Canvis en la imatge corporal, com millorar l’autoestima

La imatge corporal és la representació mental que cada persona té sobre el seu propi aspecte físic i com se sent amb el seu propi cos.

 

Com pot afectar el càncer a la meva imatge corporal?

Les transformacions físiques i els canvis en la imatge corporal com per exemple l’alopècia, cicatrius o la supressió d’algun membre són alguns dels problemes derivats del càncer i dels seus tractaments. Aquestes alteracions de la pròpia imatge poden suposar un trasbals per a les persones que han patit un càncer, per la magnitud dels canvis o pel fet no poder adaptar-s’hi, sense poder evitar comparar-se amb l’aspecte físic previ al tractament. Algunes persones poden sentir com si el seu cos no els pertanyés, amb el conseqüent impacte que aquest fet pot tenir en la qualitat de vida i l’autoestima, podent fins i tot arribar a alterar l’estat anímic i generar malestar emocional.

 

Cada persona reacciona de forma diferent davant dels canvis corporals: a algunes persones els costa molt acceptar els canvis físics, mentre que per d’altres no suposen grans canvis en la seva personalitat ni en el seu estil de vida. Generalment, però, suposen certa font de malestar i estan associats a un procés d’adaptació, ja que no és possible revertir les alteracions físiques secundàries al tractament, tot i que en alguns casos sí que existeixen algunes tècniques de cirurgia estètica i reparadora capaces de reconstruir part de les zones danyades, o tractaments d’estètica oncològica que permeten pal·liar els seus efectes.

 

Sigui com sigui, es pot recórrer a diferents estratègies per millorar l’autoestima. A trets generals, cal centrar els esforços en millorar com se sent cada persona en la pròpia pell, en facilitar l’adaptació als canvis funcionals que ha suposat el tractament, restant-li importància a l’aspecte que tingui en sí, o a què puguin pensar-ne terceres persones.

 

 

Com millorar l’autoestima?

 

Conèixer amb antelació els canvis que es poden produir després del càncer pot disminuir l’ansietat, augmentar la percepció de control, i facilitar l’adaptació.

 

Després de superar un càncer, hi ha persones que perden l’interès en fer activitats de lleure, en les relacions socials, sexuals i de parella, o fins i tot poden presentar un estat ansiós o depressiu. Per a poder millorar l’autoestima i augmentar la confiança en un mateix és important intentar acceptar els canvis funcionals així com la nova imatge corporal. Sovint es considera que aquest procés d’acceptació comprèn les diferents fases del dol. Al llarg de les diferents etapes pot resultar útil expressar emocions de frustració, decepció, desesperança o angoixa, per tal d’ajudar a mitigar el dolor psíquic.

 

Per aconseguir sentir-se millor amb un mateix, es poden prendre petites mesures per millorar l’autoestima, com ara tractar de pensar que el cos només és una petita part d’un mateix. Hi ha moltes altres facetes que no canviaran tot i els canvis d’imatge, com ara la personalitat, les aptituds, coneixements, habilitats, etc.

 

Tot i això, de vegades aquests problemes d’autoestima i d’imatge corporal negativa no es poden superar sense ajuda, i poden tenir un gran impacte en les vides de les persones que els pateixen. Per aquest motiu, sovint parlar amb una persona de confiança, com un familiar o un amic, sobre els sentiments que es tenen és un bon començament i pot ajudar a sentir-se millor. Independentment de la magnitud dels canvis que s’experimentin, el suport psicològic pot resultar beneficiós, especialment en aquells casos en què la percepció d’un mateix altera les activitats del dia a dia. També cal mencionar que hi ha molts grups de suport, com els de les entitats de Junts contra el càncer, que ofereixen orientació i suport psicològic a les persones que han superat un càncer, buscant el benestar i la qualitat de la vida emocional i psicològica d’aquests i dels seus familiars.

 

Petits consells

 

La capacitat de superació davant d’una adversitat d’aquest tipus moltes vegades fa veure la vida des d’una altra perspectiva, intentant aprofitar-la al màxim en tots el sentits. El fet de tenir cura d’un mateix, tant des d’una perspectiva de salut, nutricional, emocional o fins i tot estètica, pot esdevenir una manera per reprendre la confiança en un mateix i començar a sentir-se bé amb el propi cos de nou.

 

Hi ha alguns canvis físics que s’escapen del propi control i que no és possible canviar. Tot i la repercussió que aquests poden tenir en l’autoestima, la percepció d’un mateix i les activitats quotidianes, resulta fonamental aprendre a estimar-se a un mateix, acceptar-se tal i com s’és, amb les limitacions però també amb totes les virtuts, ja que l’acceptació és la base de la seguretat, la confiança, l’amor i l’autoestima.


Referències

Referències

Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM). Cáncer e imagen: el duelo corporal.

Rosenberg SM, Tamimi RM, Gelber S, Ruddy KJ, Kereakoglow S, Borges VF, Come SE, Schapira L, Winer EP, Partridge AH. Body image in recently diagnosed young women with early breast cancer. Psychooncology. 2013 Aug;22(8):1849-55.

Lozano-Arrazola A, Cupil-Rodríguez AL, Alvarado-Aguilar S, Granados-García M. Impacto psicológico en la imagen corporal de pacientes con cáncer de cabeza y cuello sometidos a cirugías deformantes. Gamo 2011;10(3):156-61.

Por a la recaiguda: un dels aspectes emocionals més comuns

Por a la recaiguda, por de tornar a passar pel mateix una altra vegada, por de no poder superar novament la malaltia, por de no poder aguantar de nou la quimioteràpia,… Després de finalitzar els tractaments, es pot sentir l’amenaça que el càncer pugui tornar a aparèixer, especialment davant les situacions com les revisions i controls mèdics o davant qualsevol dolor o molèstia física. Aquest temor generalment sol ser molt més gran quan s’acosten les revisions mèdiques o dates destacades com la del diagnòstic de la malaltia o la de finalització dels tractaments.

 

Aquesta sensació d’incertesa i por és bastant freqüent entre tots els que han passat per un càncer. És completament comprensible i encara que és normal i molt freqüent, pot afectar a la qualitat de vida.

 

 

Què és una recaiguda?

