Més enllà de la mastectomia

Tractament quirúrgic pel càncer de mama

 

La cirurgia majoritària pel tractament del càncer de mama és la tumorectomia,  que consisteix en l’extirpació del tumor i d’un petit marge de teixit sa al voltant del tumor. Tot i així, en aquells casos en els que no es pot dur a terme aquest tractament més conservador, s’utilitza la mastectomia.

 

La mastectomia és la cirurgia que s’utilitza per eliminar tot el teixit mamari d’una o ambdues mames com a tractament del càncer de mama, o per prevenir-lo (en cas de persones que posseeixen un risc alt de patir-lo). En els últims anys s’han fet avenços científics que tenen com a objectiu reduir la zona extirpada de la persona afectada.

 

 

Tipus de mastectomia

 

Existeixen diferents tipus de mastectomia en funció de com sigui la tècnica utilitzada i quant teixit mamari s’extregui. L’especialista oncòleg escollirà quin tipus de mastectomia és convenient aplicar, en funció de les característiques de cadascun dels casos.

 

  • Mastectomia simple: en aquest procediment s’extirpa tot el teixit mamari, incloent el mugró, l’arèola i la pell. Aquesta cirurgia és adequada per persones que presenten varies o amplies zones afectades per carcinoma ductal in situ afectant el teixit mamari i com a mesura preventiva d’aquelles persones que en ser portadores de mutacions als gens BRCA1 i BRCA2, presenten un alt risc de desenvolupar un càncer.

 

  • Mastectomia radical modificada: aquest tipus de procediment implica l’extirpació de tot el teixit mamari (mastectomia simple) conservant els músculs pectorals i la dissecció i extirpació dels ganglis limfàtics axil·lars. Aquest tipus de cirurgia s’indicarà per a persones que pateixin un càncer de mama invasiu. L’anàlisi dels ganglis limfàtics permetrà estudiar l’abast de la propagació de les cèl·lules tumorals.

 

  • Mastectomia radical: inclou l’extirpació complerta del teixit mamari, dels ganglis limfàtics axil·lars i dels músculs pectorals localitzats sota de la mama. Tot i que va ser un tipus de cirurgia molt utilitzada en el passat, s’ha descobert que una cirurgia menys extensa (com la mastectomia radical modificada), ofereix la mateixa eficàcia i té menys efectes secundaris. Actualment la mastectomia radical només s’utilitza en aquells casos on s’hagi produït una invasió als músculs toràcics per part de les cèl·lules tumorals.

 

  • Mastectomia amb conservació de pell: en aquest tipus de mastectomia s’extirpa el teixit mamari, l’arèola i el mugró, però no la pell, que es deixa pràcticament intacta. Aquest procediment permet la reconstrucció immediata de la mama en el moment de la cirurgia, mitjançant implants o altres teixits del cos.

 

  • Mastectomia subcutània: també és coneguda com a mastectomia amb conservació del mugró. És el tipus de mastectomia que conserva millor la forma natural de la mama, però que a la vegada presenta un major risc en probabilitat de recaiguda. En aquest procediment el cirurgià extirpa el teixit mamari, però deixa intactes l’arèola, el mugró i la pell, que facilitarà la reconstrucció immediata de la mama. Durant el procediment el cirurgià agafarà una mostra per analitzar el teixit adjacent a la zona del mugró per tal d’assegurar-se que no hi hagi cèl·lules canceroses que puguin induir una recaiguda. Aquest tipus de mastectomia pot contemplar-se davant de tumors petits, poc invasius i situats a la zona més posterior de la mama. Malgrat aquest abordatge permet una bona reconstrucció de la mama, encara hi ha molts oncòlegs que es mostren escèptics davant d’aquest tipus de mastectomia, ja que la no eliminació de tot el teixit mamari pot provocar l’aparició secundaria d’un altre càncer. A més a més, s’ha observat que existeix la possibilitat de necrosi del teixit areolar, la deformació del teixit degut a una mala irrigació sanguínia i la pèrdua de sensibilitat de la zona.

 

  • Mastectomia doble: també és coneguda com a mastectomia bilateral. Implica la mastectomia en ambdues mames. Aquest tipus de mastectomia s’acostuma a realitzar com a forma preventiva per persones que tenen un risc molt alt de patir càncer de mama (com per exemple, els portadors d’algunes de les mutacions dels gens BRCA 1 i 2).

