Llúcia Recto

 

Quan em van dir que tenia càncer no vaig tenir cap mena de temor o dubte en el diagnòstic. Va ser més al moment de treure’m la bossa. Vaig notar que hi havia poc seguiment i poc control. Quan vaig dir al meu cirurgià que tenia problemes a l’hora d’anar al lavabo, em va dir que no podia tornar a posar-me la bossa.

 

Amb aquesta situació vaig aguantar tres anys i en tot aquest temps vaig demanar si hi havia algun tipus d’ajuda per evitar això, però no n’hi ha cap. Hi ha altres tipus de càncer, com en el de mama, que s’està estudiant, on es fan reconstruccions mamàries. Però en aquest cas no hi ha seguiments ni tampoc hi ha res per pal·liar aquest efectes. En els centres de dia d’oncologia no hi ha cap servei que atengui aquestes necessitats.

 

En aquest sentit, la meva principal seqüela, a part que tenia problemes a l’hora d’anar al lavabo, és psicològica. I penso que des del camp de la medicina (a mi em va portar un cirurgià, un oncòleg i un radiòleg) hi hauria d’haver un seguiment després que et treguin la bossa.

 

La medicina es preocupa molt per a la investigació, però en el moment que et donen l’alta de l’hospital i et treuen la bossa és quan apareixen els problemes. Pensa que jo encara surto de casa, però sé que hi ha gent que no surt perquè no sempre disposes d’un lavabo. Això està fent molt mal a la gent que patim aquest tipus de càncer. A més quan surto de casa ja tinc angoixa.

 

En sis anys no he estat capaç de fer-me un horari per anar al lavabo, el budell no m’obeeix. A més, si vull agafar un autobús vaig angoixada amb la sensació de voler anar de ventre. I això em provoca un malestar psicològic i una angoixa molt granVaig comentar aquest problema a tots els metges i el radiòleg em va dir que em demanaria una manometria que va arribar al cap de tres anys perquè el metge s’havia despistat i no ho havia apuntat.

 

Però el pitjor de tot és que encara no he pogut fer-me aquesta prova. El 20 de setembre d’aquest any tenia la manometria i dies abans rebo una trucada i una carta dient que me l’aplacen el 3 d’octubre. El dia abans, el 2, em truquen al vespre des de Sant Pau dient-me que no tenien la prova, i és que s’havien equivocat de dia a la carta i tenia la manometria el mateix dia 2. Mentrestant el metge, perquè em calmés, em va explicar uns exercicis per fer abdominals i per contraure el recte, però encara no m’han dit res de la manometria.

 

He anat a una dietista, he provat de menjar més astringent i al final vaig veure que no arreglava res. Haig d’estar constantment vigilant l’alimentació. Crec que els efectes secundaris d’una operació es cuiden poc i en el meu cas gens. Les meves deposicions són com les d’un nadó de sis mesos. I si ets una persona activa que vols viatjar, tot això és un impediment. I els productes que hi ha no serveixen.

 

Per tot això penso que, si dins l’àmbit familiar aquest problema s’entén i la família et fa costat, és més fàcil de portar-ho. Aquest seria el meu cas. Amb tot, quan marxem a dinar a fora sempre haig d’anar amb un kit de subsistència i psicològicament també em pesa això.

 

En tot cas, he afrontat amb moltes ganes la vida després del càncer. Però al llarg del temps, suposo que per l’edat, enlloc de millorar-me noto que les cèl·lules es van deteriorant i empobrint i t’imagines que amb l’esforç i fent les coses bé podràs millorar, però jo haig de dir que no he millorat. La paraula càncer posa en marxa un engranatge i es fa bé, però quan els metges creuen que ho han resolt es desentenen i et quedes més sola que la una.

 

 

Després del càncer colorectal i l’ostomia: superant nous reptes.

El càncer colorectal és el càncer més freqüent en la població espanyola. L’alleujament que provoca la seva superació molts cops ve seguit d’un temor a la recaiguda i una preocupació per les seqüeles que se’n poden derivar.

 

Seguiment i revisió després del tractament

 

El seguiment mèdic posterior al tractament d’un càncer colorectal permet detectar possibles recurrències i facilitar que aquestes puguin ser tractables. Així doncs, és aconsellable parlar amb el metge sobre aquestes visites de seguiment. Sovint, el seguiment de moltes de les persones que han acabat el seu tractament pel càncer colorectal es fa al propi hospital i, més endavant quan s’obté l’alta hospitalària, amb el metge d’atenció primària.

 

Així doncs, una bona manera d’iniciar el període de seguiment podria ser considerar amb el metge aquestes preguntes:

 

  • Quin és el meu risc de recurrència?
  • Quines proves de seguiment necessitaré i amb quina freqüència?
  • Quins signes i símptomes s’haurien d’observar amb atenció?
  • On es pot obtenir més informació sobre el seguiment en funció del tipus de tumor tractat i procediment mèdic seguit?

 

A més a més, s’aconsella a les persones que s’estiguin recuperant d’aquest tipus de càncer, que segueixin un seguit de pautes de bona salut com són mantenir una alimentació i pes saludable, fer exercici i no fumar.

