglès).

SEMFYC. XIX Setmana sense Fum.

Després del càncer colorectal i l’ostomia: superant nous reptes.

El càncer colorectal és el càncer més freqüent en la població espanyola. L’alleujament que provoca la seva superació molts cops ve seguit d’un temor a la recaiguda i una preocupació per les seqüeles que se’n poden derivar.

 

Seguiment i revisió després del tractament

 

El seguiment mèdic posterior al tractament d’un càncer colorectal permet detectar possibles recurrències i facilitar que aquestes puguin ser tractables. Així doncs, és aconsellable parlar amb el metge sobre aquestes visites de seguiment. Sovint, el seguiment de moltes de les persones que han acabat el seu tractament pel càncer colorectal es fa al propi hospital i, més endavant quan s’obté l’alta hospitalària, amb el metge d’atenció primària.

 

Així doncs, una bona manera d’iniciar el període de seguiment podria ser considerar amb el metge aquestes preguntes:

 

  • Quin és el meu risc de recurrència?
  • Quines proves de seguiment necessitaré i amb quina freqüència?
  • Quins signes i símptomes s’haurien d’observar amb atenció?
  • On es pot obtenir més informació sobre el seguiment en funció del tipus de tumor tractat i procediment mèdic seguit?

 

A més a més, s’aconsella a les persones que s’estiguin recuperant d’aquest tipus de càncer, que segueixin un seguit de pautes de bona salut com són mantenir una alimentació i pes saludable, fer exercici i no fumar.

 

Possibles seqüeles del tractament del càncer colorectal

 

La quimioteràpia pot tenir nombrosos efectes adversos, tot i que molts d’aquests són reversibles i desapareixen un cop finalitzat el tractament. En canvi, es coneix que l’oxaliplatí -un dels fàrmacs clàssics utilitzats pel càncer colorectal- pot causar el que es coneix com a neurotoxicitat crònica o neuropatia perifèrica crònica.

 

Aquesta patologia, que afecta sobretot a les mans i als peus, es pot manifestar amb alteracions sensitives, dolor i pèrdua de força, entre d’altres símptomes. Es calcula que el risc de patir una neuropatia a llarg termini augmenta en funció de la dosi de quimioteràpia rebuda durant el càncer i cal ser conscients que els símptomes poden tardar aproximadament entre 18 mesos i 2 anys a desaparèixer.

 

Un altre dels efectes que poden aparèixer amb la quimioteràpia és la disminució d’un tipus de cèl·lules de la sang, anomenades neutròfils, que rep el nom de neutropènia. Aquesta situació pot fer que augmenti la probabilitat de partir una infecció i que, en cas de patir-la, sigui més severa. En aquests casos, i depenent del tipus d’infecció, s’administra un tractament específic; com ara antibiòtics o antifúngics, als que s’hi poden afegir altres medicaments que ajudin a augmentar les defenses. No obstant això, els nivells de glòbuls blancs solen normalitzar-se en un període curt de temps.

 

Ostomia després del càncer de còlon

 

En el cas específic de les persones que han sigut tractades de càncer colorectal, una de les seqüeles importants que poden repercutir en la seva qualitat de vida és la necessitat de haver-se de sotmetre a una ostomia.

 

L’ostomia és un procediment quirúrgic que consisteix en comunicar una part de l’interior del budell amb l’exterior de l’abdomen, i pot ser necessària de manera temporal o bé de per vida. L’obertura que es realitza a la pell abdominal de la persona ostomitzada es denomina estoma i aquest queda cobert per una bossa, per tal de poder recol·lectar la femta. Existeixen diversos tipus de bosses recol·lectores que s’utilitzen depenent del tipus d’ostomia i d’acord amb la necessitat de cada persona.

 

L’adaptació a l’estoma és un repte important i es necessita un temps per aprendre a conviure-hi. Certs àmbits quotidians podrien veure’s afectats, però existeixen diversos recursos i consells per mirar de re-orientar-los:

 

  • Socialització. Res impedeix tornar a gaudir de la vida social. Per començar, es poden fixar petits reptes com anar als serveis públics, sortir a sopar fora o planificar una sortida de cap de setmana.

 

  • Relacions íntimes. L’estoma, com qualsevol operació, pot afectar la imatge corporal i l’autoestima. La majoria de les persones ostomitzades poden reprendre una vida sexual saludable. És normal sentir-se nerviós, per això cal prendre’s-ho amb calma i parlar-ho amb la parella.

 

  • Abans de reincorporar-se a la vida laboral, es necessària una recuperació i bones condicions de salut. Un cop recuperat, no hi ha cap raó per la qual no es pugui tornar a la feina. En cas de que l’activitat laboral requereixi un gran esforç físic, es recomanable utilitzar una faixa per evitar l’aparició d’hèrnies.

 

  • Esport. Com en moltes altres ocasions, pot ser recomanable, especialment la natació. Hi ha banyadors especials, tot i que no son estrictament necessaris. En aquests casos, cal també tenir en compte d’aplicar la crema solar després de col·locar la bossa, ja que aquesta pot impedir l’adherència a la pell del disc que subjecta la bossa.

 

  • Dieta. És important seguir una dieta saludable i equilibrada. Existeixen algunes recomanacions, com evitar certs aliments per limitar la producció de gasos i detectar els aliments que no es toleren bé.

 

  • Viatjar: No hi ha limitacions físiques que impedeixin viatjar a una persona ostomitzada. Es important portar sempre el material necessari per canviar-se i portar tot el material (i reserves) al equipatge de mà. Es recomanable portar una carta signada pel seu metge explicant que porta material d’ostomia.

 

Superant nous reptes

En definitiva, com en molts tipus de càncer, després de finalitzar el tractament d’un càncer colorectal, és relativament normal tenir cert temor a la recaiguda i certa preocupació per les possibles seqüeles que puguin haver aparegut. No obstant això, existeixen una bona quantitat de recursos i estratègies que poden facilitar la transició cap a una nova normalitat.  Un exemple és el testimoni del Bernat, que es pot consultar aquí.

