Diabetis després del càncer: ¿quines mesures es poden prendre?

Introducció

La diabetis o diabetis mellitus és una malaltia metabòlica crònica caracteritzada per uns nivells de sucre (glucosa) en sang elevats. La glucosa és imprescindible per al funcionament de l’organisme, ja que actua com a font d’energia de qualsevol procés fisiològic, i permet, per exemple, el moviment dels músculs.

La hiperglucèmia, o elevat nivell de sucre en sang produït per la diabetis, és conseqüència directa de la manca de captació de la glucosa circulant per part de les cèl·lules de l’organisme, per tant, no es consumeix i s’acumula. La causa d’aquest efecte varia segons el tipus de diabetis, però en ambdós tipus està relacionada amb el metabolisme de la insulina, una hormona produïda al pàncrees que possibilita l’entrada de la glucosa a l’interior de les cèl·lules.

  • Diabetis mellitus tipus I: Es caracteritza per l’absència total de producció d’insulina per part del pàncrees. Es dóna en major mesura en persones joves. El seu tractament es centra en la injecció periòdica d’insulina externa, amb l’objectiu de controlar els nivells de glucosa en sang.
  • Diabetis mellitus tipus II: S’origina pel fet que les cèl·lules de l’organisme desenvolupen certa resistència a l’acció de la insulina, i el pàncrees no és capaç de produir la suficient quantitat d’aquesta molècula per vèncer aquesta resistència. La seva aparició té relació amb els mals hàbits de vida i se sol donar en individus adults. El tractament d’aquest tipus de diabetis no sol requerir la injecció d’insulina, a diferència de la diabetis tipus I. L’ús de fàrmacs antidiabètics i una millora en els hàbits de vida solen ser suficients per controlar els nivells de glucosa en sang.

A Espanya, hi ha més de 5 milions de persones que pateixen aquesta malaltia, i la tendència segueix en augment, considerant-se un problema sanitari greu per part de la OMS. L’estil de vida cada vegada més sedentari i els mals hàbits alimentaris, entre d’altres, produeixen que cada vegada més persones es vegin afectades per aquesta malaltia.

Les complicacions de la diabetis es presenten de forma progressiva, i a llarg termini poden arribar a ser mortals. Entre les principals es troben: malaltia cardiovascular, neuropatia, dany renal, dany ocular, malalties de la pell, deteriorament auditiu, demència etc.

Diabetis com a seqüela d’alguns tractaments oncològics: Quina relació hi ha?

En aquelles persones que hagin superat un càncer, és possible que apareguin algunes seqüeles com a conseqüència del tractament o de la pròpia malaltia. En concret, alguns medicaments tenen la capacitat d’augmentar els nivells de glucosa en sang, i induir la resistència a insulina, com per exemple, els esteroides, com la prednisona o prednisolona, ​​la dexametasona o la hidrocortisona. També alguns tractaments amb inmunoteràpia, poden provocar un trastorn autoimmune que derivi en diabetis tipus 1.

A més, en aquells casos en què s’hagi realitzat una cirurgia sobre el pàncrees per intentar eliminar les cèl·lules tumorals, ha risc de diabetis, ja que es eliminen també les cèl·lules productores d’insulina de forma permanent. Tot això fa que les persones amb càncer tinguin un 35% més de probabilitat de desenvolupar diabetis que les persones sense tumors.

Centrant-se exclusivament en el càncer de mama, resulta cada vegada més important conèixer les conseqüències a llarg termini que pot tenir, tant la malaltia com el seu tractament, ja que el nombre de supervivents, afortunadament, és cada vegada més gran. S’ha observat la possibilitat que la quimioteràpia podria augmentar el risc de patir diabetis en els anys posteriors al càncer en dones susceptibles, especialment en aquelles en estat post-menopàusic i amb un pes elevat.

També és cert que ambdues malalties (diabetis i càncer) comparteixen factors de risc, per la qual cosa és possible que ambdues es presentin de forma simultània, o fins i tot que, en el moment en què es produeix el diagnòstic de càncer, ja existís una diabetis no diagnosticada.