 

La recaiguda o recidiva és la reaparició del càncer després d’un període més o menys llarg de temps sense malaltia. En funció d’on es localitzi, la recaiguda pot ser:

  • Locoregional, és a dir, en el mateix lloc o zona on estava localitzat el tumor d’origen.
  • A distància o metàstasi, apareix en una part o òrgan diferent al del tumor d’origen.

 

Per què és tan freqüent la por a la recaiguda entre els que han superat un càncer?

 

Potser que la por sigui més gran per l’agressivitat i complexitat dels tractaments rebuts per curar el càncer. El tractament del càncer és multidisciplinar, és a dir, diferents modalitats terapèutiques (cirurgia, radioteràpia, quimioteràpia, etc.) que es combinen, de vegades durant un llarg espai de temps, per a proporcionar un pla de tractament més adequat que permeti augmentar les possibilitats de curació de la malaltia.

 

No obstant això, la possibilitat de la recaiguda existeix i, tot i que la por no ha de paralitzar ni anul·lar la vida ni el futur, és important que se sàpiguen certes coses. S’ha de saber que si la malaltia reapareix, es pot tornar a tractar. Cada vegada es coneix més l’evolució del càncer, i aquest coneixement juntament amb les revisions mèdiques periòdiques, faciliten el diagnòstic precoç de la recaiguda, el seu tractament més ràpid i eficaç. La comunicació i suport amb els especialistes pot ajudar en gran mesura a afrontar aquesta situació.

 

La por a la recaiguda durarà sempre?

 

Moltes persones que han superat un càncer expliquen que a mesura que passa el temps, la por a la recaiguda del càncer disminueix i que cada vegada pensen menys en la malaltia. No obstant això, fins i tot anys després del tractament, algunes situacions, coses o moments poden fer que un es preocupi més.

 

Haurà de passar un temps per a recuperar la confiança en un mateix i poder afrontar aquestes situacions sense tanta dificultat. Però fins i tot després de diversos anys, aquesta por pot tornar a aparèixer i fer que un se senti malament. No cal culpabilitzar-se per aquesta emoció, és humana i natural, es pot ser feliç tenint aquestes emocions i portar una vida totalment normal, tot depèn del cas que se li faci a aquest temor.

Cal acceptar la por a la possible recaiguda i tractar que aquesta por no impedeixi centrar-se en el present.

 

Quan he de demanar ajuda?

 

Cada persona afrontarà aquesta situació i la por a la recaiguda d’una manera diferent. Però si li preocupa contínuament i nota que l’impedeix continuar amb la seva vida quotidiana perquè li fa patir massa, demani ajuda. Sens dubte, un professional especialitzat podrà ajudar-lo a gestionar aquesta situació de por i incertesa.

 

En un estudi clínic, la intervenció psicològica va disminuir substancialment la por a la recaiguda. Tant l’ansietat general com l’angoixa específica pel càncer o la qualitat de vida van ser millors en les persones sotmeses a aquesta intervenció psicològica immediatament després del tractament.

 

No oblidi que encara que s’hagi tingut càncer, podrà tornar a tenir refredats, grips, molèsties o mal de cap. Així que la majoria dels símptomes que podrà tornar a tenir seran deguts a aquestes malalties que no estan relacionades amb el càncer. No obstant això, si té algun dolor, símptoma o molèstia que li preocupa especialment no dubti en adreçar-se als professionals sanitaris que l’atenen. Ells l’ajudaran a saber què li passa i entendran la seva preocupació i temor. També podeu consultar els serveis de suport psicooncològic que ofereixen les entitats de Junts contra el càncer, proporcionant orientació i suport psicològic per aconseguir una millor qualitat de vida després del càncer.


Referències

Curados de cáncer (2013). Miedo a la recaída.

El Mundo (2016). El miedo a la recaída no desaparece en los pacientes con cáncer.

El medico interactivo (2017). Diseñan un programa para reducir el miedo a la recaída tras el cáncer.

 

Neurotoxicitat, complicacions després de la quimioteràpia

En l’actualitat, la freqüència de complicacions neurològiques associades al càncer i al seu tractament ha augmentat a causa de la major supervivència dels pacients i l’administració de tractaments més agressius.

 

De vegades no és fàcil determinar-ne la causa, per això és molt important que el metge conegui en profunditat el perfil de toxicitat que produeix cada fàrmac quimioteràpic i excloure altres causes, així com que el pacient consulti al seu metge l’aparició de determinats símptomes com són: inestabilitat o dolor al caminar, pèrdua de força als dits de mà, dificultat per a realitzar tasques que requereixin precisió, alteracions sensitives, desaparició de reflexos, pèrdua d’audició, entre d’altres.

 

Què és?

La neurotoxicitat és una complicació bastant freqüent del tractament quimioteràpic i dependrà del medicament administrat, la durada el tractament i la dosi acumulada del fàrmac. Generalment comença a les mans i peus, i puja gradualment pels braços i les cames. A vegades se sent un formigueig o adormiment i altres vegades, és més com una punxada, un dolor ardent, o sensibilitat a la temperatura. Aquests símptomes poden fer difícil realitzar les tasques diàries com cordar-se la camisa, separar monedes o fins hi tot caminar. Aquesta afecció també és coneguda amb el nom de neuropatia perifèrica induïda per quimioteràpia.

L’àrea del sistema nerviós que afecta determina les manifestacions clíniques de la neurotoxicitat. El sistema nerviós central està protegit per la barrera hematoencefálica (BHE) la qual prevé que substàncies nocives, incloent molts fàrmacs, arribin al cervell i a la medul·la espinal en concentracions altes. La BHE no és perfecta i alguns fàrmacs seleccionats la poden a travessar, especialment quan s’administren a dosis altes. I un cop que el fàrmac penetra la barrera, exerceix els seus efectes tòxics en els teixits nerviosos.

Fora dels estudis clínics, els símptomes de la neuropatia induïda per quimioteràpia són comunament tractats de manera semblant a altres tipus de neuràlgies; és a dir, amb una combinació de teràpia física, teràpies complementàries com ara massatges i acupuntura, i amb medicaments, que poden incloure esteroides, antidepressius, antiepilèptics i opiacis per controlar el dolor greu. Tot i que aquests tractaments també produeixen els seus propis efectes secundaris.

