Consells per a mantenir-se actiu: activitat física lleugera

Nombrosos estudis han demostrat que l’activitat física pot tenir efectes beneficiosos sobre les persones que han superat un càncer en diversos aspectes relacionats amb la qualitat de vida i la supervivència.

 

Tot i que l’activitat física té molts avantatges, no tothom qui ha superat o cronificat un càncer està preparat per portar a terme el mateix tipus d’exercici físic ni amb la mateixa intensitat. Això és especialment important en aquelles persones en risc de patir complicacions respiratòries o cardíaques. Per tant, abans de començar qualsevol programa d’exercicis és essencial consultar-ho amb un metge.

Com començar?

Una bona manera de començar és amb activitats físiques de baixa intensitat. Aquests exercicis han de ser activitats segures, gratificants, fàcils de dur a terme i motivadores. Es poden incloure moltes activitats de la vida diària com passejar, pujar escales, jugar amb una mascota, fer feines de casa, cuinar i practicar jardineria, o fer algun tipus d’exercici en particular com el ioga, ballar, o anar amb bicicleta.

Es recomana començar durant poca estona però repetir-ho manera regular: per exemple, caminar 10-15 minuts de tres a cinc cops per setmana, i anar incrementant la durada i la intensitat gradualment. L’objectiu, si no es pateix cap contraindicació que ho impedeixi, és arribar a fer exercici com a mínim dues hores i mitja per setmana.

Si la falta de temps, d’hàbit o d’energia impedeix una sessió d’exercici prolongada, es poden fer sessions més curtes. De fet, els experts han observat que els beneficis per a la salut de diverses sessions curtes (de 10 minuts) són similars a les d’una sessió d’exercici més llarga. També és important incloure entrenament de força almenys 2 dies a la setmana, com ara aixecar pesos o altres exercicis de construcció muscular. La força, la flexibilitat i l’aptitud aeròbica són parts importants d’un bon programa d’exercicis.

Exercicis de baixa intensitat recomanats

La marxa nòrdicaconsisteix en caminar amb l’ajuda de dos bastons similars als que s’utilitzen per esquiar. L’esforç físic es distribueix de forma equilibrada, sobre diversos grups musculars de tot el cos, tant de les cames, l’esquena, l’abdomen i la part alta del cos amb la utilització dels bastons. La intensitat de l’exercici ve marcada pel tipus de terreny on es practiqui i la velocitat de la marxa. A Catalunya existeixen diversos grups i associacions de practicants de marxa nòrdica que ofereixen rutes i excursions per a tots els nivells. A més ens ensenyaran a tenir tècnica i postura correctes per caminar.

La natació és un exercici de baix impacte a nivell articular que permet augmentar la capacitat cardiovascular, la despesa de calories y la tonificació muscular. També té beneficis a nivell psicològic, reduint els nivells d’estrès i ansietat. Quan es neda de manera suau i relaxada es pot convertir en una forma de meditació senzilla i reconfortant. Per a aquelles persones que no puguin o sàpiguen nedar hi ha altres activitats que es poden fer dins l’aigua amb els beneficis que implica la resistència mecànica d’aquest medi, com aquagym, aquaeròbic, etc.

Circular en bicicleta a un ritme suau, de passeig, que no impliqui un sobreesforç, també és un exercici de baix impacte on s’exerciten diversos grups musculars de tot el cos. Es recomanen passejos de 20-30 minuts, que es poden aprofitar per fer els desplaçaments quotidians, o utilitzar una bicicleta estàtica des de la comoditat de casa o el gimnàs.

Els exercicis de ioga, tai-txi o estiraments enforteixen els ossos (augmenten la densitat òssia) i la musculatura, augmenten la flexibilitat i mobilitat articular. També milloren a l’estat mental, ajuden a combatre l’estrès i a dormir millor. En combinació amb exercicis de tonificació com el pilates, també poden ajudar a enfortir l’esquena i reeducar-la a nivell postural.