 

Reconstrucció mamària

 

El procediment de la mastectomia pot generar seqüeles psicològiques a les persones afectades. És per això que existeix la possibilitat de sotmetre’s a un procés de reconstrucció mamària. La reconstrucció mamària pot efectuar-se en el mateix moment que es fa la mastectomia (reconstrucció immediata), o en qualsevol moment posterior a la cirurgia terapèutica (reconstrucció diferida).

 

En tot cas, la cirurgia reconstructiva no canvia el pronòstic de la malaltia.
Existeixen diversos factors que s’hauran de tenir en compte abans d’abordar la reconstrucció de la mama, que poden empitjorar els resultats estètics o augmentar la possibilitat de complicacions post-operatòries: com per exemple la mida de la mama, la complexitat de la cirurgia del tumor mamari, la possibilitat de tractaments posteriors a la mastectomia, la quantitat de teixit disponible, entre d’altres. Existeixen diferents tipus de cirurgia reconstructiva:

 

  • Utilitzant pròtesis: implants de silicona o de solució salina (transitòriament). La pròtesis donarà volum a la zona de la mama que s’ha extret. Per minimitzar el risc d’expulsió, la pròtesis es col·loca sota del múscul pectoral.
  • Utilitzant teixits del propi cos de la persona que s’ha d’intervenir. Les reconstruccions més habituals són les dorsals, on s’utilitzen teixits de l’espatlla, la TRAM i la DIEP (sigles en anglès), on s’utilitzen teixits de la part baixa de l’abdomen.
  • Reconstrucció combinada: utilitzant teixit propi i pròtesis. Aquesta tècnica s’usa quan és necessari utilitzar teixit per poder recobrir completament la pròtesis col·locada.

 

Si es decideix procedir amb la reconstrucció de la mama, l’elecció d’una tècnica o altra dependrà de cada cas en particular, i s’haurà de prendre la decisió conjuntament amb el cirurgià i l’oncòleg que hagi portat el cas. S’ha de tenir en compte que sovint són necessàries diverses rondes de cirurgia per aconseguir una bona reconstrucció de la mama. Si la persona afectada opta per no reconstruir-se, és important ser conscient com la mastectomia pot afectar a la vida diària. Existeixen pròtesis externes que es poden posar al sostenidor per donar volum a la mama intervinguda.

 

Després de la mastectomia

 

La recuperació després de sotmetre’s a una mastectomia pot comportar unes setmanes o mesos. És important que la persona intervinguda segueixi en tot moment les pautes que li indicarà el seu cirurgià, entre les quals cal destacar: una bona higiene de la zona suturada/intervinguda (es poden fer banys suaus amb una esponja), ser capaç de reconèixer els símptomes d’infecció de la zona suturada, prendre els medicaments prescrits per alleugerir el dolor que es pot derivar després de la cirurgia i ens els mesos posteriors, fer exercicis de braços si han estat indicats pel cirurgià per tal d’evitar la rigidesa muscular del braç proper a la intervenció, i tenir cura del tub de drenatge en cas de tractar-se d’una mastectomia amb resecció dels ganglis axil·lars.

 

Davant de qualsevol símptoma o reacció inesperada, és important acudir a l’hospital. Per altra banda, la pràctica d’exercicis suaus de recuperació pot reduir significativament el risc d’aparició d’algunes complicacions com el limfedema.

 

Malgrat les mastectomies comporten unes seqüeles físiques i psicològiques molt dures per la persona que les ha de patir, continuen sent un tractament molt eficaç que permeten l’eliminació completa de les cèl·lules canceroses assegurant la derrota de la malaltia. L’assimilació del canvi que s’ha produït al cos de la persona que ha sofert una mastectomia variarà en funció de cada persona, en qualsevol cas, el suport de persones properes, així com de persones que han passat per la mateixa experiència, ajudarà indubtablement a la seva recuperació.

 


Referències

1. Asociación Española Contra el Cáncer (AECC). Tratamiento quirúrgico.
2. Mayo Clinic (2016). Mastectomia.
3. Sociedad Americana Contra el Cáncer (ACS). Cirugía para el cáncer de seno.
4. Sociedad Española de Cirugía Plástica Reparadora y Estética. Tu guía en reconstrucción mamaria.
5. Generalitat de Catalunya. Reconstrucció mamària després de cirurgia per càncer.