 


Referències

  1. Generalitat de Catalunya. Càncer de còlon i recte.
  2. American Cancer Society. La vida como supervivent de càncer colorectal.
  3. Fight Colorectal Cancer. Neuropatia (anglès).
  4. Ostomia professional.Informació mèdica y de cures d’infermeria.
  5. Germans Trias i Pujol. Guia educativa del pacient ostomitzat.

L’artteràpia, una nova veu després del càncer

Què és l’artteràpia?

És fàcil posar-se d’acord a l’hora d’afirmar que l’expressió artística, en qualsevol de les seves vessants, és sovint el canal per excel·lència a l’hora de mostrar i comprendre emocions més enllà de les paraules.

 

En aquest sentit, l’artteràpia consisteix en el desenvolupament i canalització de les capacitats creatives d’una persona per transformar-les en una eina de gestió de situacions i emocions conflictives i per poder brindar una oportunitat de canvi en alguns àmbits vitals, com la integració dins de la comunitat, el desenvolupament personal o la cura del propi benestar emocional.

 

Com a potencials beneficis de l’expressió artística per a una persona que ha superat una malaltia amb un possible impacte emocional, com podria ser el càncer, serien destacables les oportunitats de:

 

  • Augmentar la comunicació amb l’entorn.
  • Facilitar la gestió de l’estrès.
  • Afavorir l’autoestima.
  • Guanyar una sensació de control.
  • Aprofundir en el coneixement propi i de la malaltia.

 

 

Una altra avantatge atribuïble a l’artteràpia seria que per obtenir-ne els seus potencials beneficis no es requereixen coneixements artístics previs, ja que la tècnica parteix de la premissa que tothom posseeix la capacitat de projectar la seva evolució interna mitjançant l’art. Per tant, l’artteràpia és a l’abast de tothom i és una manera senzilla i efectiva d’afegir una dimensió humanista dins del plantejament integral de l’atenció d’una persona que ha superat un càncer.

 

No obstant això, també és important destacar que l’artteràpia no pot considerar-se en cap cas com una alternativa als tractaments de quimioteràpia, radioteràpia o qualsevol altre tractament prescrit per un metge; si no que es una activitat complementaria per millorar el benestar.

 

El rol de l’artterapeuta

 

En el camí de l’artteràpia és important comptar amb la figura de l’artterapeuta, que és la persona encarregada d’acompanyar a les persones que s’inicien a l’artteràpia en la vehiculació dels seus processos artístics. Entre d’altres funcions, l’artterapeuta els dona suport a través de les següents tasques:

 

  • Comprendre’ls a través de la seva comunicació tant verbal, com no verbal.
  • Detectar-ne els seus requeriments.
  • Iniciar i orientar-los en el tipus d’artteràpia més adequada a la seva situació.

 

A diferencia d’altres disciplines en que també s’utilitzen elements artístics, l’artterapeuta utilitza i orienta els materials, les tècniques, els processos artístics i les obres en sí, cap a un finalitat terapèutica. D’aquesta manera, les activitats proposades no se centren en el valor estètic del treball, sinó en cobrir necessitats.

 

En aquest sentit, les activitats pròpies de l’artteràpia no s’acostumen a planificar com a exercicis tancats; ja que això aniria en contra de la seva pròpia essència, sinó que normalment es proposen com a directrius orientatives perquè després l’artterapeuta pugui adaptar-les d’acord amb les necessitats i l’evolució de cada persona o grup de persones; ja que de fet, les activitats relacionades amb l’artteràpia se solen realitzar en grup.

 

A nivell organitzatiu, la Federació Espanyola d’Associacions Professionals d’Artteràpia (FEAPA) agrupa associacions i artterapeutes d’arreu de l’estat espanyol, per facilitar la seva contribució a un millor coneixement de l’artteràpia i a la difusió dels seus beneficis potencials, organitzant diversos esdeveniments i activitats.

 

L’artteràpia, una nova veu després del càncer

 

Així doncs, després de completar el tractament, arriba el torn per a les persones que han superat un càncer d’intentar assolir una nova normalitat i, en aquest moment, pot ser freqüent trobar-se davant de noves preocupacions i nous tipus de dificultats.

 

Tot i que poden variar molt entre les diferents persones, és fàcil reconèixer moments difícils com la por a una possible recaiguda, els canvis de la imatge corporal, les pèrdues de memòria i de concentració, les variacions de pes o, fins i tot, els possibles canvis en les relacions socials i laborals. En alguns casos, es pot arribar al punt de que algunes persones arribin a culpar-se a elles mateixes d’haver patit la malaltia.

 

En conseqüència, davant d’aquests entorns o situacions vitals que poden ser conflictives, és comprensible que una persona pugui sentir-se desorientada o tingui dificultats per identificar-se amb alguns dels aspectes de la seva vida. En aquests casos, que poden ser habituals en les persones que han superat un càncer o que son camí de fer-ho, trobar un espai de descobriment personal com el que ofereix l’artteràpia, pot ser un recurs molt valuós.

 

Un exemple d’aquests nous camins que pot obrir l’artteràpia, seria la capacitat de donar a aquelles persones a qui els resulta més difícil expressar-se amb paraules, una nova veu a través del llenguatge artístic. D’aquesta manera, un pot aprendre a conèixer-se a ell mateix en la seva nova situació, i a l’hora, pot donar-se a conèixer millor a les persones del seu entorn.

 

En conclusió, les emocions i les pors lligades a la superació d’un càncer són vivències esperables, però úniques per a cada persona, i aprendre a expressar-les podria ser una bona manera de gestionar-les.


Referències

Federación Española de Asociaciones Profesionales de Arteterapia (2018). FEPA.

Qestudio. Artterapeuta. La teràpia a través de l’art.

Asociación Oncología Integrativa (2016). Arte Terapia.

La casa Matiz. Arterapia, procesos creativos y crecimiento interior. Propuestas y actividades.

Quan el càncer desapareix i les emocions es desperten

Sovint, els valors de cada persona afecten la seva manera de pensar i de fer front a una malaltia com el càncer. Per exemple, algunes persones senten que han de ser fortes i protegir els seus amics i familiars. D’altres, busquen suport i recorren a éssers estimats o altres persones que hagin superat un càncer. N’hi ha que es recolzen en la seva fe perquè els ajudi a vèncer-lo.

