Teresa Ferreiro

“Hi ha un buit al voltant de com afecta el càncer a les dones joves”

Teresa Ferreiro

45 anys

Em dic Teresa Ferreiro i sóc coach professional. Tinc 44 anys, un fill i visc en parella. Actualment estic recuperada d’un carcinoma ductal infiltrant, un tumor de 5,5 cm, en mama dreta, sense ganglis afectats.

L’inici del meu tractament va ser molt intens: Vaig començar la quimioteràpia i em van fer alhora una extracció de teixit ovàric. A més, vaig entrar diverses vegades al quiròfan per col·locar-me el portacatch.

El tractament de la quimioteràpia, com a la majoria de pacients amb càncer, em deixava bastant cansada i amb moltes nàusees però al cap d’una setmana em recuperava i podia gaudir dels dies i estar activa.

Recordo els principals dubtes o temors que em van venir al cap quan em van diagnosticar el càncer: em preocupava molt que m’estiguessin donant un diagnòstic equivocat perquè em trobava molt bé.

Això del càncer no em podia estar passant a mi, pensava. A més, em feia por morir-me. I un cop superada aquesta por, em preocupava molt no poder aconseguir els meus somnis vitals, com el de ser mare.

A banda de la maternitat, hi ha altres preocupacions que em van sorgir: no poder recuperar la vida tal qual l’havia deixat, la meva carrera professional, el meu cos que estava en forma, les meves aficions, com caminar per la muntanya, fer immersió o escalar vies ferrades.

Després de recuperar-me de la malaltia començo una altra lluita, la del després del càncer. Això té a veure amb les seqüeles físiques i emocionals que deixa la malaltia. En el meu cas, aquestes seqüeles van ser diverses. La més important és la del limfedema al braç dret, que ha anat millorant fins al punt que ara ja no porto màniga i la de la menopausa que, en la majoria de dones, s’avança molt amb les conseqüències que comporta.

També vaig veure molt afectada la memòria. Encara ara dic que noto el chemobrain perquè tinc distraccions importants. La meva parella, però, diu que l’utilitzo d’excusa quan m’oblido d’alguna cosa.

Les seqüeles físiques són només una part d’aquesta nova etapa. Després de la malaltia comença tot el procés de reinserció laboral i social després del càncer. En el meu cas, just abans del diagnòstic, havia trobat una nova feina a la que vaig decidir no incorporar-me per dedicar-me temps a mi mateixa. Un cop recuperada, ja no vaig intentar tornar-hi perquè vaig buscar una altra activitat que s’adaptés millor a les meves necessitats del moment.
La meva feina anterior ja em permetia un horari flexible per la qual cosa no vaig haver de demanar un tracte especial.

Vaig poder posar les meves condicions, i vaig començar a treballar com a consultora a temps parcial. Així disposava de flexibilitat i també de temps. Un temps que vaig dedicar a escriure un llibre al voltant de la meva experiència amb el càncer (Un bulto en la mama – Tú eliges cómo abordarlo) i que vaig publicar poc després.

No vaig tenir cap problemes pel que fa la meva reincorporació laboral, però on sí en vaig trobar va ser en la demanda de productes financers. Fa un any vaig sol·licitar una hipoteca conjuntament amb la meva parella. Per determinar el cost de l’assegurança em van fer un qüestionari exhaustiu i em van demanar un certificat mèdic.

Tot i que el meu oncòleg va assegurar que estava lliure de malaltia, l’entitat bancària va exigir-me un pagament 5 vegades superior a la quota que em corresponia de l’assegurança, segons la meva edat i situació laboral. M’han dit que la quota es podrà revisar quan hagin passat deu anys des que estic lliure de càncer.

Respecte als recursos que hi ha per abordar les dificultats socials que pateixen les persones que han superat un càncer, crec, des de la meva experiència, que encara hi ha un buit al voltant de com afecta el càncer a les dones joves. I per a mi, jove és aquella dona que encara pot ser mare un cop superat el seu càncer.

La societat encara s’ho mira amb molt mals ulls, com si fossis una inconscient que va a portar al món a un nen per deixar-lo orfe després. I en realitat, en la majoria dels casos estem més protegides si hi ha un embaràs després d’un càncer de mama.

Crec que és necessari apoderar els pacients i donar-los eines perquè ells mateixos puguin prendre el control de les seves vides i gestionar-les. Aquests són dos aspectes que les institucions encara no tenen en compte a l’hora de cobrir les necessitats de les persones que hem superat un càncer.

L’apoderament és un tema a tractar i ajuda enormement les persones a recuperar la vida que desitgen, sense posar-se uns límits que sovint estan marcats per la societat.