Loly Fernández

“Malauradament no hi ha programes que abordin les dificultats socials que es plantegen després del càncer”

 

Quan em van diagnosticar el càncer no tenia la sensació d’estar malalta. Aquesta sensació la vaig tenir després,
quan estava fent els tractaments. Suposo que va ser perquè em van trobar el tumor en una visita de control per la meva maternitat (no vaig notar cap símptoma previ)  i perquè inicialment em van dir que era un “in situ” agafat molt a temps i amb bon pronòstic.

Un cop al quiròfan, em van fer la biòpsia del gangli sentinella. En un primer moment, aquesta prova no va sortir positiva però en un anàlisi posterior al laboratori , i al cap de 25 dies em van tornar a operar per treure’m la cadena ganglionar i es va modificar el diagnòstic inicial i per tant el tractament a seguir.

Per sort, vaig viure el procés amb molts d’ànims i molt acompanyada dels meu cercle familiar, personal i professional. Quan passes un càncer, hi ha una recuperació física dels efectes secundaris que provoquen els tractaments… però una no té mai la sensació d’estar completament recuperada, d’això mai no et recuperes.

Sí que recordo que vaig sentir un cert vertigen quan vaig deixar de tenir la tutela dels metges i els controls periòdics es van anar espaiant fins a 2 anys. En aquest punt vaig sentir-me molt vulnerable, suposo que com la majoria de les persones que es troben en aquesta situació.

Com a seqüela del càncer, tinc la cirurgia al pit i com que aquesta és bilateral, els esforços els he de controlar. També haig de tenir molta cura del braç on em van treure els ganglis per prevenir la possible aparició d’un limfedema. També, des de llavors, tinc molèsties digestives de les quals no m’he acabat de recuperar… però en termes generals, faig una vida normalitzada i em sento saludable.

El meu procés d’adaptació i de reinserció laboral va ser progressiu. Vaig estar dos mesos sense anar a  treballar (el temps de recuperació de la cirurgia) i, quan vaig començar la quimioteràpia, vaig estar en actiu de manera intermitent: cada mes treballava dues setmanes (amb adaptació de jornada) i les altres dues setmanes estava de baixa per recuperar forces i descansar.

Finalitzat el tractament, vaig recuperar la normalitat de manera progressiva. La veritat és que va ser un procés de reincorporació molt dolç perquè vaig rebre tota mena de suport: adaptació de jornada, flexibilitat, adaptació de tasques, facilitat per assistir al visites mèdiques

Crec que les institucions es centren en l’activitat sanitària i dediquen esforços a tot allò que fa referència al procés del tractament d’un càncer. En aquest punt sí que crec que existeix una especial sensibilitat social i això és fonamental. No obstant això, penso que encara hi ha un buit o mancances en el moment posterior, és a dir, un cop reps l’alta o has superat la fase més aguda i més evident de la malaltia, aquí no hi ha suport ni ningú que se n’ocupi, ni tampoc sensibilitat social de què hi ha necessitats.

En aquest sentit, sembla que no t’hagi passat res, tot i que en el fons, tant a l’empresa com a la societat i a la teva vida, aquesta experiència afecta i no es pot esborrar. Malauradament, no hi ha programes que abordin les dificultats socials que es plantegen després del càncer.

L’índex de supervivència al càncer és molt elevat i, juntament amb la detecció precoç, afortunadament, ens trobem en molts casos de persones joves que el superen. Per això, cal que l’entorn social i laboral tingui en compte aquesta nova situació de necessitat que es genera.

En concret, dins l’àmbit laboral crec que hi ha una certa estigmatització de les persones que han patit un càncer: per si han d’anar sovint al metge, per si són especialment sensibles, per si s’han d’adaptar al seu lloc de treball… I, com que el mercat laboral és tan precari, és fàcil que aquestes persones quedin excloses de l’entorn laboral.

Això s’hauria de normalitzar. S’haurien de generar instruments que permetin a les persones que han superat un càncer una adaptació i reinserció normalitzada a la vida laboral i social, perquè hem de continuar i reprendre una vida, que mai torna a ser la mateixa que teníem abans.

 

 

Teresa Ferreiro

“Hi ha un buit al voltant de com afecta el càncer a les dones joves”

Teresa Ferreiro

45 anys

Em dic Teresa Ferreiro i sóc coach professional. Tinc 44 anys, un fill i visc en parella. Actualment estic recuperada d’un carcinoma ductal infiltrant, un tumor de 5,5 cm, en mama dreta, sense ganglis afectats.

L’inici del meu tractament va ser molt intens: Vaig començar la quimioteràpia i em van fer alhora una extracció de teixit ovàric. A més, vaig entrar diverses vegades al quiròfan per col·locar-me el portacatch.