 

Una gran part de les persones que han passat per un càncer prefereixen apreciar més la vida i sobretot haver experimentat un augment de l’estima envers a ells mateixos. Aquestes conclusions formen part del que s’anomena creixement personal i ofereix un nou sentit a la vida que fins ara mai s’havia presentat. És també el resultat del creixement posttraumàtic.

 

Aquest creixement posttraumàtic suposa un canvi en els processos cognitius de la persona i, per tant, de la seva manera de percebre la realitat. Es descriuen com:

 

  • Canvis en un mateix: major sentiment de fortalesa, augment de l’autoestima i major capacitat per a afrontar-se a possibles futures dificultats. No obstant, poden coexistir amb un sentiment de vulnerabilitat pel fet de pensar que la malaltia pot reaparèixer en qualsevol moment.

 

  • Canvis en les relacions interpersonals: es veuen enfortides les relacions amb els altres i és habitual que la família estigui més unida que abans de l’experiència. Pot ser que també hagi  augmentat la necessitat de compartir els fets experimentats i la de demanar ajuda i, per tant, s’hagi desenvolupat la capacitat de recerca de suport social.

 

  • Canvis en l’espiritualitat i en la filosofia de vida: això es fa palès en una major valoració del que es té, un canvi de prioritats (separant el que és important del que és secundari) i una major apreciació dels detalls.

 

És important ressaltar que el creixement posttraumàtic no es dona en tots els casos, i quan es dona, es pot manifestar de maneres diferents i sense temps establerts d’aparició. En canvi, aquest és depenent del procés personal de cadascú, de l’espiritualitat, el suport social, l’extraversió, l’optimisme, i la capacitat d’acceptar gradualment allò que es viu.

 

També és molt important comprendre que el malestar i el creixement posttraumàtic no són incompatibles, sinó que d’alguna manera estan fortament lligats. De fet, moltes persones que manifesten aquest creixement continuen tenint emocions com la tristesa, la ira i la por per la inseguretat d’una recidiva.

 

Com identificar i distingir el diferents tipus d’emocions

 

Totes les emocions retroalimenten el creixement personal i formen part de la coexistència natural durant el procés de transformació i adaptació:

 

  • Tristesa: moltes persones amb càncer i després d’aquest se senten tristes. Es té la sensació d’haver perdut la salut i la vida d’abans d’assabentar-se de la malaltia. Cal tenir en compte que és una resposta normal davant de qualsevol malaltia greu. És possible que porti temps superar i acceptar tots els canvis succeïts. A nivell fisiològic, la tristesa sol anar acompanyada de cansament i poques ganes de menjar. Per algunes persones, aquests sentiments desapareixen o disminueixen amb el temps. Per altres, aquestes emocions poden intensificar-se. Si els sentiments dolorosos no milloren i s’interposen en la vida quotidiana, poden arribar a desenvolupar una depressió.

 

  • Ràbia: les persones que han hagut d’afrontar un càncer sovint també senten ira, ràbia o enuig per la impotència generada davant d’un esdeveniment imprevisible. Són freqüents els tipus de preguntes retòriques de l’estil “Per què a mi?”, “Què he fet per merèixer això?”. És probable que també se senti ressentiment amb els seus proveïdors d’assistència mèdica, els seus amics i els seus éssers estimats. L’enuig, sovint, s’origina de sentiments més difícils de mostrar, com ara la por, el pànic, la frustració o l’ansietat. Hi ha una tendència generalitzada a nivell social d’amagar l’enuig però, de fet, aquest pot ser útil atès que pot generar motivació per actuar.

 

  • Estrès/ansietat: tant durant el tractament com després d’aquest, és normal tenir estrès i ansietat a causa de tots els canvis i novetats pels quals s’està passant. L’ansietat s’origina al tenir preocupacions que sobrepassen els límits d’un mateix, a la incapacitat per relaxar-se i a la tensió que es pateix. L’estrès és un estat de nerviosisme molt alt i que pot impedir que el cos s’acabi de recuperar de la manera en què ho hauria de fer.

 

Què puc fer per gestionar-les?

 

La gent s’adona que quan expressa sentiments forts com l’enuig o la tristesa, té més possibilitat de canalitzar-los. Algunes persones ordenen els seus sentiments parlant i compartint l’experiència amb amics o familiars, amb altres persones que han superat un càncer, un grup de suport o un conseller.

 

  • Ser proactiu: tractar de centrar l’esforç i l’atenció en aquelles coses que estan a l’abast d’un mateix, intentant utilitzar l’energia d’un mateix per centrar-se en el benestar i en el que es pot fer per mantenir-se amb la millor salut possible. En alguns casos, sortir de casa i fer alguna activitat pot ajudar a enfocar-se en altres coses, més enllà del càncer patit i de les preocupacions que causa aquesta situació. L’exercici, el ioga i estirar poden ajudar també.

 

  • No tractar d’aparentar tenir entusiasme si no se’n té, és a dir, ser sincer amb un mateix i acceptar tots els tipus d’emocions en diferents moments. Freqüentment la gent de l’entorn dona missatges i ànims expressant  “la importància de ser positiu”. Cal remarcar que demanar i/o exigir una actitud positiva acostuma a suposar una gran càrrega addicional per la persona malalta (i/o pel seu familiar o cuidador), pot no resultar empàtica en no permetre precisament l’expressió d’aquelles emocions i/o sentiments socialment no tan acceptats com l’enuig o la tristor, però alhora tan necessaris de ser canalitzats i compartits.

 

  • Trobar formes per alliberar la tensió: diferents tècniques de relaxació o distensió poden ajudar a reduir l’estrès, com l’atenció plena o mindfulness que consisteix en una teràpia científicament validada  en la qual  la persona aprèn a centrar la seva atenció en l’aquí i l’ara, sense jutjar el moment, ni deixar-se portar pels pensaments i les emocions del moment, la qual cosa produeix una regulació fisiològica de l’excés d’activació emocional. L’objectiu és facilitar les eines necessàries per tal d’ajudar a reconèixer els estats d’ànim  que resulten més difícils de gestionar, que inicialment són adaptatius però que poden conduir a emocions i sentiments que no ajuden a adaptar-se en el dia a dia. Aquests tipus de pràctiques poden ajudar a analitzar-los, i a reconduir-se cap a l’espai de pau interior.