 Prevenció

En la diabetis, una vegada es desenvolupa, no existeix cap tractament que permeti la seva curació, encara que sí és possible prendre certes mesures per prevenir l’aparició de la diabetis tipus II. És innegable que hi ha una certa predisposició genètica en algunes persones per al desenvolupament de la malaltia, i que, a dia d’avui, aquest factor resulta impredictible. No obstant això, existeix també un risc relacionat amb l’estil de vida, sobre el qual podem influir amb els nostres hàbits:

  • Alimentació saludable. Seguir una dieta variada, amb una aportació reduïda de sucres refinats, hidrats de carboni i greixos saturats, així com un augment en el consum de verdures pot contribuir a evitar el desenvolupament d’aquesta malaltia o, almenys, a controlar-la.
  • Exercici físic. La realització de 30 minuts d’activitat física diària, adaptada a cada persona, també resulta recomanable.
  • Pes adequat.El sobrepès és un factor de risc molt important en l’aparició de diabetis. Si el pateix, perdre tot just el 7% del seu pes (7 kg si pesa 100 kg) pot tenir un impacte positiu en la salut.
  • Deixi de fumar. El tabac augmenta el risc de diabetis i malalties cardiovasculars.

 

Recomanacions

Un cop la persona ha estat diagnosticada amb diabetis, normalment mitjançant una anàlisi de sang, és fonamental que s’aprengui a gestionar la malaltia correctament, de manera que li permeti gaudir d’una elevada qualitat de vida i evitar-li possibles complicacions.

Tant la persona amb diabetis com els seus familiars han de rebre educació diabetològica i suport emocional. La formació resulta una eina imprescindible per facilitar l’autocura, l’adherència al tractament i el control metabòlic. A més, hi ha una sèrie de recomanacions en aquest sentit:

  • Adaptar l’alimentació. La cura de l’alimentació d’un diabètic és part fonamental del seu tractament, i s’ha d’adaptar a les característiques individuals de cada pacient, com poden ser la seva medicació, l’exercici físic que realitza o els seus comorbiditats. Per això la dieta ha de ser confeccionada de manera individualitzada pel seu equip sanitari.
  • Mantenir una hidratació adequada. Les persones diabètiques presenten un major risc de deshidratació, a causa que els ronyons intenten eliminar l’excés de glucosa en sang a través de l’orina, i comporta una major pèrdua de líquids.
  • Practicar exercici de forma regular. L’activitat física és un dels pilars fonamentals del tractament de la diabetis. Els seus beneficis es produeixen a molts nivells: millora la tensió arterial, els nivells de colesterol i la funció cardiovascular. El tipus d’exercici i la intensitat s’ha d’adaptar a l’edat i la condició física de cada persona amb diabetis.
  • Realitzar controls de glucosa amb freqüència i de forma estructurada. L’anàlisi dels nivells de glucosa en sang permet detectar possibles complicacions derivades d’hipoglucèmies (baixades de glucosa) o hiperglucèmies (pujades de glucosa). Es recomana realitzar entre 5 i 6 controls al dia, per poder ajustar la pauta d’insulina o del tractament en general, si fos necessari. Si es practica exercici, es recomana fer una anàlisi abans de l’inici de l’activitat, alguna mesura extra mentre es practica exercici de llarga durada, així com un cop acabat.
  • Actuar ràpid davant d’una hipoglucèmia. És habitual que durant una hipoglucèmia es mengi de forma descontrolada i amb gran voracitat. Això comporta una ingesta d’hidrats de carboni superior a l’indicat, que sol ser la causa d’un rebot o hiperglucèmia en les hores posteriors.
  • Realitzar revisions oftalmològiques. És fonamental que les persones amb diabetis realitzin revisions periòdiques per prevenir, detectar i tractar amb èxit qualsevol tipus de complicació que pugui sorgir com a conseqüència de la malaltia.
  • Tenir cura dels peus. Algunes persones amb diabetis poden presentar alteracions en la sensibilitat i la circulació. És recomanable realitzar una inspecció diària dels peus comprovant l’absència de lesions i visitar amb regularitat al podòleg.
  • Ser adherent amb la medicació. La medicació és el tercer pilar del tractament, juntament amb la bona alimentació i l’exercici. És fonamental seguir la pauta de tractament marcada pel metge, que sol basar-se en la teràpia amb insulina per a les persones amb diabetis tipus I, i antidiabètics orals i/o insulina per a les persones amb diabetis tipus II.