El tractament de la quimioteràpia, com a la majoria de pacients amb càncer, em deixava bastant cansada i amb moltes nàusees però al cap d’una setmana em recuperava i podia gaudir dels dies i estar activa.

Recordo els principals dubtes o temors que em van venir al cap quan em van diagnosticar el càncer: em preocupava molt que m’estiguessin donant un diagnòstic equivocat perquè em trobava molt bé.

Això del càncer no em podia estar passant a mi, pensava. A més, em feia por morir-me. I un cop superada aquesta por, em preocupava molt no poder aconseguir els meus somnis vitals, com el de ser mare.

A banda de la maternitat, hi ha altres preocupacions que em van sorgir: no poder recuperar la vida tal qual l’havia deixat, la meva carrera professional, el meu cos que estava en forma, les meves aficions, com caminar per la muntanya, fer immersió o escalar vies ferrades.

Després de recuperar-me de la malaltia començo una altra lluita, la del després del càncer. Això té a veure amb les seqüeles físiques i emocionals que deixa la malaltia. En el meu cas, aquestes seqüeles van ser diverses. La més important és la del limfedema al braç dret, que ha anat millorant fins al punt que ara ja no porto màniga i la de la menopausa que, en la majoria de dones, s’avança molt amb les conseqüències que comporta.

També vaig veure molt afectada la memòria. Encara ara dic que noto el chemobrain perquè tinc distraccions importants. La meva parella, però, diu que l’utilitzo d’excusa quan m’oblido d’alguna cosa.

Les seqüeles físiques són només una part d’aquesta nova etapa. Després de la malaltia comença tot el procés de reinserció laboral i social després del càncer. En el meu cas, just abans del diagnòstic, havia trobat una nova feina a la que vaig decidir no incorporar-me per dedicar-me temps a mi mateixa. Un cop recuperada, ja no vaig intentar tornar-hi perquè vaig buscar una altra activitat que s’adaptés millor a les meves necessitats del moment.
La meva feina anterior ja em permetia un horari flexible per la qual cosa no vaig haver de demanar un tracte especial.

Vaig poder posar les meves condicions, i vaig començar a treballar com a consultora a temps parcial. Així disposava de flexibilitat i també de temps. Un temps que vaig dedicar a escriure un llibre al voltant de la meva experiència amb el càncer (Un bulto en la mama – Tú eliges cómo abordarlo) i que vaig publicar poc després.

No vaig tenir cap problemes pel que fa la meva reincorporació laboral, però on sí en vaig trobar va ser en la demanda de productes financers. Fa un any vaig sol·licitar una hipoteca conjuntament amb la meva parella. Per determinar el cost de l’assegurança em van fer un qüestionari exhaustiu i em van demanar un certificat mèdic.

Tot i que el meu oncòleg va assegurar que estava lliure de malaltia, l’entitat bancària va exigir-me un pagament 5 vegades superior a la quota que em corresponia de l’assegurança, segons la meva edat i situació laboral. M’han dit que la quota es podrà revisar quan hagin passat deu anys des que estic lliure de càncer.

Respecte als recursos que hi ha per abordar les dificultats socials que pateixen les persones que han superat un càncer, crec, des de la meva experiència, que encara hi ha un buit al voltant de com afecta el càncer a les dones joves. I per a mi, jove és aquella dona que encara pot ser mare un cop superat el seu càncer.

La societat encara s’ho mira amb molt mals ulls, com si fossis una inconscient que va a portar al món a un nen per deixar-lo orfe després. I en realitat, en la majoria dels casos estem més protegides si hi ha un embaràs després d’un càncer de mama.

Crec que és necessari apoderar els pacients i donar-los eines perquè ells mateixos puguin prendre el control de les seves vides i gestionar-les. Aquests són dos aspectes que les institucions encara no tenen en compte a l’hora de cobrir les necessitats de les persones que hem superat un càncer.

L’apoderament és un tema a tractar i ajuda enormement les persones a recuperar la vida que desitgen, sense posar-se uns límits que sovint estan marcats per la societat.

En el cas de les dones joves i el càncer de mama, considero que no es dóna prou valor a les seqüeles que pot causar i que la pacient pot percebre com a més importants que el càncer en si: la pèrdua de fertilitat, la menopausa avançada, el chemobrain, la pèrdua del desig sexual, l’afectació de la vida sexual o el limfedema.