 

  • Expressió de l’afecte:  per a les persones més extravertides, parlar sobre els fets viscuts amb altres persones, no evitar parlar sobre el tema que ens preocupa i escriure-ho en un diari té efectes beneficiosos en l’estat d’ànim. Inclús el temps invertit en l’expressió de l’afecte s’associa positivament amb el creixement posttraumàtic, sempre i quan estigui en consonància amb la personalitat base de cada persona.

 


Referències

Generalitat de Catalunya. Les emocions.

Instituto Nacional del Cáncer. Los sentimientos y el cáncer.

American Cancer Society. El cáncer y los efectos emocionales.

Mayo Clinic (2014). Sobrevivientes de cáncer: cómo manejar tus emociones después del tratamiento de cáncer.

Llançar-se a l’aigua després del càncer

Com influeix la natació en el benestar físic

La natació és un esport d’impacte baix. Això vol dir que els moviments que es realitzen tenen un impacte suau en les articulacions i, per tant, s’associen a un risc més baix de lesió. Per aquest motiu, la natació està recomanada per a tot tipus de persones, incloent nens, gent gran i persones que han passat per una malaltia com el càncer, on la condició física s’ha vist compromesa.

 

A més a més, la natació és l’esport aeròbic per excel·lència ja que es practica a nivells moderats d’intensitat durant un període de temps relativament llarg. A nivell muscular, això implica l’ús de l’oxigen per a cremar greix i sucre i extreure l’energia necessària per a l’esforç físic. Tot això sumat al fet que tots els grans grups musculars hi estan implicats, incloent el cor, fan que la pràctica de la natació doti el cos de major resistència.

 

Uns altres músculs que treballen i s’enforteixen a cada braçada són els que s’encarreguen d’omplir i buidar d’aire els pulmons, fent que en cada respiració es pugui inspirar i expirar més aire amb menys despesa energètica, és a dir, més eficientment. De retruc, el fet que sigui més eficient permet baixar la freqüència respiratòria i la pressió sanguínia.

 

La natació i el benestar emocional

 

Hi ha nombrosos estudis correlacionant la pràctica d’esport aeròbic com la natació amb la millora del benestar psicològic. A través de l’augment de la circulació sanguínia cap al cervell i l’alliberament de neurotransmissors, nedar ens aporta, principalment, els següents beneficis:

 

  • Reducció dels símptomes d’angoixa i depressió i per tant millora de l’estat d’ànim.
  • Millora de la capacitat d’aprenentatge i memòria.
  • Millora de les funcions cognitives (percepció, atenció, raonament, entre d’altres).
  • Millora de la coordinació i habilitats visuals-motores.

 

 

Consideracions específiques per després del càncer de mama i limfedema

 

La natació és un exercici molt complet i dels més indicats. Tanmateix, després d’haver superat un càncer de mama i també en casos de limfedema, es recomana seguir els següents consells si tenim intenció de tornar al mar o a la piscina:

 

  • Consultar i demanar l’aprovació del metge. Sobretot preguntar si s’hauria d’evitar algun moviment o limitar l’amplitud de la braçada.
  • Avisar a l’instructor que hem superat un càncer de mama i si patim de limfedema. També li podem demanar que modifiqui els exercicis amb moviments que ens costi realitzar.
  • Assegurar-nos d’escalfar i estirar abans de l’exercici, sobretot les extremitats superiors.
  • Progressar lentament en cada entrenament. La millora serà gradual i única en cada cas. Cal donar-se temps per recuperar-se i estar més forta, flexible i sana, sense comparar el nostre progrés amb el de les altres ni amb el nostre propi abans de la malaltia.
  • Concentrar-se en l’estat físic. El més important és estar en bona forma física, encara que això signifiqui fer menys. I si se sent dolor, és recomanable aturar-se o fer moviments suaus.
  • Fer exercicis de relaxació després de cada entrenament, estirar i descansar el necessari. En cas d’estar molt cansada, refredada o amb alguna infecció, millor prendre’s un dia lliure.

 

Nedar a la piscina, en aigües obertes i consells d’entrenament

 

La piscina és un espai totalment segur i a més a més sempre es pot demanar consell i ajuda del socorrista o instructor/a present. Tanmateix, el nombre de persones que s’han animat a sortir a nedar al mar ha anat en augment en els darrers anys.

 

Iniciar o reprendre la natació en aigües obertes és un repte però, a diferència de la piscina, és una experiència molt més agradable perquè se sumen els beneficis de l’aigua del mar pel cos, el sol i, en conjunt, el fet de gaudir de fer esport a l’aire lliure.

 

Hi ha entrenaments dissenyats per a iniciar-se en la disciplina o bé per millorar el temps i la forma física, sobretot si hem passat per una malaltia. No obstant, s’han de tenir en compte aquests consells fonamentals:

 

  • No nedar mai sol al mar. Buscar-se un grup d’entrenament o club. Els clubs solen tenir una assegurança i vigilància mentre el grup neda.
  • Escalfar abans d’entrar a l’aigua.
  • Portar una boia de seguretat a la cintura per descansar i ser vistos per embarcacions. En venen a qualsevol botiga d’esport especialitzat.
  • En cas de malestar físic (rampes, marejos, etc.), aturar-se, demanar ajuda i, si cal, sortir de l’aigua sempre acompanyat per algú.

 

Haver superat un càncer no és impediment per plantejar-se un repte esportiu, sigui quin sigui i a l’edat que sigui. Si es fa amb constància, precaució i motivació, no hi haurà problema en arribar-hi.

 

El testimoni de la Selina Moreno és un exemple de dona que va superar un càncer de mama diagnosticat als 33 anys i ara, als seus 40, neda llargues distàncies. No és olímpica ni professional, però va trobar en la natació un estímul per créixer i superar els seus propis límits.