Algunes entitats federades de la FECEC ofereixen diferents activitats d’aquest tipus, que podràs trobar a aquest enllaç.

Quins beneficis té l’exercici?

Les investigacions mostren que les persones que han superat un càncer i que són físicament actives mostren beneficis també a nivell dels índexs de supervivència i la recurrència de la malaltia, en comparació amb les que són inactives. També s’ha demostrat que moltes persones tenen més energia quan participen en activitats físiques lleugeres, per tant es una bona manera de reduir la fatiga associada al càncer. 

 

La clau es evitar la inactivitat perquè qualsevol tipus d’activitat física, encara que sembli poca, pot ser positiva. Hi ha moltes activitats que es poden considerar exercicis de baixa intensitat, és qüestió de trobar aquelles que siguin motivadores i adaptades a les condicions físiques de cada persona. Sempre és recomanable començar lentament, adquirir uns hàbits saludables i amb el temps, augmentar la durada i la intensitat de la activitat física, adaptant-la a les necessitats de cadascú.

 


Referències

American Society of Clinical Oncology (ASCO). 2017. “Physical Activity Tips for Survivors | Cancer.Net.” http://www.cancer.net/survivorship/healthy-living/physical-activity-tips-survivors

Blair CK, Morey MC, Desmond RA, Cohen HJ, Sloane R, Snyder DC, et al. Light-Intensity Activity Attenuates Functional Decline in Older Cancer Survivors. Med Sci Sport Exerc 2014;46:1375–83.

I ara, què?

Un cop finalitzat el tractament, és molt comú sentir una barreja d’emocions. Per una banda, poden haver-hi les emocions positives que es desprenen d’haver acabat el tractament d’una manera exitosa, d’haver descobert en un mateix una fortalesa que no es coneixia o d’haver forjat relacions més profundes i significatives amb la parella, familiars o amics. Per altra banda, és molt normal sentir-se desprotegit o que aflorin emocions relacionades amb pors, incertesa o ansietat.

Descobrir una nova normalitat

Els canvis que moltes persones poden experimentar amb el seu cos estan relacionats amb el tipus de càncer i el tractament seguit, però és important recordar que no hi ha dues persones iguals: els canvis físics i les seqüeles poden variar enormement entre una persona i una altra, fins i tot en casos on el tipus de càncer i el tractament són els mateixos.

Cada persona és un món i cadascú reacciona d’una manera completament diferent. És molt possible que el temps ajudi algunes persones a ajustar-se a allò que senten. Tot i això, de vegades el temps no és suficient i és possible necessitar ajuda externa. És important entendre que no hi ha un retorn a la normalitat ja que s’ha de redescobrir i redefinir la pròpia normalitat, que pot no ser la mateixa que abans del tractament.

Necessitats de les persones que han finalitzat el tractament

Recentment, la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) va publicar un estudi sobre l’experiència de les persones que han sobreviscut el càncer. Aquest estudi mostrà com, en finalitzar el tractament, els supervivents tendeixen a sentir, més que felicitat, una barreja de desesperança i abandonament. En acabar la fase activa de tractament contra la malaltia, totes les forces i l’energia focalitzades envers la curació queden en segon pla, essent reemplaçades per una sensació de solitud i desprotecció. Per altra banda, creix gradualment l’acceptació com a persona supervivent, i moltes persones experimenten un canvi dels valors personals, restablint les seves prioritats personals i la seva manera de viure la vida, tot i la incertesa que la malaltia pugui tornar.

Un altre element d’interès és el canvi en les relacions interpersonals. Els supervivents solen parlar de com, durant la malaltia, la gent del seu entorn tendeix a adoptar una actitud protectora i de recolzament. En alguns casos, però, un cop finalitzat el tractament les persones afectades senten que els exigeixen una tornada a la normalitat immediata, obviant el fet que, tot i haver acabat la fase més activa del tractament, no han acabat les conseqüències de la malaltia. Les relacions interpersonals canvien molt durant la fase de tractament de la malaltia i posteriorment en la recuperació. Molts cops, la malaltia contribueix a enfortir aquests vincles, però d’altres la relació amb amics, familiars o parella pot acabar canviant, fins al punt de debilitar-se o trencar-se.