 

Tractament preventiu

 

Per intentar disminuir l’impacte i millorar la qualitat de vida, és fonamental la detecció precoç. Els objectius d’un tractament d’aquest tipus són prevenir el desenvolupament de la neurotoxicitat perifèrica, prevenir l’empitjorament d’una neuropatia preexistent, disminuir el desconfort i el dolor, i permetre que les persones que la pateixin puguin realitzar les activitats de la vida diària.

Desafortunadament, no hi ha cap estratègia eficaç per prevenir el desenvolupament d’una neurotoxicitat en el 100% dels pacients. Una vegada que la neurotoxicitat es desenvolupa, suspendre l’agent neurotòxic és el millor tractament.

Les persones que estan o han estat sotmeses a tractaments quimioteràpics haurien d’estar ben informades sobre l’existència de neurotoxicitats, incloent les manifestacions clíniques i els signes de progressió. També és important evitar confondre el començament de neurotoxicitat amb la recidiva tumoral, prevenint així una ansietat innecessària.

 

Consells un cop desenvolupada la neurotoxicitat:

 

– protegir les mans i els peus de temperatures extremes (utilitzar guants i mitjons)

– controlar la temperatura de l’aigua al dutxar-se per evitar cremades (també evitar l’aigua molt freda)

– utilitzar roba ampla i calçat còmode

 

 

Conclusions

 

El reconeixement precoç i la posterior reducció de dosi o suspensió de l’agent neurotòxic és actualment la millor manera de minimitzar el desenvolupament d’aquesta complicació. Davant les dificultats que comporta, és molt important la monitorització i l’educació dels candidats a rebre quimioteràpia amb agents neurotòxics, sobretot si es presenta una neuropatia de base o subclínica, i així poder reduir el risc de sofrir efectes severs i letals.

 


Referències

Grupo Español de Pacientes con Cáncer (2016) Recomendaciones básicas para pacientes en relación a la toxicidad por quimioterapia.

Pérez B, Corral J y Casas AM. Neurotoxicidad por quimioterapia.

Velasco R y Bruna J. Neuropatía inducida por quimioterapia: un problema no resuelto. Neurología. 2010 March; 25(2):116-131.

Instituto Nacional del Cáncer. Neuropatía periférica inducida por quimioterapia.

Efectes del càncer de pròstata: disfunció erèctil i incontinència urinària.

Afortunadament, cada cop és més freqüent sentir parlar del càncer i de les seqüeles que se’n deriven, però encara no se li dóna suficient visibilitat a un aspecte molt rellevant que té un gran impacte en la vida diària de les persones que les pateixen: les seqüeles fisiològiques.

Què és el càncer de pròstata? 

La pròstata és una glàndula que es troba darrere de la base del penis de l’home, davant del recte i sota de la bufeta. Envolta la uretra, un conducte semblant a un tub que transporta orina i semen a través del penis. La funció principal de la pròstata és produir líquid seminal. El càncer s’origina quan les cèl·lules sanes de la pròstata canvien, proliferen sense control, i formen un tumor.

 

Efectes secundaris 

Els tractaments del càncer de pròstata poden produir efectes secundaris i seqüeles. Però la seva aparició depèn de molts factors i no necessàriament han d’aparèixer. Les visites al consultori mèdic són una bona oportunitat per a fer preguntes i informar-se sobre qualsevol canvi, problema o inquietud que tingui.

 

Efectes secundaris de la radioteràpia

 

La radioteràpia ha experimentat molts avenços, però encara que ara és més precisa, el seu ús a vegades pot afectar als teixits propers com la bufeta o els intestins, causant efectes secundaris.

Durant el curs dels tractaments de radiació, alguns pacients poden experimentar diarrea i/o micció freqüent. La radioteràpia també pot provocar disfunció erèctil i cansament.

 

Efectes secundaris de la teràpia hormonal

 

L’objectiu de la teràpia hormonal és privar les cèl·lules canceroses de testosterona. Això desaccelera el creixement del càncer. Aquests tractaments causen efectes secundaris sexuals, pel fet que afecten als nivells de testosterona.

La majoria dels problemes sexuals comuns amb el tractament hormonal resulta en una reducció en el desig sexual (libido). La teràpia hormonal pot ser que també generi fogots (calorades que també es produeixen durant la menopausa) i canvis en l’aspecte físic, com pèrdua de massa muscular, augment de pes i/o cert creixement del teixit dels pits. Parli amb el seu metge sobre qualsevol programa d’exercici contemplat o busqui que li refereixin a un fisioterapeuta que l’ajudi a decidir com començar i procedir.

 

Efectes secundaris de la cirurgia

 

Entre els possibles efectes secundaris relacionats amb la cirurgia destaquen la incontinència urinària i la disfunció erèctil:

1- Incontinència urinària

L’extirpació de la pròstata per cirurgia altera la forma d’emmagatzemar l’orina, és per aquest motiu que es poden tenir pèrdues d’orina. Qualsevol home que se sotmet a cirurgia per tractar el càncer de pròstata ha d’esperar algun grau d’incontinència urinària. Els exercicis del sòl pèlvic o alguns fàrmacs per reduir la pressió en la bufeta permeten tractar eficaçment aquest problema.

 

Tipus d’incontinència

  • Incontinència d’esforç: quan les pèrdues d’orina es produeixen en tossir, riure o esternudar. És el tipus d’incontinència més comú.
  • Incontinència d’urgència: quan es té una necessitat sobtada d’orinar i no sempre s’arriba a temps al bany.
  • Incontinència per sobreeiximent: quan hi ha dificultat per buidar completament la bufeta. Es triga molt a orinar i pot existir un flux feble o degoteig d’orina.
  • Incontinència contínua: quan es perd tota capacitat de controlar la micció.

 

 

Quant de temps es necessita per a recuperar el funcionament normal de la bufeta després d’un càncer de pròstata?

 

Si es produeix incontinència urinària després d’una prostectomia radical, la recuperació necessitarà un temps. L’edat i l’existència de problemes urinaris previs a la intervenció són factors que condicionaran el temps de recuperació. També influeix el fet que durant la cirurgia s’hagi vist danyat algun nervi, en aquest cas el temps de recuperació serà més gran. En general, la recuperació després de la cirurgia de càncer de pròstata serà de setmanes o mesos i passarà gradualment.