Referències

  1. La Vanguardia (2016). Cómo la natación ayuda a que nuestro cerebro esté más sano.
  2. World Cancer Research Fund. In the news: report confirms the benefits of swimming.
  3. breastcancer.org
  4. TimeOut (2017). Natació en aigües obertes a Barcelona: rutes i consells per entrenar.

Canvis en la pell després del càncer, cal prendre precaucions especials?

La pell pot canviar d’aspecte per diverses raons. A vegades, això succeeix a causa de factors externs que impacten sobre la pell mateixa, com ara l’exposició solar prolongada. Altres cops, la pell actua com una finestra que mostra els canvis en l’organisme degut a, per exemple, l’aparició d’un tumor o com a efecte secundari del tractament.

 

La pell és de fet una de les zones del cos més comunament afectades per la teràpia contra el càncer. Afortunadament, les reaccions cutànies són sovint temporals i existeixen multitud de mesures pal·liatives per fer-hi front.

 

En aquest article, fem un recull de canvis a nivell cutani i cures de la pell habituals després d’un càncer, ja sigui de pell o de qualsevol altre tipus. Aquestes alteracions poden ser un efecte secundari de la quimioteràpia, la radioteràpia o associats a una intervenció quirúrgica.

 

Estructura de la pell i tipus de cèl·lules que hi trobem

 

La pell és l’òrgan més gran del cos, ja que ocupa 2m2 i pesa 5kg, aproximadament. La seva principal funció és la de barrera protectora de l’organisme en front a agents externs (fred, calor, patògens, etc), a l’hora que permet la comunicació d’aquest amb el medi que l’envolta. Està dividida en 3 capes, amb components i funcions diferents però interrelacionades:

 

  • L’epidermis conté diverses capes de cèl·lules juxtaposades més aviat planes. La més externa està formada per cèl·lules mortes que són eliminades de forma constant de la superfície de la pell i són substituïdes per altres cèl·lules noves formades en les capes més profundes. Diàriament, renovem unes 30.000-40.000 cèl·lules epidermals. A l’epidermis també s’hi troben les cèl·lules que produeixen i acumulen melanina i que donen coloració a la pell, depenent de la raça i exposició al sol. L’acumulació de melanina també és responsable de l’aparició de taques i pigues.

 

  • El gruix de la dermis depèn molt de la zona del cos, essent especialment gruixuda als palmells de les mans i a les plantes dels peus. Conté elements molt diversos com ara:

 

  • el col·lagen i les fibres elàstiques, que mantenen les propietats estructurals i elàstiques de la pell
  • els capil·lars sanguinis
  • els nervis
  • les glàndules sudorípares, que produeixen la suor
  • les glàndules sebàcies, que produeixen el greix que contribueix a mantenir la humitat de la pell
  • els fol·licles pilosos, des d’on creix cada pèl del nostre cos

 

  • L’hipodermis està formada per cèl·lules que emmagatzemen el greix que serveix de reserva energètica. En les dones, aquestes cèl·lules s’acumulen en el glutis i les cuixes, mentre que en els homes, aquestes predominen en la zona abdominal.

 

 

Quins tipus de càncer s’originen en la pell i quines seqüeles ens hi poden deixar?

 

El càncer de pell és el càncer més freqüent i s’origina sobretot en les parts exposades al sol de l’epidermis, però no exclusivament. Els subtipus més habituals són els carcinomes cutanis (no melanoma) i els melanomes, sorgits de les cèl·lules que contenen la melanina. Els carcinomes solen extirpar-se fàcilment amb cirurgia, i en el cas de necessitar tractament, solen respondre bé. Al contrari del que succeeix en els melanomes, no acostumen a estendre’s més avall de l’epidermis i a altres parts del cos. El melanoma és menys freqüent però és més agressiu i sol requerir cirurgia i quimio o radioteràpia.

 

El canvi principal després d’una cirurgia per extirpar un tumor a la pell (o intern) és l’aparició de cicatrius, de les quals en parlem més avall.

 

Quines alteracions cutànies poden aparèixer després d’un càncer?

 

A continuació, mencionem les principals alteracions i consells per la seva cura:

Pell seca (xerosi):

és degut a l’alteració de la capa de greix produïda per les glàndules sebàcies, sobretot com a conseqüència de la quimioteràpia. La desnutrició i deshidratació també augmenten el risc d’aparició. Es pot manifestar en alguna d’aquestes formes: pell més aspra i amb menys brillantor, enrogiment i irritació amb aparició de ferides, descamació i fissures. Aquestes últimes impliquen més risc d’infeccions.

 

Consells:

 

  • Hidratar-se, principalment amb aigua. Altres begudes sanes són les infusions o aigua amb llimona.

 

  • Per a la higiene personal: evitar l’aigua molt calenta; utilitzar sabons hidratants i de pH neutre semblant al de la pell; ensabonar-se i assecar-se sense friccionar gaire amb l’esponja i la tovallola, respectivament; utilitzar locions i cremes hidratants per després de la dutxa o més cops al dia, sense aromes i sense alcohol. El metge pot recomanar la més idònia per cada cas.

 

  • Vestir-se preferiblement amb roba de cotó (també les tovalloles) i sabates de pell.

 

  • Ambient: evitar el sol directe i ambients molt secs, per exemple amb calefacció per aire; protegir-se amb cremes amb fotoprotecció total; ventilar l’habitació periòdicament.

 

  • Només en casos extrems, el metge valorarà la prescripció d’antihistamínics o corticoides per disminuir els símptomes.

 

Prurit (picor):

degut, entre d’altres, a la xerosi, insuficiència renal o hepàtica, alteració de l’eliminació de la bilis (colèstasi), ús d’antidepressius o opiacis, etc. Consells:

 

  • Mantenir la pell hidratada (veure apartat anterior)
  • Evitar rascar-se en la mesura que sigui possible, ja que es poden produir ferides en la pell; mantenir les ungles curtes i utilitzar guants si és necessari
  • Minimitzar els factors que augmenten la picor, com ara l’alcohol, les espècies i el menjar picant, la roba apretada i de llana o teixit sintètic, la calor, la sudoració
  • Si la picor està localitzada i el metge ho indica, aplicar-hi fred
  • Només en casos de picor generalitzada, el metge valorarà la prescripció d’antihistamínics i, si persisteix, d’esteroides, antidepresius i/o sedants.