Els resultats recollits en l’informe de la FECEC, van ser consistents amb els d’altres estudis majoritaris, com el publicat per la Iniciativa Nacional de Supervivència del Càncer del Regne Unit, l’Institut Nacional de Salut d’EUA, o d’altres a nivell nacional. Per exemple, segons un informe realitzat pel Grup Espanyol de Pacients amb Càncer (GEPAC) sobre les necessitats dels supervivents de càncer, hi ha una sèrie de temes que tenen un gran impacte en la qualitat de vida de la gent que els pateix:

Totes aquestes dades evidencien l’existència d’una sèrie d’obstacles molt presents en el dia a dia de les persones després del tractament contra el càncer, i posen de manifest la necessitat que aquestes dificultats siguin adreçades, atenent i donant resposta a totes les necessitats no cobertes.

Referències

Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) (2014). Millorar l’experiència dels supervivents de càncer a Catalunya.

Grupo Español de Pacientes con Cáncer (GEPAC) (2012). Informe sobre las necesidades de los supervivientes de cáncer (Informe).

National Cancer Institute (2014). Facing forward. Life after cancer treatment.

Livestrong (2016). Emotions After Cancer Treatment (web).

És habitual tenir problemes de concentració i memòria després del tractament?

Freqüentment, les persones que han patit càncer refereixen problemes per a processar la informació, o dificultats a l’hora de recordar certs detalls o paraules. Aquests símptomes es coneixen com a deteriorament cognitiu. Tot i que inicialment es van associar a aquelles persones amb càncer de mama que havien rebut tractament amb quimioteràpia, estudis posteriors han demostrat que la seva aparició també es pot donar en diferents tipus de càncer i, en alguns casos, es produeix fins i tot abans que s’iniciï el tractament amb quimioteràpia.

Quins símptomes el caracteritzen?

El deteriorament cognitiu associat al càncer inclou tant símptomes que són percebuts de manera subjectiva per les persones que els pateixen com signes que són objectivament mesurables. Alguns dels símptomes més característics són:

Causes

Tots aquests símptomes poden estar provocats pel càncer en si, per factors genètics de l’individu, pels efectes dels tractaments administrats a l’organisme, o per una combinació dels anteriors. A més, hi ha altres afeccions que són comunes en les persones amb càncer i que indirectament poden provocar símptomes cognitius com problemes d’aprenentatge i memòria, dificultats per concentrar-se, disfuncions psíquiques i limitacions del moviment. Aquests factors inclouen la depressió, l’ansietat, la fatiga, problemes per a dormir i desajusts hormonals, entre altres.

Diagnòstic i tractament

Davant la sospita d’estar desenvolupant símptomes de deteriorament cognitiu, es poden utilitzar proves diagnòstiques com anàlisis neuropsicològiques i tècniques de neurofisiologia o de neuroimatge, per a detectar la presència de lesions o alteracions al sistema nerviós, sempre complementades amb una avaluació subjectiva per part d’un especialista. No obstant, a falta d’unes guies terapèutiques que defineixin l’abordatge d’aquest perfil simptomàtic, el més recomanable és parlar-ne amb el metge i valorar conjuntament la millor estratègia a seguir per a cada cas. Pel que fa el tractament, el més habitual és l’anomenada teràpia cognitiva-conductual, juntament amb l’ús d’algun fàrmac en cas que es consideri convenient. Aquesta teràpia, conduïda per un psicòleg, està enfocada a detectar problemes i plantejar accions per a superar-los. Amb l’ajuda del terapeuta, la persona identifica els problemes diaris que li originen els símptomes, per a després fixar uns objectius de millora i desenvolupar estratègies que els permetin superar aquestes dificultats diàries i millorar la seva situació.