 

Què es pot fer per revertir la incontinència urinària?

 

És important perdre la por o la vergonya a parlar del problema, ja que actualment hi ha moltes solucions terapèutiques. Existeixen diferents tractaments per a la incontinència urinària després d’un tractament per al càncer de pròstata. L’elecció del tractament més adequat depèn de les necessitats de cada persona:

  • Fisioteràpia amb o sense electroestimulació del sòl pèlvic. Aquest tipus de tractament s’utilitza en els casos més lleus.
  • Fàrmacs.
  • Són diversos els tractaments quirúrgics utilitzats per revertir la incontinència urinària com la col·locació quirúrgica de cabestrells suburetrals o la col·locació d’un esfínter artificial. En moltes ocasions, les persones són reticents a haver de tornar a passar pel quiròfan, però les cirurgies per corregir les seqüeles del tractament del càncer de pròstata són molt més senzilles que la prostectomia.
  • Exercicis de Kegel. Ajuden a enfortir els músculs de la bufeta. Consisteixen en contraure i relaxar els músculs pèlvics.

 

Els músculs del sòl pèlvic es contrauen i relaxen al voltant de l’esfínter de la bufeta, de manera que ajuden al control de continència urinària. Si els músculs estan febles, no ajudaran al control voluntari d’orina la qual cosa, unit a una seqüela d’una operació, no ajudarà al problema. No obstant això, si es practiquen exercicis d’enfortiment, es pot aconseguir millorar el control voluntari d’orina, reduint així els símptomes.

 

 

2- Disfunció erèctil

Si durant la cirurgia es veuen afectats els nervis propers a la pròstata, que controlen el flux de sang al penis, poden aparèixer dificultats per aconseguir i/o mantenir una erecció. En molts casos aquest efecte secundari és temporal, però en ocasions la recuperació d’una erecció completa pot trigar diversos anys.

 

Es pot recuperar la funció erèctil després del tractament per al càncer de pròstata?

 

El grau de recuperació de la funció erèctil depèn de múltiples factors. El tipus d’operació, l’edat del pacient o la funció erèctil abans de la cirurgia són alguns dels factors que condicionen la capacitat de recuperació. Normalment el temps de recuperació està al voltant dels 18 a 24 mesos, encara que pot trigar més temps.

 

Com es poden tractar els problemes d’erecció causats per les teràpies per al càncer de pròstata?

 

Molts dels tractaments que es fan servir per als problemes d’erecció es basen en millorar el flux de sang al penis, encara que en moltes ocasions aconseguir una erecció també es basa en pensaments i sentiments, en aquests casos és necessari que primer s’abordin les preocupacions i problemes en la relació de parella.

 

  • Teràpia oral. Consisteix en pastilles i sol ser efectiva en la majoria dels homes. No obstant això, no és efectiu en el cas que durant la cirurgia no s’hagin preservat els nervis. El seu ús ha de ser sempre supervisat per un professional mèdic ja que pot interaccionar amb altres fàrmacs.
  • Supositori intrauretral. Es tracta d’una petita píndola que es col·loca a la uretra. És eficaç en el 43-62% dels homes, però pot causar dolor al penis o a la uretra i, en alguns casos per obtenir millors resultats, pot requerir la col·locació d’un anell de tensió a la base del penis.
  • Injecció en el penis. És un tractament molt eficaç que funciona als pocs minuts de la seva administració. Pot causar dolor al penis i una erecció prolongada.
  • Dispositiu de buit. És l’opció menys cara, i és eficaç en el 66-71% dels pacients, però pot causar entumiment o hematomes.
  • Pròtesis. Molt eficaç. Requereix cirurgia i necessita ser reemplaçada després d’alguns anys.

 

Aprendre a sentir-se còmode amb el propi cos, durant i després del tractament del càncer, és una experiència personal que és diferent per a cada persona. La informació i el suport de les persones que l’envolten, poden ajudar-li a afrontar aquests canvis amb el pas del temps.


Referències

Cancer.Net (2014). Cáncer de próstata.

Asociación Española Contra el Cáncer (2017). Cáncer de próstata.

Palomares R. (2013). Incontinencia urinaria por cáncer de próstata.

Amercian Cancer Society (2017). El cáncer puede afectar la capacidad del hombre para eyacular.

Seqüeles fisiològiques: les grans oblidades

Afortunadament, cada cop és més freqüent sentir parlar del càncer i de les seqüeles que se’n deriven, però encara no se li dóna suficient visibilitat a un aspecte molt rellevant que té un gran impacte en la vida diària de les persones que les pateixen: les seqüeles fisiològiques.

Què entenem per seqüeles fisiològiques?

Es podrien classificar com a seqüeles fisiològiques totes aquelles modificacions derivades del tractament contra el càncer o de la pròpia malaltia que tenen un impacte en les diferents funcions dels aparells o sistemes del cos humà. La importància d’aquest tipus de seqüeles radica en què tot i apropar-se a les seqüeles físiques, tenen un gran impacte en el dia a dia de les persones que les pateixen pel fet de modificar el funcionament del seu cos. Coses tan senzilles com alimentar-se o anar al lavabo es converteixen en quelcom amb resultats imprevisibles.

Incontinència urinària

La incontinència urinària és la pèrdua del control de la bufeta. Els símptomes poden variar des d’una filtració d’orina lleu fins a la sortida abundant i incontrolable d’aquesta.

Aquest símptoma és molt prevalent en aquelles persones que han estat sotmeses a cirurgia de la zona abdominal o pelviana, però hi ha molts tipus de càncers i tractaments que hi poden influir:

  • Càncer de la pelvis com el de pròstata, cèrvix, recte uretra o bufeta.
  • Tumors cerebrals o de la medul·la espinal, que poden afectar els nervis que van a la bufeta o la musculatura pelviana.
  • Càncer de pulmó o d’esòfag, que pot provocar incontinència associada a tos crònica.
  • Càncer de mama, pels efectes dels canvis hormonals associats al propi càncer o a la teràpia hormonal.
  • Cirurgia de la bufeta o dels òrgans adjacents.
  • Radiació de la pelvis per al tractament del càncer de bufeta, pròstata, cervical, rectal o d’endometri.

