Maria Garcia Batalla

 

Quan em van dir que ja estava recuperada, al principi tot anava bé, semblava que ho tenia tot controlat. Va ser després quan em va venir una recidiva. El tumor de la bufeta s’anava reproduint i, per això, mai vaig tenir la sensació d’estar segura de què tot anava bé. Vaig estar gairebé 3 anys amb la recidiva i 5 anys després l’oncòleg em va donar l’alta.

L’uròleg, però, encara no me l’ha donada. Vaig fer la darrera revisió ara farà cosa d’un mes i el metge em va dir que previsiblement cap al maig ja em donaria l’alta definitiva.

Tot va començar el febrer de 2006 quan vaig tenir un còlic nefrític. Mai no n’havia tingut cap. Abans del còlic tenia infeccions d’orina constants. Vaig anar a urgències per l’atac de còlic i els metges em van dir que tenia pedres al ronyó.

Em van fer unes analítiques i una radiografia i em van enviar cap a casa. Des de febrer a novembre vaig haver d’anar tres vegades a urgències per còlics i sempre em deien i em feien el mateix: anàlisis d’orina, la radiografia i cap a casa.

A les radiografies no es veien les pedres però els metges em continuaven dient: “ja les aniràs pixant…”. Em refiava d’allò que em deien i això va ser un gran error perquè vaig deixar passar molt de temps i com a conseqüència he perdut un ronyó.

En aquell temps no em trobava bé… feia pipi en sang. El mes de novembre quan torno a anar a urgències enlloc de fer-me una radiografia em van fer una ecografia. I aquí va ser quan em van dir  que no tenia pedres. El càncer ja havia pujat al ronyó i per això el vaig perdre. Llavors vaig haver de fer una quimioteràpia molt bèstia.

El dia després de Sant Esteve em van treure el ronyó i part de la bufeta. Després ja vaig començar amb el tractament de quimioteràpia. Tot semblava anar bé i en tres ocasions vaig tornar al quiròfan per la recidiva. M’anaven retallant els trossets de la bufeta que es reproduïen. L’uròleg em deia que si tornava a reproduir-se em traurien la bufeta sencera. Per sort no ha fet falta.

A part d’això, el càncer no m’ha deixat cap seqüela física. Al contrari, em sento molt bé físicament però em va costar molt recuperar-me. Durant tres anys vaig estar molt tocada. Però després d’aquest temps em vaig revifar. Vaig anar adquirint bona forma física. Abans de patir el càncer feia molt esport i per això volia tornar a posar-me bé per continuar fent-ne!

Potser l’única seqüela que podria dir és que, a causa de la recidiva em van anar retallant part de la bufeta. Ara, al tenir-la més petita que la resta de persones, necessito anar més sovint al lavabo. Però això no és greu!

Pel que fa el procés de reinserció laboral no n’he hagut de fer cap. Abans de detectar-me el càncer treballava en el sector de la geriatria. De seguida vaig agafar la baixa i no he hagut de fer cap procés de reinserció laboral perquè automàticament ja em van concedir la incapacitat.

Ara amb el meu marit estem obrint un negoci. Per tornar-me a incorporar hauria d’haver renunciat a aquesta incapacitat. I vaig pensar: “Si ara deixo aquesta incapacitat i al cap de dos anys em torno a posar malalta què faràs?”. Per això vaig acollir-me a la pensió. En tot cas no he tingut gaires problemes després del càncer. Fins ara mai. Només petits tràmits o explicacions que vaig haver de donar quan estava d’avaladora de la meva filla pel rentin d’un cotxe.

Vaig haver de presentar la meva situació, donar tots els papers, explicar perquè tenia aquesta incapacitat… Vaig haver de buscar els documents d’aquell temps i demostrar que ja estava recuperada. Això és tot.

Segurament moltes altres persones han tingut més obstacles que jo. En el meu cas, tot i que va haver una negligència en el diagnòstic, m’he sentit recolzada en tots els àmbits: institucional, social, familiar… Per exemple, l’uròleg encara ara està darrera meu i fins ara m’he sentit molt cuidada, a l’hospital. Segurament sempre fan falta més esforços i sempre es pot fer millor.

Jo sempre dic que tot allò que he tret del càncer ha estat bo. És com si et donessin una altra oportunitat i veus la vida d’una altra manera. Les meves filles han estat conscients de la mort, que s’han d’implicar a ajudar.. a ser conscients que la vida és real. Tot el meu entorn m’ha animat i m’ha donat suport. Ara puc tenir una vida més tranquil·la, em trobo bé i reflexiono més les coses.

L’única cosa que demanaria i que m’agradaria recalcar és la necessitat d’ampliar el protocol quan una persona té un còlic. El protocol estableix anàlisis d’orina i radiografia. Només que hi afegissin una ecografia ja detectarien de seguida aquest tipus de tumors. A mi m’ha costat un ronyó!