Referències

  1. Grupo Español de Pacientes con Cáncer. Todo lo que empieza cuando “termina” el cáncer.
  2. Fundación para la diabetes. Diez recomendaciones para mantener la diabetes bajo control en 2018.
  3. City of hope. El cáncer y la diabetes: más relacionados de lo que se cree.
  4. Intramed. Asociación entre diabetes y cáncer.
  5. Mayo Clinic
  6. Asociación Diabetes Madrid. Diferencias entre Diabetes tipo 1 y Diabetes tipo 2.
  7. Organización Mundial de la Salud. Diabetes.
  8. Redacción médica. Las personas con cáncer tienen un 35% más de riesgo de desarrollar diabetes.
  9. Medical News Today. What is the relationship between breast cancer and diabetes?

 

Efectes del càncer de pròstata: disfunció erèctil i incontinència urinària.

Afortunadament, cada cop és més freqüent sentir parlar del càncer i de les seqüeles que se’n deriven, però encara no se li dóna suficient visibilitat a un aspecte molt rellevant que té un gran impacte en la vida diària de les persones que les pateixen: les seqüeles fisiològiques.

Què és el càncer de pròstata? 

La pròstata és una glàndula que es troba darrere de la base del penis de l’home, davant del recte i sota de la bufeta. Envolta la uretra, un conducte semblant a un tub que transporta orina i semen a través del penis. La funció principal de la pròstata és produir líquid seminal. El càncer s’origina quan les cèl·lules sanes de la pròstata canvien, proliferen sense control, i formen un tumor.

 

Efectes secundaris 

Els tractaments del càncer de pròstata poden produir efectes secundaris i seqüeles. Però la seva aparició depèn de molts factors i no necessàriament han d’aparèixer. Les visites al consultori mèdic són una bona oportunitat per a fer preguntes i informar-se sobre qualsevol canvi, problema o inquietud que tingui.

 

Efectes secundaris de la radioteràpia

 

La radioteràpia ha experimentat molts avenços, però encara que ara és més precisa, el seu ús a vegades pot afectar als teixits propers com la bufeta o els intestins, causant efectes secundaris.

Durant el curs dels tractaments de radiació, alguns pacients poden experimentar diarrea i/o micció freqüent. La radioteràpia també pot provocar disfunció erèctil i cansament.

 

Efectes secundaris de la teràpia hormonal

 

L’objectiu de la teràpia hormonal és privar les cèl·lules canceroses de testosterona. Això desaccelera el creixement del càncer. Aquests tractaments causen efectes secundaris sexuals, pel fet que afecten als nivells de testosterona.

La majoria dels problemes sexuals comuns amb el tractament hormonal resulta en una reducció en el desig sexual (libido). La teràpia hormonal pot ser que també generi fogots (calorades que també es produeixen durant la menopausa) i canvis en l’aspecte físic, com pèrdua de massa muscular, augment de pes i/o cert creixement del teixit dels pits. Parli amb el seu metge sobre qualsevol programa d’exercici contemplat o busqui que li refereixin a un fisioterapeuta que l’ajudi a decidir com començar i procedir.

 

Efectes secundaris de la cirurgia

 

Entre els possibles efectes secundaris relacionats amb la cirurgia destaquen la incontinència urinària i la disfunció erèctil:

1- Incontinència urinària

L’extirpació de la pròstata per cirurgia altera la forma d’emmagatzemar l’orina, és per aquest motiu que es poden tenir pèrdues d’orina. Qualsevol home que se sotmet a cirurgia per tractar el càncer de pròstata ha d’esperar algun grau d’incontinència urinària. Els exercicis del sòl pèlvic o alguns fàrmacs per reduir la pressió en la bufeta permeten tractar eficaçment aquest problema.

 

Tipus d’incontinència

  • Incontinència d’esforç: quan les pèrdues d’orina es produeixen en tossir, riure o esternudar. És el tipus d’incontinència més comú.
  • Incontinència d’urgència: quan es té una necessitat sobtada d’orinar i no sempre s’arriba a temps al bany.
  • Incontinència per sobreeiximent: quan hi ha dificultat per buidar completament la bufeta. Es triga molt a orinar i pot existir un flux feble o degoteig d’orina.
  • Incontinència contínua: quan es perd tota capacitat de controlar la micció.

 

 

Quant de temps es necessita per a recuperar el funcionament normal de la bufeta després d’un càncer de pròstata?

 

Si es produeix incontinència urinària després d’una prostectomia radical, la recuperació necessitarà un temps. L’edat i l’existència de problemes urinaris previs a la intervenció són factors que condicionaran el temps de recuperació. També influeix el fet que durant la cirurgia s’hagi vist danyat algun nervi, en aquest cas el temps de recuperació serà més gran. En general, la recuperació després de la cirurgia de càncer de pròstata serà de setmanes o mesos i passarà gradualment.