 Problemes digestius

La quimioteràpia, la radioteràpia i la cirurgia poden afectar en la manera que una persona digereix el menjar. La cirurgia o radioteràpia a l’àrea abdominal poden provocar cicatrius en els teixits, dolor a llarg termini i problemes intestinals que afecten la digestió.

A més, algunes persones poden tenir diarrea crònica, el que redueix la capacitat del cos d’absorbir els nutrients i pot provocar deshidratació. Cal mencionar també que els pacients ostomitzats haurien d’intentar reduir l’aportació de fibra i components que acceleren el trànsit intestinal, i d’altra banda augmentar la ingesta d’aliments que espesseixen la femta (per a més informació consultar l’article de dieta per a ostomitzats. Un dietista-nutricionista col·legiat pot oferir suport per a assegurar que es reben suficients nutrients per evitar problemes de digestió.

Problemes cardíacs

Tant la quimioteràpia com la radioteràpia al tòrax poden provocar problemes cardíacs que persisteixin després del tractament.

Sempre que es presentin símptomes cardíacs, falta d’alè o dolor al pit s’hauria de consultar immediatament amb el metge. Algunes de les complicacions cròniques associades al càncer i als seus tractaments són:

  • Insuficiència cardíaca congestiva: debilitament del múscul cardíac. Aquestes persones poden experimentar dificultat per respirar, marejos i inflor de les mans o els peus.
  • Malaltia de les artèries coronàries, malaltia cardíaca: aquesta afecció és més freqüent en aquelles persones que han rebut dosis altes de radioteràpia al tòrax. Les persones amb malaltia cardíaca poden experimentar dolor toràcic o dificultat per respirar.
  • Arítmia: batecs cardíacs irregulars. Les persones que pateixen d’arítmia poden experimentar esvaniment, dolor toràcic i dificultat per respirar.

Hipertensió

Consisteix en tenir la pressió arterial alta. Es pot donar juntament amb la insuficiència cardíaca congestiva o que es presenti com un símptoma aïllat. La hipertensió arterial és un problema greu, associat a moltes complicacions si no es tracta de la manera adequada, és per això que és molt important fer-ne un seguiment amb el metge de capçalera o l’especialista. Algunes de les mesures per a mantenir una pressió arterial adequada inclouen mesures periòdiques de la pressió arterial, perdre pes, consumir menys sal, prendre medicaments o mantenir-se actiu.

Problemes pulmonars

La quimioteràpia i la radioteràpia al pit poden provocar dany als pulmons. Les persones que han superat un càncer i que hagin rebut tant quimioteràpia com radioteràpia poden tenir un risc més alt de presentar dany pulmonar.

Els efectes tardans poden incloure algun dels següents:

  • Canvi en el funcionament dels pulmons
  • Engruiximent de la membrana pulmonar
  • Inflamació dels pulmons
  • Dificultat per respirar

Les persones amb antecedents de malaltia pulmonar i les persones d’edat avançada també poden tenir altres problemes pulmonars.

Problemes en el sistema endocrí (hormonal)

Alguns tipus de tractaments contra el càncer poden afectar el sistema endocrí. El sistema endocrí inclou les glàndules i altres òrgans que produeixen hormones i produeixen òvuls o espermatozoides. Les persones que superen un càncer tenen risc de presentar canvis hormonals a causa del tractament, i s’han de fer anàlisis de sang periòdics per mesurar els nivells hormonals. Els principals problemes són els següents:

  • Menopausa: molts tractaments contra el càncer poden fer que una dona tingui símptomes menopàusics. Aquests inclouen la cirurgia per extirpar els ovaris (ooforectomia), quimioteràpia, teràpia hormonal i radioteràpia a l’àrea pèlvica.

 

  • Problemes hormonals en homes: els homes poden experimentar símptomes similars a la menopausa a partir d’alguns tractaments. Aquests inclouen la teràpia hormonal per al càncer de pròstata o cirurgia per extirpar els testicles.

 

  • Infertilitat: els tractaments que afecten als òrgans reproductors o al sistema endocrí augmenten el risc d’infertilitat. La infertilitat a causa d’un tractament contra el càncer pot durar un període breu o pot ser de caràcter permanent.

 

  • Problemes hormonals a causa de la radioteràpia de cap i coll: la radioteràpia a l’àrea del cap i el coll pot disminuir els nivells hormonals o provocar canvis en la glàndula tiroide.

Problemes d’aprenentatge, memòria i atenció

La quimioteràpia i les dosis altes de radioteràpia al cap poden provocar problemes en adults i nens. El control dels símptomes dels problemes cognitius constitueix una part important de l’atenció i el tractament del càncer. Per a més informació, pots consultar el nostre article sobre problemes de concentració i memòria.

L’experiència de cada persona després del tractament contra el càncer és diferent. Algunes persones poden no tenir cap seqüela fisiològica, mentre d’altres en poden tenir més d’una.

És important adreçar de manera correcta amb l’especialista aquestes seqüeles, perquè poden tenir un gran impacte en el dia a dia de les persones que les pateixen i afectar significativament la seva qualitat de vida. L’especialista pot ajudar a trobar una estratègia terapèutica adequada en cada cas, i proporcionar pautes o recomanacions que siguin útils per al dia a dia.


Referències

 

  1. Smith, Dorothy B. “Urinary Continence Issues in Oncology.” Clinical Journal of Oncology Nursing3(4) (1999):161-7.

 

  1. MedlinePlus (2017). Incontinencia urinaria.

 

  1. Societat Nord-americana d’Oncologia Clínica (ASCO) (2016). Efectos secundarios a largo plazo del tratamiento del cáncer.

 

 

Consells per a mantenir-se actiu: activitat física lleugera

Nombrosos estudis han demostrat que l’activitat física pot tenir efectes beneficiosos sobre les persones que han superat un càncer en diversos aspectes relacionats amb la qualitat de vida i la supervivència.

 

Tot i que l’activitat física té molts avantatges, no tothom qui ha superat o cronificat un càncer està preparat per portar a terme el mateix tipus d’exercici físic ni amb la mateixa intensitat. Això és especialment important en aquelles persones en risc de patir complicacions respiratòries o cardíaques. Per tant, abans de començar qualsevol programa d’exercicis és essencial consultar-ho amb un metge.

Com començar?