 

Úlceres en la pell:

degudes al trencament de la barrera cutània per la invasió directa del tumor, sobretot en el càncer de pell, cap i coll i mama. També es donen com a conseqüència del tractament ( sobretot en els palmells de les mans i plantes dels peus) i degut a haver estat al llit durant molt de temps sense variar la postura. Consells:

 

  • Netejar l’úlcera amb gases impregnades amb aigua oxigenada i posteriorment, amb sèrum fisiològic. Es poden fer servir desinfectants comercials com el Betadine®.
  • Si s’infecten, el metge ens farà les cures locals i receptarà antibiòtic.
  • En cas de dolor, es poden fer servir analgèsics.
  • Si sagnen, s’ha de consultar i acudir al metge pressionant-les amb una gasa estèril.

 

Edemes (retenció de líquids):

són acumulacions de líquid, sobretot a les cames i peus, que se senten com inflor i pesadesa i provoquen també guany de pes. Consells:

  • Mantenir una dieta equilibrada, rica en líquids, aliments diürètics (espàrrecs, api, col-i-flor, etc.) i pobre en greixos. Evitar els aliments amb moltes sals com les begudes industrials, embotit, conserves, etc.
  • Realitzar esport diàriament i mantenir elevat el membre amb edema durant el descans nocturn.

 

En aquesta mateixa secció de la web, s’inclouen més consells nutricionals i d’activitat física lleugera, moderada i intensa.

 

  • Evitar la calor (saunes, banys calents, sol), roba apretada i amb teixit sintètic,
  • Valorar amb el metge l’ús de guants, mitges i venes compressives.

 

Cicatrius:

és normal que apareguin després d’una cirurgia. Un dermatòleg pot millorar l’aspecte dels queloides (creixement extra de teixit a la cicatriu) amb làser o altres procediments. S’hauria d’acudir al cirurgià si les cicatrius es fan més grans, si no s’acaben de tancar, o si piquen o tiben molt.

 

Altres canvis molt habituals deguts sobretot a la teràpia són els canvis en les ungles i l’aparició d’acné. Una visita a un dermatòleg després de finalitzar el tractament és altament recomanable per un consell més personalitzat sobre productes cosmètics.


Referències

 

  1. NIH (Instituto Nacional del Cáncer). Cáncer de piel.
  2. SEOM (Sociedad Española de Oncología Médica). Alteraciones de la piel.

Compartir l’experiència després del càncer

Després de passar per un càncer, la persona afectada no només s’enfronta a seqüeles físiques i fisiològiques, sinó que requerirà un període de temps més o menys variable per a l’acceptació dels canvis que ha sofert el seu cos i de l’experiència viscuda.

 

Les seqüeles de tipus psicològic o emocional són sovint molt més complexes de superar. La capacitat d’afrontament i l’adaptabilitat a un nou estil de vida (en cas d’haver patit un canvi físic sever) o simplement el retorn a l’equilibri pot ser més o menys ràpid i dependrà de cada cas concret. Alguns dels factors que poden influir en la capacitat d’afrontament són:

 

  • Les característiques del procés oncològic pel qual ha passat la persona afectada.
  • Les variables sociodemogràfiques com el sexe, l’edat, el nivell d’estudis o la capacitat econòmica.
  • El recolzament social i l’expressió de l’afecte per part de la família i amics.
  • Els trets de personalitat com la disposició per compartir l’experiència o l’obertura de sentiments contribueixen a despertar emocions positives en situacions difícils.

 

De quines maneres es pot compartir l’experiència?

L’exercici de compartir l’experiència pot realitzar-se de moltes maneres, des de mantenir converses amb el nostre cercle més proper d’amics i família fins a apuntar-se a una psicoteràpia individual o en grup. La majoria d’hospitals tenen a disposició de les persones que pateixen un càncer o l’han superat, un servei d’atenció psicològica individual, de grup i per a famílies afectades.

 

Existeix un tipus de teràpia per a millorar l’estat d’ànim de manera contrària als mètodes tradicionals: la Psicologia Positiva. Aquesta tracta de focalitzar l’atenció de la persona en allò que realment li funciona i se li dóna millor per tal de fomentar l’optimisme, el benestar i la felicitat de la persona.

 

En un article publicat recentment elaborat per l’Institut Català d’Oncologia (ICO), amb l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), la Universitat de Barcelona (UB) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), s’ha demostrat que la psicologia positiva dirigida a persones que han passat per un càncer redueix el malestar emocional i l’estrès posttraumàtic, essent corroborat per les persones del seu entorn més proper.

 

En l’article anterior “Mindfulness: connecta amb l’aquí i l’ara” vam presentar aquesta tècnica de psicologia com una eina per fer front a l’estrès que poden patir les persones al llarg de la seva convivència amb la malaltia. Es basa en el principi d’atenció plena en el que ens succeeix. De fet, compartir l’experiència amb persones de confiança o amb gent que passa per situacions similars també és en realitat una manera d’aconseguir atenció plena als esdeveniments del present i de reduir l’estrès.

 

Tipus de grups de suport

 

Els grups de suport permeten als participants compartir les seves experiències viscudes i expressar els sentiments amb altres persones que han passat pel mateix, podent reduir d’aquesta manera l’estrès i alhora sentir-se més comprés i acompanyat. L’intercanvi d’informació i consells pot proporcionar una sensació de control i així reduir els sentiments d’impotència. Hi ha grups que s’enfoquen en un tipus de càncer determinat i altres on hi participen persones que han passat per tipus de càncer totalment diferents.

 

Les entitats de Junts contra el càncer ofereixen serveis d’orientació i suport psicològic a les persones que han superat el càncer, així com des del portal web de la Generalitat també es pot accedir a diferents associacions de pacients i enllaços d’interès.

 

Aquests grups proporcionen recolzament de diverses maneres i cada persona pot trobar el que millor s’adapti a les seves necessitats. A grans trets, els grups de suport poden ser:

 

  • D’autoajuda, dirigits pels integrants del grup.
  • Grups dirigits per professionals: treballador social, psicòleg, etc., moderen i condueixen la conversa entre els integrants.
  • Grups de suport informatiu, dirigits per un coordinador professional que proporciona informació i educació relacionada amb el càncer. Sovint, aquests grups conviden oradors, com ara metges, per a que proporcionin assessorament expert.