Margarita Cama Soler

“No haurien de valorar la discapacitat només si estàs mutilat físicament”

Margarita Cama Soler

47 anys

 

El 18 del juny del 2014, arribo de treballar al vespre, tard com sempre. Fa uns dies que vaig molt cansada i penso que és per l’estrès de la feina. Jo sóc molt activa i mai no em fa mal res. Em dutxo per espavilar-me.

Em lligo la tovallola al voltant del cos, per damunt dels pits, per acabar-me d’assecar bé. Mentre em pentino, la tovallola fa de les seves i cau. A l’intentar que això no passi, sense adonar-me’n passo la mà per damunt del pit i noto un bulto dur.

Aquí va començar tot. Tinc càncer.

Em moriré -vaig pensar-. Vomitava moltes vegades. Vaig fer l’última quimioteràpia. Però la cosa no acabava aquí. També vaig haver de realitzar trenta-sis sessions de radioteràpia.

Va arribar l’últim dia de radioteràpia i podeu pensar que tornava a tenir una vida normalitzada? Doncs no. Els metges, el que volien era que entengués que no podia tornar a assumir totes les responsabilitats que comportava el meu càrrec dins l’empresa on treballava.

Aquí comença el meu problema.

Feia deu anys que estava treballant a la mateixa empresa. Una setmana abans de començar la quimioteràpia em van acomiadar. Era una empresa petita, d’uns vint treballadors. Jo era cap de planta. Tot això, ho vaig perdre amb un instant.

Aquesta situació sí que em feia sentir malament. On podria trobar feina? Encaixava realment en algun lloc de treball? Algun empresari em voldria amb tota la gent que hi havia a l’atur? Com podia tornar-me a inserir laboralment? Si les persones que no tenen cap problema de salut, tenen un currículum molt més brillant que el meu i són més joves, no troben feina, com ho havia de fer jo?

No volia cobrar l’atur, de fet no hi vaig ni anar. Jo volia treballar, del que fos, ho necessitava per demostrar-me que tornava a ser jo.

De cop, visualitzo una oferta de feina ideal, però amb un requisit bàsic. Un certificat de discapacitat. Durant alguna visita la meva doctora me n’havia parlat, però sempre deia que no era el moment, que al finalitzar els tractaments, ja en parlaríem.

La meva desesperació per trobar feina, va fer que m’hi apuntés de totes maneres. L’endemà em van trucar. Vaig fer totes les proves i em varen dir que en principi la feina estava pensada per una persona amb aquest certificat del 33% de discapacitat. Si aconseguia aquest certificat, la feina era meva.

Vaig mirar de fer-me totes les revisions per aconseguir el certificat. Però no va servir de res. Aquí és on vull expressar la meva queixa. Penso, que per aconseguir la discapacitat no s’ha de valorar només quan una persona està mutilada físicament. Quan li falti un pit. Perquè per sort, avui en dia, a moltes de nosaltres, això no ens passa perquè es pot fer la reconstrucció gairebé al moment. De veritat, vostès pensen que després de tot això, una persona està capacitada al 100% per accedir al món laboral?

Doncs no, no ho està. Ni mentalment ni físicament. Durant el primer any tens proves i controls a cada moment. Encara que vulguis, no pots complir amb l’horari laboral normal. Durant cinc anys, estem amb tractament amb uns efectes secundaris de pèrdua de memòria, dolor a les extremitats, cansament, mal de
cap i canvis d´humor
, entre d’altres. Penso que això també és motiu de valoració.

Si ens posem per un moment al lloc d’un empresari que hagi de contractar algú, o reincorporar a una persona que hagi estat malalta de càncer, el primer que pot pensar és: “aquesta tornarà a estar més dies de baixa que treballant… Per què contractar o reincorporar una persona que ja et suposa un problema d’entrada?

Jo vaig tenir la sort que l’empresa que em va fer l’entrevista, finalment, sense certificat, i acceptant la meva situació, em va donar l’oportunitat de reincorporar-me al món laboral, i amb una feina que jo podia assumir.

Per això penso que hem de fer alguna cosa. S’hauria d’estudiar cada cas, però crec que no ha de ser una ajuda econòmica pel malalt, sinó una ajuda per l’empresa que contracti o reincorpori a aquesta persona. Penso i crec que la majoria de malalts estarien d’acord amb mi, que el que volem són canyes de pescar, per poder sentir-nos útils, no demanem els peixos ja pescats, ni que ens els pesquin altres.