Una bona manera de començar és amb activitats físiques de baixa intensitat. Aquests exercicis han de ser activitats segures, gratificants, fàcils de dur a terme i motivadores. Es poden incloure moltes activitats de la vida diària com passejar, pujar escales, jugar amb una mascota, fer feines de casa, cuinar i practicar jardineria, o fer algun tipus d’exercici en particular com el ioga, ballar, o anar amb bicicleta.

Es recomana començar durant poca estona però repetir-ho manera regular: per exemple, caminar 10-15 minuts de tres a cinc cops per setmana, i anar incrementant la durada i la intensitat gradualment. L’objectiu, si no es pateix cap contraindicació que ho impedeixi, és arribar a fer exercici com a mínim dues hores i mitja per setmana.

Si la falta de temps, d’hàbit o d’energia impedeix una sessió d’exercici prolongada, es poden fer sessions més curtes. De fet, els experts han observat que els beneficis per a la salut de diverses sessions curtes (de 10 minuts) són similars a les d’una sessió d’exercici més llarga. També és important incloure entrenament de força almenys 2 dies a la setmana, com ara aixecar pesos o altres exercicis de construcció muscular. La força, la flexibilitat i l’aptitud aeròbica són parts importants d’un bon programa d’exercicis.

Exercicis de baixa intensitat recomanats

La marxa nòrdicaconsisteix en caminar amb l’ajuda de dos bastons similars als que s’utilitzen per esquiar. L’esforç físic es distribueix de forma equilibrada, sobre diversos grups musculars de tot el cos, tant de les cames, l’esquena, l’abdomen i la part alta del cos amb la utilització dels bastons. La intensitat de l’exercici ve marcada pel tipus de terreny on es practiqui i la velocitat de la marxa. A Catalunya existeixen diversos grups i associacions de practicants de marxa nòrdica que ofereixen rutes i excursions per a tots els nivells. A més ens ensenyaran a tenir tècnica i postura correctes per caminar.

La natació és un exercici de baix impacte a nivell articular que permet augmentar la capacitat cardiovascular, la despesa de calories y la tonificació muscular. També té beneficis a nivell psicològic, reduint els nivells d’estrès i ansietat. Quan es neda de manera suau i relaxada es pot convertir en una forma de meditació senzilla i reconfortant. Per a aquelles persones que no puguin o sàpiguen nedar hi ha altres activitats que es poden fer dins l’aigua amb els beneficis que implica la resistència mecànica d’aquest medi, com aquagym, aquaeròbic, etc.

Circular en bicicleta a un ritme suau, de passeig, que no impliqui un sobreesforç, també és un exercici de baix impacte on s’exerciten diversos grups musculars de tot el cos. Es recomanen passejos de 20-30 minuts, que es poden aprofitar per fer els desplaçaments quotidians, o utilitzar una bicicleta estàtica des de la comoditat de casa o el gimnàs.

Els exercicis de ioga, tai-txi o estiraments enforteixen els ossos (augmenten la densitat òssia) i la musculatura, augmenten la flexibilitat i mobilitat articular. També milloren a l’estat mental, ajuden a combatre l’estrès i a dormir millor. En combinació amb exercicis de tonificació com el pilates, també poden ajudar a enfortir l’esquena i reeducar-la a nivell postural.

Algunes entitats federades de la FECEC ofereixen diferents activitats d’aquest tipus, que podràs trobar a aquest enllaç.

Quins beneficis té l’exercici?

Les investigacions mostren que les persones que han superat un càncer i que són físicament actives mostren beneficis també a nivell dels índexs de supervivència i la recurrència de la malaltia, en comparació amb les que són inactives. També s’ha demostrat que moltes persones tenen més energia quan participen en activitats físiques lleugeres, per tant es una bona manera de reduir la fatiga associada al càncer

 

La clau es evitar la inactivitat perquè qualsevol tipus d’activitat física, encara que sembli poca, pot ser positiva. Hi ha moltes activitats que es poden considerar exercicis de baixa intensitat, és qüestió de trobar aquelles que siguin motivadores i adaptades a les condicions físiques de cada persona. Sempre és recomanable començar lentament, adquirir uns hàbits saludables i amb el temps, augmentar la durada i la intensitat de la activitat física, adaptant-la a les necessitats de cadascú.

 


Referències

American Society of Clinical Oncology (ASCO). 2017. “Physical Activity Tips for Survivors | Cancer.Net.” http://www.cancer.net/survivorship/healthy-living/physical-activity-tips-survivors

Blair CK, Morey MC, Desmond RA, Cohen HJ, Sloane R, Snyder DC, et al. Light-Intensity Activity Attenuates Functional Decline in Older Cancer Survivors. Med Sci Sport Exerc 2014;46:1375–83.

I ara, què?

Un cop finalitzat el tractament, és molt comú sentir una barreja d’emocions. Per una banda, poden haver-hi les emocions positives que es desprenen d’haver acabat el tractament d’una manera exitosa, d’haver descobert en un mateix una fortalesa que no es coneixia o d’haver forjat relacions més profundes i significatives amb la parella, familiars o amics. Per altra banda, és molt normal sentir-se desprotegit o que aflorin emocions relacionades amb pors, incertesa o ansietat.

Descobrir una nova normalitat

Els canvis que moltes persones poden experimentar amb el seu cos estan relacionats amb el tipus de càncer i el tractament seguit, però és important recordar que no hi ha dues persones iguals: els canvis físics i les seqüeles poden variar enormement entre una persona i una altra, fins i tot en casos on el tipus de càncer i el tractament són els mateixos.

Cada persona és un món i cadascú reacciona d’una manera completament diferent. És molt possible que el temps ajudi algunes persones a ajustar-se a allò que senten. Tot i això, de vegades el temps no és suficient i és possible necessitar ajuda externa. És important entendre que no hi ha un retorn a la normalitat ja que s’ha de redescobrir i redefinir la pròpia normalitat, que pot no ser la mateixa que abans del tractament.

Necessitats de les persones que han finalitzat el tractament

Recentment, la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) va publicar un estudi sobre l’experiència de les persones que han sobreviscut el càncer. Aquest estudi mostrà com, en finalitzar el tractament, els supervivents tendeixen a sentir, més que felicitat, una barreja de desesperança i abandonament. En acabar la fase activa de tractament contra la malaltia, totes les forces i l’energia focalitzades envers la curació queden en segon pla, essent reemplaçades per una sensació de solitud i desprotecció. Per altra banda, creix gradualment l’acceptació com a persona supervivent, i moltes persones experimenten un canvi dels valors personals, restablint les seves prioritats personals i la seva manera de viure la vida, tot i la incertesa que la malaltia pugui tornar.