Per tal de fer front als problemes de concentració i memòria que poden dificultar les tasques del dia a dia, pot ser útil seguir alguns consells com:

Per altra banda, algunes aproximacions integrals com la rehabilitació cognitiva o l’exercici físic també poden proporcionar beneficis que repercuteixin positivament en els símptomes cognitius.

Aquestes alteracions són permanents?

L’estudi del deteriorament cognitiu en càncer i la seva evolució és relativament recent; per tant, actualment disposem de pocs estudis a llarg termini sobre l’evolució d’aquests símptomes amb el pas del temps. Només una minoria de les persones amb deteriorament cognitiu tenen efectes permanents, ja que la majoria dels símptomes tendeixen a ser transitoris, i remeten gradualment amb el temps.

Referències

Asher A. Cognitive dysfunction among cancer survivors. Am J Phys Med Rehabil. 2011 May;90(5 Suppl 1):S16-26.

Rodríguez-Fornells A. Deteriorament cognitiu induït per quimioteràpia i radioteràpia. Avaluació del seu impacte i identificació dels marcadors de risc clínics, neurofisiològics i de neuroimatge funcional (memòria).

Bompaire F, Durand T, Léger-Hardy I, Psimaras D, Ricard D. Chemotherapy-related cognitive impairment or « chemobrain »: concept and state of art. Geriatr Psychol Neuropsychiatr Vieil. 2017 Mar 1;15(1):89-98. doi: 10.1684/pnv.2017.0659.

Limfedema: què és i com prevenir-lo

De vegades, el càncer o el tractament per combatre’l poden alterar el funcionament dels ganglis limfàtics. Quan això passa, l’acumulació de la limfa en els teixits pot provocar edema (inflor) en una extremitat, habitualment un braç, donant lloc al que s’anomena limfedema.

Quan i on apareix el limfedema?

Tot i que el limfedema pot presentar-se en qualsevol moment, en el 80% dels casos apareix abans dels 3 anys després de la cirurgia o tractament. La localització depèn en gran part del tipus de càncer: després del càncer de mama sol aparèixer als braços, mentre que el limfedema a les cames és més freqüent després d’un càncer uterí, de pròstata, limfoma o melanoma.

Quin risc tinc de desenvolupar limfedema?

En el cas del càncer de mama, el risc de desenvolupar limfedema depèn en gran part de si durant la cirurgia s’han disseccionat els ganglis limfàtics de les aixelles. També hi ha altres factors que poden influir-hi, com l’obesitat, o el fet d’haver fet radioteràpia. No obstant, no es coneixen amb exactitud les causes del limfedema, i no es pot predir amb total certesa quines persones el patiran i quines no.

Com puc prevenir-lo?

A les persones amb risc de desenvolupar limfedema, se’ls recomana prendre una sèrie de precaucions, entre les quals es troben les següents:

  • Evitar extraccions de sang en el braç del costat de la operació.
  • Evitar aixecar pes o fer exercicis violents.
  • Avisar al metge en cas de notar sensacions de tibantor o inflor.
  • Portar guants sempre que hi hagi risc de tallar-se.
  • Evitar fer-se ferides, per petites que siguin.
  • Facilitar el drenatge limfàtic amb exercicis específics, embenatges de compressió o medicació, sempre sota supervisió mèdica.

A més, hi ha una sèrie d’exercicis que, amb el vistiplau del metge o fisioterapeuta, poden ajudar a prevenir el limfedema:

Pel que fa altres tipus d’activitat física, tot i que històricament s’havia recomanat limitar l’ús del braç amb risc de desenvolupar limfedema, l’exercici lleu, progressiu i supervisat ha demostrat no augmentar els risc de limfedema, i a més s’ha associat a determinats beneficis.