En el cas de les dones joves i el càncer de mama, considero que no es dóna prou valor a les seqüeles que pot causar i que la pacient pot percebre com a més importants que el càncer en si: la pèrdua de fertilitat, la menopausa avançada, el chemobrain, la pèrdua del desig sexual, l’afectació de la vida sexual o el limfedema.

Margarita Cama Soler

“No haurien de valorar la discapacitat només si estàs mutilat físicament”

Margarita Cama Soler

47 anys

 

El 18 del juny del 2014, arribo de treballar al vespre, tard com sempre. Fa uns dies que vaig molt cansada i penso que és per l’estrès de la feina. Jo sóc molt activa i mai no em fa mal res. Em dutxo per espavilar-me.

Em lligo la tovallola al voltant del cos, per damunt dels pits, per acabar-me d’assecar bé. Mentre em pentino, la tovallola fa de les seves i cau. A l’intentar que això no passi, sense adonar-me’n passo la mà per damunt del pit i noto un bulto dur.

Aquí va començar tot. Tinc càncer.

Em moriré -vaig pensar-. Vomitava moltes vegades. Vaig fer l’última quimioteràpia. Però la cosa no acabava aquí. També vaig haver de realitzar trenta-sis sessions de radioteràpia.

Va arribar l’últim dia de radioteràpia i podeu pensar que tornava a tenir una vida normalitzada? Doncs no. Els metges, el que volien era que entengués que no podia tornar a assumir totes les responsabilitats que comportava el meu càrrec dins l’empresa on treballava.

Aquí comença el meu problema.

Feia deu anys que estava treballant a la mateixa empresa. Una setmana abans de començar la quimioteràpia em van acomiadar. Era una empresa petita, d’uns vint treballadors. Jo era cap de planta. Tot això, ho vaig perdre amb un instant.

Aquesta situació sí que em feia sentir malament. On podria trobar feina? Encaixava realment en algun lloc de treball? Algun empresari em voldria amb tota la gent que hi havia a l’atur? Com podia tornar-me a inserir laboralment? Si les persones que no tenen cap problema de salut, tenen un currículum molt més brillant que el meu i són més joves, no troben feina, com ho havia de fer jo?

No volia cobrar l’atur, de fet no hi vaig ni anar. Jo volia treballar, del que fos, ho necessitava per demostrar-me que tornava a ser jo.

De cop, visualitzo una oferta de feina ideal, però amb un requisit bàsic. Un certificat de discapacitat. Durant alguna visita la meva doctora me n’havia parlat, però sempre deia que no era el moment, que al finalitzar els tractaments, ja en parlaríem.

La meva desesperació per trobar feina, va fer que m’hi apuntés de totes maneres. L’endemà em van trucar. Vaig fer totes les proves i em varen dir que en principi la feina estava pensada per una persona amb aquest certificat del 33% de discapacitat. Si aconseguia aquest certificat, la feina era meva.

Vaig mirar de fer-me totes les revisions per aconseguir el certificat. Però no va servir de res. Aquí és on vull expressar la meva queixa. Penso, que per aconseguir la discapacitat no s’ha de valorar només quan una persona està mutilada físicament. Quan li falti un pit. Perquè per sort, avui en dia, a moltes de nosaltres, això no ens passa perquè es pot fer la reconstrucció gairebé al moment. De veritat, vostès pensen que després de tot això, una persona està capacitada al 100% per accedir al món laboral?

Doncs no, no ho està. Ni mentalment ni físicament. Durant el primer any tens proves i controls a cada moment. Encara que vulguis, no pots complir amb l’horari laboral normal. Durant cinc anys, estem amb tractament amb uns efectes secundaris de pèrdua de memòria, dolor a les extremitats, cansament, mal de
cap i canvis d´humor
, entre d’altres. Penso que això també és motiu de valoració.

Si ens posem per un moment al lloc d’un empresari que hagi de contractar algú, o reincorporar a una persona que hagi estat malalta de càncer, el primer que pot pensar és: “aquesta tornarà a estar més dies de baixa que treballant… Per què contractar o reincorporar una persona que ja et suposa un problema d’entrada?

Jo vaig tenir la sort que l’empresa que em va fer l’entrevista, finalment, sense certificat, i acceptant la meva situació, em va donar l’oportunitat de reincorporar-me al món laboral, i amb una feina que jo podia assumir.

Per això penso que hem de fer alguna cosa. S’hauria d’estudiar cada cas, però crec que no ha de ser una ajuda econòmica pel malalt, sinó una ajuda per l’empresa que contracti o reincorpori a aquesta persona. Penso i crec que la majoria de malalts estarien d’acord amb mi, que el que volem són canyes de pescar, per poder sentir-nos útils, no demanem els peixos ja pescats, ni que ens els pesquin altres.