Un altre element d’interès és el canvi en les relacions interpersonals. Els supervivents solen parlar de com, durant la malaltia, la gent del seu entorn tendeix a adoptar una actitud protectora i de recolzament. En alguns casos, però, un cop finalitzat el tractament les persones afectades senten que els exigeixen una tornada a la normalitat immediata, obviant el fet que, tot i haver acabat la fase més activa del tractament, no han acabat les conseqüències de la malaltia. Les relacions interpersonals canvien molt durant la fase de tractament de la malaltia i posteriorment en la recuperació. Molts cops, la malaltia contribueix a enfortir aquests vincles, però d’altres la relació amb amics, familiars o parella pot acabar canviant, fins al punt de debilitar-se o trencar-se.

Els resultats recollits en l’informe de la FECEC, van ser consistents amb els d’altres estudis majoritaris, com el publicat per la Iniciativa Nacional de Supervivència del Càncer del Regne Unit, l’Institut Nacional de Salut d’EUA, o d’altres a nivell nacional. Per exemple, segons un informe realitzat pel Grup Espanyol de Pacients amb Càncer (GEPAC) sobre les necessitats dels supervivents de càncer, hi ha una sèrie de temes que tenen un gran impacte en la qualitat de vida de la gent que els pateix:

Totes aquestes dades evidencien l’existència d’una sèrie d’obstacles molt presents en el dia a dia de les persones després del tractament contra el càncer, i posen de manifest la necessitat que aquestes dificultats siguin adreçades, atenent i donant resposta a totes les necessitats no cobertes.

Referències

Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) (2014). Millorar l’experiència dels supervivents de càncer a Catalunya.

Grupo Español de Pacientes con Cáncer (GEPAC) (2012). Informe sobre las necesidades de los supervivientes de cáncer (Informe).

National Cancer Institute (2014). Facing forward. Life after cancer treatment.

Livestrong (2016). Emotions After Cancer Treatment (web).

És habitual tenir problemes de concentració i memòria després del tractament?

Freqüentment, les persones que han patit càncer refereixen problemes per a processar la informació, o dificultats a l’hora de recordar certs detalls o paraules. Aquests símptomes es coneixen com a deteriorament cognitiu. Tot i que inicialment es van associar a aquelles persones amb càncer de mama que havien rebut tractament amb quimioteràpia, estudis posteriors han demostrat que la seva aparició també es pot donar en diferents tipus de càncer i, en alguns casos, es produeix fins i tot abans que s’iniciï el tractament amb quimioteràpia.

Quins símptomes el caracteritzen?

El deteriorament cognitiu associat al càncer inclou tant símptomes que són percebuts de manera subjectiva per les persones que els pateixen com signes que són objectivament mesurables. Alguns dels símptomes més característics són:

Causes

Tots aquests símptomes poden estar provocats pel càncer en si, per factors genètics de l’individu, pels efectes dels tractaments administrats a l’organisme, o per una combinació dels anteriors. A més, hi ha altres afeccions que són comunes en les persones amb càncer i que indirectament poden provocar símptomes cognitius com problemes d’aprenentatge i memòria, dificultats per concentrar-se, disfuncions psíquiques i limitacions del moviment. Aquests factors inclouen la depressió, l’ansietat, la fatiga, problemes per a dormir i desajusts hormonals, entre altres.

Diagnòstic i tractament

Davant la sospita d’estar desenvolupant símptomes de deteriorament cognitiu, es poden utilitzar proves diagnòstiques com anàlisis neuropsicològiques i tècniques de neurofisiologia o de neuroimatge, per a detectar la presència de lesions o alteracions al sistema nerviós, sempre complementades amb una avaluació subjectiva per part d’un especialista. No obstant, a falta d’unes guies terapèutiques que defineixin l’abordatge d’aquest perfil simptomàtic, el més recomanable és parlar-ne amb el metge i valorar conjuntament la millor estratègia a seguir per a cada cas. Pel que fa el tractament, el més habitual és l’anomenada teràpia cognitiva-conductual, juntament amb l’ús d’algun fàrmac en cas que es consideri convenient. Aquesta teràpia, conduïda per un psicòleg, està enfocada a detectar problemes i plantejar accions per a superar-los. Amb l’ajuda del terapeuta, la persona identifica els problemes diaris que li originen els símptomes, per a després fixar uns objectius de millora i desenvolupar estratègies que els permetin superar aquestes dificultats diàries i millorar la seva situació.

Per tal de fer front als problemes de concentració i memòria que poden dificultar les tasques del dia a dia, pot ser útil seguir alguns consells com:

Per altra banda, algunes aproximacions integrals com la rehabilitació cognitiva o l’exercici físic també poden proporcionar beneficis que repercuteixin positivament en els símptomes cognitius.

Aquestes alteracions són permanents?

L’estudi del deteriorament cognitiu en càncer i la seva evolució és relativament recent; per tant, actualment disposem de pocs estudis a llarg termini sobre l’evolució d’aquests símptomes amb el pas del temps. Només una minoria de les persones amb deteriorament cognitiu tenen efectes permanents, ja que la majoria dels símptomes tendeixen a ser transitoris, i remeten gradualment amb el temps.

Referències

Asher A. Cognitive dysfunction among cancer survivors. Am J Phys Med Rehabil. 2011 May;90(5 Suppl 1):S16-26.

Rodríguez-Fornells A. Deteriorament cognitiu induït per quimioteràpia i radioteràpia. Avaluació del seu impacte i identificació dels marcadors de risc clínics, neurofisiològics i de neuroimatge funcional (memòria).

Bompaire F, Durand T, Léger-Hardy I, Psimaras D, Ricard D. Chemotherapy-related cognitive impairment or « chemobrain »: concept and state of art. Geriatr Psychol Neuropsychiatr Vieil. 2017 Mar 1;15(1):89-98. doi: 10.1684/pnv.2017.0659.