 

Què es pot fer per revertir la incontinència urinària?

 

És important perdre la por o la vergonya a parlar del problema, ja que actualment hi ha moltes solucions terapèutiques. Existeixen diferents tractaments per a la incontinència urinària després d’un tractament per al càncer de pròstata. L’elecció del tractament més adequat depèn de les necessitats de cada persona:

  • Fisioteràpia amb o sense electroestimulació del sòl pèlvic. Aquest tipus de tractament s’utilitza en els casos més lleus.
  • Fàrmacs.
  • Són diversos els tractaments quirúrgics utilitzats per revertir la incontinència urinària com la col·locació quirúrgica de cabestrells suburetrals o la col·locació d’un esfínter artificial. En moltes ocasions, les persones són reticents a haver de tornar a passar pel quiròfan, però les cirurgies per corregir les seqüeles del tractament del càncer de pròstata són molt més senzilles que la prostectomia.
  • Exercicis de Kegel. Ajuden a enfortir els músculs de la bufeta. Consisteixen en contraure i relaxar els músculs pèlvics.

 

Els músculs del sòl pèlvic es contrauen i relaxen al voltant de l’esfínter de la bufeta, de manera que ajuden al control de continència urinària. Si els músculs estan febles, no ajudaran al control voluntari d’orina la qual cosa, unit a una seqüela d’una operació, no ajudarà al problema. No obstant això, si es practiquen exercicis d’enfortiment, es pot aconseguir millorar el control voluntari d’orina, reduint així els símptomes.

 

 

2- Disfunció erèctil

Si durant la cirurgia es veuen afectats els nervis propers a la pròstata, que controlen el flux de sang al penis, poden aparèixer dificultats per aconseguir i/o mantenir una erecció. En molts casos aquest efecte secundari és temporal, però en ocasions la recuperació d’una erecció completa pot trigar diversos anys.

 

Es pot recuperar la funció erèctil després del tractament per al càncer de pròstata?

 

El grau de recuperació de la funció erèctil depèn de múltiples factors. El tipus d’operació, l’edat del pacient o la funció erèctil abans de la cirurgia són alguns dels factors que condicionen la capacitat de recuperació. Normalment el temps de recuperació està al voltant dels 18 a 24 mesos, encara que pot trigar més temps.

 

Com es poden tractar els problemes d’erecció causats per les teràpies per al càncer de pròstata?

 

Molts dels tractaments que es fan servir per als problemes d’erecció es basen en millorar el flux de sang al penis, encara que en moltes ocasions aconseguir una erecció també es basa en pensaments i sentiments, en aquests casos és necessari que primer s’abordin les preocupacions i problemes en la relació de parella.

 

  • Teràpia oral. Consisteix en pastilles i sol ser efectiva en la majoria dels homes. No obstant això, no és efectiu en el cas que durant la cirurgia no s’hagin preservat els nervis. El seu ús ha de ser sempre supervisat per un professional mèdic ja que pot interaccionar amb altres fàrmacs.
  • Supositori intrauretral. Es tracta d’una petita píndola que es col·loca a la uretra. És eficaç en el 43-62% dels homes, però pot causar dolor al penis o a la uretra i, en alguns casos per obtenir millors resultats, pot requerir la col·locació d’un anell de tensió a la base del penis.
  • Injecció en el penis. És un tractament molt eficaç que funciona als pocs minuts de la seva administració. Pot causar dolor al penis i una erecció prolongada.
  • Dispositiu de buit. És l’opció menys cara, i és eficaç en el 66-71% dels pacients, però pot causar entumiment o hematomes.
  • Pròtesis. Molt eficaç. Requereix cirurgia i necessita ser reemplaçada després d’alguns anys.

 

Aprendre a sentir-se còmode amb el propi cos, durant i després del tractament del càncer, és una experiència personal que és diferent per a cada persona. La informació i el suport de les persones que l’envolten, poden ajudar-li a afrontar aquests canvis amb el pas del temps.


Referències

Cancer.Net (2014). Cáncer de próstata.

Asociación Española Contra el Cáncer (2017). Cáncer de próstata.

Palomares R. (2013). Incontinencia urinaria por cáncer de próstata.

Amercian Cancer Society (2017). El cáncer puede afectar la capacidad del hombre para eyacular.