Així doncs, encara que resulti difícil anticipar-se a l’aparició del limfedema, és molt recomanable seguir les precaucions per a prevenir-lo i parar especial atenció a l’extremitat afectada, consultant al metge si es presenta dolor, dificultats de moviment o inflamació. La prevenció i tractament precoç del limfedema són dos elements clau per evitar el desenvolupament d’una inflamació greu i debilitant, que pot tenir un gran impacte en la qualitat de vida.

Referències

Federación de mujeres con cáncer de mama (FECMA). El linfedema: recomendaciones y ejercicios para su prevención.

Asociación española contra el cáncer (2010). Linfedema: Prevención y tratamiento.

National Cancer Institute (2015). Lymphedema (PDQ) – Health professional version.

Entenent les dades de supervivència

Quan parlem de càncer, resulta imprecís utilitzar el terme curació, ja que de vegades poden quedar algunes cèl·lules canceroses sense detectar. És per això que els experts utilitzen les anomenades dades de supervivència, que mesuren els percentatges de persones amb un determinat tipus de càncer que sobreviuen un període de temps predefinit, normalment 1, 2 o 5 anys.

Què són els percentatges de supervivència?

El terme científic “supervivència”, però, no només serveix per a fer una estimació de la mortalitat (com és el cas de l’anomenada supervivència global), sinó que pot mesurar el temps que transcorre, de mitjana, fins a qualsevol esdeveniment. Així doncs, quan es mesura el temps fins una recaiguda parlem de supervivència lliure de recaiguda i, de manera similar, el temps fins el creixement del tumor determina la supervivència lliure de progressió. Aquestes dades serveixen tant per a fer una aproximació a un pronòstic com per a estudiar l’eficàcia de diferents tractaments nous, en el context dels assajos clínics.

Dades de supervivència a Catalunya

Es calcula que l’any 2016 es van diagnosticar 38.500 casos de càncer a Catalunya, excloent els càncers de pell no melanoma, que són el tipus més abundant. A més, la incidència del càncer segueix tenint una tendència a l’alça, doncs en 5 anys se n’ha observat un increment del 8 %. Per altra banda, també s’ha observat un augment en les taxes de supervivència. La Generalitat de Catalunya va publicar a principis del 2017 que la supervivència a 5 anys va passar de ser del 50,2 % al 57,3 % en un període de 10 anys. La disminució de la mortalitat associada al càncer pot explicar-se per millores assistencials, l’aprovació de nous tractaments i les estratègies de cribratge i detecció precoç, com els programes de detecció precoç de càncer de mama, colorectal i de pròstata.

Evolució de la supervivència a escala mundial

L’increment en la supervivència no és un fenomen exclusiu de Catalunya, sinó que també s’ha pogut observar una progressió similar a Espanya i fins i tot a escala mundial. Tot i que no és possible saber amb exactitud el nombre de persones que conviuen amb un diagnòstic de càncer a tot el món, els diferents registres nacionals permeten fer estimacions, que situen aquesta xifra al voltant dels 28,8 milions de persones.

Aquesta tendència a l’alça evidencia un canvi de paradigma i posa de manifest la necessitat de concebre i abordar el càncer des de la perspectiva d’una malaltia crònica. Així doncs, alguns experts consideren que, més que la remissió total, l’objectiu terapèutic hauria de ser mantenir el càncer estable, controlant-ne la progressió, de manera que la convivència amb la malaltia no repercuteixi en l’esperança de vida ni impliqui una disminució significativa de la qualitat de vida.

Per altra banda, el creixent nombre de persones que superen o conviuen amb el càncer contrasta amb la manca de recursos adreçats a millorar l’experiència dels supervivents: en aquest desequilibri resideix, precisament, la raó de ser d’aquesta pàgina web.

Referències

Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC) (2014). Millorar l’experiència dels supervivents de càncer a Catalunya.

Registre del càncer a Catalunya, Pla Director d’Oncologia (2016). El Càncer a Catalunya (monografia).

Departament de Salut, Generalitat de Catalunya (2017). La supervivència a un càncer a Catalunya creix un 7% en deu anys (nota de premsa).