Limfedema: què és i com prevenir-lo

De vegades, el càncer o el tractament per combatre’l poden alterar el funcionament dels ganglis limfàtics. Quan això passa, l’acumulació de la limfa en els teixits pot provocar edema (inflor) en una extremitat, habitualment un braç, donant lloc al que s’anomena limfedema.

Quan i on apareix el limfedema?

Tot i que el limfedema pot presentar-se en qualsevol moment, en el 80% dels casos apareix abans dels 3 anys després de la cirurgia o tractament. La localització depèn en gran part del tipus de càncer: després del càncer de mama sol aparèixer als braços, mentre que el limfedema a les cames és més freqüent després d’un càncer uterí, de pròstata, limfoma o melanoma.

Quin risc tinc de desenvolupar limfedema?

En el cas del càncer de mama, el risc de desenvolupar limfedema depèn en gran part de si durant la cirurgia s’han disseccionat els ganglis limfàtics de les aixelles. També hi ha altres factors que poden influir-hi, com l’obesitat, o el fet d’haver fet radioteràpia. No obstant, no es coneixen amb exactitud les causes del limfedema, i no es pot predir amb total certesa quines persones el patiran i quines no.

Com puc prevenir-lo?

A les persones amb risc de desenvolupar limfedema, se’ls recomana prendre una sèrie de precaucions, entre les quals es troben les següents:

  • Evitar extraccions de sang en el braç del costat de la operació.
  • Evitar aixecar pes o fer exercicis violents.
  • Avisar al metge en cas de notar sensacions de tibantor o inflor.
  • Portar guants sempre que hi hagi risc de tallar-se.
  • Evitar fer-se ferides, per petites que siguin.
  • Facilitar el drenatge limfàtic amb exercicis específics, embenatges de compressió o medicació, sempre sota supervisió mèdica.

A més, hi ha una sèrie d’exercicis que, amb el vistiplau del metge o fisioterapeuta, poden ajudar a prevenir el limfedema:

Pel que fa altres tipus d’activitat física, tot i que històricament s’havia recomanat limitar l’ús del braç amb risc de desenvolupar limfedema, l’exercici lleu, progressiu i supervisat ha demostrat no augmentar els risc de limfedema, i a més s’ha associat a determinats beneficis.

Així doncs, encara que resulti difícil anticipar-se a l’aparició del limfedema, és molt recomanable seguir les precaucions per a prevenir-lo i parar especial atenció a l’extremitat afectada, consultant al metge si es presenta dolor, dificultats de moviment o inflamació. La prevenció i tractament precoç del limfedema són dos elements clau per evitar el desenvolupament d’una inflamació greu i debilitant, que pot tenir un gran impacte en la qualitat de vida.

Referències

Federación de mujeres con cáncer de mama (FECMA). El linfedema: recomendaciones y ejercicios para su prevención.

Asociación española contra el cáncer (2010). Linfedema: Prevención y tratamiento.

National Cancer Institute (2015). Lymphedema (PDQ) – Health professional version.

Entenent les dades de supervivència

Quan parlem de càncer, resulta imprecís utilitzar el terme curació, ja que de vegades poden quedar algunes cèl·lules canceroses sense detectar. És per això que els experts utilitzen les anomenades dades de supervivència, que mesuren els percentatges de persones amb un determinat tipus de càncer que sobreviuen un període de temps predefinit, normalment 1, 2 o 5 anys.

Què són els percentatges de supervivència?

El terme científic “supervivència”, però, no només serveix per a fer una estimació de la mortalitat (com és el cas de l’anomenada supervivència global), sinó que pot mesurar el temps que transcorre, de mitjana, fins a qualsevol esdeveniment. Així doncs, quan es mesura el temps fins una recaiguda parlem de supervivència lliure de recaiguda i, de manera similar, el temps fins el creixement del tumor determina la supervivència lliure de progressió. Aquestes dades serveixen tant per a fer una aproximació a un pronòstic com per a estudiar l’eficàcia de diferents tractaments nous, en el context dels assajos clínics.

Dades de supervivència a Catalunya

Es calcula que l’any 2016 es van diagnosticar 38.500 casos de càncer a Catalunya, excloent els càncers de pell no melanoma, que són el tipus més abundant. A més, la incidència del càncer segueix tenint una tendència a l’alça, doncs en 5 anys se n’ha observat un increment del 8 %. Per altra banda, també s’ha observat un augment en les taxes de supervivència. La Generalitat de Catalunya va publicar a principis del 2017 que la supervivència a 5 anys va passar de ser del 50,2 % al 57,3 % en un període de 10 anys. La disminució de la mortalitat associada al càncer pot explicar-se per millores assistencials, l’aprovació de nous tractaments i les estratègies de cribratge i detecció precoç, com els programes de detecció precoç de càncer de mama, colorectal i de pròstata.

Evolució de la supervivència a escala mundial

L’increment en la supervivència no és un fenomen exclusiu de Catalunya, sinó que també s’ha pogut observar una progressió similar a Espanya i fins i tot a escala mundial. Tot i que no és possible saber amb exactitud el nombre de persones que conviuen amb un diagnòstic de càncer a tot el món, els diferents registres nacionals permeten fer estimacions, que situen aquesta xifra al voltant dels 28,8 milions de persones.

Aquesta tendència a l’alça evidencia un canvi de paradigma i posa de manifest la necessitat de concebre i abordar el càncer des de la perspectiva d’una malaltia crònica. Així doncs, alguns experts consideren que, més que la remissió total, l’objectiu terapèutic hauria de ser mantenir el càncer estable, controlant-ne la progressió, de manera que la convivència amb la malaltia no repercuteixi en l’esperança de vida ni impliqui una disminució significativa de la qualitat de vida.

Per altra banda, el creixent nombre de persones que superen o conviuen amb el càncer contrasta amb la manca de recursos adreçats a millorar l’experiència dels supervivents: en aquest desequilibri resideix, precisament, la raó de ser d’aquesta pàgina web.

Referències

Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) (2014). Millorar l’experiència dels supervivents de càncer a Catalunya.

Registre del càncer a Catalunya, Pla Director d’Oncologia (2016). El Càncer a Catalunya (monografia).

Departament de Salut, Generalitat de Catalunya (2017). La supervivència a un càncer a Catalunya creix un 7% en deu anys (nota de premsa).