 

Possibles seqüeles del tractament del càncer colorectal

 

La quimioteràpia pot tenir nombrosos efectes adversos, tot i que molts d’aquests són reversibles i desapareixen un cop finalitzat el tractament. En canvi, es coneix que l’oxaliplatí -un dels fàrmacs clàssics utilitzats pel càncer colorectal- pot causar el que es coneix com a neurotoxicitat crònica o neuropatia perifèrica crònica.

 

Aquesta patologia, que afecta sobretot a les mans i als peus, es pot manifestar amb alteracions sensitives, dolor i pèrdua de força, entre d’altres símptomes. Es calcula que el risc de patir una neuropatia a llarg termini augmenta en funció de la dosi de quimioteràpia rebuda durant el càncer i cal ser conscients que els símptomes poden tardar aproximadament entre 18 mesos i 2 anys a desaparèixer.

 

Un altre dels efectes que poden aparèixer amb la quimioteràpia és la disminució d’un tipus de cèl·lules de la sang, anomenades neutròfils, que rep el nom de neutropènia. Aquesta situació pot fer que augmenti la probabilitat de partir una infecció i que, en cas de patir-la, sigui més severa. En aquests casos, i depenent del tipus d’infecció, s’administra un tractament específic; com ara antibiòtics o antifúngics, als que s’hi poden afegir altres medicaments que ajudin a augmentar les defenses. No obstant això, els nivells de glòbuls blancs solen normalitzar-se en un període curt de temps.

 

Ostomia després del càncer de còlon

 

En el cas específic de les persones que han sigut tractades de càncer colorectal, una de les seqüeles importants que poden repercutir en la seva qualitat de vida és la necessitat de haver-se de sotmetre a una ostomia.

 

L’ostomia és un procediment quirúrgic que consisteix en comunicar una part de l’interior del budell amb l’exterior de l’abdomen, i pot ser necessària de manera temporal o bé de per vida. L’obertura que es realitza a la pell abdominal de la persona ostomitzada es denomina estoma i aquest queda cobert per una bossa, per tal de poder recol·lectar la femta. Existeixen diversos tipus de bosses recol·lectores que s’utilitzen depenent del tipus d’ostomia i d’acord amb la necessitat de cada persona.

 

L’adaptació a l’estoma és un repte important i es necessita un temps per aprendre a conviure-hi. Certs àmbits quotidians podrien veure’s afectats, però existeixen diversos recursos i consells per mirar de re-orientar-los:

 

  • Socialització. Res impedeix tornar a gaudir de la vida social. Per començar, es poden fixar petits reptes com anar als serveis públics, sortir a sopar fora o planificar una sortida de cap de setmana.

 

  • Relacions íntimes. L’estoma, com qualsevol operació, pot afectar la imatge corporal i l’autoestima. La majoria de les persones ostomitzades poden reprendre una vida sexual saludable. És normal sentir-se nerviós, per això cal prendre’s-ho amb calma i parlar-ho amb la parella.

 

  • Abans de reincorporar-se a la vida laboral, es necessària una recuperació i bones condicions de salut. Un cop recuperat, no hi ha cap raó per la qual no es pugui tornar a la feina. En cas de que l’activitat laboral requereixi un gran esforç físic, es recomanable utilitzar una faixa per evitar l’aparició d’hèrnies.

 

  • Esport. Com en moltes altres ocasions, pot ser recomanable, especialment la natació. Hi ha banyadors especials, tot i que no son estrictament necessaris. En aquests casos, cal també tenir en compte d’aplicar la crema solar després de col·locar la bossa, ja que aquesta pot impedir l’adherència a la pell del disc que subjecta la bossa.

 

  • Dieta. És important seguir una dieta saludable i equilibrada. Existeixen algunes recomanacions, com evitar certs aliments per limitar la producció de gasos i detectar els aliments que no es toleren bé.

 

  • Viatjar: No hi ha limitacions físiques que impedeixin viatjar a una persona ostomitzada. Es important portar sempre el material necessari per canviar-se i portar tot el material (i reserves) al equipatge de mà. Es recomanable portar una carta signada pel seu metge explicant que porta material d’ostomia.

 

Superant nous reptes

En definitiva, com en molts tipus de càncer, després de finalitzar el tractament d’un càncer colorectal, és relativament normal tenir cert temor a la recaiguda i certa preocupació per les possibles seqüeles que puguin haver aparegut. No obstant això, existeixen una bona quantitat de recursos i estratègies que poden facilitar la transició cap a una nova normalitat.  Un exemple és el testimoni del Bernat, que es pot consultar aquí.

 


Referències

  1. Generalitat de Catalunya. Càncer de còlon i recte.
  2. American Cancer Society. La vida como supervivent de càncer colorectal.
  3. Fight Colorectal Cancer. Neuropatia (anglès).
  4. Ostomia professional.Informació mèdica y de cures d’infermeria.
  5. Germans Trias i Pujol. Guia educativa del pacient ostomitzat.