 

 

També podem trobar grups de suport per internet que permeten a les persones comunicar-se de diverses maneres:

 

  • Grups d’interès i llistes de correu electrònic que envien articles o textos d’interès als integrants del grup.
  • Grups de discussió, fòrums o panels d’anuncis electrònics que permeten publicar un missatge i les respectives rèpliques.
  • Xats i videoconferències, que permeten als integrants comunicar-se en temps real.

 

A més les entitats de la FECEC, Junts contra el càncer, ofereixen diferents recursos i serveis de suport per l’etapa que comença un cop finalitzat el tractament pel càncer.


Referències

Ochoa C; Casellas-Grau A; Vives J; Font A; Borrs, JM. Positive psychotherapy for distressed cancer survivors: posttraumatic growth facilitation reduces posttraumatic stress. International Journal of Clinical and Health Psychology. 17, pp. 28-37. Elsevier España, 2017.
Instituto Nacional del Cáncer (NIH) (2014). Grupos de apoyo para el cáncer.
Cancer.Net. Grupos de apoyo.

Generalitat de Catalunya. Viure amb càncer.

García-Torres F; Alós Cívico FJ; Pérez-Dueñas C; Moriana Elvira JA. Guía de tratamientos psicológicos eficaces en psicooncología. Ediciones Pirámide; Febrero 2016.

El sòl pelvià: un aliat per combatre la incontinència urinària i la disfunció sexual

Què és el sòl pelvià        

 

El sòl pelvià, o zona perineal, està format pel conjunt de músculs, lligaments, teixits conjuntius i nerviosos situats a la part baixa de l’abdomen, el que s’anomena cavitat pelviana. Embolcalla els òrgans ubicats a l’interior de la pelvis: la bufeta, el recte i l’úter en el cas de les dones, desenvolupant una funció de sosteniment i antigravitatòria amb l’objectiu de mantenir aquests òrgans en la posició correcte per tal d’assegurar el seu bon funcionament. El conjunt de músculs del sòl pelvià no treballa de forma independent, sinó que està estretament relacionat amb la musculatura abdominal i les cadenes musculars antigravitatòries.
A més de tenir una funció de sosteniment, el sòl pelvià intervé en altres processos fisiològics com:

 

  • Funció de continència: el sòl pelvià és necessari pel bon funcionament dels processos de micció i defecació, ja que exerceix control sobre els esfínters uretral i anal.
  • Funció reproductiva: en les dones, el moviment dels músculs del sòl pelvià és imprescindible per conduir el fetus cap a l’exterior.
  • Funció sexual: una bona tonificació de la musculatura del sòl pelvià millora la qualitat de les relacions sexuals. En dones és necessari per la sensibilitat vaginal, mentre que als homes contribueix en el procés de l’ejaculació.

 

 

Debilitament del sòl pelvià

 

La cirurgia derivada de diversos processos oncològics pot provocar una debilitació en la musculatura del sòl pelvià, podent aparèixer disfuncions fisiològiques, relacionades amb la incontinència urinària i fecal, o amb la qualitat de les relacions sexuals. Puntualment aquesta debilitació pot generar un prolapse (caiguda dels òrgans sostinguts pel sòl pelvià).

 

Alguns exemples de cirurgies que poden induir aquests trastorns són les cirurgies derivades dels càncers de recte i de bufeta. En dones, a més a més, les cirurgies dels càncers de coll uterí, endometri, ovari, vulva i vagina poden desencadenar un debilitament del sòl pelvià. En el cas dels homes, la prostatectomia (extirpació de la glàndula prostàtica) també pot generar disfuncions d’aquest tipus.

 

Existeixen altres causes que també poden contribuir al debilitament del sòl pelvià, especialment l’embaràs i el part, però també l’herència i l’envelliment. A més a més, la pràctica de mals hàbits quotidians com retenir molt temps la orina i expulsar-la amb força durant la micció, l’ús de faixes o roba molt ajustada així com una mala alimentació que provoqui obesitat o restrenyiment.

 

Rehabilitació del sòl pelvià

 

Existeixen diversos tractaments per fomentar la rehabilitació del sòl pelvià. La fisioteràpia de la musculatura del sòl pelvià és la primera línia de tractament establerta per les guies clíniques nacionals i internacionals en aquesta àrea terapèutica. Els exercicis del tipus Kegel així com els abdominals hipopressius són els més utilitzats per les persones que necessiten tonificar la musculatura del sòl pelvià:

 

  • Exercicis Kegel: consisteix en efectuar uns moviments de contracció a la musculatura del sòl pelvià. És important identificar la musculatura que s’ha d’exercitar per poder fer-ho de manera correcta. Quan s’exercita el sòl pelvià el que se sent és una contracció que tanca i eleva cap endins i cap a dalt totes les obertures relacionades amb el sòl pelvià, és a dir, l’anus, la uretra, i la vagina en el cas de les dones.


  • Abdominals hipopressius: es tracta d’uns exercicis mitjançant els quals es pot reduir la pressió abdominal que exerceix el paquet visceral sobre el sòl pelvià.

 

Altres tècniques fisioterapèutiques que ajuden a la tonificació del sòl pelvià són:

 

  • Massatge perineal: tècnica manual aplicada a la zona del perineu des de l’exterior (zona abdominal) o des de la vagina o anus.

 

  • Electroestimulació: tècnica d’estimulació muscular que consisteix en l’estimulació mitjançant electricitat aplicada a través d’elèctrodes posicionats a la zona externa perineal, o a l’interior de la vagina o anus. Es tracta d’una tècnica passiva que no requereix la implicació de la persona tractada, essent especialment útil en el cas que no sigui possible fer els exercicis de forma autònoma (per exemple, persones d’edat avançada).

 

  • Biofeedback: en aquesta tècnica es requereix activament el treball del pacient, que anirà contraient els músculs amb indicacions del fisioterapeuta i amb l’ajuda d’una màquina que monitoritza les contraccions.

 

  • Boles xineses/conus vaginals: les dones poden utilitzar aquests dispositius per a la tonificació de la musculatura del sòl pelvià. En el cas de les boles xineses, aquestes efectuen una petita vibració que estimularà la musculatura del sòl pelvià. Els conus vaginals provoquen una contracció del sòl pelvià quan són introduïts a la vagina.

 

  • La fisioteràpia del sòl pelvià és encara una disciplina molt nova malgrat els seus beneficis hagin estat demostrats, especialment pel que fa a la millora de la incontinència urinària així com la qualitat de la vida sexual. És fonamental que la persona que hagi de reforçar la musculatura del sòl pelvià estigui guiada per especialistes, ja que es tracta d’una musculatura poc coneguda.

 

Per tant, la qualitat en la realització dels exercicis serà proporcional a la millora obtinguda.  Si s’aconsegueix fer-ho de forma correcte i s’és constant els resultats seran considerables, provocant una autèntica millora en la qualitat de vida d’aquestes persones.

 


Referències

  1. Carneiro EF et al. Las características anatomofuncionales del suelo pélvico y la calidad de vida de mujeres con incontinencia urinaria de esfuerzo sometidas a ejercicios perineales. Actas Urológicas Españolas. 2010;34(9):788–793.
  2. En suelo firme (2014). Como localitzar los músculos del suelo pélvico.
  3. Un rayo de esperanza (2013). Rehabilitación del suelo pélvico.
  4. Biosfera. Exercicis de Kegel.
  5. Continence Foundation of Australia. Pelvic Floor Muscles.
  6. Pelvic floor first. Working your pelvic floor.

 

Trastorns de la son, com dormir i descansar millor

Dormir bé és important per a la salut física i per a la ment. A banda d’ajudar a restaurar els processos mentals i consolidar l’aprenentatge, un bon descans també té efectes positius en la pressió arterial i la immunitat.

 

Problemes i signes d’insomni

 

L’insomni és un problema comú entre les persones que han superat un càncer. Es pot presentar com una dificultat a la hora d’adormir-se, despertar-se múltiples vegades durant la nit, o despertar-se ben d’hora al matí amb la incapacitat d’aconseguir tornar-se a adormir de nou. Aquestes alteracions poden provocar fatiga, debilitació durant el dia, o desencadenar problemes de memòria o de concentració. Alguns estudis han suggerit que l’insomni pot tenir un paper important en l’esperança de vida i per aquesta raó és important identificar aquests problemes i buscar un tractament per solucionar-los.

 

 

Consells per a dormir i descansar millor

 

Hi ha una sèrie d’hàbits i rutines que poden ajudar a l’hora de dormir. Mantenir un estil de vida saludable sempre és recomanable, on menjar bé i fer exercici és clau per assegurar un bon descans durant la nit.

 

És important aconseguir un ambient adequat i sense distraccions. Es recomana apagar tots els aparells electrònics amb un mínim de mitja hora abans d’anar a dormir i mantenir l’habitació a les fosques.

 

Acostumar el cos a seguir uns horaris també ajuda a descansar millor, però si encara es tenen problemes de son, fer exercicis de relaxació senzills abans d’anar a dormir o practicar el mindfulness poden ajudar a acabar de desconnectar i a alliberar les possibles tensions.

 

La gent amb insomni tendeix a mirar el rellotge amb freqüència, però es recomana evitar-ho, ja que això només serveix per augmentar l’ansietat i per empitjorar l’insomni.

 

Teràpies per millorar l’insomni

 

En varis estudis s’ha demostrat que la intervenció no farmacològica com les teràpies de relaxació, de control d’estímuls, l’educació de la higiene de la son i altres estratègies destinades a consolidar la son, han estat associades a una millor qualitat dels somnis i a una reducció de la fatiga, demostrant així que la intervenció no farmacològica pot ser efectiva en el tractament de l’insomni en les persones que han superat un càncer.

 

Les teràpies de relaxació inclouen l’entrenament de la respiració, la relaxació muscular, estiraments i meditació per ajudar a induir un estat de descans.

 

La teràpia de control d’estímuls consisteix en associar el dormitori únicament amb dormir, limitant al màxim totes les altres activitats com mirar la televisió, menjar o llegir dins del llit. Això es pot aconseguir fàcilment anant-se’n al llit només quan es té son. En les ocasions en què se sigui incapaç de quedar-se adormit durant més de 20 minuts, es recomana sortir del dormitori i tornar-hi només quan es tingui son.

 

La higiene del son implica modificar les pràctiques habituals que poden interferir amb la son. Això inclou evitar les begudes amb cafeïna i l’alcohol com a mínim les 6 hores prèvies a anar a dormir, així com evitar menjars contundents i picants per sopar. Per tal de millorar quantitativament i qualitativament el descans, es recomana menjar de manera lleugera per la nit, per tal d’evitar digestions pesades, i fer exercici regularment.

 

Crear una rutina per anar a dormir és molt útil per a poder adormir-se amb més facilitat. Això pot incloure llegir, escoltar música relaxant, prendre un got de llet, un bany tebi o tenir un temps de silenci i reflexió abans d’anar a dormir. Quan això es fa regularment, el nostre cervell associa aquestes activitats amb el fet d’anar a dormir.

 

L’insomni es reconeix com a queixa comuna en les persones que han superat un càncer. No obstant això, aquest problema no ha estat reconegut pels investigadors fins fa molt poc. Hi ha estudis en curs per determinar l’etiologia de l’insomni en aquesta població i el tractament més adequat. Mentre que la investigació continua, es pot experimentar amb teràpies no farmacològiques, i discutir el problema en més detall amb el seu metge o amb un especialista de la son.


Referències

Instituto Nacional del Cáncer (2015). Problemas para dormir.

Davidson J, Waisberg J, Brundage M, Maclean A. (2001). Nonpharmacologic Group Treatment of Insomnia: A Preliminary Study with Cancer Survivors. Psycho-Oncology, 10, pp.389-397.

Epstein D.R., Dirksen S.R. (2008). Randomized trial of a cognitive-behavioral intervention for insomnia in breast cancer survivors. Oncology Nursing Forum, 34(5), 51-59.